PIERRE VILAR

UNA VIDA VINCULADA A LA HISTRIA DE CATALUNYA

per Zeneida Sard El professor Pierre Vilar, historiador de prestigi internacional va nixer a Frontinhan (Llenguadoc) el 1906. A vint anys, sedut per lensenyana que rep dels seus mestres gegrafs, profundament impressionat pel petit llibre dAlbert Demangeon Le dclin de lEurope, Pierre Vilar, com tants altres joves de la seva generaci saboca a lestudi de la geografia. Recollint un suggeriment de Max Sorre, decideix demprendre el seu primer treball com a gegraf a Catalunya i comena a estudiar la vida industrial a la regi de Barcelona. Per fer-ho, Pierre Vilar sinstalla (1929) a la Residncia destudiants del carrer de Rios Rosas, que dirigia Miquel Ferr, poeta mallorqu, on es troben habitualment escriptors, poetes, universitaris, poltics. Connecta, aix, amb Pompeu Fabra, Nicolau dOliwer, Mills i Vallicrosa, i, pels seus treballs, amb Carles Pi i Sunyer. Ms tard (1930), sinstalla definitivament a Barcelona, primer a la Residncia del carrer dUrgell, on coneix Bartomeu Rossell Prcel, Antoni M. Sbert i Joaquim Xirau, i ensenya francs, dos anys, a lEscola Normal de la Generalitat. A la biblioteca de Catalunya i a lArxiu de la Corona dArag, es fa amic per tota la vida amb Joan Petit, Pere Bohigas, Maral Olivar, Ferran Soldevila, Ferran Valls i Taberner, Jordi Rubi, Agust Duran i Sanpere i Pau Vila. Aquests contactes marquen Pierre Vilar i seran decisius en la seva posterior evoluci. Interessat per tot all que lenvolta, observador inquiet, va descobrint, no sense sorpresa, la societat barcelonina dels anys trenta. El sobta veure que la premsa que circula i que es llegeix a la residncia s exclusivament catalana. El sorprn que el castell sutilitzi noms quan hom sadrea a estudiants ibero americans. Sestranya quan sadona que fets histrics llunyans, el Comproms de Casp de 1412, la revolta dels Segadors lany 1640, la presa de Barcelona pels soldats de Felip V, podien ser, per a homes vivents, unes evocacions doloroses. Percep el refs de tot espanyolisme en les arts i els costums. I, alhora, descobreix entitats i agrupaments que treballen en un esfor com per mantenir i revitalitzar la llengua i la cultura catalanes: lInstitut dEstudis Catalans, la Fundaci Bernat Metge, el Centre Excursionista, lOrfe Catal, els arxius barcelonins... Pierre Vilar recorda amb nostlgia aquells ambients defervescncia catalanista: Quants noms amics, des daleshores, es lliguen per a mi a cada un daquests llocs derudici, dart i de cultura! Curiosament, per, a mesura que avana en les seves investigacions, Vilar sadona que els problemes que se li van plantejant remeten cada cop ms a la histria i dubta que la seva vocaci de gegraf. La guerra civil espanyola interromp els seus treballs i alhora lajuda, de manera definitiva a resoldre els dutes, car era evident, qualsevol que fos el resultat del gran conflicte espanyol, que la Catalunya de lendem no seria ms qualitativament, aquella que havia vist viure. Pierre Vilar desideix que, si algun dia pot reprendre les seves

recerques, ho far com a historiador. I ho far partint dels fets que ha anat observant al seu voltant, partint del sentiment viu de la histria, a travs duna revisi retrospectiva. En la Introducci de Catalunya dins lEspanya moderna, Pierre Vilar explica com, de mica en mica, aquesta revisi retrospectiva plantejar les hiptesis fonamentals que lobra, tot reprenent el problema en un ordre lgic i cronolgic, haur de verificar. La guerra mundial i la captivitat en un camp de presoners alemany, del juny de 1940 al maig de 1945, impedeixen a Vilar tota investigaci. Per ell ho aprofita per a estudiar, redescobreix Marx, aprofundeix els seus coneixements terics sobre Histria, estudia economia. El 1947, fruit daquest anys destudi en captivitat, publicar el seu llibre Histoire de lEspagne. Acabada la guerra, el 1946, Pierre Vilar torna a lInstitut Francs de Barcelona i, malgrat el temps que ha de dedicar a lensenyament, saboca de ple a la recerca. Retroba amb illusi els llocs destudi que havia freqentat anys enrera: lArxiu de la Corona dArag, lArxiu de la Ciutat, lArxiu de Protocols Notarials, lantiga Biblioteca de Catalunya. Arreu, velles amistats iniciades en altre temps senginyaven a fer-me fcil la represa de la meva tasca dhistoriador, amb tanta ms gentilesa com ms els records comuns sevocaven a travs de drames i tristeses. Vilar escorcolla arxius i destria documents, per no oblida els seus primers mestres. Recordant all que deia Vidal de la Blache: Mireu, llegiu, reflexioneu, Pierre Vilar torna a Catalunya i mira amb els ulls vids i entusiastes del gegraf: Si jo no hagus vist els soterranis de les velles cases barcelonines, mesurat les barques de mitjana de les platges de la Marina, refet linventari dels carreters portadors de bales dindiana..., passat deu vegades el port de la Bonaigua i descobert, al fons de les fins-de-mn pirinenques, els alts campanars de Bo, qu hauria comprs de la relaci del doctor Santpons sobre lassentament hum a la Barcelona de 1780, dels comptes dels patrons de barca de Canet i de Calella, de les factures del comerciant fabricant Alegre i dels seus transportistes...? Tot all que observa, totes les seves experincies personals, el contacte directe amb la gent, Vilar ho posa al servei de la seva concepci de la Histria , una histria total, integradora, dinspiraci marxista, per amb aportacions prpies originals que lhan situat entre els primers historiadors del mn. El 1948, les autoritats franceses el reclamen sobtadament i Pierre Vilar ha dabandonar Barcelona: Naturalment, aix va repercutir considerablement en el meu treball. Van ser problemes poltics que desprs es van anar resolent, per, s clar, guardo una impressi una mica desagradable daquella poca de lInstitut, encara que tanmateix en tingui tamb bons records. Va ser aleshores (a mi mhavien encarregat unes classes dHistria de lArt), quan vaig conixer Llorens Artigas, Magali i Pierrette Gargallo, Mir, Prats... Tot el que era la vida artstica de Barcelona.

Ajudat per la seva muller, Gabrielle Berrogain, del Pas Basc del Nord, que aleshores treballava a lArxiu de la Corona dArag, i pels nombrosos amics francesos i espanyols, Pierre Vilar aconsegueix tanmateix continuar la seva tasca, sojorna temporades entre nosaltres, microfilma documentaci... Finalment, el 1962, surt publicada a Pars, en tres volums, la seva tesi doctoral: Catalunya dins lEspanya moderna. Recerques sobre els fonaments econmics de les estructures nacionals, obra cabdal en al historiografia moderna. Al costat de lactivitat cientfica purament terica, Pierre Vilar ha mantingut sempre una actitud activa de comproms amb el seu temps. Si b no ha militat mai en cap partit, la seva postura personal durant el franquisme s prou demostrativa del nivell dintegraci que el lliga a la realitat social de cada moment: la seva casa de Pars havia acollit refugiats poltics; aqu, a Barcelona, el novembre de 1977 va participar en lacte de claustre del Congrs de Cultura Catalana, i l11 de setembre de 1978, a la manifestaci pro estatut dautonomia. Historiador rigors, pensador comproms amb la realitat que lenvolta i que viu, Pierre Vilar s alhora un gran mestre. Parallelament als seus treballs dinvestigaci, ha seguit sempre una brillant trajectria acadmica. El 1951 va ser nomenat Director destudis a lEcole Pratique des Hautes Etudes de Pars. El 1965 ocupa la ctedra dHistria econmica a la Universitat de Pars en successi dErnest Labrousse. El 1982, la Universitat de Barcelona li va concedir el ttol de doctor Honoris Causa. El mar de 1984, lEstudi General de Lleida li va retre un sentit homenatge. - Professor Vilar, a la conferncia de clausura de la setmana dedicada al vostre homenatge acabeu dient: No magradaria sentir-me nicament un intellectual. Per qu? - s cert. Existeix, sobretot a Pars, una mena de professi dintellectuals en la qual la gent es dedica a sortir als diaris, a parlar per televisi i, alhora, a barrejar contnuament lobra i la vida de relaci. A mi aix no magrada. Historiador, s, s a dir, treballar sobre textos, sobre dades, intentar pensar la histria. Per, tret daix, haig de confessar que magrada reservar la meva vida personal... No vull actuar sempre en funci daquesta espcie de professi dintellectual. Quan ensenyava, la cosa era diferent. Aleshores el contacte permanent amb els estudiants, amb alumnes que treballaven en el mateix sentit que jo, que em demanaven consells, em lligava ms a la vida pblica. - Heu argit que lhistoriador s dins la Histria, que abans de llegir un llibre dHistria, caldria llegir la biografia de lhistoriador. Fins a quin punt podem considerar cientfica la tasca de lhistoriador si admetem que les valoracions que intervenen en lexplicaci dels fets estan necessriament infludes per la subjectivitat de linvestigador?

- La subjectivitat, com en totes les altres cincies humanes, existeix. Ara b, el que jo volia dir amb aquestes paraules s que sn els fets els que han influt sobre les curiositats, sobre les orientacions, sobre les interpretacions. He viscut al segle XX vol dir, dentrada: he viscut la guerra del 14, desprs de la guerra he viscut una certa reacci contra el nacionalisme, contra el militarisme..., desprs hi ha hagut les preparacions de laltra guerra, lamenaa feixista, i finalment la segona guerra mundial. Tot aix compta! I, si em vaig orientar ms especialment sobre les qestions nacionals i les relacions entre les qestions nacionals i les socials, les qestions de classe, s precisament perqu les veia viure al meu voltant. Jo crec que lobjectivitat s el coneixement de la prpia subjectivitat. Ja ho vaig dir fa temps en una polmica que vaig tenir amb el meu amic Henri Irne Marrou: Tothom s subjectiu, per hi ha gent que s partidista sabent-ho i que no ho diu, i aix s deshonest; i hi ha gent que s partidista i que no ho sap: aleshores s un error sobre si mateix, un error molt greu. Potser em diran que argeixo raons subjectivo poltiques damunt dades que sn histriques. Per el problema s el de la construcci. Si construm amb textos, amb documents, amb fets, podran ser ms o menys convincents. Per, evidentment, quan estudiem lImperi rom, la gent en dna la seva visi, i no tothom t la mateixa!... - La historiografia catalana ha estat profundament marcada per dos grans historiadors contemporanis: Ferran Soldevila i Jaume Vicens Vives. Quines creieu que han estat les seves respectives aportacions fonamentals? - Eren dos personatges completament diferents. Soldevila era un home molt tancat, molt discret, i alhora un sentimental, un poeta. Evidentment, la seva subjectivitat era una subjectivitat catalana, ning no ho dubta. Era un historiador hereu de la Renaixena, encara que emprava mtodes molt ms slids, molt ms seriosos. Afirmo que va ser un gran historiador. Aix ho creuen tamb els seus deixebles; Fontana ho deia fa poc. Va donar als seus alumnes grans llions en matria de recerca histrica, s evident. Quan jo el vaig conixer, desprs de la guerra, era un home que estava en una situaci gaireb dallament. Era lhome que treballa. Passava hores i hores a larxiu de la Corona dArag, en una petita sala. Escrivia la seva histria de Catalunya. Donava la impressi descriure per a ell, molt a dins seu. Vicens, en canvi, era exactament el contrari. Era un home extravertit, que tenia la necessitat de crear, crear una ctedra, crear institucions dinvestigaci, crear editorials, no solament fer llibres, sin tamb fer-ne fer. Necessitava exterioritzar-se i actuar. En aquest sentit, va tenir una gran influncia. s ell qui va crear lescola dhistoriadors que en aquests moments estan en plena maduresa. Va topar amb greus dificultats. Abans de la guerra ja hi havia en les seves aportacions una certa contradicci amb lescola clssica, i aix li va crear molts problemes. Ms tard prohibiren els seus treballs originals. Jo recordo que vaig poder consultar la seva tesi perqu la vam anar a buscar als soterranis de la Universitat: estava prohibida perqu era en catal i perqu no estava dins la lnia oficial. Per Vicens no era un home acoquinat. Es va plantar i, en definitiva, la seva influncia ha estat considerable.

- Quin s el paper de latzar en Histria? Si Mart lHum hagus tingut descendncia, el procs dintegraci de Catalunya a Espanya hauria estat potser prou diferent per a ser perceptible en la nostra histria contempornia? - Em sembla que va ser Engels qui va dir que la necessitat es manifestava per latzar Pierre Vilar riu satisfet . El problema de latzar en histria, el van llanar gent que no eren historiadors. Penso, per exemple, en Pierre Vendrys, un matemtic, un cientfic que va escriure sobre la probabilitat en histria. Per ell enfocava la probabilitat de la manera segent: estudiava la campanya dEgipte i es preguntava si la tempesta que va dispersar els vaixells davant dAboukir podia no haver succet. Naturalment! Per s que per a ell la histria s Bonaparte a Egipte. Per a nosaltres, els historiadors, Bonaparte a Egipte no s lessencial. Si Bonaparte hagus mort aleshores, aix no hauria impedit que el sistema capitalista reemplacs el que havia existit abans de la Revoluci francesa. Actualment els cientfics parlen molt de latzar. Jo em penso que tot all que es fa per lluitar contra el determinisme en cincia, precisament va a favor de la possibilitat duna cincia histrica. Deien: hi ha un terreny en qu tot est determinat, que s el de les cincies de la natura; hi ha un altre terreny en qu res no s determinat, que s el de la histria. Desprs sha vist que, en el fons, si no hi ha res que estigui determinat de manera absoluta, aix no impedeix la cincia dexistir, i aix val tant en un cas com en laltre. - Considereu que la coincidncia de certs antagonismes econmics entre Catalunya i la resta de lEstat i lexaltaci romntica de lEdat Mitjana va ser molt important en la popularitzaci del sentiment nacionalista? - I tant! Aix s ben segur. Aquest sentiment va comenar molt abans del que es diu. A finals de segle hi ha una classe econmicament molt conscient della mateixa, amb Prat de la Riba. No vull dir que es tracti de reivindicacions econmiques, sin de la conscincia dun desenvolupament econmic diferent, i duna distanciaci entre el desenvolupament econmic i lautoritat poltica en lestat existent; aix, a finals de segle, crea el moviment poltic nacionalista. Tanmateix, ja el 1820, i fins i tot a les Corts de Cadis, els diputats catalans deien: a lEdat Mitjana vam tenir un gran desenvolupament. I la posici inversa tamb s certa: els mateixos castellans sovint alludeixen al sentiment de prepotncia dels catalans medievals. En uns articles de la Revista Militar, a Madrid, pels voltants de 1847-48, els generals que havien estat encarregats de restablir lordre a Catalunya, enfrontats duna banda amb els carlistes i de laltra amb els obrers de Barcelona, que havien de lluitar alhora contra un tradicionalisme i contra un obrerisme ja revolucionari, deien: s que sn catalans, i mireu qu passava a lEdat Mitjana: els consellers de Barcelona es creien superiors als representants de la Monarquia! Pierre Vilar sha tornat a posar a riure, amb un rialla franca i divertida. - Com valoreu les possibilitats del nacionalisme catal de cara a una integraci europea?

- Aquesta pregunta, que es fan molts catalans, mha estat tamb plantejada per certs homes amb responsabilitats econmiques a Espanya. Sembla que, per part de Madrid, hom es pregunti si Europa no seria una temptaci per a Catalunya, en el sentit que Catalunya t afinitats amb altres territoris (el Rossell, per exemple) i, si sintegrs a Europa, sallunyaria encara ms del centre espanyol. No ho s. El cert s que mha sorprs que lalcalde de Perpiny i el president de la Generalitat es reunissin per parlar de qestions econmiques; s cert que algunes indstries del Principat shavien comenat a installar al Rossell. De fet, no estic gens documentat pel que fa a aquesta qesti tan recent, per sn fets que cal observar. - Es podria establir cap parallelisme entre el ressorgiment del nacionalisme basc i el del catal? - El nacionalisme basc i el nacionalisme catal van nixer al mateix temps de dos corrents similars: duna banda, un corrent romntic sobre els orgens, les llenges..., i, daltra banda, una conscincia de grup en els ambients econmics que no trobaven all que havien esperat en el conjunt de lEstat espanyol. Hi ha un fet com indiscutible. Quan a finals del segle XIX, al moment en qu Alemanya, Frana, Anglaterra i fins i tot Rssia lluitaven en lmbit de limperialisme mundial, Espanya va voler sumar-shi (s evident que tota la poltica de Cnovas del Castillo era una poltica colonial), i aquesta poltica va fracassar. Aleshores els sectors ms avanats dEspanya van acusar el govern central de no haver estat a laltura de les circumstncies. Que consti que no faig cap judici de valor. Ara b, aquests dos nacionalisme difereixen per la seva histria. Al Pas Basc va arrelar molt la ideologia carlista, tradicionalista. El nacionalisme de Sabino Arana tenia poc a veure amb el dels romntics catalans. Daltra banda, no hem doblidar que el nacionalisme basc ha estat reprs no pel gran capital, sin per una classe mitjana dindustrials, de botiguers, de comerciants. El PNB s un partit de classe mitjana. Per tampoc no correspon completament al que va ser el nacionalisme catal en la seva segona fase, quan amb Maci i Companys va prendre un caire molt ms popular. Recordem tamb que el Pas Basc aquesta gran classe mitjana era totalment catlica, mentre que a Catalunya, si b hi havia elements que venien del catolicisme, nhi havia daltres que procedien, ben al contrari, dambients profundament anticlericals. - S que no us sedueix fer prediccions, per magradaria conixer la vostra opini sobre les possibilitats de la Comunitat Econmica Europea quan a la seva integraci en una comunitat poltica. - No ho s. Quan es tracta de parlar del futur, sc molt prudent. Sempre es diu que la vida econmica, la tcnica, condueixen a la supranaci (en aquest cas Europa), que intenta imposar-se. Ara b, daltra banda ens trobem davant de... Com que no goso parlar dinfranacionalitats, diguem-ne infraestatismes, com en el cas dels bascs, el catalans... O els corsos, els alsacians... Jo crec que hi ha dos fenmens diferents: a dalt, una supranacionalitat que intenta organitzar-se i que

s sobretot dordre econmic, i a baix, uns nacionalismes ms sentimentals la base econmica dels quals sha de determinar perqu no s la mateixa per a tots. Tanmateix, all que va crear les nacionalitats va ser, en gran mesura, un sentiment. El patriotisme s un sentiment. En un moment donat a Frana va ser lobra de la Revoluci francesa i, al contrari fou la reacci contra la Revoluci francesa als pasos atacats per Napole. Es van crear uns complexos sentimentals a Frana, a Alemanya... Haig dadmetre que aix no ho veig a Europa. s clar, sempre es pot dir: Europa s Shakespeare, Racine i Cervantes!, per aix pot crear un patriotisme europeu? La rialla expressiva de Vilar torna a acompanyar aquestes darreres paraules, que ha deixat anar en un to teatral i amb un gest del bra grandiloqent. - Som davant duna situaci de crisi cultural, de crisi de les institucions a Europa? Es pot parlar duna decadncia dOccident, malgrat la seva prepotncia econmica? - Em sembla que el que ara hi ha s una gran confusi. Laltre dia vaig veure al diari Le Monde un article que es titulava: Entre lancien look et la rvolution culturelle. s absurd! Dentrada, qu significa la paraula look? s una paraula que est de moda, res ms! I, desprs, aix de revoluci cultural? Qu voleu que fem a Europa amb una revoluci cultural! Fins i tot els mots emprats resulten absurds: a hores dara ni sabem gaire qu vol dir la revoluci cultural xinesa. Trobo que es juga massa amb les paraules. Es parla de crisi cultural, i la veritat s que jo no veig gaire qu es pot entendre per crisi cultural. Mai no hi ha hagut tanta creaci artstica, literria, teatral... Aix s, en un gran confusi. Haig de dir que en el meu temps, als anys trenta (i no crec que aix sigui nostlgia, b que a la meva edat sigui bastant normal sentir-ne!), hi havia, sobretot a Frana, grans moviments: el gran moviment cinematogrfic, el gran moviment teatral... Eren globals, formaven un tot unit. Hi havia la impressi que es tractava duna cosa slida... Ara hi ha un munt de camins divergents. - Lestructuralisme ha posat de manifest la importncia dels mites, de les invariants culurals (prohibici de lincest, enterrament dels morts, religi) en lexplicaci dels processos histrics. Considereu vlid aquest punt de vista en la metodologia histrica actual? - En tot aix hi ha una certa contradicci. Es pot dir que Foucault, per exemple, era estructuralista? S, per noms fins a cert punt. Ell deia que hi ha estructures mentals, per parlava de les estructures mentals del segle XVI, de les estructures mentals del segle XVIII, de les estructures mentals actuals... Dit duna altra manera: feia histria! Tota la seva obra consistia a dir: Un home del segle XX no pot concebre, per exemple, el cstig, la pres, de la mateixa manera que un home del segle XVI, cosa que els historiadors sabien ja de feia temps! A laltre extrem tenim, per exemple, un Nikos Poulantzas, que fos com fos volia conceptualitzar la paraula naci. Jo opino precisament que no es tracta ni duna cosa ni de laltra. En el fons, paraules com justcia, naci..., canvien

constantment. s ben cert que darrera els mots no posem els mateixos conceptes que la gent dun altre segle Confesso que podem deixar-nos temptar per lestructuralisme de Lvi-Strauss, sempre i quan digui, i de fet ho diu ben clar: Je fais de lhistoire froide, s a dir, observo poble que no tenen histria! En un llibre, lltim que mha publicat Ariel, un article intenta desmuntar les teories de Foucault. No vull fer-ne una qesti personal, per constato que a Les Mots et les Choses, parlant del pensament econmic del segle XVI, precisament dall que ms conec, constantment comet errors! Ha volgut sistematitzar massa. Diu, per exemple: Aquella gent no podia pensar com nosaltres perqu ignoraven el concepte de producci. I justament lpoca a qu es refereix, s a dir, el 1615, va aparixer el llibre de Montchrestien, Tractat de leconomia poltica, en el qual tot es basa en la producci! Per a mi, a Foucault se li ha escapat el sentit de la histria. Ha vist coses importants, aix s indiscutible, per no ha vist que els canvis eren molt ms continus que no ens imaginem. En aquest sentit li he oposat Lucien Febvre. Lucien Febvre feia al capdavall el mateix que Foucault que deia, per exemple, que Rabelais no podia ser un anticlerical a la manera del segle XX. Per ho deia amb una srie de matisos, sobretot perqu en lloc dagafar els textos allats, com ho feia Foucault, prenia el conjunt del segle XVI, lestructura social, els problemes del poder... Foucault era un filsof, no un historiador. Els filsofs sempre tenen una certa tendncia a voler conceptualitzar. Volen, per exemple, conceptualitzar. Volen per exemple, conceptualitzar el poder. Jo haig de confessar que no s qu s el poder, perqu s una realitat que canvia contnuament! - Claude Lvi-Strauss, a la seva Antropologia estructural, escriu: La histria econmica s, en gran mesura, la histria de les operacions inconscients, i cita com a exemple el llibre de Lucien Febvre, Le problme de lIncroyance au XVI. Sicle. Com valoreu aquest punt de contacte entre la dialctica materialista i la concepci estructuralista? - Si vol dir que leconomia s un conjunt de processos inconscients, s certs. Per qu? Doncs perqu lestadstica s una traducci de linconscient. Sabem, per exemple, que la gent no pagar deu vegades ms ni deu vegades menys pel que compra. Potser acceptaran de pagar un 10 % de ms o un 10 % de menys segons les condicions monetries, el moment, les necessitats..., per s evident que no pagaran deu milions per una quilo de caf! Marx ho ha precisat molt b quan diu: El client sembla tenir una cincia universal. s a dir, hi ha coses que sabem sense necessitat de justificar-nos-les. - Per acabar, professor Vilar, podem ser optimistes respecte a lafermament i a la persistncia de lesperit nacional catal i de la nostra cultura? - En aix s que sc molt optimista. Puc citar una ancdota personal (no crec que sigui cap indiscreci per part meva). Quan jo vaig arribar a Barcelona, lany 1930, em va sobtar el fet catal, i aix va condicionar tota la meva vocaci. Doncs b, no fa gaire, parlant amb monsieur Delacampagne, actual director de

lInstitut Francs, li explicava aquesta vivncia i ell em va dir: Doncs jo he tingut exactament la mateixa impressi! Tamb el va sorprendre el fet catal. Optimistes o pessimistes, aix depn de que es pugui esperar de les conseqncies poltiques dun esdeveniment daquest tipus. Per que el fet existeix, que la mentalitat es mant estable, aix s evident. Es discuteix molt si el nacionalisme ha de ser ms radical o menys radical polticament parlant, per ning no el nega. Noms hem de veure les darreres eleccions! Va ser un xit del nacionalisme. Sen pot estar content o descontent, per el cert s que la gent va votar sobretot per all que va creure que era ms catal. Fa fred en aquesta gran aula de la Facultat dHistria on ens hem hagut dinstallar per fer lentrevista, per jo continuaria conversant indefinidament amb el professor Vilar. Al costat de linters cientfic mhan sedut la seva gran sensibilitat humana, lextraordinria amabilitat i la gentilesa del seu tracte, la seva personalitat afable, el to cordial i senzill de les seves paraules. Avui entenc encara millor lentusiasme i el gran afecte que traspuaven les paraules de Roberto Fernndez, professor dHistria moderna a lEstudi General de Lleida, amic de Pierre Vilar, quan, fa uns mesos, vaig anar-lo a trobar perqu em parls del professor Vilar. Pierre Vilar viu a Pars, amb el seu fill Jean, professor despanyol a la Universitat, i el seu nt. Tot sovint, per, almenys un cop lany, torna a Catalunya, on tants amics lafalaguen. Ell viu aquest afecte amb intensitat i hi correspon sobradament: s emocionant per a mi veure que a cada generaci hi ha hagut gent que mha adoptat. Els seus collegues catalans el tracten amb el respecte i la devoci dels deixebles envers el mestre, per alhora el consideren un amic. Pierre Vilar fa penya amb aquesta nova generaci dhistoriadors. s un home alegre i vital, li agrada divertir-se i menjar b..., em deia Roberto Fernndez. Quan parlem, el professor Vilar s entre nosaltres per assistir al I Congrs dHistria moderna de Catalunya, a la Facultat dHistria, a Barcelona. Al mat, en una aula farcida destudiants i de professors, Pierre Vilar ha exposat la seva ponncia, interessant, clara, rigorosa, precisa, com era desperar. Per el que realment mha sobtat ha esta linters que ha demostrat per les altres comunicacions presentades, el seu afany per aprofundir cada tema tractat. Ha demanat ressenyes, ha polemitzat, ha preguntat, ha discutit, ha plantejat nous interrogants, ha subratllat fonts encara inexplorades, en un constant i apassionat neguit de reconstruir la Histria. Al moment dacomiadar-nos, no he pogut evitar un somriure de profunda simpatia i de sincera admiraci quan, accentuant la y final de Capmany, el professor Pierre Vilar mha explicat: Men vaig, perqu hi ha una comunicaci sobre Capman que minteressa molt.

Lleugerament encorbat pel pes dels anys, amb abric de xeviot gris, la cartera en una m i el programa del Congrs a laltra, desprs de comprovar a quina aula es desenvoluparia la ponncia sobre Antoni de Capmany, el professor Pierre Vilar sha endinsat pel corredor, talment un estudiant ms entre els altres. ZENEIDA SARD. SERRA DOR, XXVII, nm. 305 (15 febrer 1985), pg. [97] 17 - 22 [102].