presència · Del 22 al 28 d’agost del 2008

REPORTATGE / PAÏSOS CATALANS

19

Isidor Marí. Filòleg

«Quan estam fora ens assemblam més del que ens pensàvem»
A. JANER

La falta de coneixement mutu que hi ha entre els catalanoparlants, és un dels punts dèbils del català? — «En bona part, sí. Les incomprensions internes són fruit de falta de comunicació. La quantitat, però, de gent que hi ha darrere cada manera de parlar fa que els intercanvis siguin desequilibrats. Per a un eivissenc és més fàcil sentir parlar un mallorquí, un barceloní o un valencià que al revés. I és que poques vegades un valencià, un mallorquí o un barceloní senten parlar un eivissenc i poden distingir el seu accent.» — Encara queda molta feina per cohesionar-nos com a comunitat lingüística? — «Sí, però ara estam en un bon moment. Cal apostar per la circulació de la producció cultural de cadascun dels nostres territoris perquè ens puguem conèixer millor. En tot cas, és curiós que quan valencians, illencs i catalans ens trobam a fora, aleshores és quan es posen en marxa les complicitats més que les diferències. És a dir, quan estam a casa nostra veim les diferències; en canvi, quan estam a fora ens adonam que ens assemblam més del que ens pensàvem.» — Per què, doncs, tants de recels entre nosaltres? — «Des de temps dels Reis Catòlics, al segle XV, ha imperat

«Les institucions i els partits polítics continuen utilitzant sense manies els prejudicis anticatalans. D’agressivitat n’hi ha més del cantó anticatalà que del cantó sobiranista»

«A Catalunya hi ha hagut sobretot desinterès, una sensació que no feia falta per res preocupar-se per arribar a una entesa amb els valencians o amb els illencs»

Isidor Marí, director de la càtedra Linguamón del multilingüisme de la UOC.

una concepció de la unitat espanyola que ha tendit a identificar Espanya amb la nació castellana, la cultura majoritària. Durant la guerra de Successió del segle XVIII hi ha documents que demostren que les Balears, el Regne de València, Catalunya i Aragó defensaven un mateix marc polític de sobirania, a pesar de tenir cada comunitat institucions pròpies. Després, els Decrets de Nova Planta destruïren totes aquestes institucions pròpies i ens unificaren tots com una altra regió espanyola més. Quan hi ha tants de segles de situació d’infe-

rioritat i de subordinació és comprensible que ens manqui seguretat per defensar-nos.» — Serveix el diàleg per fer-nos entendre a Espanya? — «La via del diàleg és molt meritori però frustrant. Jo he dedicat molts esforços a fer entendre que a Espanya hi ha diferents llengües i cultures i he aconseguit ben poca cosa. Les institucions i els partits polítics continuen utilitzant sense manies els prejudicis anticatalans. D’agressivitat n’hi ha més del cantó anticatalà que del cantó sobiranista.»

— Què em diu de les reticències al País Valencià de dir català al valencià? — «Des del segle XV, els valencians diuen que ells parlaven valencià. A Mallorca s’anomenava mallorquí la llengua. Això és una manera d’expressar que tenim unes peculiaritats lingüístiques. El problema d’un valencianisme anticatalà es produeix a partir del segle XIX, quan Catalunya tenia una economia industrial i València una d’agrària. Aleshores hi ha tota una classe social valenciana, sobretot a la ciutat de València, que prospera socialment, passa a ser sector benestant i, com a signe del seu ascens social, decideix parlar en castellà per distingir-se dels pagesos que parlaven valencià. Ara naturalment hi ha una certa resistència que valencià i català siguin la mateixa llengua perquè, tant per interessos polítics com socials, acceptar-ho podria voler dir perdre la capacitat de control damunt la societat.» — Catalunya ha estat paternalista en les relacions amb el País Valencià i les Balears? — «Sobretot hi ha hagut un desinterès, una sensació que no feia falta per res preocupar-se per arribar a una entesa amb els valencians o amb els illencs. Aquesta actitud, però, és la mateixa que es pot trobar a Mallorca respecte a Menorca i Eivissa.»

cal tenir la boca plena de nacions. Penso que el nacionalisme català s’hauria de començar a repensar dins les euroregions. L’euroregió pirinenca i mediterrània que va proposar l’expresident Maragall no només comparteix una llengua i una història sinó també la identitat cultural d’un conjunt de persones.» Conèixer-nos millor encara, però, és una assignatura pendent. «Estic una mica empipat –diu el Claude– de veure que els catalans del sud coneixen més els pobles càtars que no pas la Catalunya del Nord, que és d’on va sortir el primer líder català, el Guifré el Pilós.» No debades, la història ha volgut convertir aquest personatge del segle I, que va néixer al costat de Perpinyà,

en l’artífex de la independència dels comtats catalans respecte dels reis francs. Ell és, a més, segons la llegenda, l’autor de la senyera. El Claude també es queixa que poca gent sap que l’USAP, el famós equip de rugbi de Perpinyà, té per bandera la senyera i per himne L’estaca, de Lluís Llach. Na Bea, com a mallorquina, es mostra igual d’enfadada. «Manca comunicació. No existeix una voluntat real per establir un projecte en comú cultural o, simplement, per acostar-se per sortir dels tòpics. La culpa, però, és del govern de Catalunya i de les Balears.» A falta d’una voluntat política, na Bea creu que TV3 s’hauria d’implicar més per afavorir aquesta comunicació.

Des de Catalunya, l’Anna ja ha passat a l’acció. Fa quatre anys, amb altres valencians, va crear a Barcelona l’Espai País Valencià amb l’objectiu de «trencar tòpics entre els Països Catalans». A la seva terra natal no sembla que sigui tan fàcil establir aquests ponts de diàleg. La culpa –diu el Gustavo– és de la dreta: «S’hi oposen frontalment.» Les contínues traves a la recepció de TV3 així ho demostren, com també els problemes que a vegades hi ha perquè el certificat de la Junta Avaluadora de Català expedit a Catalunya sigui vàlid al País Valencià. Sobre aquest últim punt el Gustavo recorda: «Ningú no es planteja quin idioma es parla a Àustria: allà

«FA TAN POC QUE TOTS ÉREM FILLS D’UNA DICTADURA, FA TAN POC QUE TENIM UN ÚS GENERÓS DE LA NOSTRA LLIBERTAT, QUE ENCARA ESTEM TOTS DEFENSANT LA NOSTRA PETITA PORCIÓ DE BOTIGA!»

no es parla austríac sinó alemany. Aquí passa el mateix: el valencià, el mallorquí i el barceloní són dialectes d’una mateixa llengua.» L’Ester té una explicació per a tot plegat: «Tots tenim una capacitat molt curta de veure-hi més enllà. Si un mallorquí o andorrà ha de defensar alguna cosa, primer defensarà Mallorca o Andorra, i després Catalunya, però com a mallorquí o andorrà. Perquè encara som molt joves com a cultura. Som d’idees petites. El franquisme sociològic està fent molt de mal! Fa tan poc que tots érem fills d’una dictadura, fa tan poc que tenim un ús generós de la nostra llibertat, que encara estem tots defensant la nostra petita porció de botiga!»

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful