Está en la página 1de 1

presència · Del 22 al 28 d’agost del 2008

REPORTATGE / PAÏSOS CATALANS 19

Isidor Marí. Filòleg

«Quan estam fora ens assemblam més del que ens pensàvem»

A. JANER

La falta de coneixement

mutu que hi ha entre els cata- lanoparlants, és un dels punts dèbils del català?

— «En bona part, sí. Les in-

comprensions internes són fruit de falta de comunicació. La quantitat, però, de gent que hi ha darrere cada manera de parlar fa que els intercanvis siguin des- equilibrats. Per a un eivissenc és més fàcil sentir parlar un mallor- quí, un barceloní o un valencià que al revés. I és que poques ve- gades un valencià, un mallorquí

o un barceloní senten parlar un

eivissenc i poden distingir el seu

accent.» — Encara queda molta

feina per cohesionar-nos com a comunitat lingüística?

— «Sí, però ara estam en un

bon moment. Cal apostar per la circulació de la producció cultu- ral de cadascun dels nostres ter- ritoris perquè ens puguem conèi- xer millor. En tot cas, és curiós que quan valencians, illencs i ca- talans ens trobam a fora, alesho- res és quan es posen en marxa les complicitats més que les dife-

rències. És a dir, quan estam a ca-

sa nostra veim les diferències; en

canvi, quan estam a fora ens ado- nam que ens assemblam més del

que ens pensàvem.» — Per què, doncs, tants de recels entre nosaltres?

— «Des de temps dels Reis

Catòlics, al segle XV, ha imperat

«Des de temps dels Reis Catòlics, al segle XV, ha imperat Isidor Marí, director de la

Isidor Marí, director de la càtedra Linguamón del multilingüisme de la UOC.

una concepció de la unitat espa- nyola que ha tendit a identificar Espanya amb la nació castellana, la cultura majoritària. Durant la guerra de Successió del segle

XVIII hi ha documents que de-

mostren que les Balears, el Reg- ne de València, Catalunya i Ara- gó defensaven un mateix marc polític de sobirania, a pesar de

tenir cada comunitat institucions

pròpies. Després, els Decrets de

Nova Planta destruïren totes

aquestes institucions pròpies i ens unificaren tots com una altra regió espanyola més. Quan hi ha tants de segles de situació d’infe-

rioritat i de subordinació és com- prensible que ens manqui segu- retat per defensar-nos.» — Serveix el diàleg per fer-nos entendre a Espanya? — «La via del diàleg és molt meritori però frustrant. Jo he de- dicat molts esforços a fer enten- dre que a Espanya hi ha diferents llengües i cultures i he aconse- guit ben poca cosa. Les institu- cions i els partits polítics conti- nuen utilitzant sense manies els prejudicis anticatalans. D’agres- sivitat n’hi ha més del cantó anti- català que del cantó sobiranis- ta.»

— Què em diu de les reti- cències al País Valencià de dir català al valencià? — «Des del segle XV, els va- lencians diuen que ells parlaven valencià. A Mallorca s’anome- nava mallorquí la llengua. Això és una manera d’expressar que tenim unes peculiaritats lingüís- tiques. El problema d’un valen- cianisme anticatalà es produeix a partir del segle XIX, quan Ca- talunya tenia una economia in- dustrial i València una d’agrària. Aleshores hi ha tota una classe social valenciana, sobretot a la ciutat de València, que prospera socialment, passa a ser sector benestant i, com a signe del seu ascens social, decideix parlar en castellà per distingir-se dels pa- gesos que parlaven valencià. Ara naturalment hi ha una certa resis- tència que valencià i català si- guin la mateixa llengua perquè, tant per interessos polítics com socials, acceptar-ho podria voler dir perdre la capacitat de control damunt la societat.» — Catalunya ha estat pa- ternalista en les relacions amb el País Valencià i les Ba- lears? — «Sobretot hi ha hagut un desinterès, una sensació que no feia falta per res preocupar-se per arribar a una entesa amb els valencians o amb els illencs. Aquesta actitud, però, és la ma- teixa que es pot trobar a Mallorca respecte a Menorca i Eivissa.»

cal tenir la boca plena de nacions. Penso que el nacionalisme català s’hauria de començar a repensar dins les euroregions. L’euroregió pirinenca i mediterrània que va proposar l’expresident Maragall no només comparteix una llengua i una història sinó també la identitat culturald’un conjuntdepersones.» Conèixer-nos millor encara, però, és una assignatura pendent. «Estic una mica empipat –diu el Claude– de veure que els catalans del sud coneixen més els pobles cà- tars que no pas la Catalunya del Nord, que és d’on va sortir el primer líder català, el Guifré el Pilós.» No debades, la història ha volgut con- vertir aquest personatge del segle I, que va néixer al costat de Perpinyà,

en l’artífex de la independència dels comtats catalans respecte dels reis francs. Ell és, a més, segons la llegenda, l’autor de la senyera. El Claude també es queixa que poca gent sap que l’USAP, el famós equip de rugbi de Perpinyà, té per bandera la senyera i per himne L’estaca, de Lluís Llach. Na Bea, com a mallorquina, es mostra igual d’enfadada. «Manca comunicació. No existeix una vo- luntat real per establir un projecte en comú cultural o, simplement, per acostar-se per sortir dels tòpics. La culpa, però, és del govern de Ca- talunya i de les Balears.» A falta d’una voluntat política, na Bea creu que TV3 s’hauria d’implicar més per afavorir aquesta comunicació.

Des de Catalunya, l’Anna ja ha passat a l’acció. Fa quatre anys, amb altres valencians, va crear a Barcelona l’Espai País Valencià amb l’objectiu de «trencar tòpics entre els Països Catalans». A la se- va terra natal no sembla que sigui tan fàcil establir aquests ponts de diàleg. La culpa –diu el Gustavo– és de la dreta: «S’hi oposen frontal- ment.» Les contínues traves a la re- cepció de TV3 així ho demostren, com també els problemes que a ve- gades hi ha perquè el certificat de la Junta Avaluadorade Catalàexpedit a Catalunya sigui vàlid al País Va- lencià. Sobre aquest últim punt el Gus- tavo recorda: «Ningú no es planteja quin idioma es parla a Àustria: allà

«FA TAN POC QUE TOTS ÉREM FILLS D’UNA DICTADURA, FA TAN POC QUE TENIM UN ÚS GENERÓS DE LA NOSTRA LLIBERTAT, QUE ENCARA ESTEM TOTS DEFENSANT LA NOSTRA PETITA PORCIÓ DE BOTIGA!»

no es parla austríac sinó alemany. Aquí passa el mateix: el valencià, el mallorquí i el barceloní són dialec- tes d’una mateixa llengua.» L’Ester té una explicació per a tot plegat: «Tots tenim una capaci- tat molt curta de veure-hi més enllà. Si un mallorquí o andorrà ha de de-

fensaralgunacosa,primerdefensa-

rà Mallorca o Andorra, i després Catalunya, però com a mallorquí o andorrà. Perquè encara som molt joves com a cultura. Som d’idees petites. El franquisme sociològic està fent molt de mal! Fa tan poc que tots érem fills d’una dictadura, fa tan poc que tenim un ús generós de la nostra llibertat, que encara es- tem tots defensant la nostra petita porció de botiga!»