18

REPORTATGE / PAÏSOS CATALANS

presència · Del 22 al 28 d’agost del 2008

ha imperat més el català de Barcelona. Sembla, però, que ara hi ha un canvi d’actitud, almenys en l’àmbit del teatre, un món que l’Ester, com a actriu que és, coneix prou bé: «Ara comencen a acceptar que, pel fet que una actriu tingui accent lleidatà, no obligatòriament ha de representar el paper de la criada d’una obra. Comencen a acceptar que una actriu, respectant la seva riquesa dialectal, sigui valenciana o mallorquina, pot ser la protagonista d’una obra. Fins ara molts directors menyspreaven els accents que no eren el català neutre, per desconeixement, per prepotència, per centralisme, perquè aquí s’ha centrat el poder polític, perquè alguns que hem vingut a Barcelona a treballar hem menyspreat, tal vegada per inseguretat o per un sentiment d’inferioritat, la nostra procedència.» Una qüestió d’identitat Un altre dels problemes del nacionalisme català és la identitat. Som una nació dins un altre estat, l’espanyol. Aquest fet ha condicionat que visquem entre dues cultures. La Sara no té pèls a la llengua: «T’has d’etiquetar contínuament per veure a quin lloc et col·loquen, i les coses no són blanques o negres. Jo he nascut a Catalunya, però la meva mare és de Sòria i el meu pare de València. Per tant, segons els catalans més castissos, jo sóc mig xarnega i aleshores jo hauria d’adoptar dues actituds: o bé ser catalanista o bé ser espanyolista. Doncs, no! Jo sóc catalana però no nacionalista.» Aquesta barcelonina establerta ara a Mallorca defensa un nacionalisme català més permeable i no tan excloent: «El problema són els espanyolistes que pretenen imposar la seva cultura dins Catalunya, i els catalanistes independentistes que pretenen crear una mena de frontera perquè no traspassi cap element espanyol. S’han de cercar mecanismes per a una bona convivència, evitant en tot cas que la cultura gran es mengi la petita.» La Sara reivindica el dret de parlar el castellà sense que això suposi una «traïció» al català. Un altre català, el Gustavo, també reivindica la seva part espanyola des de València: «Agradi o no, hem viscut també dins la cultura castellana, i s’ha de buscar l’harmonia entre les dues cultures.» Qui no se sent espanyola és l’Anna: «Em reivindico valenciana dins els

Mapa dels Països Catalans de Perpinyà en la cloenda del Correllengua 2005.

Bea Solivellas
PRODUCTORA

Ester Nadal
ACTRIU

Anna Moya
FILÒLOGA

Claude Vergés
GRUP AGBAR

Gustavo Llobet
«La societat valenciana està dividida a parts iguals entre els que pensen que el valencià és un altre idioma i els que creuen que hi ha una unitat de llengua»

Sara Beltrán
PERIODISTA

«Quan vaig arribar a Barcelona vaig deixar de xerrar en mallorquí, perquè, si no, la conversa no és fluida. A més, del que me queix és que no fan l’esforç per entendre’t»

«S’ha d’optar per un discurs en positiu, constructiu, saber cercar el punt intermedi a l’hora de defensar els nostres trets d’identitat»

«A Catalunya es pot viure en català, millor o pitjor, i també hi ha gent que et fa mala cara, però a València des que agafes l’autobús i demanes el bitllet en català ja tens la mala cara del conductor»

«El concepte de nacionalisme català ha estat vergonyosament contaminat per la confrontació entre Catalunya i l’Estat espanyol»

«Hi ha molta gent a Catalunya equivocada que creu que les Balears són una extensió de Catalunya, i això és un gran error»

«MANCA COMUNICACIÓ. NO EXISTEIX UNA VOLUNTAT REAL PER ESTABLIR UN PROJECTE EN COMÚ CULTURAL O, SIMPLEMENT, PER ACOSTAR-SE PER SORTIR DELS TÒPICS»

Països Catalans. En la meva vida quotidiana no tinc cap lligam amb Espanya. Jo mai he parlat castellà.» Fins i tot confessa tenir una certa antipatia envers Espanya: «M’imagine perquè per a mi el castellà és una imposició; sent que sempre hem d’estar en una situació d’inferioritat, i això ha generat en mi una mica d’odi cap a Espanya.» Amb tot, té la solució per combatre tanta animadversió: «Si la resta de la gent que forma part de l’Estat espanyol ho sentís com una entitat plurinacional, tal vegada ens sentiríem més còmodes.» Na Bea, que diu que primer és mallorquina i després espanyola per «imperatiu legal», afegeix que el que realment necessita Espanya és una nova política de

màrqueting. A Andorra, a pesar que el català disposa d’un estat propi, l’Ester no es conforma només amb una sola identitat: «Jo no em vull reivindicar només de cultura catalana. Sé que la meva identitat engloba vàries cultures: la francesa perquè vaig rebre tot l’ensenyament en francès, la castellana perquè tinc accés a autors en llengua castellana, i la catalana perquè és la meva llengua materna. El segle XXI ens ha de fer viure les fronteres d’una manera més relaxada; les nostres identitats han de poder ser en vàries llengües, autors i territoris.» Amb tot, l’Ester, a pesar d’aquest tarannà universal, és conscient que a la nostra terra, si no estem a l’aguait, hi ha el perill

que es produeixi una substitució cultural en benefici no només dels referents espanyols sinó també dels que ja aporta la globalització. A la Catalunya del Nord, el nacionalisme català amb qui ha de combatre és amb França. El Claude, però, és taxatiu: «Em sento català i francès. És difícil que la gent de la Catalunya del Sud entengui aquesta doble identitat cultural. Jo noto que a vegades hi ha gent una mica extremista, massa separatista, que per falta d’intel·ligència diu: ‘Has de triar, o ets francès o català.’ I llavors jo m’hi nego: sóc les dues coses, no puc renegar de tota la cultura francesa que he après durant tots els meus estudis. A més, és una riquesa.» El Claude insisteix: «No

Master your semester with Scribd & The New York Times

Special offer for students: Only $4.99/month.

Master your semester with Scribd & The New York Times

Cancel anytime.