presència · Del 22 al 28 d’agost del 2008

REPORTATGE / PAÏSOS CATALANS

17

català sense complexos i això és bo –insisteix– per fer-se valer, sobretot tenint en compte que Espanya «ens dóna molta feina». Encara està indignada amb el reportatge emès fa més d’un any per Telemadrid on es deia que el castellà a Catalunya estava perseguit. Ara bé, a pesar d’això, l’Ester considera que l’agressivitat de Joel Joan és un «error», ja que provoca l’efecte contrari per partida doble: a Espanya genera més incomprensió i als Països Catalans, cansament. A la Catalunya del Nord tampoc agrada que el nacionalisme català es defensi amb tanta agressivitat. Claude Vergés fa divuit anys que viu a Barcelona. Té 61 anys i és natural de Perpinyà. Actualment ocupa el càrrec de director de sanejament del grup Agbar. Ell ho té clar: «El concepte de nacionalisme català ha estat vergonyosament contaminat per la confrontació entre Catalunya i l’Estat espanyol. Aquesta confrontació ha potenciat el centralisme barceloní i ha minat les relacions amb la resta de Països Catalans. Falta una mica més d’obertura.» Claude rebutja, a més, els discursos victimistes: «A mi m’interessa el futur. Penso que hem de fugir una mica del passat immediat, del que va passar aquests últims anys. Hauríem de pujar el llistó dialèctic, convèncer amb arguments. Així es milloraria molt el nivell de coneixement del concepte de Països Catalans.» I és que el nivell de desconeixement pot arribar a ser molt alt. Això ho sap molt bé Sara Beltrán, una periodista barcelonina de 33 anys que en fa quatre que va aterrar a Mallorca per poder exercir la seva professió. «Hi ha molta de gent a Catalunya equivocada, que creu –recalca– que les Balears són una extensió de Catalunya, que aquí tothom té un sentiment catalanista de formar part dels Països Catalans, i això és un gran error. Arribes aquí i són poques les persones que pensen així. Aquí hi ha molta de gent amb una mentalitat no nacionalista però que té molt interioritzat que la seva llengua és el mallorquí. Tot i així, tenen una definició molt nacionalista espanyola. Això a Catalunya és totalment incompatible, és a dir, una persona que a Catalunya té una mentalitat més nacionalista espanyolista no parlaria català i a Mallorca sí.» A l’altre extrem la Sara s’ha trobat mallorquins que de tant idolatrar Catalunya no valoren prou la seva gent.

La radiografia de València ens la fa un altre català, Gustavo Llobet. Té 54 anys i en fa trenta-cinc que per raons familiars es va traslladar a viure a la capital del Túria. Té la sensació que «la societat valenciana està dividida a parts iguals entre els que pensen que el valencià és un altre idioma i els que creuen que hi ha una unitat de llengua». Considera que la dreta ha sabut explotar molt bé «la idea que tenen de l’expansionisme català, que vol colonitzar o que vol influir molt sobre la vida de València». És una qüestió –diu– electoralista: «El PP sap que hi ha una quantitat de gent important que votarà el partit que doni suport a aquestes tesis.» Anna Moya també comparteix, en part, les tesis de Gustavo. La seva vida ha estat en direcció contrària. És una valenciana de 27 anys, llicenciada en filologia catalana, que fa quatre anys va anar a viure a Catalunya. Ara treballa com a pro-

fessora de secundària a Cerdanyola del Vallès. Reconeix que a la seva terra «sempre hi ha hagut por a una unió dels Països Catalans». Han estat les institucions –diu– les que han propiciat aquesta por aplicant la premissa «divideix i venceràs». Vivint al Principat se sent ara més alliberada lingüísticament: «A Catalunya hi ha un ús social del català més estès perquè la gent de pasta és qui parla català. A València la gent que parla català és la gent de poble i el prestigi és diferent per aquest motiu.» Amb tot, vivint a Catalunya, l’Anna ha detectat detalls que no ajuden a una bona convivència. Té mil anècdotes per contar referides a la reacció que causa entre la gent del Principat el seu accent valencià: «Els catalans són prepotents. Tenen moltes coses bones, però d’altra banda tenen un sentiment paternalista, es creuen el melic del món, que allò que diuen ells és el correcte i el que dius tu fa grà-

Mapa mural dels Països Catalans d’Antoni Bescós i Ramo. Va ser publicat per la Llibreria Ballester i Canals el 1962.

«N’HI HA PROU MOVENT-NOS PER LA NOSTRA GEOGRAFIA PER ADONAR-NOS QUE NO ENS CONEIXEM NI ENS ENTENEM PROU»

cia, és un arcaisme, quan en realitat no és així, és tan correcta una modalitat com l’altra. Dius xicotet i et somriuen com si pensessin: ‘Pobra, no sap el que diu.’» A València, Gustavo s’hi troba molt bé i diu que són puntuals els casos en què el seu accent català ha estat objecte de discussió: «Quan parlo amb algú que és més blavero, més valencianero, i vol defensar la seva llengua com a pròpia i dius una paraula en català, et corregeixen enfadats.» Són reaccions –insisteix– fruit de la «ignorància». Un català a les Balears a vegades troba els mateixos retrets. L’accent barceloní de la Sara contrasta amb l’accent tancat dels mallorquins. La Sara ha notat que per dissimular-lo alguns catalans es passen al castellà quan parlen amb un mallorquí. Però també passa a la inversa. En tot cas, la Sara apunta que a les Balears cal fer un sobreesforç per sociabilitzar-se. El mallorquí és distant. A més, el fet insular fa que qualsevol que vingui de fora entri dins la categoria inamovible dels forasters. El Claude considera Barcelona com la seva «capital cultural». Amb el temps que fa que hi viu, però, mai no ha volgut camuflar el seu accent de Perpinyà, a pesar dels malentesos: «Per exemple, quan plou, faig servir el parapluja. Sempre hi ha un barceloní que em diu: ‘No!, és un paraigües, parapluja és una paraula afrancesada.’ I jo li dic: ‘I com es diu en castellà?: paraguas. Vols dir que no ets tu el que està contaminat pel castellà?’»Na Bea, en canvi, quan arribà a Barcelona va recórrer al català estàndard que havia après mirant TV3 per amagar el seu accent mallorquí. Ho féu per una qüestió de comoditat: «Vaig deixar de xerrar en mallorquí perquè, si no, la conversa no és fluida, perquè la primera frase que em diuen és: ‘Ets de Mallorca, que maco que xerres!’ I després: ‘Què? Sí que xerres rar!’ Sempre són les traves de no entendre’t. Jo, del que me queix és que no fan l’esforç per entendre’t.» Per si aquests maldecaps fossin pocs, na Bea n’apunta d’altres: els d’interrelació. «A Mallorca ja som tancats pel fet de ser d’una illa, però els catalans són pitjor. Duc deu anys aquí i tan sols m’han convidat dos o tres cops a dinar a ca qualcú.» Part de culpa de la intolerància que hi ha a Catalunya envers els anomenats accents exòtics la tenen els mitjans audiovisuals. Sempre

Master your semester with Scribd & The New York Times

Special offer for students: Only $4.99/month.

Master your semester with Scribd & The New York Times

Cancel anytime.