Al principi el Cant de la Sibil·la l’interpretaven sis preveres. A l’edat mitjana el cantor de la Sibil·la només podia ser un nen.

/ DIARI DE BALEARS

d’Europa va irrompre amb força la sibil·la el dia de Nadal. Tanmateix, en aquesta nova aparició ja no emetia oracles segons la seva pròpia intuïció, sinó que era l’Església qui posava els missatges en boca seva, anunciant el Judici Final, a l’estil del llibre de l’Apocalipsi. En concret, el cant, de melodia gregoriana, es basava en un sermó en llatí escrit al segle V dC per un bisbe de Cartago. Al començament, el Cant de la Sibil·la era interpretat per un grup de sis preveres. Amb el pas del temps, foren substituïts per un nen d’uns dotze anys. L’objectiu era clar: en una nit de pau i amor, a través de la innocent veu d’un preadolescent, calia que el cristià no perdés de vista el recte camí i les conseqüències de no seguir-lo. En cap moment es plantejà la possibilitat d’atorgar

el paper a una nena. Les autoritats eclesiàstiques, seguint la misogínia de l’època, van oblidar del rol femení de la sibil·la pagana. El nen cantor era vestit amb una túnica blanca o de color i amb un barret al cap. Interpretava el cant tot sol, sense acompanyament instrumental, excepte quan, entre estrofa i estrofa, per descansar la veu, irrompia el so de l’orgue. I per dotar encara de més dramatisme el seu discurs, el cantant mantenia dreta, davant la seva cara, una espasa que s’erigia amenaçadora sobre els atònits caps dels feligresos. A principis del segle XVI les sibil·les entraren ja de manera oficial dins l’imaginari eclesiàstic de la mà de Miquel Àngel. En la seva intervenció a la Capella Sixtina, l’escultor italià pintà les cinc sibil·les més conegudes de

El Cant de la Sibil·la és un dels exemples de l’apropiació d’una figura pagana per part de l’Església D’aquí tenim l’expressió «llenguatge sibil·lí» com a sinònim d’«enigmàtic»

l’antiguitat (Cumes, Delfos, Eritrea, Líbia i Pèrsia) al costat dels quatre grans profetes de l’Antic Testament (Zacaries, Isaïes, Joel i Jeremies). Al cap de poc temps, però, el Cant de la Sibil·la va tenir una pluja de crítiques al concili de Trento (1545-1563), que prohibí que la litúrgia cristiana inclogués música i accions que no fossin pròpiament religioses. Fou així com va desaparèixer de gairebé totes les esglésies d’Europa. Tan sols es mantingué a Mallorca i a l’Alguer, on havia arribat als segles XIII i XIV, respectivament, amb les tropes de la Corona catalanoaragonesa. El Cant de la Sibil·la, que aleshores ja tenia una versió en llengua catalana, estava tan arrelat que els bisbes no van poder acatar les ordres del concili de Trento.

Del 10 al 16 de desembre del 2010 • PRESÈNCIA • 59

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful