PAÏSOS CATALANS EL CANT DE LA SIBIL·LA

Actualment, el fet més notori del Cant de la Sibil·la és que els intèrprets també poden ser nenes. / DIARI DE BALEARS

País Valencià i Portugal
qui les havia d’interpretar pel seu compte. D’aquí tenim l’expressió llenguatge sibil·lí com a sinònim de misteriós, enigmàtic. Una altra sibil·la important al món hel·lènic fou la de Cumes, colònia grega situada prop de Nàpols. Es deia que havia nascut a la localitat jònia d’Eritrea, a les costes de l’actual Turquia. Apol·lo s’havia enamorat d’ella i li havia promès concedir-li el que volgués a canvi que no tornés a la seva pàtria. La sibil·la li va demanar viure tant d’anys com granets de sorra pogués agafar amb una mà. Es va oblidar, però, de demanar-li l’eterna joventut. És així com, amb el pas del temps, es consumí tant que, com si es tractés d’un canari, la van tancar en una garjola que penjaren del temple d’Apol·lo a Cumes. Abans de patir aquest turment, el poeta llatí Virgili la féu
58 • PRESÈNCIA • Del 10 al 16 de desembre del 2010

El Cant de la Sibil·la, que a poc a poc s’està recuperant al País Valencià i a Catalunya, enfonsa les seves arrels en les profetesses de l’antiguitat clàssica. Després que el concili de Trento el prohibís al segle XVI, no va ser fins a les acaballes del segle XX que el cant es va recuperar a la catedral de Braga (Portugal), a alguns pobles valencians i més recentment, el 2009, de manera simbòlica, a l’església Santa Maria del Mar de Barcelona. En aquesta nova etapa es va conservar la posada en escena de l’època medieval, amb l’única diferència que els intèrprets ja pogueren ser nenes.

protagonista d’un capítol de l’Eneida. Al llibre VI la sibil·la de Cumes és l’encarregada de guiar Enees en la seva visita a l’Hades.

Sedàs del cristianisme
La sibil·la de Cumes fou la que més influència va exercir en el cristianisme, gràcies, però, a un altre text de Virgili: les Bucòliques. Els pares de l’Església no es pogueren treure del cap el misteriós quart poema d’aquesta obra que lloa les bondats de la vida al camp. És el que fa referència al naixement d’un nen que havia de suposar el retorn de la famosa edat d’or profetitzada per la sibil·la de Cumes. Segurament l’escena expressava, en forma al·legòrica, l’alegria del moment davant la fi de les guerres civils i el futur pròsper que es podia intuir. Alguns autors cristians, pe-

rò, estaven convençuts que aquests versos de Virgili eren en realitat una profecia pagana de l’arribada de Crist, que ja havia estat anunciat pels profetes de l’Antic Testament. Fou així com aviat l’Església va adoptar per als seus propis interessos una figura pagana. Amb tot, el responsable directe d’aquesta adopció fou sant Agustí (segle V dC), que en el seu llibre La ciutat de Déu (XVIII, 23) constata que la sibil·la de Cumes «va escriure algunes profecies ben clares sobre Jesucrist [...]». A finals del segle X, la incertesa que provocava el canvi de millenni va generar tot un seguit de representacions sobre la fi del temps i la segona vinguda del Messies que havia de jutjar la humanitat. Fou enmig d’aquest clima de por que a les esglésies

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful