TEMA 46

Tema 46
ELS LLIBRES DE CAVALLERS.
“CURIAL E GÜELFA”. “TIRANT LO BLANCH”
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

ÍNDEX

1. Gènere. Antecedents i context

2. Curial e Güelfa
2.1. Curial e Güelfa dins el seu context literari
2.2. Autoria i datació
2.3. Argument
2.4. Estructura
2.5. Característiques
2.6. Destinatari?

3. Tirant lo Blanc
3.1. Introducció
3.2. Autoria
3.3. Argument
3.3.1. Part anglesa del Tirant lo Blanc
3.3.2. Tirant a Sicília i a l’illa de Rodes
3.3.3. Tirant a l’Imperi Grec
3.3.4. Tirant al Nord d’Àfrica
3.3.5. Tirant altra vegada a l’Imperi Grec
3.4. Valoracions crítiques
3.5. Elements cavallerescs. Versemblança i realitat
3.6. Elements de la realitat contemporània
3.7. Novel·la militar, de costums, eròtica, psicològica?
3.8. Fonts del Tirant
3.9. Llengua i estil
3.10. Fama literària

4. Breu comparació de Tirant lo Blanc amb Curial e Güelfa

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

BIBLIOGRAFIA

ALONSO, D., “Tirant lo Blanc, novela moderna”, Revista Valenciana de Filologia, I,

núm. 3.
ANÒNIM, Curial e Güelfa, Ed. Barcino, 3 vol., A cura de Ramon Aramon i Serra,
Barcelona, 1930
BADIA, L., “De la ‘Reverenda letradura’ en el Curial e Güelfa”, de Bernat Metge a Joan
Roís de Corella, Quaderns Crema, Barcelona, 1988.
BELTRAN, R., Tirant lo Blanc. Evolució i revolta en la novel·la de cavalleries, Institució
Alfons el Magnànim, València, 1983.
CAIXÀS, J., i al., Breu història de la literatura catalana, La Magrana, Barcelona, 1998.
CAPLLETRA, NÚM, 23, Barcelona-València, tardor 1997, Monogràfic sobre Tirant lo
Blanc.
CARBONELL, A. i al., Literatura catalana, Dels inicis als nostres dies, Edhasa,
Barcelona, 1986.
CHINER, J. J., El viure novel·lesc. Biografia de Joanot Martorell, Ed. Marfil, Alcoi, 1993.
COMAS, A., “Escolis al Curial e Güelfa”, dins Assaigs de literatura catalana. Ed. Taber
COMPANY, X., L’Europa d’Ausiàs March. Art, cultura i pensament, CEIC Alfons el Vell.
Gandia, 1998
CÒNSULI, I., Tirant lo Blanc, Ed. Labor, Barcelona, 1992
ESPADALER, A., Una reina per a Curial. Ed. Quaderns Crema. Barcelona, 1984. GADEA,
F., i CÒNSUL, I., Tirant lo Blanc. Guia de lectura, Ed. La Magrana, Barcelona, 1990.
GINER, J., i al., Tirant i el seu temps, Generalitat Valenciana, València, 1990.
MARTORELL, JOANOT, I MARTI JOAN DE GALBA, Tirant lo Blanc, 2 vol., Ed. 62, a cura de Martí
de Riquer, Barcelona, 1983.
NADAL, J. M., i PRATS, M., Història de la llengua catalana, Vol. II, Ed. 62, Barcelona,
1996.
RIQUER, M., Lletres de batalla, 3 vol., Ed. Barcino, Barcelona, 1963.
---, Història de la literatura catalana III (4a Edició), Ed. Ariel, Barcelona.
RUBIÓ, J., Història de la literatura catalana, Vol. I, Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, Barcelona, 1984.
SIRERA, J. L., Història de la literatura valenciana, Ed. Alfons el Magnànim,. València,
1995.
TERRY, A., “El paper del personatge al Tirant lo Blanc“, L’Espill, núm. 16, València,
1982.
VARGAS LLOSA, M., Lletra de batalla per Tirant lo Blanc, Ed. 62, Barcelona, 1985.
VILLALMANZO, J., Joanot Martorell. Biografía ilustrada y diplomatario, Ajuntament de
València, València, 1995.
VILLALMANZO, J. I CHINER, J. J., La pluma y la espada. Esdudio documental sobre
Joanot Martorell i su familia (1373-1483), Ajuntament de València, València, 1995.
YATES, A. “Tirant lo Blanc. L’heroi ambigu”, dins L’Espill, núm. 6/7, València.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

1. Gènere. Antecedents i context

La cavalleria era un orde paramilitar que s’iniciava a l’Europa cristiana del

segle XI i que, poc a poc, adquireix un pes decisiu en la societat feudal. L’ideari de la
cavalleria es pot resumir en:
- Defensa de la religió.
- Atenció i protecció als febles (la dama) i fidelitat a ultrança al rei, amb el
consegüent menyspreu per la mort i pel dolor.
- La recerca de l’honor i la glòria.
La literatura aviat es va fer ressò d’aquesta institució i del seu ideari. Així,
Ramon Llull escriu el Llibre de l’orde de cavalleria, on, podríem dir, dibuixa el
“prototipus” de cavaller medieval. També el rei Pere el Cerimoniós escriu el Tractat
de cavalleria, traducció d’un text d’Alfons el Savi. Hem de remarcar la finalitat
didàctica i la gran dosi de realisme en ambdós textos.
Però durant els segles XV i XVI es produeix a nivell europeu un segon apogeu
de la cavalleria. Segons Martí de Riquer, al segle XV, Catalunya és plena de
cavallers errants. En aquesta època, la realitat, la història, es barreja amb la ficció i,
del conjunt, en sortiren les dues novel·les més importants del gènere: Curial e
Güelfa, (1432-1465), i Tirant lo Blanc (1460-1468).
Martí de Riquer intentà de fixar una distinció terminològica molt útil per a
l’estudi de la nostra narrativa del segle XV. Segons aquesta distinció, la diferència
entre els “llibres de cavalleria” i la “novel·la cavalleresca” és que mentre els primers
són obres, sovint en vers i d’estructura bastant oberta, l’acció de les quals se situa
en temps remots i en llocs més o menys imaginaris i que no deixen de recórrer
sovint a fets meravellosos, els segons presenten una construcció més travada -per
exemple no permet fàcilment les continuacions indefinides de l’argument en diferents
volums- a més l’acció d’aquestes novel·les es localitza en espais geogràficament
reals i en temps propers a l’època de l’escriptura, i per últim, respecta, fóra d’alguna
excepció, la lògica realista de les situacions.
Els llibres de cavalleries, com ara Amadís de Gaula, tenen el seu origen en el
roman medieval i particularment en el relacionat amb la “matèria de Bretanya”.
Aquests llibres, amb les seues emocions bèl·liques i amoroses, ocuparen prompte el
lloc de la “gesta” col·lectiva o patriòtica de l’heroi èpic -Roldà, Mío Cid, etc.- per
l’aventura individual d’un cavaller que surt a cercar fortuna o a preparar una malifeta
i es realitza a si mateix a través d’experiències bèl·liques o sentimentals -Blandín de
Cornualla n’és un exemple.
Com diu Riquer el que s’esdevé és que: “... la novel·la cavalleresca -Jehan de
Saintré, Jehan de París, Curial, Tirant- reflecteix una autèntica realitat social, sense
desfigurar-la ni exagerar-la i que les cròniques particulars del segle XV -llibres de
Bouciaut, de Lalaing, el Victorial de don Pero Niño- narren fetes històriques que
dugueren a terme cavallers que foren després models vius per als novel·listes.
Però, aquests cavallers reals o històrics, eren, al seu torn, intoxicats de la literatura i
actuaven d’acord amb el que havien llegit als llibres de cavalleries. És un cercle
viciós...”
Mols dels fets narrats en aquestes novel·les responen a costums autèntics
que encara perduraven al segle XV, inclou així elements reals del seu temps com ara
les “lletres de batalla”. Fins i tot hi apareixen sovint, dins el relat de ficció,
personatges concrets amb existència històrica constatable -per exemple el nom de

---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

les monges del convent a Curial e Güelfa. Aquest fet dóna a la novel·la cavalleresca
una nota de realitat.
Antoni Espadaler accepta la tesi de Riquer de considerar “novel·les
cavalleresques” Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc, i aporta elements definitoris de caire
tècnic: si en els llibres de cavalleria es dóna l’amplificatio paratàctica i el llenguatge
és més retòric, en la novel·la cavalleresca la construcció és més tancada i el
llenguatge és col·loquial. Les novetats principals de la novel·la cavalleresca són la
transformació de la realitat en literatura i la introducció de tot el camp de la narrativa
de Boccaccio. En paraules d’Espadaler “Podem definir la novel·la cavalleresca com
aquell gènere que és qualificat per ser una narració realista, la qual cosa afecta els
escenaris, els personatges, les seues accions, la seua psicologia, la seua parla, i
que no oblida cap d’aquests aspectes i els reuneix tots, on l’autor tendeix a no fer-se
visible, i quan intervé ho fa no acompanyant el personatge sinó intentant involucrar
el lector, mentre que pel que fa a la seua composició es definiria per ésser el
producte d’una convergència d’elements procedents d’altres gèneres: la història, les
narracions artúriques, les novelle italianes, amb elements no estrictament literaris,
les lletres de batalla, però el resultat no és un gènere mixt, sinó un gènere nou.
Tirant lo Blanc i Curial e Güelfa presenten certs elements de matèria artúrica
-narracions com La demanda del Sant Grial, Tristany de Lançalot...

2. CURIAL E GÜELFA

2.1. Curial e Güelfa dins el seu context literari

Hem de considerar els segles XV i XVI com una època molt més marcada pel
racionalisme burgés i l’humanisme que no pel romanticisme i idealisme cavalleresc.
Potser per això les dues novel·les cavalleresques catalanes del segle XV mostraran
una actitud crítica malgrat la popularitat de la cavalleria tradicional al segle XV, així
ens ho indiquen les constants referències en el Curial... sobre Tristany i Lançalot..
A banda d’això i tenint en compte els mòbils de la cultura d’aquests segles, ja
diferents de l’idealisme cavalleresc, podem entendre els trets que sempre s’han
remarcat, sobretot en el Tirant i també en el Curial, com dues novel·les que
s’allunyen de la vella tradició francesa instaurada per Chrétien de Troyes i que al
segle XVI encara mantenen els llibres de cavalleries castellans com Amadís de
Gaula (1506). Riquer sintetitza les característiques diferencials de les dues novel·les
cavalleresques catalanes en:
- absència d’elements meravellosos
- protagonistes valents però dins la mesura humana
- terres conegudes
- personatges reals dels segles de producció de les obres.
Així doncs, tant Curial com Tirant, sobretot aquesta darrera, són portadores
d’un punt de mira crític a més d’un segle d’avançada sobre el Quixot. J. Molas, citant
les opinions de Dámaso Alonso sobre el Tirant dirà:”...hi descobreix, en efecte, una
dualitat clàssica d’esperit medieval cavalleresc i de modern fragmentarisme
positivista que, si en el Quixot es presentarà com a conflicte i lluita, en la novel·la
valenciana conviu sense disharmonia o contradicció. En Curial també trobem
aquesta fragmentació, potser en menys mesura, però hem de tenir en compte també
que aquesta obra és bastant anterior al Tirant.
Podem dir, per tant que en Curial, l’actitud de l’heroi és més uniforme, i tindrà
més coses en comú amb la cavalleria tradicional (amor a la dama, gust per
---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

l’aventura, defensa del dèbil...). Així Martí de Riquer afirma “Curial e Güelfa malgrat
llur cultura moderna és encara una novel·la medieval, diferent, per tant del
moderníssim Tirant lo Blanc”.

2.2. Autoria i datació

L’obra ens ha arribat en un sol manuscrit, que es troba a la Biblioteca
Nacional de Madrid. La seua primera notícia fou donada per Manuel Milà i Fontanals
el 1876, i la primera edició, feta el 1901, la devem a Antoni Rubió i Lluch.
Posteriorment ha estat objecte de dues altres edicions en la llengua original i d’una
traducció castellana.
Desconeixem les circumstàncies en què fou creat el Curial. Ignorem qui fou el
seu autor, la pàtria d’aquest i la data de composició de l’obra. Considerarem les
quatre hipòtesis més serioses i elaborades que fins al moment s’han efectuat:
a. La primera, que parteix de Rubió i Lluch, i que d’alguna manera podem
considerar tradicional, atés que ha estat la més divulgada, situaria l’autor a
la cort d’Alfons el Magnànim, a Nàpols, mentre que l’obra seria un fruit més
de l’ambient cultural que s’hi respirava.
b. La de Martí de Riquer, desplaça el centre d’investigació a Montferrat. Hi està
d’acord amb aquesta hipòtesi A. Espadaler, P. Bohigas, entre d’altres. Es
basen en el fet que els cavallers que envolten el rei d’Aragó són catalans i
aragonesos, i que si hagués hagut valencians, l’autor ho hauria fet constar.
Antoni Espadaler afirma que l’autor seria probablement un notari de la
cort d’extracció mitjana i amb ingressos mercantilistes, que participa del
sentiment generalitzat a l’època, contrari a la política del Magnànim, absent de
les terres catalanes.
c. La de la hispanista Pamela Waley, experta en la novel·la sentimental:
proposà Borgonya i va més enllà nomenant Ramon de Perellós com a
possible autor, ja que hi ha una sèrie de coincidències d’aquest autor i l’heroi
de la nostra novel·la. Sembla vaga aquesta consideració, doncs molts
cavallers tindrien punts de semblança amb Curial.
d. L’última hipòtesi és la d’Antoni Ferrando, el qual apunta la possibilitat que
l’autor fos un valencià, Joan Olzina. Dóna arguments de tipus onomàstic,
històric, i cultural, i lingüístic. És una opinió molt poc recolzada. No obstant
això, l’accepten Joan Coromines, Joan Veny, Germà Colon..., Sembla
mancada d’arguments historicoculturals de suficient pes.
L’anonimat, l’abundància de gal·licismes i italianismes tant lingüístics com
sintàctics i l’ambientació estrangera feren pensar que es tractava d’una traducció.
Si bé les incògnites sobre l’autor continuen, la seua proximitat a les terres catalanes
es fa evident pels constants elogis de la casa d’Aragó i, sobretot, d’un dels reis: Pere
el Gran.
Pel que fa a la datació, Riquer calcula la data de composició del Curial entre
el 1435 i el 1462. En la primera data la capital del ducat de Montferrat fou traslladada
a Casale, que és on la situa el Curial, la segona data es fonamenta perquè al Curial
es parla de la llengua d’Espanya, la qual es va desdoblar a l’orde de Sant Joan de
Jerusalem en dues a partir del 1462: La d’Aragó i la de Castella. El Curial, doncs,
reflecteix la situació anterior a aquesta divisió. D’altra banda Antoni Espadaler diu
que la batalla contra els Turcs del tercer llibre del Curial constitueix, per un seguit de
coincidències que de fet són reelaboracions, una dada segura per proposar el terme
“post quem”: 1456.

---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

2.3. L’argument
El jove Curial, pujat a la cort del marquès de Montferrat, desperta una passió
amorosa en la Güelfa, germana del dit senyor i vídua del senyor de Milà. Aquesta
dama encomanà al seu procurador i home de confiança, Melcior de Pando,
l’educació de Curial. De seguida es veié l’efecte saludable de la protecció de la
Güelfa damunt de Curial, però dos ancians envejosos, adonant-se d’aquests amors,
els descobreixen al marqués i l’inciten a vetllar per l’honor de la seua germana (li
prohibeix veure la Güelfa).
Mentrestant, Curial combat a favor de la duquessa d’Àustria (la qual havia
sigut calumniada) i triomfa. Els ducs d’Esveria (pares de la duquessa) li ofereixen en
matrimoni Laquesis, qui s’enamora d’ell.
Durant l’absència de Curial, la Güelfa s’ha retirat a un convent de monges (fa
gran amistat amb l’abadessa) i li arriben noves deformades de les relacions de Curial
i Laquesis.
Després de batallar contra Boca de Far (pretendent de la Güelfa), arriba el
gran moment d’anar al torneig de Melun, en el qual venç junt el rei Pere el Gran i els
aragonesos. D’altra part, a Melun, Curial és materialment assetjat per Laquesis.
Després de la victòria sobre el Sanglier (un cavaller bretó que no havia estat mai
vençut, de nom Bachier de Vilahir), els vells envejosos en malparlen al rei de França
i duen falses noves a la Güelfa. Aquesta promet no perdonar-lo mai més, si la cort
del Puig, amb el rei de França, no li ho demanen.
Curial, completament pobre, se’n va a Orient. (A Jerusalem troba el Sanglier,
que ha entrat en religió), va al Parnàs, i després, anant cap a Gènova, naufraga
davant les costes de Trípoli, i és fet captiu i venut com a esclau amb el català
Galceran de Mediona, a un ric cavaller anomenat Faraig. (història d’amor de la
muller i de la filla de Faraig amb els captius, que acaba tràgicament). Finalment, són
alliberats i tronen a Montferrat.
Un dia es presenta disfressat a la Güelfa i li canta la “cançó de l’Orifany” que
ell havia compost. Quan la Güelfa el reconeix, s’irrita, però mana a Melcior que
òbriga altra vegada els seus tresors a Curial, qui oblidant l’ofici de cavaller, es
disposa a viure trivialment.
Gràcies a un somni del déu Baco torna a la cavalleria, la sua victòria sobre
Guillem del Chastel, el rehabilita a la cort de França, va a Constantinoble, on fa
grans cavalleries contra els turcs que ataquen la cristiandat, i salva el marqués de
Montferrat i guanya riqueses i glòria.
Els déus intervenen sobre Güelfa en un altre somni per tal que estime altra
vegada Curial. El rei de França fa ric Curial i prepara un torneig on aquest rei i la cort
del Puig demanaran mercé per a Curial a Güelfa. Curial meravella altre cop i la
novel·la acaba amb la descripció de les festes de les noces de Curial i Güelfa.

2.4. Estructura
L’obra està dividida en tres parts. En les dues primeres l’autor fa una brillant i
prolixa pintura de la cavalleria de finals de l’Edat Mitjana. Aquesta acció cavalleresca
continua a la tercera part dedicada especialment a les muses (la qual cosa és un
pretext perquè l’autor, afeccionat a les lletres tant com a la cavalleria, invente una
ficció poètica inspirada en la mitologia i faça una exhibició pedant d’erudició antiga,
que trenca la unitat de la novel·la, tan ben sostinguda a les dues primeres parts,
sense afegir-li cap nou valor).
Les dues primeres parts són molt homogènies i estan basades en una història
sentimental que és la columna vertebral de l’obra, els fets d’armes creen les
---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

situacions que originen els conflictes sentimentals que l’autor ha pintat amb mà de
mestre. Cada llibre va introduït per un pròleg (de l’autor).
- El primer llibre se centra entorn del combat que Curial lliura a Alemanya
per tal d’alliberar la duquessa d’Ostalriche o d’Àustria falsament acusada
d’adulteri.
- La segona part se centra entorn del torneig de Melun, convocat pel rei de
França.
- Al tercer llibre Curial, caigut en desgràcia, va a Jerusalem, visita Grècia és
llançat per una tempesta a les costes d’Àfrica i és fet esclau. Ja alliberat,
Güelfa no vol fer les paus, Curial surt del ducat, lluita contra els turcs...
Finalment els amants es reconcilien i “aconsegueixen lo guardó de lurs
treballs”.
Segons Comas, A., Escolis a Curial e Güelfa, “A la novel·la conflueixen un
conjunt d’elements, de temes i de situacions molt diferents: cavallerescos,
sentimentals i humorístics. En general, l’autor domina aquest conjunt heterogeni i
sap mantenir l’equilibri de l’obra. Controla molt bé les entrades i sortides dels
personatges i el pas d’una situació a l’altra. L’acció principal no arrabassa el
desenvolupament de la novel·la i, en conseqüència, no desatén, ni de bon tros, els
personatges i les situacions secundàries...
Tot això que acabem de dir és aplicable d’una manera especial al primer llibre
i més encara al segon, en els quals les situacions sentimentals i cavalleresques
estan molt ben contrapuntades.
Cap al final del segon llibre i al llarg de tot el tercer -amb la inclusió dels temes
i episodis mitològics- sembla que es tanque aquesta admirable estructura i que la
tècnica siga ja diferent”.
Des d’un punt de vista estructural podríem fer la distinció entre una seqüència
essencial o central que travessa la novel·la de cap a cap (la història sentimental), i
unes seqüències d’expansió que tanquen la seqüència essencial o central en
episodis.
Després de la “situació inicial”, segons la terminologia de Propp, quan es
descriu l’origen humil de Curial i les seues qualitats per un cantó, i la Güelfa, rica i
ben jove vídua per l’altre, es formarà el nucli funcional d’on partirà el
desenvolupament de la novel·la.
Hi conflueixen dues “mancances a satisfer” (terme de Propp) la de Curial
(noblesa i diners) i la de Güelfa (marit). Aquestes mancances sols seran satisfetes al
final de la novel·la.
Així semblaria que hi ha una sola seqüència essencial, trencada per moltes
altres. Sota aquesta mateixa concepció podem trobar-hi uns “cràters vius”
(terminologia de Vargas Llosa) quan d’alguna manera es refereix o recorda la
seqüència essencial.

2.5. Característiques
A la novel·la hi conflueixen diversos models narratius: la història (realisme),
els cicles artúrics (serietat i veneració dels models cavallerescs), les novel·les
italianes (paròdia i elements profans) i les lletres de batalla (descripció de combats)
entre d’altres.
Pel que fa al realisme cal apuntar l’ambientació que l’autor dóna als
passatges. Dota de verisme les escenes, allunyant-les del tòpic. Així, els noms dels
personatges són semblants o iguals als dels cavallers reals de l’època. També ens
donen aquesta nota de verisme els retrats de diversos cavallers. La individualització
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

no s’expressa solament assenyalant virtuts i vicis genèrics consubstancials a la

cavalleria, sinó fent atenció a detalls físics i, de vegades, fins i tot morals. (El retrat
més interessant és el del rei Pere II de Catalunya-Aragó, que sota l’anacronia del
temps -el du al segle XV- el converteix en un cavaller, recreant la seua figura d’acord
amb la història).
Pel que fa als personatges, en el Curial, com en totes les novel·les
cavalleresques, la figura del protagonista és com la columna vertebral de l’obra.
Tots els episodis estan centrats entorn d’ell. Se’ns presenta amb una personalitat
complexa i inserit en un món tan variat com el de les corts on l’acció transcorre. La
història psicològica de Curial és un heroi que pensa, està trist i angoixat o eufòric, un
heroi de carn i ossos i d’una extremada seriositat basada en el respecte a la
cavalleria, una gran plenitud moral, i selecta educació. També manifesta respecte i
educació envers les dones, cosa que el porta a la timidesa i candorositat. Té
febleses, i es llança fins i tot a la luxúria en un moment donat.
En les lluites se’ns presenta com a invencible però no miraculós. Curial
esdevindrà com Tirant un estrateg militar, utilitzant l’enginy i la intel·ligència més que
la forma física. Curial és perfecte com a cavaller, però té defectes com a home (li
agraden els plaers i les riqueses...)
Igual que Curial, els altres personatges que apareixen en l’obra, no són tots
d’una peça. El seu autor estudia els caràcters i els trets físics... La Güelfa és una
dona vehement, però sap amagar els seus sentiments quan convé. Melcior de
Pando és un home experimentat, que coneix molt bé les reaccions de la Güelfa i les
flaqueses de Curial i a cada moment obra oportunament i dissimula tot el que cal.
Hem d’apreciar, doncs, l’art especial de l’autor, d’individualitzar tipus en una
novel·la que per la part important que hi té l’aventura, es prestava a ésser només
una acció moguda, apta per a l’evasió o per fer les delícies d’uns lectors senzills.
La paròdia i els elements profans són també presents a l’obra. L’humor i la
ironia apareixen tant en la narració com en la presentació d’escenes picants i
sornegueres pel que fa a l’honor, el sexe, etc.. Alguns detalls profans poden ser les
escenes amoroses i d’adulteri entre Faraig i Berenguer (suavitzades per la tirania del
marit de Faraig), el bes a la boca de Camar a Curial i sobretot l’episodi en què Curial
i Festa passen la nit en un monestir de monges.
Pel que fa a l’escrit, veiem que en la seua prosa concorren l’estil viu i l’estil
retòric, però el primer s’imposa damunt el segon, almenys a les dues primeres
parts. Contribueix molt a això l’ús abundant que es fa en el Curial de l’estil directe,
amb habilitat sempre, però de vegades amb una extraordinària vigor (quan Güelfa,
torbada parla atropelladament).
Però, el que predomina és l’estil indirecte i no hi és alié l’anomenat lliure
indirecte.
S’hi troben fórmules que involucren el lector, apostrofacions del tipus “què us
diré?, què direm?”, que augmenten la veracitat del que es conta. Fins i tot, l’autor
acudeix a l’experiència quotidiana del lector i a més, s’introdueix en la narració,
certificant així el que hi succeeix.
L’autor del Curial fingeix narrar una història no inventada. La seua posició,
convencionalment, és la del cronista: qui relata el preexistent. El Curial és una obra
perfectament planificada (l’autor explicita el seu projecte als pròlegs de cada llibre).
Res, doncs, no és gratuït.
Pel que fa al llenguatge dels personatges, cal assenyalar que no és la classe
social allò que imposa diversos registres lingüístics, sinó el caràcter dels

---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

personatges o bé el caire de les situacions (el to gairebé frívol de l’episodi de les

monges ve donat pel context mundà de les escenes).
Resulta interessant d’estudiar com al Curial, normalment el que hi domina són
els temps del món narrat, és a dir, l’aorist. Ara bé, quan hi ha un fet que convé
remarcar, l’autor fa la presentació de l’esdeveniment, que consisteix a posar-nos en
antecedents, en aquest temps, però quan introdueix un element nou que fa que
l’acció s’acoste al seu punt àlgid passa a emprar l’imperfet, i sistemàticament, sense
excepcions, narra totes les batalles en present.
Sembla que tot açò que fa que parlem d’una narrativa realista, s’ha basat en
uns antecedents com són les cròniques i les prosificacions. Pel que fa a l’estructura i
el caràcter bèl·lic, en les lletres de batalla, i en relació a les situacions amoroses i els
seus conflictes, s’han basat en les novel·les sentimentals.

2.6. Destinatari?
Antoni Espadaler ens du a pensar, provisionalment, si el Curial, literàriament,
és un fruit de la protecció a les lletres de la reina Maria, en les quals trobà un segur
refugi a la seua dolorosa solitud. Ens fa pensar que la destinatària havia d’ésser la
reina Maria. Podria ser la prova: que la reina Maria morí el 30 d’agost del 1458, que
la mort assenyalaria el terme “ante quem”, i l’estat en què es troba el manuscrit,
inacabat en els seus detalls. Açò respondria al fet que una història tan vinculada a la
vida de qui havia de rebre el llibre féu impossible la seua conversió, i el llibre restà
incomplet i lligat sempre a la personalitat i als anhels de la reina Maria, per a qui es
pensà.

3. Tirant lo Blanc

3.1. Introducció
Com el Curial, aquesta novel·la ha passat a la història literària classificada
com un llibre de cavalleries d’espècie nova.
És curiós el cas de Mario Vargas Llosa, qui experimentant que “el més difícil
és tractar de classificar-la, perquè totes les definicions li convenen, però cap no
l’abasta” es decideix per qualificar-la de novel·la total, car és de cavalleria, fantàstica,
històrica, militar, social, eròtica i psicològica alhora i “cap d’aquestes coses
exclusivament, ni més ni menys que la realitat”.

3.2. Autoria
Joanot Martorell és una figura típica de la mitjana noblesa valenciana del
segle XV. És molt possible que nasqués a Gandia envers 1413 o 1414, però no hi ha
dades fidedignes. El tarannà bregós i lluitador de la seua família, com s’esdevenia a
València en aquella època, fou també una característica del nostre escriptor.
Morí el 1468 sense acabar la novel·la1. Llevat el Tirant només se li atribueix de
manera segura el Guillem de Varoich, relat inconclòs i barreja de relat cavalleresc i
teòric de cavalleria, i que serà d’on partirà la part anglesa del Tirant.
El Tirant va precedit d’una dedicatòria escrita per “Joanot Martorell, cavaller”
adreçada al rei de Portugal, on és molt segur que va anar, i on es diu que la novel·la
fou començada a redactar el 2 de gener de 1460 fins al 1468.

1
Martí de Riquer diu que Joanot Martorell acabà la novel·la, i Martí Joan de Galba, es limità a fer alguns retocs
i a publicar-la.
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

Tirant és presentat al lector com una traducció de l’anglés. Però resta fora de
dubtes que és original i escrit directament en català, llevat d’algunes adaptacions i
plagis d’altres obres, fet normal a l’època (hi trobem La Faula de Torroella, Lo Somni
de Metge, d’Enrique de Villena està presa la dedicatòria, de Dante i fins i tot de
Boccaccio).
No sabem si Joanot Martorell, en morir, deixà enllestida l’obra, el que sí que
sabem és que en ser publicada fou retocada per Martí Joan de Galba (mort el 1490).
La primera edició fou d’aquell mateix any 1490, però a les primeres edicions no
apareixen parts, sinó 487 capítols, la qual cosa fa molt difícil la determinació de què
és obra de Galba i què és de Martorell.
Segons Joan Coromines, Galba és l’autor de la divisió en capítols, als quals
posà el títol corresponent, a més d’una intervenció progressiva cap al final del llibre.
Tirant fa ressò inicialment de l’estructura narrativa de la novel·la de
cavalleries, és a dir, allò que anomenem “estructura oberta” i que consisteix a
encaixar, a l’entorn d’un heroi principal que actua d’eix conductor, un conjunt de
capítols i episodis hàbilment situats en un marc general i unitiu. La primera edició
incunable no divideix el conjunt de la novel·la en parts. La versió castellana és la
primera que fragmenta el corpus narratiu: “Las cinco partes...”
Tradicionalment s’han assenyalat quatre àrees narratives, quatre grups
d’aventures ben delimitats:
1. Tirant a Anglaterra
2. A Sicília i a Rodes
3. A l’Imperi grec
4. A Barbaria,
a més d’un epíleg situat de nou a Constantinoble. Coromines pensa que els grups
primer i segon són totalment de Martorell, fora d’algun parlament, per contra el quart
i l’epíleg devien ser en la redacció original molt breus. La intervenció de Galba es
reduí, doncs, a retocar la tercera part, i a refer, tot amplificant-la, la quarta i l’epíleg.
L’aportació de Galba, escriptor erudit, es caracteritzà per un llenguatge
redundant, clamatori i classicitzant. La part final és la més amanerada, la de més
“valenciana prosa”. Galba unfla la part a costa de la versemblança dels personatges,
alhora que incrementa el personatge de religiositat i d’erudició.
A més de les influències esmentades abans, Joanot Martorell aprofità també
els elements del Llibre de l’Ordre de Cavalleria de Ramon Llull, com de la
prosificació de Guy de Warwick (romanç anglonormand del segle XIII en octosíl·labs
apariats, del qual es feu una adaptació a prosa francesa).

3.3. Argument
3.3.1. Part anglesa del Tirant lo Blanc
El Guillem de Varoic és, una mena d’esbós dels trenta primers capítols del
Tirant lo Blanc. Martorell aprofità el canemàs que li oferia aquesta obra, tot
reelaborant-lo amb l’aplicació de detalls i de diàlegs, i ensems aprofitant més
elements, tant del Llibre de cavalleries de Llull com de la prosificació de Guy de
Warwick. Aquests elements, seguits de les primeres cavalleries de Tirant a
Anglaterra, constitueixen el que podríem dir la primera part del Tirant lo Blanc, que
arriba fins el capítol 97.
“En la fèrtil, rica e delitosa illa d’Anglaterra” vivia un cavaller, el comte de
Varoic, guerrer, que en arribar als cinquanta anys decidí de desemparar la vida de
les armes i emprendre una peregrinació a Jerusalem, a fi d’obtenir perdó pels seus
pecats. Deixà a la seua dona i al seu fill un anell partit. Una vegada visitada la ciutat
---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

de Jerusalem, passà a Venècia, on féu córrer la brama que era mort i s’enginyà
perquè aquesta nova arribés a Anglaterra. Guillem, per la seua banda, tornà a
Varois, la seua pròpia terra, vestit amb l’hàbit de Sant Francesc, amb llargs cabells i
barbes, i s’instal·là en una ermita, on vivia de caritat.
Passaren així els anys, i Abraïm, rei moro de la Gran Canària, armà un
poderós estol contra Anglaterra, i després de véncer en nou batalles consecutives
obligà el rei d’Anglaterra a retraure’s a Londres, on fou assetjat, però n’hagué d’eixir
per la fam, i en retirar-se a Gal·les, arribà a Varoic, on la comtessa l’acollí i
l’aconsellà de romandre-hi.
El rei d’Anglaterra descoratjat, es retirà a fer una lamentació que fou
interrompuda per l’aparició d’una donzella que l’exhortà a tenir confiança en Déu i en
la Verge i li digué que “lo primer home que veuràs ab llonga barba, que et demanarà
per amor de Déu caritat, besa’l en la boca en senyal de pau, i prega’l graciosament
que dexie l’hàbit que porta, e fes-lo capità de tota la gent”.
L’endemà el comte-ermità fou vist pel rei, i aquest li demanà, en nom de Déu,
que deixés el seu hàbit i vestís armes de guerra per tal de vèncer els enemics.
L’ermità al final admeté el comandament de les forces angleses i es preparà a
actuar.
A la nit el comte-ermità es disfressà de moro i se n’anà al campament enemic,
on llençà unes magranes, sobtant els enemics amb un incendi. Aprofitant el
desordre, el rei d’Anglaterra, amb les poques forces que li restaven, atacà el
campament dels moros i els feu fugir fins a recollir-se al castell d’Alimburg
(Killingworth o Kenilworth).
El rei de la Gran Canària trameté una lletra de batalla al d’Anglaterra, reptant-
lo a combat singular en camp clos, “rei per rei”. Al consell el comte-ermità proposà,
que, donada la joventut i la feblesa del rei d’Anglaterra, el duc de Lencastre
prengués la reialesa per tal de mesurar-se amb el rei moro, que era molt fort i molt
valent. Això suscità la indignació dels ducs de Glòcester, Bètafort i Atzètera, que es
consideraven amb millor dret, però el rei imposà la seua autoritat i disposà que qui
l’havia de substituir era, l’ermità. Així que el rei ermità combaté amb el rei de la Gran
Canària, el vencé i li tallà el cap. El rei-ermità jurà no entrar a cobert fins haver
bandejat els moros d’Anglaterra i mobilitzà tots els homes d’onze a seixanta anys.
Atribolada la comtessa, ja que suposava que el seu fill havia de prendre les armes, li
pregà que en fes una excepció per ell, a la qual cosa respongué que l’única cosa
que faria seria portar sempre al seu costat el noi. L’endemà l’exercit anglés surt a la
lluita i, gràcies a hàbils estratagemes, desfà totalment les forces mores. Després
d’uns dies de repòs, el rei-ermità, mitjançant l’anell partit, es féu reconéixer a la
comtessa com a marit seu i comte de Varoic.
El rei se’n tornà a Londres i el comte romangué cinc mesos a Varoic amb la
seua muller, a la fi dels quals abandonà la vida mundana i es retirà a la seua ermita
definitivament, no sense protestes i planys de la comtessa.
Temps després, amb motiu del seu casament, el rei d’Anglaterra féu que a la
seua cort se celebraren grans festes d’armes, als quals decidí concórrer un
gentilhome bretó, el qual, acompanyat de molts altres joves, s’encaminà a Londres, i,
separat del seu seguici i adormit sobre el seu rossí, anà a parar a l’ermita on feia
santa vida Guillem de Varoic, el qual, sense donar-se a conéixer, el rebé molt
afablement. El gentilhome féu la seua presentació amb les següents paraules: “A mi
dien Tirant lo Blanc, per ço com mon pare fon senyor de la Marca de nom Tirània, la
qual per la mar confronta ab Anglaterra, e ma mare fon filla el duc de Bretanya e ha
nom Blanca, e per ço volgueren que jo fos nomenat Tirant lo Blanc”. Tirant manifestà
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

a l’ermità els seus propòsits i aquest es meravellà que el jove bretó no tingués un
just coneixement del que era l’ordre de cavalleria, tot i que havia estat a les corts de
l’Emperador i dels reis de França, de Castella i d’Aragó, Tirant li pregà que
l’adoctrinés, i per tal de satisfer-lo l’ermità li llegí uns capítols del llibre Arbre de
batalles, il·lustrant amb exemples i al·legories les peces de l’armadura.
Retrobats els seus companys, arriba a Londres i pren part en les festes, que
duraren un any i un dia. En acabat tornà amb els seus companys a l’ermita, on són
amablement acollits. Tirant descriu a l’ermità les solemnes festes de Londres, amb el
casament dels reis, el capítol dels combats i les gestes dels cavallers. L’ermità
preguntà qui havia estat el millor de tots, i Tirant, sense respondre categòricament, li
narrà les proeses del fill del Comte de Varoic, Gran Condestable d’Anglaterra.
L’ermità insisteix a saber qui ha estat el millor cavaller i, com Tirant no vol confessar-
ho, pren la paraula el seu company i cosí Diafebus, el qual llegeix una carta signada
pel rei d’Anglaterra, per tots els jutges del camp, reis d’armes, heralds, porsavants,
magnats i grans senyors, on s’atesta que el millor cavaller que ha concorregut a les
festes ha estat Tirant lo Blanc.

3.3.2. Tirant a Sicília i a l’illa de Rodes

Podem considerar una segona part del Tirant lo Blanc els episodis narrats del
capítol 98 al 114, que s’esdevenen a Sicília i a Rodes, amb la qual cosa, va adquirint
una fesomia, de vegades més realista i més faceciosa.
Tirant i els seus companys s’adreçaren a Nantes, on foren molt ben rebuts pel
duc de Bretanya i on arribaren cavallers de la cort del rei de França que relataren
aquests fets: el Soldà d’Alcaire (El Caire), amb l’ajuda dels genovesos, havia armat
un estol amb la finalitat d’emparar-se de l’illa de Rodes, domini dels cavallers de
l’ordre de Sant Joan de Jerusalem. A la fi, el Diumenge de Rams les forces situaren
a la vista de Rodes, ja que dos cavallers genovesos de l’ordre s’havien compromés a
lliurar-la a l’enemic, i per tal de fer-ho havien substituït les naus de les ballestes dels
defensors de l’illa per bocins de sabó i de formatge. Tot estava planejat per al
Divendres Sant. S’esdevingué que un cavaller de l’orde, Simó de Far, fou cridat el
Dijous Sant per una dama de la ciutat de la qual estava enamorat. Ella li manifestà
tot el que es tramava, i Simó cuità a comunicar-ho al Mestre de l’orde, el qual
comprovà la substitució que havia estat feta a les ballestes i féu matar els cavallers
genovesos que havien traït. Reforçà la guàrdia i les precaucions, i l’endemà al matí,
quan els genovesos de les naus, amb les armes amagades i amb l’excusa de veure
les relíquies, començaren a entrar al castell, els féu desarmar i llançar en profundes
sitges. El capità de les naus genoveses marxà amb el seu estol a Barut (Beirut), on
es trobava el Soldà, el qual decidí de passar personalment a Rodes per combatre-la.
En efecte, hi desembarcà amb trenta-tres mil moros.
Per ordre del Mestre uns quants mariners burlaren el bloqueig i partiren vers
les corts del Papa, de l’Emperador i dels reis cristians en sol·licitud d’auxili.
Aquestes gestions havien tingut molt poc d’èxit, i ningú, ni el rei de França no es
decidí a ajudar els cavallers de Sant Joan.
Tirant lo Blanc, veient que no es trobava qui socorregués Rodes, es posà amb
uns mariners i emprengué ell mateix el fet. Comprà una nau, i, en saber-ho un
gentilhome francés anomenat Tenebrós, suggerí que hauria de prendre part en
l’empresa l’infant Felip, cinqué fill del rei de França, infant que era persona ignorant i
grossera. Felip acceptà d’acompanyar Tirant, i ambdós s’adreçaren a un port de
l’Atlàntic, on els esperava la nau.

---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

Pel camí foren rebuts pel rei de Sicília i per la sua filla, la infanta Ricomana,
donzella de gran bellesa, i hi passaren uns dies molt honorats. Poc després arribà a
Palerm una nau portant noves de la tràgica situació dels assetjats de Rodes, vist
això, hom decidí de marxar-hi tot seguit. El rei de Sicília volgué prendre part en
l’empresa de Tirant. Gràcies a la valentia i a l’enginy d’un mariner de Tirant, hom calà
foc a la nau del capità dels genovesos, la qual cosa sembrà la por en tot el seu estol.
Amb els queviures que Tirant havia portat, els cavallers de Sant Joan feren un
present de coses de menjar al Soldà, el qual, creient que els assetjats estaven ben
proveïts per molt de temps, decidí aixecar el setge per tornar-hi l’any següent. En
recollir-se les tropes enemigues, Tirant les combaté i les féu fugir. I després, quan les
naus del Soldà es disposaven a allunyar-se de l’illa, les hostilitzà i en féu una gran
destrossa. Tornat el Soldà a la seua terra, destituït pels seus súbdits, fou tancat en
una gàbia de lleons, on morí.
El nou Soldà reféu les tropes i, conjuntament amb el Gran Turc, atacà Grècia,
on conquerí moltes viles i castells i féu molts presoners. Així fou alliberada l’illa de
Rodes.
Poc després arribaren dues galeres que es dirigien a Terra Santa, i Tirant
decidí anar-hi. El Mestre de Rodes, per tal d’agrair-li el que havia fet, volgué omplir-
lo de tresors, a la qual cosa Tirant renuncià magnànimament i s’acontentà que
diàriament se celebrés una missa per la sua ànima. Embarcaren Tirant, el rei de
Sicília, Diafebus i Tenebrós, i, després de fer escala a Jafs, arribaren a Barut, des
d’on anaren a Jerusalem i en acabat a Alexandria. Aquí Tirant rescatà gran nombre
de captius cristians, amb els quals tornà a Rodes. Els captius passaren a formar part
de la host de Tirant, i tots tornaren a Sicília. Hi arribaren ambaixadors del rei de
França que manifestaren l’assentiment d’aquest al matrimoni entre Felip i Ricomana.
Acabades les festes de les noces, el rei de Sicília decidí d’ajudar el de França en
una expedició contra els moros. A Trípoli, davant del rei de França, Tirant i els altres
cavallers feren vots militars i emprengueren una campanya contra els moros de
l’encontrada. Tirant es cobrí de glòria. Abandonà Palerm, passant per les costes de
Barbaria, fins l’estret de Gibraltar, i costejant Espanya, de retorn desembocaren a
Marsella, des d’on Tirant anà a Bretanya per tal de visitar els seus pares i parents.
Poc temps després, a precs del rei de Sicília Tirant tornà en aquest regne.

3.3.3. Tirant, a l’Imperi Grec

Arribem ara a la part més extensa i pot ser més interessant del Tirant lo Blanc,
o sia els nombrosos i variats episodis esdevinguts en l’Imperi Grec, que van del
capítol 115 al 296.
Vuit dies després d’haver arribat a Palerm hi fou tramesa una lletra de
l’Emperador de Constantinoble en la qual manifestava al rei de Sicília que, havent-se
emparat de gran part del seu imperi el Soldà i el Gran Turc, i sabent que en la cort
siciliana es trobava Tirant lo Blanc, desitjava que aquest passés al seu servei per tal
de defensar la seua causa. Tirant accepta i els ambaixadors que havien portat la
lletra es dedicaren a recollir soldats voluntaris per Itàlia, amb els quals Tirant parteix
cap a Constantinoble, on és rebut magníficament per l’Emperador, el qual li atorgà la
capitania general i imperial de la gent d’armes i de la justícia. El cavaller fou
presentat a l’Emperadriu a la Infanta Carmesina, de la qual s’enamorà fortament.
Carmesina s’enamorà també del cavaller i s’inicià entre ambdós tot un joc de
cortesies.
Arriba un missatger del camp de batalla i comunica que l’enemic, compost per
les forces del gran Turc i del Soldà, ajudats per certs cavallers italians, ha derrotat
---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

l’exèrcit imperial manat pel Duc de Macedònia. El Soldà ja es fa intitular Emperador

de Grècia i està disposat a posar setge a Constantinoble. Tirant suggereix que hom
faça una crida per la ciutat demanant voluntaris a fi d’anar a la lluita contra els
infidels.
Després dels preparatius i d’haver pres comiat de Carmesina, la qual, a precs
seus, li regala la seua camisa. Tirant parteix de la ciutat, i en arribar davant l’enemic
assoleix una gran victòria la qual cosa no fa més que enutjar el fracassat duc de
Macedònia. Diafebus, mentrestant, tramet a Constantinoble un missatger que hi
porta la bona nova de la victòria de Tirant, la qual cosa alegra a tot la ciutat.
Per ordre de Tirant, Diafebus se’n va a Constantinoble amb els presoners fets
a la batalla, i pondera davant de Carmesina les gestes i l’enamorament del cavaller.
Començada l’ofensiva pel Soldà, Tirant s’hagué de retraure al Castell de Malveí,
propietat d’un cavaller el fill del qual, anomenat Hipòlit, féu una gran amistat amb
Tirant. El duc de Macedònia aprofità malèvolament aquesta avinentesa i trameté a
Constantinoble un missatger que comunicà a l’Emperador, a la cort i al poble que
l’exèrcit Grec havia estat derrotat i que Tirant havia fugit covardament. En realitat
Tirant assolia una nova victòria sobre l’enemic.
Les restes de l’exèrcit truc, que es trobaven en un estat molt crític, decideixen
que el rei d’Egipte, molt destre en les armes, repte Tirant a batalla a ultrança.
Mentrestant, havent mort el rei de Sicília sense successió masculina, la corona
passà a l’infant Felip de França, marit de Ricomana i íntim amic de Tirant. Sabent
que aquest es trobava a Grècia lluitant contra els turcs, li tramet un exèrcit manat pel
duc de Messina per tal d’ajudar-lo. Després de dos dies de lluita els cristians
guanyen la batalla gràcies al coratge de Tirant.
Però s’acosta un estol on el gran Caramany i el rei de la Sobirana Índia es
dirigeixen en ajut del Soldà. Tirant els ataca, derrota l’estol i amb els dos reis
presoners entra triomfalment a Constantinoble, on ja es trobava novament la cort.
Hi arriba Abdal·là Salomó, ambaixador del Soldà, i proposa una treva de tres mesos,
rescat del gran Caramany i del rei de la Sobirana Índia i el casament del mateix
Soldà amb Carmesina, per tal d’acabar per sempre més amb la guerra.
Tirant i els seus companys fan vots cavallerescos, i finalment l’Emperador es
nega al casament de la princesa amb el soldà i no accepta el rescat del gran
Caramany ni del rei de la Sobirana Índia.
La Viuda Reposada (sempre dita viuda, mai vídua), que havia estat dida de
Carmesina, s’enamora de Tirant i ordeix tota una trama per tal de desavenir els
enamorats. Carmesina es creu aquestes mentides i fa palés el seu desgrat envers
Tirant, el qual cau en la més profunda tristor. Tirant demana a l’Emperador la mà
d’Estefania per a Diafebus, les noces se celebren a la cort i l’Emperador atorga a la
parella el ducat de Macedònia. Estefania es proposa d’afavorir els amors de Tirant i
Carmesina, en la qual cosa sempre troba la col·laboració de Plaerdemavida i
l’oposició de la Viuda Reposada.
Plaerdemavida, que ja havia gosat suggerir a l’Emperador el casament de la
seua filla amb el cavaller, aconsegueix, amb desimbolts enginys, de portar Tirant a la
cambra i al llit de la princesa, d’on ha d’eixir precipitadament, en fer-se un aldarull al
palau, i es trenca una cama quan salta per la finestra.
Mentre dura la malaltia de Tirant, Plaerdemavida fa d’enllaç entre aquest i
Carmesina, la qual ja no amaga el seu amor envers el cavaller, i els enamorats es
bescanvien lletres.
Tirant gairebé ja guarit del tot, torna a fer vida normal al palau en espera de
marxar al camp de batalla. Aleshores es manifesta la passió que per ell ha concebut
---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

la Viuda Reposada, la qual, desitjosa de fer-se’l seu, trama una malvada intriga. Fa
creure a la princesa que Tirant es burla d’ella. Fa fer a un pintor una careta que
reprodueix la faç del negre Lauseta, i una nit, després d’haver posat Tirant a l’aguait,
incita Carmesina que baixe a l’hort a prendre la fresca i convenç Plaerdemavida
perquè, amb la careta posada, es dedique a fer festes a la princesa, com per fer
broma i passar l’estona. Tirant ho veu tot i creu que Carmesina té vergonyosos
amors amb Lauseta.
Mentrestant, a causa més que res de dissensions entre el duc de Pera i
Diafebus, ara duc de Macedònia, els turcs aconsegueixen una gran victòria, la qual,
ultra fer presoners molts cavallers cristians, entre ells Diafebus, posa en perill
l’Imperi.
Tirant no ha volgut parlar amb Carmesina i en tot moment li ha fet palesa la
seua aversió, es decideix d’anar al camp de batalla.
Ja embarcat, la princesa tramet Plaerdemavida a Tirant a fi de saber quin és
el motiu de la seua conducta. La donzella arriba a la galera i Tirant li explica el que
va veure aquella nit a l’hort, i Plaerdemavida li respon que tot era una burla i que ella
mateixa, amb una careta, feia el paper de Lauseta. Hipòlit fa arribar la careta a
Tirant, i aquest es convenç de la innocència de Carmesina i la maldat de la Viuda
Reposada.

3.3.4. Tirant al Nord d’Àfrica

Ens cal examinar l’assumpte de les aventures de Tirant al Nord d’Àfrica,
capítols 296 al 407, les seues darreres proeses a l’Imperi Grec, capítols 408 a 471 i
l’acabament de la novel·la, després de la mort del protagonista.
Mentre Tirant i Plaerdemavida parlaven en una galera, Plaerdemavida, que no
havia tingut temps de saltar a terra, resta en la galera de Tirant, la qual naufraga a
les costes de Barbaria, però se salven tots dos, encara que arriben a la costa molt
separats. Plaerdemavida és acollida per un vell moro, l’acull amb amor i se l’emporta
a casa seua, a Rafal, prop de Tunis, on una filla seua la pren com a companya.
Tirant, per la seua banda, és acollit per un alt dignatari anomenat el Cabdillo sobre
los cabdillos, que passava per la costa tot portant una ambaixada del seu senyor, el
rei de Tremicén, al rei de Tunis. Vestit de moro entrà al servei del Cabdillo, el fill del
qual, esposat amb Maragdina, la filla del rei de Tremicén, el féu empresonar.
Mentrestant, el rei de la Gran Etiòpia, Escariano, home negre i poderós, feia
preparatius de guerra contra el rei de Tremicén, veí seu, i volia casar-se amb la seua
filla, la nora de Cabdillo.
Tirant comença a hostilitzar les forces d’Escariano i aconsegueix alliberar el
rei de Tremicén i la seua filla, que es trobaven assetjats en un castell. Aquesta
Maragdina s’enamora de Tirant. Veient-se cada dia en pitjor situació el rei de
Tremicén tramet a Tirant com ambaixador al rei Escariano, el qual afirma que no
deixarà de guerrejar fins que Maragdina siga la seua muller.
Temps després, gràcies a un jueu, Escariano arriba a la ciutat de Tremicén,
n’occeix el rei, els seus dos fills i el fill de Cabdillo, s’empara de Maragdina i la tanca
al castell de Mont Tuber. Tirant, amb la complicitat d’un captiu albanés, s’introdueix
en el castell, se n’apodera i fa presoner el rei Escariano. Maragdina manifesta el seu
amor a Tirant, però aquest li respon que el seu amor pertany a una dama cristiana, a
la qual vol restar fidel, i aprofitant el prestigi que té damunt d’ella, l’adoctrina sobre
les veritats del cristianisme i ell mateix acaba batejant-la. Escariano també és
catequitzat i batejat per Tirant.

---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

Maragdina, que per la mort del seu pare és ara la reina de Tremicén, pren per
marit Escariano, amb això Tirant es converteix en el capità d’uns regnes africans que
ja són cristians.
S’esdevenen moltes batalles, i les forces de Tirant arriben davant la ciutat dita
Montàgata, en la qual regnava una donzella, al costat de la qual i al seu servei, es
trobava Plaerdemavida. Aquesta en saber que el capità que volia destruir la ciutat
era Tirant, es presenta davant d’ell i es dóna a conéixer, tot i fer al·lusió a les gestes
del cavaller a Grècia i als seus amors amb Carmesina, en això posa tanta passió
que Tirant cau a terra. Arriba el senyor d’Agramunt, el qual, cregut que
Plaerdemavida havia mort Tirant, intenta matar-la. Però equivocadament fereix Tirant
en la mà. Finalment, Tirant fa el senyor d’Agramunt rei de Fes i de Bogia i el casa
amb Plaerdemavida.
Acabades les festes de les noces Tirant tramet Melquisedec, que s’havia
casat amb la reina de Montàgata, a Constantinoble per tal d’informar-se de l’estat en
què es trobava l’Imperi.
En tornar, explica que Carmesina, creguda que Tirant era mort, s’havia reclòs
en un monestir. També li porta una lletra de Carmesina, en llegir-la Tirant cau
esmortit. Segueixen les seues campanyes victorioses i la seua tasca
evangelitzadora. Tramet un cavaller principal, Espèrcius, a la cort del rei de Sicília, o
sia, Felip, el marit de Ricomana, amb la missió de sol·licitar reforços per emprendre
una nova campanya militar per a la defensa i alliberament de l’Imperi Grec. El rei de
Sicília hi cedeix i reuneix un exèrcit destinat a tal fi.

3.3.5. Tirant altra vegada a l’Imperi Grec

Mentrestant Tirant tramet el rei Escariano al seu regne d’Etiòpia per tal de fer
lleves de gents d’armes, i ell mateix s’embarca, amb els seus amics i aliats, en un
estol que té la finalitat de portar a Constantinoble ajut i queviures.
Arribat al port de Troia, Tirant tramet un missatger a l’Emperador, que es troba
a Constantinoble, voltada pels turcs tant per mar com per terra. La Viuda Reposada
en saber la imminent arribada de Tirant, pren una metzina i mor. El Soldà i el Gran
Turc, veient-se perduts, trameten una ambaixada a Tirant demanant pau i treva per
tres mesos, o, en últim recurs, pau final a cent anys.
Tirant arriba a Constantinoble, i Plaerdemavida el porta al llit de la princesa,
on és consumat llur matrimoni. L’endemà s’entrevista amb Hipòlit i amb l’Emperador
i, escoltat el consell, hom decideix d’acceptar la pau a cent anys proposada per
l’enemic, sempre que el Soldà i el Gran Truc es constitueixen en presoners i llurs
soldats se’n vagen a peu i sense armes.
Estefania, duquessa de Macedònia, es gita als peus de Tirant i li demana que
rescate el seu marit, Diafebus, presoner de l’enemic des que, anys enrera, Tirant
sortira de Constantinoble.
L’enemic accepta les condicions, Tirant entra triomfalment a Constantinoble,
amb els presoners, i hi és rebut com a alliberador. Pocs dies després hi arriben els
reis de Sicília i de Fes, aquest darrer, el senyor d’Agramunt, marit de Plaerdemavida,
i s’hi fan grans festes populars i cortesanes. L’Emperador, a fi de premiar els grans
serveis de Tirant, li atorgà la mà de Carmesina, a la qual cosa va vinculada la
successió a la corona i el títol de Cèsar de l’Imperi. Arriba el rei Escariano amb la
seua host, i mentre Maragdina, la seua muller, va a Constantinoble, on és
magníficament rebuda, sobretot per Carmesina, ell i Tirant es dediquen a alliberar les
ciutats que encara són en poder de l’enemic, en una de les quals troben Diafebus.
En una ràpida campanya Tirant reconquereix tot el territori de l’Imperi, i la victòria
---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

final és celebrada a la cort amb casaments de cavallers i donzelles del palau.

Trobant-se a Andrinòpolis, Tirant se sent malalt i coneix que la seua mort és pròxima.
Rep els sagraments, fa testament a favor d’Hipòlit i redacta una lletra adreçada a
Carmesina. Expressa el desig d’ésser traslladat a Constantinoble, i pel camí mor.
Després moren l’Emperador, Carmesina. L’Imperi de Grècia lliure de setges i atacs
pervé a l’Emperadriu Vídua, la qual es casà amb Hipòlit, antic servidor de Tirant, que
esdevindrà el nou Emperador.

3.4. Valoracions crítiques

Dámaso Alonso assenyala el trencament que el Tirant suposa de tota la
concepció unitarista i teocèntrica que havia estat la cultura medieval, oposant-li un
positivisme, un fragmentarisme que podríem anomenar burgés, és a dir, contraposa
l’ideal, l’ascetisme, la fe i l’escepticisme propis de la nova etapa que s’anuncia.
El segle XV és un segle de transició entre la medievalitat i l’esperit
renaixentista que s’obri, i el Tirant està inserit en ell. Però les dues concepcions no
estan oposades, com esdevindrà al Quixot, sinó que la medievalitat i la modernitat hi
conviuen harmoniosament.
Dámaso Alonso observa el realisme que envolta totes les aventures del Tirant,
on tot resta explicat per l’enginy la intel·ligència, d’una manera racional i lògica, i en
alguns casos apleguen a ser veritables lliçons de pedagogia militar i científica. El
positivisme i la racionalitat estan sempre presents.
Quant al procés narratiu, destaca “l’evidència circumstancial” que rau en la
inclusió d’informacions i dades en principi no massa pertinents, però que donen una
impressió de ple realisme, de versemblança.
Destaca el vitalisme, l’humor i la sensualitat que traspua el Tirant, novetat en
el panorama literari d’aleshores. I fa retrets ala manca de personatges
psicològicament definits.
Dámaso Alonso considera com a llast medieval tota la parafernàlia retòrica, de
diàlegs i discursos lents, i com a innovacions un liberalisme i una obscenitat nova de
trinca, i no té cap intent de moralitzar.
Per a M. Vargas Llosa sí que hi ha anàlisi psicològica al Tirant, però sense
explicitar, palesant-la només per l’acció. Martorell no reflexiona sobre la conducta
dels personatges sinó que els pinta, va dibuixant-la de manera objectiva i gradual, i
els personatges canvien, evolucionen, i llur personalitat apareix com a resultat d’un
procés.
En opinió de Vargas Llosa, Martorell és el primer d’una estirp de suplantadors
de Déu (Fielding, Balzac, Dickens, Flaubert, Joice...) que pretenen crear en les
seues novel·les una “realitat total”, el més remot cas de novel·líssima totpoderosa,
desinteressada, omniscient.
Quant a l’estructura, els procediments i mètodes d’organització de la matèria
narrativa anuncien gairebé tota l’estratègia de la novel·la moderna.
Postula, Vargas Llosa, que la novel·la, a diferència de la poesia, té punts
morts i “cràters” actius (escenes que il·luminen). Troba al Tirant dos cràters: la
primera visió de Carmesina per Tirant, i l’episodi de les bodes sordes de Malveí. En
aquests cràters hi ha un salt de plans qualitativament distints: un retòric, un objectiu,
un subjectiu i un simbòlic o místic. I altre tipus de salt que podem trobar en els
“cràters vius”, és el temporal (el passat i el futur són contats pel narrador, i el present
en canvi és filtrat i subjectivitzat per un personatge, aquest és el procediment de la
capsa xinesa). Amb aquest procediment Martorell aconsegueix fer augmentar les
expectatives del lector, donar versemblança (narra un personatge), i llevar foc a la
---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

cruesa d’una escena un tant escabrosa. Burla, doncs, així, la censura, i alhora
remarca més l’escena, i fa més morbosa car Plaerdemavida conta el que va veure i
el que va sentir.
Arthur Terry no està totalment d’acord amb Vargas, i pensa que veure en el
Tirant una anticipació primitiva a l’anàlisi psicològica més moderna només pot
obstruir la naturalesa real de l’autor.
Terry detecta una veu per damunt dels personatges que pensa i diu el que
sent la comunitat de l’època. També diu que als propis personatges ja els són dotats
els propis “jo” per la societat: Tirant esdevé mirall de la cavalleria, Carmesina té la
conducta que hom espera d’una princesa. Però aquest arquetipus actancial es
barreja amb els elements propis de la crònica, i no roman estàtic sinó que
evoluciona. Aqueixa mateixa evolució del personatge és la gran novetat de la
novel·la.
Yates postula que Martorell, cavaller al capdavall, vol explorar en la vida i en
la literatura la viabilitat i la pertinença d’un ideal, el de la cavalleria, ressuscitada i
aplicada a les condicions del món real d’aleshores, i no vol carregar-se-la com
Cervantes, sinó que és conscient que hi ha un buit entre realitat i ideal, i intenta
salvar-lo en part.
El cavaller resta humanitzat. No és un arquetipus amb conducta predestinada
i fixa. Aquest tret modernitzant no el tindrà el Curial, tot i ésser del mateix segle.
L’oposició amor/cavalleria, que tanta importància havia tingut al cicle artúric es
fa al Tirant dialèctica, com assenyala Bertran Llavador. Una cosa implica l’altra, la fa
possible. És una relació cap-i-cua que trenca tota la tradició anterior.
S’ha parlat molt del sensualisme del Tirant. En ell les relacions són més que
corteses i cavalleresques, cortesanes i llibertines, sense detenir-se en detalls
escabrosos si cal. És una visió gens romàntica, on el desig i la sensualitat brollen
fins i tot en les lànguides i morboses escenes entre Tirant i Carmesina. L’amor és
seducció voluntària i conscient, amb interessos econòmics i polítics barrejats, i on el
cavaller lluita pel favor de l’estimada, lluny de l’enamorament involuntari, i que
després esdevindrà una mena d’amor-agraïment.
Al Tirant, la relació es debat entre el desig de consumació per part d’ell, i la
preservació de la seua virginitat per part de Carmesina. El desig carnal és un eix que
fa reals i vius els personatges.

3.5. Elements cavallerescs, versemblança i realitat

Respecte a la qüestió J. Molas diu: “el substrat de la novel·la és el complex
d’idees i de tècniques pròpies de la literatura cavalleresca. Tirant, com Lançalot o
Amadís, actua mogut per l’ideal de la fe, així com per l’honor, participa en torneigs,
deslliura captius a Alexandria, cristianitza bàrbars, etc. D’altra banda, com és
habitual en el gènere, abunden els grans parlaments, en forma de diàleg, de
monòleg i de carta, i que paralitzen el curs de l’acció.
Al mateix temps trobem un món nou, el de la realitat del temps. El vell esperit
medieval s’hi mostra quartejat per un esperit burgés, positivista, caricaturesc.
Tirant és el prototipus del perfecte cavaller, i al mateix temps és un veritable ésser
humà.
Les característiques de la nostra novel·la cavalleresca, segons Molas, són:
1. Influència de la “novel·la sentimental”.
2. Acció mínima.
3. Aprofundiment en els sentiments dels personatges (més que caracteritzar-
los).
---------------------------------------------------------------- 19 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

4. Actitud netament realista.

M. Vargas Llosa veu en el Tirant una novel·la de cavalleries menys
inversemblant que les altres, ja que en ella no hi ha esdeveniments sobrenaturals ni
personatges fabulosos.
El propòsit de Martorell és oferir-nos la biografia d’un cavaller imaginari que
pel seu valor i el seu talent, ix a alliberar l’Imperi Grec del poder dels turcs, dolor
sentit per tots els pobles cristians del seu temps. Sempre, és clar, empra elements
realistes i versemblants.
Un aspecte destacable de la novel·la és el seu humor. Martorell, com
segurament molts altres cavallers valencians del seu temps, porta dintre una joia de
viure i té un esperit subtil, que sap captar les notes ridícules i pintoresques. En
aquest sentit els episodis que ofereixen un major relleu són els que tenen lloc a la
cort de Constantinoble.

3.6. Elements de la realitat contemporània

El Tirant lo Blanc reflecteix molts dels interessos i dels esdeveniments de
l’època. Els crítics han comprovat que “el setge de Rodes pels sarraïns” es basa en
fets que ocorregueren. Hi ha un personatge que té moltes possibilitats d’haver estat
un fidel informador del segle de Rodes per al nostre novel·lista, el corsari valencià
Jaume Vilaragut, el qual ens consta que era amic de Martorell i que al setge combaté
al costat dels santjoanistes.
En aquests episodis l’escriptor atribuí al seu protagonista trets de l’històric
Geoffrey de Thoisy, les gestes del qual pogué conèixer gràcies a les narracions
borgonyones contemporànies.
La tònica general és de realisme històric i geogràfic, llevat d’algunes
manipulacions i errors, com per exemple, que Tirant evangelitza el nord D’Àfrica i
converteix en cristians regnes que sempre romangueren mahometans.
Hi ha un paral·lelisme entre Roger de Flor i Tirant. El nostre heroi és un
campió de la “fe” contra el perill turc, cosa que coincideix amb la trajectòria vital del
borgonyés Geoffrey de Thoisy i de l’hongarés Joan Hanyadi, conegut, com Tirant,
amb el sobrenom “El Blanc”.
Aquestes aventures tenen un darrer substrat històric encara més àulic i
aprofitat, les gestes de Roger de Flor i dels almogàvers en ajut d’Andrònic II.

3.7. Novel·la militar, de costums, eròtica, psicològica?

M. Vargas Llosa afirma que la novel·la subministra entorn de la violència
medieval una informació minuciosa, cabalosa i brutal. Així com altres herois
cavallerescs són gairebé combatents solitaris, Tirant capitaneja exèrcits i és un
estrateg genial. Martorell pretén dir-ho tot sobre la guerra en el mar, el camp i la
ciutat. Tot és puntualitat.
Pel que fa a la realitat social, afirma Vargas Llosa que l’escriptor valencià
recull un repertori de dades sobre les classes socials, les institucions i els costums.
Quant al sexe, afirma que té un paper essencial, tan important com la guerra.
La seua presència va gradualment creixent fins ocupar el primer pla de l’acció durant
l’estada de Tirant a Constantinoble.
El tractament de l’amor per a Martorell és sobretot múltiple, complex i
imparcial. Els quadres amorosos se succeeixen fins a construir una veritable
exposició eròtica: festes sensuals, fetitxisme, lesbianisme, adulteris, alcavoteria. I
també el delicat simbolisme de la passió, la idealització més refinada del desig.

---------------------------------------------------------------- 20 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

Riquer diu que l’humorisme és el que més pal·lia el caràcter pecaminós

d’aquests episodis, car si hi manqués potser vorejarien la pornografia.
“En la caracterització dels personatges Martorell empra matisos i subtileses
desconeguts a les narracions de cavalleria”, diu Vargas Llosa, i afegeix “s’adverteix
un afany d’aprofundiment en alguns personatges, una voluntat de descobrir l’origen,
les motivacions dels seus actes en la seua invisible vida interior”.
J. Molas diu: “els personatges es defineixen per llurs accions i reaccions, i es
menen amb absoluta autonomia”.

3.8. Fonts del Tirant

Com tota obra medieval, al Tirant lo Blanc trobem fragments i passatges, de
vegades bastant llargs, que revelen la influència directa d’altres autors o que són
purs plagis d’obres alienes. Ja sabem que Guillem de Varoic, nucli del començament
de la novel·la, deriva del Guy de Warwick i del Llibre de l’orde de cavalleria de
Ramon Llull, i que l’episodi del rei Artús i la fada Morgana és inspirat en La faula de
Guillem de Torroella. Són alguns més els autors catalans plagiats al Tirant: Cerverí
de Girona, Bernat Metge, Lo somni, la dedicatòria és presa de l’original català de
Los dotze treballs d’Hèrcules d’Enrique de Villena. Certs paral·lelismes entre el
Tirant i obres de Joan Roís de Corella. Al Tirant també apareix un curiós plagi del
Bursario, obra castellana atribuïda a Juan Rodríguez del Padrón, i influències d’un
sonet de Dante i de dues novel·les del Decameró de Boccaccio.
De vegades textos d’altres són utilitzats en la novel·la de manera poc
justificada. Aquest és el cas del capítol 143, on Abdal·là Salomó, en fer d’ambaixador
o missatger dels turcs, dóna a Tirant uns llargs consells sobre l’art de governar que
no són sinó una versió d’una famosa epístola llatina de Petrarca, Familiarum reum,
XII,2. versió catalana que ens ha pervingut independentment, cosa que demostra
que Martorell aprofità la traducció que ja existia.

3.9. Llengua i estil

Dos estils s’entrecreuen en la prosa del Tirant:
1. D’una banda el to solemne, oratori, subjecte als cànons de la prosa
renaixentista i de la “valenciana prosa”. Ací Martorell, i potser en major
proporció Galba, apareixen com a seguidors d’una moda literària.
2. Quan Martorell bandeja la retòrica, fa parlar els seus personatges en un
diàleg breu i familiar. La prosa adquireix aleshores un to deliciosament
col·loquial, ple de matisos i gràcia, els refranys, les expressions casolanes,
els jocs de paraules i les vives exclamacions fan del Tirant la millor novel·la
catalana.
Les dones -Plaerdemavida, Estefania, la Viuda Reposada, l’Emperadriu-
parlen alhora de manera natural i pomposa.
Tirant poques vegades descendeix, en el seu enraonar, del seu pedestal de
cavaller i d’enamorat a la faiçó bretona.
Carmesina, apassionada uns moments, és sovint pedant i retòrica, impressió
que augmenta quan sabem que només tenia catorze anys.
L’Emperador és ben sovint desproveït de tota grandesa imperial, cosa
inimaginable en un llibre de cavalleries de tradició artúrica.
Els valencianismes hi són abundants, d’altra banda hi compareixen
arabismes, castellanismes o gal·licismes corresponents al lèxic de la cavalleria.
L’autor intenta de plegar-se a les estructures més vives de la parla del seu temps.

---------------------------------------------------------------- 21 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 46
Els llibres de cavallers. “Curial e Güelfa”. “Tirant lo Blanch”

3.10. Fama literària

El Tirant és una fita essencial en la història de la novel·la moderna.
Cervantes, al sisé capítol del Quixot diu: “por su estilo éste es el mejor libro
del mundo, aquí comen los caballeros, duermen y mueren en sus camas, hacen
testamento antes de su muerte, con otras cosas que todos los demás libros de su
género carecen”.
J. Molas qualifica el llibre com la primera gran novel·la moderna. Del Tirant
existeixen traduccions castellana, italiana, francesa, i anglesa, quasi coetànies a la
seua publicació.

4. Breu comparació del Tirant lo blanc amb Curial e Güelfa

En ambdós llibres l’element cavalleresc es troba subordinat al sentimental.

Curial estarà en un terme mig entre els llibres de cavalleries i el Tirant, seria un llibre
més seriós, menys imaginatiu i amb menys ficció novel·lesca que el Tirant. Curial és
un cavaller real dins la mesura humana.
L’autor de Curial no és del tot neutral davant els personatges, a diferència de
Joanot Martorell que, segons Vargas Llosa, deixava exposar tant a cristians com a
infidels les seues idees. Al Curial tots els reis són bons i justos excepte precisament,
el de Tunis. Així es veu l’afany moralitzador de l’obra.
El Tirant es considera una novel·la moderna mentre el Curial manté una
narració amarrada encara a l’època medieval.
Ramon Aramon i Serra a la “Notícia Preliminar” del Curial e Güelfa de 1930
escrivia:
“Confrontant el Curial amb “Tirant lo Blanc” cal descomptar, essent ambdues
obres filles del mateix ambient literari, una sèrie de trets comuns i realisme,
humanitat, cavalleries versemblants, ambient històric, fons popular, una lleugera
inclinació a la paròdia... Potser és assenyalable una major tendència del Tirant
envers l’obscenitat i un sentimentalisme més visible en el Curial. Per altra part si
l’una posseeix en abundància influències bretones, l’altra es mostra més decantada
als autors italians del “trecento”, si en l’una és novel·lada l’essència de la Crònica de
Muntaner, en l’altra és possible de recordar alguna vegada, la Crònica de Desclot.
En conjunt Tirant representa una obra de més envergadura, no sols per les
dimensions, que tripliquen potser les del Curial, sinó pel mateix caràcter del
protagonista, pel seu delit d’aventures, que es posa de manifest en molts passatges.
Curial, en un estudi no tan elevat, no assoleix mai la fermesa ni la fortitud de Tirant lo
Blanch, per bé que en molts indrets el supere en elegància d’elocució. Llurs dates de
composició, tingut en compte aquest paral·lelisme, no poden ser gaire allunyades”.

---------------------------------------------------------------- 22 ----------------------------------------------------------------