Terra als ulls Bona nit gent, a dormir que ja s hora.

Vaig dir amb semblant avorrit i pensaments burlescs. Amb desgana comenava a donar-li les ordres i impulsos necessaris a les cames per poder caminar. Passejant amb la ruta ja sabuda mirant les meues passes que es tornaven seguint un patr monton, per segur. Cap a casa, amb la companyia d'una idea al cap, que sense ser, la d'un alumne avant atjat, apellava al meu sentit com: - Dem. - em deia a mi mateix ...Ser un altre dia igual de lamentable que l'altre que vindr. Amb el temps com a botx de les bones raons i salvador-gurdia de tresors privats, els quals maximitzaran beneficis a dispenses dels joiosos mortals. Dies construts per penosos i resignats peons manipulats. Penosament organitzats per illuminats apagats, que sols projecten ombres del passat. Amb les mateixes frases buides que se contesten al preguntar. Les que siguen respostes, seran ocupades per desequilibrades veritats que com miratges se'n van. Dies montons al treball, per aquells que tinguen sort. Uns altres a la sort li diuen, treball. Tamb sovint hi han dies de rpids plaers producte d'un erroni estat de felicitat i que nosaltres alimentem, ignorant que s la fera que ens t que devorar. Delits malsans, que sn evacuats a la velocitat que ens pot fer anar una dolorosa diarrea al bany provocada per la ingesta del menjar modern, de dubtosa qualitat. Dies obligats a l'oblit, llunes que et desvelen. Sols que t'adormen. Societat que es contradiu, condemnada a la inpia infeli. Aconsellats per la ignorncia feta dogma. dia rere dia, vint-i-quatre hores que manufacturen intelligncia artificial, obsolescncia programada per un rellotger usurer que no descarrega actualitzacions per al bon funcionament de la placa base. On les certeses no sn ngels, per, els dubtes sn dimonis. En este passat-present-futur, el riure, plora menyspreu i els plors, fan riure. Som com pallassos esclavitzats en un circ al que no cal pagar per entrar. I em ric, perqu tots ens dediquem voluntria o involuntriament a afaionar este llastims mn, ple d'exultant pena, pattic de mena. L'alegria i el romanticisme sn propietat de Disney, el somiar s'ha prostitut. La imaginaci ja no crea, clona realitats dissenyades. En el mn del pseudo-, la aparena s falsa, res, s genu. La propaganda tortura i mina el seny amb la rauxa solta sense fre, tot sembla veritat. Quan apenes me he adonat, ja estic al meu dest apunt de ficar les claus al pany. Sospire, mire el cel enfosquit, la seua perfecta mitja lluna i em pregunte: Fins quin punt la mediocritat pot ser tan previsible? Fins quant all que sorprn, es far esperar? I la resposta, l'escolte des d'un punt de la meua ment, condicionada, subjugada a una societat de falses necessitats. s l'explicaci aclaridora on, mestres i pares, molts amic i amigues, familiars i desconeguts, empresaris i obrers, poltics, retors i dems legisladors tanquen el debat. Sempre ha sigut eix... Pattic de veritat, somric, la carcallada no es fa esperar.