Disfruta de millones de libros electrónicos, audiolibros, revistas y más

A solo $11.99/mes después de la prueba. Puedes cancelar cuando quieras.

La mirada del fill (Edició en català)

La mirada del fill (Edició en català)

Leer la vista previa

La mirada del fill (Edició en català)

Longitud:
191 páginas
Editorial:
Publicado:
5 jul 2021
ISBN:
9781005789930
Formato:
Libro

Descripción

La Paula és una mestra de parvulari que no pot tenir fills i juntament amb el seu home adopten en Daniel, un nadó pèl-roig; al cap d'uns anys irromp la mare biològica en aquest escenari idíl·lic, trencant la calma que regnava fins aleshores. A través de diferents etapes, des que el nen arriba a la llar fins que és adult, La mirada del fill ens endinsa en personatges com ara l'àvia, una dona amb caràcter que té una especial predilecció per aquest nét; malgrat amb la Paula ambdues són un exemple de relacions problemàtiques entre mares i filles. O la Sophie, la noia que apareix coincidint amb el seu despertar a l'adolescència.
Amb rerefons de dansa clàssica assistim a la història d'un amor que marcarà l'abans i el després, i on tots ells tindran més en comú del que sembla.

"La seva lectura està plena d'interès i no ens deixa indiferents car és una invitació a la reflexió en un món on la banalitat exerceix el seu imperi."—L'Ull crític

"El lector troba una narrativa estimulant, que s'obre als sentiments de diferents personatges i exigeix sensibilitat per a comprendre les vides que es mouen a la narració."—Resonancias Literarias

"Una obra completa, redona, la lectura de la qual no dubtem a recomanar-te."—Letralia

NÚRIA AÑÓ (Lleida, 1973) és una escriptora i traductora catalana. La seva obra ha estat traduïda al castellà, francès, anglès, italià, alemany, polonès, xinès, letó, portuguès, neerlandès i grec. La novel·la "Els nens de l'Elisa" (2006) queda tercera finalista del XXIV Premi Ramon Llull. Segueixen "L'escriptora morta" (2008); "Núvols baixos" (2009); "La mirada del fill" (2012) i la biografia "El salón de los artistas exiliados en California" (2020). Guanya el Premi Joan Fuster de Narrativa Ciutat d’Almenara, el quart Premi internacional d’escriptura 2018 Shanghai Get-Together i ha estat guardonada amb les prestigioses beques: NVL (Finlàndia, 2016), SWP (Xina, 2016), BCTW (Suècia, 2017), IWTCR (Grècia, 2017), UNESCO City of Literature (Polònia, 2018), IWTH (Letònia, 2019) i IWP (Xina, 2020). Més informació a: www.nuriaanyo.com

Editorial:
Publicado:
5 jul 2021
ISBN:
9781005789930
Formato:
Libro

Sobre el autor

Núria Añó (1973) is a Catalan/Spanish novelist and biographer. Her first novel "Els nens de l’Elisa" was third among the finalists for the 24th Ramon Llull Prize and was published in 2006. "L’escriptora morta" [The Dead Writer, 2020], in 2008; "Núvols baixos" [Lowering Clouds, 2020], in 2009, and "La mirada del fill", in 2012. Her most recent work "El salón de los artistas exiliados en California" [The Salon of Exiled Artists in California] (2020) is a biography of screenwriter Salka Viertel, a Jewish salonnière and well-known in Hollywood in the thirties as a specialist on Greta Garbo scripts.Some of her novels, short stories and articles are translated into Spanish, French, English, Italian, German, Polish, Chinese, Latvian, Portuguese, Dutch, Greek and Arabic.Añó’s writing focus on the characters’ psychology, most of them antiheroes. The characters in her books are the most important due to an introspection, a reflection, not sentimental, but feminine. Her novels cover a multitude of topics, treat actual and socially relevant problems such as injustices or poor communication between people. Frequently, the core of her stories remains unexplained. Añó asks the reader to discover the deeper meaning and to become involved in the events presented.Literary Prizes/ Awards:2020. Awarded at International Writing Program in China.2019. Awarded at International Writers’ and Translators’ House in Latvia.2018. Fourth prize of the 5th Shanghai Get-together Writing Contest.2018. Selected for a literary residence in Krakow UNESCO City of Literature, Poland.2017. Awarded at the International Writers’ and Translators’ Center of Rhodes in Greece.2017. Awarded at the Baltic Centre for Writers and Translators in Sweden.2016. Awarded at the Shanghai Writing Program, hosted by the Shanghai Writer’s Association.2016. Awarded by the Culture Association Nuoren Voiman Liitto to be a resident at Villa Sarkia in Finland.2004. Third among the finalists for the 24th Ramon Llull Prize for Catalan Literature.1997. Finalist for the 8th Mercè Rodoreda Prize for Short Stories.1996. Awarded the 18th Joan Fuster Prize for Fiction.


Vista previa del libro

La mirada del fill (Edició en català) - Núria Añó

La mirada del fill

de Núria Añó

Copyright © 2012 Núria Añó

D’aquesta edició © 2021 Núria Añó

www.nuriaanyo.com

Del pròleg © 2012 Àngels Santa

Imatge de la coberta © Anna Jurkovska. Dibuixos a l’interior de Gordon Johnson

Obra prèviament publicada per Abadia Editors el 2012.

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibit, sense l’autorització escrita del titular del copyright, sota les sancions establertes per les lleis, la reproducció parcial o total d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic. Si desitja compartir aquest llibre amb altres persones, si us plau, compri còpies addicionals. Gràcies per respectar l’arduós treball d’aquesta autora.

Índex

La mirada del fill

Copyright

Pròleg

La mirada del fill

Primera Part

Segona Part

Tercera Part

Sobre l’autora

Altres llibres

Els nens de l'Elisa

L'escriptora morta

Núvols baixos

El salón de los artistas exiliados en California

PRÒLEG

d’Àngels Santa

(Catedràtica de Filologia Francesa a la UdL)

Cada nou llibre de Núria Añó és un repte pel lector. La complexitat de l’escriptura i del caràcter dels personatges reclama tota la seva atenció i no es pot deixar anar a la facilitat d’una lectura planera ni per un moment, s’ha de mantenir sempre a l’aguait, amb tots els sentits posats en esbrinar la trama d’un costat i de l’altre en no deixar passar per alt cap detall significatiu per entendre el món que se li presenta davant dels seus ulls.

Núria Añó no deixa res a l’atzar. I el títol del llibre ens dóna una de les claus per la seva interpretació. El protagonista indiscutible, en torn a qui gira la història serà el fill, en Daniel, tanmateix l’altre punt essencial és precisament aquesta condició de fill que el relaciona amb els personatges més importants de la intriga, en la seva major part, dones.

Com de costum el decorat no es pot establir d’una manera precisa. L’escriptora al·ludeix una altra vegada a un dels seus elements climatològics privilegiats, la neu, i la neu protagonitza algun moment de la història com ho fan la muntanya i la mar... Elements molt generals que no permeten d’esbrinar amb tota certesa quin és el paisatge real que inspira el llibre, voluntàriament deixat a l’elecció del lector... Qualsevol ciutat, qualsevol poble, qualsevol país poden ésser representats, cap indici no es permet de posar-los un nom, de reconèixer un indret determinat... Encara que sospitem que els paisatges evocats han de correspondre forçosament, per les seves característiques, a algun indret europeu com Alemanya, França, Bèlgica, Itàlia o Espanya. La imprecisió és volguda i permet al lector el col·laborar en el relat, triant el lloc que més li convingui per al seu desenvolupament. D’altres referències són també difícils d’avaluar. Prenem com exemple els noms dels personatges més importants. No són ni corrents ni banals. Paula, Vera, Daniel poden ésser espanyols. Philippe Le Brun i Sophie tenen una clara arrel francesa. Espanya-França serien, doncs, els decorats mítics de la història. Les referències a d’altres llengües al llarg del relat es limiten al francès i a l’anglès. Veiem que, a poc a poc, es pot circumscriure el marc de la narració, encara que els contorns resten en la imprecisió.

La novel·la es divideix en tres parts, dominades cadascuna per una imatge femenina, encara que les altres dones coexisteixen amb la mateixa. A la primera part hi ha sobretot la figura de la Paula, la mare; a la segona, la de l’àvia, la Vera; a la tercera la de la companya, la Sophie. I per totes elles passa l’ombra d’una dona sense nom, la pèl-roja que desenvolupa un important paper al llarg de l’obra. Ella és la figura sempre present i sempre absent que condiciona l’imaginari del protagonista masculí.

Pel que fa als homes, no podem dir que no n’hi hagi a la història, però la seva presència no és tan punyent... Totes aquestes dones evocades tenen darrera d’elles un home, la Paula està casada, el seu marit li és infidel i acaba separant-se. L’àvia, la Vera, es debat entre el marit i l’amant, el ballarí, potser la figura més suggestiva del món masculí de tota l’obra. Pel que fa a la pèl-roja, ho ignorem tot de les seves relacions i preferències.

El tema més representatiu de la novel·la és el tema de l’adopció. En Daniel és un nen adoptat, però també ho és Sophie que passa per diverses famílies d’acollida o els bessons que assisteixen a les classes de Paula al parvulari. En realitat el tema de l’adopció comporta el de les relacions familiars, pares, fills, avis, mares biològiques, pares i mares adoptius amb totes les implicacions complementàries. L’escriptora ens fa una radiografia de les relacions familiars força interessant, utilitzant la dissecció com a eina principal. En aquest retrat acurat la infidelitat hi té un lloc privilegiat, infidelitat del pare adoptiu d’en Daniel, infidelitat de Vera... que configura la personalitat de la mare, la Paula. Des de molt petita, Paula s’obsessiona amb la dansa, li agradaria ésser ballarina. El seu referent mític és Anna Pàvlova. La capsa de música, els vestits de ball, el desfici de la mare puntuen els seus records i omplen de melangia la seva vida de professora.

Com ja hem assenyalat, el protagonisme de la segona part correspon a Vera. Es tracta, sense dubte, de la part més aconseguida del llibre i segurament també de la més treballada. Els records del nuviatge, de les intermitències del cor de Vera, dels seus dubtes caminen al costat de l’evolució d’en Daniel, preocupat per la mare i per la decisió que els pares prendran en tornar ell de vacances amb l’àvia. Tant Vera com el nét confronten els seus maldecaps, els seus records, els seus desitjos i troben, de vegades en el silenci i en els gestos d’afecte, la traducció de la mútua compenetració.

En la tercera part Sophie ocupa un lloc preeminent, ella impulsa el desig d’en Daniel per conèixer els seus orígens. En realitat assistim als primers amors del noi, a la seva complexa relació amb la seva família i a la seva incertesa pel que fa al seu destí, a la tria que ha de fer a la vida.

Núria Añó evoca també el món artístic. Hem parlat de la dansa que ocupa bona part del relat, però hi ha també la música, representada pel piano i estretament unida al ball. Hi ha sobretot la pintura. En Daniel porta sempre amb ell un quadern on hi ha els seus tempteigs artístics. La pintura sembla ésser la fita que persegueix. Per Añó, com per Proust, l’art sembla ésser la justificació per excel·lència de l’existència.

Novel·la dura on la família i la seva complexitat es posa de relleu amb tota la seva intensitat i tota la seva crueltat. No podem evitar d’evocar l’univers de Edith Warthon a Ethan Frome o el d’algunes obres del millor Simenon com Il y a encore de noisetiers, Le Fils o Le Veuf on les relacions familiars i la problemàtica de la paternitat i de la filiació es posen de manifest amb totes les seves conseqüències. La seva lectura està plena d’interès i no ens deixa indiferents car és una invitació a la reflexió en un món on la banalitat exerceix el seu imperi.

La mirada del fill

de Núria Añó

PRIMERA PART

La dona dels cabells roigs se’n va anar deixant un seguit d’empremtes a la neu. Per més que de la finestra de la primera planta on aquell nen acabava de pujar veloç, ja no podien distingir-se aquelles passes de la resta. A baix seguia la Paula amb els braços creuats, la seva jaqueta gruixuda a mig botonar; probablement el dia més difícil de la seva vida. Quan ja era tard i mirant amunt, el trobava, a en Daniel. Amb aquella expressió enèrgica en què el saludava amb la mà, igual que si no hagués estat res. I també llavors la mirada del fill es va anar perdent, el seu cos allunyant del vidre... Com si estigués escrit que un jorn no molt llunyà es faria lloc en aquesta taula on sol fer els deures i dibuixaria una figura a llapis, perfilant el front lleument arquejat, duent el vermell a aquells cabells que va veure un dia a l’altra banda de porta... Mentre jugava en Daniel, amb una bola de goma que tan bon punt apuntava a la butxaca, ja se li escapava de la mà, rebotava i sovint el feia baixar les escales; només que aquella tarda semblà que perdia el nord per culpa d’uns cabells... O ella en lloc de prémer el timbre, s’agenollava i deixava un sobre sota la porta, mirant d’entrar aquella punta que, de sobte, no corria ni endavant ni enrere. Un sobre sense destinatari, gruixut que tot just passava. I aleshores quedaren molt pròximes la mà d’un i altra, com dues peces de diferent mesura encaixant per algun fil invisible que les activava com a remitent i destinatari. És clar que quan en Daniel féu la intenció d’obrir la porta, també la pèl-roja va alçar la mirada assentint molt expressiva, amb els ulls de qui es deixa sorprendre pel mateix pretext. Sí, aquell que s’entreobria davant seu, i ella albirant en la penombra feia un gest, amb aquella lucidesa tan inesperada en què la seva boca va acomodar-se a la galta d’ell i no l’hauria deixat anar. I no l’hauria deixat anar mai més.

A canvi, en Daniel havia somniat tenir-la tan a la vora que de vegades es despertava i durant molta estona no podia pensar en res més que en ella. No ben bé en la persona, sinó en lleus fragments que apareixien d’aquell estat meditabund en què es trobava immers. Com un floc de cabells caient sobre el front, la seva mà pàl·lida tornant-lo a lloc, i es feia visible la quantitat de pigues que tenia a l’orella. Poc abans d’intuir que era observada, per quan la seva joventut i inexperiència es posaren d’acord tot girant un sobre, provant repetidament cada punta, per si entrava. I aleshores el temps semblà que es deturava, només el baf de l’hivern eixint de la seva boca feia imminent la tornada. Podia néixer en qualsevol moment d’entre el pes d’aquells arbres, el mínim sacseig d’una branca i ja queia alguna banda de neu, lenta com un segon, però alhora transparent i brillant com una mirada que s’estava iniciant. Partia del terra, d’entre aquell ball rotatiu de papers i mans en què es consentia la trampa, o bé podia succeir que un o altra la provoqués. Quan en Daniel obria la porta i allí apareixia el rostre d’ella muntant amunt, amb tot el que suposava la bellesa espontània de les coses. Just llavors anà colant-se inoportuna la bola, seguia baixant d’esglaó en esglaó; és clar que no tenia importància això, sinó el poc que va arribar a durar tot plegat.

Mama, hauria plorat desorientat en algun moment de la nit, i allí apareixia la seva. Si en Daniel tenia sort, cridava la mare i allí la tenia dempeus, a la Paula. Obrint-li el llum de la tauleta, donant més vida si cal a les joguines i a una sanefa de colors pastel que havia de fer la vida un xic més portadora, ni que sigui per la quantitat de trens de fusta que hi va pintar un dia... Què dic un dia! Molts dies, massa temps d’espera, tant que el trànsit era ja molt espès; uns anaven, altres venien i el xoc frontal era evident. Mes no aquí, no entre aquestes parets. I menys encara en aquesta cambra on hi havia una vànova blau cel de tacte molt suau i agradable que pujava lentament la Paula mentre en Daniel cloïa els ulls i tornava a adormir-se. Llavors, què dir d’aquell moment! Ja només es podia pensar en quanta tranquil·litat i silenci. La nit duia aquestes coses i algun llibre damunt la tauleta, el qual girava sovint de cara. Si de fet la veritable importància del que es contava requeia en la seva veu, aquell esclat similar a una rosa de color rosa que s’activava modularment en encarar-la al seu receptor, en Dani, el que provocava que les seves parpelles s’obrissin i es tanquessin de plaer, el que feia que el seu esguard brillés tothora, el culpable de tanta felicitat! Si bé hi havia dies en què la felicitat picava a la porta poc abans d’anar-se’n i ja no se’n sabia res, si tornaria, si no, si ho faria aviat, si no tornaria més... Potser la felicitat no es podia esprémer de tal manera com havia fet la Paula, consumir-la tan de pressa que fins i tot la pintava allà on li semblava, on tragués un pinzell, i mirin la quantitat de llum en aquesta cambra, això no es pot pas negar. I aquí teniu el culpable, el veritable culpable, el que es trobava obrint la porta i deixant-la marxar, a la felicitat!, primer deslligant el nus, desfent voltes, deixant-la volar com faria un mocador onejant i jugant amb l’aire, fins esborrar-se en la llunyania. Si a la Paula se li feia un nus al coll només de pensar-ho, abans o després de dir: i què bé ens ho passarem a partir d’ara! En aquest indret on aguditzant una mica l’olfacte feia olor de fusta i els ulls d’en Daniel s’obriren i es tancaren instintivament, com si no hi hagués ni una mica d’esperança. En aquesta cambra on no fa tant es llegien històries en veu alta, les quals passaven per davant la mirada tan viva que feia en Daniel quan escoltava i retenia informació amb el front arrissat, com si dubtés de tot i hagués de pronunciar d’un moment a l’altre: no pot ser. Llavors la Paula baixava la guàrdia mentre passava de pàgina i de sobte ell obria els ulls com dient, ah ja! Alhora, la seva mirada produïa un excés de líquid insignificant tot fent: i què ve més! Tant era així que una es podia fer pregar una mica i, al mateix temps, entrar de puntetes dins aquella ment per intuir què deuria estar pensant. Aquest era el seu premi, la coneixença pràcticament absoluta d’aquella peça menuda, no més gran en alçària que qualsevol de les porcellanes que decoraven l’entrada. I a canvi, què tenia aquell vespre? El silenci d’en Daniel, tenia. Ni passant una mà pel seu cap podia fer-lo baixar d’allà on fos. No sé exactament on, però segurament embolcallat amb alguna clenxa pèl-roja que hauria d’anar lliscant d’esquena, més o menys com ja havia vist fer en una ocasió als cosins quan baixaven amb les cames entreobertes pel passamà de l’escala. Sí, i ell preferia anar a la seva, perdent-se si calia, allà on indicava la bola segons el rebot al terra, però ja podies dir-li; ell no escoltava. En canvi aquella tarda, és que la dona dels cabells roigs no l’hauria deixat anar? I què hauria passat de no ser-hi, la Paula, se l’hauria endut? En fi, que allí estava ja tal sensació, jugant com el mocador que tornava, només que no semblava el mateix. A més, aquell calfred que gelava l’espinada i apareixia quan menys hi comptava.

Però és clar que hi comptava... Si només sortir de casa la Paula mirava a banda i banda, amb aquell joc de coll paregut al moviment d’un cigne, primer esquerra, després dreta. Per alguna cosa havien d’haver servit les classes de ballet. Fa molt de tot plegat; no obstant a través de la seva mirada més matinera encara podria intuir-se que no va arribar al llistó d’allò que tant li demanaren, a ella o a la seva mare. Què importa quina de les dues, el mal sempre cicatritza malament. I a voltes passava que en Daniel imitava aquestes coses. La mare feia esquerra, dreta, després expirava aire traient part de tensió acumulada i ell, a base de veure-ho, de tant fixar-s’hi i escoltar-ho, podia fer el mateix un dia. No sé, quan ho necessités realment, en alguna de les visites que feia l’àvia a la ciutat, després de petonejar-lo, omplir-lo de regals i tenir-lo damunt. Abans que se’n cansés d’ell. Quan en Daniel es tornava molest de sentir, amb aquella bola picant tothora, com si no tingués res més al món que aquell so posant-se al cap; si pogués l’hi hauria llençat. És clar que no seria pitjor quedar-se sense aquell joc que sentir-se alienat i novament rebutjat.

Llavors del no-res aquella respiració en què en Daniel semblava quedar-se sense aire, els seus pulmons com si volguessin tancar-se, igual que si en tot aquell temps no hagués après res, a banda del moviment de cap en què la mare feia esquerra i dreta, esquerra i dreta, un i dos. I feia la primera passa així: l’esquena tibada com una reina de titella, després dequeia mirant enlaire com si algú hagués tallat els fils des de dalt i no hi hagués res més on agafar-se, on aferrar-se. Així ho sentia a voltes el fill quan s’ajeia a la catifa i comprovava com aquella bola li marxava de la butxaca mentre tossia. Malgrat que seguia llançant-la enlaire davant una visita de l’àvia, ni que fos només per alertar-la amb aquell moviment reiterat cap amunt. Talment com ja ho provava sense èxit amb el pare, el qual no queia molt lluny de la sala. I com de cop aquell home tibava el fil del telèfon

Has llegado al final de esta vista previa. ¡ para leer más!
Página 1 de 1

Reseñas

Lo que piensa la gente sobre La mirada del fill (Edició en català)

0
0 valoraciones / 0 Reseñas
¿Qué te pareció?
Calificación: 0 de 5 estrellas

Reseñas de lectores