Disfruta de millones de libros electrónicos, audiolibros, revistas y más

A solo $11.99/mes después de la prueba. Puedes cancelar cuando quieras.

L'escriptora morta (Edició en Català)

L'escriptora morta (Edició en Català)

Leer la vista previa

L'escriptora morta (Edició en Català)

Longitud:
186 páginas
Editorial:
Publicado:
17 sept 2020
ISBN:
9781005596866
Formato:
Libro

Descripción

L'Anna és una escriptora de mitjana edat que va decidir pujar la seva filla sola. Actualment la Berta ha crescut, i els dubtes que li suposaria conèixer el seu pare, a qui només ha vist en una fotografia, semblen incrementar-se quan la relació que manté amb el seu xicot entra en crisi. En Hans treballa en una fàbrica i té una germana, la Clara, una jove incompresa que viu obsessionada per un tipus que condueix una moto groga.
Però és sobretot la història de l'Anna Flieder, que quan opta per escriure un llibre de caire més biogràfic, la inspiració la visita i pren la forma d'aquell home a qui fa anys va abandonar.

"Obra dirigida a tots aquells que els agrada llegir i es deixen absorbir per la lectura, perquè deixa molta imaginació, i hi ha moltes coses que s’intueixen."—La Mañana

"Una invitació als qui aprecien la literatura reflectint-se en una obra literària. Un text literari que excel·leix per un llenguatge metafòric i que suggereix imatges capaces de revelar escenes quotidianes, però que la vida, plena de múltiples possibilitats, no ens permet veure."—Resonancias literarias

"El llibre conta la història d’Anna, una escriptora, i el món i la vida de les persones que l'envolten. Anna viu la seva vida literària com la real, pateix una mena d'esquizofrènia quan els personatges dels seus llibres xoquen amb la seva vida en el seu anhel de veure la llum."—Debbie Garrick, Traductora

"Una obra que mostra la feina ben feta de l'autora i, a més, el maneig de l’eina essencial de tot novel·lista: el llenguatge. Un lúcid artefacte literari que de ben segur satisfarà el divers gust del lector contemporani."—Letralia

"Núria Añó teixeix amb una habilitat que va molt lluny i s’endinsa en l’exploració de l’individu contemporani."—Noury Bakrim, Traductor

"La novel·la tracta el procés de creació literari i descriu d'un mode ombrívol i poètic l'esquinçament interior de la protagonista Anna, una escriptora que s'atreveix amb la seva primera novel·la autobiogràfica —tot i que s'enreda cada vegada més en records i nostàlgies reprimides fins ara. Un llibre intel·ligentment vital que evidencia l'excepcional talent d'observació de Núria Añó i anima al lector a trobar respostes pròpies."—Sarah Raabe, Traductora

NÚRIA AÑÓ (Lleida, 1973) compagina l’escriptura amb la traducció, a més de la participació en col·loquis internacionals, on sol parlar de la seva obra, de creació literària, cinema, ciutats o bé analitza l’obra d’Elfriede Jelinek, Patricia Highsmith, Karen Blixen, Salka Viertel, Alexandre Dumas (fill) o Franz Werfel. Part de les seves novel·les, relats i assaigs han estat traduïts al castellà, francès, anglès, italià, alemany, polonès, xinès, letó, portuguès, neerlandès i grec. La novel·la "Els nens de l'Elisa" (2006) queda tercera finalista al XXIV Premi Ramon Llull. Segueixen "L'escriptora morta" (2008); "Núvols baixos" (2009); "La mirada del fill" (2012) i una biografia sobre la guionista jueva Salka Viertel, "El salón de los artistas exiliados en California" (2020). Guanya el XVIII Premi Joan Fuster de Narrativa Ciutat d'Almenara, el quart premi internacional d’escriptura 2018 Shanghai Get-Together i ha estat guardonada amb les prestigioses beques: NVL (Finlàndia, 2016), SWP (Xina, 2016), BCWT (Suècia, 2017), IWTCR (Grècia, 2017), UNESCO Ciutat de Literatura (Polònia, 2018), IWTH (Letònia, 2019) i IWP (Xina, 2020). Més informació a: www.nuriaanyo.com

Editorial:
Publicado:
17 sept 2020
ISBN:
9781005596866
Formato:
Libro

Sobre el autor

Núria Añó (1973) is a Catalan/Spanish novelist and biographer. Her first novel "Els nens de l’Elisa" was third among the finalists for the 24th Ramon Llull Prize and was published in 2006. "L’escriptora morta" [The Dead Writer, 2020], in 2008; "Núvols baixos" [Lowering Clouds, 2020], in 2009, and "La mirada del fill", in 2012. Her most recent work "El salón de los artistas exiliados en California" [The Salon of Exiled Artists in California] (2020) is a biography of screenwriter Salka Viertel, a Jewish salonnière and well-known in Hollywood in the thirties as a specialist on Greta Garbo scripts.Some of her novels, short stories and articles are translated into Spanish, French, English, Italian, German, Polish, Chinese, Latvian, Portuguese, Dutch, Greek and Arabic.Añó’s writing focus on the characters’ psychology, most of them antiheroes. The characters in her books are the most important due to an introspection, a reflection, not sentimental, but feminine. Her novels cover a multitude of topics, treat actual and socially relevant problems such as injustices or poor communication between people. Frequently, the core of her stories remains unexplained. Añó asks the reader to discover the deeper meaning and to become involved in the events presented.Literary Prizes/ Awards:2020. Awarded at International Writing Program in China.2019. Awarded at International Writers’ and Translators’ House in Latvia.2018. Fourth prize of the 5th Shanghai Get-together Writing Contest.2018. Selected for a literary residence in Krakow UNESCO City of Literature, Poland.2017. Awarded at the International Writers’ and Translators’ Center of Rhodes in Greece.2017. Awarded at the Baltic Centre for Writers and Translators in Sweden.2016. Awarded at the Shanghai Writing Program, hosted by the Shanghai Writer’s Association.2016. Awarded by the Culture Association Nuoren Voiman Liitto to be a resident at Villa Sarkia in Finland.2004. Third among the finalists for the 24th Ramon Llull Prize for Catalan Literature.1997. Finalist for the 8th Mercè Rodoreda Prize for Short Stories.1996. Awarded the 18th Joan Fuster Prize for Fiction.


Vista previa del libro

L'escriptora morta (Edició en Català) - Núria Añó

L’Escriptora Morta

de Núria Añó

Copyright © 2008 Núria Añó

D’aquesta edició © 2020 Núria Añó

www.nuriaanyo.com

Imatge de la coberta © Dolors Pascual. Dibuixos a l’interior de Gordon Johnson

Obra prèviament publicada per Editorial Omicron el 2008.

Los Gatos: Smashwords Edition, 2020.

ISBN: 9781005596866

Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibit, sense l’autorització escrita del titular del copyright, sota les sancions establertes per les lleis, la reproducció parcial o total d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic. Si desitja compartir aquest llibre amb altres persones, si us plau, compri còpies addicionals. Gràcies per respectar l’arduós treball d’aquesta autora.

Índex

Title page

Copyright

L’Escriptora Morta

Sobre l’autora

Altres llibres

Els nens de l'Elisa

Núvols baixos

La mirada del fill

El salón de los artistas exiliados en California

L’Escriptora Morta

de Núria Añó

En Hans surt de casa a dos quarts de cinc. Duu uns dels texans més nous que ha trobat a l’armari i una jaqueta de pell girada que encara corda. Amb el cap una mica més baix del que caldria i les mans a les butxaques aquest jove s’acosta a la urbanització. La seva silueta s’entreveu des d’una de les finestres. Però l’Anna ja es planta i va en direcció a la porta. En Hans no arriba a tocar el timbre; la dona ha estat més ràpida. Ara el convida a seure a la butaca més còmoda i s’esforça per fer-li passar una estona agradable. Ella comenta que la Berta s’asseca els cabells. Diu això mentre li serveix una copa d’aquell licor que, ben mirat, compra per a aquest jove. Al cap i a la fi aviat seran sogra i gendre, encara que en Hans no acabi de decidir-se a fer aquest pas. Ell voldria fer-lo tenint almenys un vehicle propi, però tot costa més del que pensava. Tampoc la Berta no acaba de decidir-se. Faldilla llarga o curta. Amb jersei de llana o brusa. La sogra, aquesta dona que s’assembla a la Berta, només que amb vint-i-sis anys més, i que és atenta amb en Hans. Gràcies, Anna, diu ell. Una d’aquelles frases que el fan educat i particular. Per més que no imprescindible. La Berta podria sortir amb un altre. Aleshores s’acabarien les atencions, el licor, l’educació i aquesta escena en particular on ell s’espera. Una espera interminable que accepta com una part més d’aquesta cosa que en diuen amor. És que si algú pogués arribar a captar què té aquesta Berta, aleshores s’entendria perquè en Hans segueix fent aquest recorregut. Potser no sap d’un altre trajecte millor, per això fa cap aquí i no en una altra banda. Aquí el tracten bé. El tracten com a casa. Que no significa que a casa el tractin tan bé. L’Anna ofereix unes galetes; acosta la safata. Per la quantitat de detalls que compra per a aquest jove fa la sensació que aquesta dona podria acabar amb en Hans. Sobretot per instants com aquest en què ella li mostra la seva mirada amb una capa de màscara de pestanyes que es manté intacta. Una circumstància que podria haver-se donat si, en lloc de viure en un poble com aquest, visquessin a la ciutat.

Aquí tot sembla massa delimitat per muntanyes, granges i una tafaneria que corre de carrer en carrer. Festa major al maig. Dia de mercat el dilluns. Però passejar-se amb espardenyes i el cistell al braç es fa cada matí. De vegades no compren res. Remenen la roba d’alguna parada com si busquessin alguna cosa que no arriben a trobar. Tot sembla més car del que elles pagarien per un tros de roba com aquell. Perquè després ja apareix alguna tara, aquella petita imperfecció de fàbrica que mostren al venedor amb una exclamació, i ja disminueix el valor de la peça. Però tot i així sempre hi ha algú que compra sense rondinar. Cabells ondulats castanys, mans d’escriptora o d’alguna altra professió que poc té a veure amb la terra. I que paga amb un bitllet dels grans. Gent que arriba d’algun lloc i es camufla en alguna de les moltes cases buides que hi ha per elegir. Una l’haurien de reformar. L’altra s’hauria de tirar a terra. Potser la senyora com es digui preferiria visitar la casa pilot de les adossades. L’entorn és immillorable. Sra. Anna Flieder, aquí ja vàrem tenir la sort d’allotjar un poeta que parlava del nostre paisatge i d’aquestes muntanyes com una extensió de terra que acosta la nostra gent a Déu. Deia que la nostra gent quan mor fa el camí més curt i alhora el més apassionant de la seva vida. Per desgràcia la seva obra no va ser molt extensa. So de fulles seques, una gran quantitat de fulles que el venedor i l’Anna trepitjaven fa molts anys al llarg d’aquest camí. I aquí, com pot observar, es troba una de les urbanitzacions més noves de què disposa la nostra agència. Els acabats són de primera qualitat. Compte amb l’esglaó. I aquí hi hauria el menjador amb dos ambients. Dues habitacions mitjanes. Un lavabo amb dutxa i portes de roure. Què li sembla? Les finestres són d’acer inoxidable amb doble capa de vidre. Parets insonoritzades. Ara es treballa amb materials d’una qualitat excel·lent. Jo, personalment, la veig escrivint en aquesta banda de finestra on es veu la posta de sol rere la muntanya. O aquí, en aquesta cambra més recollida on podrà observar el carrer i els seus veïns. Què me’n diu? I encara manca el millor de tot, una habitació grandiosa on vostè i el seu marit, eh, vostè ja m’entén.

L’Anna tenia pressa, molta pressa. Una cosa que no ha pogut passar a la Berta. Potser la filla sigui més indecisa per la banda del seu pare. Què en sabrà l’Anna. Amb prou feines el va conèixer. I a en Hans tampoc no l’acaba de conèixer. Sap que li agrada la caça, que li agrada la Berta, el licor d’avellana i les galetes que compra l’Anna. I ara que aquest jove és aquí, acostuma a parlar poc. L’Anna encén la televisió i diu, fixa’t com corre aquest guepard. I en Hans replica, els guepards són els més ràpids.

Ja s’acosta la Berta, travessa la sala i igual com l’imant atreu el ferro, s’asseu a la falda d’en Hans. Petó de rebuda i ja inspecciona aquella camisa d’ell, que és la mateixa de la setmana passada. En fi, no importa. Perquè ara l’abraça i no pensa en això, sinó a marxar d’aquí. També en Hans fa un gest amb la mà, l’allarga cap a la taula i, al mateix temps, l’Anna li passa el comandament. No, no era això. L’Anna li passa la copa. No, tampoc no era això. Perquè en Hans l’únic que volia era agafar-se la cartera i mostrar aquestes dues entrades pel cinema. Aleshores la Berta es planta i s’acosta l’abric. Fins que en Hans fa el darrer glop de licor i s’acosta la jaqueta.

L’acomodador obre la cortina i els guia amb una llanterna. Un i altra es troben davant d’una d’aquelles pel·lícules que sempre arriba amb una mica de retard, és el que té viure aquí i no tenir cotxe. A més, aquesta pel·lícula no sembla la típica que podria agradar-li a la Berta, qui ja comença a tapar-se un ull i a mirar cap a l’esquerra. Ella pregunta molt fluix a en Hans, però a l’acte aquest fa un bot al seient. Sí, la Berta ja pot tornar a encarar-se a la pantalla.

Una pel·lícula de terror. Res a veure amb la Clara, que sofreix un càstig que ella mateixa s’imposa. Venes, que en són d’esgarrifoses mirades des d’un llum de tauleta. Vasos sanguinis blaus i verds coberts d’una pell fina. Tan fina que hauria d’ésser fàcil obrir-la amb una petita incisió enèrgica. La Clara no sembla tenir tanta pressa com aparentava fa només uns segons, quan ha agafat les tisores per la part tallant i anava a fer-ho. Potser hauria de recuperar aquell instant en què truca al seu estimat Paul, aquest nom pel qual viu dia i nit, i que ara només sembla tenir dues preguntes: Clara? Quina Clara?

Coses com aquesta encenen aquesta jove de quinze anys, però la mà amb què agafa les tisores no és una mà prou enèrgica. Encara li manca pràctica i tenacitat. A més, podria fer-ho massa bé i quedar-s’hi amb l’intent. Paul, Paul, Paul, Paul, Paul. Només que si ell no la recorda, de què serviria? Vist així. Perquè es miri com es miri, seguirà perfilant-se els ulls, rentant-se les dents, posant-se desodorant, canviant-se de samarreta i tornant a passar per l’únic lloc de la casa on sempre hi ha un ambient familiar i aquella mica de llum natural, que va colant-se i il·lumina els racons pròxims al finestral. Una llum que va marcint-se amb el crepuscle i que l’Anna, una mica més allunyada del centre, també observa mentre omple aigua en un gerro i la vessa a les plantes.

La Berta i en Hans acaben d’entrar a l’única discoteca d’aquesta contrada. Si al cine amb prou feines podien parlar, aquí encara que vulguin tampoc no s’entendran. Ella diu: no sé què amb cola. I en Hans diu al cambrer: no, no, t’he dit amb cola! Poc després ell li acosta la beguda i pregunta: què fem? I la Berta il·luminada per un focus vermell respon: si tu ho dius! S’acosten uns amics. Segueix una tanda de salutacions, petons, abraçades i xocs de mans entre els nois. Els nois es queden a la barra. Allí parlen de tot una mica, encara que el tema de la caça acapara més interès. Per cert, de l’1 d’octubre al 15 de desembre. A les noies els entren moltes ganes de ballar. La Berta les segueix. Per com ballen sembla que busquin alguna cosa. Després fan cap als lavabos. Una es treu un pintallavis. L’altra també comença a retocar-se i, mirant-se de perfil, pregunta a les altres dues si se li transparenten els sostenidors. Una es mira de banda i banda. L’altra descobreix que té una carrera a les mitges. I la Berta que tard o d’hora acaba observant-se al mirall, només que sense tenir la impressió que aquella imatge i ella són la mateixa persona. La Berta fa un gest de resignació davant del mirall. El mirall mostra la mateixa ganyota. Ella demana un pintallavis amb un gest de mà. Però algú podria explicar-li a en Hans, que torna a posar el colze a la barra i amb l’altra mà aixeca un dit al cambrer, per què té la sensació que la seva xicota passa més temps amb les seves amigues que amb ell? O fa l’alcohol? La música? I la Berta? Algú ha vist la Berta?

La Clara, sota aquell llum de farola que il·lumina tètricament el carrer, no veu cap Berta. Amb prou feines és capaç de distingir la seva pròpia ombra. Una ombra que primer duu al darrera i a mesura que camina va apareixent davant seu. Ah, ja torna a canviar. Ella paga per la seva entrada i ja després va directa on ha d’anar. S’encara a en Hans i li demana un vodka amb llimonada. Ella creu que al seu germà l’atendran més ràpid. Mentre, fa una mirada que comença a la pista i acaba als reservats. En Paul no ha vingut. Llàstima dels diners que acaba de pagar per saber-ho. La Clara, que per uns segons es mirava el seu germà i semblava tenir llum pròpia quan li acostava la beguda, és ara un eclipsi. En Hans depèn d’aquest gran sol que és la Berta. La Berta depèn encara de la seva mare. Però la Clara en aquest assumpte no hi pinta res.

Algú podria dir a en Hans que, mentre mossega la segona hamburguesa completa, li baixa una mica de ceba per la barbeta? La Berta cerca la mà d’ell sota la taula. Sap que cada cop més s’atansa aquella hora en què aquestes tres parelles hauran de compartir un sol cotxe. És el que té tenir amics de veritat. Amics sense secrets que acaben assemblant-se entre ells a mesura que es treuen roba. La Berta sap que per més que en Hans mengi, begui, escolti o doni conversa, tornaran a enfadar-se una mica. Com cada diumenge. I la Berta, que ha d’estar assaborint el seu cafè calent en aquest bar, hauria de sentir com en Hans també li estreny la mà sota la taula. Ella es fixa en les seves amigues, en com es desenvolupen amb les seves parelles. Amb naturalitat! I aleshores tanca els ulls, el suficient per saber que voldria tornar a casa. Tan senzill com obrir la tapa del piano i tocar una peça de memòria a les onze de la nit, sense haver de cercar la partitura i sense que la seva mare digui: m’has fet perdre una frase. Tu saps què significa que perdi el fil en un moment com aquest? I en Hans? No t’ha acompanyat a casa, en Hans? Però aquí segueix el noi, en aquesta taula on es mira l’hora i badalla. També els dits de la Berta es mouen amb nervi a la seva mà. Semblen units per una melodia que no arriba a sonar.

Una de les coses que formen part d’aquesta jove és que, faci el que faci, ningú no es fixa en la Clara. Pot sortir i tornar a entrar a la discoteca. Tornar a sortir i entrar de nou. O mostrar com els palmells pàl·lids d’aquí i d’allí han estat a punt de rebre un impacte. Un impacte grandiós! Però tot i així està bé. Per què no s’ha fet res! Ei, tu, no t’espantis, que aquesta jove només prega una mica d’atenció. La Clara és un tipus de persona que, si visqués a la ciutat, passaria igual de desapercebuda. Amb l’única diferència que en cas de fer-ho, encara que decidís provar-ho al mig del carrer o en un semàfor, seguirien passant-la de llarg. Ella torna a casa, passeja prement els nusos de la mà per totes les façanes estocades que troba. I això és tot el que ha vist abans de tancar el llum. Rascades als nusos de la mà, una habitació plena de pòsters i molta roba per plegar.

I un altre cotxe que s’allunya cap a la muntanya, diu un dels que viu a la urbanització, i que segueix el recorregut amb els prismàtics. Un cop s’atura el cotxe, la Berta i en Hans es queden al darrera. Ambdós asseguts i amb la mirada fixa als seients del davant. Si no pensen fer res, almenys podrien cedir el seus llocs a la parella que ha hagut de sortir fora. A més hi ha la Berta, que sembla no tenir ganes de posar-s’hi. Ella està bé on és. Asseguda i amb un Hans a la vora que haurà d’enginyar-se-les per entrar una mà al jersei d’ella. Ella atura la mà d’ell. I aviat veuran com el cul d’aquest noi de fora s’estampa al seu vidre mentre la noia s’hi posa de genolls. Hans, diu la Berta observant aquest seient del davant que també es reclina. No hauríem d’haver vingut. No?, diu en Hans. És que la Berta no en té ganes. Quina cosa més estranya que la Berta i el seu xicot ocupin un lloc que no mereixen. Potser encara queda alguna ànima caritativa per aquests dos joves que els han cedit un bon lloc i ara comencen a passar fred? La Berta i en Hans surten per l’altra porta.

Ella s’agafa de la mà d’en Hans. Només que sembla intuir que amb això no n’hi ha prou. Un i altra deixen el camí i comencen a acostar-se a l’entrada d’aquesta casa. La Berta s’acomiada amb un petó mentre diu: ho sento, ho sento de veritat. Ell sembla sentir-ho encara més, només que ha de seguir caminant carrer avall. En Hans deixa les claus a la taula del rebedor. D’allí passa a cegues cap a la seva cambra. Obre i tanca la porta. Entra i surt del lavabo. Posa el despertador a les sis.

Ja és dilluns. Dia de mercat! Les parades comencen a omplir-se de gènere. És una cosa que ja palpa en Hans, a primera hora, vestit amb l’uniforme de l’empresa. Més tard la Berta que, mentre esperava a la parada d’autocar, ha acabat animant-se i ha comprat un altre d’aquells jerseis que no arribarà a estrenar. També la Clara, amb la seva maleta de llibres i apunts, esperarà que el segon autocar la dugui un cop més per aquest passeig interminable de dies i més dies, i es fixarà en els jerseis que segueixen valent més del que ara mateix porta damunt. Es fixa en una navalla. Pregunta al venedor si talla. El venedor diu: si talla? Com no ha de tallar una navalla! És clar que tot depèn del que hagi de tallar. Què voldria tallar, senyoreta? La Clara ho deixa córrer. El seu únic mitjà de transport acaba d’arribar. Perquè ja després apareix l’Anna preguntant per què el venedor de llibres antics no arriba mai a aquest poble. Si abans venia!

Anna, aquesta peça que mirada de perfil podria acabar convertint-se en un bust de marbre o pedra, i que aniria picant algun artista del poble amb molta paciència. Anna, aquesta figura asseguda en un dels bancs de la urbanització, i que fulleja una llibreta plena

Has llegado al final de esta vista previa. ¡Regístrate para leer más!
Página 1 de 1

Reseñas

Lo que piensa la gente sobre L'escriptora morta (Edició en Català)

0
0 valoraciones / 0 Reseñas
¿Qué te pareció?
Calificación: 0 de 5 estrellas

Reseñas de lectores