Submissió

Índice

PORTADA

I

II

III

IV

V

AGRAÏMENTS

NOTES

Crèdits

I

Un xivarri el va conduir a Saint-Sulpice; el cor marxava; l’església anava a tancar. Hauria hagut d’intentar pregar, es va dir; hauria valgut més que somiejar per no res d’aquella manera en una cadira; però, pregar? No en tinc ganes; estic captivat pel catolicisme, embriagat per la seva atmosfera d’encens i de cera, rondo al seu voltant, corprès fins a les llàgrimes per les seves pregàries, espremut fins al moll de l’os per les seves salmòdies i pels seus cants. Estic ben fastiguejat de la meva vida, ben cansat de mi mateix, però d’aquí a dur una altra existència hi ha un bon tros! I a més... a més... tot i sentir-me pertorbat a les capelles, torno a sentir-me mancat d’emocions i sec, així que en surto. En el fons, es va dir, aixecant-se i seguint les poques persones que es dirigien, doblegades pel macer, cap a una porta, al fons, tinc el cor eixarreït i fumat per la cerimònia, no serveixo per a res.

J. K. HUYSMANS, En route

Durant tots els anys de la meva trista joventut, Huysmans va ser per a mi un company, un amic fidel; mai no vaig tenir cap dubte, mai no vaig estar temptat d’abandonar, ni d’orientar-me cap a un altre tema; llavors, una tarda de juny de 2007, després d’esperar durant molt de temps, després d’ajornar-ho tant com podia o una mica més i tot, vaig defensar davant del tribunal de la Universitat París IV-Sorbona la meva tesi doctoral: Joris-Karl Huysmans, ou la sortie du tunnel. Des de l’endemà al matí (o potser des del mateix vespre, no ho puc assegurar, el vespre de la meva defensa va ser solitari, i molt alcoholitzat), vaig comprendre que acabava de finalitzar una part de la meva vida, i que era probablement la millor.

Els passa el mateix, en les nostres societats encara occidentals i socialdemòcrates, a tots els que acaben els estudis, però la majoria no en prenen consciència, si més no immediatament, hipnotitzats com estan pel desig de diners, o potser de consum en el cas dels més primitius, els que han desenvolupat l’addicció més violenta a certs productes (són una minoria, sobretot els més reflexius i ponderats, els que desenvolupen una fascinació simple pels diners, aquest «Proteu infatigable»), hipnotitzats encara més pel desig de mostrar el que valen, d’ocupar un lloc social envejable en un món que imaginen i esperen competitiu, galvanitzats com estan per l’adoració d’icones variables: esportistes, creadors de moda o de portals d’Internet, actors i models.

Per diverses raons psicològiques que no tinc ni la capacitat ni el desig d’analitzar, jo m’allunyava sensiblement d’aquest esquema. L’1 d’abril de 1866, quan tenia divuit anys, Joris-Karl Huysmans va encetar la seva carrera com a empleat de sisena classe al Ministeri de l’Interior i de Cultes. El 1874, va publicar a compte de l’autor un primer recull de poemes en prosa, Le drageoir à épices, que va ser objecte de poques recensions a banda d’un article, extremament fraternal, de Théodore de Banville. Els seus inicis en l’existència, com es pot veure, no van ser gaire clamorosos.

La seva vida administrativa s’escolà, i més en general la seva vida. El 3 de setembre de 1893, li va ser concedida la Legió d’honor pels seus mèrits en el si de la funció pública. El 1898 es va jubilar després de complir –un cop comptats els dies de lliure disposició– els seus trenta anys de serveis reglamentaris. Mentrestant havia trobat la manera d’escriure diversos llibres que m’havien fet, a més d’un segle de distància, considerar-lo com un amic. Moltes coses, massa potser, s’han escrit sobre la literatura (i, en tant que universitari especialitzat en aquest àmbit, em sento capacitat més que cap altre per parlar-ne). Amb tot, l’especificitat de la literatura, art major d’un Occident que arriba a la seva fi davant dels nostres ulls, no és gaire difícil de definir. Com la literatura, la música pot determinar un capgirament, una inversió emotiva, una tristesa o un èxtasi absoluts; com la literatura, la pintura pot generar un encís, una mirada nova sobre el món. Però només la literatura et pot donar aquesta sensació de contacte amb una altra ment humana, amb la integritat d’aquesta ment, les seves febleses i grandeses, les limitacions, les petiteses, les idees fixes, les creences; amb tot el que l’emociona, li interessa, l’excita o li repugna. Només la literatura et pot permetre entrar en contacte amb la ment d’un mort, d’una manera més directa, més completa i més profunda del que faria fins i tot la conversa amb un amic –per més profunda, per més duradora que sigui una amistat, no et lliures mai, en una conversa, tan completament com ho fas davant d’un full en blanc, adreçant-te a un destinatari desconegut. I per descomptat, quan es tracta de literatura, la bellesa de l’estil, la musicalitat de les frases, tenen la seva importància; la profunditat de la reflexió de l’autor, l’originalitat dels seus pensaments, no són menyspreables; però un autor és, abans que res, un ésser humà, present en els seus llibres, tant si escriu bé com malament, en definitiva poc importa, l’essencial és que escrigui i que estigui, efectivament, present en els seus llibres (és estrany que una condició tan simple, aparentment tan poc discriminant, ho sigui en realitat tant, i que aquest fet evident, fàcil d’observar, l’hagin explotat tan poc els filòsofs de diverses obediències: perquè els éssers humans posseeixen en principi, a manca de qualitat, una mateixa quantitat d’ésser, són tots en principi si fa no fa igualment presents; però aquesta no és la impressió que fan, a uns quants segles de distància, i massa sovint veiem esfilagarsar-se, a través de les pàgines que sentim dictades per l’esperit de l’època més que per una individualitat pròpia, un ésser incert, cada vegada més fantasmagòric i anònim). Igualment, un llibre que ens agrada és sobretot un autor que ens agrada, que tenim ganes de conèixer, amb qui tenim ganes de passar els dies. I durant aquells set anys que havia dedicat a la redacció de la tesi, havia viscut en companyia de Huysmans, en la seva presència quasi permanent. Nascut al carrer Suger, després de viure al carrer de Sèvres i al carrer Monsieur, Huysmans morí al carrer Saint-Placide i va ser inhumat al cementiri de Montparnasse. En resum, quasi tota la seva vida va tenir lloc dins dels límits del districte sisè de París –com també la seva vida professional, que es desenvolupà, durant més de trenta anys, a les oficines del Ministeri de l’Interior i de Cultes. Jo llavors també vivia al districte sisè de París, en una habitació humida i freda, extremament fosca sobretot –les finestres donaven a un celobert minúscul, que era com un pou, de manera que calia encendre el llum des de bon matí. Jo patia misèria, i si hagués hagut de respondre a una d’aquelles enquestes que regularment intenten «prendre el pols de la joventut», segurament hauria definit les meves condicions de vida com «més aviat difícils». Tot i això, l’endemà al matí, després de defensar la meva tesi (o potser al vespre mateix), el meu primer pensament va ser que acabava de perdre alguna cosa d’inapreciable, alguna cosa que no recuperaria mai: la meva llibertat. Durant uns quants anys, els últims residus d’una socialdemocràcia agonitzant m’havien permès (a través d’una beca d’estudis, un extens sistema de descomptes i d’avantatges socials, d’àpats mediocres però barats al restaurant universitari) consagrar tots els meus dies sencers a una activitat que jo havia triat: freqüentar intel·lectualment i amb tota llibertat un amic. Tal com apunta encertadament André Breton, l’humor de Huysmans presenta el cas únic d’un humor generós, que dóna un avançament al lector, que el convida a riure’s per endavant de l’autor, de l’excés de les seves descripcions queixoses, atroces o ridícules. I aquesta generositat jo l’havia aprofitat més bé que ningú, rebent les meves racions d’api amb salsa rémoulade o de puré de bacallà als compartiments d’aquella safata metàl·lica d’hospital que el restaurant universitari Bullier servia als seus dissortats usuaris (els que clarament no tenien enlloc més on anar, que segurament havien sigut expulsats de tots els restaurants universitaris acceptables, però que, malgrat tot, tenien el carnet d’estudiant, això no els ho podia treure ningú), quan pensava en els epítets de Huysmans, el desolador formatge, el temible llenguado, i m’imaginava el partit que Huysmans, que no els havia conegut, hauria pogut treure d’aquells compartiments metàl·lics carceraris, i em sentia una mica menys desgraciat, una mica menys sol, al restaurant universitari Bullier.

Però tot allò s’havia acabat; la meva joventut, més en general, s’havia acabat. Ara aviat (i segurament d’una manera prou ràpida) hauria d’emprendre un procés d’inserció professional. Cosa que no m’alegrava gens.

Els estudis universitaris en el camp de les lletres no porten, com ja se sap, ben bé enlloc, excepte en el cas dels estudiants més dotats, que fan una carrera de professor universitari en l’àmbit de les lletres –en resum, es produeix la situació més aviat còmica d’un sistema que no té altre objectiu que la seva pròpia reproducció, marcat per un índex de residus superior al 95 %. Amb tot, no són perjudicials, i poden presentar fins i tot una utilitat marginal. Una noia que és candidata a una feina de venedora a Céline o a Hermès haurà de tenir cura naturalment, i en primer lloc, del seu aspecte; però un grau o un màster en lletres modernes podrà representar un mèrit secundari, garantia per a l’empresari, a falta de competències útils, de certa agilitat intel·lectual que deixarà presagiar la possibilitat d’una evolució professional –a més, la literatura, des de sempre, ha gaudit d’una connotació positiva en el món de la indústria del luxe.

Per part meva, era conscient que formava part de la franja reduïda dels «estudiants més dotats». Havia escrit una bona tesi, ho sabia, i esperava un cum laude; amb tot, em van sorprendre agradablement les felicitacions del tribunal per unanimitat, i sobretot quan vaig veure el meu informe de tesi, que era excel·lent, quasi ditiràmbic: a partir d’allò tenia moltes possibilitats, si ho desitjava, que em promoguessin a professor universitari. La meva vida, al cap i a la fi, continuava, per la seva uniformitat i la seva mediocritat previsibles, assemblant-se a la de Huysmans un segle i mig abans. Havia passat els primers anys de la meva vida d’adult en una universitat; hi passaria probablement els últims, i potser en la mateixa (en realitat, no va ser exactament així: jo m’havia graduat a la Universitat París IV-Sorbona, i em van contractar a la de París III, una mica menys prestigiosa, però situada també al districte cinquè, a uns centenars de metres de distància).

No havia tingut mai la més mínima vocació per l’ensenyament –i, quinze anys més tard, la meva carrera no havia sinó confirmat aquesta manca de vocació inicial. Unes quantes classes particulars, que feia amb l’esperança de millorar el meu nivell de vida, m’havien convençut ben aviat que la transmissió del saber era, en la majoria dels casos, impossible; la diversitat de les intel·ligències, extrema; i que res no podia suprimir ni tan sols atenuar aquesta desigualtat fonamental. Potser era més greu encara el fet que no m’agradessin els joves –i no m’han agradat mai, fins i tot en l’època en què es podia considerar que jo n’integrava les files. La idea de joventut implicava, a parer meu, un cert entusiasme envers la vida, o potser una certa revolta, tot plegat acompanyat d’una sensació vaga, si més no, de superioritat respecte de la generació que estàvem cridats a reemplaçar; jo no havia tingut mai aquest sentiment. Tot i això, vaig tenir amics, a l’època de la meva joventut –o més exactament, hi havia hagut certs condeixebles amb qui podia plantejar-me, sense que em fes fàstic, anar a prendre un cafè o una cervesa entre dues classes. Sobretot, havia tingut amants –o més aviat, com se’n deia a l’època (i com se’n deia potser encara), havia tingut companyes– a raó de si fa no fa una per any. Aquelles relacions amoroses seguien un esquema immutable. Sorgien al principi del curs amb motiu d’un treball de recerca, d’un intercanvi d’apunts, en fi, d’una de les múltiples ocasions de socialització, tan freqüents en la vida de l’estudiant; la desaparició d’aquest tipus de relació arran de l’entrada en la vida professional empeny la major part dels éssers humans a una solitud tan sorprenent com radical. Les relacions seguien el seu curs al llarg de l’any, passàvem unes nits a casa d’un o a casa de l’altra (bé, sobretot a casa d’elles, l’ambient llòbrec i fins i tot insalubre de la meva habitació no s’esqueia per a les cites galants), tenien lloc actes sexuals (d’una satisfacció que em complau imaginar mútua). Al final de les vacances d’estiu, per tant, al principi del nou curs universitari, la relació arribava a la seva fi, gairebé sempre per iniciativa de les noies. Havien viscut una experiència durant l’estiu, aquesta era l’explicació que em donaven, en la majoria dels casos sense cap precisió complementària; algunes, segurament menys preocupades per no ferir-me, em precisaven que havien conegut algú. Bé, i què? Jo també era algú. Vist amb perspectiva, aquelles explicacions sobre els fets em semblaven insuficients: elles havien conegut algú, efectivament, no ho nego pas; però allò que els havia dut a atribuir a aquella coneixença prou pes per interrompre la nostra relació, i per iniciar una nova relació, no era més que l’aplicació d’un model de comportament amorós potent però implícit, i especialment potent en la mesura que romania implícit.

Segons el model amorós preponderant durant els anys de la meva joventut (i res no em feia pensar que les coses haguessin canviat significativament), els joves, després d’un període breu de vagareig sexual corresponent a la preadolescència, solien iniciar relacions amoroses suposadament exclusives, caracteritzades per una monogàmia estricta, en què entraven en joc activitats no solament sexuals sinó també socials (sortides, caps de setmana, vacances). Aquelles relacions, però, no tenien res de definitiu, s’havien de considerar com un aprenentatge de la relació amorosa, d’alguna manera com unes pràctiques (ja llavors d’ús generalitzat en l’àmbit professional com a pas previ al primer contracte de feina). Unes relacions amoroses de durada variable (la durada d’un any que havia observat en el meu cas es podia considerar acceptable), d’un nombre variable (una mitjana d’entre deu i vint representava una aproximació raonable), se succeïen suposadament abans de desembocar, com una apoteosi, a la relació última, la que tindria ara sí un caràcter conjugal i definitiu, i conduiria, a través de l’engendrament de nens, a la constitució d’una família.

La perfecta inanitat d’aquest esquema no se m’havia de fer evident fins molt més tard, força recentment de fet, quan vaig tenir l’ocasió, en un interval de poques setmanes, de trobar-me casualment amb l’Aurélie i després amb la Sandra (però estic convençut que topar amb la Chloé o amb la Violaine no hauria modificat sensiblement les meves conclusions). Així que vaig arribar al restaurant basc on havia convidat l’Aurélie a sopar, vaig adonar-me que passaria una vetllada sinistra. Malgrat les dues ampolles d’Irouléguy blanc que gairebé només vaig beure jo, vaig tenir dificultats creixents, que aviat van ser insuperables, per mantenir un nivell raonable de comunicació cordial. Sense que m’ho acabés d’explicar ben bé, tot d’una em va semblar una manca de delicadesa i quasi impensable evocar records comuns. Quant al present, era evident que l’Aurélie no havia sigut capaç de forjar una relació conjugal, que les aventures ocasionals li provocaven cada vegada més fàstic, en resum, que la seva vida sentimental s’encaminava cap a un desastre irremeiable i complet. El fet és que ho havia intentat, si més no una vegada, ho vaig deduir a partir de diversos indicis, i no s’havia refet del fracàs, l’amargor i l’agror amb què evocava els seus col·legues masculins (havíem acabat parlant, a falta de res millor, de la seva vida professional –era responsable de comunicació al sindicat interprofessional dels vins de Bordeus, i per tant viatjava molt, particularment a l’Àsia, per promoure els vins francesos) revelaven amb una evidència cruel que havia rebut força. Em va sorprendre quan em va convidar, malgrat tot, just abans de sortir del taxi, a «una última copa», està francament desesperada, em vaig dir, jo ja sabia, en el moment de tancar-se les portes de l’ascensor darrere nostre, que no passaria res, ni tan sols em venia de gust veure-la despullada, m’hauria estimat més evitar-ho, però es va produir, i allò només va confirmar el que jo ja pressentia: no tan sols havia rebut en el pla emocional, el seu cos també havia sofert danys irreparables, les natges i els pits no eren més que superfícies de carn aprimades, reduïdes, fofes i pengim-penjam, estava acabada, mai més no podria ser considerada un objecte de desig.

El meu sopar amb la Sandra va seguir si fa no fa el mateix esquema, amb variacions individuals (restaurant de marisc, feina de secretària de direcció en una multinacional farmacèutica), i el final va ser a grans trets idèntic, excepte que la Sandra, més grassoneta i jovial que l’Aurélie, em va deixar una sensació d’abandó menys profunda. La seva tristesa era gran, no tenia remei, i jo sabia que ho acabaria amarant tot; igual que l’Aurélie, en el fons no era més que un ocell empastifat de petroli, però havia conservat, per dir-ho d’alguna manera, una capacitat superior per agitar les ales. En un any o dos, ella hauria deixat de banda tota ambició matrimonial, la seva sensualitat no del tot apagada l’empenyeria a cercar la companyia de joves, es convertiria en el que en la meva joventut en dèiem una pantera, la dona que sedueix homes més joves, i això duraria segurament uns anys, uns deu anys en el millor dels casos, fins que l’esfondrament ara sí intolerable de les seves carns la conduís a una solitud definitiva.

Jo hauria pogut, quan tenia vint anys, quan trempava per qualsevol pretext i de vegades fins i tot sense cap motiu, quan trempava d’alguna manera en el buit, deixar-me temptar per una relació d’aquest tipus, alhora més satisfactòria i més lucrativa que les meves classes particulars. Penso que llavors hauria pogut assegurar el tret, però ara, per descomptat, ja no era possible, les meves ereccions més espaiades i més aleatòries requerien cossos ferms, flexibles i sense defectes.

La meva pròpia vida sexual, els primers anys posteriors a l’obtenció de la plaça de professor a la Universitat París III-Sorbona, no va experimentar cap evolució notable. Vaig continuar, any rere any, anant al llit amb estudiants de la facultat –i el fet que respecte d’elles jo ocupés la posició d’ensenyant no canviava gaire les coses. La diferència d’edat entre jo i aquelles estudiants era, en tot cas, al principi, prou minsa, i només de mica en mica s’hi va anar introduint una dimensió de transgressió, lligada més