El mirall de les ombres

La Júlia, una noia normal com qualsevol altra, que porta una vida monòtona i ensopida, veu com la seva existència farà un gir inversemblant arrel d’entrar a treballar en una cafeteria-llibreria del centre de la ciutat de Barcelona. Després d’agafar sense permís un enigmàtic llibre anomenat El mirall de les ombres, on s’explica una fantasiosa teoria sobre la possibilitat de robar l’ombra als humans, comença a conèixer estrafolaris personatges que la col·locaran en el centre de una perillosa trama d’origen sobrenatural.

El mirall de les ombres és una dinàmica i entretinguda novel·la curta d’aventures on allò sobrenatural pren rellevància en la vida aparentment tranquil·la de la ciutat de Barcelona.

El mirall de les ombres

E. N. Joseph

www.edicionesoblicuas.com

El mirall de les ombres

© 2014, E. N. Joseph

© 2014, Ediciones Oblicuas

EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

c/ Lluís Companys nº 3, 3º 2ª

08870 Sitges (Barcelona)

info@edicionesoblicuas.com

ISBN edición ebook: 978-84-15824-74-9

ISBN edición papel: 978-84-15824-73-2

Primera edición: febrero de 2014

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Ilustración de cubierta: Héctor Gomila

Queda prohibida la reproducción total o parcial de cualquier parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, así como su almacenamiento, transmisión o tratamiento por ningún medio, sea electrónico, mecánico, químico, óptico, de grabación o de fotocopia, sin el permiso previo por escrito de EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

www.edicionesoblicuas.com

Pròleg

Avui és dimarts 21 de novembre, tinc vint-i-dos anys i el meu temps s’està esgotant, estic a punt de morir. Ell m’ha robat el meu futur, el meu temps i la meva vida però no mirarà enrere, desapareixerà i ningú no sabrà què m’ha passat, el meu assassí quedarà en llibertat i ni tan sols aquells que em coneixen sabran mai la veritat, doncs una aturada cardíaca, per molt improbable que sigui, sempre és més creïble que la meva veritat, i la veritat és que una mà assassina ha estrangulat el meu cor fins a aturar-lo. Tinc al menys l’esperança que una persona em venjarà, però aquesta serà una altra història i no em correspondrà explicar-la.

Si realment vols saber què m’ha passat, seguiràs llegint i entraràs en un món d’ombres, però no pensis que la teva curiositat canviarà el final perquè aquest ja està escrit i no és pas alegre.

Tinc la intenció que sàpigues què m’ha passat, que entenguis què m’ha dut a un final tan precipitat i sobretot que no m’oblidis, perquè tinc la ferma creença que mentre algú en aquest món em recordi mai no moriré.

Fa cinc mesos jo era una noia d’allò més normal, la meva vida ratllava la vulgaritat. Nascuda a Barcelona i filla d’una família de classe mitjana, mai no vaig tenir cap mena de problema. La meva vida d’allò més normal transcorria en la rutina, un dia rere l’altre el meu petit món no canviava, aleshores jo tenia moltes ganes que passés alguna cosa extraordinària, alguna cosa que em fes sentir especial, mai no vaig pensar que el meu desig es faria realitat. Des que tinc memòria m’havia agradat la lectura, cada llibre suposava una nova aventura i un nou món per explorar, potser va ser això el que va despertar la meva curiositat o potser va ser el destí, ara ja mai ho sabré; si tan sols hagués sabut escoltar aquesta història, seria molt diferent. Podria segui lamentant-me fins la fi dels temps però això no canviarà els fets, tingueu una mica de paciència amb una noia moribunda, escolteu la meva història i perdoneu que a vegades sigui un xic pesada.

PRIMERA PART

(Cinc mesos enrere)

En cinc mesos la vida d’una noia normal no canvia molt, però a vegades m’agrada intervenir en la vida de la gent d’allò més normal, perquè són ells els que fan les grans histories. Sabeu qui sóc? Em podeu dir de moltes maneres però com només apareixeré en contades ocasions per il·lustrar-vos sobre el món i fer-vos entendre que és la meva voluntat la que guia els personatges, no cal que us preneu aquesta molèstia. Fa molt de temps vaig ser desafiat i això no és una cosa que jo pugui deixar passar, aquesta història no és més que una batalla en la meva llarga guerra.

1. La cafeteria

Com us havia començat a explicar, la meva afició a la lectura va ser la meva perdició perquè em va conduir a una petita llibreria on el destí em va col·locar un llibre a les mans. Era un d’aquells dies que, com era habitual en mi, no tenia ganes d’anar a classe i vaig decidir anar a donar un tomb pel centre de la ciutat: caminar per les rambles fins al maremàgnum, tot escoltant música i mirant els giris embadalits que s’aturen davant les estàtues vivents. Però les meves passes em van dur per una ruta diferent a l’esperada, i sense adonar-me’n ja caminava pel carrer de la Boqueria direcció a la Porta de l’Àngel quan el camí tan familiar i conegut va esdevenir un laberint de carrerons; de cop i volta, al girar una cantonada em vaig trobar a la porta d’un cafè. Amagat en una placeta entre antics edificis semblava sorgit de la Barcelona medieval, les gàrgoles antigues, canals d’aigua ara desgastades i ennegrides, donaven conte del temps passat mentre veien els nens jugar a pilota i els veïns passar. Aquell matí encara no havia esmorzat res i tenia molta gana, sense dubtar vaig entrar i em vaig sorprendre moltíssim al veure una biblioteca molt ben sortida a disposició dels clients, que tot prenent un refresc podien llegir qualsevol llibre. Només entrar per la porta, els clients es trobaven davant el mostrador de pastes i la barra de cafès, a la dreta la llibreria s’estenia per la paret del fons de la petita saleta, on varies taules i alguns còmodes sofàs distribuïts aleatòriament acollien els clients que llegien tranquil·lament sota la llum del sol que s’escolava per els finestrals, fent innecessària la llum de les llampares en forma de torxa distribuïdes per les parets. Al cap de pocs dies ja era una clienta habitual de la cafeteria ‘A l’ombra dels llibres’, i no vaig trigar gaire més a conèixer-ne el propietari. Es tractava d’un home d’edat indeterminada, d’ulls negres i cabells blancs. Anava vestit amb una camisa de franel·la a quadres blancs i negres i uns texans desgastats. No és que habitualment fes molt de cas dels homes que superen la trentena, i molt menys dels que tenen l’edat dels meus pares, però ell es va acostar a mi i amb tota naturalitat es va presentar:

—Bona tarda, últimament vens molt per aquí. —Em va semblar una obvietat o sigui que em vaig limitar a presentar-me.

—Bona tarda, em dic Júlia i vostè és? —Ell em va mirar com sospesant si valia la pena de dir-me el seu nom.

—Sóc en Mateu i aquesta és la meva llibreria. —A partir d’aquí la conversa va derivar cap als llibres i no vaig trigar gaire a agafar-li confiança.

Ben aviat semblàvem un oncle i la seva neboda apassionats dels llibres i incapaços de posar-se d’acord en els seus gustos; va ser llavors quan en Mateu em va oferir la feina dels meus somnis: podria treballar a la cafeteria i ajudar-lo amb els llibres que tant ens apassionaven a tots dos. Ni tan sols em vaig plantejar rebutjar la oferta i l’endemà mateix vaig començar a la meva nova feina. Havia passat un mes des del dia que vaig trobar el cafè quan el llibre va caure a les meves mans. Es tractava d’un volum estrany d’unes 300 pàgines i enquadernat completament en negre. Es titulava El secret de les ombres.

2. El desconegut

Ara, mirant endarrere, trobo una mica estrany que de cop i volta per mà