Ribera de Boires
By Felip Tobar
1/5
()
About this ebook
Em dic Oriol Ribera, però els amics de l’institut em diuen el Penjat. Tot un detall, si tenim en compte que són capaços de segrestar-me, implicar-me en una xarxa de narcotràfic, extorsionar-me amb fotografies comprometedores o jugar al futbol amb el meu cap com a pilota. Però la cosa empitjora quan la meua única amiga de veritat, Alba Romer, apareix morta en un monestir en ruïnes sense que ningú sàpiga per què...
Fins una setmana i un dia després, quan tot es descobreix gràcies a l’ajuda d’un periodista i un forense. I també perquè, de vegades, veig coses que ningú més veu. Veig, per exemple, el meu avi Anselm, i no tindria res d’estrany si no l’hagueren afusellat mig segle abans que jo nasquera. Per això em diuen com em diuen en aquest poble, on hi ha noms més propis que els noms propis, secrets que es guarden durant segles i coses que no són el que semblen ni tan sols quan deixen de semblar el que no són.
Benvinguts a la meua vida. Benvinguts a Alimara.
Felip Tobar
Felip Tobar (Bellreguard, 1975) És llicenciat en Filologia Catalana i Comunicació Audiovisual per la Universitat de València. Ha col·laborat en Caràcters, El Temps o Lletres valencianes i ha tingut la fortuna de signar traduccions sota els auspicis de la mateixa universitat, l’Institut Valencià d’Art Modern, Destino, Ariel, Tàndem Edicions i especialment Planeta DeAgostini.
Related to Ribera de Boires
Related ebooks
Un paradís com el nostre: Aventures de dos urbanites a la Califòrnia catalana Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsCornèlius i el rebost d'impossibles Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsSortir a robar cavalls Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsQuè farem, què direm? Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsSense retorn Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsConsum preferent Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsCavalls Salvatges Rating: 4 out of 5 stars4/5La Triomfant Rating: 4 out of 5 stars4/5Els finals no arriben mai de sobte Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsEl tresor del Capità Barracuda Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsL'últim amor de Baba Dúnia Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsLa Lena, en Trille i el mar Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsDigues un desig Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsCosins de Tarzan Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsHi ha algú altre Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsLes Aventures De Tom Sawyer Rating: 4 out of 5 stars4/5L'ascens de Daniel Bastida / La caiguda de Daniel Bastida: Temps Obert (XIV-XV) Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsL'aventura dels Vallbona a l'Imperi Romà Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsL'edat dels vius Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsVenjança color carmí Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsEl mar de cap per avall Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsPinya de Rosa. Volume 2, Book 4 Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsIncerta glòria Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsDemon Copperhead Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsLa caiguda Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsJoyce i les gallines Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsEl Marxant de Venecia Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsZoomwatts!!! Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsPenediments Rating: 0 out of 5 stars0 ratingsLes amistats traïdes: PREMI SANT JORDI 2019 Rating: 0 out of 5 stars0 ratings
Reviews for Ribera de Boires
1 rating0 reviews
Book preview
Ribera de Boires - Felip Tobar
PRIMER VÈRTEX
¿Us imagineu que eixiu de casa un diumenge feliç i que de sobte us fan una emboscada, us lliguen de mans i peus, us embenen els ulls, us estaquen un grapat de cotó a la boca, us segellen els llavis amb tres capes de cinta aïllant perquè no pugueu escopir-lo i us porten a un llac? Doncs m'està passant ara mateix.
Em dic Oriol Ribera, i mentre travessem el llac amb una de les barques pense que és una sort que no m'hagen portat ací per ofegar-me... però, la veritat, no sé si el que em tenen preparat deu ser millor. Una navalla m'empenta fora de la barca. Hem arribat a l'illa del balneari.
No he deixat de dur la bena als ulls tot aquest temps, però sé on estem. Gairebé puc veure els merlets de la façana sud –tan ampul·losos que semblen fer joc amb el cognom del poderós terratinent que els manà construir–, el sostre mig enderrocat de la torre més alta, la molsa que impregna algunes de les parets grises i plenes de clivells. He fet aquest trajecte més d'una vegada. El balneari és un edifici enorme, abandonat des de fa gairebé un segle, i el fet que estiga en una illa no és cap casualitat ni caprici del propietari: abans no hi havia llac, i el que és l'illa era el cim d'un turó. Durant la Guerra Civil, però, la vall havia estat inundada pel mar, el llac havia nascut i el balneari havia quedat totalment submergit. La raó fou un bombardeig aeri que causà l'esfondrament d'alguns relleus del litoral i va acabar fent que, de tota la vall, només en quedaren dues coses per damunt del líquid: les restes del que havia estat un penyal, a partir d'aleshores convertit en una irregular línia de roques que s'iniciava vora la platja –amb una forma de penya-segats que la distingia de tota la geografia de la província–, i un braç de terreny més elevat al sud. Amb el temps el nivell de l'aigua s'havia assentat, de manera que el balneari i els voltants més propers, transformats en erms d'un fang groguenc, havien emergit fins convertir-se en el lloc on acabem d'arribar: aquesta illa deserta just al mig del llac. O potser no tan deserta, segons diuen des de fa uns dies. I en recordar això comence a entendre-ho tot.
—Havíem de fer-ho, Penjat –diu Dani mentre em descobreix la cara i em lliga a un pilar del soterrani amb el cadenat de la seua Yamaha–. Saps que és l'única manera de saber què passa ací de nit.
—Ja –no deixe de mirar Gemma, que es mossega les ungles dreta darrere d'ell–. I heu pensat que potser segrestant-me em convencíeu.
—No ho faces més difícil –replica ella–. Ets l'únic que pot.
Em pregunte (una altra vegada) qui els deu ficar al cap això. D'acord, tothom sap que des de fa uns dies passa alguna cosa estranya al balneari. Quan es fa fosc se senten crits des de la riba –han arribat a dir que s'hi veuen llums–, fins i tot, segons alguns, una melodia de piano que de tant en tant es repeteix en l'aire. Però d'això a pensar que «l'únic» capaç d'esbrinar-ho sóc jo, el grillat de Ribera, «el Penjat» per als íntims... Per anomenar-los d'alguna manera, vaja. I total m'han posat el mot perquè de vegades faig... coses. És cert que aquestes coses no les fa massa sovint ningú: parle amb el meu avi Anselm, cosa que seria comprensible si no l'hagueren afusellat mig segle abans que jo nasquera, i puc veure un pont ferroviari que ja no existeix com si estiguera fet de llum, quan no em dedique a moderar les tertúlies nocturnes entre una granota addicta als cigars Romeo y Julieta i un ratolí cantador de flamenc.
Si serveix d'alguna cosa dir-ho, totes les setmanes supere amb nota la visita al psicòleg que em fa passar el pare, i tots els metges que m'han vist han coincidit a dir que sóc «normal». I, com que aquests episodis són prou esporàdics, he pogut tenir una vida «normal» fins ara. Només continua emprenyant-me el fet de no distingir mai unes coses d'altres: un dia vaig tombar a terra Donya Adelaida, la venerable bibliotecària de l'institut i una de les dones més riques del poble, provant d'espantar-li un ratpenat que no veia ningú tret de mi en tot el corredor. Una altra vegada, durant una excursió, gairebé vaig caure al barranc mirant de creuar aquell pont incandescent. El fet de dur una gavardina grisa que va pertànyer al meu avi –perquè m'agrada– i unes ulleres enormes de vidres rodons, a més de ser blanc com un mort, són coses que també m'han ajudat amb el malnom.
—Tranquil, Penjat–s'hi acosta ara Júlia–. Vindrem a primera hora del matí, ¿veritat, Dani?
—I tant –s'encén un cigarret i es torna a ficar el paquet a la jupa–. Però hem d'anar-nos-en ja si volem que ens aclarisca alguna cosa.
És clar. No se'n va perquè tinga por, encara que no deixe de mirar-se el rellotge. Ho fa per interès científic. La veritat és que encara em passa poc, per haver-los contat que el pare està de viatge. No puc anar pel món amb tanta confiança. Si ja m'ho diu l'avi, que espavile, però jo ni cas.
A penes fan soroll en anar-se'n, encara que des d'ací baix se sent tot: els passos apressats en pujar els graons, després sobre la fusta de la barca, el so dels rems contra l'aigua esvaint-se a poc a poc i confonent-se amb unes gotes que no deixen de caure en algun lloc proper. Un raig de llum taronja que entrava per una escletxa del sostre acaba desapareixent. Després d'un temps a soles, amb els ulls ja acostumats a la foscor, em sembla veure la claredat de la lluna entrant pel mateix lloc. Cada vegada en cauen més, de gotes.
Al cap de no res l'aigua ja m'està banyant per sota i m'alce com puc, gairebé immòbil per les cadenes. Recorde que el llac és una albufera, és a dir, que enllaça amb el mar. Segurament ningú ha passat la nit ací des de la inundació. ¿Potser les crescudes causades per la pluja, o fins i tot les lleus marees, submergeixen aquesta part inferior de l'edifici sense que s'haja sabut mai? Almenys quan em trobaran mort ja se n'adonaran, que açò s'ompli d'aigua, i em trauran al diari com a artífex del descobriment. Seria un gran consol, vaja, però crec que m'estimaria més salvar la vida.
Comence a lluitar amb el cadenat. És inútil. Intente arribar al pany en va, però, encara que ho aconseguira, no tindria ni capacitat de maniobra ni objectes amb què obrir-lo. Quan l'aigua em ve pels genolls sent la música. És un piano, no sé si el mateix que diu la gent, perquè m'he mantingut lluny d'ací des que començaren a parlar de tot allò.
No crec que les coses que em passen tinguen sentit, seguisc pensant que estic tronat i prou –entre altres raons perquè la mateixa gent del poble, incloent-hi els «amics», no para de repetir-m'ho. La qüestió és que no m'hi acostava... per si de cas. És com la història de l'avió negre que s'enduu els xiquets si es banyen de nit al mar (perquè després diguen que l'home del sac no té versions pintoresques), que sempre aconseguia que no ho férem quan érem petits. O com la dels caçadors d'ocells que es mantenen lluny del cementeri a causa d'una altra història de caçadors d'ocells. O com la del passatge subterrani, obra d'uns filantrops obscurs i anònims, que va servir a tants republicans per fugir d'Alimara en secret durant la postguerra i que tampoc ha aparegut mai. Lamentablement, no tinc temps d'esplaiar-me amb els mites absurds del nostre folklore local, perquè l'aigua ja m'arriba a la barbeta i estic massa ocupat intentant fer puntetes i aspirar la màxima quantitat d'aire. La música és més forta que mai, les notes repetides. Hi ha dues veus entre la melodia, i diria que pertanyen a la mateixa persona si no fóra perquè són simultànies: a una xiqueta.
Abans de tenir tot el cap submergit m'adone que vénen de dalt, és a dir, de la terrassa o de més amunt. ¿No va tenir dues filles el terratinent? És clar que sí. ¿No van morir tràgicament abans de fer els cinc anys? És clar que també, i ho van fer tancades a la cambra més alta de l'edifici, durant la mateixa inundació del 39. Però tant de bo estiguera jo allà, amb qualsevol espectre, abans de tenir una mort tan estúpida com aquesta: ofegat en un balneari abandonat i gràcies als «amics». ¡Quin desastre!
—Desperta –diu una altra veu, però és impossible que l'estiga sentint sota l'aigua; aleshores algú em fa dos cops de peu a la cama, un de lleu i un altre de més fort–. Vinga, Oriol. Desperta.
Conec aquesta veu, la de l'única xica que em diu Oriol. Òbric els ulls. Sé que torna a ser de dia, perquè veig llum blanca a través de l'escletxa –fins i tot un escarabat que s'arrossega defugint-la–, i en tot el soterrani no hi ha més aigua que ahir al vespre. ¿On ha anat a parar el toll que estava a punt d'engolir-me? O ho he somiat tot o bé ha estat una altra cosa d'aquelles que no distingisc mai del que passa «de veritat».
—Alba –dic fregant-me el turmell, tinc les cames entumides–. ¿Has arribat tard al segrest?
—No ho sabia fins fa un moment, idiota –es trau una pinça dels cabells i comença a forçar el pany–. Gemma ha vingut plorant a casa i m'ho ha explicat.
—¿De veres? Vols dir en nom de tots, ¿no? L'han enviada perquè vingues a ajudar-me...
—Ha vingut sola, vejam si te n'adones –un clic indica que ha complit l'objectiu–. De vegades sembla que estigues en un altre món. ¿Creus que Dani o Júlia senten cap remordiment per açò? És ella qui s'ha preocupat, com sempre, per...
—M'ha semblat que entrava aigua –la talle de sobte, recordant la sensació d'estar a punt de morir sense aire–. No pot ser, ¿veritat?
—I tant que no –comença a desfer la presa que les cadenes formen al voltant del meu cos–. Almenys li he trencat això a Dani. De segur que ara el preocuparà molt, haver-se de comprar una altra cosa d'aquestes –mira al voltant i respon–. No pot ser... L'única vegada que va entrar aigua ací va ser quan es va inundar tota la vall, ¿no ho sabies?
—Sí, vaja... –intente no mostrar massa clarament l'alegria que em provoca el simple fet de veure-la, aquesta sensació indescriptible de poder confiar sempre en ella que m'envaeix quan la tinc al costat, i li amague de nou que sempre m'ha semblat l'única persona de la meua edat amb qui puc parlar sense nervis: ser com hauria de ser amb tothom i només sóc amb ella–. M'ho va contar l'avi, un dia que el vaig veure passejant amb bicicleta.
Alba somriu:
—I ara t'ho dic jo –s'ajup davant meu, a punt de deslligar-me del tot, però aleshores sembla que s'ho repensa i, abans de retirar l'últim tram de cadena, em besa als llavis–. No has de patir tant, ¿saps? –afegeix, i percep el seu alè calent i suau a la cara–. Ens tornarem a veure, Oriol.
I em desperte de veritat.
Hi ha la mateixa llum blanca entrant per la mateixa escletxa, i el mateix escarabat que en fuig buscant la foscor. Ara sí que no entenc res.
Se senten ocells a l'exterior. I també uns passos baixant al soterrani. És Gemma.
—Has vingut sola, ¿veritat?
—Sí –intenta amagar-m'ho, però li ho note als ulls: ha estat plorant–. Els altres s'han quedat al funeral, ja es deu haver acabat.
—¿Quin funeral? –dic mentre obri el pany, intacte, amb la mateixa clau amb què Dani l'havia tancat.
—No li vam dir res d'açò perquè sabíem que no voldria... –ni tan sols em mira–. I mentre estaves ací l'han trobada morta –se li escapa un sanglot–, la pobra Alba.
1. Dilluns, 15 de setembre
Apenes veig per on anem, mort de son i de fred. Gemma m'ha agafat la mà i travessem el poble. De tant en tant els ulls se m'obrin i entreveig coses, imatges estàtiques com les d'una postal: les rajoles del passeig marítim, l'edifici de la Lluna, el breu camí entre tarongers que uneix les cases de la costa amb les de l'interior, el lleó i l'àguila de pedra a les portes de la mansió que hi ha entre els horts, les banderes baixes de l'ajuntament, la carretera buida, els semàfors en verd contra el cel gris, l'escola on hem passat anys en pupitres veïns, els eucaliptus tremolant al parc, l'entrada de l'institut plena de gent que murmura quan ja hauria d'estar a classe. Són les nou del matí i ha començat a ploure.
—¿No li fa vergonya? –em sacseja algú pels muscles–. Haver faltat al funeral... Deu ser l'únic que s'ha quedat a casa, dormint.
Òbric la boca per defensar-me, ignorant el malestar i les ganes de vomitar, però aleshores veig qui és i m'ho estalvie: ¿per què molestar-me a replicar Don Cristòfor? Amb aquesta enorme barba blanca i la veu que té, qualsevol cosa que diu sembla veritat. Fins i tot fa que semble raonable que s'haja celebrat un funeral amb tanta rapidesa, a aquestes hores, quan això és ben poc habitual. Només faig una ullada al voltant, vejam si algú obri la boca per justificar la meua absència. Dani mira a terra i Júlia manté la cara contra el braç d'ell, sense deixar de ploriquejar. Gemma sembla a punt de fer-ho, però es queda en això.
—Perfecte –murmure quan entrem a l'aula–: comencem el curs tan bé com vam acabar l'altre.
—¿Com el vau acabar? –se m'acosta Júlia.
—Pregunta-li-ho.
—¿Per què no m'ho vols dir?
—¿I per què no has passat tu la nit al llac? –camine més de pressa per apartar-me'n, cap a l'última fila, però encara puc sentir com Dani riu darrere d'ella–. Que t'ho explique ton pare.
—Tampoc cal que em parles així.
—¿Que et parle com? És ton pare, ¿no? Supose que ja li deu costar d'assimilar, al pobre home. Jo ja m'hauria fet anàlisis...
—Almenys ens contaràs què has vist al balneari...
—Sí: una parella d'imbècils. Crec que es deien Dani i Júlia.
—Vés-te'n a la merda –torna enrere, amb ell; ara qui riu és Gemma–. Tots tenen raó, ets un penjat...
De tant en tant m'agradaria que els altres veren les coses que veig, només una vegada. Potser així deixarien de burlar-se'n tant. Però de seguida m'ho repense i la consciència m'acaba dient: «millor que no».
Que no fóra només una vegada.
Bartomeu Ferrer, Paratrens, no solia rondar per les muntanyes tan tard: la nit que va descobrir el cadàver d'Alba va ser una excepció. Sempre havia viscut en aquella zona apartada, lluny d'Alimara i dels seus habitants. Sa casa era una alqueria vora el riu, enfront d'una central elèctrica tancada feia dècades. I la seua vida havia estat d'una altra manera fins aquella nit... i hauria donat l'altra mà perquè les coses hagueren seguit com abans.
A trenc d'alba escampava els ramats per la serralada, dirigint-los pel camí ample i polsós que havia estat la via quan era un xiquet. Aleshores solia acompanyar el pare, pastor abans que ell i després de l'avi, i esperar l'arribada de la locomotora havent deixat un cèntim sobre els rails. El fascinaven les formes que el tren d'aquella línia ja desapareguda, entre Alcoi i Gandia, era capaç de donar-li, sempre diferents. Els dies perdien una mica de pes amb allò.
Ara el camí a penes arribava a ser-ho, perquè de vegades se submergia en matolls intransitables que l'obligaven a continuar per la zona més propera al riu, o arribava a interrompre's per donar pas al buit, com era el cas d'un tram que, després d'una pujada de diversos metres, acabava on abans hi havia hagut un pont. Només en quedaven les dues immenses bases de pedra, que s'elevaven des d'allà baix, sobre el riu, sense sostenir res. Li agradava seure en aquell cingle, amb les cames per fora, i mirar-les durant hores. De vegades pensava en el dia que va haver d'aturar un xiquet del poble que, sense cap motiu, semblava disposat a creuar aquell pont ja inexistent. Havia estat un dia estrany, ple de gent a causa de l'excursió; l'únic trànsit que hi solia haver, allà, era d'insectes i d'ocells.
Paratrens, que s'havia guanyat el mot al lloc on seia, a penes solia baixar a Alimara o mantenir contacte amb la gent. Les úniques persones per sota dels trenta anys que coneixia eren Gemma, filla de l'amo de la Lluna –l'únic bar on havia entrat en la vida–, i el mateix xaval que va poder salvar alertat pels crits d'ella, que justament li anava al darrere quan estava a punt de despenyar-se. L'home de l'escorxador ni tan sols era del poble, però sovint l'acompanyava a la Lluna. Només solia tenir tracte amb persones de la seua edat, i la majoria havia mort o estava a punt de fer-ho. Una de les poques que en quedaven era Lorenzo Alcázar, sergent de la guàrdia civil, amb qui darrerament mirava de no coincidir per estalviar-se discursos sobre el crepuscle de la institució. Aquella nit, però, no havia pogut evitar-ho:
—¿I de segur que no vas veure ningú més? Bartomeu... –deixà caure el tricorni, que encara duia malgrat que el reglament nou l'obligava a la gorra d'uns anys ençà, i recolzà les mans a la taula–. Sabem que hi havia dos xicots més amb Alba, havien eixit d'excursió junts. També tenien previst tornar a casa diumenge de vesprada. No ho van fer, i podries ser l'última persona que els va veure vius. Qualsevol detall és important, ¿de veritat no recordes res...?
—Ja t'he dit que no –es tragué un saltamartí encara viu de la butxaca i comença a arrancar-li les potes amb l'única mà que tenia.
—No faces això davant meu.
—¿En vols una miqueta?
—¡No!
—¿Me'n puc anar ja? –somrigué mentre deixava l'última pota sobre la taula i començava a trencar-li les ales.
—Sí, per favor –es regirà l'uniforme–, però abans vull que em prometes una cosa –Paratrens, que xuclava les entranyes de la llagosta amb cara d'èxtasi, tan sols va assentir amb el cap–. Aquest era el mòbil d'Alba, el vam trobar en una de les motxilles –li l'allargà i ell el va agafar amb tacte apegalós–. Els pares m'han donat permís per fer-lo servir en la investigació, de manera que te'l done perquè, si veus res sospitós a les muntanyes, contactes amb mi de seguida. He afegit el número del quarter al principi de l'agenda, amb la paraula Alcázar. Només cal que petges la tecla verda. Supose que no tindràs cap problema.
Paratrens, amb un recel evident, se'l va ficar a la butxaca del saltamartí. Va estar mirant-lo fins a trenc d'alba, assegut al lloc de sempre, on el camí acabava abruptament, i amb les cames penjant al buit, mentre pensava que entre la descoberta del cadàver i com li l'havia contada a Alcázar faltava alguna cosa que era incapaç de concretar.
Les úniques llums de la serralada eren les primeres del sol, provinents d'un mar que des d'allà no es veia, i les blaves dels vehicles que voltaven el monestir allà sota, prop del riu. Havia estat una llum en plena nit i en plena tempesta, recordà, el que l'havia fet anar al monestir, una immensa construcció gòtica abandonada i en estat ruïnós des de feia segles: la resplendor d'una foguera que li havia semblat veure al claustre, des de l'exterior, per les finestres sense vidres. La cicatriu li feia mal, com sempre que hi havia humitat, i el diluvi que estava caient aquella nit li provocava una sensació elèctrica, com si a l'avantbraç inexistent el reemplaçara una descàrrega constant, recordatori de l'absència de tots aquells anys.
El dolor no va poder més que la curiositat per veure què passava dins de l'edifici. Amb el gos al davant i amb l'ajut d'una llanterna que s'havia comprat en l'última gran despesa, al final de la dictadura, s'hi va anar acostant. De tant en tant cridava per si el sentien des de l'interior, però la tempesta s'engolia la veu de seguida. I aleshores, sense saber per què, començà a recordar amb nitidesa una pluja distinta, la pluja lleu que queia el vespre en què tot va canviar per primera vegada.
Empentà la porta de fusta just enfront de la figura sense cap de l'abat, Roderic d'Encens, que donava la benvinguda al recinte des de feia gairebé quatre-cents anys. La barra que normalment la mantenia tancada jeia partida al sòl de l'entrada. Allà, a l'altra banda de la nau del temple, hi havia les últimes flames de la foguera i, al davant, una silueta estesa a terra, a prop de les motxilles recolzades contra el mur més pròxim. De primer creia que era tan sols una xiqueta dormida vora el foc. El somriure li desaparegué quan s'adonà que la pluja, a través de la cúpula trencada, queia sobre ella sense que es moguera.
Amb el pas dels seus dies d'infant, la pressa que tenia a deixar monedes sobre els rails s'havia anat convertint en una calma temerària. Les darreres vegades ni tan sols feia cas dels xiulits de la locomotora i se n'apartava d'un bot quan només faltaven segons per tenir-la a sobre. Es va guanyar el malnom un diumenge, duia una jaqueta nova que era un regal d'aniversari –la mare li l'havia comprada en fer els sis anys. Una de les mànegues va quedar enganxada a la via, sota una travessa, just quan ell deixava el cèntim al rail de l'esquerra i es disposava a saltar, com sempre, en l'últim moment. No va poder fer-ho. Encara va tenir sort: se'n va apartar tant com li fou possible, de manera que la locomotora, després d'haver creuat el pont, només li