RUTA BTT DE TARRAGONA A LLANÇÀ

BARCELONA- LLANÇÀ /
BARCELONA- TARRAGONA

BARCELONA-LLANÇÀ (maig 2009)

Després de molts cops de fer-me enrere, per haver-se pronosticat mal temps, o, en alguna ocasió,
per trobar-me malament, o per tenir massa feina preparant les classes, al final, emprenc la marxa cap
a Llançà, amb la bici de muntanya. Lo del mal temps enguany semblava degut a una activitat solar
disminuïda d’un 6%, per assumptes evidentment interns de l’astre rei. Ja fa mig any a la pàgina
www.jakindamet.com hi posava que fins el mes de juny, de bon temps seguit, res de res. Lo de
trobar-me malament ha estat degut a tres factors. Lo primer, el nòdul del tiroides, que a vegades em
fa força mal. Lo segon, una ombra de ciàtica. I lo tercer, malestar als pulmons.
Crec que els perills que pugui córrer escapant-me de casa podran ser compensats amb els beneficis
d’escampar la boira. També vaig posposar la sortida unes setmanes degut a problemes tècnics a la
bicicleta. El canvi no anava bé. La cadena saltava. Vaig pensar que era el canvi. El vaig posar nou;
però, després d’uns quilòmetres, tornava a saltar. Vaig canviar el casset dels pinyons, i també saltava
una mica. I la cadena. I també. Al final vaig canviar la boixa, per recomanació d’un amic gallec, i
aleshores al no ormejar la roda, la cosa es va posar a to. La cadena l’havia escurçada, per
recomanació del P. també. Però ho devia fer malament i es va trencar. Vaig enganxar-la aleshores
amb una peça especial, de les doble llargues que els eixos normals, i que es doblen fins que peten per
la meitat i així queda el lateral reblonat. I vaig guardar un eix d’aquests de recanvi per si de cas, en
una bosseta de plàstic, dins el moneder. Havia canviat els folres i els cables del canvi. Havia canviat
els radis. Això em va costar molt, no de fer, que hi estic avesat, sinó perquè me’n venien de nous que
no eren de la mida. D’una botiga a l’altra, la mida pot canviar 4 mm inexplicablement, segons qui els
mesuri o a quina hora. A la roda del darrere, jo crec que han de ser 4 mm més curts els del cantó del
canvi. Però, per si de cas, cal tenir-ne de més llargs, per si algun radi no arriba.

Coneixia l’itinerari de casa a Olzinelles (Montnegre) perquè l’havia fet un dia d’anada i
tornada. Vaig establir aquesta ruta amb ajuda del Mapsource, del Google Earth, i dels mapes
de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, tot i seguint els següents punts:

Ronda de Dalt – Can Rius – Cementiri de Collserola – Coll de Montcada – Font de la Mitja Costa –
Cementiri de Montcada – carrer del Bogatell i plaça de Lluís Companys – pont sobre el Besòs –
carretera a la Vallensana – Collet de la Vallensana – Coll de la Malesa – camí de la Carrerada – Coll de
la Jeia del Pujol (dipòsit) – Coll de Fra Rafel – Montalegre (coll) – camí de la Cornisa – Coll entre
Turó de Galzeran i els Nou Pins – Alella Park – Coll de la Font de Cera – Coll de Can Gorguí – Cal
Bernadó – Can Tarascó – Sant Bartomeu de Cabanyes – l’Argenta – Serra de Puidemeia – Coll de
Parpers – L’Espinal – Sant Carles – Can Collet – Torrassa del Moro – Can Bordoi – El Far – Can Bosc –
El Corredor (santuari) – El Trull – Can Pradell de la Serra – Sant Andreu de Vallgorguina – Font del
Forn – Vallgorguina – Can Pocafarina – Can Móra – Coll de la Sala – Sant Martí de Montnegre – Can
Preses – Font de la Brinxa – Coll de Can Benet – Can Pica – Coll del Portell – Roca Rossa – Cal
Genovès – Can Camps - Torrent de Sant Ou – Tordera – camí per la riba llevantina del Tordera – Can
Calent – Blanes (avinguda Europa – poliesportiu – Sa Palomera – Can Patacano) – Santa Cristina –
Fenals – Lloret – Can Lloranes – Cala Canyelles – carretera de Tossa – Sa Gavarra – Tossa – carretera
a Sant Feliu – Cala Giverola – Cala Salionç – Vallpresona – El Canyet – Punta Brava – Sant Feliu de
Guíxols – Sant Pol – S’Agaró – rotonda de Puipinell – Platja d’Aro – Sant Antoni de Calonge –
Palamós – La Fosca – Es Castell – Calela de Palafrugell – Llafranc – Far de Sant Sebastià – La Pedrosa
– Tamariu – Aiguagelida – Aiguablava – Begur – Sa Punta – Sa Riera - platja de Pals – Torroella de
Montgrí – Gola del Ter – Els Griells – L’Estartit – carrer Guillem de Montgrí – Salt de l’Euga -
carretera a l’Escala – Punta del Milà – Cala Montgó – l’Escala – Empúries – Bon Relax – Sant Pere
Pescador – Castelló d’Empúries – Pedret i Marzà – Vilajuïga – Montperdut – La Valleta – Llançà.

Quan em trobo bé, em desvetllo de matinada. Avui potser eren dos quarts de sis, i abans
que no sonés l’alarma/despertador del mòbil. Havia decidit fer el camí des de casa per
estalviar-me el viatget per Barcelona (si volia anar a agafar el tren), que ja faria al tornar,
quan estigués més orejat. Tot plegat em sembla que ja eren gairebé les set quan vaig iniciar
la marxa. La Ronda de Dalt era a les fosques encara; però, a l’arribar a la carretera de
Cerdanyola, ja era ben bé de dia. Em crida l’atenció un gran aparador al vessant esquerra del
que havia estat la Riera de les Arenes. Hi ha un munt de cadires de rodes i aparells
ortopèdics. Al final de la vorera de la Ronda hi ha un caminoi en pujada franca i poc marcat
sobre la gespa que t’estalvia un gran giravolt enmig de cotxes. Començant a pujar la
carretera d’Horta a Cerdanyola, els dos vigilants de l’estació central d’autobusos em miren
de gairell tot pensant, “i aquest on deu anar?”. El punt d’obres sobre el que tant han
protestat, per la polseguera, els veïns ja a aquesta hora està actiu. De moment, però, no en
fan gaire de polseguera. Carretera amunt, les ginestes són en plena floració. Can Masdéu
queda silenciós al fons de la vall. Penso en la Fragle, tant trempada i maca, enmig dels
okupes. Arribo al Coll de la Ventosa, sota Can Rius. Passen alguns cotxes que volen estalviar-
se la Ronda, fent drecera des de Montcada. Enfilo, de moment, el caminet lateral darrere els
xiprers, fins que s’acaba. Qui diria que és un abocador de uralita triturada? Aquí havíem
vingut amb la Inna a veure la carbassina borda. A l’entrada del cementiri jueu, hi ha un
vigilant que n’acaba de sortir. Sembla una mica preocupat. Alguna destrossa? És inevitable
saltar-se un senyal de stop o fer-la com si fos una de cedir el pas. Als marges hi ha trèvol
blanc. Ves a saber si és el Trifolium subteraneum, el que va trobar aquell noi amb la taca
vermella a la cara fa tants anys. Aviat sóc davant les oficines del cementiri de Collserola. La
capella segueix aguantant, i això, malgrat que cap pilar sosté el sostre. Només unes
biguetes molt fines de ferro entre els panells de vidre. A les corbes en pujada, algun
conductor es deu frissar per la meva lentitud, però el tram és ben curt. Després de passar el
pont per sobre l’autopista, arribo al creuament de la carretera de Montcada N-150. No em
caldrà passar cap ratlla contínua, aquesta vegada, ni hi ha cap mosso d’esquadra amb qui
discutir. Agafo el carrer de la Muntanya. Algun jove meridional està parlant pel mòbil
mentre surt de la furgoneta davant les fàbriques. L’empresa de les olives (Aceitunas
Hermanos Pérez) queda més al fons. S’acaba el carrer i potser vaig contra direcció un tram
(carrer del Vilatort) per arribar a la cadena que tanca el camí del fondal que baixa del SE.
Amunt, el camí és fàcil. Un noi jove, moreno, de cabell ondulat i brillant, des del polígon
industrial va caminant en la mateixa direcció que jo (ell a peu). Fa molta olor a perfum
Fahrenheit. Té els ulls d’ametlla i la pell xamosa. El tram final contra direcció, ell se l’ha
estalviat per una drecera que jo dubtava de pujar en bici. Total, que al final de la recta que
puja molt, se m’ avança per una altra drecera i se’m posa davant palplantat, d’esquena, amb
una posició sensual seriosa, indicant-me amb la ma l’entrecuix. Somriu d’esquitllentes, amb
els ulls. Però sembla no entendre la paraula “hola”. No està per paraules. Tant de caminar
per arribar fins allí, del cert que no havia de ser pas per burlar-se de mi. Tot això ho deu fer
de cor. Qui ho havia de dir! Potser volia sortir en aquesta crònica, qui sap. Hi ha floravia
(Centaurea calcitrapa) a les amples vores. A l’arribar a la primera corba, el camí de grava
grisa fina ja és molt costerut. En 300 m de recorregut passem de 87 a 132 m snm. Però
només són els últims 10 m els que costen. Deixant el noi enrere, m’aturo a la petita talaia
rocosa (Pau de la Roca) sobre Can Oller, per celebrar que ja fa una hora que camino sobre la
bici. Des d’aquí hom divisa l’altra talaia, la de Can Oliver, sobre Cerdanyola. Aquí hi ha unes
roques esquistoses i uns ferros que deuen ser una escultura. De moment, però, aquí no hi
han trobat cap poblat ibèric (com el d’allí). Abans podia haver tirat cap a la dreta i ficar-me
per la pedrera, però essent dia feiner, potser seria emmerdar-se massa per entre els
camions. Havent descansat una mica, emprenc la marxa. Abans de la Font de Mitja Costa,
trobo unes flors com a trompetes, d’ Arum italicum. La desbrossadora deu haver triturat les
fulles i ara només ixen les flors del terra com a grans embuts de color blanc verdós. La font
raja com sempre, però a aquesta hora avui no hi ha ningú.

La FONT DE MITJA COSTA és una de les 7 fonts que hi havia al Turó de Montcada. Ara en queda una altra: la Font
Pudenta. La més famosa va desaparèixer el 1970 amb la construcció de l’autopista d’entrada a Barcelona: la font
del Ferro. Se’n venien gots a 5 cèntims. El castell de Montcada datava almenys del 1023. Va desaparèixer el 1714,
amb la Guerra de Successió. Només en va quedar la capella, les runes de la qual han durat fins fa pocs anys. Els
Montcada eren una família catalana de les més nobles. ELISENDA DE MONTCADA va ser esposa de JAUME II i va
fundar el monestir de Pedralbes (1325-1327). La llegenda assegura que en alguns setge els habitants del castell es
burlaven les assetjants llençant-los de dalt les muralles enfora peix fresc. Els Montcada l’havien anat a pescar al
mar, tot i passant per túnels secrets.

Més enllà, les pujades les faig a trossos a peu. I no em fa vergonya, ja que sé que vaig
excessivament carregat. Hi ha un roser silvestre florit. Sembla Rosa rubiginosa. Del dipòsit al
cementiri, és un moment, i el pas lateral de la cadena dóna espai suficient per no haver de
baixar de la bici. Si hi ha una altra vida, què deu fer el pare del meu amic Joan Lluís? Tindrà
una vida amb una mica més de sort? No conec ningú més d’aquest cementiri. Les escales
d’enfront tenen unes rampetes laterals que tot i anant descarregat es poden baixar en bici.
Creuen per sota l’autopista i la línia de tren (Renfe a Granollers). Acabades les escales surts
a un carrer (Carretera Vella). Una mica cap a mar, a l’altra banda, hi ha una baixada de
vianants que, com un embut, va a parar a un petit túnel sota la línia de tren (línia a Sabadell i
Terrasa), al costat i a sota mateix de l’estació (Montcada i Reixac). Es pot passar, molt
ajupit, en bici, sempre que no hi hagi ningú a peu. Passat el túnel, es va una mica cap a la
dreta pel carrer del Bogatell (o Carbonell) fins a la Plaça de Lluís Companys.

Una altra opció per arribar al pas a nivell des de sota l’autopista seria seguir la Carretera
Vella uns 100 metres més, cap a la dreta (cap el Sud) i fins un encreuament ample i aleshores
seguir a l’esquerra (Carrer Major), una mica enrere. Caldria seguir els indicadors cap a
Correus. Aleshores, seguir fins una mena de rotonda sota unes columnes (que aguanten la
via del tren). Anirem a parar al mateix carrer Bogatell quan ja és doble direcció.

Una opció alternativa per donar el volt a la muntanya de Montcada, no pel camí de la Font
de la Mitja Costa, sinó per la pedrera, seria escaient per a dies festius. Un cop pujada la recta
primera des del carrer del Vilatort, passada la cadena, enlloc de seguir la pista a l’esquerra,
caldria tirar per un ramal de terra no gris, sinó marró, cap a la dreta. El camí continua pujant
molt, sobre terra gris clara, i arriba a una pista ampla que caldrà agafar de baixada a la
dreta. El ramal de l’esquerra ens duria al cim de la muntanya de Montcada. Al final de la
baixada, entronquem amb el revolt d’una altra pista i aleshores sí caldrà agafar amunt cap a
l’esquerra. El ramal de baixada ens duria a l’autovia, cosa gens recomanable. La pista molt
ampla de pujada a la pedrera principal que hem agafat ens du al moll de l’os de la pedrera.
Per aquí hi havia restes de variscita dispersos. Abans de la variscita se’n deien calers. I els
calers són molt importants encara però gairebé ningú sap d’on ve el mot. Ara hi ha molt de
carbó encara, al centre. Agafem la via perifèrica que puja deixant a l’esquerra l’ ample forat,
i pugem fins un rètol del qual només veiem la part cega. Per l’altra banda hi diu “prohibit
passar”. Cal aventurar-se per un petit corriol que passa per sota el rètol i després pren dues
variants, cap a l’esquerra, ambdues embardissades. Després, gira cap a la dreta, essent poc
ciclable. Abans d’arribar a uns pins pinyers grans, trobem una pista a l’esquerra que
flanqueja cap el Nord, a uns 130m snm, fins la carena que baixa cap a llevant fins el gran
dipòsit d’aigua. D’allí, l’itinerari de baixada al cementiri ja està explicat perquè a la vora el
dipòsit hi conflueix la pista “legal” que dóna el tomb a la muntanya per ponent.

De la gran plaça irregular, passat el pas a nivell cap el Nord, en surt un petit carrer
(Guadiana) quasi paral·lel a la via del tren, on hi ha una botiga i taller de bicicletes. Obre a
hores normals, i no quan solc passar jo per aquí. Creuar la via del tren requereix molta
paciència, ja que els rètols lluminosos i les tanques priven el pas durant més de cinc minuts
abans que passi algun tren. A la rotonda, i ha rosers baixets de flors vermelles. Al passeig de
Jaume I hi ha cotxes aparcats en doble fila i d’altres que volen substituir-los. Al pont em fixo
en els laterals del riu, per veure si s’hi pot baixar. A l’altra banda hi ha una baixada, però al
final crec que no podria pujar fins agafar la carretera a Badalona. Passada la gasolinera,
m’aturo a la vorera, ben nímia, per deixar passar els cotxes del darrere. Aprofito que un es
fica al carril de l’esquerra per enfilar la carretera de la Vallençana i em col·loco al seu
darrere. Sembla que hi hagi harmonia entre cotxes i bicis, perquè deuen fer-se la idea que
les voreres no són tan europees com la ministra actual que havia estat alcaldessa d’aquest
municipi de Santa Coloma de Gramanet. Un cert optimisme em farà no posar-me la
mascareta; i faré malament, perquè durant tota la pujada al collet de la Vallençana aniran
pujant cotxes i més cotxes. Després de Ca l’Artiller – una masia restaurant per a
celebracions de bodes i comunions- ve la corba de la pedrera. En teoria està inactiva. O
sigui, no en treuen més pedra. Però el pas segueix estant prohibit i s’hi veuen camions
circulant lentament. La volen reblir amb deixalles compactades. Es veu que això de les
pedreres catalanes no és ecològic. Les valencianes sí que en són. Al coll, aprofito que en un
moment no passen cotxes per enfilar directe la carena al Nord del collet de la Vallençana,
sense aturar-me al mirador del Sud. D’aquesta pujada en diuen el Camí de la Carrerada.

Després del pont de Montcada, una altra opció, recomanable per als dies feiners, seria la
que evitaria del tot la carretera. Just acabat de creuar el pont de Montcada sobre el Besòs,
cal agafar el passeig lateral del riu direcció a Barcelona, a uns 4 m per sobre la llera del riu.
Quan a la banda de muntanya no hi ha tanques, apareix un rètol indicador per als
excursionistes, i un corriol pel pla herbós, que deixa la depuradora a la dreta. No es veu, la
depuradora, però se’n sent la pudor. Un cop a la vora la carretera, podem agafar encara uns
metres el corriol indicat com a GR, cap a la dreta, i creuar-la ja just davant la Torre dels
Frares.

La TORRE DELS FRARES és un edifici antic mig reconstruït. Abans es coneixia també com a Torre de Montcada o
Can Bastit. Als segles X i XI formava part de Timinum, un poblat dispers per la part baixa de la vall de la
Vallensana. La construcció actual data però dels segles XV i XVI. Té un pati interior i una galeria de cel·les al pis
superior de la masoveria. El balcó de la façana principal és del segle XVIII. Pertanyia els jerònims de de la Murtra.
Aprofitaven la finca pels usos agrícoles. Com que aquesta congregació no tenia pertinences fora d’Espanya, amb
la desamortització de Mendizábal (1835), es va dissoldre. A Portugal havien estat exclaustrats dos anys abans. La
congregació havia estat fundada el 1373 i comptava amb monestirs tant famosos com el de Yuste, l’Escorial,
Guadalupe, Belén (Lisboa). Al moment de la desamortització hi havia uns mil monjos jerònims a Espanya. A
partir de 1925 les jerònimes varen tornar a implantar convents. Ara (2015) compten amb 17 comunitats, mentre
que els monjos només en tenen una (a partir de 1969).

Ara es veu una tanca de fusta artística on anuncien venda d’ous i mel. Agafem la pista que
aviat serà prohibida per a cotxes i motos, cap a la dreta, per la base de la baga de la
Vallençana. És ampla i agradable. Quan veiem les primeres cases al cantó de muntanya, cal
deixar la pista i enfilar-nos per entre els pals de telèfon pel fondal de la Font d’en Gatell. A
uns 15 m més amunt trobarem el carrer de l’Oreneta que en pujada suau ens durà
directament a la carena. Un cop allí, la pista de la carena ens durà cap a llevant i a l’autèntic
Coll de la Vallençana, deixant-nos veure a migjorn, abans, el monestir de Sant Jeroni de la
Murta, al cantó de Badalona.

SANT JERONI DE LA MURTA.

Monestir erigit el 1416 i subvencionat per JOAN II, els reis Catòlics FERRAN i ISABEL, CARLES I, I FELIP II. El 1460 ja tenia
uns 60 monjos. La finca també és coneguda com la vall de Poià o de Betlem. Al segle XII ja hi havia un capella,
dedicada a Sant Martí. Amb la desamortització de MENDIZÁBAL (juliol de 1835) va passar a mans privades, després
de ser saquejat i incendiat. Recentment (1975, 2014) ha estat declarat patrimoni nacional. Hi ha un retaule on hi
figuren l’almirall ANDREA DÒRIA, ISABEL DE PORTUGAL i FRANCESC DE BORJA. Alguns capitells del claustre representen
les cares dels reis Catòlics FERRAN i ISABEL, de CRISTÒFOR COLOM, de JOAN II D’ARAGÓ, i d’alguns prohoms que varen
anar subvencionant les obres. Després que el 7 de desembre de 1492 el boig JOAN DE CANYAMARS endinyés una
profunda ganivetada al rei FERRAN al sortir del palau reial de Barcelona, el matrimoni van anar al monestir de
Montserrat i després a aquest de Sant Jeroni a refer-se. I va ser aquí on varen rebre la visita de l’almirall, a l’abril,
perquè els expliqués el descobriment del nou món. L’arbust de murtra del jardí del claustre diuen que prové de
Terra Santa. Actualment l’església és un lloc de culte (tutelat per mossèn JAUME AYMAR). Es fan visites guiades
per estudiosos del museu de Badalona. Hi ha la biblioteca del bisbat de Badalona, un taller de restauració, cel·les
de meditació, refectori, claustre, jardí, horts, centre cultural hispano- català.

Després del Coll de la Vallençana, però abans del coll de la Malesa, hi ha una mica d’ombra
sota els pins pinyers. Al coll, no hi veig ara l’ Ambrosia coronopifolia, però recordo que n’hi
havia molta. Hi ha un indicador cap a la Font de l’Amigó, cap a la dreta. Però no hi diu que
sigui 200 m a llevant o 50 m per sota el nivell del coll. Al Nord del Coll, hi ha una bifurcació.
La branca de la dreta, força planera, duu a unes vinyes. La de l’esquerra va cap a uns pins, i
és la bona, en forta pujada. Cal seguir sempre la pista principal. No li veig massa
paral·lelisme entre això i el Turmalet, però alguns en diuen el Turmalet d’aquest tram. La
pista que encara té el nom de Camí de la Carrerada va guanyant altura fins arribar al Collet
de la Pedra, a 437 m snm. El trencall de l’esquerra duria fins la Coscollada. Molts ciclistes
locals hi van. La pedra és un bloc de granit de cosa d’un metre cúbic i que algú ha deixat
aquí. Cap a l’esquerra amunt, i més enllà de la Coscollada potser la majoria dels ciclistes
baixen a Sant Fost de Campsentelles, per Can Torrents Vell. Faig algunes fotos de la
perspectiva cap el Montseny i el Montnegre. Els dos ciclistes que baixaven m’han saludat
afectuosament com per animar-me, suposo que al veure’m tan carregat.

MINA IBERA D’ARAM. Abans d’arribar a la pedra, a la banda de mar hi ha una gran reixat gairebé pla que tapa la
boca de la mina ibèrica d’aram. Hi ha pedres amb restes de coure al terraplè entre la pista principal i la pista de
dalt (que du al turó), a la mateixa bifurcació. La mina un túnel que es dirigeix més aviat cap el Nord, fent una
lleugera pujada irregular. S’hi respira molt malament. Potser encara pot quedar algun entrant vora les bardisses
que rodegen la reixa. Però cada cop tanquen més el pas. És ben curiós com molts veïns no coneixen aquesta
mina i els que la coneixen t’envien ben lluny perquè no els agrada que la trobis. Cal suposar que era propietat
del poblat iber del Turó de les Maleses, ubicat al NW del Turó de la Coscollada. És a uns 420 m snm. Les peces
trobades (vaixella, monedes, molins de ma, enclusa) es conserven i s’exposen al museu del carrer major número
32 a Montcada (Tlfn. 93 564 84 66). El poblat es allargat, i fa uns 3000 metres quadrats. Les estances tenen un
sòcol d’un metre d’alçada aproximadament fet de pedres unides amb fang. Per sobre s’erigia el mur de tàpia.
Les habitacions de la família dominant són a l’extrem superior. La casa del ferrer és al vessant Nord i i la del
moliner al Sud. Va estar actiu des del segle V al III abans de Crist. El poblat de les Maleses es va enderrocar i
incendiar l’any 219, durant la segona guerra púnica.

Deixant el coll a 435 m snm, emprenc la baixada cap a llevant per la carena de l’Amigó, per
la pista ampla, amb prudència. Recordo un cop que, badant per mirar una noia que jeia
asseguda a terra a una vora, de poc que no caic sobre ella, per anar massa de pressa. Al final
d’un tram recte hi ha un gran bassal. La pista continua per l’esquerra. Un home a vegades
carrega aigua en una motxilla i en garrafes per anar a regar els plançons dels arbres que han
plantat pel solell. Enguany, havent estat el temps tant plujós, deu descansar. Després de la
baixada, no exempta de pujadetes, arribo al coll de la Jeia d’En Pujol. És on hi ha el dipòsit
rodó gran d’aigua. Normalment baixava cap al Nord, per la baga, fins arribar a la torre
Jessica, però un ciclista amatent em va ensenyar el camí de la carena, estret però bo, per
anar a parar a la Conreria sense patir i sense passar per les torres plenes de gossos
bordadors. El primer cop que vaig venir en bici per aquesta zona crec que vaig fer el camí de
carena. Potser no és ben bé un camí sinó un tallafoc. Les vaig passar magres. Després vaig
descobrir la baixada cimentada en pendent molt forta fins la torre Jessica. De tornada
estava molt content els dies que la podia fer aquesta pujada tant bèstia d’una tirada, sense
baixar de la bici. Ara, passat el dipòsit (a 390 m snm) el camí del solell ja no és ample, però
és força ciclable. Va flanquejant amb alguna petita pujada pel solell fins assolir el coll de Fra
Rafel (378 m snm). Allí hi ha unes quantes bifurcacions. Cal agafar a l’esquerra la principal,
per la baga i en lleugera pujada entre una màquia espessa. El camí arriba al coll de 387 m
snm i allí desemboca en una pista ample que amb un parell de llaçades fent zig-zag ens
porta a la gran pista (bonyeguda de tant passar-hi cotxes) de la Conreria. No m’aturo ni a
mirar la gent que em mira ni al creuar el coll de Montalegre (carretera asfaltada). La pista al
NE passa pel costat del Mas Po-Canyadó —restaurant amb aparcament pels senyors clients
— i primer està cimentada o asfaltada. A l’arribar al collet a 340 m snm, una pista tira enrere
cap a ponent (amb cadena) cap a la zona del Turó del Reig. El camí de la cornisa continua
carenejant ja més planer sempre cap el NE. Des d’aquí es veu la casa dels meus amics enmig
la vinya, que a hores d’ara encara té força herba. Havien tingut un gos a Can Ballús, en
Canis, l’esperit del qual encara em saluda i a vegades em guia quan baixo cap allí pel mig de
les vinyes. La pujada al coll dels Nou Pins (417 m snm) no es fa pesada avui, ja que no fa
calor. He deixat el trencall cap avall el torrent de Montcerdà. Al coll fotografio els dipòsits
de plàstic blanc. El vessant del SE del Turó de Galzeran ara està tot returat per en García-
Grau, el ferroveller de Badalona. Encara es pot continuar flanquejant per entre mig de les
vinyes cap al NE. En general, es perd altura (fins arribar a 310 m snm), però hi ha alguna
pujadeta abans d’arribar a la pedrera d’Alella Park. Passat el bosc de les quatre torres, el
bosc de can Sanç, la vinya del Taietí, el sot de Can Rafel, i el bosc de can Poc, arribem a la
zona de la pedrera on un rètol antic encara prohibeix el pas pel perill de les explosions. Cal
no fer-ne cas i continuar en pujada franca flanquejant cap el Nord pel camí principal. Aviat
trobem un carrer d’Alella Park. Cal deixar el de la dreta. El de l’esquerra ens duu en baixada
suau a una mena de collet poc marcat, que és al bell mig d’una recta llarga. La ruta a seguir
es nota per un molt petit talús, de mig metre, tancat per una cadena, a l’esquerra. Per allí
passa el camí bo o GR, per la baga ombrívola i boscosa, fins a arribar al Coll de la Font de
Cera. El camí deixa al Sud el cim de 322 m snm. De baixada és prou fàcil. Són d’admirar les
plaques metàl·liques que pengen al mig de les cadenes que barren el pas. Les hi posen
perquè els ciclistes no topem amb la cadena. Hi posen aquí una placa groga amb barres
esbiaixades vermelles. És una combinació de colors molt antiga emprada per exemple als
arcs sobre la capella de Carlemany a Aquisgrà. Suposo que després de la meva queixa a
l’alcalde Clos, i també president de la mancomunitat de municipis de l’àrea metropolitana,
varen tornar a fer cas d’una llei de l’any 1987. Almenys els municipis que no eren el de
Barcelona, que es va voler lliurar d’en Clos després. El talús herbós de la banda de ponent
del coll és el que amaga el corriol que duria de tornada davant i en forta baixada, després
d’un flanqueig planer, al número 15, a la cobra del carrer Rossinyol. És una torre amb piscina
i una balustrada de color blanc crema. Seguint al coll de Font de Cera, una mica carretera
cap el Sud, cal creuar l’asfalt i ja som a la pista direcció cap a Sant Mateu i Sant Bartomeu de
Cabanyes. La pista és ampla, i voreja per la solana el turó de Can Colomer. Passat el coll de
Can Gorguí i havent deixat, després, a la dreta, una baixada, enfilem la pujada pel turó de
Sant Mateu, i a 400 m snm trobem una fonteta. Hi ha Samolus valerandi (enciamets de la
Mare de Déu) al peu del broc, sobre la roca granítica. Llevat dels dies de pluja, o de molta
sequera, els dies normals com avui l’aigua n’ix prístina. No sé com se diu la font però podria
quedar situada com la font al SW del Turó del Lledó. Alguns en diuen Font de les Botxes. Un
parell de xicots a tors nu, un d’ells amb la musculatura abdominal molt fibrada, s’apropen
per parlar amb mi. Són de Badalona, han vingut amb cotxe fins el coll i aprofiten el bon
temps per córrer per les pistes de la serralada de la Marina. El més blanquet de pell
m’assegura que l’aigua de la font deu ser bona, ja que s’hi fan capgrossos al bassal de sota.
No sembla pas que estiguin cansats. No en beuen d’aigua, però. Jo sí. M’aturo a retratar
una mata de Caps d’Ase (Lavandula stoechas) ben florida. Enguany (2009), essent el temps
fresquet i plujós han fet les inflorescències no tan allargades. També el temps plujós ha
afectat les flors de Geranium robertianum, com ara el que hi havia a la font de Sant
Bartomeu de Cabanyes. Tenen les flors més petites del normal (a França). A l’arribar al Sud
del turó de Sant Mateu, deixes al cantó de la vall el trencall que baixa fort cap a Sant Pere
de Premià. A aquestes hores, avui divendres, el meu amic L. no hi serà pas. Passat el coll de
l’ermita i arribats a Cal Bernadó, cal canviar de direcció i deixar la pista que recte enllà
arribaria fins a Vilassar. Cal enfilar cap el Nord, deixar a la dreta els Pedrells i arribar fins el
Pla del Boquet. Deixem Can Guardiola a l’esquerra (ponent) i Sant Salvador de Boquet a la
dreta (llevant) i tirem amunt cap el NNE. Deixem la roca d’en Toni (dolmen baix) a
l’esquerra, i continuem cap el NE. Deixem Ca l’Arcís a la dreta i, a sobre la pista, arribem a
una cruïlla interessant. Si continuéssim recte aniríem a parar al castell de Burriac (pel Coll de
Porc). Cal anar una mica avall cap l’ WNW, a l’esquerra. Mentre me n’asseguro i poso el GPS
en marxa passen dos pagesos que deuen ser de cal Camat Vell. Venien darrere meu i ara
m’avancen cap a la casa. Em miren de reüll, sense deixar de parlar del tema de conversa que
els té amoïnats. Seguint cap el NW deixem a l’esquerra el Turó d’en Pascol. Després, anem
virant cap el Nord pur i passem davant de Can Tarascó. Després de Can Cot, ja faltarà poc
par arribar a Sant Bartomeu de Cabanyes. És una ermita amb flors en parterres pels
voltants. Els gossos s’estan callats avui, però semblen ben disposats a mossegar o almenys
a bordar fent fressa. No entenc com el meu amic J. S. C. s’atura a parlar amb la mestressa, a
menys que la mestressa estigui per fora la casa. He deixat el ramal cap el turó del poblat
ibèric (Turó de Céllecs), després de Can Cot, perquè feia massa pujada, sobre tot, anant
carregat com vaig. I el de darrere l’ermita també el deixo estar per una altra ocasió. Pel
cantó del Vallès hi ha uns operaris que estan desbrossant el bosc i ara agafen el camió cap
avall. Miro de trobar la font que en JSC diu que hi ha aquí, però de moment no la veig.
M’aturo a l’altra banda de carretera a l’ombra d’una alzina surera. De fet, ja he renunciat a
agafar el trencall per sota la pedrera anant direcció cap a Òrrius o cap el Sud per la
carretera. Intentaré fer l’Argenta pels corriols que passen per aquella mena de castell de
roques encantades. Mirant enrere cap on han anat els operaris, veig el rètol que indica la
Font de Sant Bartomeu. Passo avall per entre els qui estan desbrossant unes feixes. Un
d’ells està preocupat per un tronc que la desbrossadora es resisteix a tallar. Li pregunto per
la font i m’indica molt bé que és darrere els xops, més avall. Un home en puja carregat amb
garrafes de plàstic blanc. No cal, doncs, preguntar-li si l’aigua és bona. La font és en un racó
molt ombrívol i fresquet. Refaig cap a llevant el camí cap el pas de la Surera, a l’ombra de la
qual m’havia aturat abans. I enfilo la carena de l’Argenta. Deixo el primer trencall a la dreta.
Vora el primer coll, a 407 m snm, hi ha les primeres roques encantades. A la vora hi ha uns
homes que talles branquillons tendres d’alzina i de llentiscle per fer-ne corones. No sé si per
a algun sant o per a algun difunt. El camí és marcat, però no és ciclable vora el cim, de 431
m. I s’enfila per entre roques encantades. Després, baixa de mala manera però recte. Sense
pes i amb suspensió al darrere es podria baixar muntant la bici. Trio el camí que em sembla
millor per baixar. Primer trenco cap el Sud i després cap a l’ENE fins a trobar la pista ampla
al solell de la Serra de Riudemeia, i fins el Coll de Parpers. La pista ampla abans del coll es
desvia cap a llevant i, de fet, va a parar més a llevant del coll. Remunto la carretera fins ben
bé el coll. Hi ha una gasolinera abandonada a l’altra banda. Un dia, amb en JBRCH vèiem
com uns nois es banyaven en un dipòsit gran, sense vergonya per anar despullats. Al coll
tiro amunt a la dreta, cap a l’E i, després, al NE. La pista està cimentada. Un rètol indica cap
a Sant Carles, la urbanització que trobarem cap el NE, sempre anant pel camí principal,
després del Pla de l’Espinal. A la urbanització, em crida l’atenció el Castellnou, una torre a
l’estil d’un castell medieval, però amb decoració sincrètica, amb emblemes diversos. A la
bifurcació de després del bosc de Can Recordà, cal seguir pel camí principal i deixar el
trencall de l’esquerra. Cap a la dreta trobarem la carretera de Cardedeu. Més a llevant es
veu una gran pedrera. Creuada la carretera de Cardedeu, enfilem cap el Nord la pujadeta,
deixant a llevant successivament les cases de Can Collet, Martí, Dous, i Puigvert. Més amunt
(600 m lineals) de Can Puigvert, si volem veure la Torrassa del Moro, hem de deixar la pista
que vira cap a llevant i agafar una pista aixaragallada que puja cap el NW primer i, després,
ja més bona, cap el Nord més o menys, i NE. Acabo de trobar uns que anaven en quads que
em preguntaven si anaven bé per anar a Cardedeu. “Arribant a la carretera tireu a la dreta i
hi arribareu” els dic. Amb el GPS ha estat fàcil trobar la Torrassa del Moro. Però s’entén que
alguns, seguint la pista principal, no la trobin. La torre de vigilància i senyalització està, jo
diria, que en perfecte estat de conservació. És una torre cilíndrica feta amb pedres força
grans. A partir d’aquí, la baixada cap el SE, N i NE es fa per una pista cada cop millor. Tinc
por de passar-me. Sé que és propietat d’alguns coneguts de ma mare, però no recordo de
qui. Tiro per un trencall planer enmig del bosc que va a parar a la casa modernista. Un rètol
indicava recte avall cap a la carretera, però jo vull anar al coll. Creuat el coll, es troba la
carretereta cap el Far, amb uns marges cimentats i un caminet que la voreja per la part de la
vall, durant un bon tram. Hi passen força cotxes per aquesta carretera. Després de La Plana
ve un petit turonet, i al seu peu el poblat ibèric del Turó del Vent. El Far és indicat no com un
santuari sinó com un restaurant el nom del qual no recordo. Una reixa barra el pas cap al
lateral on en Josep Maria Nuet Martí hi va fer uns esgrafiats que em faria gràcia tornar a
veure. Passo per Can Bosc. Potser jo sóc el responsable que la carretereta doni una marrada
per rodejar la casa. Abans passava per entre les cases. En una ocasió vaig trobar-me un
tractor aturat allí i vaig tocar la clàxon per veure si em deixava passar. Aleshores aprenia de
conduir. L’home va agafar una enrabiada descomunal per haver-li jo cridat l’atenció, i,
després, devia fer passar la carretera per darrere i per dalt les cases. Recordo que havien
tingut problemes amb les ovelles que s’enverinaven amb els herbicides dels tallafocs. Ara
em miren de reüll, mentre acaben alguna cosa vora una paret. Al coll, els camps planers
entre alzinars segueixen adornats amb algunes flors grogues. Però no hi ha el reguerot que
hi havia ara fa quaranta anys, quan jo venia amb l’armariet del meu professor de química, l’
Enric Hohenhorst, per analitzar l’agua, i trobava que la del reguerot tenia 15 graus francesos
de duresa. A la pujada vora Ca l’Arenes hi ha una zona de càmping. Hi ha molts nens i nenes
corrent i jugant pels prats, mentre una música ronca i “ballable” anima l’escena a l’aire
lliure. Un mestre segueix una mica el compàs. Tothom sembla molt ocupat distraient-se.
Més amunt no hi ha dubte sobre quina és la pista principal que mena al Corredor. Els
voltants del santuari estan en recuperació de l’herbei, recent sembrats. És el que en diuen
enceball. El restaurant és tancat. Només obren els diumenges (i dissabtes potser). Fa força
vent. Em poso al sol en un racó del banc de pedra de la façana. Al pati del santuari (tancat
per una reixa alta) uns gossos pastors belgues borden desaforadament contra la meva
presència. Però ben aviat ens farem amics. Els parlo afectuosament i sembla que
m’entenguin. La fressa del vent els deu fer por. Allí sols tot el dia, i sentint aquells udols,
deuen sentir molt de temor. Els dono una mica de formatge i els rovells dels ous durs que
duc. El masover, més que recordar al meu avi i la torre de Llinars, recordava el cosí de ma
mare, regidor de Cardedeu. De cultura. Per la promoció que feia del ball de les sevillanes. El
pare del masover d’aquí al Corredor havia fet de masover de la torre de Llinars. Una torre
amb molt jardí, reixes perifèriques, aigua de mina abundant i uns espais interiors enormes.
El meu avi se la va vendre per no res, perquè les seves filles o els seus gendres no volien
anar-hi. Va passar a diverses mans, després. L’amo més curiós va ser el general Mobutu.
Suposo que la parentela de la meva àvia devien anar a Llinars perquè l’àvia de tots els cosins
hi va anar per estiuejar. O perquè un dels gendres d’ella, en Rovellat, era terratinent de
Cardedeu. Altres vegades el masover havia explicat històries de la guerra allí baix i aquí dalt.
Continua fent molt de vent, i això fa que senti amb molta dificultat el que em diuen al mòbil.
La neboda que a tot fa fàstic ha estat operada del menisc, però ja és a casa. No em varen dir
res de l’operació fins mitja hora abans de marxar a l’hospital. Jo crec que no calia operar-se,
i ja veurem si hi ha o no complicacions. (No n’hi haurà, sortosament). La darrera vegada
que vaig anar a l’hospital aquell de Barcelona de visita vaig estar malalt una setmana
després. La gent deuen tenir una mentalitat infantil pre-escolar, no són conscients que
respiren aire, ni que l’aire existeixi. Ja no sé si era l’aroma de cafè torrat o la de fum de
tabac. La neboda semblava dolguda perquè jo no la compadia per la seva operació. Ara
confio que encara hi haurà poliol darrera l’aparcament. I em fa mandra anar cap al bosc cap
el NNW, ja que sembla que hi hagi cintes de plàstic tallant el pas. Hi aniria per a veure el
Quercus canariensis que jo volia batejar com a var. orbicularis. La pista cap a Vallgorguina és
molt ampla. Veig la casa del Trull, on en Carlos Vicioso havia trobat Quercus lanuginosa var.
suberoides, que jo diria que és Quercus viveri x pyrenaica. Però ara no m’aturo a veure’l un
altre cop. La pista principal és molt marcada i ni me’n recordo de seguir la traça projectada
del GPS, ja que sé que aniré a parar a Vallgorguina. Ja ho conec d’una altra vegada que vaig
anar al Montnegre des de casa. Segons el GPS havia d’haver tirat cap a la dreta i a llevant
uns 200 m abans del Trull, direcció cap a Can Clarenç, però què hi farem. Seguir la pista
principal no costa res. Deixo a la dreta el dolmen de Pedra Gentil (qui l’havia vist de veritat i
qui el veu ara, fals, macarrònic) i a l’esquerra deixo el trencall cap a Santa Eulàlia de
Tapioles. Arribo al pont sobre la riera de Vallgorguina i recordo que no l’havia creuat. Tiro
enrere per la riba esquerra, però erro per voler anar massa prop de la riera. És un cul de sac.
Passo després per sota mateix de la Rectoria Vella. Hi ha molts plataners en flor i la gola
comença a notar els símptomes de l’al·lèrgia. Erro un altre cop i vaig cap el Sot de Can
Sumana pensant que trobaré la font del Forn, i no. Podria després continuar per la riba
esquerra per la vora dels vivers Viure. Però l’al·lèrgia fa insuportable continuar per aquí. La
tos seca em deixa sense poder respirar. Com gairebé es va quedar sense respirar en Viure, el
dels vivers, a l’adonar-se que en Jesús Gil y Gil l’havia estafat d’allò més. Vinga donar-li
plantes i feina a crèdit per les seves urbanitzacions malaguenyes, i tot plegat res de res.
Creuo la riera cap a Can Quintana. Els camps són exuberants d’herba. I em fico a l’asfalt poc
abans del poble. Vallgorguina, ara a quarts de quatre de la tarda, sembla dormir. Hi ha molt
poques persones pel carrer. I totes forasteres. Res de comprar aigua, ja que les botigues
potser no obriran, i si obren serà després de les cinc. Pregunto per la font del Forn, i la
segona senyora sí que la coneix i m’indica el camí força bé. Al final de les darreres cases, una
mica a l’esquerra, ja ho veuré. El que veig és un rètol on només accepten bicicletes al
terreny aquell. La bici sí, i jo? És un descampat amb coníferes canadenques al fons, amb
moltes rampes, bamps i muntanyetes per a practicar el BMX. La font és a l’esquerra entres
uns plataners que ara em semblen més petits que abans. El senyor que me n’havia parlat
l’altra vegada que vaig venir em va assegurar que la Font del Forn sempre rajava. Hi brollava
aigua que no havia fet mai mal a ningú. Reculant al poble, del costat mateix de l’església del
poble surt la carretereta indicada cap a Olzinelles i el Montnegre. No m’adono del segon
indicador que fa anar una mica a l’esquerra creuen un petit fons de vall i tiro uns metres
amunt per una urbanització (Can Montasell?). Quan reculo ara sí veig el rètol indicant
Olzinelles un altre cop. La carretera puja suau. El grup de cases esgarriades de Pocafarina
em passa per alt ja que no puc determinar exactament l’abast d’aquest topònim. A la casa
principal podrien dir allò de que quans més eren més Pocs eren. De can Poc la pista va
pujant fins el coll que queda entre el Puig-Castell i la Roca del Diable. I del coll emprèn la
direcció a llevant. Però, a Can Xarpa, cal no baixar cap a Olzinelles, que ja conec, i on crec
que no hi ha font ni queviures. La pista flanqueja la baga del Turó de Cal Felip fins a Cal
Móra. D’allí puja a la carena a 412 m snm cap el SE, i després al NE, tot i rodejant la vall de la
baga (de Can Mòra) fins el Coll de la Sala. Del collet s’enfila cap a l’ENE a la cota 500, que
supera i va voltant la capçalera de la riera de Montnegre fins a Cal Ginestar. D’allí flanqueja
cap a llevant la capçalera del Sot de la Senyora. Deixa a sota Sant Martí de Montnegre, un
santuari que queda ben amagat dins la boscúria esponerosa. No puja ja més. O gaire més.
Les faldes del Montnegre són i eren un racó de pau en temps de Josep Roig i Raventós,
quan escrigué la novel·la “Montnegre” i ara també. Aquí s’hi descontaminaven els homes
de vida i de ciutat, de les cuites i afers tèrbols. Tinc la intuïció que a la baga hi trobaré una
font. A la capçalera de Fuïrosos, que ve després, se succeeixen torrenteres amb avellaners.
Són les avellanoses de les que m’havia parlat en Pere Montserrat, el botànic que estudià el
Maresme i el Montnegre. Ell assegurava que l’avellaner anava associat amb Quercus petrae
al Montnegre. Devia voler dir Quercus mas. Malgrat tota la fama del doctor Montserrat, no
crec que tingui massa idea de Quercus. A l’herbari de Jaca, tot el que no lliga amb res ho
fiquen a Quercus petraea. I el matexi Quercus montserratii penso que devia ser una fal·làcia o
un muntatge o enganyifa que devia fer-li en Pere Montserrat al Carlos Vicioso. El que sí hi ha
dominant arreu des de la Vallençana és una mena de roure amb fulles amb pocs lòbuls, com
els de Quercus robur però aguts, i amb tricomes ramificats en forma de cornamenta de
cérvol, que jo provisionalment he batejat com a Quercus tubaui. Però, el cas és que les
avellanoses aquí són un racó de pau, i que la font, al final, apareix arran del camí, al cantó de
dalt. És la Font de la Brinxa, a 500 m snm. Està ben arranjada i raja fina i freda. Una basseta
al costat és pàtria d’amfibis, però la immigració està prohibida. I si et pesquen introduint-hi
immigrants, et posen una multa, per mafiós. La qüestió és que l’aigua és bona i fresca. I amb
tanta boscúria d’alzines i castanyers ja seria estrany que fos contaminada. El meu steripen
encara és a mans d’en en JSC, que ha acabat de retornar de la Titan Desert. No tindré
problemes, però amb l’aigua. D’orientació tampoc n’he tingut fins ara, llevat de petites
marrades per no estar del tot atent cada segon. Des d’Olzinelles la pista principal per la
baga del Montnegre s’endevina fàcilment. Continuo fins a trobar un coll, el de Can Benet. Se
suposa que és el centre de la capçalera de Fuirosos. Un rètol en ceràmica a la part del
darrere d’un monòlit assegura que això és el coll de Can Benet i que està a 550 m snm i que
és al municipi d’Hortsavinyà (22 d’abril de 1990). A partir d’aquí, el camí hauria de baixar
ràpidament cap al Tordera sense problemes. A la baixada, unes senyores fan apartar el
gosset, que sembla un caniche, del mig de la pista. Però, passada la cota 425, de seguida la
pista torna a remuntar ara cap el Nord, per passar per sobre i deixant a la dreta Hortsavinyà,
o el que crec el nucli antic, presidit per un campanar estret i blanc enmig d’unes feixes
estretes també. Tot és enmig de la boscúria que avança per la solana també. Passat el coll
(520 m snm) la pista baixa cap el Nord per la capçalera de Mascaró. Però arriba a ficar-se i a
creuar un moment la riera de Ramió a ponent. Torna a la capçalera de Mascaró, passat el
Portell, i baixa cap a llevant ja. Va carenejant, però més enllà de Can Noia i Cal Genovès (qui
sap si el bressol del famós almirall Cristòfor Colom), que és al fons de la vall, baixa cap el
Torrent de Sant Ou, que ve a ser el mateix torrent canviat de nom. Arribats vora Can
Sebastià i Can Nasi em desvio cap a aquesta darrera casa per enfilar la direcció cap el poble
de Tordera per la vall de la riera de Vallmanya. Arribant al poble, ja comencem amb les
direccions prohibides. Cal anar a la dreta, però va bé perquè així m’enfilo pel que sembla el
carrer major. Submisa i dinàmica, com volen els executius a les secretàries, així és la
dependenta de la botiga de queviures. Els preus són baixos, es deleix per complaure’m i es
compadeix de mi per venir de tant lluny i per no tenir ella la xocolata de les més bones que
jo mereixia. Però la que em ven sí que és bona. No recordo massa la seva cara però sí la seva
veu i la seva actitud. Les noies de Tordera sí que valen! M’aturo a la plaça on paren els
autobusos per a beure’m el suc de excel·lent de la noia. La veritat que la vida sense la fruita
seria molt més grisa i cansada. Una paperera on he recolzat la bici serà el punt i final del
meu encontre amb Tordera. La meva intenció era seguir la riera de Vallmanya fins al riu
Tordera i allí creuar-lo. Però els plans es van capgirant. Unes obres tallen el pas, i molt ben
tallat que el tallen, per la pista del costat de la riera. Impossible continuar. Reculo. I, al final,
vaig a parar a uns carrers sense sortida d’una zona industrial. Resulta que serà la indústria
que l’amic de ma mare havia dit que havia comprat. Però ella ja no se’n recorda. De fet,
l’Amancio Ortega és només un conegut, amic d’uns amics, i només s’han trobat amb ma
mare un parell de vegades, i ara ella ja no es recorda de res. En tot cas, els porters m’han
tractat molt bé i estan molt orgullosos del seu amo. Això podria ser un bon sistema per
esbrinar el futur d’una companyia, perquè Inditex més que doblarà el valor de les seves
accions en menys de dos anys. Aconsegueixo trobar la sortida, tot seguint llurs instruccions.
Vaig cap a la N-II i creuo el pont nou sobre la Tordera. Després, he d’agafar la pista de sorra
vora el riu. Però, fins quan? No ho sé. Havent creuat la via del tren, tiro endins per seguir la
traça teòrica i, al final, em trobo amb una reixa tancada amb un cadenat. Reculo i segueixo
més avall pel costat de Can Palau, i cap el Sud, fins a la Gi-682. Segueixo la carretera fins la
rotonda. D’allí, pujo l’avinguda ampla cap el SE, fins a la cota 36 m snm segurament. I, al
coll, enfilo la baixada esbiaixada cap l’E, per darrera el poliesportiu, fins a trobar el passeig
marítim. Segurament, si no està prohibit, que no ho recordo, es podria seguir el camí del
Tordera fins vora mar, fins al pla de Can Ferrer i trencar per Cal Tereno cap a llevant (NE),
per anar a parar darrera el poliesportiu també. Al passeig, i a la vista del paradigmàtic istme
Sa Palomera, aparco la bici vora el cotxe de la guàrdia urbana. Aprofito per telefonar i per
abeurar. Encara és de dia, però no queda gaire perquè fosquegi. Miro un cop i un altre la
platja per veure si s’hi veu la meva petjada de quan tenia, encara no, un any o dos, de quan
em varen fer una foto dret i tenien por que no m’aguantés i per convèncer-los vaig agafar-
me al pal del para-sol. On deu ser aquella jove nòrdica amb bikini rosa i pits grossets de
quan jo tenia ja nou anys? I aquell home tant i tant pelut que anava despullat i no se li
notava? Ara la platja em sembla més reduïda, més estreta. Deu ser Sant Esteve, vull dir la
turmenta del dia després de Nadal, que es deu haver endut la sorra. On són les homes
bussos que colpejaven un pop gegant allí en un racó de mar de Sa Palomera? Ningú sembla
preguntar-s’ho llevat de mi i potser la guàrdia urbana que em veuen nostàlgic. Enfilo el
passeig cap al jardí botànic deixant el port a la dreta. Del que sí que se’n tenen notícies és
del rei de Tailàndia, que es passava hores escoltant el meu pare allí a l’hotel on érem. Del
submarí alemany que de lluny treia el periscopi per espiar què passava a la platja ja no en
queda traça segurament. Dels dofins que m’alegraven l’excursió en iot tampoc en vaig
traça.

BLANES. Població famosa on n’hi hagi, pel turisme de mar. I més des de que FERRAN AGULLÓ va
batejar aquesta costa amunt com a Costa Brava (1908: La Veu de Catalunya). A Blanes, l'oferta
turística (hotels, càmpings) és molt gran. Però la demanda també. L'afluència d'alemanys data de
temps gairebé immemorials. Blanes va ser curiosament la primera població espanyola que va gaudir
d'enllumenat públic mitjançant gas (sistema de l'enginyer RICO). Pertany a la comarca gironina de la
Selva i és el començament de la Costa Brava. Limita amb el Maresme (Malgrat, Tordera, Palafolls) i
amb Lloret a l’Est (La Selva). Produïa vinya i altres cultius de secà, però, amb els dos canals, ara
produeix plantes d'hivernacle, hortalisses, patates, fruiters, i farratges. Hi ha alguna granja de vaques
lleteres i de gallines. Té mercat de peix fresc tradicional amb subhasta diària. El 2002 es subhastaren
3000 tones de peix. I un port (el modern des de 1920-1930, però ja n’hi ha via en temps dels romans)
ben comunicat, i amb drassana. La fàbrica tèxtil (SAFA, fundada el 1923), amb uns 800 treballadors,
de fibres artificials, era bastant contaminant fa anys. I això era concomitantment amb la gran
incidència de càncer de mama a la població. Però quan ha esdevingut NYLSTAR (des de 1991) d’
AMANCIO ORTEGA (Inditex), s’ha tornat respectuosa amb el medi. Hi ha també indústria
siderometal·lúrgica automobilística, escorxador, i magatzems de fusta. Una gran desalinitzadora (des
de 2002) estalvia aigua del Tordera l’agafar-la del mar. Hi ha estudis de batxillerat, dansa, música,
biblioteca, hospitals, cases de putes. Al segle XIX la indústria del suro era important. També es feien
cordes. Destaquen, a Blanes, el castell antic d'Es Forcadell (del segle X), abatut per les tropes del
general CLARK el 1694. L'església de Santa Maria també és del segle X o anterior. Sobre Es Morrot
d'es Puig de Sant Joan, prop del jardí botànic, hi ha el convent dels caputxins, edificat l'any 1584, que
va ser convent fins 1835. Es Castell de Sant Joan data del segle X també. La vila ha estat atacada el
1285 (FRANÇOIS L’HARDI), el 1315 (genovesos), i el 1625 (marquès de MORTARA, gerra dels segadors). El
1471 es posicionà a favor de JOAN II. Una tradició molt curiosa és la processó marina el dia 24 de Juliol,
festa de Santa Cristina, en la qual es transporta la imatge de la Santa de platja a platja, amb la
contrasenya: —“Amorra! Amorra sa gavarra! Santa Cristina és nostra, Santa Bàrbara és vostra!”—.
Són famoses les cantades d'havaneres a la llum de la lluna a la platja, a l'estiu, mentre es pren rom
cremat. I els focs artificials del 24-27 de juliol, contemplats per mig milió d’espectadors. La festa
major de Santa Anna i Sant Joaquim de fet dura des del 21 fins el 27 de juliol. Una caminada popular
nocturna té lloc a mitjans d’agost per a celebrar Sant Bonòs i Sant Maximià. De fires n’hi ha un munt
durant l’any:Pel gener:busseig. Pel maig:barques. Agost: moda, alimentació. Setembre:art. Octubre:
informàtica. Desembre: regals de Nadal (21) i canaris. Al carrer cada dia hi ha mercat de fruita i
verdura, i els dilluns de roba. De Sa Palomera (i Sa Palomereta) cap el Sud hi ha la platja de Sabanell,
fins la Tordera. Del port cap el Nord hi ha les platges de Sa Forcanera, Sant Francesc, i Treumal (més
al Nord de la zona rocosa de S’Agulla). Al mig del poble abans es podia veure la riera de Blanes o de
Valdoric (ara tapada del tot). La connexió amb Amèrica ha estat gran, potser des dels temps del
mateix CRIÒFOR COLOM. Al segle XVIII el comerç naval era molt important. Quan la fil·loxera va planar
sobre les vinyes, va haver-hi més emigrants cap a les Amèriques. I després, amb la pèrdua de
competitivitat i la manca de demanda en el sector del suro, també van emigrar alguns, principalment
a Amèrica Central (Costa Rica, Panamà, Cuba). La població ja coneguda per PLINI EL VELL, tenia uns
200 focs al segle XV. Al XVIII tenia 4000 habitants, que passaren a 9000 a mitjans del segle XX i a
40000 a principis del XXI.Una cosa molt peculiar d'aquesta zona és el llenguatge col·loquial que a
més de ser salat, està molt entremesclat amb paraulotes, només usat entre els veïns o quan hi ha
molta confiança amb una persona forastera. A Blanes encara s'usen els articles "és" i "sa" (parla
salada), cosa que és comú també a les Balears, segurament per procedir els colonitzadors de les illes,
sinó de Blanes mateix, sí de la zona de la Costa Brava.
Literats lligats a Blanes han estat:
—JOAQUIM RUYRA (1858-1939), l'obra principal en català, de prosa i poesia, s'ha compilat sota el títol
de Pinya de Rosa (a partir de 1920). Era membre de l'Institut d'Estudis Catalans.
—JOSEP ROIG I RAVENTÓS (1883-1966). Excel·lent pediatre i literat (en llengua catalana). Les seves
obres són petites narracions o novel·les no molt llargues, crítiques i profundes, descriptives de la
societat rural. Consogre del ministre LORA TAMAYO, i oriünd de Sitges, va passar molt temps a Blanes.

El jardí botànic de MARIMURTRA ha estat declarat zona d'interès paisatgístic per la Generalitat de
Catalunya. De les 14 Ha del recinte, només 4 Ha són de jardí botànic en sentit real. En sentit legal, és
tota la finca, que abasta la zona de penya-segats fins al mar i també la muntanya del castell de Sant
Joan, i l zona fins a la carretera a Lloret. Des que va morir KARL FAUST (1952) no s'ha ampliat la zona de
jardí real. Això ha portat a governs de l'ajuntament a intentar urbanitzar la zona o seccionar-la
injectant-hi vies públiques. S'intentarà reconstruir la tanca del perímetre dels laterals i interiors, per
prevenir incendis causats per fumadors despistats. El jardí és visitat anualment per més de 100.000
persones, de les quals, aproximadament la meitat són escolars. Es troba a faltar el rètol que hi havia
abans advertint que no es permetia tocar les plantes ni amb el pensament. Sortosament, la majoria
de visitants són comprensius i respectuosos amb les normes implícites a l'hora de visitar un jardí
botànic particular. Els visitants adults són en gran part joves nòrdics, eslaus i anglosaxons.
La col·lecció actual abasta més de 3.000 plantes vives. El que passa és que d'una temporada a una
altra, i d'un any a un altre, moltes plantes desapareixen, i altres, de floració més o menys duradora,
es tornen dominants en zones extenses. La investigació científica actual se centra en el gènere
Androcymbium, un colxicàcia tropical. S'estudien les afinitats a nivell de l'ADN i d'alo-enzims de les
diverses espècies. S'intenta treure'n una espècie d'arbre genealògic evolutiu per intentar
comprendre com s'han originat les espècies majors o menors. És curiós recordar que els jardins
botànics es van posar de moda amb LINNÉ, gran naturalista suec, i més encara amb DARWIN, o millor
dit, contra DARWIN, per demostrar-li que, una vegada plantades en un jardí, les plantes no
evolucionen. Mentre durava la polèmica, molts governants van propiciar l'engrandiment de jardins
botànics que humils aficionats sacrificats havien començat. Ara, en canvi, ja no es qüestiona
pràcticament l'evolució, i no es veuen com a simples accidents els canvis que alguna branca d'alguna
planta pugui fer espontàniament a causa d'una mutació. En aquest jardí, un parterre es dedica a
MENDEL, propulsor del reconeixement de les principals lleis que regeixen la genètica. Són lleis que
tampoc no es compleixen rigorosament, però expliquen la majoria de fenòmens de l'herència
genètica. S'han portat eixams d'abelles manses perquè ajudin a pol·linitzar les flors de moltes
espècies que necessiten dels insectes per quedar fecundades. Fins i tot s'està pensant a
comercialitzar la mel, que seria de les més variades del món, ja que hi ha tant plantes de Sud-àfrica,
com de Califòrnia, Austràlia, de la Mediterrània, de Sudamèrica, de la Macaronèsia (Canàries i
Marroc), del Sud-est Asiàtic, a més de plantes pantropicals, plantes aquàtiques i els més rars
endemismes. A més del laboratori d'investigació genètica, hi ha una petita biblioteca i un herbari,
sempre d'ús restringit per a investigadors que ho necessitin, per exemple quan estan treballant en
una tesi doctoral. La Fundació s’autofinança, sense cap ajuda de l'administració. KARL FAUST va retirar
la seva participació en el negoci metal·lúrgic i immobiliari familiar (1926) i ho va invertir en la fundació
que regeix el jardí. La dirigeixen 10 persones escollides d'Alemanya, Suïssa, França Anglaterra i
Catalunya, que responen de les despeses quan hi ha dèficit. Hi ha intercanvi de llavors i d'exemplars
amb centres reconeguts similars, exploració per a fer recol·leccions en països exòtics, a més
d'investigació al laboratori. L'entrada es va cobrar a partir de l'any 1965 aproximadament. Abans, la
visita era gratis.
Es compta amb la col·laboració de l'escola forestal de Santa Coloma de Farners. Els estudiants vénen
a fer pràctiques de jardineria aquí. El treball del director consisteix a connectar amb altres
institucions per als intercanvis, o viatjar per les recol·leccions, principalment de bulboses i plantes
crasses. Els seus viatges es dirigeixen normalment al nord d'Àfrica, illes Canàries, Sud-àfrica, i
Amèrica Central. Ha de tenir cura l'arxiu fotogràfic (amb fotos de totes les plantes que hi ha hagut al
jardí), la biblioteca (amb 3.000 llibres clàssics), l'herbari, i el laboratori, on es fan estudis
morfomètrics, morfològics, filogenètics i cromosomàtics, a més dels ja esmentats sobre genètica.
Abans de JOSEP NUBIOLA I ARMANGUÉ (2006) i de WALTER FAUST va ser president del patronat JOHAN
HIRNEZ. Els jardiners es reparteixen per zones. A grans trets el jardí es divideix en tres zones, unides
per dos passos subterranis.

CSIC. A més del Jardí Botànic (amb el laboratori) hi ha un altre centre científic molt important: el
CEAB (Centre d'Estudis Avançats de Blanes), adherit al CSIC. Aquí s'estudia l'ecologia i la
biogeoquímica aquàtiques (principalment marines). Espot visitar l’aquari. Actualment, estan en curs
estudis sobre el canvi climàtic i sobre recursos marins. Concretament, és molt important el dels
principis actius de la esponja marina Dysidea avara (del mar de Sud-àfrica), ja que semblen molt bons
com antitumorals, anticancerígens i per millorar la salut dels afectats per la sida.
Un altre jardí blanenc és el jardí de Pinya de Rosa, vora la urbanització de Santa Cristina. Està
especialitzat en el gènere Opuntia i plantes crasses. Fou endegat per l’industrial d’acers inoxidables
FERRAN RIVIÈRE DE CARALT el 1945. Els hereus es vengueren bona part de la col·lecció i ara enlloc de les
7000 espècies n’hi deuen quedar unes 700. Part de la finca ha quedat reservada per als nous amos
(russos) i ja no es pot accedir a la platgeta, per exemple, des del jardí.

No costa pas tant com em pensava la pujada al jardí botànic. A Cal Patacano està tancat i
l’entrada val sis euros ara. Ja no viuen ni en FONT QUER ni la seva filla ni en MARGALEF. Els vaig
veure amb altra gent que no he identificat sortint del Marimurtra mentre jo anava en el
carret i ma mare l’empenyia a mig camí del castell de Sant Joan. En MARGALEF va fer-me
alegrois i semblava que dels ulls en sortís una llum electritzant. Jo tenia set mesos però vaig
pensar que de gran faria una conferència (i l’he feta) explicant lo important que era aquell
home, no en MARGALEF que anava per la banda de mar(i que em va sembla guapo, jove i
atlètic), sinó en FONT QUER, que anava per la oposada. La seva mirada grisa en un orstre
colrat pel sol semblava reflectir que era un home sobre el qui havia pesat una condemna a
mort i que havia estat a la presó. Parlava amb mots per a mi inintel·ligibles pronunciats amb
una veu molt poc estrident. Deixo aquest records ara i enfilo cap a la Cala de Sant Francesc,
però no hi baixo. Faig les amples zigazagues de la urbanització fins el collet de Santa
Bàrbara, i d’allí enfilo pel peu de la carena de Serrallonga cap a Santa Cristina. No
aconsegueixo localitzar la casa de la Jessica. Penso a trucar-los, però ja fosqueja i crec que
no hi deuen ser. O potser sí. Però res, segueixo endavant cap a l’ENE. Temps a venir sabré
que la mare acabava de morir de càncer de pulmó perquè havia estat fumadora durant
trenta anys, malgrat que no fumava els darrers anys. Era una dona amable que explicava
amb humor com se li anaven els ulls al seu marit palplantat a la Pupper Strasse darrera els
aparadors on les dones nues que mostraven els pits voluminosos. La filla estava
acomplexada per no tenir-los com li agradaven al pare de voluminosos. La filla cuina molt
rebé i sap ser més que agraïda si li fas un favor. Però a cap d’elles els agrada rememorar
tragèdies ni que sigui la d’un amic meu alemany assassinat a Espanya. Quan sóc darrera els
jardins de Santa Clotilde, penso en acampar per aquí, però em reca que sigui tant a la vora
una pista per on hi passen cotxes. Ja he d’encendre el llum. La veritat no sabia que era
darrera els jardins on FRANCO anava a passejar sol després d’un passeig per mar amb l’Azor.
Ja baixo cap a Lloret. Tot aquí és modern, gran, amb molta vida fins i tot de nit. Acabat el
passeig de Lloret, enfilo per una pujada asfaltada amb fenals de sodi de llum carabassa, per
la vall de Can Lloranes. Ja és negra nit. A la pujadeta, de cop, els pedals no fan força. S’ha
petat la cadena. Giro la bici de cap per avall sota una farola. Trec el passador doble que
guardava al moneder i que inexplicablement no és dins una bosseta de plàstic. I agafo
alguna altra cosa amb la ma de manera que el passador cau a terra. El terra és ple de
fullaraca, i de branquetes. Alguns blets projecten llur ombra al terra. Impossible de trobar
res, almenys havent-ho cercat durant tres minuts en un metre quadrat. Vaig fent saltar els
passadors originals però estan donats. Un que encara no ho està gaire aguanta vint metres
de pujada més. La cadena torna a petar. Reculo per veure si trobo el passador bo. Res. Tallo
la cadena un altre cop. I és aleshores quan es presenta un home alt i ros, holandès, que
parla mig castellà mig en anglès. Jo ara prefereixo el castellà. Em diu que des de
l’apartament havia vist caure la bici i quedar tombada i que patia per mi per si m’havia
passat res. Que m’ajudaria a cercar la peça. L’home s’ho agafa professionalment i va duent-
me totes les peces que he llençat de les baules. Quan jo ja he enganxat dues parts amb un
passador que es resistia a sortir i que, per tant, no estava gastat, aleshores ja dono la feina
per acabada. Però és aleshores quan es presenta ell amb el “bullet”. Just la peça bona. Però
ja no la poso. La conservo per si de cas en una bossa de plàstic amb tanca. Realment era
impossible de trobar res, però ell ho ha fet. Ha de ser el militar que sortia a la contra de la
Vanguàrdia que deia que la seva capacitat per a trobar restes de metralla i explosius li
agraïen a vegades alguns ciclistes als que trobava peces perdudes a terra. Em fa sentir com
si mai en tota la meva vida ningú m’hagués ajudat i ell fos el primer. Intento agrair-l’hi
saludant-lo amb una abraçada però només tolera uns copets a l’espatlla. Potser sí que havia
pensat en ell i en la lectura de la contra quan vaig perdre el passador bo. Truco a en G. per si
sap algun lloc vora Tossa per acampar, i em diu que vagi per Cala Canyelles. La traça del GPS
s’apropa a la carretera GI-582 i, passada la zona del Km 12, ja comença a davallar cap a Cala
Canyelles. Provaré això del càmping. No hi ha massa gent. La recepció és oberta. Estaré al
costat d’un altre holandès, molt menys servicial. Hi ha dutxes dins una instal·lació tota
blanca. . El WC raja com les cataractes del Niàgara quan tires la cadena i la dutxa d’aigua
calenta raja d’allò més. El porter m’ha recomanat d’estar-me allí baix vora els serveis, més
que pujar amunt cap a la carretera i vora la botiga de queviures. L’holandès d’aquí arriba
més tard, amb un dòberman una mica agressiu, però sortosament ben estacat. Fins i tot ell
se ne’ n riu de l’agressivitat del gos i em demana perdó. Així, el gos serà una vigilància
afegida de la bicicleta que deixo lligada tocant a la barana de la pujadeta darrere els serveis.
Una senyora amb barnús blanc mig descordat s’endinsa voluptuosament dins la dutxa. El
terra a fora és de sorra gruixuda. A mitja nit, se senten veus festives, com les de totes les
nits d’estiu a la Costa Brava. Sortosament duren poc.

A la matinada penso que la porta del càmping estarà tancada fins les vuit o les nou, i per
això vaig fent temps fins que clareja ja molt. Encara no són les vuit, però, i la porta ja és
oberta de bat a bat. Després de posar a punt tot, i després d’esmorzar, em poso en marxa i
faig una petita visita a la platja. Reculo per on m’havia dit el porter i, amunt, amunt, primer
al Nord, enfilo un carrer recte que pujo fent esses per suavitzar la pujada. Uns operaris
fornits o grassos fumen i em van mirant a mi i a les coses de llur feina, alternativament.
Després, viro al NE i vaig mirant el GPS per veure la sortida cap a Cala Llevador. L’edifici alt
que tothom coneix em sembla poca cosa ara de prop. Trobo un senyor alemany, de nas una
mica ganxut, que, molt amable, m’explica la millor sortida per estalviar-me el Km 15 i 16 de la
carretera GI 682. He de continuar amunt i deixar, al coll, una baixada tancada amb cadena, i
seguir recte per un camí que m’agradarà i m’estalviarà l’asfalt fins vora Cala Llevador. He
renunciat a anar a la Font d’ Aigua Fina per poder arribar abans a Tossa i comprar-hi una
cadena nova. Realment tot és com deia i repetia suaument i didàctica l’home. Està content
per haver fet una bona obra i recuperar de la gossera dos gossos creuats de pastor alemany
que primer em borden desaforadament i després m’ensumen pacíficament i curosa. La
carretera és ben ampla i ben asfaltada i amb prou marge. He desconnectat el GPS des de
Tossa, perquè seria impossible perdre’s en alguna de les 365 corbes de la carretera entre
Tossa i Sant Feliu. Els Km 17 i 18 ja són coneguts. El 19 correspon als apartaments de Sa
Gabarra. Escrit amb b alta. Fa poc va passar-hi una feta macabra. Un home que havia matat
la dona va venir a refugiar-s’hi i s’hi va suïcidar, penjant-se del coll. Ho va fer al pis de sota de
casa seva ja que la policia picava a la porta i ell se sentia perseguit a casa seva. Aleshores va
saltar al pis de sota i allí es va penjar. El cotxe vermell seu encara és aparcat i rovellant-se.
Avui en G. no hi és pas. Baixo per la carretera fins el centre o la rambla de Tossa a veure si el
ciclista obra a les nou o no. Em diuen que ho fa a les nou tocades, i força tocades. Com que
veig el supermercat obert, intento entrar-hi a comprar. De fet, la porta normal no s’obra
però les del costat sí. Em miro les dependentes que són fent pinya a la peixateria com
interrogant-les jo amb la mirada per si és o no obert, i no em diuen res, de moment.
Cautelosament m’endinso pels amples passadissos enmig una infinitat de productes
d’alimentació. Quan encara no em decideixo per on anar, una dependenta amb educació
afrancesada m’esbronca perquè l’establiment és tancat, les portes són tancades i no obren
fins a les nou i quart. Ni rètol anuncia l’horari, ni jo sóc un lladre que hagi forçat cap porta.
Que m’avisi quan obrin. Ja no m’hi veuran més avui. Prefereixo anar a comprar a un altre
lloc. El ciclista té el taller vora un bar de més avall, a la ribera de llevant de la riera, vora la
biblioteca. Entre tantes anades i vingudes del taller a la botiga, la guàrdia urbana em crida i
em pregunta on vaig. Al ciclista, on vol que vagi? I és que es pensen que sóc algú que surt a
la tele i que fa la volta a Espanya; i sentien curiositat per conèixe’m. Vora el taller hi ha un
magatzem d’un supermercat, petit i precari, però hi venen coses. Compro un suc de fruita i
una aigua de Sant Llorenç. L’aigua, sort que era petita, perquè té un gust d’aroma artificial
de poma només suportable pel gas carbònic afegit. A les deu menys vint obra la porta el
taller de motos i bicis. És un home que sembla italià. Seriós, amable, i pacient. Ens entenem.
Vaig a la botiga a esperar-lo allí perquè és allí on té les cadenes noves. La dona obra la
botiga, però no sabia res de mi. Al final ve ell i, a poc a poc, anem decidint què cal fer i quina
cadena posar. Els passadors que fan fàcil obrir la cadena i que tan odia l’Alfons de Sarrià
aquí són norma. Ja els coneixia de les bicis del G. Les va comprar aquí per a tota la família.
Escurça una mica la cadena perquè diu que la cadena més tensa gastarà menys els plats,
que ja veu una mica gastats. Em recomana agafar la carretera a Sant Feliu de Guíxols, que hi
torbaré molt pocs cotxes. Que no vagi per la font d’ Aigua Fina, que vaig massa carregat.

TOSSA DE MAR.
La vila és peculiar per molts motius. Potser el principal és que conserva un nucli històric medieval molt rústic i
bonic, dins i fora les muralles, voltat de la més agresta Costa Brava. El centre històric emmurallat va ser declarat
monument nacional el 1931. Les muralles es poden visitar pel passadís superior. Són especialment màgiques a la
nit. Hom hi destaca tres torres majors: la d’es Codolar, la de ses Hores, i al d’en Joanàs. Fora les muralles, el
museu municipal mostra mosaics i escultures romanes (segle I a.C. — VI d.C.). La Casa Falguera (=Cal
Governador) mostra una col·lecció d’art contemporani, especialment dels pintors anomenats de l’escola de
Tossa (ordenats pel nom de pila): ANDRÉ MASSON / EMILI BOSCH-ROGER / ENRIC CASANOVAS / FRANCESC MASRIERA /
GEORGES KARS / JAUME VILALLONGA / JEAN METZINGER / JOAN BRULL / JOAN ROIG I SOLER /JOSEP MONPOU / MARC CHAGALL /
OSCAR ZÜGEL / PERE CREIXANS / RAFAEL BENET . De tots, el més famós és MARC CHAGALL, qui deia de Tossa que era “el
paradís blau”. Encara hi ha un tercer museu, la casa de cultura (antic hospital), amb un arxiu històric important. I
una biblioteca moderna ben proveïda, vora la riera.
Amb l’hegemonia del nazisme, Tossa fou refugi de jueus alemanys i francesos. En dóna testimoni el llibre de
NANCY JOHNSTONE: “Un Hotel a la Costa (Tossa de Mar, 1934-1939)”, de Tusquets editors, 2011.
[Aquí el relat comença amb l’aventura del matrimoni britànic (irlandesa & escocès) anant a raure on no
coneixien ningú del seu ambient periodístic que en sabés res, i instaurant-hi un hotel de bell nou. Al cap de poc
de ser-hi, malgrat els tres oferiments de l’armada britànica de socorre’ls per treure’ls de l’ambient de l’incipient
guerra civil, ells decideixen fer costat als tossencs i quedar-s’hi per ajudar-los. Fins i tot instal·len unes colònies
infantils, amb ajuda d’una organització internacional, per a treure els nens de l’ambient de gana i bombardeigs.
En principi, el matrimoni veuen amb bons ulls la defensa de la legalitat democràtica per part de la república,
però després constaten, directament o indirecta, els abusos dels anarquistes i de la mateixa policia. Al final,
poden evacuar els nens després de molts falsos avisos, i, a França, els deixen encarrilats en un tren que els durà,
com després sabran, a Besançon. El matrimoni continuen a França per un temps, tot i ajudant com poden als
milers de refugiats republicans. La novel·la autobiogràfica pren ritme a partir de la pàgina 234. Conté dues
anècdotes curioses. L’una és que els milicians republicans es trobaren, a l’entrar en un poble de vora el front que
havien de defensar dels nacionals, en una gran festa amb ball i xaranga. I s’hi varen afegir. Però resultava que la
festa es va originar quan un noi republicà va veure a les files nacionals del davant al seu germà. I feia temps que
no en sabia res d’ell. Varen estar tant contents del retrobament que varen contagiar d’aquesta alegria a la resta
de les tropes. I, per celebrar-ho, van organitzar una festa “internacional”. L’altra anècdota es refereix a un
malentès durant l’interrogatori d’un policia republicà molt malcarat i torracollons, que es dedicava a
empresonar tothom que podia mentre ell mateix robava, d’amagat, tot el que podia. Intentant incriminat un
senyor alemany, li preguntava si coneixia, ja que havia trobat un retrat d’ell en unes pàgines d’un diari, si
coneixia a HITLER. Però, el policia pronunciava tant malament el nom del dictador, que la resposta va ser
contundent: “I és clar que conec a HIIDE, com vol que no conegui a HILDE, si és la meva dóna! Estic casat amb
HILDE! “].
L’hotel encara existeix, si bé és a mans d’uns altres propietaris i integrat com un annex d’un altre edifici.
En altres obres que es troben a la biblioteca del poble s’hi constata que Tossa fou un niu d’espies,
contrabandistes i maçons. Un d’ells facilità l’avió al general FRANCO per emprendre la guerra a la península.
El turisme estiuenc a Tossa potser no és tant intensiu com a Lloret, però crec que compte amb espanyols,
francesos, alemanys, anglesos, holandesos, russos, americans, jueus, i un extens nombre de nacionalitats. Els
francesos, però, constitueixen darrerament, i de sobres, la majoria.
Són especialment celebrats pels tossencs i tossenques els aplecs de Sant Grau, de Sant Benet i de Sant Sebastià.
Aquest darrer, el 20 de gener, congrega a molta gent. Alguns hi van descalços, especialment l’ anomenat Pare
Pelegrí, que dirigeix la comitiva de Tossa fins a Santa Coloma de Farners, la capital de la comarca (La Selva).
Celebren que tot encomanant-se a Sant Sebastià el poble s’alliberà, l’any 1400, d’una passa de pesta. La
consigna d’un àngel a una dona que fugia del poble era: —“Pengeu un xai escorxat al cim de la torre i aneu en
peregrinatge a la primera ermita de Sant Sebastià que trobareu a la banda d'on el xai s'ennegreixi”.
A Sant Grau (13 octubre) s’hi va per a trobar parella, o això diuen. Sembla ser que la mare del rei Jaume I feu
erigir l’ermita, en honor de sant Guerau d’Orlhac. Anteriorment hom suposa que estava dedicada a Sant Lionç.
A Sant Benet l’aplec es fa pel juliol (diumenge més proper al dia 11). L’ermita queda vora la riera. Antigament es
coneixia com l’ermita de Sant Vicenç.
Altres festivitats tossenques són el 22 de gener (Sant Vicenç), el primer de maig (Santa Creu), el primer
diumenge de juny (Dia del Pescador). La festa major hom pot considerar que és per Sant Pere (29 de juny).
Durant el mes de juny se celebra un festival de música. I el 2 de juliol se celebra la Marededéu dels Socors.
Del segon mil·lenni abans de Crist queda algun dolmen al massís de Cadiretes. A l’època romana la vila es
coneixia com a Turissa. Destaquen els mosaics de la casa dels Ametllers, molt ben conservats. Una inscripció
manifestava que estant bé en Vitalis, Tossa estaria feliç (Salvo Vitale, Felice Turissa). La casa tenia termes (amb
les 4 estances típiques: vestuari, sala tèbia, sala amb piscina calenta, sala amb piscina freda), calefacció
subterrània amb tubs de ceràmica, i una part no senyorial amb petites estances per als esclaus, i espais amb
premses, dipòsits i magatzems pel vi i l’oli. S’hi feien salaons i s’hi emmagatzemava gra. S’ha descobert 14 vil·les
més a Tossa (Mas Font i Can Sanç, al NNE; Serra del Rei, al N; Mas Carbutí, a l’ W; Ses Alzines, al SW; Mas d’en
Ferro, al NW; etc.). A l’època de CARLEMANY, Tossa es coneixia com a Tursam. D’una època imprecisa és la torre
de guaita de Sa Pola, potser ibera, romana, o medieval. El Castell el va fer erigir RAMON DE BERGA, abat de Ripoll,
el segle XII. Després, en menor o major grau, la vila va haver de pagar impostos al monestir fins a finals del segle
XVIII. Els atacs per mar no només venien dels turcs o barbarescs, també dels francs (FRANÇOIS L’ARDI, segle XIII).
L’església nova d’extramurs és del segle XVIII. Per la seva estètica, destaca l’hotel modernista Diana (Cal Sanç),
obra de l’arquitecte ANTONI DE FALGUERA. El centre històric té un munt d’edificis renaixentistes no gaire grans
però molt emblemàtics. Val la pena passejar-se per allí a primera hora, i la més romàntica, de la nit.
Una anècdota que va fer famosa Tossa és la del rodatge de la pel·lícula “Pandora i l’holandès errant”, el 1950.
AVA GARDNER era la protagonista, amb JAMES MASON. Però ella es va enamorar de MARIO CABRÉ, i FRANK SINATRA va
haver de venir a treure-la dels braços del torero i actor català. L’escultura en bronze d’ AVA GARDNER és força
assequible a la zona entre el far i les muralles. A part, MANOLO ESCOBAR també va protagonitzar una pel·lícula
filmada a Tossa (Préstemela esta noche), el 1977.
Tossa compte amb un centre excursionista i una televisió propis. Hi ha uns quants càmpings i centres de
vacances.
El nucli més poblat del terme és Tossa (5400), seguit de Santa Maria de Llorell (200), Canyelles (70), Salionç (70),
Sa Pola i Sa Giverola (30), Cala Llevador (30) , Sant Eloi (20), Mar Tossa (15), La Fermina (4) i Sant Grau d’Ardenya
(2). Però resulta molt difícil calcular els habitants en plena temporada d’estiu.
El terme compta amb nombroses rieres de poc cabal, però destaquen la de Tossa o riera principal, i al de Can
Samada (branca a ponent més amunt de Sant Eloi). La font més emblemàtica de Tossa és la Font de l’Aigua Fina.
El massís de Cadiretes culmina amb el cim anomenat Puig de Cadiretes (510 m snm). Una mica més al nord
destaca el Montclar (401). Cap el SW del Puig de Cadiretes destaca el Montllor Petit (411). I, del Puig cap a
llevant: Turó de l’Avi (355), Puig de Sant Baldiri (400), i Puig de les Cols (417). Molt al Sud del cim de Cadiretes,
vora Tossa, destaca el Puig Nau (255). Més a ponent del massís, més enllà de la riera, i per sobre de Cala
Canyelles tenim el Turó d’en Rosell (350 m), molt urbanitzat.
La vegetació climàtica és a tot arreu el bosc d’alzines sureres, llevat dels marges de les rieres i els costers
rocosos. Vora la font d’Aigua Fina hi podem veure Anagallis collina, Euphorbia hyberna, Laurus nobilis, Lepidium
latifolium, Osmunda regalis.
A principis del segle XIX hi havia 10 fàbriques de taps de suro i uns 2000 habitants. Després la població anà
minvant fins a 1000 habitants (principis de segle XX) i amb el turisme (1950) el suro i la pesca han quedat molt
relegats. A més d’hotels i restaurants, hi ha tota mena de botigues d’allò més modern o d’allò més rústic. A mi
em crida molt l’atenció un establiment de massatge als peus fet per peixets. El submarinisme hi té una bona
escola i bons establiments a Tossa.
Personatges famosos de Tossa:
 ANDRÉS VELENCOSO SEGURA. Nascut el 1978, és un model i actor de cinema (Fin, Summer Camp) i televisió
(De Boca en Boca). Ha posat per a diverses campanyes publicitàries internacionals (Chanel,
Ermenegildo Zegna, Loewe, Mango, Vuitton). Se’l pot trobar al restaurant de son pare: Casa Andrés (c/
Sa Palma # crta. a Sant Feliu), o a la platja de Cala Llevadó (Llorell). Porta tatuat el nom de sa mare
a.c.s. a la part superior esquerra del tòrax (Lucía).
 MANUEL VILÀ I DALMAU (1887-1954). Poeta i geògraf. Nascut a Manlleu, visqué a Taradell i Barcelona,
però, acabats els estudis, anà a raure a Tossa. És l’autor de la Cançó dels Pelegrins que s’entona per
rebre els peregrins que tornen de la capella de Sant Sebastià de Santa Coloma de Farners.
 MARIO ZUCCHITELLO, historiador local molt productiu (8 obres sobre la història de la vila en diferents
èpoques, moltes publicades als “quaderns d’estudis tossencs”), nascut cap a 1940.
 GERARD JOANA I VIDAL. (1769-1841). És considerat el primer espeleòleg modern català. Monjo de
Montserrat amb autoritat a Nàpols i Palermo. Estudià botànica i geologia, especialment de la
muntanya de Montserrat.

Faig cas a l’amo de la botiga de bicicletes (Rambla Pau Casalas, 12), perquè la carretera a
Sant Feliu en bici ha de tenir unes vistes precioses. O almenys això em semblava quan la feia
en cotxe. Cales i més cales, roques vora el mar, pins, sureres. Un paisatge encisador trencat
per alguna urbanització de no massa bon gust. Primer, Cala Bona i Cala Pola, i després Cala
Giverola. Després, Cala Salionç (o de Sant Lionç). ¿On deu ser l’Alfonso de Madrid i de
l’Institut Botànic de Barcelona? I ara sí, el trencall a Vallpresona, la famosa cala nudista. La
font de vora la carretera ix d’un petit fangar al peu de la roca. No deu haver-hi ningú a baix a
la mar ara. Però valdria la pena anar nedant des de Tossa fins aquí, si no fos perquè ningú
dels “grans” nedadors vol acompanyar-m’hi. (Ho faré un 11 de setembre, aprofitant la diada
perquè hi passaran poques barques. Seran 15 Km nedant, ben aprofitats). Penso en un amic
d’un amic meu, que lluïa molt el cos atlètic un cop despullat, ell tot ros, amb el seu lloro
cantaire a l’espatlla. Devíem venir un dia a aquesta cala nudista i a la del costat (del senyor
Ramon), però no recordo detalls nostres a la platja, sinó detalls d’aquí dalt el camí que hi
du. Estava menys nerviós del normal en L. per aquí. I em mirava com si jo fos un animal
estrany. A la carretera hi ha miradors on aparcar el cotxe o la bici, i fer fotos. Després, ve
Cala del Canyet i Cala Joana. I finalment, Sant Feliu. Vaig al centre on hi ha el museu
d’història i la catedral, o un temple gran com una catedral. Hi ha una esplanada irregular
entre tot plegat. És curiós que tots els aparells es quedin sense piles aquí. Enfilo cap el Nord,
cap a Sant Pol i a S’Agaró, per carrers enmig urbanitzacions i edificis alts vora el mar. A
s’Agaró passo pel costat del CURHOTEL HIPOCRATES. Recordo el caminet que va a les cales
precioses del Nord, però ara seria perdre el temps. Potser era Cala Pedrosa o de l’Ametller
on ens banyàvem. De la Platja de Sant Pol tiro cap el Nord fins una rotonda molt gran, a
ponent del Puig Pinell. Per la carretera principal C-253, planera, creuo el Ridaura. M’aturo en
una gran botiga que diu que tenen de tot, al costat d’un Sex Shop, però resulta que de
menjar no en tenen. M’avio cap a la platja que sembla la de Miami, pels edificis. És Platja
d’Aro, la famosa. La intransitable. Però ara hi ha calma. Una senyora a la botiga que ara sí té
queviures m’explica lo de la turmenta de Sant Esteve. Que, a alguns, uns quants cops de
mar els varen fer malbé les taules de dins les bars. I aquells edificis tant grans més al Nord
són de Palamós, sí. Acabat el passeig marítim m’enfilo per entre urbanitzacions, hotels, i
cales privades. Les rajoles de les voreres tenen un dibuix d’una sirena, unes, i un d’un
pescador, les altres. Això dóna personalitat a Platja d’Aro, a part totes les històries de sexe
que puguin explicar. Abans de tornar a agafar la carretera, crec que passo per davant la
torre que havia estat d’en FONT QUER: Sa Cova. Uns peons reials em saluden des de dins com
donant-me la raó. Realment, el camí a la Cala del Pi, que deu ser a tocar l’Hotel del Pi, no
està gaire clar. Al costat, el meu professor libanès de gimnàs hi fa pesca submarina. Diu que
allà hi ha un racó especial per a gais de molt alt nivell social. Però ha de ser un racó molt
racó. Segueixo la C-253 fins a Sant Antoni de Mar (o de Calonge) que sóc incapaç de distingir
amb Palamós, estant ja al passeig. Fotografio el monument a dos pescadors que donen
l’esquena a una sirena. Arribat al barri de llevant de Palamós, que conec de quan venia a
veure al meu germà que hi té un apartament, tiro recte cap el NE, cap a la Fosca. Tan se val
de no fer el caminet de ronda pel Cap Gros, que ja conec d’anar-hi a peu. Però, al final de la
Cala Fosca, sí que voldria seguir el camí de ronda. Uns quans graons me’n fan desdir. Anant
sense pes, potser sí que hagués fet el camí, que també conec de fer-lo a peu unes quantes
vegades. Hauria d’haver seguit pels carrers de la urbanització, cap el NE, i agafar el camí de
ronda més enllà, que és més ample, però em dirigeixo primer cap el Nord per la part baixa
de la urbanització i després enfilo la direcció NE, terra endins de la Cala d’Es Castell, que al
final enfilo donant un bon tomb. Potser ha valgut la pena pel paisatge. A l’extrem interior
podria haver fet drecera des del Mas Canyet a Cala Corbs, però la pista estava molt
empolsegada pels cotxes (la rama del Nord) o bé estava prohibida (la rama del Sud), o
almenys això em va semblar. Cala Castell crec que va ser comprada per la Generalitat,
potser gràcies a en Ramon Folch i Guillén (botànic de la UB, decent i presentable, ex -
professor meu), per què no s’hi edifiqués. El caminet que segueix la costa a una certa
distància (200-300 m) és ciclable, si bé a trossos una mica tècnic. Hi trobo un betetista local
de gran caixa toràcica com la dels bussos, i que està content també de veure’m. M’explica
que poc abans de la casa (Rosal) hauré de baixar de la bici. Però serà molt poc tros. Em fa
propaganda de Cala Estreta, que ve a ser com un parangó per als locals. Però la veritat no
recordo haver-lo vist a ell per la cala quan hi sóc anat. La pujada a Calella se’m fa llarga i
m’aturo al Coll dels Quatre Camins a dinar, assegut sobre un tronc sec i vell que jau a terra.
No fa fred, i puc respirar una mica per la pell, almenys al tors. No fa vent. Però, acabant de
menjar, comença a fer-ne una mica de vent, i el cel es tapa. Enfilo la baixada cap el NE, i
després segueixo més o menys el Nord. Passo, doncs, entre el Puig de Llobatons i el Puig
d’en Caixa, i deixo a mar el Cap Roig amb el seu famós jardí botànic. Fama i res més. De fet
hi havia tres espècies: pins, Glotiphyllum i Pelargonium. I fa poc la Fundació Abertis hi ha
posat 133 espècies —tot i que la propaganda d’ells diu que en són gairebé un miler—. No
em desvio cap a Calella fins passat el Mas d’en Massoni, o passat el Puig de la Guardiola. La
veritat que del meu pas per Calella de Palafrugell no en tinc masses records. A la platja de
Llafranc sí que recordo que hi feien obres duent sorra amunt i avall en camions. Penso en
els meus pares que es varen conèixer aquí. Abans això era el centre d’estiueig d’una
societat destacadament benestant. M’enfilo cap el far de Sant Sebastià, que és tota una
bona referència també des de terra. Diuen que és el més potent de la costa catalana.
Seguint del far amunt, i passat l’hotel i l’ermita de Sant Baldiri (almenys sobre el mapa),
miro el camí de ronda per les roques sobre el mar, i no em fa gaire gràcia. La meva mare hi
va perdre una arracada de jove per aquest camí, però no baixaré pas a cercar-la ara. Més
endavant potser erro. El cas és que vaig més terra endins i vaig seguint els carrers entre el
Puig dels Avellaners i el de les Pasteres. Em sembla que hagués estat millor tirar cap a
l’esquerra per la solana del Puig de les Pasteres. El cas és que al final enfilo el Nord i dubto al
capdamunt d’un camí molt ben arranjat que baixa a Cala Pedrosa. Sobre el mapa, el camí
continua després per la costa vora el mar i cap al Nord. La baixada, de primer, sembla un
carreró dels antics; però després ja està molt ben arranjat. M’hi arrisco, i l’erro. Avall, avall,
el camí continua estant molt ben arranjat amb baranes de fusta noves fetes amb pals
rodons ben units, i amb suports similars, força espaiats. Al final hi ha una caseta amb
plantes a l’estil de les de Sitges i una cala pedregosa amb còdols blancs. Al torrent hi havia
molts esbarzers i algun aritjol, a l’estil del barranc de la Sentiu vora Gavà. La continuació del
camí de ronda se la va endur el cop de mar de Sant Esteve. Ara caldrien cordes d’escalada,
pitons, i una sèrie de material que desconec per a fer un sisè grau. Total, una ensarronada.
La fama cal reconèixer que sí que la té la Cala Pedrosa, com totes les d’aquesta zona, tan
encimellades pels locals que són tan i tan bons venedors. Parlen donant un èmfasi celestial
als noms de lloc, després de fer veure que no els coneixien. Fan veure que tot d’una hi
cauen, i aleshores extasiats recorden una per una les virtuts celestials de tal i tal cosa i de tal
i tal persona que tenia que veure amb elles. Comencen dient que hi havia dues persones i
t’expliquen alguna cosa de la primera i aleshores sembla que perdin el fil just perquè els
preguntis per la segona i aleshores retornen a l’èxtasi. Sempre amb as i os. Costa amunt, el
cel sembla tocar la costa a Sa Pedrosa, Tamariu, Aigua-Xelida, Sa Marquesa, Tramadiu, Sa
Tuna, Aiguablava, Aiguafreda, Cap Sa Sal i Sa Riera. Potser el súmmum del súmmum és la
tríade Sa Tuna, Aiguafreda i Cap Sa Sal. Potser antigament devia ser una altra cosa que no
pas ara que hi ha algunes edificacions no sempre de bon gust. O potser avui no estic prou
“animat” per meravellar-me i caure en èxtasi només de nomenar totes aquestes cales de la
costa de Begur. I el mateix Begur cal pronunciar-lo amb una reverència especial, com
arrugant el llavi superior amb un tremolor religiós. Tota aquesta zona és visitable des del
mar, en barqueta, còmodament; però de camins de costa no n’hi ha. (Bé, també al fer tota
la Costa Brava nedant vaig poder fer-me una bona idea d’aquest tram). Els camins fan una
mena de forquilla i no pots saltar d’un extrem a un altre vora el mar, has d’anar terra endins
i fer la gran volta per fer uns quants metres de costa. Si no, ¿com s’ho farien els
contrabandistes si els podessin vigilar de tot arreu? Sóc tan insensible que no m’aturo a
gaudir de la blancor de les pedres de Sa Pedrosa, una cala força encaixonada que enlloc de
sorra té pedres blanques. Remuntar els 80 metres de desnivell és el que toca, per burro. Els
del GR no sé pas com s’ho deuen muntar per seguir costa amunt des de la cala. (Des del
mar, nedant no es veu tant difícil, alguna alternativa hi ha d’haver). Un cop a la masia de
dalt segueixo per camí ample i carretera fins a Tamariu, cap el Nord. De la part alta de
Tamariu potser havia d’haver seguit cap el NNW pel Puig del Bisbe i flanquejar el Montcal
per llevant, seguint el GR, però m’atrau anar per la costa, la part més excelsa de la Costa
Brava. Creuo la urbanització d’Aigua-Xelida, amb alguna sorpresa per acabar en cul de sac el
que figura al mapa de Mapsource com una bona via de comunicació amb el carrer de més
amunt. I flanquejo Ses Felugues per llevant per sobre Tamadriu, fins a trobar la GI-6532 molt
a la vora el parador d’Aiguablava. Passo per la part de dalt d’Aiguablava. El meu cosí encara
no hi deu ser. La carretera va pujant suau cap a Fornells. Primer cap el Nord, després cap al
NE i, al final, fa un revolt i enfoca cap a ponent fins a entroncar-se amb la que ve de
Palafrugell, al coll ubicat al Nord del Moncal. No sé si se’n diu el Pla dels Bords, o això és
més a llevant, però la cruïlla és on va a parar el GR que venia del mas de Sa Pedrosa. El GR
passa gradualment de la cota 40 a la 170, però el meu itinerari de 40 passa a 110
(urbanització) i baixa un altre cop a 40 (Aiguablava) per tornar a pujar, ara sí definitivament,
als 170. Carretera amunt cap el Nord s’arriba a Begur. El castell, sobre un penyal ben rodó i
ample, és ben visible, almenys en conjunt. Vull dir que no se sap gaire què és obra natural i
què és obra humana. Enfilo algun carreró per dins Begur, però de seguida enfilo la carretera
cap a llevant que em duu a un bon mirador sobre el castell. Un altre cotxe de la guàrdia
urbana. Aprofito per aturar-me i fer fotos. Aquests no em diuen res, hi ha massa gent per
controlar. Deixo la GIV-6537 per adreçar-me cap el Nord, a la Platja de Pals. Després de Mas
Gispert i Es Valls, deixo el fondal de la vall de Sa Riera i m’enfilo una mica pels carrers de
ponent, seguint sempre la direcció al Nord. Dono una mica de volta per sobre la Punta
Espinuda, per la urbanització, i, al final, puc baixar a la platja de Pals, ja creuant el final de la
GIV-6502. Les Illes Medes impressionen des d’aquí, especialment la de més a llevant, en
forma de piràmide o tascó, molt dreta i arrodonida. (Les voltejaré dues vegades en caiac
d’aquí a poc). Coneixia Sa Riera i m’hagués agradat baixar-hi, i anar pel caminet de ronda
cap a la platja de l’Illa Roja i la Platja Gran de Pals, però no m’he volgut entretenir. A l’estiu
vas a la platja, i punt i final. Ara el ritme és un altre. Arribo gairebé al començament de la
platja i aviat topo amb els rètols de prohibit passar, per obres de desmantellament de
l’emissora de ràdio Liberty. [Diuen que aquesta emissora estava pagada per la CIA per tal de
fer propaganda del benestar dels països occidentals a les orelles de la gent sotmesos més
enllà del teló d’acer]. Però, un pas lateral arranjat fa palès que la prohibició no és a tot
l’ample. Fa molts anys que sento’t a parlar d’aquest desmantellament. Darrere hi ha el golf.
I mentre hi ha el golf, al costat hi ha camí ciclable vora la platja. Als vells locals els fa cosa
anar a aquesta platja perquè saben que hi ha d’haver uns quants cadàvers de quan va
començar la guerra civil, enterrats a la sorra. Però als forasters i als joves això no els
importa. Potser alguns dels afusellats pels anarquistes eren gais i ara estan contents que els
gais joves de cossos perfectes hi vagin a fer sexe si poden. Veig un noi despullat d’esquena.
Té la pell blanca i la musculatura poc marcada, malgrat la forma molt atlètica. Té les
espatlles amples i una mica caigudes i les natges amb una ratlla més fosca al mig; i això que
em desvetlla una certa curiositat. Les cames no les veig del tot però semblen perfectes, ben
musculoses. De cop i volta es gira envers el qui li passa pel darrere (jo mateix) i em somriu
molt amable i simpàtic. Té el pèl castany i els ulls blaus i molt alegres. La mirada és intensa,
intel·ligent, compassiva, ivitadora. Però, ¡nen, ara no estic per aquestes coses! Em sembla
molt bé que estiguin allí i facin el que vulguin sense violentar ningú. Però un noi tant guapo
deu tenir un llistó molt alt. El caminet de la platja s’acaba abans de les Basses d’En Coll. I
seguir per la platja, cas que es pogués fer sobre la bici, no em serviria de res perquè la gola
del Ter, segons diuen els de l’Estartit, ara no es pot creuar a peu com al bell mig de l’estiu.
Per tant, per no poder fer els 20 metres de riu a la seva desembocadura, he de fer 16 Km de
marrada entre anar al pont de Torroella i tornar cap a la costa. [Un altre any trobaré el tram
entre vora les Basses d’en Coll i la Gola molt sorrenc i impossible de fer sobre la bici. De fet,
la Gola del Ter sí que es pot passar a peu, amb l’aigua fins poc més avall de l’entrecuix, fent
una mena de ferradura ja dins la zona marítima. Les onades de la sorra (ripple-marks) ja et
va marcant la forma de la ferradura, amb el centre més allunyat de la línia de costa. I, si bé
de Pals a la Gola la sorra de la platja no és ciclable, per ser massa tova, de la Gola a l’Estartit
sí que n’és de perfectament ciclable]. Passaré per camps una mica inundats. La idea que
copso és que aquí, per anar d’un lloc a l’altre, no es pot seguir la línia recta. Primer t’han de
marejar, una mica enrere, una mica de l’inrevés, una mica massa a la dreta, una altra mica
cap amunt. I, aleshores, quan sembla que enfoquis ja la meta, res, altre cop desfer el rumb.
I, al final, només al final, ho veus clar que ja has arribat. Jo intento fer diagonal i me’n surto,
però no sé si vaig per camins privats o què. Passo pel Mas Pla i pel Mas de la Pagesa. I, al
final, anant una mica més al Nord, arribo a una carretereta per on està prohibit circular en
bici. Però tranquils, que al costat del Sud hi ha un carril bici magnífic, al peu d’una renglera
d’arbres atapeïts i baixos, separat un metre o dos de la carretera asfaltada. Ja m’hagués
agradat seguir la platja de Pals cap el Nord fins a la de la Fonollera, i arribar a la gola del Ter.
A allí, si no podia passar, hauria d’haver tirat terra endins probablement fins a aquesta
carretereta. Però la bici, tan carregada, sobre la sorra no circulava pas. I no hi havia camí
vora la platja. O el camí era rere les tanques de les finques. D’aquest tram de la riba dreta
del Ter, més avall o al Sud de Torroella en diuen els Saions. Al final arribo a la carretera que
ve de Pals (C-31) i creuo el Ter pel pont. Carai com baixa! Sembla el Roine! Amb el
començament del desglaç i, tot el que ha plogut enguany, la potència del cabdal fa una por
inesperada. Un cop ja a l’altra banda del pont, intento trobar la pista vora el riu. Primer per
dalt (depuradora) i, després, i exitosament, per baix, que era el més lògic. És veritat lo que
m’explicaven els de l’Estartit, que és una pista tranquil·la enmig de pomerars i horts. I que hi
ha nuvolets de mosquits de tant en tant. I que es veu la vegetació de les ribes del Ter.
Faltaria afegir que els bamps et fan sotraguejar. Un grupet de nois molt joves ocupen
l’ample de la pista. Són lents a apartar-se però ho fan sense dubtes. No vaig pas tan de
pressa tampoc. Al final arribo a la platja de la Gola del Ter, a la part del Nord. Allí els
pneumàtics s’ensorren d’allò més. La sorra és blanquinosa i fina. Hi ha un pescador vora la
gola. El mar fa unes ones més trencades front al riu. I, a la mateixa desembocadura, l’aigua
del riu s’arrissa. Retrato les Medes orientals, perquè recorden el que he vist en cine de les
muntanyes xineses de I-Ling. ¿Què els costaria fer un pont per a persones aquí sobre el riu?
Aquests són els dominis de l’EVB, de Begur. Ella diu que primer hi fan un pont, i després tota
una urbanització. ¿És que no hi ha mida en aquest país per a res? O tot, o res? Els mapes
marquen un camí pel tamariuar, però jo no l’hi veig; i he de seguir per una tercera línia de
costa. Passo per la part de dins de la Bassa de Fra Ramon. Una noia fa footing. Parla i somriu
com els d’aquí, com els de casa bona d’aquí. L’avanço i em fico per un camí de travesseres
de fustes que s’endinsa cap a la platja al càmping el Molí. Però, aviat el camí s’estronca (pels
cops de mar del passat temporal del dia de Sant Esteve) i reculo. I me la trobo’t un altre
cop. Té les natges amples, però corre prou àgil. Es ruboritza una mica al passar tocant-me.
Després dels Griells, ve el Ter Vell, que deixo terra endins, i... ja l’Estartit. Passo per una zona
on crec que varen estiuejar els de casa, en una caseta d’uns holandesos que venien a que els
esmolés els ganivets a la meva botiga; però jo no vaig resistir ni tota la primera nit, degut a
la fressa de les festivitats nocturnes al carrer. Ara en una avinguda molt ampla trobo un
supermercat enorme. Crec que és l’avinguda de Roma, però no, és al carrer Salines (Raül
Girona SA). Hi ha milers i milers d’ampolles de begudes alcohòliques dins. Compro beguda
(sucs de fruita) i pa. El local potser fauna mujada. He desconnectat el GPS i quan torno a
agafar la bici (que he deixat lligada a fora) no me’n recordo de tornar-lo a engegar fins la
pujada a l’Escala, al mateix Estartit. Crec recordar pujar pel carrer de Guillem de Montgrí fins
la carretera, i aleshores tirar una mica a la dreta fins al carrer del Pont Nou. A la cantonada
hi ha una botiga de marroquins, suposo. M’aturo a llegir el rètol en àrab, idioma que fa
temps tinc oblidat, sí és que mai n’he sabut gaire cosa més que quatre mots. L’àrab el
llegeixo com un nen petit. I un nen petit de cabell moreno arrissat se’m queda palplantat
mirant-me i saludant-me decidit mentre jo mentalment intento traduir el rètol. Li pregunto
després a una senyora, que es veu ben bé que és d’aquí, si la carretera a l’Escala és per aquí
amunt. I em respon que no, que cal recular fins més enllà d’Ullà i allà tirar cap el Nord. Té
ben bé la filosofia dels arrandellats de l’Empordà i li faig el cas que es mereix. Diu que si tiro
amunt el camí és molt i molt dolent i que gairebé no podré passar. Entesos. I, sense fer-li
cap cas, tiro amunt tranquil. Els de l’Estartit me l’han explicat força bé aquest camí -
carretera – pista. De fet, la única indicació visible per a mi ara és al càmping. La carretera
asfaltada, després del Salt de l’Euga, i de deixar el trencall a Torre Ponça, puja per una
rampa molt costeruda cap el Nord. Vaig fent ziga-zagues per la carretereta que puja massa
recta. I amb poc temps la supero tranquil·lament. O no, perquè a mitja costa veig un
Limodorum abortivum d’esperó molt fi, però label superior que em sembla estret i poc
plegat (com el L. trabutianum). Penso a retratar-lo, però després opto per no fer-ho ja que
deu ser el L. abortivum una mica més escarransit del que estava acostumat a veure. I, a més,
fa molt de temps que no em dedico a les orquídies del país i puc errar-la. Acabada la pujada
forta, hi ha un parell de corbes i la pista emprèn el NE. I entronca amb la pista planera que
ve de l’emissora. En principi havia projectat agafar aquesta pista des de la Miranda. No
entenc com allí el mar es pot haver endut el camí, però, per si de cas, he fet cas al meu ex
veí M. que ara ha retornat al seu poble natal (Torroella). La pista planera va cap el NW.
Després de deixar les Pedreres a la dreta, la pista vira a ponent i agafo el segon trencall a la
dreta, que deixa el Puig Corró a la dreta. Arribat a la zona dels Perers, penso que ja és prou
tard, i que si avanço no sabré on acampar/bivaquejar. I no estic per a més despeses. Que la
cadena nova i el càmping ja se m’han menjat 35 euros i me’n calen 12 per al viatge de
tornada en tren. Total, que acampo aquí pensant que si van maldades suposo que l’EP,
amiga del meu amic de Tiana, que és qui dirigeix la gestió d’aquesta zona, em protegirà.
Acampo en un replà al peu de la tercera olivera cap al mar, sobre la Cala Ferriol. Vaig a donar
un tomb pels voltants sense el GPS i, de cop i volta, m’adono que no veig la bici, o que no sé
trobar-la on creia que era. És desesperant, tal com em va passar a La Muela, abans d’Ablitas.
Aquí no hi ha boira, però ja fosqueja. Si jo mateix no sé trobar la bici, com la trobaran les
forestals que puguin venir per aquí? Al final penso en el meu gos pastor alemany, que en
aquests casos era més intel·ligent que jo i, sigui casualitat, o sigui per mèrits propis, veig la
bici de lluny i faig un sospir ben merescut. Desplego la tenda i sopo. Em dutxo mínimament
amb les tovalloletes ensabonades i a dormir. El terra és força pla, i les piquetes s’han clavat
bé. De sobte em sembla que alguna casa vora la costa s’hagi deixat el llum de la façana
obert. No l’havia vista aquella casa, però ara brilla molt. Sense ulleres, això és el que em
sembla. Després m’adono que la façana de la casa resulta estar força més lluny del que
pensava, ja que no és altra cosa que la mateixa lluna plena. La Cala Ferriol és ben salvatge i
no hi ha cases. La nit és tranquil·la i el terra força pla. L’únic inconvenient és, com la nit
passada, el cap, que nota a faltar un bon coixí.

A la matinada, un cucut o ocell similar em desvetlla amb agradables sons potents. Deu ser
l’hora de llevar-se, si ell ho diu. Segueixo el camí principal cap el NNW i a uns 600 m
m’adono que m’he passat la cruïlla sobre la que tenia dubtes. Serà bo el camí més cap el
mar? Com que em sembla que tinc temps, i en tindré, ho provo. És força dolent, però està
indicat com a ruta btt. Trenco a la dreta, doncs, i poc més enllà trobo una pista que segueix
una direcció cap el N i després cap el NNW, que deu ser la que ve d’on he dormit i que
discorre gairebé paral·lela, però més vora mar. A 1,3 Km del trencall trobo una zona de
búnquers que diuen que eren utilitzats fins fa poc per les forces de l’ OTAN. Intento trobar
la traça teòrica del GPS, però, vaig sempre massa avall i massa a llevant. Al final, me’n desdic
i opto pel camí principal, més terra endins, vist l’èxit del camí de Cala Pedrosa. Terra endins
trobo la Clota, una casa amb l’aspecte de les abandonades als pobles de la febre de l’or.
Segueixo cap el NW per la pista principal, que podria deixar per fer una recta més curta. I
emprenc la direcció al NE fins la punta Ventosa, que bé val la pena. S’hi divisa una bona
panoràmica sobre Cala Montgó, i una vista sobre els espadats vora el mar força esfereïdora.
La punta del Milà és el cap que tanca la cala pel Sud, i és una mica més al Nord del meu
mirador. Deixo estar possibles corriols vora el mar i retorno cap a la Clota. Una mica abans,
agafo el trencall cap a la dreta, cap a l’Escala, o almenys cap a Cala Montgó. És una pista
molt bona, apta per a tota mena de vehicles. La pista emprèn de seguida la direcció bona,
cap el NW. Arribats al càmping Neus, la pista ja emprèn la direcció cap el Nord. El carrer de
la Punta Milà acaba en una cruïlla i giro avall a la dreta pensant que podré donar el tomb per
la costa entre Cala Montgó i l’Escala. A mitja baixada, em trobo amb una mena de control
que sembla tallar el pas a tot vehicle. Encara no són les vuit del matí i el supermercat de
l’esquerra no és obert. L’home que m’atén al control és uruguaià i té una mirada, un
somriure i una pell que em recorda a mon pare. Diu que si vull anar a la platja, que hi vagi,
que és molt bonic, però que el pas cap a l’esquerra està tallat i no podré pas passar cap a
l’Escala per allí baix. Que remunti el camí que he fet i a la rotonda segueixi sempre recte, i
així aniré a parar a l’Escala. En resum, una altra forquilla. En tot cas, no sembla pas un home
ric. L’oncle Celestino va marxar ara farà molts anys cap a Montevideo, amb uns diners que
algunes versions asseguren que no eren seus, i el seu germà (el meu besavi) ja no s’hi va fer
més. Conservàvem a casa unes cartes on es deien el nom del porc l’un a l’altre, però d’una
manera molt sofisticada i decimonònica. Em semblaven tota una peça de literatura. En un
rampell, però, ma mare les va estripar i llençar. I si l’home aquest fos descendent de l’oncle
del meu avi, què? Jo no sóc pas ric per ajudar-lo. Ara, em reca no haver explorat una mica
més el seu arbre genealògic. Reculo carrer amunt i veig que les seves indicacions eren
precises. Sempre pel camí principal (carrer o carretera) vaig a parar a la platja de Riells, de
l’Escala. Passada la platja, el carrer de més vora el mar està tot en obres i reculo per agafar
un de més terra endins i paral·lel (carrer de Garbí). Arribat al carrer de l’Ave Maria, aleshores
ja puc anar un altre cop al passeig marítim. I quins hotels! I quins gratacels! Un professor de
fitopatologia que em va protegir una mica quan estudiava jo les tòfones quan mirava jo de
fugir del infern del departament de botànica, ara viu aquí. Estava temptat d’anar-lo a veure i
explicar-li les coses del departament veí i donar-li les gràcies per haver-me ajudat aleshores.
No es pot dir d’ell que pugui enyorar massa la ciutat visquent aquí. Segur que hi ha més
consum elèctric i de tot tipus a la Costa Brava que a no pas tota la ciutat de Girona. Un altre
dia serà. A la punta de l’Olla hi ha l’hotel Marquesado, amb una perifèria de 200 metres ,tota
amb taules de restaurant. El golf ubicat a mestral és el Port d’En Perris. El poeta sarrianenc
JV FOIX potser es referia a aquest hotel, perquè no n’hi ha per menys d’escriure’n un llibre
de poemes. Després continuo cap a ponent i agafo la carretereta a Empúries per fer més
via. Davant les ruïnes gregues hi ha les Muscleres Grosses, on uns submarinistes vestits amb
neoprè negre ja són a l’aigua. L’estàtua de recent reimplantació d’Escolapi descolla entre
les runes. Les estances eren ben menudes aleshores. Però els murs gruixudets. Encara
aguanten ara, després de 2500 anys. Més cap el Nord hi ha un caminet forestal molt ben
arranjat, però només és per a gent a peu, no per a bicicletes. Queda ombrejat pels tamarius,
que hi fan com un túnel. Està ben arranjat, amb baranes a l’estil xinès. Arribo a Sant Martí
d’Empúries. Passat el poblet medieval, el camí de la platja es perd i n’hi ha un cap el NW;
però, un pi caigut fa impossible passar-hi ara amb la bici. He de escapolir-me per sota les
tanques de troncs disposats en xarxa triangular i tornar a entrar al passadís després.
Després agafo la carretera cap a Sant Pere Pescador, però havia traçat la ruta cap a mar i
faig una petita marrada fins el Riuet, resseguint la riera de les Nietes fins vora mar. Sobre el
pont m’espera un ciclista fornit que s’hi està per gaudir de la vista. Em comenta que puc
seguir donant la volta al càmping, i que a l’esquerra i al final trobaré la carretera a Sant Pere.
L’escena del noi al pont és per fer una foto, però me n’estic. També deu tenir dret a la
intimitat ell, encara que no sigui famós. El càmping resulta ser el de la Ballena Alegre (2). Lo
del 2 pot venir que és el segon emplaçament, després d’estar al Prat de Llobregat. O dels 2
Km de costa que agafen. Després em diran que el càmping és propietat d’un conegut o un
parent d’una amiga de ma mare. Acabat el perímetre intern del càmping, segueixo una mica
la carretereta; però, pensant que serà massa concorreguda, agafo una pista més recta, cap
el Mas Cusó. Un mas amb força caràcter, amb moltes plantes. Seguint cap al Nord, i després
del Bon Relax, giro a ponent per arribar a Sant Pere, passant per sobre el pont sobre el
Fluvià. Passat el pont, m’avio cap el NE. Després, enfilo cap el Nord pel mig de pomeres i,
amb feines i treballs, aconsegueixo creuar els camps. Els mapes estaven desfasats. No valia
la pena. Podria haver entrat a Sant Pere Pescador i enfilar recte amunt per la GIV-6216 cap a
Castelló d’Empúries. Al final trobo un altre pont, en aquest cas sobre La Muga, i em disposo
a creuar cap el Nord el poble. Sant Pere Pescador era el bressol del meu pastor alemany, fill
d’una gosa d’aquí i de pare vingut (de vacances amb l’amo) d’Alemanya. De fet, ell entenia
millor l’alemany que el català. Aleshores, el primer cop que vaig anar a veure’l quan ell era
cadellet jo aní corrent de Figueres. Ara ja no recordo pas gaire com anar al mas. Era al cantó
del Sud i vora la Danone. Ell es delia per córrer a les dunes de les platges o per sobre l’herba
alta dels camps. I l’escena era de pel·lícula. Potser el paisatge dels aiguamolls de l’Empordà
va actuar impregnant-lo des de petit. Potser la casa era La Mare de la Font, al començament
de la carretera a Fortià. El gos podia nedar mar endins com cap altre gos fa, o fins el bell mig
dels llacs grans als Pirineus. Vaig tirant amunt, més o menys cap el Nord, i m’aturo a la Font
de Los Hermanos, a abeurar i omplir les cantimplores d’aigua. Més amunt, passo pel peu de
la muralla del castell i pel costat del fossar ple d’aigua. Poc més amunt ja em fico cap a
l’esquerra per agafar la carretera cap el Nord, cap al poblet de Pau. Però, arribant a Pedret,
no aniré pas cap a l’ENE i cap a Pau, sinó que trencaré cap el NNE cap Vilajuïga. Allí paro a la
plaça major a comprar alguna cosa per menjar i beure. Hi ha dues papereres que fan
d’avancer del que exposen a fora la botiga de queviures. Les dones em miren una mica
espantades perquè engoleixo el litre de suc de fruita de cop. Llenço el tetrabrik a la
paperera i amunt. Creuo la via del tren mentre un comboi puja xiulant cap a Llançà. Espero
que em doni temps d’agafar-lo de baixada! Vaig en direcció al castell de Quermançó; però,
arribant al poliesportiu, trenco a la dreta, cap al coll de la Pedrera Vella. El camí es fa massa
costerut i estret entre vinyes abandonades; però, empenyent la bici, és possible avançar. Hi
ha un roser assilvestrat de flaire i color espatarrant (Rosa pimpinellifolia x centifolia ?), ben
florit i ben ajagut a terra. Al capdamunt veig, amb espant, que la pedrera no és vella sinó
que ha estat molt ampliada i és enorme. Podria seguir flanquejant una mica amunt fins a
veure el Mont Perdut. Aquest Mont Perdut no té res que veure amb el famós cim del Pirineu
d’Osca. Però la carretera allà baix és una temptació, ja que em tocaria fer-la només de
baixada cap al destí final: Llançà. Com que avui és dissabte, no hi treballen a la pedrera i no
m’arriscaré tant com això. Al final vaig a parar al mas del Mont Perdut i, mirant enrere, veig
algun rètol de prohibit passar (en el sentit contrari). Una opció pels dies feiners podria ser
agafar la carretera de Vilajuïga a Sant Pere de Rodes i a la cota 180 tirar cap a l’WNW
direcció cap al Mont Perdut. O bé del poliesportiu tirar amunt i a l’esquerra cap a la
carretera, ja que té una bona vorera. Passen molts cotxes per la carretera, però jo no vaig
gaire a poc a poc en baixada. La Valleta, doncs, i avall. L’anada a l’estació ja la conec, de les
transpirinenques, i de la volta al Cap de Creus.

El tren trigarà encara mitja hora bona. Uns francesos a l’andana s’adonen que cal validar el bitllet a la guixeta
vermella, al costat de la porta de sortida de la sala d’espera. I em va bé que ho diguin perquè aquest requisit
m’havia passat per alt a mi també. A dos quarts de dotze creuo la via per anar a l’andana del mig, on els
francesos, en una punta, i els moros, a l’altra punta, ja fa temps que esperen el tren, que triga quatre minuts més
en arribar. La única porta que duu un rètol de bicicletes és la del davant de tot el comboi. Potser faig esperar uns
pocs segons al maquinista perquè no m’esperava això. És un Catalunya. Volen dir que és un tren Catalunya
Express. La porta de vidre no s’obre corrent-la amb la ma sinó prement un botó. Tot el trajecte estarà amenitzat
per un nen petit d’uns dos anys i els seus pares. Ella és rossa, amb els ulls grans i blaus, com el nen. I ell és
moreno, amb el cabell curt, no massa alt, però corpulent, i de faccions suaus. Canvien al nen els bolquers allí
enmig dels seients. Ho fa el pare. L’eixuga amb un seguit de papers embetunats amb algun cosmètic, durant uns
cinc minuts. Després, el nen ja dorm, tip de mamar durant una mitja hora. Els pares cantaven alguna cançó al
nen a l’estil del Kumbaià. Ella cantava d’una manera encisadora. Acabades les feines envers el nen, ells dos es
petonegen una mica. Un matrimoni gran que ja són besavis s’ho miren tot plegat com venint de tornada de tot.
En canvi, el noi davant meu no para de fer anar els dits per manipular algun joc a la pantalla del mòbil i sembla no
adonar-se ni del nen, ni de la caca, ni de la llet, ni de les cançons, ni dels petons. El pare va explicant al nen coses
sobre mi, com si jo fos una atracció més afegida a la del tren. Quan es desvetlla el nen, ja som gairebé al passeig
de Gràcia, però el nen protesta perquè es deleix per arribar. No suporta esperar ni mig minut. Del cert que no
tindrà fama de mimat, aquest no. Passo jo primer, ja que deixar passar a ella primer seria impossible
tècnicament. Tornem a Sants, als fums de Barcelona. Ja la gent se’n fan idea que les voreres de Numància fan
justet una mica més de 4 m d’ample i hi poden passar bicicletes, a poc a poc. Arribo a casa a les dues del migdia.

Han estat 290 Km segons el comptaquilòmetres de la bicicleta (130 + 105 + 55) o 240 (105 +
135) Km segons el MapSource. El GPS no el vaig dur engegat des de casa fins a Cal Camat
Vell, ni per la carretera de Tossa a Sant Feliu, ni per Torroella de Montgrí, de manera que no
sé exactament quina va ser la distància recorreguda. El Canigó sempre el vaig veure lluny.
Feia goig veure’l per sobre de Palafrugell, però ja es veia des de la Serralada de Marina, i
força nevat. A un altre nivell, recordo que a la zona de Tossa hi havia força formigues, que
mirava d’esquivar, suposo que amb èxit. Vaig veure un cas de transport amical. Una formiga
es fa la morta i l’altra la du de passeig; normalment la porta a veure un possible nou
emplaçament per a la colònia. És el que podríem dir turisme rural.

BARCELONA – TORREDEMBARRA
(PRIMERA RUTA, PER LES COSTES DEL GARRAF)
Volia estirar una mica les cames. Saber si valia la pena seguir l’itinerari de JOSEP INSA (volta a
Catalunya btt) per la costa de Barcelona en avall. I crec que no. Massa cases, massa gent.
Ho vaig fer el gener de 2009. Va ser més un itinerari de records personals que res digne d’un
glober, com diuen. En tot cas, la ruta de Barcelona cap al Cap de Creus és més bonica. Però
la de Barcelona cap a Tarragona té l’avantatge que sempre tindrem el tren a la vora per a
recular cap a Barcelona.

Em desvetllo a les quatre i quart de la matinada, sense haver-ho previst. Tenia la intenció de sortir, però no tant
d’hora ni molt menys. Preparo el menjar i les coses. Agafo les bosses i surto del pis. Just quan estic tancant la
porta penso: Ai, les claus! Però ja no seré a temps de reaccionar per evitar que la porta es tanqui. A aquesta hora
de la matinada, i essent dissabte, no vull despertar ningú. Vaig pujant i baixant l’escala per veure si se m’acut
alguna cosa. Intento obrir la porta del pis amb una targeta de plàstic, però no puc. Tampoc és qüestió ara de
trucar un lladre conegut meu perquè m’ajudi. Baixo al replà vora la porta que dóna al traster on guardo la bici i
m’hi ajec com si fos un gos. Penso en la meva àvia que de joveneta dormia sobre el taulell de fusta a la botiga.
Poso papers de diari, com els captaires, al terra del replà de l’escala. Penso en el meu pastor alemany que sabia
si duia o no les claus. Un cop es va rebel·lar contra mi i no volia eixir de casa ni tirar carrer avall. L’havia
d’arrossegar tota l’estona. A l’arribar a la botiga, aleshores vaig descobrir perquè s’havia captingut així. Jo no
duia les claus. Vaig haver de tornar enrere i, al tornar al pis, el vaig seguir a ell fins que va aixecar el morro davant
la rentadora. Allí eren les claus. Ara penso que potser tornarà aviat una neboda que surt de nits. I, efectivament,
al cap de poc, quan ja són les set, se la sent entrar del carrer. De dies va com somnàmbula. Sembla que hagi de
caure a cada passa. Però ara va lleugera com una daina. Penso que si no m’afanyo em tancarà la porta als
morros, com alguna vegada ja m’ha fet. La segueixo escales amunt ben a la vora. Ella té un gest de generositat i
em deixa entrar a casa. L’oblit de les claus deu ser pel te verd que vaig prendre ahir, i també aquest matí, que
m’ha fet pujar l’homocisteïna al cervell. Penso en en MARTIN SCORSESE i la frase que em va clavar: “Only the
worried men commit imprudences”. Diuen que de jove ell volia ser capellà. Aquesta frase, en part, ho denota.
No és gaire bona senyal començar el dia tan malament com avui.

És de nit encara quan surto al carrer amb la bici. Després de Pedralbes tiro per la carretera
d’Esplugues. Acabada la Ronda de Dalt passo al peu dels Tres Molinos. Encara existeix
l’hotel! Un vespre de primers de maig del 1964 era jo sopant aquí amb els meus avis
materns, camí de Madrid. El vial lateral baixa fins la Plaça Trias Fargas, que està en obres. Al
final es pot agafar l’avinguda dels Països Catalans per sota l’autopista, direcció ja cap el sud.
La cadena em surt del plat gran i se m’ha quedat travada. Aleshores m’arrimo massa a la
vorera i frego amb el peu el marge del voral que és esbiaixat, per sort. La sabata és de les de
treball industrial i resisteix bé el frec. L’adrenalina puja, i això fa que em passi ja el mareig
degut a l’homocisteïna. Arribo, al final, a la plaça que abans en dèiem dels Quatre Camins.
Agafo el pont i faig el caragol a la dreta, com quan hi baixava per anar a comprar al
majorista que era al peu d’una de les torres o gratacels. Ara hi ha cotxes aparcats al mig del
vial, i el final del vial no té sortida. Unes passes a peu per la vorera i connecto ja amb la
carretera a Cornellà. Acabo passant per un túnel sota el tren, ja amb el nom d’avinguda de la
República Argentina. Després del túnel, l’avinguda es diu Carretera de Sant Boi. Segueixo
cap a Sant Boi pel que sembla ja autovia. Ja és de dia. Per sort hi ha pocs cotxes, i molt de
marge lateral de seguretat. Per dins a Sant Boi recordo alguns trams de quan fèiem la
pedalada a Sitges. A Viladecans no veig el rellotge. Recordo el que em va passar un vespre
quan ajudava al meu amic herbolari a collir marialluïsa. L’endemà ens trucà l’amo del camp
dient-nos que la seva gossa havia trobat unes ulleres a terra que devien ser meves. De Gavà
recordo i veig els rètols de la fàbrica Roca. Al final del nucli de Castelldefels, una rotonda en
obres em connecta ja amb l’avinguda de la Constitució, paral·lela a l’autopista. Intento
veure el Bar la Xufla, però res. Aquell home que semblava tenir una altra vida apart la del
bar, una vida anterior a pagès, i que ens atenia tant bé i que m’havia dit que els fruits de
Càdec anaven bé per glopejar quan tens mal de queixal, qui sap si és viu. El meu professor
de química, vegetarià, qui sap si és despert o si viu encara per aquí. I els néts de l’herbolari,
qui sap si són desperts. Veig la pedrera. Ben bé de dia encara no ho és, o no fa sol. Arribo ja
al peu del Rat Penat. Ja sóc a les propietats que eren d’una rebesàvia meva (Can Planas), a
les Costes de Garraf. Havent-hi l’autopista, ja no hi passen tants cotxes, i a aquesta hora
menys. Només faré la guitza a un cotxe, durant uns deu segons. Hi ha alguns ciclistes que
m’avancen en bici de carretera, tot i saludant-me enèrgics. A baix es veu Port Ginesta. Havia
d’haver revisat les connexions dels tubs als filtres del gasoil abans d’ensenyar el meu land-
rover al qui me’l volia comprar aquí per fer-lo servir en aquest port. Després de Garraf ve la
pujada darrera la Falconera. Tota la carretera té ara protecció de tanca de ciment. No veig
Cala Morisca però sí m’adono que de la Falconera a Vallcarca hi ha un bon tros. Potser no ho
he fet tot nedant, però poc se n’hi faltava. De Vallcarca a Aiguadolç també hi haurà un bon
bocí, i això sí que ho he fet nedant; fins que no vaig aguantar més la pudor de merda vora
Aiguadolç. Ara encara vaig mig adormit i penso que podria anar per l’autovia fins a Sant
Pere de Ribes o, millor dit, fins la rotonda entre Vallpineda i el nucli. Però, quan m’apropo a
l’autovia, m’adono que allò ha de ser una autopista i no està bé circular-hi en bici. Reculo al
SE per trobar la sortida a Sitges Est. Vaig a parar a la carretera antiga que deixa els barris
antics de Sitges a la banda de mar. No pujo a Vallpineda a veure en G, per no perdre temps.
Ell em va dir ahir que no havia tingut temps de posar la bici a punt. Al final del Camí dels
Capellans hi ha l’esplèndid camp de rugbi. Intento trobar un camí que continuï cap a
ponent, però no el trobo. Baixo uns 100 m per l’avinguda Sofia, i la deixo per un camí cap el
SW, i després més a ponent, fins a trobar nous carrers asfaltats davant un centre de disseny
molt modern. Pujo per agafar l’avinguda el Marquès de Mura. M’apropo al golf que rodejaré
per dalt, pel camí de Miralpeix. El Dolce Sitges és un hotel de pel·lícula, almenys vist des de
fora. I pensar que la darrera vegada que vaig passar per aquí no hi havia ni una casa, ni un
carrer! Ara en diuen Can Girona d’aquesta urbanització. I l’hotel es farà famós per la cimera
del grup Bildeberg. Al final arribo ja al llindar de la urbanització i al final de l’asfalt. Comença
la zona gai. Però avui només trobaré un parell de ciclistes mig perduts. A l’estiu té més
encant que ara.
Després d’una pujada es troba una altra urbanització, suposo que ja de Sant Pere de Ribes:
els Colls. Segueixo el camí sense asfaltar cap avall. És molt diferent fer tot això a peu que en
bici. En bici és trist. Emprenc la direcció a les cales nudistes, però, enlloc de seguir directa
cap a mar, segueixo cap a Vilanova fins a trobar una altra urbanització, encara de la via del
tren cap a terra endins. Gairebé al final de la pujada es veu un pas i un sender a l’esquerra.
L’agafo. Em du a la Casa de Mar, a la Punta Llarga. Ara sí passo la via per sobre la muntanya,
i segueixo el sender cap a Vilanova, ja molt planer i vora el mar. Estic temptat d’anar per la
platja de Sant Cristòfor; però, tot recordant les dificultats a la sorra del Marroc, segueixo
per dalt fins a trobar i creuar ja la riera de la Piera, i agafar d’una vegada el passeig marítim.
Qui sap si és viva la Juanita, la carpa aquella que menjava espaguetis de la ma del seu amo,
amb forquilla. El parent escultor, sogre de la meva neboda, deu estar descansant ara. Al
final del passeig em sorprèn de veure Darro, l’antic poblat iber. No hi ha massa informació
de les excavacions, però queda força bonic. El que es veu més sembla ser una vil·la romana
de l’època de l’emperador Constantí (o Dioclecià), amb columnes corínties, mosaics i
marbres a les parets, terrasses i pòrtics. Era similar, doncs, a la dels Munts (Altafulla).
Pel carrer de ponent creuo les vies, pel túnel de sota; i, cap a llevant, segueixo direcció a
l’anunciat restaurant la Cucanya (a la punta de Santa Llúcia). Dono una volta inútil cap el
Nord però compensarà veure-hi una caseta petita molt maca. Tota està feta amb maons de
dos colors alternant l’un amb l’altre. Em sap greu no atansar-me al restaurant, per veure la
Castilleja miniata tant abundant quan vaig anar-hi pel banquet de les noces de ma neboda.
Ningú més va fixar-se aleshores ni en la planta al jardí ni en la balena al mar. No vaig a la
Cucanya perquè temo que entre la via del tren i el mar hi hagi massa poc espai després. Em
mantinc al cantó de muntanya de les vies.
SEGONA VARIANT: DE BARCELONA A VILANOVAPASSANT PER
SANT CLIMENT I LA MORELLA.
No és fàcil trobar una ruta en BTT per seguir cap el Sud-oest des de Barcelona. Almenys en
comparació amb la marina de cap el Nord-est. Allí, pràcticament l’únic problema amb la
contaminació de l’aire rau a la zona entre el Besòs i la Vallensana. La resta sol ser aire net, si
els cotxes no aixequen polseguera a les pistes. I hi ha pistes o camins fressats seguint la
serralada i amb vistes al mar. Una dificultat que té un pla B no massa desagradable és, més
amunt de Pals, el de seguir en algun tram la platja. Aleshores, caldrà donar una llarga
marrada entre camps de fruiters per terra plana. Però la ruta del Sud de Barcelona, a part de
l’opció de seguir carreteres asfaltades, com ara la de les Costes del Garraf, no pot seguir una
línia tan recta i tan panoràmica com cap el Nord. I potser la raó sigui que el terreny rocós
càrstic ha de dificultar molt més que no pas el sauló el traçat de pistes forestals.
La ruta que més vegades he fet cap a Sitges passa per la Carretera de les Aigües, Sant Just Desvern i
la carretera principal cap a Sant Feliu i gairebé Molins de Rei. Arribant al final de la recta de més al
Nord de Sant Feliu de Llobregat aleshores cal creuar en sentit Est-Oest, per un seguit de rotondes,
les autopistes i el mateix riu per arribar a la rotonda de Sant Vicenç dels Horts, la que té unes figures
metàl·liques retallades en forma d’ovella. D’allí cal enfilar la carretera a Torrelles que primer va cap a
l’Oest; després cap el Sud; i al final cap a l’Oest. A l’ hivern, en aquest tram pots exposar-te fàcilment
a la contaminació de l’aire pels fums de les llars de foc. Després de 6 Km s’arriba a Torrelles en
direcció aproximada cap el SW, i allí, després d’un tram d’ 1 Km cap a l’Oest, n’hi ha un de petit cap el
Nord. Caldrà agafar a la propera rotonda la bifurcació cap a l’esquerra que indica Torrelletes. Un cop
allí, cal pujar per la pista forestal cap a Begues, força cap el Sud. I, un cop arribants a la plana de
Begues, caldrà atansar-nos a la carretera principal, que seguirem cap a l’Oest. Millor potser pel camí
de la Salut i el del Cementiri, paral·lels gairebé a la carretera però més als Sud, i que arriben fins la
tercera rotonda. D’allí cal agafar el camí cap a la Plana Novella (Parc Natural del Garraf). Després de
les primeres pujades, primer cap el Sud i després cap a l’Oest, i arribant al tercer coll, amb una antena
de ràdio (Creu Fitó), començarem la baixada per la Vall de Carxol, fins sa sota la Plana Novella. Allí,
després dels carrers asfaltats de la urbanització, que flanquejarem amb alguna pujada. Passarem
almenys per darrere el monestir budista i després seguirem la pista en direcció a Sitges. I anar
seguint força cap a l’Oest fins a Jafre, i després força cap el Sud i en pujada fins el collet a llevant de la
Penya Riscla. Després del collet ja comença la baixada final cap el Sud-Oest per arribar a Sitges pel
polígon Industrial Mas Alba, on hi ha per exemple un Caprabo i un Lidl.

Un dissabte a mitjans de desembre de 2012 surto de casa amb 3 L d’aigua amb gas, 1 L de
llet de soja i ¾ de L d’aigua amb Carboloader de Vitargo. Al carrer se sent la catipén de les
clavegueres, tot i que hi ha l’anticicló ben instal·lat. Deu ser que al fer la claveguera devien
deixar alguna pujada al tram de baixada. En Dídac fa fer amb molta cura i bon art el parterre
de la Ronda on semblen estar sempre en flor els Osteospermum. Després del Desert enfilo la
rampa asfaltada cap a la finca del marquès de Sentmenat. És la millor opció de pujada a la
zona de Can Caralleu de la Carretera de les Aigües. Al passeig davant el palau algunes
estàtues estan “descabessadas”, com deia la neboda del senyor marquès. Passada la
cadena de després del bar cal girar a la dreta i passar un pas canadenc i una altra cadena. A
l’esquerra queda un tancat. La zona és molt ombrívola. Un rètol darrera la tanca de filat diu:
“zona habitada”. Ja bosc amunt el mateix Dídac, jardiner de l’ajuntament, va fer un banc
gran amb el tronc d’un pi. (WP 001). El va tallar per la meitat longitudinalment i el va
envernissar bé amb vernís per a vaixells. Li va fer gràcia posar el banc just davant d’una
alzina i un pi pinyer que a la base s’uneixen íntimament. Seguint bosc amunt per la pista,
seguint la màxima pendent (NW primer i després WNW) arribes a veure les cases noves de
Can Caralleu a l’esquerra i és aleshores quan cal agafar el trencall planer cap a l’esquerra. De
petit tenia temor d’entrar a aquesta finca, que arriba des del Desert fins la Carretera de les
Aigües i que era tota rodejada d’una tàpia fina. I és que aleshores al marquès se li tenia un
respecte. Un cop mort el marquès, l’ajuntament es va querellar amb les nebodes perquè la
grandesa d’Espanya o l’haver-los regalat una parcel·la, ara zona habitada pels subnormals,
no li bastava a l’ajuntament. Volien més diners. I Núñez i Navarro s’hi va posar pel mig i va
satisfer l’ajuntament, les nebodes i la Universitat Autònoma (que regeix ara l’escola de
disseny instal·lada al palau). Durant molts anys el bosc havia estat molt frondós i espès.
Però fa poc, en temps de IMMA MAIOL com a regidora, ho varen estassar de mala manera.
D’aquells llentiscles gegants no en queda gairebé res. Però, per sort, el sotabosc s’està
regenerant i ara a les nits, un cop ICV&EU&A no és al govern municipal, no posen el volum
de la música al màxim durant les festes que puguin celebrar al voltant del palau. A les
escales de baixada uns Hibiscus han notat el fred i estan mig secs. L’habitació del vigilant a la
cantonada dels edificis blancs és buida. Algun cop baixava algun cotxe pel carrer, com per
fer una juguesca; però ara sembla que hagin tornat a fer doble direcció el carrer del Torrent
de Can Caralleu. El Camí dels Pins és força planer. Sempre o gairebé sempre que hi passo
intento donar ànims al Coco, perquè sembla més trist del que hom creu normal en un
pastor alemany. Trist, per haver perdut la mestressa fa uns anys. I trist, potser, perquè mai
el treuen a passejar. A mi em tracta bé. No em borda. O si ho fa ho fa amb delicades, com
per saludar-me. Ell m’escolta sense distreure’s, però, del que pugui passar al carrer. Aquesta
vegada li dic que hauria d’anar a prendre el sol, que li aniria bé pel dolor. I és que són ja més
de les 10 del matí. Tres revolts més pels carrer cimentats i seré ja vora la Carretera de les
Aigües. El mur de contenció de la darrera casa, que al barri coneixen com La Casa de les
Sombrereres, va escagassar-se una nit cap a les dues de la matinada. Vaig sentir el
terrabastall des de casa. I em va sorprendre, tot i esperar la feta de feia mesos. Després,
varen refer la part que se’n va anar en orris. Amb un estil modern, amb formigó. La casa ja
fa molts anys que no honora el seu mot. Només alguns símbols a la façana insinuen encara
que allò era una casa de noies al seu temps.
Avui hi ha molta gent per la Carretera de les Aigües, fins i tot en aquest tram de ponent. I és
que el solet és d’agrair. Alguns corren, i d’altres van passejant. Una noia corre seriosa, però
és de molt bon veure. Va corrent, però, en sentit contrari al meu. També hi ha ciclistes; i per
a la majoria d’ells sembla que el món s’acabi aviat, i en tot cas, no gaire més enllà de la
Carretera de les Aigües. Arribat a la Plaça Mireia dono la volta a la rotonda, com és de llei. Al
bar de sota la Font de la Mandra s’hi apleguen a vegades molts ciclistes a fer el vermut.
Dono la volta a la placeta més que res per evitar problemes amb algun conductor. La zona
d’esbarjo encara no és massa plena. Els “lolailos” es deuen llevar més tard avui. Segueixo
ignorant perquè se’ls anomena així als andalusos que fan gresca, quan el mot en hebreu
significa “bona nit”. Freno amb força anticipació per agafar el trencall de la pista cap a la
Font de l’Ovella. Tanta, que m’enfilo a la vorera abans de la cadena i uns nois i noies
agrupats entorn llurs motos m’han de deixar passar. Ho fan amb amabilitat, i de bona gana.
Després, m’enfilo al Turó de les Bruixes. Per assabentar-se de la toponímia d’aquesta part
de Collserola, vegeu http://marina-collserola.galeon.com
La panoràmica que hom divisa des d’aquí és molt complexa. Hi ha dues o tres persones
dalt la placeta del cim que no em mereix més atenció, apart la de fer-me recordar que els
mapes situen la Plaça de les Bruixes a l’esplanada que hi ha al NW del final de la recta que
baixa de la Plaça Mireia. Allí la Jane Godall un dia intentava animar una plantació d’arbres
(pins pinyers i roures) amb els de DEPANA i els del Parc de Collserola. Però, en teoria, està
prohibit fer reforestació sota les línies elèctriques d’alta tensió. No feia massa bon dia quan
eren allí, i ella, per fer-se la simpàtica, engegava la conversa amb allò de “it’s a nasty day,
isn’t it?”. Apart aquesta simiòloga i algun topònim (Torrent de la Moneta) aquí i al Garraf, no
trobaré més reminiscències dels prehomínids. Perquè els Neandertals eren homes, no? (I
fins a Sitges no en trobaré restes, ja que no passaré pel Golf de Can Cuiàs de Sant Feliu, que
queda massa apartat de la ruta). Al marge de muntanya de la pista, abans de la Font de
l’Ovella, la colònia de Rumex acetosella sembla haver estat estassada o en tot cas està en el
seu estat de mínims, excepte una mata. Després de rodejar la font, que l’ ICC i l’ajuntament
de Sant Just Desvern de passada, transliteren com a Font de la Beca, agafo ja velocitat fins
a la cadena, que esquivo per la dreta. Des de 1987 les cadenes haurien d’estar ressaltades
amb folres de bandes vermelles i blanques, però no és l’administració qui més exemple ens
dóna de seguir les lleis. Mai he sabut com en diuen de les cases blanques que queden a la
dreta, passada la cadena del final de la baixada forta. Potser és el Barri de la Font de l’
Ovella i en diguin les Cases de la Beca. Seguint avall, ara el desnivell entre les capes de
formigó que cobreix el terra de la pista no em semblen tant terribles com quan vaig
rebentar una càmera aquí. A la dreta queda el viver de la Maria Isart, una senyora que es
delia per contemplar el moviment del fullatge dels arbres amb el vent. En bon temps val la
pena fer una ullada a aquest viver perquè poden haver-hi moltes flors i és només a 100 m
carretera cimentada amunt. La pista principal cap avall es fa ample. A l’esplanada de la
dreta hi havia des de fa anys força Artemisia annua. És una planta al·lòctona molt aromàtica
i eficaç almenys contra la malària. Ara, al desembre, gairebé ni es veu. El pont és molt ample
i dóna pas també a un altre ciclista que puja per aquesta Vall de Sant Just. Abans d’acabar
de passar el pont ja he decidit que m’enfilaré pel marge de la dreta. Després d’una rampa es
fa planer i en acabat baixa fort fins l’asfalt vora el Molí Fariner. Al vessant oposat de les
restes restaurades del molí hi ha la masia –Can Pedrosa (de la Muntanya)-, que al segle XI
(1077) i fins el XVI es coneixia com a Can Puig de les Basses. La categoria de la casa ve
palesada pel portal adovellat i la finestra principal del primer pis gòtica, amb minvell.
Sembla estrany ara que aquí al segle XIV hi funcionés un molí d’aigua per moldre blat.
També al Desert de Sarrià n’hi havia. I, un parell. Devia ploure més en aquells temps. Aquí a
Sant Just diuen que n’hi havia tres de molins en aquesta zona. Des de 1986 aquest s’ha anat
refent des de l’estat ruïnós i ara si bé no és complet, ja dóna idea de com devia ser el 1306,
quan era propietat de GUILLEM DURFORT. Seguint pel fondal i sobre asfalt, deixo a l’esquerra
el complex esportiu de la Bonaigua. Se senten uns gemecs esportius allí dins. Deuen estar
en plena acció competitiva d’algun esport en equip. A fora un home agradable m’assegura
que es pot continuar ara avall, que ja no està tallat. I això malgrat els rètols advertint que el
carrer no té sortida. La piscina fa enveja de veure-la tan neta, però està rodejada per una
tanca massa opaca. La recta final i planera encara discorre al costat d’uns arbres. Acabat el
tram de terra plana, cal creuar l’avinguda de l’11 de setembre amb compte, esperant els
cotxes que hi circulen força de pressa i que deuen venir o anar al barri de Can Mèlich. Els
MÈLICH diuen que són descendents de la germana d’ AL-MANSUR. Pujo per l’asfalt una mica a
l’esquerra i enfilo de seguida, seguint ja el sentit del fons de la vall, a la dreta, la baixada pel
camí de Can Roldan. Un parell de cavalls no semblen trobar-s’hi gaire a gust aquí, ja sigui
amb el terreny (que abans era de terra), ja sigui amb els genets. El camí que tanta
polseguera aixecava quan hi passaven els innombrables camions que entraven i sortien de
MYCSA ara és asfaltat fins les naus industrials. Més avall, a la riba dreta, ja no. Un grupet de
ciclistes m’avancen i m’ensenyen sota Can Gelabert una via d’escapada per seguir riera avall
per un corriol al marge dels camps. Can Gelabert no fa tant de goig com Can Roldan, que
era al peu de la mateixa vessant Nord més amunt. Aquesta zona havia estat molt
problemàtica degut als entrebancs que la senyora MONTILLA (consellera de mobilitat a
l’ajuntament de Sant Just) es delia per posar al pas de ciclistes. El guàrdia de seguretat
s’enfadava com una mona si pretenies saltar-te la prohibició oral. Era curiós com els cotxes
podien passar a Can Gelabert, o venir-ne, però les bicis no. Acabades les obres del túnel de
serveis Besòs-Llobregat, la cosa s’ha normalitzat i ja no cal jugar-se el tipus quan circules per
aquí. El Gelabert era veí de casa i explicava que el seu pare havia renunciat a l’herència i a la
casa, perquè preferia lliurar-se’n a deixar de casar-se amb la dona que estimava. I li va anar
bé, perquè en pocs anys va fer una petit fortuna, superior ja al valor de la finca que havia
renunciat d’heretar. A la fi del corriol, l’esplanada dóna pas, per una porta oberta, a la zona
del centre ITV. Els ciclistes que havia vist, després del pont, no sé com han arribat a l’altra
banda de la tanca del Nord, i ara estan pujant pel carrer que deu ser ja de Sant Feliu de
Llobregat. Segueixo pel vial de la riba dreta de la Riera per la zona industrial fins la rotonda
d’ EMIL ADOLF VON BEHRING. Ignoro perquè el descobridor de la vacuna del tètanus dóna nom
a aquesta plaça tan lluminosa. Però, fins ara, jo he estat jo un gran admirador de la seva
vacuna. Aquí comença o acaba el trambaix. Seguint l’antic camí reial ens ficaríem a Sant
Feliu. Cal anar cap a les voreres de l’WSW, poc al Sud de la carretera. O, millor, dit, podem
anar per aquest pas si volem estalviar-nos semàfors i cotxes. Al final, la vorera comunica
amb una rampa, un cop superada una petita cresta de formigó. I aleshores, seguint en ziga-
zaga, arribarem a la rotonda del capdamunt de l’avinguda del Sol, més coneguda per ubicar-
s’hi la ciutat esportiva del Futbol Club Barcelona. Uns nois que semblen bolivians, molt
joves, encara nens, van acompanyats per un adult, amb pell blanca, que els va guiant. Em
sap greu haver fet marxar del carril bici als tres ciclistes, quan m’he aturat a fer una foto.
L’edifici més alt del complex esportiu que queda a l’esquerra (baixant) és només per
aguantar els panells solars. Arribo a la rotonda i m’apropo a l’entrada de Ca l’Erasme. Avui
dissabte el col·legi del Bon Salvador és tancat. Aquesta part de la dreta de l’avinguda
pertany a Sant Feliu de Llobregat, mentre que la de l’esquerra o meridional és de San Joan
Despí. Erasme era el nom de pila de l’industrial tèxtil que havia comprat aquesta casa (Ca l’
Amigó) durant la segona meitat del segle XVIII. La fàbrica d’ ERASME DE LA GÒNIMA I
PASSARELL, al Raval de Barcelona, donava feina a unes 1500 persones a finals de segle XVIII.
Ell havia nascut a Moià, però als 5 anys es traslladà a Barcelona, on conegué els luxes de
l’època. La finca aquesta ha anat a parar a les monges missioneres, i recentment a mans del
bisbe que hi té la residència. Deixant Ca l’Erasme, que valdria la pena visitar si fos obert, més
que res pels jardins, emprenc direcció al Sud, després de donar la volta a la rotonda. Els
noiets bolivians i l’acompanyant van aturant-se també; i ens trobem a la vorera de la dreta
del carrer que resulta ser la BV2001, i que va en direcció al SE. L’avinguda passa per sota
l’autopista B-23. Deixa a l’esquerra una empresa de reciclatge de roba i, més endavant, una
gasolinera. Quan ja es divisa la propera rotonda, i quan a la dreta es veu el cementiri de
cotxes abandonats o dipòsit municipal de vehicles, aleshores cal girar a la dreta pel primer
carreró. Un cop haguem girat veurem un rètol de carril bici, blau, rodó, i un pas per la part
dreta d’una tanca. Recte enllà, i sempre deixant a la dreta la tanca del dipòsit de vehicles, al
final trobarem una pujadeta i un semàfor. Prement el botó verd aconseguirem en 10 segons
que ens doni pas per creuar la carretereta que és força transitada pels cotxes. De seguida
veurem a la dreta els horts municipals (de Sant Joan Despí), amb alguna caseta en molt bon
estat, i la rampa asfaltada que ens farà passar per sobre l’autopista A-2. Un cop creuada
l’autopista, el més senzill és donar la volta cap a la dreta per agafar, després, a l’esquerra, el
vial que segueix el Llobregat cap a mar. Al vial de la riba del riu segurament hi veurem força
ciclistes i gent a peu o corrent. Des del mar fins a Abrera podríem seguir aquest camí sense
massa problemes. És molt lluminós i planer. Jo segueixo cap el Sud. Una sèquia passa amb
aigua força marró al costat dels horts. Com a mínim no li deu faltar Crom ni Vanadi a l’aigua.
Hi ha alguns pollancres també que animen el paisatge. Abans d’arribar a les immediacions
de l’obra de l’ AVE agafo el trencall entre els horts cap a la dreta (SW). Si alguna vegada em
passo de llarg, aleshores, un cop a les immediacions del viaducte de l’ AVE, tiro per sota cap
el NW. Ara ja es veu el riu i avui baixa força, sense arribar a ser tumultuós. Se sent una
catipén àcida, com de rata o de claveguera oxigenada. Els marges són plens de la canya
comú i s’hi apropen una parella de petits ànecs per refugiar-s’hi. Més avall ja se sent el soroll
de l’aigua saltant per la resclosa i, sobre tot, la fressa del sobreeixidor de les piscines
depuradores de la companyia de les aigües. Jo havia creuat el riu pel cim de la resclosa.
Però, fa pocs dies, quan vaig venir amb en J., em vaig adonar que ara està massa barrat el
pas amb tanques i cadenats com per accedir-hi. Era una aventura prohibida. Ara cal fer la
volta fins per sota la C-245, o sigui, passat el segon pont. El primer és el del tren i el segon el
de la carretera a Sant Boi. La zona del pont de Sant Boi, almenys vista per sota, és una mica
caòtica. Però, sense massa dificultats, arribarem al gual per creuar còmodament (excepte
en cas de riuada) el Llobregat. Mes a llevant, i després d’un tram d’aigües tranquil·les, des
del gual veiem el pont del ramal de l’ AVE que ha de dur a l’aeroport (quan el ministeri de
foment ho cregui convenient). Un cop assolida la riba oposada, mirant a la dreta sentirem el
soroll d’una petita resclosa, i també una mica de pudor de l’aigua. Enlloc d’enfilar-nos
directament a la rotonda, és millor seguir vora el riu (cap a la dreta) reculant una mica riu
amunt. Poc més endavant hi trobarem una bifurcació i caldrà aleshores agafar la rama de
l’esquerra. Després d’una mena de mirador ample romboïdal, per una rampa en ziga-zaga
arribarem a la carretera (avinguda de MARIA GIRONA). A l’esquerra ens queden les termes
romanes, i a la dreta l’estació del tren. Si volem visitar el poble, podem fer-ho començant
per les termes. L’altre dia, amb en J., varem tafanejar una mica també per la fira de pagès
vora l’església. S’hi veia una munió de caps amb cabell negre com si fos un formiguer. Si hi
havia algun ros era un entre mil. Segueixo ara cap a l’estació, direcció riu amunt encara, o
sigui, girant lleugerament a la dreta i agafant el carrer de TORRES I BAGES. Arribo ben aviat a
la cruïlla amb el carrer (o avinguda) de MARTÍ I VILÀ. Hi ha una arbres aquí al final del canal
que baixa descobert. Segueixo el rumb 240 (WSW). Deixant a l’esquerra la Rambla (de
Rafael de Casanova), arribo a la rotonda del Pallars Sobirà, amb una illa de gespa al mig, i un
monòlit estret i molt alt amb ratlles verticals vermelles, blanques i blaves. Havia vist la
tomba del prohom català (RAFAEL DE CASANOVA) a l’església de Sant Boi quan assajàvem (més
que el dia del concert) alguna obra de BACH i alguna de MOZART amb la coral, sota la direcció
d’en Xavi Jofre, director també de l’escola de música de Sant Boi. Heus ací, doncs, que
RAFAEL DE CASANOVA és el segon moianès famós (després d’ ERASME DE LA GÒNIMA) que visqué
al Baix Llobregat i del quan seguin les petjades. Altres vegades jo passava més cap el Nord,
després de creuar el Llobregat per la resclosa, i veia la joia arquitectònica de l’església del
manicomi. Església que a mi em sembla com un Lurdes en miniatura. Ara ja no es diu tant
allò de “aquest està per anar a Sant Boi”, com volent dir que està boig. Després de la
rotonda, caldria mantenir el rumb 240 (en vocabulari aeronàutic) pel carrer d’ EUSEBI GÜELL
fins a convertir-se en carretera a Sant Climent, que és la que cal agafar per pujar a l’ermita
de Sant Ramon. Si no volem o no sabem agafar aquest carrer estret com és d’ EUSEBI GÜELL,
podem optar per pujar per les avingudes, o bé la de l’esquerra (Riera d’En Baltasar al SW i
després del Benviure, al NW), o bé la de la dreta (Picasso, Girona, i al final la Ronda de les
Mimoses, davant el col·legi de Sant Josep, cap el Sud o a l’esquerra). La primera alternativa
passa al peu de la Muntanyeta i, quant a paisatge, és una mica més agraïda. Sigui com sigui
hem d’arribar al començament de la carretera de Sant Climent, i cal saber que no està gaire
ben indicada. Però podem trobar força gent a la qui preguntar-ho. Crec que està més
indicada la direcció a la Casa del Bori que no pas a Sant Climent. Tranquils, però, si és que
sabeu rus, que a mi no m’han robat res fins ara per aquí. (Bori vol dir lladre, en rus). Però la
casa que dóna a la carretera, més que el rètol de Cal Bori, exhibeix el de restaurant Can
Xixol. La fundació Marianao vol que la finca aquesta passi a ser una mena de casal social. La
casa, del segle XVII és d’estil gòtic. La fundació Marianao fomenta l’esport i l’educació dels
joves. Compte amb un centre de reciclatge de bicicletes. Seguint uns 150 més a l’Est, i
carretera amunt, arribem al trencall, que tampoc està ben indicat, crec. Però, almenys, està
indicat com a Camí de Golbes i de Montbaig. I resulta que Golbes és el nom de la font que hi
ha a mitja costa, i Montbaig és el nom del cim on hi ha l’ermita de Sant Ramon. Deriva de
Mons Baius. O sigui que el cim devia ser de color roig difuminat com el d’alguns cavalls.
Seguint amunt i gairebé paral·lelament a la carretera que hem deixat, arribem a tocar una
caseta octogonal, la caseta de caça dels marquesos de Cornellà. Mirant enrere, ja es
comença a veure una bona panoràmica del Baix Llobregat i el Barcelonès. Un noi jove molt
ben plantat baixa pel camí i em mira embadalit com volent-me fer l’ullet perquè me’l miri.
Aquí destaca, però a França seria normalet. Uns 300 metres més amunt, seguint sempre la
direcció 240, arribem a la bifurcació, aquest cop sí ben indicada. Cal agafar el ramal de
l’esquerra, planer, i gairebé en direcció Sud. La pujada a Sant Ramon és més fàcil per
aquesta banda que per cap altre. Arribant a la font, que és al marge d’una esplanada rodona
i ombrívola, em pregunto si encara estarà espatllada. Primer sembla que sí, que segueixi
xuclant aire enlloc de deixar brollar l’aigua. Però, pel que veig, al cap de mig minut, uns nois
ja se’n surten i hi recullen aigua. L’altre dia me’n varen assabentar d’això del xuclador tres
nois molt eixerits que pujaven en bicicleta a Sant Ramon per dinar-hi. Hi ha roures
interessants per aquí, però de moment només en recullo una mostra d’un. Entre la primera
llaçada i la segona podem veure l’enorme dipòsit d’aigua. De la tercera llaçada en surt un
camí que flanqueja la muntanya cap a llevant i el barri de les Orioles. D’allí, pel camí dels
Canons, i flanquejant la Muntanyeta pel Nord, podríem retornar al centre històric del poble.
De la cinquena llaçada en surt un altra pista que va cap el mateix barri de les Orioles. És el
Camí Vell de Sant Ramon. I de la setena llaçada en surt un camí carener cap a baix a Can
Sales, ja al llindar amb Viladecans. I la pista principal, després d’haver estat serpentejant,
emprèn la recta final, deixant al Sud un gran aparcament. Un ciclista sense casc, amb cabell
gris i un paravents gairebé negre, es frissava fa estona per fer moltes pujades i baixades
seguides pel darrer tram de la pujada. Es deu estar entrenant per a alguna sortida grossa.
En total potser he trobat més de 40 persones pujant i baixant de la muntanya. Avui les
portes de l’església són obertes i potser també les del restaurant. La veritat és que no pujo
ara a l’ermita perquè m’interessa més fixar-me en la baixada. Un ciclista jove i amable, de
cabell negre, ert i tallat força curt, exhibeix una camiseta vermella de màniga curta amb
l’anunci de: “el Sobrino del Diablo”. Diuen que qui Déu no li dóna fills, el diable li dóna
nebots. Però, malgrat tot, el noi em sembla d’allò més bondadós. Uns visitants reunits a la
setena llaçada li demanen que els faci una foto de grup. Coneix bé la zona en sentit ampli,
però no ha baixat mai pel dret cap a Sant Climent. Des del collet de darrere l’ermita, la pista
que baixa cap el SW és força ampla, almenys en el primer tram. Hi pugen algunes bicicletes i
gent a peu. A l’arribar a la carena entronca amb la pujada de Viladecans. Fins i tot per aquí hi
puja algun ciclista també. Després, cap a la dreta, la pista s’acaba i la seva continuació és un
corriol ciclable de baixada per la carena roma, cap a ponent. Més avall, torna a començar
una altra pista enmig dels cirerers. Aquí trobo una parella de joves al costat d’una moto, mig
encaramel·lats. Pacíficament m’indiquen que el camí co ntinua la mar de bé (tot i baixar
fort) per on són ells fins a baix la carretera de Sant Climent. De fet la baixada no té cap
problema, almenys en btt. Només cal seguir una mica el sentit comú i prendre el camí millor
en la direcció lògica. I no cal patir gens a l’hora de creuar la riera, perquè la passarel·la
metàl·lica jo diria que la veuen fins els cecs. És allí mateix al final del camí, una mica a
l’esquerra. Mirant enrere es veu una gran masia. És Can Molins. Segons la dovella de la
porta de la façana principal data del 1709. Però consta que altres parts de l’edificació varen
ser acabades més tard, abans d’acabar el segle XVIII. Compta amb una ermita, un molí d’oli i
una premsa de raïm. La finca té unes 50 Ha (100 mujades). Hi ha documents del monestir de
Sant Cugat que esmenten aquesta finca ja al segle IX. Ha estat restaurada per l’Incasol de la
Generalitat, el 2004.

Segueixo la carretera avall però he de creuar-la per anar a circular per la dreta anant al Sud.
Curiosament, el pas zebra només arriba fins a la meitat de l’asfalt. Un cop allí, espavila’t com
puguis. És la BV 2003. La segueixo 500 m i en arribar a unes petites naus industrials (Pedret,
etc.), la deixo per agafar a la dreta la pista que discorre per la riba de la riera de Salom. Al
cap de poc em creuo amb un cotxe policial que ni miro. Van a poc a poc, com cal. I jo ben
arrimat al marge. Passat Can Riera Nou, un rètol ja indica la pujada a l’esquerra cap el Collet
de Can Bori. A mitja pujada uns andalusos fan veure que discuteixen per un pal amb el qual
volen atiar al foc de la barbacoa. Crec haver passat per aquí altres vegades venint de la
Sentiu. Però aquesta vegada, arribat al coll, enlloc de baixar cap el mar, m’enfilo pel flanc
del Pujol del Mas i la Serra de Roca Galena, sempre cap a ponent. Ha de ser una zona plena
de mines iberes, de ferro o de variscita (anomenada aleshores caler). Almenys això diuen al
museu de Gavà, que val molt la pena de visitar. Quan estudiàvem biologia havíem mirat els
bolets d’aquí, i l’havíem arribat a determinar unes 250 espècies entre en Montoliu i jo.
Algunes, potser una dotzena, no varem ser capaços de determinar-les. L’aproximació a
Bruguers es fa una mica llarga. Passen alguns cotxes per la pista, però molt pocs. La visió
del mar al peu de les valls esponeroses i al costat del delta tant pla sota un cel tant blau
només troba a faltar la proximitat de la vermellor dels cingles d’Eramprunyà. Tal com veia a
l’Street View, circulen molts cotxes per la carretera de Begues. Mirant a la dreta es veu el
Puig Madrona, al Nord de Collserola, i al fons el Montseny. I, mirant enrere, es veu Montjuïc
al final del delta del Llobregat. La carretera no té marges, però l’asfalt és prou ample com
perquè els cotxes avancin la bicicleta sense haver de trepitjar la ratlla contínua del mig. Vaig
seguint cap el Nord. A la primera llaçada hi ha un bon marge, però la zona no té gaire bona
visibilitat. A la segona llaçada, havent emprès la pujada cap el Sud, caldrà deixar la carretera
per seguir més al Sud. Hi ha un grupet de nens ajaguts al bell mig de l’asfalt, al marge de la
pujada, xerrant amb uns monitors. Deuen esperar algun vehicle que vingui a cerca’ls. Al cap
de 150 m arriba un revolt en pujada que emprèn la direcció NW a l’entrar a la finca Les
Planes. Un rètol indica que no es permet passar per allí. Cal seguir encara més al Sud i, abans
d’una cadena, pujar el marge del cantó de muntanya i tirar enrere per un corriol fins arribar
a la vora la tanca de la finca abans prohibida. Si continuéssim més enllà de la cadena, cap el
Sud arribaríem al castell d’Eramprunyà. Agafo, doncs, la pista planera que passa més al Sud
de la tanca de Les Planes. Després de la vinya, la pista ja baixa una mica fins un fondalet
amb arbres. És la incipient riera de Begues que gairebé sempre està seca ja sigui vora
Begues, vora Olivella, o vora Sant Pere de Ribes.

Tiro carretera BV-2004 amunt, cap el Nord. A ma dreta queda el gran edifici blanc de l’Hotel
Masia de Can Bonet. [Hotel Hotel Masia Can Bonet / Sant Climent de Llobregat/ Trav. Prat
de la Riba, 39 Tel. +34 (0)93-658-55-11 Fax 93637095]. I més enllà s’endevina el poliesportiu.
Després de la primera corba, a l’esquerra o a ponent, cal agafar el carrer de Jaume Font fins
a trobar el del Moll. Aleshores cal seguir a la dreta fins vora la plaça de l’ajuntament o de la
Vila (a ponent). Quan ja veiem la plaça, caldrà tirar amunt cap a l’esquerra (SSW) pel carrer
de l’Església. Després de l’església (que queda a la dreta), el carrer pren el nom del Padró
(per confluència). Sant Climent és encara un poble de veritat. Vull dir que no és una
població engolida per l’arquitectura globalitzant moderna. Hi ha encara carrers estrets amb
cases amb arcs a l’entrada. I horts vora l’església. Era i potser encara és famós per les
cireres. Potser li tinc simpatia per això, o perquè recordo la cara de salut que feia una
pagesa que anava a vendre la verdura i la fruita al mercat de Sarrià. Al poble hi ha dos forns
de pa. El que ve més de passada és vora l’església, al carrer del Còdol, 7. Pujant, al marge de
l’esquerra, veurem uns murs de llicorella secs. I més amunt, a ma esquerra també, unes
colònies a la roca pissarrosa de Polygonum interjectum (Herba Pigotera). Arribant a la
rotonda, caldrà seguir recte amunt cap el SW per l’ anomenat camí del cementiri, almenys
fins el coll De la Creu. Allí, enlloc de baixar recte cap el cementiri, caldrà pujar cap l’ WNW
pel camí de la Carrerada (sense asfaltar). És a dir, cala pujar una mica cap a la dreta. Després
de tres llaçades, i arribant a la cota 200, caldrà ja seguir cap a ponent a partir d’ara, i el més
a la vora la carena. En cas de dubte, pel solell. La pista puja força, però és ampla i de bon
pujar, a l’ombra dels pins blancs. Cap el Nord podem veure un turó amb antenes pintades
de color blanc i vermell) que és el Turó del Tàbor. Passarem pel costat d’un dipòsit d’aigua
per abastir els bombers. I arribats al Puig Endí caldrà decidir quina opció prenem. Lo millor
és agafar pel solell. Després, del terreny primari passarem a la roca vermella del Triàsic
(Bundsandstein). Creuant per segona i tercera vegada per sota la línia elèctrica i deixant Cal
Bruguera al Nord, emprenem la baixada (vermella) cap el coll 266.8 de la Roca del Barret. A
l’esquerra de la baixada hi ha una bona extensió de terra vermella. La Roca del Barret és
més a ponent que aquest coll. Cal deixar els camins de la baga i tirar sempre per la pista (a
l’esquerra) molt fressada (per motos i quads), primer cap el Sud i després, en forta pujada,
cap el NW. Passarem just per sota de la roca vermella espectacular (Roca del Barret), amb
senyals d’erosió pel vent càlid marí (petites coves). La pista pren la direcció cap a ponent i
després més cap el Nord, sempre pujant molt. Va a parar a la carretera asfaltada que puja
des de Torrelletes a Begues. L’agafem cap a l’esquerra o cap el Sud. I fins arribar al Coll de
Cal Grau, al marge ja del poljé de Begues, amb calcàries blanques del Muschelkalk. Hi ha
nombrosos rètols aquí, i pintades. I una creu de terme al cantó de llevant. Agafem el primer
carrer cap el Sud (aproximadament), que és el de la rectoria i que ens durà directament fins
la carretera de Begues. D’aquest barri pintoresc situat al Nord de la carretera en diuen La
Rectoria de Begues. La carretera de Gavà a Begues al pla de Begues fa quatre rotondes.
Anirem a parar vora la primera, pel carrer de la Rectoria. Entre la segona i la tercera
rotondes hi ha un pas alternatiu cap el Sud, primer pel carrer de la Salut i després en franc
carril bici paral·lel a l’asfalt, pel camí del Cementiri. De la tercera rotonda cap el Sud en surt
el camí cap a Sitges (carrer de l’Agricultura), passant per la Plana Novella. Entre la tercera i
la quarta, cap el Nord trobarem l’ajuntament i l’església i la majoria de botigues de
queviures. Hi ha un greu inconvenient per creuar la carretera. I és que hi ha un guarda rail
difícil de franquejar. Però no impossible. I és que cal seguir recte a l’altra banda, per la pista
(amb cadena) que duu a Cal Planes (de Begues). Primer puja gairebé en direcció cap el Sud,
per les margues del Keuper. Per tenir una mica d’idea de la geologia del Garraf pot servir un
informe de la zona de Vallirana:
http://www.meteovallirana.es/geologia-vallirana.html
En la ruta que estem fent, la geologia es pot resumir de baix a dalt en una base primària per
a començar. Aquesta base primària té pissarra i calcàries. Més amunt queda el triàsic. Està
format a la base per les arenisques vermelles del Bundsandstein. Al mig, per les calcàries
blanques del Muschelkalk. I a dalt per les margues vermelles del Keuper. Per sobre ja ve tot
el secundari clàssic, amb calcàries (i margues) grises del juràssic i, per sobre, les calcàries
molt blanques del cretàcic.

Quan la pista ombrívola va girant cap a llevant, en pujada cada cop més suau, i ja viem uns
camps petits a la dreta, caldrà estar amatents per agafar el primer trencall cap a l’esquerra,
creuant la incipient riera de Begues. Més avall, com a riera de Ribes, aquesta riera va a parar
al mar passant pel golf de Sitges, al Sud de l’hotel Terramar. A l’arribar a la carena caldrà un
altre cop seguir recte per la banda oposada, creuant una cadena per un costat, fins a trobar
la pista ampla i blanca que ens durà per sobre La Clota (en runes). Els guarets de la Clota
ocupen una gran dolina o petit poljé.
Abans de la Clota, m’avancen una parella de ciclistes. Al marge de la pista blanquinosa hi ha
un pou, una mica protegit per filferros rovellats. A uns 5 metres al fons es veu ple d’aigua.
Després de la Clota, la pista va cap el Sud fins el coll (coll de la Clota) entre La Desfeta i el
Puig d’ Agulles. Després, continua ampla cap a ponent, i, més endavant, fa quatre llaçades
enfilant-se a poc a poc per la baga del Puig d’ Agulles. La pineda de pi blanc amb càdecs és
força agradable. Pujant per la pista trobo un noi i una noia amb un parell de cavalls
preciosos. L’animal major és castany, i el petit ben negre. El negret encara és massa jove per
a poder-lo muntar, em diu el noi ros celta amb accent andalús. Al que seria la cinquena
llaçada, cap a l’esquerra hi ha un corriol no ciclable que pujaria al Puig d’ Agulles. Més val
seguir flanquejant cap a la dreta per la baga. A l’arribar a la capçalera del Fondo de la
Tronera, que ens duria al Corral Nou i a Plana Novella directament, agafo la carena que puja
cap el SE, molt a l’esquerra, fins el cim de ponent del Puig d’ Agulles. Si de seguida hagués
agafat la pista que baixa cap el SE, podria haver arribat també, pel Barranc de la Tronera, a
la baga de la Morella o al camí de Begues Plana Novella, sota el Corral d’en Romagosa. Però
havent pujat fins la carena ara aquí la panoràmica sobre el delta del Llobregat és
esplèndida. Els contraforts (que em semblem més dits que agulles) del Puig d’ Agulles i les
serres de Bruguers també valen la mena de ser admirats. Es veu Montserrat (cap el Nord) i
el Montseny (cap el NE) des d’aquí. I el Montmell (cap el SW). I el Tibidabo i el Puig
Madrona, i la Mola de Sant Llorenç del Munt. I una fina franja dels Pirineus, de la qual
destaca el Puigmal, per sobre i a l’esquerra la Mola. Més a la dreta es pot arribar a veure el
Bastiments. I més a l’esquerra es poden veure les muntanyes de la Molina (Puigllançada i La
Tossa), el Pedraforca i el Cadí, i el Port del Comte. Al vessant Nord del poljé de Begues a
l’esquerra destaca una gran pedrera que excava les calcàries blanques. I al centre un bosc
on hi ha, detectable només per la intuïció des d’aquí, la cova de Cal Sadurní.
http://cipag.beguesentitats.cat/files/4-1313-annex/memoria_de_excavacio.pdf
Recentment hi han trobat una estatueta votiva, neolítica
http://www.cadenaser.com/cultura/fotos/figura-s-ha-batejat-com-l-encantat-
begues/csrcsrpor/20121026csrcsrcul_4/Ies

A la carena cal ara continuar baixant cap el SW fins el Coll Sostrell. Una parella de ciclistes
ho fan però diuen que és poc ciclable., que val més que rodegi per la dreta seguint la pista
principal. Ells baixaran abans del Coll Sostrell cap a l’esquerra, direcció a la Sentiu, però
només fins al Purgatori, que després volen pujar a la dreta per les Tetes. Són noms que tots
els ciclistes de la vall coneixen. Al Coll les coses es compliquen per a mi. Si agafem el primer
trencall cap a ponent, a la dreta, trobarem que s’acaba al cap de 150 m. Si continuem carena
amunt, el camí es torna no ciclable. Cal continuar una mica amunt, sí, a peu, i agafar
aleshores el segon trencall a ponent, que té continuïtat fins a la Morella. Això sí, amb
pujades poc ciclables que haurem de fer a trams a peu, i baixades que caldrà compensar
després a,b pujades poc ciclables. Cal no espantar-se massa. Aquest és un racó ben isern. I
la pista al començament és molt pedregosa. M’he begut els carbohidrats d’alliberació lenta i
una ampolla d’aigua amb gas. Encara em queda una mica de menjar i una ampolla d’aigua i
la llet de Soja (Provamel). Però em sento intranquil per si aquest segon trencall s’acabés
també bruscament. La pista troba un ramal de la pista del Fondo de la Tronera (per la dreta)
i segueix baixant fins al nivell mínim de 440 m snm. Després d’aquest fondo ja anirà pujant
fins el coll a 477. I d’aquí, agafant la pujada cap el Sud, anirà pujant vers el cim de Morella,
que a mi em sembla trífid. A la dreta destaca l’esfera del radar meteorològic i a l’esquerra al
final veuré la creu del cim pròpiament dit. M’asseguro amb el mapa que cal traspassar el
collet per anar cap a mar a trobar la carretera que puja del Rat Penat. Quan encara no he
arribat a la carretereta que llinda per sobre amb l’abocador (clausurat) de Valldejoan, veig
enrere un ramat de cabres (i algunes ovelles) entre les roques blanques de sota el cim. I hi
veig també un jove ciclista alemany amb culot curt que du la bici a collibè per pujar fins al
mateix cim per una mena de corriol poc transitable. Parla un bon català, però potser
exagera massa la “v” que pronuncia gairebé com “f”. Després d’una cadena es veuen
corrals en ruïnes i la dolina de Campgràs. La carretera asfaltada és assequible. Hi va gent a
peu passejant. Jo tenia por que no hi hagués una tanca infranquejable. Però, no. De seguida
arribo a l’aparcament del Pla d’en Querol on uns espeleòlegs estan de bon humor tot i tenir
una mica de pressa per preparar el material. D’aquí cap a la Pleta hi ha uns 10 avencs; i
d’aquí cap a Morella n’hi ha uns altres 15. Fan servir els júmar i els estreps i poca cosa més.
Fan broma tot dient que tenen un company especialitzat en anar davant i que si hi ha gasos
ja els avisa perquè els detecta molt bé. La veritat que em fa por, tot i que fos en Garcia Lillo
qui hagués arranjat les filtracions de l’abocador que havien ocasionat alguns morts, i és que
fa molts anys d’això. L’aproximació per carretera a la collada de Vallgrassa se’m fa una mica
llarga. Passen alguns cotxes força de pressa però respectant la distància de seguretat amb
la bici. Jo vaig molt a poc a poc. Ja no estic per competicions, a les cinc de la tarda. Faig
alguna foto de la Vall de Carxol (continuació del Fondo de la Tronera) i de Campdàsens vist
des de la collada de Vallgrassa. I vaig tenint records de quan anàvem corrent per aquí amb
la Carme. A aquestes hores, si no trobo en S., no sé pas què faré, perquè em trobo cansat
per a continuar.

Arribo a casa seva, i no hi és. Truco a un amic seu i em diu que ha sortit a donar una volta en
bici. A la casa del costat el veí torna amb la dona i una criatura recent nascuda. El bar de
l’altre costat té il·luminació nadalenca, però no s’hi veu ningú. Baixo una mica. Faig fotos del
monestir de Plana Novella. L’havia visitat quan era només una reminiscència del palau on
Alfons XII hi passava algunes vacances. Crec haver-hi vist en Richard Gere per aquí. Si l’era,
ens va causar molt bona impressió, per la seva excessiva bona educació amfitriònica. El
Corral Nou, a més del monestir, o d’un petit hotelet vora el monestir, serien una alternativa
per anar a dormir-hi. Però caldria haver-ho lligat tot abans.
 Sakya Tashi Ling - Monestir budista del Garraf. Palau Plana Novella (de Pere
Domènech i Grau, amo, el 1885). Olivella.
o Telèfons +34 937 432 285 +34 937 432 010 y 677 574 982
o garraf@monjesbudistas.org
o Horari d’atenció i informació: de dimarts a divendres de 10:00 h a 13:30 h i de
15:30 a 18:00 h. Caps de setmana i festius de 9:30 h a 18:00 h. Tancat al
públic els dilluns no festius.
 La Merla Blanca- El Corral Nou. Telèfons: 696569993 – 696569993 (parlen també
italià).

Els pares d’en S. m’havien dit pel matí que a la tarda el S. seria a casa. Sempre du el mòbil
apagat. Ja és de nit quan ell arriba. Jo he aprofitat per menjar i beure a pleret. Està sorprès,
però crec que content de veure’m. Anem parlant de les nostres coses i després de sopar em
passa un vídeo de bici de descens per Vall-Nord. L’endemà encara creu que l’acompanyaré
de camí de retorn cap a Barcelona, però li recordo que prefereixo continuar la ruta fins a
Vilanova i la Geltrú. Passades les set de la matinada, encara de nit, ens acomiadem. Jo
retorno a poc a poc cap al collet de Vallgrassa. Algun cotxe m’avança. Al collet de Vallgrassa
comença a clarejar però ni quan arribo a Can Planes hi ha llum suficient per a què les fotos
quedin bé. Penso força en la tia Conxa, la filla del mestre Armengol i Gavarró, el meu
rebesavi. El mestre de Santpedor es va emocionar quan els masovers el varen invitar a una
xocolata desfeta calenta. I tot distret fa signar un paper que creia que era el permís de tala
del bosc. I era la cessió de la propietat de Can Planes i el tram de les Costes de Garraf. La tia
conxa s’ho agafava tot amb filosofia i semblava, malgrat tot, il·lusionar-se per la vida, que va
ser llarga, de gairebé cent anys. També és gairebé centenari un nebot seu i cosí germà del
meu avi. Al meu avi li feia una il·lusió especial la malvasia de Sitges. Li espurnejaven els ulls
cada cop que l’anomenava. La vinya de Can Planes és força extensa, d’unes 10 Ha o 20
mujades. A ell li agradava menjar dàtils de margalló, ben aspres. Vora la casa n’hi ha de ben
robustos. Potser també recordant els avantpassats que visqueren al Garraf. Deia que, abans
de la feta aquella de la signatura, el Garraf era tot un alzinar. Jo li expressava els meus
dubtes però ell sempre es reafirmava. Potser es referia als temps en que els avantpassats
eren els senyors feudals de Vilafranca del Penedès, cap el segle XIII. L’entrada a la casa
queda dissimulada i, en tot cas, està indicada només pel camí cimentat i una arada
abandonada al costat. Molt abans d’arribar-hi, a l’entroncament amb la pista que ve de
Campdàsens, hi havia una bassa amb rètols avisant que pot ser sancionat qui hi introdueixi
animals aquàtics. Vaig fent temps anant direcció a Campdàsens per veure uns roures, i
retronant de la Casa Vella fins que es fa més de dia, a 2/4 de 9. Cap al mar es veu el barranc
del Tro. Em sembla recordar que el meu avi en parlava d’aquest barranc i deia que quan
tronava els trons hi ressonaven d’una manera espectacular. Brostejo algun brot de romaní
que aquí abunda i està en flor, per fer-me passar la gana, ja que he esmorzat poquet. De
Campdàsens venien alguns cotxes. La pista cap a Sitges està molt bé. I no costa gaire
orientar-se. Ni cal. Cap a ponent, passat el Coll Blanc, es troba una casa nova, aïllada, amb
piscina, que crec que anomenen Ca l’ Amo, a la banda de mar. Estem en ple terreny càrstic
cretàcic. Aviat trobo el ramal que ve directa de la Plana Novella, passant per Jafre, i que ja
conec de moltes vegades. A partir d’aquí, la pista baixa cap el SW. Es veu el mar des d’aquí i
la capçalera de les valls que conflueixen a Vallcarca. Aviat arribo al Mas Maiol, un centre de
tir al plat. Al SE de la casa, hi ha un cingle blanc, on hi viuen algunes matetes de Poliol. I una
balma de poca fondària on hi reposen els ossos d’un noi de quinze anys. Els ossos cranials
no denoten cap ferida o traumatisme. És un misteri com va anar a parar allí. La finca ara és
casal dels caçadors de Sitges. A l’entrada sembla haver-hi una càmera de vídeo-vigilància. Hi
ha un camp planer ben llaurat al costat. I murs de pedra seca arreu força gruixuts i alts,
sense arribar ni de bon tros a les proporcions de les “nurahgi”, clar. Passant per la baga de
la Sivina recordo la ubicació de l’ Ophrys arnoldii, una orquídia del grup d’ Ophrys fusca, però
que floreix al maig enlloc del febrer. El meu amic canari resident a Manresa, l’Enrique Arnold
León, l’havia detectada feia temps, però en Delforge se li va avançar i la va descriure abans
que ell, dedicant-l’hi, això sí. Al coll a ponent de la Sivina la pista principal emprèn la darrera
baixada en direcció al mar, cap el SW. La pista està cimentada i és estreta; però, de tant en
tant disposa d’un apartador per facilitar el pas de dos vehicles que vagin en direccions
oposades. A baix hi ha el polígon comercial i industrial (Mas Alba: avinguda del Camí Pla)
amb un viver (Llopis), un Caprabo, un Lidl, un Miró, una gasolinera, i magatzems de
bricolatge, mobles, maquinària, materials de construcció i lampisteria, perfumeria, esports,
etc. Per anar a parar al Cau Ferrat caldrà simplement seguir recte cap el mar. Passo pel
costat de les escoles on hi ha un petit embús perquè a les nou entren. Hi ha una guàrdia
urbana que dóna les ordres amb senyals i de viva veu. Arribat a la zona del tren trobo, com
havia vist a l’Street View el pas subterrani amb rampa per baixar i per pujar. Decideixo
continuar pel carrer de Rafel Lopart. Aquí el guàrdia també vesteix una armilla reflectant
però, o bé odia les bicicletes, o bé no hi veu bé. Arribo al mar al mateix punt on s’acaba
normalment la famosa bicicletada de Sitges. La mar està revoltada avui però tampoc n’hi ha
per tant. Des d’aquí es veu bé la platja i l’ermita de Sant Sebastià. A la placeta hi ha una
estàtua honorant al pintor Santiago Rusiñol. El carrer del Cau Ferrat i el Marycel està en
obres. La bastida apuntala les façanes de les dues bandes del carrer de manera que fa com
un túnel. Aviat seré davant l’església de Sitges (Sant Bartomeu i Santa Tecla). Des de
l’esplanada, que cal abandonar baixant escales i exposant-se una mica a la bromera de les
ones, es domina la badia de Sitges i el seu passeig marítim. Hi ha moltes escultures a l’inici
del passeig. Ni a Itàlia se’n trobaria tanta concentració. Un rètol manifesta l’admiració crec
que de Rusiñol envers els de Sitges per la seva seriositat i hospitalitat. Hi ha una altre
escultura seva de peu al passeig com parlant amb Utrillo, un altre pintor. Crec que una
amiga de ma mare, descendent de Campdàsens, tenia alguna cosa que veure amb Utrillo i
amb Marycel. I pel que fa al Dr. Roig i Raventós, el meu excel·lent pediatre, el segueixo
relacionant més amb Blanes que amb Sitges, tot i que era fill de Sitges. Les cases del passeig
marítim són a quina més bonica. Sembla que concursin en un concurs d’arquitectura. Per
alguna cosa Sitges és el poble més car d’Espanya.

Per al meu avi ARMENGOL, Sitges era una cosa pròpia; ell se sentia de Sitges, tot i que crec que no hi va
néixer. Els seus avis tenien la finca de Can Planas, que varen perdre per un engany. La processó de
Corpus amb les catifes de flors i l’exposició de clavells eren coses que no es perdria mai. La malvasia
tampoc faltava mai a casa. Si se’l volia fer content al meu avi li havies de parlar de Sitges. Potser era
la seva vena sitgetana que el feia tenir gegants amagats a l’estança darrera la llar de foc. Els treia en
alguna ocasió especial a passejar per la casa. De jove es veu que a casa s’hi feien obres de teatre,
passades de pel·lícules i ell mateix, fins i tot ja de molt gran, feia jocs de mans. Per altra banda, els
MASÓ, o sigui, la seva dona o la meva àvia, també tenien les arrels a Sitges. RAFAEL MASÓ GRAU hi tenia
la torratxa que era on hi ha ara l’hotel Calipolis, crec. I hi tenien vinyes també a Sitges.

SITGES: municipi del Garraf que limita amb Gavà, Castelldefels, Sant Pere de Ribes, Olivella i Begues. Una sitja és
un dipòsit excava a la roca de 2 m de fondo i 1.5 m de diàmetre per emmagatzemar ordi o grans. Les sitges més
antigues s’ha trobat a la Cova de Cal Sadurní (Begues), on s’hi elaborava la cervesa més antiga d’Europa. Al nucli
antic de Sitges també se n’hi ha trobat.
El terme municipal comprèn, a més de la vila de Sitges, els petits pobles de Garraf, Vallcarca (colònia), les
Botigues de Sitges (amb urbanitzacions com Garraf-2, Rat Penat, Passeig Marítim de les Botigues), el llogarret
de Campdàsens, la urbanització de Miralpeix, i moltes altres urbanitzacions: Aiguadolç, La Bòvila-Madriguera-
Baix Fondat, Les Botigues, Can Girona, Casc Antic-Centre, Cases Noves, Cases del Sord-La Plana-Can Pei, La
Llevantina, La Marina d'Aiguadolç, Els Molins, Montgavina, Plans d'Aiguadolç, Port d'Aiguadolç, Platja Sant
Sebastià, Poble de Garraf, Poble Sec–Pins Vells, Quint–Mar, Santa Bàrbara, Sant Crispí, Terramar, Oasis–Sínia
Morera, Vallpineda, i Vinyet.
Sitges està comunicat amb Barcelona per autopista (C-32) de peatge, des de 1992, i per la carretera de les Costes
de Garraf (des de 1879), i pel tren (des de 1881). Fa anys que el tren ràpid (talgo) ja no hi té parada.
És famosa la Pedalada de Sitges que s’organitza a primers d’octubre cada any des de 1994 amb un gran nombre
de participants (uns quatre mil). L’itinerari va des de la Plaça Espanya a Sitges seguint la costa. Per la carretera
que va de les Botigues de Sitges a Garraf-2 i Rat Penat fins a La Pleta hi pujà la Vuelta Ciclista a España, el 2010,
com a final d’etapa de primer grau. El famós ciclista JOAN ANTONI FLECHA, nascut a l’Argentina el 1977, ha viscut a
Sitges des dels 11 anys. Es retirà com a professional el 2013. A Sitges hi ha la Penya Ciclista Maricel.
Per Sitges hi passa el GR-92 que ressegueix la costa, i el GR-5, o camí de Sitges a Monsterrat. Per a visites
guiades, connectar amb el telèfon 619 793 199.
La pluviositat mitjana anual és reduïda: 420 litres per metre quadrat. Els vents dominants són del Sud i del SW
excepte a l’estiu que són de l’Est i el Sud-est. El paisatge de Sitges és molt lluminós. Està dominat per la blavor
intensa del mar, la verdor dels pins, i la blancor de les roques calcàries (cretàciques) i de les cases
emblanquinades. De l’estat del mar en donen bona compte algunes webcams.
http://www.lasantasurfsitges.es/webcam-sitges/
http://www.surfcatalunya.cat/webcam-sitges/
Les pinedes de pi blanc dominen als boscos, i la vinya (o alguns garrofers, ametllers o oliveres) als camps. El
sotabosc és de brolles de romaní i bruc d’hivern, o de màquia d’ullastre i margalló (amb llentiscle). Algunes
zones són més inexpugnables quan estan cobertes per garrigues espesses. A més, sota la garriga hi poden
aparèixer els escurçons, molt verinosos, quan fa molta calor. Al segle XIX encara dominava bastant l’alzinar,
però les tales abusives i els incendis han fet impossible la seva regeneració.
Les muntanyes són suaus. Començant per la platja de Castelldefels, l’ arc de muntanyes i collades de llevant a
ponent per sobre el municipi està format pel Puig de l’Olla (428 m), la Morella (596) (però ja fora del terme, més
amunt del límit que és a la dolina de Campgràs), collada de Vallgrassa, i Penya Riscle (308 m). A la zona
ponentina de la collada de Santa Bàrbara i zona de Miralpeix, ja tocant a Vilanova i la Geltrú, es trenca una mica
la tendència a abaixar-se del terreny des de La Morella cap a Vilanova.
Les planes de Sitges i de les Botigues (tocant a Castelldefels) són d’al·luvions quaternaris. A la Cova Fumada
(vora Castelldefels), a l’Ensulsiada i a la Punta del Baluart, s’hi ha trobat restes humanes del mesolític. A la Cova
del Gegant (passada l’Atlàntida) s’hi han trobat restes de neandertals de 50.000 anys a. de C. A les coves Verda,
de Sant Llorenç (a 6 Km del nucli de Sitges i a 190 m snm) i dels Molins (a la propietat dels GARCIA-MUNTÉ) s’hi ha
trobat restes de l’edat de bronze (segles IX, VIII a. de C.). MIQUEL UTRILLO en va dirigí l’excavació de la Cova de
Sant Llorenç; i en publicà un primer estudi el 1921. Al mateix santuari del Vinyet hi havia una vil·la romana. I tot el
Puig de Sitges (3 Ha) està ocupat per restes romanes i ibèriques. El nom antic o romà de la vila era de Súbur.
Alguns suposen que ve dels egipcis que tenien allí, passat l’any 800 abans de Crist una ciutat vora Tebas amb
aquest nom. Altres creuen que Súbur era el nom antic d’Olèrdola i que Sitges era més que res el port d’Olèrdola.
Una llegenda explica que el cabdill moro va convidar als capitans de les tropes del comte BERENGUER RAMON a
parlamentar a la fortalesa que ells estaven assetjant. Els va fer servir peixos frescos de set menes diferents. Amb
la qual cosa es donava a entendre que tenia un túnel que comunicava la fortalesa amb el mar. Alguns anomenen
Sitges “La Blanca Súbur”. En tot cas, PLINI EL VELL, MELA i PTOLOMEU escrivien que hi havia una vila entre
Barcelona i Tàrraco, a la costa, anomenada Súbur. Pertanyia a la tribu ibera dels cossetans que dominaven per
exemple les poblacions veïnes d’Olèrdola i Darró (Vilanova).
El castell de Miralpeix data almenys del 1037. El 1273 BERNAT DE CENTELLES es casa amb SAURINA DE TERRASSA, néta
de SAURINA DE SANTA OLIVA (sitgetana). El matrimoni no anava massa bé, pel mal geni del marit. Però tingueren
una filla, BLANCA, que el 1319 es casà amb GUILLEM DE CALDERS . El 1304 Sitges pertanyia a la vegueria de Vilafranca,
que arribava fins a Tamarit, Santes Creus, Montserrat, i el Llobregat. El 1320 BLANCA ven els drets feudals a
BERNAT DE FENOLLAR, qui estava casat amb BLANCA DE TORRELLES . El 1321 BERNAT DE FONOLLAR porta d’Atenes (o
Neopàtria) uns ceps de Malvasia. JAUME II, en agraïment per la conquesta feta amb ajuda dels almogàvers, li
atorga el domini feudal dels castells de Sitges i de Campdàsens. Al morir BERNAT DE FONOLLAR el 1327, els drets
feudals passen a la Pia Almoina, més o menys ininterrompudament fins a mitjans de segle XIX. El 1326 BERNAT DE
FENOLLAR havia endegat l’hospital de Sitges i la capella de Sant Joan, on fou enterrat. L’hospital durarà fins 1910.
El 1346 Sitges celebra el mercat els dijous. Ara es fan els segons i quarts dijous. Durant el regnat de Pere III el
Cerimoniós Sitges passa de 450 habitants a 1300, gràcies a la colònia de l’Alguer (Sardenya). El rei, amb
problemes econòmics ven els drets feudals de Sitges a la Pia Almoina el 1353. Els canonges de Barcelona ARNAU
DE BUSQUETS I BARTOMEU CATALÀ de seguida es presenten a la vila per fer valdre els drets de la Pia Almoina sobre
Sitges. Però el 1382 el rei recompra els drets i els traspassa al seu cunyat BERNAT DE FORTIÀ, qui el 1385 obté també
els de Campdàsens. Estant el rei moribund, la seva muller SIBIL·LA fuig de palau per por del fillastre i futur rei i va
a refugiar-se primer a Sitges i després a Sant Martí de Sarroca on és empresonada per les tropes de JOAN I. JOAN I
cedeix els drets feudals sobre Sitges a la seva esposa VIOLANT DE BAR el 1387. El 1390 venen un altre cop els drets
a la Pia Almoina. Per tal de fer front a les despeses de les noces de la filla. Durant segles Sitges es regí per la
Trentasisena, un consell dels principals 36 caps de família. MARTÍ L’HUMÀ descansa a Sitges el 10 de gener de
1408. El rei JOAN II descansa uns dies de la cacera pel Garraf el desembre de 1478. En algun moment del segle
XVIl l’església de Sitges passa també a estar sota l’advocació de Sant Bartomeu, a més de Santa Tecla. El 1576
s’inicia un plet contra la Pia Almoina,primer amb moltes esperances. Els reis d’Espanya FELIP II i FELIP III atorguen
a Sitges alguns privilegis. El 1606 però la Pia Almoina torna a recuperar tot el seu poder sobre Sitges. El 1639,
durant la Guerra dels Segadors els sitgetans s’horroritzen —i encara ho estava el meu avi, a qui els ulls se li
entornaven i posaven mats i plens com d’uns minúsculs granets morats quan en parlava amb extrema indignació
— perquè les tropes de FELIP IV llençaven la malvasia pels carrers,com qui volia regar el terra, i donaven el pa i
l’herba del blat tendra als cavalls. Durant els segles XVII, XVIII i XIX Sitges va ser una zona d’estira i arronsa entre
les tropes d’un bàndol i l’altre que volien conquerir Barcelona o Tarragona o que fugien d’una o altre ciutat quan
acabaven de perdre-la. Les tropes, gairebé sempre, demanaven tributs molt alts, amb pena de presó o de mort
si no se’ls donava tot allò que volien: menjar, beguda, llits, cases, etc. El primer de juliol de 1642 hi hagué un
encontre per mar de les esquadres francesa a les ordres del rei LLUÍS XIII i del Cardenal RICHELIEU, i l’espanyola a
les ordres del rei FELIP IV i en CONDE-DUQUE DE OLIVARES . I això era després de la derrota dels espanyols a Montjuïc
el 23 de gener de 1641. La primera república catalana de PAU CLARÍS va ser molt inestable, tot i supeditada a la
monarquia francesa. El setembre de 1649 les tropes espanyoles comandades per JUAN DE GARAY ataquen Sitges
amb set mil soldats d’infanteria i 3500 de cavalleria. Al barri septentrional del Poble Sec, el 1649 s’hi instal·laren
els canons de FELIP IV. El 1650 la pesta atacà Sitges, però potser gràcies a les súpliques a Sant Sebastià, només hi
hagué una baixa (oficialment). El 3 de gener de 1650 cau Barcelona i la república catalana. El 13 de novembre de
1668 JOAN D’ÀUSTRIA, fill il·legítim del mateix FELIP IV (i la CALDERONA) pernocta a Cal Mus de Sitges. El 24 de febrer
de 1669 JOAN D’ÀUSTRIA pren Madrid i foragita NITHARD, jesuïta conseller de la seva madrastra la reina, cap a
Roma. Durant molts segles hi hagué litigis entre Sitges i la Pia Almoina, organisme adscrit a la catedral de
Barcelona. “El 1679, per exemple, hi hagué un pacte de concòrdia. El 1672 s’havia erigit la nova església (que
encara perdura). El 1685 Sitges llença al mar la seva fragata. El 1691 RAMON FOIX fa de mestre a Sitges. Durant el
segle XVII, Sitges té drassanes amb mestres d’aixa, i produeix vaixells d’uns 80 tones.
Per l’agost de 1705 Sitges posa a disposició de l’arxiduc CARLES D’ÀUSTRIA una fragata (la que donarà nom a la
punta rocosa o placeta al costat de l’església). El 1706 comença un altre plet contra la Pia Almoina. Sitges es
posa tant com pot al costat dels Àustria i contra els borbons. Hi ha unes quantes anades i vingudes de la fragata
en auxili de les tropes catalanes i contra les espanyoles. Però el tractat d’Utrecht el 1713 posa fi a l’ajuda dels
anglesos i dels Àustria als catalans. El febrer de 1714 PATIÑO tala els boscos de Sitges com a penyora pels
impostos que els sitgetans no poden pagar a les tropes espanyoles. Després el DUC DE PÒPULI demana un
rescabalament exagerat immediat que els sitgetans no poden satisfer. Només amb uns mesos van pagant. El
1758 el decret de Nova Planta de FELIP V fa i desfà uns quants costums i drets catalans. Els veguers passen a ser
corregidors. El 1760 el rei CARLES III esborra de les lleis gairebé tota l’autonomia municipal. Però donà llibertat de
comerç amb Amèrica. Molts sitgetans es feren a la mar cap a Cuba. Encara a finals del segle XIX els vaixells que
hi anaven, des del port de Barcelona, saludaven al propietari de la naviliera consignatària (RAFAL MASÓ GRAU) que
els retornava les salutacions amb banderes des de la torratxa del que ara és l’hotel Calipolis. El 27 d’abril de 1797
i també el 7 d’octubre, dos vaixells anglesos amb canons guerregen contra Sitges des del mar, però al final són
derrotats. Un dels canons del baluard encara es conserva com relíquia vora l’església. Durant el segle XVIII hi
havia uns 200 mariners a Sitges. Alguns sitgetans s’establiren a la Isla Cristina, de Huelva, que no és una illa, i
pràcticament era més catalana que andalusa. El 1792 JOSEP BONAVENTURA I FALÇ urbanitza les seves terres, a la
zona de l’actual carrer de San Bonaventura. Durant el segle XVIII, Sitges compte amb un bon nombre
d’artesans:teixidors, rajolers, xocolaters, forjadors, boters, etc.
Durant la Guerra del Francès també hi ha anades i vingudes de les tropes, cada cop demanant impostos. El 15 de
gener de 1813, 50 sitgetans són fets presoners i conduits per les Costes de Garraf cap a Barcelona. El 9 de juny de
1811 la Mancomunitat de Catalunya havia disposat d’una bona suma per a millorar el port de Sitges. Durant el
trienni liberal (1821-1823) l’alcalde de Sitges fou en JOSEP GRAU VILANOVA, nascut el 1785; havia anat a Cuba el
1802; i va ser avi de RAFAEL MASÓ GRAU, de la naviliera consignatària entre Barcelona i Cuba. El 1824 s’inaugura el
cementiri de Sant Sebastià, dissenyat per l’arquitecte ENRIC SAGNIER I VILLAVECCHIA. Hi destaquen panteons
d’indians : ALEJO VIDAL QUADRAS, ANTONI CARRERAS ROBERT, JAUME BRASSÓ I MUSSONS, JOSEP CROS I JULIANA, MANUEL
ROBERT I ALDROFEU, PERE JOU, RAMON CANUDAS. Hi ha algunes escultures de JOSEP LLIMONA, AGAPIT VALLMITJANA, i
MANUEL FUXÀ. A la tomba de CANUDAS, amic de RUSIÑOL, el pintor hi va posar una creu que tenien al jardí de
Montmarte, el 1892.
Durant el segle XIX el port havia de servir per a exportar el vi de Sitges i per a importar fruita. Teixits (cotó), sal,
farina, fusta, etc. El 1835 es refà la muralla de Sitges com a prevenció de les guerres carlistes. El primer de maig
de 1836 cau Sitges en mans de 3000 homes de les tropes carlistes comandades per PITXOT I COPONS. La feta donà
nom al carrer que ara l’ha canviat pel de Carrer del Pecat. I aquest mateix any acaba d’una vegada per totes el
domini feudal de la Pia Almoina sobre Sitges. El 1837 s’inaugura el servei de Correus. El 1840 s’inaugura el passeig
marítim on s’hi celebra la fira d’estiu del 16 al 18 d’agost. El 1844 s’inaugura una escola primària al Vinyet. A
l’agost de 1854 Sitges és atacada pel còlera. Hi ha unes 80 baixes. El 1872 té lloc la darrera escomesa carlista que
acaba a Sitges el gener de 1874 amb 4000 homes comandats per RAFEL TRISTANY. Però no hi abusos ni econòmics
ni d’altre tipus contra els sitgetans. El 23 de setembre de 1874 (festivitat de Santa Tecla) hi ha un gran aiguat. El
1880 PERE DOMÈNECH I GRAU (l’amo de la Plana Novella) construeix el pont sobre la Bassa Rodona, per allargar el
passeig. El 1887 s’inicia la societat que ha d’endegar el ferrocarril entre Barcelona i Valls tot i passant per Sitges i
Vilanova. El 1881 (29 de desembre) s’inaugura el tren. El 1913 s’implanta la doble via. El 1916 s’inaugura la nova
estació de Sitges, impulsada per EDUARD MARISTANY. La carretera entre Barcelona i Calafell, passant per les
Costes del Garraf, és propulsada per VÍCTOR BALAGUÉ, diputat per Vilanova i la Geltrú, i inaugurada el 1879, per un
traçat una mica diferent del camí antic. La llegenda assegurava que ANNÍBAL passà per un camí que hi havia a les
Costes. El cas és que el rei JOAN I atorgà als veïns el dret de cobrament de peatge (1392) pel camí nou que
endegà BERNAT DE FONOLLAR (1326). El 1864 el camí de les Costes de Garraf, a trams, feia només 70 cm d’ample.
Les obres de la nova carretera començaren a la zona del Llobregat. La carretera de Sitges a Vilafranca és
inaugurada el 1844. El 1868 s’inaugura l’enllumenat públic amb llums de petroli. L’enginyer que l’havia dissenyat
era Ildefons Cerdà. L’11 de febrer de 1881 s’enceta l’enllumenat públic a gas (Auer) a Sitges. El 1882 s’inauguren
les fonts públiques essent alcalde JOSEP AMELL. El 25 d’agost de 1886 s’enceten els primers “Jocs Florals”
anomenats de diverses maneres. El juny de 1898 l’ajuntament promulga un edicte per a poder castigar els qui es
banyin sense vestit de bany. Aquest mateix any s’erigeix el monument al GRECO, gràcies a la insistència de
SANTIAGO RUSIÑOL. El 1902 arriba aigua de xarxa a les cases de Sitges. El 1906 s’instal·len els Maristes inaugurant
una escola. El 1907 s’erigeix el monument al Dr. ROBERT. El 1913 s’inaugura l’enllumenat públic elèctric.
El 18 de maig de 1919 té lloc la primera exposició de clavells a Sitges.
La guerra del 1936 mobilitzà uns 800 sitgetans, dels quals moriren uns 150. El 22 de gener de 1939 entraren a
Sitges les tropes victorioses del general FRANCO. Amb el canvi de règim, molts dels carrers canviaren llurs noms.
El 1946 s’inaugura el camp de futbol. El 1949 i el 1969 es construeixen espigons per a protegir la platja de la
Ribera. El 1960 s’inaugura el grup escolar ESTEVE BARRACHINA, després d’uns quants segles d’intentar tenir escola
fixa a Sitges. A més, ara, Sitges compta amb els Escolapis, l’IES MIQUEL UTRILLO, i l’IES JOAN RAMON BENAPRÈS; les
escoles Agnès i del Vinyet; i un centre de formació professional. El 1962 arriba la televisió a Sitges. El 1966 es
construeixen emissaris de les clavegueres dins el mar. El 1972 s’inaugura el Port esportiu d’Aiguadolç. Les
antenes de televisió s’ubiquen el 1973 al Montgròs (al terme de Sant Pere de Ribes).
Les cases de pescadors típiques de Sitges estan molt emblanquinades i tenen pintades unes ratlles de color blau
marí fosc com a sanefa, a l’estil grec, a la base de les parets externes.
La platja de les Botigues de Sitges és la continuació de la de Castelldefels i no se’n diferencia gens, a no ser pel
gran port esportiu (Port Ginesta: 2007), un dels majors d’Espanya, tocant la a les roques del massís del Garraf. El
llogarret de Garraf queda rodejat per roques blanques, algunes pedreres i el penya-segat de la Falconera
(foradat pel túnel de l’autopista Pau Casals). A la Falconera s’hi pot sentir, amb una mica de sort, el xiulet del vol
en picat gairebé ultrasònic del falcó. I, amb més sort, es pot pouar aigua dolça de dins el mar des d’una barca, ja
que hi ha una deu d’aigua submarina, la més cabalosa de Catalunya. Després del penya-segat de la Mala Dona,
anant cap el Sud o cap a la vila de Sitges, trobem Cala Morisca, abans el complex industrial de Vallcarca. Cala
Morisca és nudista, i disposa d’un aparcament de pagament. Vora el Port de Vallcarca, cap al Nord, hi ha una
caleta també mig nudista. Al Port, privat, l’aigua ja no és tan apta per al bany, degut a les descàrregues de gasoil
dels vaixells. Hi està expressament prohibit agafar aigua de mar, ni que sigui per al bestiar. A la cimentera
aprofiten per a cremar-hi escombraries metropolitanes. Fou la primera cimentera d’Espanya, el 1933, endegada
per BUTSEMS & FRADERA. El 1902 intentaren comercialitzar el ciment posant-los dins de bótes de vi. En aquella
època (des de 1800) Sitges produïa deu mil bótes l’any. Terra endins, i amunt, a 190 m snm, destaca la blanca i
bonica ermita de la Trinitat, on s’hi pot accedir per una carretereta molt estreta i molt pendent des de la de les
Costes. S’hi celebra l’aplec el diumenge després de la Pasqua Granada. L’erigí el 1059 MIR DE GERIBERT, penedit
per haver-se alçat contra el comte RAMON BERENGUER.
Després de la Cala del Forn, ja trobem Aiguadolç, barri de la vila de Sitges, el nom del qual deriva d’una deu
submarina d’aigua dolça, molt menys potent, però, que la de la Falconera. Al port d’Aiguadolç la Pia Almoina hi
havia instal·lat dues columnes que servien per facilitar l’execució dels condemnats a mort per aquesta
organització religiosa dirigida pels canonges de la catedral de Barcelona. Varen ser enderrocades durant la
Guerra del Francès. Les obres del port varen suprimir La Bufadora, un pou natural per on se sentia bufar aire
degut a les ones del mar. El 1903 s’hi havia instal·lat un enginy per a produir electricitat amb les ones del mar,
però el mar se l’endugué.
Hi ha, després, la platja o cala de Sant Sebastià, ja a tocar l’església i el barri antic. Al seu peu, i cap a ponent,
s’estén el llarg passeig marítim, per on s’hi pot passejar, patinar, córrer o anar en bici. La primera platja és la de
la Fragata, on ha el club nàutic. La segona és la de la Ribera. El primer hotel famós que trobaríem seria el
Calipolis, després el Súbur (1916), i l’últim de tots el de Terramar (1933), a la zona marítima anomenada de les
Anquines, abans de la zona terrestre de Miralpeix. Les platges del passeig marítim són de llevant a ponent: La
Fragata, La Ribera, (on desemboca el carrer d’Espanya), la platja de la Bassa Rodona (on desemboca l’avinguda
Sofia), la platja de l’Estanyol (vora on hi ha la Casa Vilella i on desemboquen els carrer de PRAT DE LA RIBA i
d’ANSELM CLAVÉ), la platja de la Riera Xica (on desemboca el carrer de MOSSÈN JOAN LLOBERAS), la platja de la Barra
(on desemboca el carrer de MANUEL SABATER i vora on hi ha la casa Sansalvador i la torre Concepció), la platja de
Terramar (on desemboca el carrer de JOSEP CARNER),i la platja de les Anquines (on desemboca el carrer de JOSEP
VICENÇ FOIX). De la platja de la Barra a la de la Fragata s’organitza cada any el primer diumenge d’agost (des de
1950) una competició de natació molt espectacular pel gran nombre de participants. L’organitza el Club Natació
de Sitges.
Abans de Miralpeix trobaríem la riera de Ribes, i el Golf. I, més enllà, la plana de la discoteca Atlàntida, a recer de
la platja de les Coves. La discoteca era molt més famosa que la cova (ara marina) habitada pels neandertals.
Recentment ha estat inhabilitada amb l’excusa de la Llei de Costes. A la zona de Miralpeix, que llinda al final amb
el terme de Sant Pere de Ribes, hi ha dues cales nudistes (Cala de l’Home Mort i Cala dels Gegants) i zona de
cruising (gai, una mica cap a l’interior de la costa. A la Cala dels Gegants hi ha un xiringuito (amb bandera gai).
Entre les dues hi ha una mena de promontori (La Desenrocada) i més cap a Vilanova un altre (Punta Grossa).
Més enllà ja només hi ha dues cales menudes (cala Xica, Cala del Gaspar) abans de trobar la zona marítima pètita
del terme de Sant Pere de Ribes i, més enllà, la de Vilanova i la Geltrú. A Sitges hi ha gairebé 5000 places
hoteleres. Des dels anys 1970 ha agafat fama de ser un espai gai, i hi acudeixen gais (homosexuals) de tot el món
a passar uns dies de vacances i/o a participar dels festivals ocasionalment. Sitges no és majoritàriament gai,
malgrat la seva fama. La discoteca Pachà, per exemple, és d’ambient predominantment hetero. Va ser la
primera discoteca de la cadena Pachà la de Sitges. Ara, de platges, hotels i saunes d’ambient gai sí que n’hi ha.
Mapa de Sitges: http://www.sitges.cat/jsp/planol/planol.pdf
El massís càrstic al terme de Sitges està foradat per gairebé un centenar de coves o avencs. La riera de Vallbona
està reblerta per les escombraries metropolitanes (abocador del Garraf). Hi ha diversos fondos que desguassen
al torrent de Garraf, a la riera de Vallcarca i al Torrent d’Aiguadolç.
La Pia Almoina dominava feudalment Sitges des del segle XIV, i Les Botigues de Sitges des del segle XV.
El 1359 Sitges tenia uns 500 habitants. El 1716 en tenia uns 1600. El 1804 en tenia 3072. A finals de segle XIX, la
fil·loxera atacà les vinyes, i la població, que era de 3600 habitants, minvà una mica, per emigració. El 1920
Sitges tenia 3776 habitants. El turisme, als anys 1930, considerà ja Sitges, gràcies als anglesos, com una vila de
moda, i amb això la població es doblà. (6962 habitants). Als anys 1950 i 1990 hi hagué unes altres revifades del
turisme. El 1960 Sitges tenia 10491 habitants. El nivell dels estudis era baix: 2047 sense estudis + 7651 amb
estudis només de primària + 370 amb formació professional + 915 amb estudis de secundària + 205 amb
batxillerat superior + 114 amb estudis universitaris. Junt amb els habitants residents, la població actual (2014) és
d’uns 30.000 habitants.
La malvasia de Sitges és famosa, però se’n produeix poca. Oficialment es va registrar el 1926. Sembla ser que el
nom del vi deriva d’un topònim grec que els almogàvers conqueriren al segle XIV. Podria derivar de Monemvasia
(del Peloponesi). Actualment La finca de l’Hospital de Sant Joan Baptista, ubicada a llevant de l’estació, en fan
unes 4500 ampolles l’any, però abans han de reposar 4 anys al celler. El gra del raïm és gros i daurat.
Encara es manté la pesca com a activitat econòmica important: la confraria de pescadors té 17 socis i compte
amb 12 barques. Però la cria d’abelles, conills, ovelles i cabres ja és més testimonial. Al segle XIX hi havia
producció tèxtil (2 fàbriques Batlló), i al segle XX s’hi fabricava calçat, de manera mecànica, per primer cop a
Espanya, a l’empresa de Joan Tarrida i Farratges. No queda gairebé res més ara, a part el turisme i els serveis per
als residents, que sovint van a treballar a Barcelona, o a la zona metropolitana. Hi ha una petit polígon industrial
a Mas Alba (materials de construcció, confecció, alimentació, metal·lúrgia, etc.). Hi ha mercat els dijous. Ports:
Port Ginesta, Garraf, Vallcarca (industrial), Aiguadolç. Camp de Golf (1922), passat les Anquines i el Terramar, a
ambdós costats de la riera de Ribes. Hotels de luxe, palau de convencions.
És evident que Sitges no és una població homogènia. El nucli més antic és al voltant de l’església (de Sant
Bartomeu i Santa Tecla) i inclou el famós Cau Ferrat i altres edificis modernistes. L’església s’ha anat reedificant
des del segle XII. L’orgue és del segle XVII. Millor dit, de l’original se’n conserva només lacaixa, ja que eñs tubs
són nous, de l’any 1980. El mateix castell data del segle XIX i que ara és seu de l’ajuntament. Una mica a llevant
de l’església hi ha el palau de Maricel, endegat a partir de 1910 (a partir de l’antic hospital) per CHARLES DEERING,
amic dels pintors RAMON CASAS, i MIQUEL UTRILLO. S’hi concentrà bona part de lo bo i millor d’obres d’art, i
s’afegiren a l’estructura exterior de l’edifici peces de Jaca, Salamanca i Logroño, per exemple. El multimilionari
l’americà s’endugué gairebé totes les peces d’arts interiors als Estats Units el 1921. El 1936, EMERENCIÀ ROIG I
RAVENTÓS, germà del pediatre, hi instal·là una col·lecció d’objectes mariners i la família de SANTIAGO RUSIÑOL hi
diposità la biblioteca del pintor. A edificis contigus s’hi ha anat instal·lat més col·leccions, com la d’antiguitats
donada pel ginecòleg JESÚS PÉREZ ROSALES. El museu del Cau Ferrat va ser endegat pel mateix SANTIAGO RUSIÑOL.
Ell havia descobert Sitges de passada tot anant a Vilanova a visitar el Museu de Víctor Balaguer, el 1891. Llegà el
museu al municipi el 1931. Al nucli antic destaca també l’anomenat Palau del Rei Moro, d’origen medieval (segle
XIV) i restaurat fa poc. Més endins, als segles XVII i XVIII es formà la vila nova de Sitges, més enllà de les
muralles, amb carrers perfectament encreuats, al voltant del carrer Major. En aquesta zona de carrer rectes
però estrets hi ha moltes botigues i bars. A llevant queda l’edifici del mercat (1890), que recorda una mica la nau
d’una gran estació de tren. Hi ha una llarga llista d’edificis emblemàtics dispersos per la zona antiga i la zona
moderna. També hi ha una bona colla d’estàtues distribuïdes per la zona vella i el passeig, la majoria dedicades a
pintors que popularitzaren la vila. Una segona expansió fou la zona del passeig marítim, al segle XIX. La
connexió del replà de l’església amb el passeig es fa per una escalinata, del 1900. La zona urbanitzada terra
endins, i fins el santuari del Vinyet, del passeig marítim, data de 1965, si bé el projecte datava de 1918 (FRANCESC
ARMENGOL I DURAN). Les cases del passeig marítim solen ser d’estil neocàlssic, tot i estar ben emblanquinades.
Moltes són obra de l’arquitecte JOSEP MARIA MARTINO. Destaquen les torres de JOSEP FREIXA, la de JOAN DURAN i la
de MERCÈ DURAN. Al disseny dels jardins i les cases de la zona de Terramar hi contribuïren els escultors JOSEP
ARTIGAS i SALVADOR ROBERT, i el dissenyador i pintor MIQUEL UTRILLO. El mateix santuari data del segle XII tot i que
ha estat reconstruït diverses vegades. Antigament estava rodejat d’aiguamolls. La major part de l’edifici actual
emblanquinat del santuari data del segle XVIII. Era tradició anar a fer una passejada al Vinyet els diumenges a la
tarda i llegir els versos anònim del portal: “Qui entri trist i plorant en aquesta santa capella, no serà gens meravella
que n’isca alegre i cantant...”. La tradició creu que la imatge la va trobar ALÍ, un esclau moro que tenien la família
de Can Milà dels Ferrers. Però va haver de posar-la al farcell dues vegades i, arribant a la casa, descobrir que
havia desaparegut; abans la família no el va creure i va anar on deia ell que l’havia trobada. I allí mateix erigiren
l’església. La festa de la Marededéu del Vinyet (morena) se celebra el 5 d’agost. A l’interior hi destaquen alguns
exvots mariners. A la platja del passeig s’hi erigí el Pavelló de Mar, seu, per exemple, del primer congrés
d’esperanto el 7 de setembre de 1909. FRANCESC ARMENGOL I DURAN, sabadellenc, somnià amb un centre lúdic a
Roca Mar, però només aconseguí que es fes l’autòdrom, ja al terme de Sant Pere de Ribes, que funcionà amb
interrupcions de 1923 fins 1955. Té uns 2 Km de recorregut el·líptic, i té inclinació lateral de fins a 60 graus. Havia
estat inaugurat pel rei ALFONS XIII i el general PRIMO DE RIVERA. ARMENGOL morí el 1931. Encara ara es vol revifar el
seu projecte de centre lúdic. Fa Poc (2012) CARLOS SAÍNZ va establir el rècord de velocitat a una mitjana de 170
Km/hora. A Terramar hi havia d’haver també un casino i un petit port esportiu, un baixador del ferrocarril, i una
zona comercial.
El 31 d’octubre de 1919 dos hidroavions francesos s’aturen a Sitges en parada d’emergència. El 1922 EUGENI D’ORS
avorta l’empresa de VÍCTOR BALAGUÉ, i PUIG I CADAFALCH: erigir una escola de formació professional a Sitges. Va
“prohibir-la” amb el pretext que ja n’hi havia prou amb la de Vilanova. El 16 d’abril de 1933 s’inaugura el Cau
Ferrat casa - museu –taller de SANTIAGO RUSIÑOL. Per aquells temps als teatres de Sitges cada diumenge s’hi feia
una funció. La urbanització actual del Poble Sec data de 1940. Al costat hi ha la dels Ametllers (1990). Les Cases
Noves és un barri al voltant de la platja de Sant Sebastià, urbanitzat el 1950. Al Nord té el barri dels Molins (molt
recent). A la platja de Sant Sebastià, amb el passeig anomenat de Portalegre, des de l’estació del tren, s’hi arriba
per l’antiga riera de Sant Damià. Entre la via del tren i la carretera comarcal hi ha el barri de Sant Crispí. Més a
ponent, i ja prop del Vinyet hi ha les Cases del Sord. Més a ponent quedaria ja Santa Bàrbara (al límit amb Sant
Pere de Ribes i Vallpineda).
Una de les tradicions més populars de Sitges són les catifes de flors per la diada del Corpus Christi. Hi ha unes
quantes entitats culturals: Societat Recreativa el Retiro, el Casino Prado Suburense, la Penya d’Escacs, Grup
d’Estudis Sitgetans, Club de Golf Terramar, Club Natació de Sitges, Club de Mar de Sitges, Club Nàutic de Garraf.
Sitges tingué un paper destacat com apunt d’encontre de tota la Renaixença catalana i el modernisme. Foren
molts els personatges de l’època m(finals del XIX, principis del XX) que s’hi hostatjaren: escriptors, músics,
pintors, dramaturgs, polítics, poetes. Però d’entre els sitgetans o gairebé del tot sitgetans destaquen:
 AGUSTÍ FERRER, pintor
 AMADEU CUSCÓ, músic
 ANDRÉS BRUGAL I MONTANER, que endegà el ron Brugal a la República Dominicana.
 ÀNGEL VIDAL, franciscà (segle XVII), autor d’una història de Sitges.
 ANTONI ALMIRALL, pintor (1860-1929)
 ANTONI CATALÀ, músic
 ANTONI JAQUET, monjo rossellonès a càrrec del Vinyet (1691-4)
 ANTONIO DAZA ROSAS, pintor.
 ANTONIO MINGOTE, il·lustrador actual.
 ARCADI MAS I FONTDEVILA, pintor (1851-1880)
 ARTUR CARBONELL (1906-1973), pintor surrealista, dramaturg.
 AURELI PELÁEZ DE OJEDA , aquarel·lista.
 BARTOMEU ROBERT, metge i polític, alcalde de Barcelona (1842-1905).
 CARMEN (TITA) CERVERA, baronessa Von Tyssen, filantropa.
 DANIEL SCHEVELOFF KATKE, pintor.
 EMERENCIÀ ROIG I RAVENTÓS (1981-1935), farmacèutic, estudiós del món dels mariners
 ENRIC MORERA, músic.
 FACUND BARCARDÍ I MASSÓ, fundador de la famosa licorera Bacardí a Cuba (1815-1896).
 FELIP MASSÓ I FALP, pintor (mort el 1929).
 FÈLIX CLARÀ, rector i historiador local.
 FRANCESC HUGUET I MAINER, fundador de l’ ”Eco de Sitges”, metre dramaturg.
 FRANCESC SALES VIDAL: autor de l’obra de teatre La Malvasia de Sitges.
 GABRIEL PALLARÈS, músic i director d’orquestra.
 JOAN BATLLE I AMELL , pintor.
 JOAN FRANCESC TORT, fundador de l’orfeó.
 JOAN LLOPIS I BOFILL (1847-1916) historiador local, advocat (la seva casa és ara el Museu Romàntic).
 JOAN ROIG I SOLER, pintor (1852-1909).
 JOAN DE QUEROL I CABANYES, escultor i advocat (segle XIX).
 JOAQUIM DE MIRÓ
 JOAQUIM ESPALTER I RULL, pintor (1809-1880).
 JOAQUIM SUNYER (1874-1956), nebot del pinto Joaquim Mir.
 JOSEP BATLLE ORDÓÑEZ, primer president, el 1903, de l’Uruguay.
 JOSEP CARBONELL I GENER (1897-1979), escriptor.
 JOSEP MIRABENT I GATELL, pintor (1833-1899).
 JOSEP ROIG I RAVENTÓS (1883-1966), pediatre i escriptor de novel·les en català.
 JOSEP VIDAL I VIDAL, escenògraf (1876-1950).
  JOSEP MARIA MIRALLES, aquarel·lista.
 MANUEL TORRENTS, director d’orquestra.
 PERE PRUNA, pintor.
 RAMON PICÓ I CAMPANAR:autor del poema dramàtic Garraf.
 RAMON PLANAS, historiador local.
 RITA BENAPRÈS I MESTRES
 SEBASTIÀ SANS I BORI, escriptor, periodista fundador del Correo Catalán i editor/autor del Burinot.
 TRINITAT CATASÚS (1887-1949), poetessa.

Entre els visitants estrangers hom podria destacar G.K. CHESTERTON, escriptor britànic (1874-1936). Podríem dir
que la flor-i-nata de la cultura artística catalana ha visitat Sitges des de principis del segle XX. Hi ha unes quantes
biblioteques i museus, privats o municipals: biblioteca Rusiñol, biblioteca Roig i Raventós, Museu Romàntic,
Arxiu Municipal, Palau Maricel, Museu del Cau Ferrat, Fundació Stämpfli (a l’antic mercat del peix). Però potser
lo més famós de Sitges sigui el Festival Internacional de Cinema, que se celebra des de 1967. També ho són les
festes del Carnaval de Sitges (dos dies alterns abans de la quaresma) que tothom accepta que sigui una mostra
de l’exhibicionisme principalment gai. Surten als carrer unes 50 carrosses. Ho organitzen, amb rivalitat entre
elles, dues associacions culturals: la Sociedad Recreativa del Retiro, i el Casino Pardo Suburense. El divendres
Sant hi ha una processó entre les esglésies de Sant Sebastià i la parròquia (Santa Tecla i Sant Bartomeu). La
moixiganga es representa en alguna carrossa sacramental per rememorar la passió de Crist. Els mateixos dies de
la celebració del Corpus hi ha una exposició a nivell nacional de clavells. El rally de cotxes antics Barcelona-Sitges
té lloc des de 1959, pels dies del Carnaval. Surten de la plaça de Sant Jaume de Barcelona i arriben al passeig de
la Ribera de Sitges. Per la festa major (de Sant Bartomeu, el 23-24 d’agost) hi ha un munt de celebracions
folklòriques: balls de bastons, balls de gitanes, gegants (n’hi ha uns 23 preparats), castellers, ball de diables, etc.
Per Santa Tecla, al festa és menor (23 de setembre). Altres festes populars se celebren al Vinyet (per la verema),
al barri de pescadors (Sant Pere) i al Poble Sec (Sant Joan) i a Campdàsens (primer de juliol).
L’activitat marinera al segle XVIII almenys era molt intensa: els sitgetans viatjaven per amar a Amèrica i al Nord
d’Europa. Al segle XIX foren els indianos, tornant de les Amèriques els qui milloraren Sitges. El 2010 al Dolce
Sitges del 3 al 6 de juny, s’hi reuní el grup de pressió internacional Bilderberg per endegà les famoses retallades
a nivell mundial que havien de solucionar la crisi econòmica. Varen tractar en especial l’equilibri entre l’euro, el
dòlar i el ien, la crisis de Grècia i el deute d’Espanya i Portugal. Per part espanyola hi assistiren la reina SOFIA i el
president JL. RODRÍGUEZ ZAPATERO. El grup es creà el 1954 i més aviat té la fama de que com a grup de pressió
manega massa decisions a nivell mundial. Els ROCKEFELLER sempre hi ha tingut alguna cosa que veure.
Menys hospital modern (que és a Sant Pere de Ribes) Sitges té tota mena de serveis. Pel que fa a esports, s’hi
practica bàsquet, ciclisme, futbol, gimnàstica, golf, hípica, natació, rugby, tenis, vela, caiac, etc. Hi ha molts bars i
restaurants. El plat típic de Sitges és la xatonada o xató: una barreja d’amanida amb bacallà cru amanit amb una
salsa especial (amb picada).
La gent de Sitges són especialment calmosos. Els agraden els termes mitjos. Segurament pensen que només
volen compartir-ho tot aquells que no tenen res. Diuen, sorneguers, que les dones de Sitges tenen fama de ser
tan netes que no fan foc, per por de fer fum. Sitges és una ciutat de les més cares d’Espanya. Per això, molts que
preferien Sitges, en principi, han anat a raure a Vilanova, on el nivell de vida és més assequible. Després del 2000
han marxat entre 1000 i 15000 residents (la ½ amb menys de 5 anys de residència, i ¼ estrangers). De la població
actual, el 80% no han nascut a Sitges. D ‘aquest 80%, el 75% són espanyols, majoritàriament catalans provinents
de Barcelona o dels voltants. I el 25 % restants són estrangers. El 2003 Sitges era la població de la província de
Barcelona amb més estrangers. ¾ parts provenien de països desenvolupats i ¼ de països en vies de
desenvolupament. La ½ tenen més de 40 anys. Els provinents de la UE solen tenir nivell d’estudis elevat i es
concentren a Quintmar, la Llevantina, el Vinyet i Terramar. Hi ha britànics (11% dels estrangers, la 1/2 de 40 a 60
anys, amb nivell d’estudis elevats, amb predomini d’homes, i concentrant-se a la Llevantina, Quintmar, el Vinyet i
Terramar), francesos, alemanys, italians. La majoria dels vinguts de l’Europa d l’Est són joves (edat mitja de 28
anys),amb nivell d’estudis elevats i amb predomini del sexe femení. Es concentren a Terramar, al Vinyet i al
centre. Els marroquins només representen el 2% dels estrangers. És una colònia antiga estable. Tenen un nivell
d’estudis molt baix. Solen ser grups familiars. Es concentren al barri al Nord de l’estació. Els sud-americans
representen el 32% dels estrangers. Més de 9 de cada 10 nouvinguts després del 2000 són sud-americans. La
meitat tenen menys de 40 anys. Solen tenir nivell d’estudis elevat. Es concentren al barri al Nord de l’estació. Els
equatorians són joves (edat mitja de 28 anys) i han arribat fa poc. Solen ser dones amb fills, i amb nivell d’estudis
baix. Els argentins representen el 13% dels estrangers. Solen tenir nivell d’estudis alt. Els cubans i mexicans són a
Sitges de fa temps. Solen ser dones joves amb nivell d’estudis alts, i es concentren al centre i al barri al Nord de
l’estació. Finalment, els xinesos són joves (edat mitja de 28 anys), amb nivell d’estudis baix. Es concentren al
barri al Nord de l’estació del tren. Els darrers 15 anys la població de Sitges s’ha doblat, gràcies en un 95% als no
sitgetans. Dels nouvinguts, després del 2000, el 44% eren estrangers. Hi ha aproximadament tantes dones com
homes entre els nouvinguts d’USA o de la UE. Però predominen les dones entre els nouvinguts de països de l’Est
i del centre d’Amèrica. El 2104 s’ha activat una oficina per a retornar l’IVA als turistes no comunitaris de les
despeses que hagin facturat durant la seva estada a Sitges, a partir dels 90 euros.
Madrigal de Sitges (de JOSEP CARNER): “Oh Sitges, cel i calitges / mar al peu, clavells al niu / blanc d’Espanya que
enlluerna /les espurnes de l’estiu. / Cor que vols, cor què desitges / visc en tu, que tota plaus / tes noies tenen ulls
negres/ tes cases ulls blaus. / Si jo et deixo, sols a mitges/ dóna’m una flor ben lleu / dóna’m una margarida / ull de
sol, ales de neu.”

[Aquesta curta poesia la meva àvia, CONXA MASÓ GOLFERICHS, besnéta de l’alcalde de Sitges durant el trieni liberal,
JOSEP GRAU VILANOVA, me la recitava de memòria; i després m’aclaria que les calitges del poeta no eren boirines
sinó les cases pintades de blanc, i que els ulls blaus eren les sanefes pintades a les parets].

El clima aquí a Sitges és força benigne, i la gent calmosa. Seguint el passeig a ran de mar cal
fer una petita marrada per la platja baixant uns graons. Conec més la zona de veure-la des
del mar nedant que no pas des de terra. El passeig i la vista al mar tenen una lluminositat i
una bellesa que no acaba de reflectir-se a les fotos. És ample, amb palmeres. I té una franja
de gespa al cantó de mar, per sobre la sorra. A la part de la sorra on s’esberlen les ones hi
descansen unes poques gavines. Tinc gana i agafaria uns paquetets de la calçada que deuen
haver caigut d’algun camió. No arribo a estar però com la Loli, una amiga que viu a Moià,
que quan era petita es barallava a mort amb les companyes per agafar una pell de plàtan
que algú havia llançat algú al carrer davant el centre de menors. Quan ja gairebé passo de
llarg del Terramar me’n recordo que he d’agafar el carrer dedicat a Josep Vicenç Foix,
pastisser i poeta, veí i en vida amic meu. Què hi farem si després és contra direcció. Pujo a la
vorera per si de cas aquelles armilles reflectants són de guàrdies urbans. Però no, seran
d’escombriaires. Un rètol indica ja la direcció a la discoteca l’Atlàntida. A la dreta queda un
pont per sobre la riera de Ribes, que recull les aigües de la riera de Vilafranca, de la de Jafre,
i de la de Begues. Una riuada sonada va ser la del dimarts per la tarda, del 31 d’agost de
1926. Des d’aleshores la gent de Sant Pere de Ribes li té molt de respecte a la riera. La pista
passa pel mig del golf. Crec recordar que la dona d’un amic meu intentava que l’herba fos
menys magre aquí, però no se n’ha sortit gaire. Des de la platja de Santa Maragarita la
punta de les Coves es veu una mica borrosa, per l’escuma polvoritzada del mar. Un
pescador em mira de reüll. L’edifici de la discoteca té un estil grec o de Sitges, amb el blanc
com a dominant, amb franges de color blau marí. La pujadeta al primer turonet la puc fer
sense baixar de la bici. De seguida veig a l’esquerra l’entrada zenital a la cova dels
Neandertals. Hi ha un tancat de reixa amb una porta amb cadenat. I el mateix forat està
cobert per una reixa verda espessa. El meu avi Armengol tenia els arcs supraciliars marcats i
el front força tirat enrere. Per això potser no em miro aquest habitacle com el d’un animals
prehistòrics sinó com el d’uns possibles avantpassats. No hi ha manera de veure des de dalt
l’entrada pel mar a aquesta cova anomenada Cova del Gegant.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Cova_del_Gegant

http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20121116/54355277632/troben-una-dent-
incisiva-neandertal-a-la-cova-del-gegant-de-sitges.html

http://www.academia.edu/1186279/A_Neanderthal_Lower_Incisor_from_Cova_del_Gegant
_Sitges_Barcelona_Spain_

Nedant fa de mal anar-hi perquè, degut a la depuradora, l’aigua aquí sol estar molt bruta. Hi
ha murtres vora la cova, i fonoll marí i llentiscles. Però no sé veure-hi plantes indicadores de
poblaments prehistòrics. D’aquí cap a Vilanova, de fa anys és una zona de platges nudistes i
especialment de cruising internacional. Hi ha una pineda de pi blanc i alguns xiprers de
branques eixarrancades. Aquí vaig trobar en MARK BINGHAM pocs dies abans del tràgic 11 de
setembre del 2001 en que va perdre la vida intentant desbaratar un segrest que pretenia fer
estavellar l’avió del vol 93 de Pennsylvania contra algun altre objectiu important a
Washington. Seguir pel costat de la via del tren o pels corriols em sembla massa perillós per
fer en bici. Opto per anar a trobar la pista de dalt, més separada del mar. El corriol cap el
Nord, fins el Codolet no és ciclable. Són 40 metres de desnivell en 200 m de trajecte. No puc
garantir que algú no avesat al món gai no es pugui escandalitzar algun cop pujant per
aquest tram, però, en tot cas, seria pitjor anar pels corriols vora el mar. L’origen d’aquesta
tradició de zona de cruising aquí és un misteri per a mi. I fins i tot no sé pas quin origen té
Sitges com a punt de trobada gai. Vaig sentir a dir que cap a finals del segle XIX un anglès va
descobrir Sitges i li va agradar pel clima benigne. Li va agradar tant que va regalar un
matamosques a cada casa. Des del Codolet es veu el gran hotel Dolce Sitges, on es reuniren
els del club Bildeberg l’any 2010 per decidir el futur econòmic dels països. La pista baixa cap
el Nord fins a trobar el final dels carrers asfaltats de la urbanització de Miralpeix. Però
l’itinerari cap a Vilanova segueix cap a ponent per una pista ampla, a l’esquerra. Per allí a la
pineda són curiosos els rètols advertint que cal permís per endinsar-se al bosc; però no se
sap quina autoritat ho promulga. És el que en diuen “poner puertas al monte”. Trobo un
senyor gran que deu venir a passejar el gos des de la urbanització dels Colls. Arribat allí, ja
s’acaba la pujada, i el carrer davant les cases blanques planeja o baixa. Hom hi divisa una
bona panoràmica cap a Vilanova. Cal seguir fins que un rètol adverteix que el carrer no té
sortida. Quan el carrer vira cap el Sud, aleshores cal deixar-lo i pujar per la pista darrere la
cadena, cap a la dreta. D’allí podem baixar a la caseta de mar del Colls, tot i creuant, sense
advertir-ho pas gaire, la via del tren per dalt. De la caseta a la platja de Sant Cristòfor ja en
queda poquet. I, sense massa dubtes, arribes al pont sobre la riera de la Piera. I enfiles el
passeig de Vilanova sense problemes. En el meu cas, el problema és que no trobo una
botiga on pugui deixar la bici dins per comprar-hi menjar. De líquid en tinc prou. Això sí. La
platja aquí és molt gran. Hi ha molt tram de sorra ans no arribes a l’aigua. El port és ple de
barques esportives. Un iot modern destaca al fons. Totes les embarcacions són ben
blanques. La torre blava destaca enmig del passeig. És un cilindre d’obra defensiva
construïda durant la tercera guerra carlina i que va ser decorat per en Guinovart. El color
blau deu destacar a l’interior. Alguna de les cases de la façana litoral destaquen per la
combinació del blau marí i el blanc. Però la resta són més aviat anodines. Al final del passeig
arribo a la zona de l’ Adarro, poblat iber. Apropant-hi descobreixes una pujadeta paral·lela al
mar per on es pot continuar per la cornisa marítima fins la platja de Sant Gervasi. Un camió
de gelats s’atura aquí en un petit establiment de platja. Provo la bicicleta per la platja i a la
part de la sorra mullada sembla que sigui possible circular-hi a poc a poc. Sempre, però, hi
ha el perill de trobar una zona molt tova. El túnel dóna pas a l’ampli aparcament asfaltat a
l’altra banda de les vies del tren. I pujant les rampes suaus arribes al vial asfaltat que
discorre paral·lel al mar, a uns 30 m terra endins de les vies del tren. Arribant cap a ponent a
la punta de Santa Llúcia, per l’avinguda d’Aiguadolç, podrem creuar el pontet direcció cap a
les “cases dels pescadors”. Algun rètol prohibeix l’entrada però els camions de serveis bé
que hi circulen. Al final de la baixada hom pot accedir a la cornisa amb vistes al mar i des
d’allí a l’extrem de ponent , que sense problemes dóna lloc a un pas pel cantó de mar de les
vies del tren. Per més que em fixi en el mar no hi veig ara aquella balena que durant el
banquet de la boda de la meva neboda a la Cucanya es passejava lentament i suau per aquí
davant. El trajecte fins Cubelles és de mal fer amb la bici però és possible fer-lo muntat.

Retorno cap a Vilanova i la Rambla de la Pau que condueix vora l’estació del tren, que queda unes
cantonades més a llevant. Un altre dia potser visitaré el museu Víctor Balaguer que queda també a la
vora. A l’andana destaca un noi moreno amb el cabell molt ert i cara blanca i rosada, amb algunes
peques difuminades, que du sota el braç una carpeta de la UPC. El venedor de bitllets no m’ha dit de
quina via eixia el tren, però entre el noi de rastes que seia a la barana de la primera andana i altres
informats espontanis he deduït que el més probable era que el tren parés a la via 3. Triga 7 minuts i sí
passa per la 3. Un cop dins, al primer vagó, poso la bici arrimada als seients laterals i faig el viatge de
peu. Recordo la història del parent del cosí del meu avi. El parent enginyer (Genescar) que va fer
aquests túnels de Garraf molt ajustadets perquè les vibracions no esquerdessin la muntanya. Un cop
vaig aventurar-me a caminar o córrer pel costat de les vies i vaig decidir que mai més ho faria, perquè
hi ha trams per on si passés un tren pel teu cantó et mataria. A l’ascensor de Sants unes joves
musulmanes amb un cotxet amb un recent nascut dins es frisen per pujar amb mi i la meva bici. Al
final tos hi cabem. Però a elles al control no les deixen passar perquè no guarden el bitllet; i tres o
quatre controladors uniformats, pausadament, les amenacen amb una multa de 100 euros. A mi em
fan passar per la porta que s’obre manualment de la dreta amb l’excusa que la meva targeta no
obriria el pas normal d’enfront. Potser tenen por que si passo per allí s’hi colin de passada les dones
magrebines. A l’esplanada de fora l’estació de Sants hi ha dues paradetes. Una amb minerals i l’altra
amb roba paramilitar. Vaig carrer Numància amunt però no tinc la sensació de ser en un altre món
sinó de continuar en el món de la natura, tot i les tones de maquillatges que a la ciutat hi col·loquen a
sobre.

(CONTINUACIÓ DEL PRIMER INTENT:

DE VILANOVA A TORREDEMBARRA)
Al final de l’avinguda d’Aiguadolç hi ha un sender vora la via, pel cantó contrari al de mar. Abans
d’endinsar-m’hi veig uns que caminen tranquil·lament pel cantó de mar. Potser ara s’hi pot passar bé.
El meu sender arriba a una zona de grans pins blancs. D’aquesta zona en diuen el Prat. Hi ha alguna
dona que sembla exhibir-s’hi a la recerca de clients. I alguns cotxes aparcats. Intento trobar el camí
que m’havia marcat al GPS, però serà inútil perquè el càmping el talla. Enfilo, doncs, la carretera fins a
trobar la rotonda.

Després del final del racó de Santa Llúcia, ja tiro cap a la platja de Cubelles i el passeig
marítim que arriba fins el Roc Sant Caietà. Fins més enllà de Cubelles i del riu Foix encara és
el Garraf. Després comença el Baix Penedès: Cunit, Segur de Calafell, Calafell, i, com a
cloenda, Sant Salvador i Coma-ruga (pedanies del Vendrell). Després ja ve el Tarragonès,
amb Torredembarra, Altafulla i Tamarit. Concretant més, després del Racó de Santa Llúcia
ve la zona del Prat (Càmping Racó de Mar / Càmping de Vilanova). Després ve la Platja
Llarga de Cubelles, amb 8 espigons. Després ve el riu Foix, que es pot creuar bé per una
passarel·la. Després ve el Cap de Sant Pere. Després ve la Platja de la Mota, amb 3 esculleres
mar enllà. Després ve la Platja de les Salines, que deixa terra endins la famosa tèrmica de
Cubelles. Després ve el Port de Cubelles, i la Platja de les Gavines. Després ja s’acaba el
terme de Cubelles i comença el terme de Cunit, amb una arquitectura en general més lletja.
La platja de Cunit té 8 espigons més. Després ve la Platja de Segur de Calafell. Després ve el
Port de Segur. I després la Platja de l’Estany o del Mas Mel. Després ve l’ Estany Llarg. Des
d’aquí i terra endins podríem visitar les runes romanes, el poblat iber reconstruït de Les
Teixoneres i, molt més endins, la Balma de la Graiera (o Grallera o Griera), vora el Km 2 de la
carretera a Bellveí, habitada al paleolític mitjà.
http://tierra.rediris.es/CuaternarioyGeomorfologia/images/vol12_2/Cuaternario12(3-4)_03.pdf
http://calafell.cat/balma-de-la-graiera
Caldria, abans de l’Estany Llarg de Calafell, agafar el trencall que està indicat cap a Mas Mel (carrer de
Santiago Rusiñol). I, després de passar per sobre les vies del tren, girar a l’esquerra i mantenir-se
paral·lel a les vies pels carrers el més possible (carrers Migjorn i Altafulla). A la rotonda prop de la
carretera, quan acaba el carrer Migjorn i comença el d’ Altafulla, podríem tirar cap el Sud i anar a
visitar el poblat ibèric. Després, seguint ruta cap a la Balma de la Griera, quan el paisatge s’esbatani,
anar girant cap el Nord. Trobarem una pista asfaltada paral·lela a la carretera i molt més tranquil·la.
Passarem per sota un gran túnel sota l’autopista i, després d’un altre tram paral·lel, al final, haurem
de fer un tram de carretera (direcció a Bellvei). O potser es podria continuar per la base de la
muntanya, al peu de la depuradora, però un home em va dir que trobaria el camí tallat per una tanca.
Seguint la carretera, al cap de poc de deixar un bar per a bikers (motoristes), i de veure un cingle
blanc (a l’esquerra), trobarem el trencall a la dreta de la carretera antiga. Al cap de 100 m de la
baixada a la dreta trobarem un rètol a l’esquerra indicant a la Balma de la Griera. Suposo que
normalment l’accés a dalt, al capdamunt de la petita pista, està tancat. Jo vaig tenir sort i estava
obert perquè hi estaven treballant els arqueòlegs. Podem tornar seguint l’antiga carretera d’aquest
tram. Al tornar podrem divisar el castell de Calafell a l’esquerra, després d’haver passat pel gran túnel
i creuat una carretera transversal (que du cap a les urbanitzacions de Mas Romeu i Calafell Park) i
arribat a la carretera general, vora una hípica. Si no volem anar al nucli antic de Calafell (cap l’Oest
per un túnel), seguirem pel camí a ponent de la carretera i en paral·lel, i arribarem molt més al Sud a
una gran rotonda ja al llindar del pla edificat vora el mar. Donant-li la volta (pel Nord), amb precaució,
pels cotxes, a ponent trobarem l’Avinguda Vilarenc. Al final, tirant el carrer del Molí cap el Sud o cap a
mar, deixarem a la dreta les runes romanes. Al final del carrer, trobarem una zona de pàrking just al
Nord de les vies del tren. Seguim cap a llevant fins a trobar la rotonda de l’avinguda de l’estació.
D’allí, tirant cap a mar, podrem creuar les vies per sota i, per l’avinguda d’Àngel Guimerà, arribarem al
passeig marítim una altra vegada.

Després ve la Platja de les Madrigueres, al costat de l’antic sanatori de Sant Joan de Déu.
Després ve la Riera de la Bisbal. I aquí s’acaba Cunit i comença Sant Salvador. Hi ha un tram
que es pot fer a uns 100 m terra endins de la platja, en paral·lel, per un carril bici. És una de
les poques zones no edificades encara. A la part del Nord hi havia algun cavall i alguna
ovella pasturant en un descampat. El primer que crida l’atenció del barri de Sant Salvador és
el centre cultural dedicat a Pau Casals, per les balustres de ceràmica verda brillant. Després
ve Coma-ruga, amb la zona del port, de l’estany i de més platja. I després trobem la Platja
del Francàs (amb tortugues), sense passeig marítim. Després ve la Platja de Cal Guinovart.
Aleshores ve el Port de Barà, i el Roc Sant Caietà i la Platja de Barà. Després ja ve la Marina
de Creixell, i el Torrent de la Murtra, el Port Romà i, al final, la Platja de Creixell. Després ve
la zona de dunes dels Muntanyans. I, al final d’aquesta etapa, Torredembarra, amb la platja
del Club Nàutic, la Platja de la Paella, i el Port.
Ha estat una bona idea, (suposo que dels ajuntaments) plantar palmeres de tant en tant al
bell mig de les platges. Són un bon punt de referència i trenquen la monotonia general.
Tècnicament és possible seguir sempre pel camí de ronda, passeig marítim o platja (on
trenquen les ones), però entre el Francàs i Torredembarra haurem de saltar-nos algunes
prohibicions. De direcció prohibida, de prohibició de circular bicicletes, o de prohibició de
circular en bicicleta per la platja. Fent cas de la normativa, el viatge esdevindrà un seguit de
disgustos. La prohibició de circular bicicletes podria ser entesa com vàlida només durant la
temporada de bany, des del 15 de juny al 15 de setembre. Fora de temporada es veuen
gossos esbargint-se per la platja i cercadors de metalls amb aparells especials caminant per
la sorra a poc a poc.

La primera normativa que caldrà transgredir és passar cap el poble pescador del Racó de
Sant Llúcia, ja que hi ha un rètol que prohibeix passar als qui no siguin veïns. Però la barrera
deixa per l’esquerra espai suficient per passar amb la bici. Al final cal passar per entre dos
ferros verticals per accedir a la zona del marge de mar de les vies del tren. Només hi ha uns
2o metres perillosos, amb poc marge de seguretat. La resta, amb tremolor de Parkinson
(per les pedres), és perfectament ciclable. Encara a la maresma del Prat hi ha una platja
prou gran. Un home de caixa toràcica gairebé cúbica surt del mar nu, aprofitant el
microclima del dia assolellat. Aquestes platges caldrà fer-les per la vora de l’aigua amb el
pneumàtic mullant-se a l’aigua a vegades. A Cubelles no reconec la residència on hi hagué la
vídua herbolària. Després, fa gràcia el rètol de prohibit fer acampada a tot el terme
municipal. I és que aixecant el cap a llevant (Platja Llarga) es veu un gran càmping, suposo
que municipal o de l’alcalde. El riu Foix es creua bé, per sobre una passarel·la. Té un braç
principal i un de secundari gairebé sec, més al Sud. La central tèrmica era ben lletja i ara està
una mica més ben decorada. Crec que l’alcalde de Cubelles, cap els anys 1970, em volia fer
fer un informe dels danys ecològics de la central per posar-hi a les maresmes un càmping
que no tingués central tèrmica a la vora, al final, ho ha fet urbanitzar tot. Tot i que queden
parcel·les sense urbanitzar. Jo no hi veia res a la flora que denotés un perill imminent degut
a la tèrmica. Jo aleshores recordava el que m’havia explicat en Nuet Martí (pintor i
escultor), que quan la guerra s’havia discutit molt sobre la ubicació de les tèrmiques que
volien anar canviant. A mi em semblava més sensat deixar-la on era, i posar-hi filtres si calia,
i prou. Total, com sempre, el més dèbil ha perdut, la flora efímera (gràcies a l’activitat dels
alcaldes suposadament ecologistes i a la fi atacats del mal de pedra). Un tros ben bo de
passeig ara està adornat amb palmeres joves, però robustes, que deixen prou espai per
passar entremig. Més enllà veig una escultura al passeig que representa un porquet
enfilant-se en una petita roca. En un petit tram cap a Cunit encara quedaven algunes
columnes rosades de les moltes que hi havia al passeig, però darrerament les han tretes.
Recordo que quan hi venia amb la meva primera xicota em semblava que la meva sexualitat
era tant forta com les columnes. Però ara les columnes ja no hi són i l’excitació sexual
també és molt menys freqüent o forta. Hi ha dies ara que hi ha més homes negres que
abans, intentant vendre articles, com ara bosses de senyora o ulleres de sol. Després han
aparegut els pakistanesos, regentant alguna botiga. Ara els negres no ho fan pas en
paradetes entaulades sinó a terra mateix, perquè poden plegar més de pressa si es
presenta la policia. Aprofito unes tanques a Cunit per lligar-hi la bici i comprar un suc de
fruita a la botiga. Més endavant tampoc reconec la residència on hi vivien el matrimoni
d’herbolaris. Per algun lloc darrera el passeig abans hi havia un guaret on s’hi podien veure
mates de regalèssia. Cubelles, Cunit, Segur de Calafell, Calafell, ... tot queda ara ben lligat i
es fa difícil a la costa distingir els llindars. Entre Cubelles i Cunit el llindar deu ser la riera de
Cunit. A terra algú havia pintat en lletres blaves de pal estret i acabant en punta molt
arrodonida el meu nom “a l e x i s”. Casualitats! Algun cop cal creuar la riera a gual amb un
pam d’aigua sobre el ciment de la llera. O també es podria passar per la platja, ja que el curs
d’aigua no arriba en superfície directa al mar. Un ciclista decidit m’ensenya que es pot
creuar l’aigua, això sí, mullant-se una mica una sabata. Després, vol conversar una mica amb
mi però jo vull seguir el meu camí. A partir del gran port nou de Segur de Calafell ja no hi ha
les mitges llunes que dibuixen els espigons al mar. Un noi que sembla anglès va corrent per
la platja o pel passeig marítim. Dur uns pantalons curts esportius vermells i una camiseta
grisa. Va a poc a poc, però, com que jo vaig parant, al final ell sempre arriba abans. La riera
de Calafell cal creuar-la fent una marrada cap a l’ interior. Segueixo allí uns nois joves en
bicicleta. Un d’ells du un anorac d’un groc molt bonic. En algun tram de passeig apareix el
rètol de prohibit circular bicicletes (del 15 de juny al 15 de setembre). També en algun lloc hi
ha algun rètol prohibint pescar. Automàticament que aixeques el cap veus un pescador amb
la canya pescant al mar. El sanatori de Sant Joan de Déu ara queda com un edifici més al
rengle del passeig de mar. Al costat hi ha fet una ampliació que deu ser com un hotel
sanatori de talassoteràpia. Destaca també un edifici antic de pisos on una amiga boja
m’invitava. Poc abans m’havia assegut per beure’m el suc. Jo sentia encara, després de
tants anys, la ràbia per l’assassinat del meu company alemany en mans d’ella allí mateix. Ara
l’edifici està tranquil. Retrato algunes cases que em semblen de bon gust. A qui no li agradin
les cases d’aquests passeigs marítims li recomano que avanci mirant al mar, que és força
agradable. L’Estany Llarg destaca sobre tot pels brolladors artificials que hi ha col·locat.
Podem creuar-lo per un pont paral·lel a la platja. Ja a Coma-ruga, veig unes cases amb
balcons amb desaigües que van a parar als veïns de baix. Un vegada el gos dels qui
m’invitaven es va pixar al balconet i els de baix s’escandalitzaren per les gotetes del pixum
sobre la taula on menjaven. La xicota del meu amic, que per cert crec que era de la noblesa
ella, va saber demanar-los perdó tant i tant bé que els altres se’n varen fer la idea que les
papers de diari no havien pogut aturat tot el cabdal, i al final s’ho varen prendre bé. Per
aquells dies, a la platja, ja de nit, uns nois jovenets enjogassats, al final es varen desdir d’un
tracte al veure’ns passejant a la vora. Un d’ells, assegut a la sorra, ja sense banyador, volia
que un company li fes un regal amb la boca. Esperava la boca amorosa del noi de cabell
arrissat vora el seu entrecuix, però tot va quedar en res degut a la nostra presència.
Arribant a la zona del Francàs potser valdria més tirar directament per la platja o bé a la illa
de vies que se separen de la platja pujar per la de la dreta per anar directament al passeig
darrere les cases (passeig de la Masia Blanca). A la platja del Francàs, les dunes han quedat
edificades excepte una franja d’un parell de metres on han estat protegides. Estava prohibit
banyar-se en aquell tram de mar o passar per les dunes. El meu germà em dirà després que
és per les tortugues. Seria perillós passar en bici per la platja a finals d’agost o primers de
setembre, quan les tortugues petitetes marxen cap el mar. Faig força tram per la vora de
mar de la platja. Un home jove que acaba de sortir d’un caiac groc s’estranya molt d’això de
les tortugues. Encara dur ell el tapa – banyeres penjant de la cintura. Va provar un caiac de
competició a Llançà i no li va agradar gens. Aquest que té és italià i ve a ser un entremig
entre competició i passeig. Fa uns 3.5 m d’eslora. Diu que val la pena aprofitar el clima
tropical del dia. Tot ell arrebossa alegria i felicitat. Entre el Francàs i el Guinovart m’aturo a
menjar una mica. Al final, arribo al Roc Sant Caietà. El nucli típic està sortosament igual que
com el vaig conèixer quan tenia quinze anys. Hi venia invitat per la meva tieta. L’única cosa
que ha canviat és que als voltants de cap a l’Est ja no hi ha una franja sense cases abans
d’arribar-hi. He fet el darrer tram acompanyat per un ciclista d’Albinyana, amb accent
sevillà, i ja d’una certa edat, com jo, i una mica perdut també pels carrers litorals. Vol anar a
Torredembarra però no es vol aturar a mirar el poblet d’en Bori. Encara recordo al
multimilionari americà, tranquil però vibrant d’il·lusió mentre mirava la seva obra. Va signar
els papers de la compra dels terrenys un 7 d’agost, i per això li va posar el nom del sant del
dia (Caietà) a la petita urbanització. Desmunto de la bici per anar pels vials entre les cases a
l’estil del poble espanyol, de murs blancs. Intento recordar la casa on estàvem. Vaig fins la
placeta coberta on hi ha una font i un pati amb plantes. Després, reculo fins a trobar la
porta d’entrada a la casa que ja han venut les meves cosines. Almenys hi sé tornar. És curiós
que hagin dedicat un carreró a en Bayés. Recordo especialment a la dona, que és la que em
donava una miqueta de conversa. L’home ho feia amb el meu oncle. Els Clariana i d’altres
que acudien a les reunions de teosofia (i després a les de Krishnamurti) deien que aquest
racó, abans d’urbanitzar-se, era encara molt més bonic. Jo els deia que al mar, a peu del
petit cingle, hi havia vist actínies i cavallets de mar. I ells responien que abans encara n’hi
havia més. En una ocasió surto cap a la zona d’aparcament, però no m’atreveixo a desobeir
els dos grans rètols de direcció prohibida al camí de la costa, per sota el castell del Bori. En
una altra ocasió m’atreviré a no fer cas de la prohibició i serà prou agradable. Quan
estiuejava aquí – o, millor dit, hi passava quinze dies del mes d’agost-, solia banyar-me i
prendre el sol a la platja on teníem un para-sol cònic de fibres marrons de bruc reservat a
nom dels Jori (el meu tiets), a la platja una miqueta al NE de la casa. Anar a la platja del Sud
ja se’m feia cansat. Les distraccions principals eren anar a comprar tomàquets i verdura
fresca a la pagesa que hi havia més al Sud de l’arc de triomf romà (Arc de Berà), a l’altra
banda de la carretera de Tarragona. I a les nits podíem anar al cine a Coma-ruga o a algun
concert de música clàssica al centre cultural de Pau Casals. Les pel·lícules del cinema eren
una mica porno en algunes escenes; però això devia ser ben poca cosa per al tiet,
acostumat com havia estat a treballar al costat del Parlament com a censor de pel·lícules
estrangeres. Ell era molt sociable i gens carca. No sé si alguna vegada deia una frase
començant amb “jo”, però jo no n’hi recordo cap. Sempre parlava en segona o tercera
persona. Es posava sovint un perfum de marduix. A vegades jo feia en solitari alguna
passejada a peu pels voltants, molt a la vora, pels racons que encara no estaven urbanitzats,
que aleshores eren molts més que ara. La Inula graveolens creixia arran de terra i aleshores
em semblava que feia pudor més que olor. Els diumenges anàvem a missa a la capella de la
muntanya, i allí a primera fila hi veiem en Bori, un home elegant, tot i no ser alt, de cara
colrada pel sol, molt ben vestit, i deixant lluir sempre una serenor i bon sentit de l’ humor.
Se’l veia un home satisfet i cofoi d’haver pogut acabar aquella obra del Roc de Sant Caietà.
La ruta de la compra, enmig d’aquest bell poblet, joia de l’arquitectura, era curta i
agradable. Recordo especialment uns dolços de coco i unes magdalenes (dels Sangrà)
boníssimes. Els préssecs de vinya, d’ Albinyana o de Salomó, es mereixien la fama que
tenien. També feia, uns anys més tard, als 18 anys, alguna excursió en cotxe amb un amic
del col·legi i la seva colla, cap als pobles de l’interior. La gent de mar per a mi eren d’un món
superior, ja que jo no tenia cap mena de barca. Ara amb aquest port esportiu enorme el nen
Déu deu estar ben content. Aleshores era rosset i sovint se les tenia amb el motor fora
borda de la llanxa perquè se li encallava i havia d’estirar el cable d’arrencar moltes vegades
allí davant la platja. En canvi, quan sortia amb el Vaurien tot semblava anar-li de meravella.
Els meus tiets tenien aquí amics francesos, belgues i suïssos, donat que ells parlaven
fluidament el francès. Ara no deu quedar ningú d’aquell temps potser. Aleshores aquí
costava molt més d’arribar-hi. No hi havia autopista, i en cotxe per l’Ordal el viatge es feia
llarg (un parell d’hores). Seguint en el primer intent de continuar la ruta, pujo fins a la
placeta sobre les vies del tren. I enfilo després cap a l’ermita i la platja del Sud. És curiós que
la muntanyeta aquesta hagi quedat encara amb bosc i poques cases. Mirant enrere, entre la
platja i el Roc de Sant Caietà s’hi veuen un parell de columnes romanes que semblen
autèntiques, extretes segurament d’alguna vil·la romana propera. Aquí les veu més gent
que no pas on eren, segur. Un cop a la platja de Barà, cal rodejar cap endins la boca del
torrent de la Murtra i, després, passar per la costa dels Muntanyans. És zona protegida i mig
inundada. Ha de ser de mal passar després de pluges fortes. Al final de l’avinguda de la
Gavina, en una ocasió, opto per creuar la via del tren per sobre, per les rampes. Podria haver
optat per seguir pels Muntanyans i ho faré en una segona ocasió, malgrat les prohibicions. I
també anirà prou bé. És patètic com poden prohibir circular en bici per camins entre
vegetació halòfita i per altra banda són capaços de donar permís de carregar-se un bon
tram d’aquesta vegetació per a fer-hi un càmping o una urbanització. Conec la zona de
dunes dels Muntanyans d’anar-hi a peu i d’haver d’heure-me-les amb els guardes o
voluntaris que vigilen la zona. A peu es pot passar sempre, crec, almenys pels passadissos
de fustes, fins i tot en època de nidificació (mars - juny). Crec que la doctora Maite Perdigó
(microbiòloga i botànica) havia estudiat la flora i endegat la protecció d’aquestes dunes. Ella
m’havia ensenyat a perfeccionar els meus exercicis de ioga, i, en general, era una persona
de fiar i amable, tot i que reservada, potser a la vista del caldo de cultiu que hi havia al
departament de botànica. En la primera ocasió que passo pels Muntanyans de Creixell,
agafo la carretera nacional fins que trobo el pont per creuar altre cop cap a les platges. El
cotxe del darrera, aleshores, s’atura perquè segurament el conductor es pensa que vull
continuar recte cap a Clarà i ell vol girar a la dreta. Però aviat entendrà que jo vull també
girar a la dreta per anar al mar per la rampa, i m’avançarà al tombant. M’aturo vora la riera
davant de Can Bofill, per menjar una mica. Un parell de nois patinen per l’esplanada fent
girs i més girs. Després, aviat trobaré l’estació. Com que em sobra mitja hora, vaig a la
platja. Contemplo l’escultura marítima “alfa i omega” de Bertolozzi (1999) que ix en un illot
a uns 60 m de la platja. En Rafael Bertolozzi va néixer a Pamplona (1943) però es va afincar a
Vespella de Gaià, d’on va arribar a ser-ne l’alcalde. Va morir el 2009. Uns gossos juguen a la
platja. Un deu ser mascle i va assetjant la femella del mateix color i raça. Al final, l’amo del
mascle el crida de lluny i aconsegueix que de seguida el seu súbdit se separi de la gossa. En
una segona ocasió, faré gairebé tots els Muntanyans en bici. Només passaré lluny del mar
per esquivar la zona del càmping La Gavina. Suposo que quan fa mala mar l’opció de passar
pel voral de l’aigua no és aconsellable. I tampoc ho deu ser passar per les maresmes rere les
dunes quan hagi plogut molt. Però, quan fa bona mar i el temps ha estat sec, val la pena
gaudir de la natura ja sigui darrere les dunes o ja sigui trepitjant amb el pneumàtic l’aigua
del mar. Havent creuat l’estany o torrent de la Murtra, ve el barri de cases anomenat Les
Botigues de Mar (o el Port Romà). Després ja ve la zona de maresmes anomenada el Gorg
(de Creixell). Després ve el càmping la Gavina, que podríem esquivar per mar (Les Antines).
Després venen uns edificis. Després, la maresma anomenada els Estanys del Saler. Després,
terra endins (per fer cas de les prohibicions) hi ha la urbanització Claramar (amb
vessaments de clavegueres pudents en alguns punts, i també amb un o dos eucaliptus molt
odorífers). Després ja ve tota la zona més verge dels Muntanyans (maresme). Després del
llarg trajecte per la platja de Torredembarra m’apropo a un nen d’uns 7 anys, que sembla
molt espavilat, per preguntar-li si l’estació del tren és recte endins o no? I em mira amb ulls
tendres i em somriu encongint-se d’espatlles, i continua caminant per la immensa sorra
sense perdre l’entusiasme És curiós que a l’estació de Torredembarra hi hagi rampes
llargues per a creuar per sota les vies, a més de les escales. I que les advertències per
megafonia les facin en català, castellà, anglès, francès i alemany.

La dependenta de Renfe/Adif allí a Torredembarra em tracta com si tinguéssim coneguts en comú. El

revisor del tren també. I, almenys en aquest cas, serà veritat. Abans de pujar, ell m’ha dit tot i cridant
una mica que no anés jo a davant, que anés al darrere. Però mentre jo anava una mica enrere se
sentien ja els senyals de marxar el tren i he pujat al segon vagó. Al primer, hi havia el compartiment
per a cadires de rodes. Com que està prohibit anar sobre la bici per les andanes, creia que el tren
hagués marxat sense mi. Però en Manel, el revisor, m’assegurarà que mentre ell no hagués donat
l’ordre, malgrat tots els altres senyals, el tren no hagués marxat. Els dos securates s’han apropat a
mi, un cop el tren en marxa, amenaçadors però tranquils, dient-me que la bici allí ficada a la sortida
de babord era un perill. Però quan els he dit que baixava a Sants ja m’han deixat estar. Els pocs
passatgers que baixaran a les poques estacions on pararà aquest Catalunya Express podran fer-ho
sense entrebancs per estribord. Molts visiten el petit lavabo. Primer hi havia un moret seient als
seients abatibles davant el lavabo. M’ha preguntat si el tren parava a Vilanova i de seguida se n’ha
anat enrere per escapolir-se del revisor/interventor. La conversa del revisor i els securates amb mi li
haurà donat temps per evitar-los. Quan el moret marxa enrere, aprofito per seure. En Manel m’ha dit
que una altra vegada em fixi en el pantògraf, on hi ha el furgó i l’espai per a bicis. Caldrà veure si la
separació de les barres és prouta com per enquibir-hi els neumàtics amples de la meva bici. Total, que
l’home m’anima a que continuï amb les meus itineraris. Arribats a Sants, la gent em deixen baixar el
primer. Crec que ningú posa en dubte que és el millor, donat que la porta de sortida és molt i molt
estreta. La novetat és que, al preguntar si es poden pujar bicis per les escales mecàniques – i mentre
ho pregunto ja veig uns quants que ho fan—, em recomanen que agafi l’ascensor. Dos joves que no
sé pas d’on han sortit aprofiten també de pujar-hi. Ells tenen cara de satisfacció, però m’inspiren
desconfiança. Arribat a casa i comentant coses, em fan saber que la germana de la boja ha mort i que
quan ha mort estava sola i la boja ho sap molt segur que estava sola. Durant anys la noia temia que la
germana la matés i durant anys la boja deia que la mataria per quedar-se’n els diners i aleshores diria,
un cop ho hagués fet, que estava molt segura que sa germana estava sola quan va morir. Ara ja està
fet, i tots tranquils.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_jaciments_prehist
%C3%B2rics_de_Catalunya#Jaciments_prehist.C3.B2rics

DE TORREDEMBARRA A TARRAGONA (maig 2013)

És un trajecte en teoria curt (15 Km), però es fa pesat si volem seguir al màxim el camí de
ronda del mar, per haver de passar molts trams sobre roques del tot no ciclables. Res a
veure amb les facilitats de passeigs marítims i camins de ronda entre Vilanova i
Torredembarra. Potser el tram pitjor sigui el del Sud de la Cala de la Móra. El camí de ronda
ha quedat del tot tallat, excepte per els qui poden grimpar per les roques vora el mar. Tot el
càmping està rodejat per una tanca de més de 2 m feta amb rees. O sigui, que caldrà passar
per algun camí prohibit en teoria, el que passa pel Comellar d’en Rata, per arribar al
magnífic bosc de la Marquesa, abans de la Platja Llarga. Sempre hi ha l’alternativa de rodar
per la carretera, però aleshores ens perdem l’encant de les vistes al mar per sobre els petits
espadats. No trobo la recent aprovada llei de costes de primers de maig de 2013. El tram
aquest el vaig fer el dissabte 25 de maig. Potser han suprimit les servituds de pas cap a la
platja, cada 200 m en zona amb edificis. Sorprèn desagradablement veure com la Platja de
la Móra ha perdut extensió. La meitat de l’interior ha quedat enjardinada i edificada. En
definitiva, falta encara millorar una mica més l’atractiu turístic d’aquesta costa facilitant.ne
més el pas de ronda vora el mar.
Pel matí he anat a veure els dipòsits. Des que va venir el lampista i amb mal humor va manipular la
tapa d’un dipòsit, el que té la boia electrònica, que el sobreeixidor no funciona i cada dos per tres
vessat aigua cap el garatge enlloc de fer-ho cap a la bassa del jardí. El problema és que les canonades
del jardí fan una mica de sifó, per estar el garatge una mica més baix que el nivell general de la part
més alta del jardí. I s’hi posa aire, per més que els pretesos entesos assegurin que amb deu metres de
caiguda l’aire no potser que no marxi de les canonades. Fa cinquanta anys que passa això. I un altre
lampista va posar la boia electrònica i tot un reguitzell d’aparells que quan no s’espatllen van molt
bé. Però ara el noi vol plegar de la feina i ni agafa el telèfon. Total, que sembla que les dues boies
tradicionals que vaig posar ahir funcionin. I que el tap d’una petita canonada de coure goteja molt
poc. Vaig trencar el tub al repenjar-m’hi mentre queia perquè la pintura nova del terra al mullar-se va
fer relliscar l’escala sobre la que havia pujat per arranjar les boies.

Avui el temps diuen que serà bo. Farà fresca i a estones farà calor. Aprofito que encara no
som a juny, no sigui que diguin que el juny comença la temporada de banys i que no es pot
anar en bici per la platja arran de mar. Arribo a l’estació de Sants a menys quart. El tren ha
de sortir a les onze i tres minuts. Hi ha unes quantes cues. Em decideixo per una que de
moment va més lenta però després, quan hauré canviat, serà la més ràpida. A la segona cua
surten molts entrebancs a l’hora de pagar. Mentrestant em truca ma mare per dir-me que la
veïna de baix s’ha quedat sense aigua. Dec haver-me deixat l’aixeta del dipòsit tancada,
després de tants canvis. La senyora que em precedeix intenta pagar amb una targeta
especial unes tres vegades. Fins que al final veu que no se’n sortirà i opta per pagar els 10
euros amb un bitllet. Total, han perdut cinc minuts. I l’¡empleada semblava sorda a les
meves paraules mentrestant. Quan arribo a l’andana el tren ja és allí. Pujo al darrer vagó.
L’encerto, perquè sí que té un espai per a seients laterals i el que sigui. Hi ha tres bicicletes
més, totes amb alforges, menys la d’un noi que seu a l’extrem de babord. Du una mica de
barba poc poblada i cabells crescuts molt morenos. Diu que és de Barcelona però parla amb
una mica d’accent de les Terres de l’Ebre. Ell va cap al Delta, però li sap greu haver fet tant
tard. Es queixa que voldria dormir per allí però que té por dels mosquits. Li dic que jo en el
seu cas m’enterraria a la sorra. A les dunes dels Alfacs la sorra és fineta i seca. Deu ser
il·legal això. No coneix el Víctor Gimeno. Sí que coneix altres polítics de per allí però no me’n
diu els noms. El vagó és ben ple. Jo vaig dret davant de la porta del darrere o al costat. A la
vora el noi del delta. I amb les mans m’agafo a la lleixa central del sostre, la que sosté els
llums. Una noia rossa s’atansa per posar al carret la criatura que duia en braços. El nen,
d’uns quatre mesos, sembla lleugerament subnormal (síndrome de Down). De seguida
s’adorm, després que ella hagi gronxat amunt i avall en trajectes d’un pam el cotxer.
S’adorm boca terrosa. Però tot d’una ella, potser pensant en algun consell mèdic, el
capgira, i aleshores el nen es posa a plorar desaforadament. Ella l’intenta intenta calmar-lo
fent esses de silenci i posant-li la ma a l’entrecuix i fent pressió cap el cap, com per evitar
que rellisqui avall. Però li costarà molt fer-lo adormir. Tot d’una, essent conscient que m’he
despistat molt vaig que estem parats en una gran estació i pregunto quina és. De moment
ningú respon. Al cap d’una estoneta algú em diu que és Sant Vicenç. Només pararà aquí,
després de la parada de Vilanova. I a Torredembarra abans de Tarragona. Passant vora les
dunes de Creixell aleshores ja em vaig la idea que ara sí ve la meva estació. Hi ha unes noies
assegudes a la plataforma i els aviso en anglès que dintre d’un minut hauré de baixar. Ho
agraeixen. Em quedo una bona estona ja sol a l’andana preparant el GPS, posant i treien els
guants, i repassant les butxaques i les cremalleres. Enfila les rampes rosades que creuen per
sota les vies. Agafo l’avinguda de Francesc Macià cap a ponent i al primer carrer que va cap
a mar (Antinents) giro... i aviat sóc a la platja de la Paella (passeig de Rafel de Casanova). Ja
que el port és molt a la vora aquesta vegada no aniré per la vora de l’aigua. Seria donar
volta. El camí de ronda de moment no és perdedor. De seguida hi veig unes oliveres la fulla
de les quals em recorda molt les fulles de les de vora Tànger i que allí tenia per Olea africana.
Passa per sobre el Port i la Roca Foradada, que es veu mirant enrere. I aviat fa cap, i essent
ben ample, cap al Far de la Punta de la Galera. Suposo que aquesta part deu ser ja dels
Munts. Abans d’arribar al Far, que és una torre prismàtica grisa amb cap folrat de fusta
marró fosc, els accidents de la costa són: la Punta Foradada, el Bufador i el Codolar. En
aquest tram la roca és entre blanca i ocre. Al primer tram del passeig s’hi poden veure
Myoporus plantats. Són uns arbusts australians adaptats al clima mediterrani allí i aquí.
També hi ha alguna Opuntia, amb flors ataronjades, originàries d’Amèrica central. I algunes
mates silvestres d’Albaida (Antyllis cytisoides) o d’ Heliantemum syriacum ssp. thibaudii
florides de groc de sofre. Més endavant del far el camí es perd o és molt pedregós. Els
accidents a la costa són: Cova de la Galera, Cova de la Mula, el Rellotge, i La Bramadora. En
aquestes cales el mar sembla més blau del normal. D’un blau rabiós. Això abans de trobar la
platja dels Capellans. O de Canyadell, que ve a ser el mateix. A la fi del passeig del Roquer
podem optar per girar cap el Nord per l’avinguda del Canyadell, uns 60 metres, i allí baixar
per un camí amb travesses de fusta. O bé seguir per la Bramadora, per les roques, i
flanquejar per sota el bosc cap el Nord fins a trobar les rampes de fusta, on va a parar
també el camí anterior. Després de la petita platja hi ha una zona rocosa amb alguna
passarel·la. Un home es queda palplantat al capdamunt de la rampa com per obstruir-me el
pas. Deu ser dels ciclofòbics o potser és d’Osca. La veritat és que no pensava pas passar per
la rampa de fusta sinó que ja havia emprès la diagonal per les roques per fer-ne més via i
sense massa problemes. Ell, veient la meva direcció, aleshores somriu amb malícia i
resignació. El camí es fa millor a dalt i va a parar al passeig del Fortí. Al peu de les torres hi
ha una gran colònia de Kalanchoe daigremontiana, amb flors de color porpra enlloc del
carabassa més corrent. És una planta crassa d’Amèrica central, que té molta fama de ser
anticancerígena. Seguint-lo ja direcció cap el Nord, a uns 200 metres trobaríem les ruïnes de
la famosa vil·la romana dels Munts, de l’època d’August. I d’allí seria molt fàcil baixar a la
gran platja d’Altafulla o de les Botigues de Mar. Jo no ho sabia i per això avui he baixat a la
platja fent el flanqueig per les roques de vora mar. El flanqueig vora mar el faig trepitjant
l’aigua amb els pneumàtics. Quan la sorra es nota molt tova he de redreçar la direcció i
fotre’m de cara a mar, més cap a dins per trobar-la més dura. Vaig pensant que si em criden
l’atenció podria dir que realment em sap molt de greu anar passant per la sorra de la platja
on hi ha tantes tovalloles esteses. És mentida perquè hi ha poca gent i dins l’aigua no crec
que a ningú se li ocorri estendre la tovallola per estirar-s’hi. Algun nen fa corregudes ara cap
a dins el mar ara enrere i gairebé m’aturo per respectar-lo. A mitja platja i després d’un petit
cap de sorra s’endevina la desembocadura del Gaià. L’aigua queda aturada aparentment
abans de la platja. Després al tram abans del castell de Tamarit ja hi ha més nens i alguns
turistes o residents alemanys. Al peu del recinte, vora el mar s’hi veu un búnker o niu de
metralladores, com he anat veient en tota la costa des de Torredembarra. No els deuen
enderrocar pensant que un dia poden tornar a servir. És un castell aquest que sempre que
l’he vist feia molta patxoca. Un vial, por on està prohibit circular dóna la volta al recinte fins
arribar al coll de ponent. Ara la porta de les visites és oberta. La visita guiada deu haver
començat a les onze. Charles Deering, un nord-americà amic del pintor Ramon Casas en va
endegar la restauració a mitjans de la segona dècada dels segle XX. Era el mateix
multimilionari que endegà amb el pintor Utrillo la construcció del Maricel a Sitges. Ara hi fan
banquets. No fa gaire s’hi va casar la neboda del meu mic alemany, en Von Schilling.
Després del col la cosa es complica. Hi ha dues rutes a seguir, ambdues marcades. Es tracta
de caminets com a túnels estretíssims enmig de les capçades dels pins ajagudes pel vent . I
això per sobre de la roca no sempre de bon passar. L’una passa una miqueta més amunt
que l’altra. A baix es veu la Jovera, un rocam a ponent de la platgeta del castell i esclafat
vora mar. Per sobre els senders queda la Torre d’en Segur, una torre cilíndrica de guaita. La
ruta de sota passa més vora mar, per les roques. I, després de la Cova d’en Manelet (tercera
caleta), enfila ja cap el carrer A de la gran urbanització a llevant de la Cala de la Móra. La
ruta de dalt s’enfila més vora i per sota els carrers Limonium i Foixarda. Una alternativa seria
des del castell recular fins a trobar la rotonda de vora les vies del tren i d’allí, primer cap a
ponent i després cap el SE agafar el passeig de l’Esquirol fins a trobar el del Limonium. Però
això seria fer una volta de més de 2 Km. Una altra alternativa seria agafar el carrer de la
Foixarda amunt fins a trobar el de la Conca de Barberà i allí cap a ponent trobaríem la
baixada còmoda a la platja de la Móra. Un cop atesa la urbanització cal agafar el passeig
marítim fins a la punta de la Fonteta. Ja m’ho havien dit però no m’ho acabo de creure. Han
tapat amb asfalt la capçalera de la cavorca que tanta fama tenia entre els romans. Crec que
era al capdavall de l’actual carrer del Bruc. Deien que si feies l’acte sexual aquí gaudies d’allò
més, i que si era amb una dona, del cert que quedava prenyada. O això em va explicar el
jardiner d’en Víctor Sagi. El jardiner, un home molt simpàtic, amistós i trempat, era de Reus.
Després de la Fonteta s’acaba la direcció cap a ponent, perquè el carrer asfaltat gira cap el
Nord. Després d’aquest tombant caldrà vigilar i saltar el muret per agafar algun viarany que
baixi en diagonal cap el NE. Al final hi ha una forta baixada amb escalarons de pedra. Aquí
un home m’anima perquè pugi a la bici i faci la baixada muntat. Ell sap que hi ha graons però
jo encara només veig el buit. I jo aleshores li dic que ho faria però m’enduria per davant uns
quants dels que estan pujant a peu. I com ha canviat aquesta cala! Abans la sorra arribava
molt més endins, fins a la línia dels edificis de balconades una mica ovalades. Ara han fet un
altre rengle d’edificis. I això que en teoria està prohibit dormir, o acampar a la platja i més
encara edificar-hi. Al final de la platja i passada la riera més val agafar el vial asfaltat terra
endins. Abans es podia anar fins la torre de guaita i continuar pels senders del bosc de la
Marquesa només saltant un muret, però ara hi ha posat una tanca de vares de ferro
creuades cada pam, de més de 2 metres d’alt, francament infranquejable anant en bici i
carregat. El vial cap el NW és planer i discorre pel fons de la valleta. A ponent podem veure
algunes casetes de fusta. Jo durant uns anys em delia per venir a passar un dies aquí, però
ara amb tanta aglomeració de bungalows em passa més aviat el contrari. Després d’uns 500
metres a ma esquerra, després que s’hagin ajuntat els dos vials, un per a cada direcció,
veiem uns rètols anunciat camí particular i prohibit el pas. Cal suposar que serà una
prohibició per a vehicles que no siguin de la propietat del Mas d’en Grimau. Però és el lloc
per on està menys prohibit passar si volem fer cap cap al famós bosc de la Marquesa.
Podem seguir aquest vial fins a veure la placeta de les deixalles a ma esquerra. I allí vorejar
cap el bosc, o bé agafar el sender una mica per sobre molt abans, si el veiem. El trencall
estaria al punt on veiem a ma dreta els camps i no el bosc. Aleshores hem d’enfilar a ma
esquerra cap el bosc vorejant direcció a ponent. Però si volem fer una escapadeta cap a la
pedrera romana del Mèdol, passada la placeta de les deixalles continuarem direcció cap el
Nord pel vial asfaltat fins a trobar un gran túnel dividit en dues parts per sota les vies del
tren. Anirem a parar a la N-340 que haurem de creuar amb compte. En tot cas és una recta
de força bona visibilitat. Al cap de poc metres a ponent trobarem el vial que ens conduirà a
la passarel·la per sobre l’autopista. Un cop creuada caldrà pujar ja per terra cap a la dreta
seguint les indicacions a la Pedrera del Mèdol. Potser els tarragonins en fan un gra massa
amb llurs elogis envers aquesta meravella patrimoni de la humanitat. ANTONI ROVIRA I VIRGILI
li dedicà un poema:

“El clot del Mèdol”

Entre garrigues aspres i seques, Fugin les ombres, i el sol encengui

conreus, pinedes i garrofers,
en una plana, fa temps deserta,
hi ha una pedrera dels segles vells.
… … …
Que els deus us treguin l'encís malèfic,
clot del misteri, poble desert.
les pedres roges i els arbres verds.
Torni a ésser plena la vila buida.
Passi la vida pel terme trist.
El clot del Mèdol amb l'alta agulla
sigui un alegre i profund jardí.

El Bosc de la Marquesa rep aquesta denominació popular perquè la senyora del mas va
rebutjar un oferiment molt generós de part d’uns possibles compradors de la finca. I ell
digué que amb tots aquells bitllets d’aquell maletí compraria una finca igual a aquella, però
com que no en sabia de cap altra igual, es quedava amb la que tenia. Això devia ser a
mitjans de segle XX. Es tractava de Na Caritat Barraquer.

En BENET BARRAQUER I GARRIGOSA s’havia casat el 1890 amb MANUELA DE BORRÀS I BORRÀS, marquesa de
la Bárcena i filla de FRANCISCO DE BORRÀS Y DE RODRÍGUEZ, germà del coronel de l’estat major JOAQUIM
MARIA DE BORRÀS I DE RODRÍGUEZ, (1789-1855). El coronel va fer urbanitzar la zona perifèrica a Can Lladó
(Desert de Sarrià) i va cedir (1853) una vinya per deixar fer allí l’actual passeig de Santa Eulàlia. La
vídua del coronel, Na CLOTILDE SIXTO DE BORRÀS (1809-1873) va fer urbanitzar la zona baixa del Desert i
la plaça Borràs. Va fer obrir també el passeig de Sant Carles, que després seria inici de la carretera de
Sarrià a Vallvidrera.

El bosc de la marquesa és un bosc de Pi Blanc (Pinus halepensis) amb sotabosc de (Pistacia

lentiscus) i Sivina (Juniperus lycia) i Murtra (Myrtus communis). És un espai natural de la
xarxa Natura-2000, no només el bosc sinó també els penya-segats i la zona de mar
(protegida per boies. Al mar destaquen els herbassars de Possidonia. Als penya-segats, el
Limonium giberti entre d’altres espècies d’aquest gènere tant difícil per als botànics. Al
bosc avui hi havia a les clarianes un munt de petites margaridoies (Bellis annua) en flor.
Diuen que als penya-segats i fan niu 4 espècies diferents de ratpenats; i que al bosc s’hi
troben líquens molt rars, i un bolet encara més rar (Rhodocybe malençoni) aquí, però típic de
la Itàlia central i Sardenya. La zona es veu que havia estat molt protegida. Els guardes
privaven de passar-hi. Després ja s’ha anat fent la vista grossa. Durant una anys, potser pel
parentiu de la família amb alts càrrecs militars, era zona de pràctiques de les forces
especials (COES).
Retronant a l’itinerari, després del caminet direcció a ponent, trobem una pista entre
oliveres també cap a ponent. Però així que veiem en front el bosc caldrà girar a l’esquerra
amunt cap el Sud direcció a mar per endinsar-nos al bosc. Després la pista estreta es fa
planera i va cap el SW. Al cap de poc ja podrem baixar a les cales de la Roca Plana i de Cala
Becs. Aquí no hi ha sotabosc. El varen estassar per fer-hi pràctiques intensives els soldats de
les COES. Aprofito per dinar una mica vora el mar. Passa un hom, tot vestit, que suara
cridava el gos i em pregunta si n’he vist un de gos. Li responc que no. I quan li pregunto si és
practicable el camí de ronda des de la Torre del Moro es fa el sord i se’n va. Reprenc el camí i
erro la ruta perquè vaig massa amunt. No cal. El camí vora mar ja és prou bonic i pràctic.
Mirant enrere es veu algun noi nu a l’aigua o a les roques. I alguna senyora obesa i algun
home amb més o menys anys. Alguns semblem anglosaxons. Passa arran dels pins inclinats
pel vent que fan una ombra reticulada superposada a la retícula de les rels nues que
despunten sobre la sorra. Al cap de poc ja es veu la cala Fonda que molts coneixen per la
Wai-Kiki i abans s’anomenava també l’Arboçar. El meu tiet tarragoní ja en parlava com
secretament, de passada, d’aquesta cala nudista. Després, el meu amic de Tarragona me’n
parlà molt; però, quan ens hi varem trobar, hi varem tenir el nostre desencontre definitiu.
Em va rebre fredament i es burlaven, ell i el seu company, tant i tant escandalosament de
mi, amb riotes que duraren mitja hora llarga, que la platja es va buidar de banyistes
nudistes. Va influir també que ell, assegut sobre la sorra i vestint per a l’ocasió una camisa
rosa, assegut amb les cames obertes davant el cap del seu company, comencés a
masturbar-se. Jo esperava, al principi, que em tractés amb normalitat, com a bons amics,
però, res. Només va saber posar enemistat entre jo i ell i els amics i amigues que
l’acompanyaven. Aleshores s’accedia a la platja amb més comoditat des de l’aparcament de
la Torre dels Escipions. Al final ells dos varen pujar cap el bosc i jo em vaig quedar poca
estona més, ja víctima d’una insolació, de tan temps com havia passat estirat i aturat
prenent el sol tot i esperant que la situació s’arrangés sola. Avui hi ha poca gent. Alguns van
amb vestit de bany i altres sense. També hi havia dut aquí una amiga Habsburg, un amic
català de Terrassa, i un amic alemany d’Alella. La veritat que és una cala molt bonica, perquè
la platja, de més de mitja hectàrea de sorra bastant fina, és gran, i està emparada per dos
petits penya-segats groguencs. Algun cop hi havia vist en Lluís Gavaldà, el famós cantant
dels Pets. Jeia sobre la sorra i hi cantussejava potser cercant la inspiració per alguna cançó.
Jo havia netejat de deixalles unes quantes vegades de la sorra. DEPANA crec que va
organitzar una campanya, junt amb l’ajuntament de Tarragona, per a repartir bosses perquè
els visitants de la zona hi dipositessin les deixies enlloc de llençar-les a la platja. L’acció venia
a ser com les campanyes dels religiosos. Fan molta propaganda a aquells que se’n deixen
fer, i tanquen els ulls a les accions dels poderosos, perquè els tenen por. Les deixies venien
dels contenidors del càmping de la Cala de la Móra. Algun empleat les abocava al mar, i el
corrent les duia cap el Sud. Almenys això m’ho havia assegurat més d’una persona que ho
havia vist fer. Segueixo per la cornisa i per sota la volta del les capçades dels pins inclinats
pel vent fins a arribar a la Punta de la Creueta. Des d’aquí ja es veu la gran badia de la Platja
Llarga. Baixo pel còrrec ensorrat i entapissat d’arrels sobresortints fins a les roques
planeres vora el mar. Aquí diuen que hi ha una deu d’aigua dolça que aflora sota el nivell de
l’aigua del mar. Però jo no en sé la localització exacte. Els qui són dins l’aigua potser ho
noten més a l’estiu. Jo el que vaig veure per aquí varen ser cavallets de mar, i ben vius que
eren. Avui no em fixo gaire en el tros de platja amb vegetació i flora especial. Amb l’amic
d’Alella hi havíem vist molt d’ Halimium halimifolium. Darrera la platja hi havia, dunes però el
càmping Les Palmeres les ha arrasades. No està permès ni fer bivac a les platges, però
endegar-hi un càmping, si subornes a les autoritats, aleshores sí. O sigui, amb autorització,
qualsevol cosa es pot fer. Dins i vora una caravana del càmping hi vaig veure una vegada el
personatge en el qual es varen fixar per fer la pel·lícula Los soldados de Salamina (de David
Trueba), basada en el llibre de David Cercas. O, almenys aquell home de faccions
arrodonides estava escoltant el pas doble Suspiros de Espanya. I per algun lloc m’ha arribat
que solia acampar en aquest càmping. Devia ser molt jove quan va perdonar la vida a
Sánchez Mazas allí al santuari del Colell (a ponent de l’estany de Banyoles). Un parent d’en
Dalí també es va salvar de la carnisseria general. Al tenir fred, ell va amagar-se molt en un
racó durant la nit, en una mena de cripta sota l’altar. L’endemà va descobrir que, excepte ell
i dos més, els altres de dalt tots havien estat afusellats. Al marxar d’allí va ser quan aquest
tal Miralles o com es digués va perdonar la vida al Sánchez Mazas, periodista, fundador de
la Falange i ministre, després, amb Franco. El Miralles era un dels soldats republicans que
vigilava la zona. Per altra banda, crec que aquest el càmping era en principi d’un militar
descendent dels darrers espanyols a les Filipines. I que d’allí precisament són algunes de les
palmeres que encara hi ha. A mitja Platja Llarga hi ha un xiringuito amb la música a tot taco.
Música de lolailos. Ja sé que és una mena d’onomatopeia aquest nom, però és que en
hebreu significa alguna cosa com “a la nit”. No puc dir si els moros fan tanta gresca amb la
música perquè allí hi vaig ser pel mes d’abril i les platges eren desertes aleshores. La única
excepció eren alguns nois que hi jugaven a pilota. Suposo que amb la música passa el
mateix que amb tot, amb l’autorització pertinent es pot fer tot allò que per al comú dels
mortals està prohibit, com ara posar música forta per mitjà d’un aparell reproductor portàtil
particular a la platja. Pujo de la platja i dono la volta a la Punta del Morrot, fins a trobar la
Platja dels Capellans. I després de la Punta de la Savinosa ve la platja homònima. La primera
meitat crec que és nudista. És una platja prou maca i del xiringuito no se sent venir cap
música. Però després, a l’Arrabassada, ve el problema. Sembla que es pugui rodejar aquesta
petita península per l’interior. Però només es podria arribant fins a la carretera. Per cert que
allí hi trobaríem una gasolinera Repsol, on venen piles AA en paquets de 4 a 6.20 euros i
NesTea a 2.90 euros. Rodejar la península per les roques requereix una certa paciència. Un
noi jove que m’avança caminant se’n fa el càrrec. Aquí la roca té matisos rosats, com al cap
de Salou. S’hi veuen les runes del sanatori de la Savinosa. Havia estat sanatori i fins 1975
orfenat. Ara fa pena i més pena fa saber que és propietat de la diputació de Tarragona. Una
propietat pública abandonada a la que està prohibit passar...Després ja ve la gran platja de
l’Arrabassada. Ja es pot considerar una platja urbana. Aquí uns nois juguen a pilota. Un
d’ells està molt blanquet. És molt musculós, com si li sobrés la carn. Em parla amb accent
andalús suau com admirant el meu parafang davanter que pensa que he construït
especialment per anar per la vora del mar. Ell encara em va dient coses quan he passat de
llarg. Em giro per veure si m’han llençat alguna pilota expressament però és que no entès el
que deia després. És un noi ple de vida i d’energia. La veu li rascava una miqueta, com pres
de la frustració de no poder parlar més amb mi. Un altre dia serà, potser. Al final de la platja
veig un caminet per la roca que s’enfila cap el que sembla la carretera (passeig de Rafael de
Casanova). Quan el passeig de ronda asfaltat perd la direcció de ponent per agafar la del
Nord al cantó de mar es veu una àrea sense cases. És una lleugera baixada empedrada i
ampla d’uns 30 metres. Per aquí trobaré el corriol de ronda. Primer la Punta Grossa. I,a sota,
la cova de Sant Magí. Després, la platja dels Cossis. Després, la Cova del Gos i, a sobre, una
estàtua d’un sant (Sant Magí) en perfil gegantí rovellat massís. Està relacionat amb la
llegenda que fou ell qui creà els rius de Tarragona o en particular el riu Gaià. El sant s’havia
escapat miraculosament de la presó feia uns anys a la capital i s’havia retirat a meditar a una
cova de les muntanyes. Diuen que quan els soldats romans el conduïen pres de nou cap a
Tàrraco, es queixaven de la calor i la set que patien. I va ser aleshores quan el sant digué
que allà on caigués el seu gaiato hi naixeria un riu per apaivagar la llur set. O potser era la
font el que va brostar, la que encara es venera a Sant Magí de la Brufaganya, prop la
Llacuna, a la capçalera del riu Gaià. Alguns trams del camí coster són de mal passar i d’altres
estan protegits per passarel·les i tanques. Al final la pujada és dolenta també. Però s’arriba a
una gran esplanada enjardinada, la del Fortí de la Reina, ubicat a la Punta del Miracle. Es veu
que la reina era ANNA STUARTH, en temps en que la corona espanyola era pretesa per FELIP
D’ANJOU (després FELIP V) i l’ARXIDUC CARLES D’ÀUSTRIA, recolzat pels anglesos, que encara des
d’aleshores retenen Gibraltar. Les tropes angleses devien estar sota el comandament del
primer duc de MARLBOROUGH, que popularment es coneixia com a Mambrú. I se li dedicava
una cançoneta: ”Mambrú se va a la guerra, ay qué dolor, qué dolor, qué pena. Mambrú se fue
a la guerra, no sé si volverá”. La tonada potser era més antiga, del temps de JAUME I. Però es
fa fer popular des del segle XVIII fins a mitjans de segle XX. Aquell primer duc de
MARLBOROUGH es deia JOHN CHURCHILL, i era avantpassat del famós WINSTON CHURCHILL,
relacionat també amb una altra guerra espanyola, la del 1936-39. Ara està tot mig en ruïnes
però fa poc albergava un restaurant on s’hi celebraven banquets de noces. Al Nord de
l’esplanada hi ha un altre fortí: el Fortí de Sant Jordi. És de l’època de la guerra
d’Independència, de principis del XIX. A la capella del carrer del Portal del Carro, a
Tarragona, hi ha representada l’escena on Sant Magí des del cel apaga tres vegades la
metxa que els soldats francesos encengueren per fer volar el fortí en llur retirada al final de
la Guerra de la Independència.

També hi ha la via d’accés a la Tàrraco antiga: amfiteatre, etc. i a la Tarragona moderna

(Rambla Nova). Des d’aquí es veu la catedral que corona el nucli antic. Les parets del
cimbori encara són ben netes, tal com les va deixar el meu amic Joan Parrot per demostrar
l’eficàcia dels sues mètodes de restauració de façanes. I ho va fer gratis. Cap al mar es
veuen uns vuit grans vaixells de mercaderies. Deuen esperar torn al port per descarregar.
Però em fan pensar en el germà de la meva àvia aragonesa, el que era de la maçoneria. Ell
era uns dels qui varen endegar les prospeccions petrolíferes davant la costa de Tarragona.
Després ve la Platja del Miracle, amb pàrking sota les vies del tren. És una platja llarga d’un
quilòmetre gairebé, però poc profunda, d’uns cinquanta metres. De manera que opto per
anar pel passeig enretirat de la platja però per sota la carretera. A dalt a Tarragona es veu
una gran estàtua al final de la Rambla. És ROGER DE LLÚRIA al balcó del Mediterrani. Sempre
hi ha gent per allí. Diuen que si toques la barana de ferro hi dius “toca ferro” això et porta
sort. Però alguns dissortats aprofiten el desnivell del balcó per llançar-se daltabaix i posar fi
a la vida així. Potser ho fan animats per la llegenda que assegura que aquí una temporada hi
venia PONÇ PILAT abans d’anar a Judea i jutjar JESUCRIST. Al final de la platja el passeig ja és
totalment urbà cap a muntanya i totalment portuari cap a mar. El passeig pren la direcció
cap a ponent a partir de la plaça enjardinada de l’Arrencada de l’Escullera. Al cantó de mar
queda la plaça dels Carros amb una petita església. Cap a ponent, al cantó de mar hi ha els
coberts i la inspecció marítima. Hi ha un vehicle policial i unes tanques barrant el pas per la
vorera. I més endavant el museu marítim. Després ja ve el racó del club nàutic i la zona del
Serrallo. Una rotonda enjardinada amb Gaura de flors morades ho recorda mitjançant una
gran rètol mural. Al club nàutic hi veig un iot, el Martha Ann, amb vint tripulants, tal com es
pot veure a la seva pàgina a Internet http://www.crewprofiles.com/martha-ann.html Em
crida molt l’atenció el pavelló vermell amb la bandera del Regne Unit en un racó. Aquest era
el pavelló que duien els vaixells del meu besavi. Matriculava a Londres els vaixells que feien
la ruta regular a Cuba. En tot cas no em deixa gens indiferent aquesta bandera. El pavelló de
guerra seria amb una creu vermella estreta i gran, sobre fons blanc i deixant al racó de dalt
interior la mateixa bandera del regne unit també. A més, aquest iot du a dalt de tot una
petita bandera espanyola, per estar en trànsit per aigües territorials espanyoles. Per aquí hi
ha la Llotja de Mar al cantó de mar i el Pòsit de Pescadors al cantó de terra. Després el
passeig gira cap el Nord per l’avinguda de la Independència. El riu Francolí queda a ponent i
un corriol de pescadors el voreja per aquesta part. S’hi accedeix per algunes rampes abans
d’arribar a la carretera a Salou. A llevant queden les instal·lacions de la Tabacalera, el
cementiri paleocristià i el Parc Central (centre comercial de grans superfícies).

Enmig l’aparcament hi ha les restes de Santa Tecla, santa patrona, junt amb Sant Magí i Sant
Fructuós, de la ciutat de Tarragona. Santa Tecla podria ser la santa que va morir verge després
d’estar a punt de ser violada pels soldats romans que anaren a cercar-la a la cova, on vivia una vida
d’eremita i que es va ensorrar en arribar ells. Havia escapat prèviament a la mort que li podria haver
sobrevingut per diverses tortures com ara ser llençada a un espai tancat amb serps verinoses, ser
estirada per bous en direccions contraposades, ser llençada al foc, i ser llançada als lleons. Aquesta
santa armènia es diu que va venir amb Sant Pau a Tarragona una temporada. Però també podria ser
la santa el cos del qual sembla reposar al cementiri de l’abadia que es va descobrir sota l’aparcament
de l’Eroski (Parc Central). Per altra banda, Sant Fructuós va morir cremat a l’amfiteatre romà, després
que els lleons rebutgessin menjar-se’l.

Un pescador andalús em diu de molt bones maneres i sense cap pressa que si continuo el
corriol no podré seguir, i que, si ho aconseguís, em cridarien l’alto els de les duanes. Es veu
una gasolinera cap el NW molt a la vora; però, arribar al pont i amb la bici a sobre és
impossible. Tota la zona portuària està bloquejada per controls policials i tanques
infranquejables. O sigui que deixo la continuació cap a Salou per un altre dia. I faig el camí
de tornada cap a Torredembarra.

Opto aleshores per alguns trams de carretera. Em sorprèn redescobrir dues plantes que feia tremps
que no veia: Arenaria modesta i Alkanna tinctoria. O almenys m’ho semblen. El que em semblava
Alkanna tinctoria aquí tenia els fruits estrets de dalt i corbats com a dits còncaus i tenen la base
dividida en dues bossetes laterals adjacents. La bràctea sota el calze era més curta que ell, la qual
cosa no lliga amb les descripcions botàniques per a aquesta espècie de boraginàcia. Al final de la
platja de l’Arrabassada es moren les piles un altre cop, de cop. Com al Cabrerès. I, com al Cabrerès,
he oblidat d’endur-me piles de recanvi. Poc abans uns nois jugaven entre ells. Un venia en bici i l’altre
que era dempeus l’empenyia per fer-lo caure sobre la platja des del petit passeig, però a mitja
caiguda l’ajudava a mantenir-se dret. Amb mi anava a fer el mateix perquè era d’esquena i em sentia
a venir. Jo no m’hagués pas enfadat. Però ell es veu que s’havia endut un ensurt a l’haver d’avortar
de sobte la butada. Vaig per la carretera i a la gasolinera de Repsol entre l’Arrabassada i la Savinosa
compro el NesTea i les piles, caríssimes. Torno a la costa. Vora el castell de Tamarit veig un noi mig ros
d’espatlles amplíssimes i cara entre blanca i rosada. Em somriu i jo voldria parlar amb ell però una
ferum de fum de tabac me’n fa allunyar-me’n. És d’ algú altre, clar. Arribo a l’estació de
Torredembarra com mitja hora abans que surti el proper tren cap a Barcelona. De seguida valido el
bitllet a la maquineta vermella de l’andana de la via 4. Les instruccions en diversos idiomes comencen
molt abans de l’arribada del tren. Un noi molt moreno i poc corpulent, de veu suau i melodiosa, que
no rasca gens, pregunta alguna cosa a un home que seu al banc del costat a l’andana. Ens anem
assegurant uns als altres sobre els horaris. Després el noi es va atansant a mi amb respecte però
insinuant-se repetidament amb diversos gestos amb la ma vora l’entrecuix. Té un ulls negríssims molt
brillants. Intercanviem algunes paraules. Però, quan arriben els sis vagons que formen el comboi, he
de córrer cap el del final que queda just a l’extrem de l’andana. I ja no el veig més. Al tren una
parelleta de jovenets parlen català de tota la vida. Que ja és cosa estranya en aquesta costa. Al cap
de poc se’n van perquè a ella el soroll de les rodes allí la molesta massa. I a ell no l’importa canviar de
lloc. Al furgó, els ferros per aguantar el pneumàtic del darrera deixen prouta separació per a poder-lo
enquibir i puc penjar el del davant del ganxo de dalt amb comoditat. Al revisor tot lo meu li sembla
bé i se’n va de seguida. El tren fa ben poques parades també de tornada. Un noi moreno de acara
ample ha passat tot el viatge o gairebé rient afablement o somrient mentre parlava amb els
companys. A Sants agafo l’ascensor per pujar. A dalt, al control, una senyora que sembla madrilenya
se les té amb les revisors i defensa amb energia els seus arguments en contra la multa que li deuen
voler posar. Segur que se’n surt. O no. Cal conservar el bitllet fins al final. Potser no fins arribar a
casa, però almenys sí fins a sortir ben bé de l’estació. En un racó proper a l’aire lliure aprofito per
buidar un altre cop la bufeta dins una ampolla que duc ja expressament i que ja havia omplert fins a
un quart a l’andana de Torredembarra. I quin descans!