TEMA 32

Tema 32
LES PROPIETATS DEL TEXT.
ADEQUACIÓ, COHERÈNCIA, COHESIÓ
I ESTILÍSTICA
 TEMA 32
Les propietats del text. Adequació, coherència, cohesió i estilística

ÍNDEX

0. Propietats del text

1. Adequació
* Relació entre text i context
* Comunicació verbal i no verbal
* Coneixements enciclopèdics i concepte de marc
* Les veus del discurs
* La variació lingüística
* Les màximes conversacionals
* La intertextualitat

2. Coherència
* El tema del text
* Tema i rema
* Isotopia

3. Cohesió
* Anàfora
* Deïxi
* El·lipsi
* Cohesió lèxica
* Definització
* Relació de temps verbals
* Connexió

4. Estilística
* Estil cohesionat vs. segmentat
* Recursos estilístics

5. Presentació

6. Conclusió

---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 32
Les propietats del text. Adequació, coherència, cohesió i estilística

BIBLIOGRAFIA

• BERNÁRDEZ, E., (1982), Introducción a la lingüística del texto. Madrid, Espasa-

Calpe. Es tracta d'un dels millors manuals introductoris sobre el tema. Té dotze
anys de vellesa, però continua sent mol útil i actual.

• CASSANY, D., i al., (1993), Ensenyar llengua. Barcelona, Graó. No cal dir res sobre
aquest autèntic filó d’informació.

• CASTELLÀ, J. M., (1989), De la frase al text. Un canvi de perspectiva en la visió de

l’aprenentatge. Barcelona, Empúries. Descripció i aplicació pràctica de la major
part de conceptes que envolten la Lingüística del Text.

• ---, “Diversitat discursiva i gramàtica. Avantatges i mites de la tipologia textual”,

dins Articles, 4. Un article clàssic sobre algunes propostes per classificar els
textos i l’aplicació didàctica d’aquestes classificacions.

• CUENCA, M. J., (1992), Teories gramaticals i ensenyament de llengües. València,

Tàndem. Una anàlisi dels principals models gramaticals (gramàtica tradicional,
lingüística estructural, gramàtica generativa i lingüística textual) tot relacionant-los
amb les possibilitats d’aplicació a l’ensenyament de llengües.

• ---, (COORD.), (1993), Lingüística i ensenyament de llengües. València, Universitat

de València. Conjunt de treballs sobre el tema que explicita perfectament el títol.
Un recull ben interessant.

• CONCA, M., COSTA, A., CUENCA, M. J., G. LLUCH, (1998), Text i gramàtica.
Teoria i pràctica de la competència discursiva, Barcelona, Teide.

• DEVÍS, A., J. SENDRA, (2001), Comentar textos, València, Castellnou.

• DIVERSOS AUTORS, "A l'entorn de la gramàtica textual” Suplement COM. Ensenyar

català als adults. Generalitat de Catalunya, 1991. Conjunt d'articles actualitzats
sobre lingüística textual, amb temes diversos: visió global de la lingüística de text,
cohesió, tipologies textuals, els determinants, etc.

• RIGAU, G., (1981), Gramàtica del discurs. Universitat Autònoma de Barcelona. Una
altra introducció a l’anàlisi del text-discurs. És especialment exhaustiu el tema de
l'anàfora.

---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 32
Les propietats del text. Adequació, coherència, cohesió i estilística

0. Propietats del text

Anomenem propietats del text els requisits que ha de complir qualsevol

manifestació verbal per poder considerar-se un text i, per tant, per poder vehicular el
missatge en un procés de comunicació. Per exemple, una llista de barrejada de
frases sobre un mateix tema no és cap text, perquè manca d'estructuració de les
idees i dels lligams gramaticals per poder formar una unitat comunicativa, que
expresse un significat complet. Així mateix, els escrits o intervencions orals dels
alumnes a classe poden contenir errors molt diversos que si no "malmeten" el text
notablement, sí que en dificulten la comprensió: idees poc clares o repetides,
desordres en la informació, incorreccions gramaticals, una presentació bruta, una
pronunciació descurada, etc.
Les propietats textuals són sis: adequació, coherència, cohesió, gramàtica o
correcció, presentació i estilística. Cadascuna d'aquestes propietats es correspon
amb un nivell d'anàlisi lingüística o extralingüística i descriu les diverses regles que
ha de complir el text a aquell nivell. Així l'adequació s'encarrega del dialecte i del
registre, la coherència de la informació o de contingut, la cohesió de les connexions
entre les frases, la gramàtica de la formació de les frases, la presentació de
l'execució del text, i l'estilística dels recursos retòrics o literaris utilitzats.
Òbviament, la frontera entre les propietats és difusa i, en part, enganyosa
perquè els sis apartats es refereixen a la mateixa realitat, el text, i només tenen
sentit en el conjunt global. Així, de vegades, es fa difícil de classificar un fenomen en
un apartat o en un altre: l'ús incorrecte de la conjunció "doncs" pertany a la cohesió o
a la gramàtica? I tot sovint també un mateix aspecte té incidència en dues o més
propietats alhora. Per exemple, és força corrent que un error en una redacció d'un
alumne afecte tant la coherència com la cohesió i la gramàtica alhora: una idea poc
clara, formulada en dues frases inconnexes i amb anacoluts.
D'altra banda, hi ha manuals i autors que proposen formes distintes d'agrupar
les regles textuals. Per exemple, ajunten en un sol apartat els aspectes de
coherència i de cohesió, o els d'adequació i presentació; o també distribueixen els
continguts de la cohesió entre la gramàtica i la coherència. Així mateix, també hi ha
manuals que prescindeixen d'alguns aspectes menys lingüístics, com la presentació
o l'estilística, perquè no interessen per a les seues finalitats. De fet, cada
classificació respon a uns objectius distints i s'emmarca en un context particular.
Amb la nostra proposta de sis propietats hem buscat l'agrupació més útil per a
l'ensenyament i l'aprenentatge de la llengua. A continuació se n'exposa cadascuna
amb l'especificació del camp que ocupa i les característiques principals.

1. Adequació

Reflecteix les relacions entre el text i el context. És la propietat del text que
determina la varietat geogràfica, la varietat diastràtica o social, i la varietat funcional
o registre que cal usar. El concepte d'adequació es correspon amb el vessant
pragmàtic de la Lingüística del Text (LT) i més concretament té caràcter
pragmaticosocial. Dins l'adequació s'hi inclouen conceptes com els següents:
* La relació entre text i context, que incorpora la dicotomia enunciació (elements de
la situació comunicativa: interlocutors, espai i temps, fonamentalment) i enunciat
(producció lingüística que constitueix el missatge).

---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 32
Les propietats del text. Adequació, coherència, cohesió i estilística

El context, tal com ací l'entenem, és un context de situació, és a dir, les

circumstàncies vinculades a un acte de comunicació textual: les dades culturals,
socials o psicològiques que comparteixen l'emissor i el receptor. Són, per tant,
factors contextuals rellevants certes circumstàncies espacials i temporals de l'acte,
les informacions que posseeixen conjuntament emissor i receptor així con la imatge
que cada un d'ells té de l'altre i de la seua funció comunicativa. D'alguna manera,
totes aquestes circumstàncies, en la mesura que hi són rellevants comunicativament
en un cas concret, situen l'acte, limiten les possibilitats de text i el seu estil lingüístic,
el condicionen si ha de resultar pragmàticament adequat, tot obligant-lo a ajustar-se
al seu context.
* La relació entre la comunicació verbal, la que es manifesta amb signes lingüístics, i
la comunicació no verbal, el conjunt d'elements no lingüístics que contribueixen a la
producció i la interpretació del text com a globalitat.
* Els coneixements enciclopèdics i el concepte de marc, que remet a aquelles dades
que posseeixen l'emissor i el receptor, les quals permeten construir i interpretar un
text correctament i amb un esforç cognitiu mínim. Els participants d'un acte de
comunicació textual han de ser posseïdors no sols d'una competència lingüística
sinó també d'uns coneixements extralingüístics que són la mesura de la seua
competència comunicativa. Aquestes informacions (de tipus cultural, social,
experiencial) conformen el que s'anomena l'enciclopèdia o conjunt de sabers de què
disposa tot membre d'una col·lectivitat determinada.
Un important element d'aquesta enciclopèdia col·lectiva és el que s'anomena
"quadre" o marc: un conjunt articulat de coneixements convencionals que
posseeixen en la seua enciclopèdia els membres d'una col·lectivitat cultural en
relació a una determinada situació de la vida social. Així, posem per cas, els
membres de la nostra societat coneixen generalment el funcionament d'una estació
de ferrocarril, el seu sistema d'horari, les dependències que s'hi troben. Tot això
constitueix un quadre de coneixements socialitzants que un text no explicitaria
normalment més enllà de la pura insinuació. La funció semiòtica més important del
quadre és el seu valor com a recurs d'economia expressiva i les possibilitats
d'evocació que permet.
* Les veus de discurs, que expliquen la complexitat de l'emissor i el receptor,
inclouen diferents versions del "jo" i el "tu": autor -real i model- i lector -real o model.
Autor real - lector real: persones de la realitat extralingüística, l'emissor o el receptor
físics que produeixen i interpreten el text.
Autor model - lector model: reconstrucció mental que fa el lector i l'autor real
respectivament sobre la persona que ha produït el text o a qui va adreçat.
* La variació lingüística, que dóna compte de la diversitat lingüística, i en concret, els
dialectes geogràfics (variació diatòpica), els dialectes socials o sociolectes (variació
diastràtica) i els registres (variació funcional o diafàsica).
* Les màximes conversacionals. El filòsof Paul H. Grice és qui aporta la idea que hi
ha d'haver un principi de cooperació entre els interlocutors d'un acte comunicatiu.
Aquest principi es concreta en quatre màximes:
- Màxima de quantitat: "Fes la teua contribució tan informativa com set demana, ni
més ni menys".
- Màxima de qualitat: "No digues allò que cregues fals o allò de què no tingues
proves adequades".
- Màxima de rellevància: "Sigues rellevant, és a dir, aporta informacions que tinguen
relació amb el tema de què es parla".

---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 32
Les propietats del text. Adequació, coherència, cohesió i estilística

- Màxima de manera: "Fes-te entendre, és a dir, evita l'obscuritat en l'expressió i

l'ambigüitat, sigues tan breu i ordenat com pugues".
Per contra, quan no s'acompleixen aquestes màximes, Grice encunya el
terme d'implicatura conversacional.
* La intertextualitat que dóna compte de la integració d'un text dins d'un altre. En
sentit general tots els textos presenten intertextualitat ja que el text es basteix en
gran mesura sobre textos anteriors. En sentit més estricte, aquest concepte remet a
la referència o incorporació explicita d'un altre text o part de text en un de nou.
En resum, l'adequació consisteix en gran mesura en la capacitat d'adaptar les
produccions lingüístiques a les funcions i els actes de parla que realitzem en
comunicar-nos, com també al registre que requereix cada situació comunicativa.

2. Coherència

Fa referència al domini del processament de la informació. El missatge o la

informació que vehiculen els textos s'estructura d'una determinada forma, segons
cada situació de comunicació. La coherència estableix quina és la informació
pertinent que s'ha de comunicar i com s'ha de fer (en quin ordre, amb quin grau de
precisió o detall, amb quina estructura...). Per exemple, les redaccions o exposicions
dels alumnes que són desorganitzades, que repeteixen idees i les barregen, i que no
diuen les coses de forma ordenada, diríem que són textos incoherents.
El concepte de coherència textual, conjuntament amb el de cohesió és una de
les fites més importants de la LT. Entre d'altres, un dels autors que l'ha estudiat més
a fons és el lingüista holandès Teun A. van Dijk. Cal tenir en compte que aquests dos
conceptes, coherència i cohesió, no tenen el mateix valor per a tots els investigadors
i que ben sovint se superposen. Però podríem dir que, en general, la coherència és
de naturalesa més aviat semàntica, ens remet a un cert significat global del text; en
línies generals pot identificar-se amb la semàntica textual; mentre que la cohesió
sembla dominada per aspectes sintàctics i relacionals entre els components: sintaxi
textual. La coherència textual s'ocupa d'aspectes com ara:
* El tema del text. Un text és una globalitat que posseeix una unitat de sentit, que es
justifica per posseir una macroestructura significativa. La possibilitat de fer-ne un
resum o d'assignar-ne un títol que el sintetitze és una prova de l'existència
d'aquesta. Normalment el tema es pot explicitar en un breu sintagma i, també de
vegades, aquest apareix literalment al text (frase temàtica) o sintetitzat en alguns
mots (mots clau o temàtics). De vegades aquest sintagma o mots corresponen al
títol (paratext).
* Tema i rema. El concepte d'articulació oracional en tema i rema es remunta a
l'Escola de Praga, i és conegut per les diverses tendències lingüístiques sota
aquests mateixos rètols o sota els de "tòpic" i "comentari". La LT ha adoptat aquesta
dicotomia funcional i l'ha projectada sobre el nivell discursiu.
Pel que fa a la determinació d'aquests conceptes podem caracteritzar el tema
com l'element o conjunt d'elements que serveix de punt de partida d'un missatge i
allò que en l'acte d'enunciació d'un missatge pertany al camp de la consciència; és
l'element conegut o donat.
El rema és l'element o conjunt d'elements que en un missatge s'aporta com a
nou o com a desenvolupament d'altres, és cada pas nou que es fa en el procés
informatiu. Els elements remàtics són els que fan avançar la informació. A més, el
rema i el tema van canviant a mesura que el receptor descodifica el text, perquè el

---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 32
Les propietats del text. Adequació, coherència, cohesió i estilística

que és desconegut passa a ser sabut i fa de pont per presentar dades noves. Aquest
fenomen s'anomena tematització i és la base de la progressió de la informació en el
text. Des d'aquesta perspectiva hom pot assenyalar tres tipus bàsics de progressió
temàtica:
a) Progressió lineal: cada tema d'una oració és l'origen de tema de l'oració següent.
b) Progressió de tema constant: apareix el mateix tema en oracions successives,
completat per remes diferents.
c) Progressió de temes derivats: trobem un tema del qual hi ha remes que comenten
subtemes diversos.
* Isotopia. Aquest concepte fou introduït en lingüística per A. Greimas i ha estat
elaborat -i discutit- en els darrers anys per estudiosos de la semiòtica i de la teoria
del text literari (F. Rastier, U. Eco, T. A. van Dijk). Tot i emprar-se en accepcions ben
diverses, podem dir que, bàsicament, la isotopia correspon a una recurrència o
reiteració d'algun tret significatiu al llarg d'un text. Moltes vegades aquesta reiteració
-que dóna una certa homogeneïtat i, doncs, un grau de coherència al discurs- es
manifesta en els semes de les diferents unitats lèxiques emprades. Així, per
exemple, podem parlar d'isotopia relativa a la configuració d'un grup social o polític a
partir de vocables com: col·lectiu, població, estranger, cristians, eleccions...

3. Cohesió

Fa referència a les articulacions gramaticals del text. Les diverses oracions

que conformen un discurs no són unitats aïllades i inconnexes, passades l'una al
costat de l'altra, sinó que, al contrari, estan lligades o relacionades amb mitjans
gramaticals diversos (puntuació, conjuncions, articles, pronoms, sinònims...) de
manera que conformen entre si una xarxa imbricada de connexions lingüístiques, la
qual fa possible la codificació i descodificació de text. Tot i que alguns dels fenòmens
de cohesió (deïxi, anàfora, conjuncions...) s'han estudiat des de fa molt de temps, els
lingüistes que van popularitzar aquesta propietat del text foren Halliday i Hasan. A
casa nostra, Gemma Rigau n'ha fet una adaptació modèlica al català. Les principals
formes de cohesió o sistemes de connexió d'oracions són les següents:
* Anàfora: És la relació establerta entre un element d'una oració i un altre element de
la mateixa o de diferent oració a través de la identitat de referència o de sentit.
Parlem d'anàfora de referència quan els elements relacionats tenen el mateix
referent, és a dir, remeten al mateix ésser (objecte, animal, persona...) de la realitat
extralingüística. Així, els elements en cursiva en els exemples són anafòrics de
referència: - Has comprat la revista? No, encara no l'he comprada. - He parlat amb
Maria però no li he dit que vinga.
Diem que hi ha una anàfora de sentit quan els elements relacionats presenten
el mateix sentit, encara que no són correferencials. Així, en l'exemple següent és
evident que els objectes a què fan referència el sintagma "aquesta tassa" i el pronom
"en" són diferents, tot i que pertanyen a la mateixa classe: Agafa tu aquesta tassa.
Jo n'agafaré una altra.
* La deïxi és la funció que relaciona l'enunciat amb l'enunciació, és a dir, el contingut
proposicional de les oracions amb la situació comunicativa. Es distingeixen tres tipus
de deïxi: la personal (emissor: jo, nosaltres...; receptor: tu, vosaltres...); l'espacial
(aquí, allà...) i la temporal (ara, abans, després...).
* El·lipsi. L'el·lipsi és l'absència en el discurs d'un element que, tanmateix, és
interpretable, en general perquè ha aparegut explícitament en el context previ. Per

---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 32
Les propietats del text. Adequació, coherència, cohesió i estilística

exemple: Els teus amics han parlat amb mi. Ø M'han dit Ø que tornaran aviat. /
Anirem al cinema aquesta nit. Jo Ø també.
En aquest sentit, l'el·lipsi es pot considerar també com un tipus d'anàfora, la
denominada anàfora zero o el·líptica, que es defineix com la relació establerta entre
un element ple i un element nul (sense contingut fonètic) a causa d'una identitat de
referència o de sentit.
* Cohesió lèxica. Es refereix a l'aparició en un text d'elements semànticament
relacionats (per sinonímia, hiponímia, antonímia..). La relació de vegades no prové
tant del fet que els mots tinguen algun tret semàntic comú, com del fet que tinguen
una relació pragmàtica, és a dir, que apareguen associats per als parlants a causa
del seu coneixement de món (coneixements enciclopèdics). Ex: "L'escriptor bloquejat
és el que, tot i que ha adquirit el codi té problemes a l'hora d'escriure. No ha
desenvolupat les estratègies adequades per utilitzar els coneixements que té de la
llengua escrita en una situació concreta i, per això fracassa en la producció de
textos."
* Definització. Es parla de definització o actualització per donar compte de
funcionament dels especificadors nominals i, concretament, de l'alternança entre els
especificadors presentadors (un) o quantitatius (dos, alguns, mots...) i els
actualitzadors (article determinat i demostratiu). En general podem notar que la
primera vegada que es menciona en el discurs un individu o un objecte, se sol
emprar un sintagma indefinit, però quan apareix de nou, s'usa un sintagma definit.
Ex: Vam agafar un taxi per anar al lloc de la cita. El taxi era un model antic. (Quan
diem "el taxi" estem reconeixent i donant una referència actual).
* Relació de temps verbals. La correlació temporal és també un element cohesiu
important, sobretot en textos de tipus narratiu. L'alternança de temps marca la
relació del que es diu amb la situació de parla (temps deíctics) o respecte a un punt
de referència de text (temps anafòrics), per exemple: Miquel, de natural, parava una
miqueta orellut, però tenia bona perxa, feia goig de veure'l; les coses com siguen.
Tenia bon caràcter, fins quan anava bufat i tot. Perquè això sí que ho puc assegurar,
el dia que es posava a beure cervesa ho feia a base de bé. (En aquest text els
imperfets situen l'acció en un temps passat respecte al moment de parla. El present,
en canvi, assenyala un canvi de perspectiva, un salt al moment de parla.)
* Connexió. Un dels mecanismes fonamentals de la cohesió és la connexió, això és,
la relació de significat que s'estableix entre dues o més unitats contigües (sintagmes,
clàusules, oracions, paràgrafs...) i que es pot manifestar explícitament a partir de
connectors. Són elements connectors: conjuncions (1a que, i, però...), mots o
locucions modificadors de frase o matisadors (no obstant això, tanmateix, més aviat,
al contrari...) i també algunes partícules i interjeccions (eh?, oi?, saps?)
contribueixen directament a connectar parts del discurs, tot esdevenint una mena
d'organitzadors metadiscursius.

4. Estilística

Analitza la capacitat expressiva general d'un text, és a dir: riquesa i variació

lingüística, qualitat i precisió del lèxic... Engloba els diversos recursos verbals,
retòrics, literaris i comunicatius que s'utilitzen per produir textos, des de l'elaboració
de la sintaxi fins a les metàfores o qualsevol figura poètica.
Tots els professors hem tingut més d'una vegada l'experiència de llegir una
redacció d'un alumne que està més o menys bé de correcció i de totes les altres

---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
 TEMA 32
Les propietats del text. Adequació, coherència, cohesió i estilística

propietats, però que és pobra i senzilla; és aquella del 'cinc pelat': té l'extensió justa,
un contingut banal i poc elaborat, una sintaxi simple i repetitiva, un lèxic pobre... Així
mateix, també hem trobat a vegades redaccions d'alumnes que treballen la redacció
i s'arrisquen a usar la llengua, això és: desenvolupen el contingut i tracten idees més
originals, s'embranquen amb frases complexes i subordinades, busquen sinònims i
paraules més cultes. Aquesta segona redacció demostra una capacitat verbal i, en
definitiva, un domini de la llengua i de les seues possibilitats expressives més gran
que la primera, i en podríem trobar un exemple calcat en la llengua oral, comparant
intervencions en debats o exposicions orals preparades.
* Estil. Darrerament s'ha simplificat la disquisició sobre l'estil amb dos termes que
defineixen dues categories antitètiques: podem dir que un text té un estil cohesionat
quan presenta oracions llargues i una estructura sintàctica complexa i articulada, de
forma que amb poques paraules es transmet molta informació; els discursos que
resulten són densos i concisos però complexos, amb la qual cosa la seua
composició resulta molt elaborada.
D'altra banda tenim un discurs amb un estil segmentat si utilitza unitats breus,
una sintaxi simplificada i un cert grau de redundància. Hi ha poca informació amb
una extensió textual llarga. És l'estil propi de la llengua oral espontània que és clara
però monòtona i poc densa informativament.
Els diversos recursos literaris o retòrics que utilitza el periodisme, la publicitat
o la literatura també formen part d'aquesta propietat del text.

5. Presentació

Tant els textos orals com escrits s'han de presentar a l'audiència, és a dir,
s'han de pronunciar els sons al davant de l'interlocutor; o bé s'han de disposar en un
full blanc per al lector, amb línies rectes i paràgrafs separats. Des de l'òptica de
l'emissor, una bona elocució i una escriptura clara del text són imprescindibles per
facilitar la feina de comprensió al receptor.
Força vegades passa que un text que pot ser molt treballat de coherència,
adequació o cohesió, fracassa per defectes formals, com una elocució massa ràpida
o una mala cal·ligrafia. La presentació abasta des de les convencions socials de
cada tipus de text (format de l'escrit, tipografies) fins a les habilitats dels
interlocutors.

6. Conclusió

En resum, aquestes sis propietats textuals conformen el conjunt de

característiques o regles verbals que ha de tenir un text, perquè puga actuar com a
missatge en una comunicació. Tots els textos les han de contenir. Així mateix, ningú
no naix ensenyat en aquestes propietats ni les aprén atzarosament, sinó que les ha
d'anar desenvolupant a l'escola dia a dia.

---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------