Relat amb la imatge 1. TTOL DEL RELAT: SOL Diuen que la nit s portadora de l assossec. Jo no n estic tant segur.

Tinc la mirada perduda en la segona copa de vodka que m estic prenent. M aclapara el desconcert i la confusi. No s qu fer, ni on anar, ni amb qui confiar. Les llgrimes em regalimen galtes avall. Estic sol. ****** Fa quinze anys em vaig barallar amb els meus pares per no voler encarregar-men del negoci familiar. No volia quedar-me venent llaunes i conserves de per vida. Jo volia estudiar a la universitat, acabar sent un gran arquitecte. Per ells ja havien decidit el meu futur. s per aix qu, quan vaig agafar l herncia de la tieta Sagrari i em vaig escapar cap a Dubln, una nit de febrer, els meus pares van decidir no tornar a saber res de mi. Les ltimes paraules que vaig creuar amb ma mare foren per un telfon pblic. Em va tractar amb una fredor imprpia d ella, amb una brusquedat que no corresponia amb el seu dol carcter. Estaven molt disgustats amb mi, els havia decebut. Pocs mesos desprs vaig rebre aquella carta. M informaven que havien reflexionat, i que ara comprenien que hagus tingut una mica d ambici i no haver viscut i mort a aquell poble irlands perdut entre les muntanyes. Volem veurem, donar-me diners i saber com estava. Per aix em demanaven perms per anar a passar el Nadal al pis de lloguer on residia. Jo els vaig tornar la resposta enviant-los el meu agrament pel seu perd, la meua direcci a Dubln i un parell de bitllets de tren, i els comunicava que aniria a esperar-los a l estaci el dia i a l hora que indicaven els bitllets . Vaig passar per una gran depressi quan em van comunicar que el tren en el que viatjaven els meus pares havia descarrilat, i tots els passatgers havien resultat morts. Va comenar aleshores el que jo creia que era la felicitat. Per resulta que la felicitat no fa presncia en cap moment a la meva vida. Vaig conixer a l Eithne. Alta, prima, rostre pllid emmarcat per cabells rojos i ulls de color maragda. Estudiava enginyeria a la meva universitat. Ella fou qui m ajud a sortir de la meva depressi, qui llev aquell nvol negre de la meva ment, format per la tristesa i la soledat. Eithne em revitalitz amb el seu somriure i les seves ganes de viure. Vaig conixer els seus amics, que prompte tamb foren meus. Amb ells vaig aprendre a apartar la mort dels meus pares i a seguir amb la meva vida. Al cap duns mesos, durant un mat, la policia va trucar a la meua porta de casa. Era festiu, i Eithne s havia quedat a dormir amb mi. -Cian Clogan? - S? Sc jo.

-Som policies- em van ensenyar un carnet plastificat- I ell s el doctor O Nelly. Venim a fer-li unes preguntes. -Qu ha passat? -Si us plau, deixens passar. Jo vaig mostrar una mica de resistncia. Tot plegat em resultava una mica sospits. -D acord.-Vaig alar les mans en senyal de rendici. En aquell moment va aparixer l Eithne despentinada, preciosa.-Eithne, aquests senyors diuen que sn policies i que volen passar a fer unes pre... -Senyor Clogan. Jo em vaig girar. Els policies havien empallidit i el doctor, que m havia nomenat, s acost cap a mi i m agaf del muscle. -Senyor Clogan, amb qui parla? - Que qu?- vaig dir, tot i haver sentit perfectament la pregunta. -Per favor, senyor Clogan. Vinga amb nosaltres- em va dir. -Qu m ha preguntat? -Senyor Clogan- la veu del metge expressava cansament- per favor. -Qu m ha preguntat, doctor?- vaig repetir. Aquest va mirar als policies i va assentir amb el cap. Ells es van acostar cap a mi i cadascun em va agafar d un bra. Jo cridava com un esperitat. Alguns vens havien obert les portes de les seves cases i amb miraven sense sorpresa, amb llstima. De sobte, vaig notar una punxada al bra i vaig veure que el doctor m havia ficat una injecci. Sem va ennuvolar la vista i em vaig adormir. ***** No s si heu vist una pellcula anomenada Una ment prodigiosa. Est dirigida per Ron Howard i protagonitzada per Russell Crowe. La pellcula es basa en un llibre amb el mateix nom. Tracta un cas real, concretament el del premi Nobel d economia de 1994, John Forbes Nash Jr. A mi sembla que em passa una cosa semblant. Vaig passar per una depressi molt gran quan moriren els meus pares. La meua soledat, l enyor, la rbia de no haver-los vist per una ltima vegada, tot aix feu que em tancara en mi mateix, en el meu mn, que cada vegada era ms petit i ressentit. No parlava amb ning, no sortia de casa, pensava constantment en ells... fins que meua ment arrib al lmit d aquella situaci. I ella mateixa cre persones que m ajudaren a sortir del meu calvari i a tornar a viure...Per seguien sent creacions de la meua ment. Seguien sent allucinacions. No existeix cap Eithne Labois, ni la seva fantstica colla d amics. Ha sigut tot una producci de la meva ment per a poder suportar la meua soledat. Tan sols existeix una malaltia que s anomena esquizofrnia, segons el doctor, i que ha creat una realitat ficticia per a mi sol. Els vens, que em veien parlant sol mentre pujava l escala ms d una vegada, n han alertat a la policia. Aix ha anat tot.

Jo, al principi, no m ho he cregut. Quan m han pujat a l ambulncia i m han dut a l hospital psiquitric, l Eithne estava al meu costat. Mentre el doctor em comunicava aquesta absurda informaci, l Eithne m acariciava els cabells. M ha acompanyat en tot moment. Per he vist la veritat. Estvem al blanc i fred despatx del doctor. Quan m ha comunicat els resultats del test mdic i jo he mostrat una mirada sorpresa, ella ha rigut, ha rigut bruscament, sense mostrar delicadesa per la situaci. -Per que no ho veus, benet? Tot s fals, Cian, tot s fals... Els seus ulls havien adoptat un brill semblant al del seu cabell. El seu riure era descarat i groller. Llavors ha sigut quan m ha somrigut la sort. He sortit corrents i ning del personal de l hospital ha aconseguit agafar-me. El porter s ha descuidat i m he pogut escapar. Ella tamb em perseguia, per davant del doctor, cridant el meu nom i insultant-me... Han anunciat la meua fuga per la rdio. Un dement mental est en busca i captura. M acabe el vodka i en demane un altre. Mire a la parella que esta asseguda enfront de mi. Ella tamb t els cabells rogencs. Ell li diu floretes i ella somriu, amb timidesa. Per ara no pense ni en aquest estrany dia, ni en els vens que m han denunciat, ni en els meus pares, ni en els meus inexistents amics. Ni tan sols pense en l Eithne. Estic sol. Estic completament sol.