ENRIC VALOR: 'HISTRIA D'UN MIG POLLASTRE'

A va anar i era un maset de serra on vivia un vell matrimoni sense fills, que es dedicava a la cria d'aviram. Gallines blanques, negres i favades, orgullosos indians, descomunals gramntols, anglesets de llarga i empinada cua i llocades piuladores. El bo del cas s que la velleta coneixia cada un dels animalons que criava, i b pot dir-se que els hauria pogut batejar i no confondre mai el nom de l'u pel nom de l'altre. Va arribar un dia de maig que, all a les deu del mat, va eixir la velleta a donar-los uns pessics de dacsa i de seg cuit, com solia fer tots els matins a la mateixa hora. Pull, pull, pull! va anar cridant. I heus ac qu la va sorprendre: hi havia un mig pollastre, molt vists i afinat, que no s'arrimava al tropell que formaven tots els altres embotint-se com qui diu de cap dins del seg cuit i furtant-se de davall les barbelleres els uns als altres els grans de pans. Qu fas tu, que no menges? s'estrany la vella tot ahuixant-lo cap als altres. Per el mig pollastre va fer un 'coc, coc' fora significatiu i encara es va separar ms dels seus congneres. I a quin pollastre s? va demanar-se a si mateixa la dona. Est animalet no s meu! Era de veres: no l'havia vist mai abans. Li va haver de donar quemenjar a banda, i, desprs, va preguntar en els masos vens si se'ls havia perdut algun pollastre a mitjant fer, ni poll ja ni pollastre encara, s a dir, el que all solen anomenar un mig pollastre. I ning no li'n va saber donar ra. Van passar aix algunes setmanes, un mat, a la punta de l'era, el pollastre es va posar a escarbar en un petit femer que hi havia vora el clot del palls. Escarbant escarbant, vinga d'escarbar, la seua poteta va traure a relluir un boc de metall. Amb el bec li va pegar quatre sobacades i, mig net, va veure que es tractava d'un diner. Quic-quiriquic! va cantar aleshores alant ensems la cresta tot quant podia i posant-se de puntelletes. Jo sc un mig pollastret que escarbant un femeret

s'ha trobat un dineret. I sense ms ni ms es fica la moneda en el seu bequet, i cap a la cort s'ha dit. Es gira i diu adu al maset, tira senda avant i vinga de pujar comes i tossals i davallar barrancs i rambles i fer cam cap a cal rei. En quan en quan, soltava un sorolls 'quic-quiriquic' i cantava la segent can: Vaig a casar-me amb la filla del rei, puix sc ms ric que no ell, que escarbant un femeret m'he trobat un dineret. En aix arriba a uns plans tapats de boscos i herbassars i topeta amb el riu, el qual noms el veu li pregunta: On vas, mig pollastre? Vaig a casar-me amb la filla del rei, puix sc ms ric que no ell, que escarbant un femeret m'he trobat un dineret. Li contesta cantant el mig pollastre. Aix si jo et deixe passar fa el riu amb la seua veutota. Ah si, entra pel meu bec! li mana el mig pollastre. I zzzuummm!, comena a engolir aigua, vinga d'engolir-ne, i deixa el riu en sec en un tres i no res, i ja el t tot dins la panxa! Saltant i botant, llanant a l'aire les seues canons i el seu jois 'quic-quiriquic', seguix caminant."

A poc a poc la senda va anar enfilant-se per un congost, camina que caminars per aquell estret el mig pollastre va topar amb la massa, la qual noms feia que pegar massades asclant penyes i carrasques. Pom, pom, pom On vas animal de ploma? Vaig a casar-me amb la filla del rei, ..... Aix si jo et deixe passar perque em venen intencions desclafar-te en un colp diu la massa amb la seua veutota. - Entra pel meu bec! I all tens la massa volant per laire i desapareix pel bec de lanimal. Prompte arriba a un esps carrascal a una serra tota plena de caus i dun del ms grans li ix la rabosa, els ulls de la qual rellampeguen de veure tan bona berena com se li presentava. -Ummmm, On vas tu per ac? Vaig a casar-me amb la filla del rei, puix sc ms ric que no ell, que gratant un femeret mhe trobat un dineret. -Un moment, aix ser si jo et deixe passar i no et pegue un mos! - Entra pel meu bec! Per les seues jornades i ms content que un gos amb un os arriba a la fi el mig pollastre a la cort reial i a cal rei de seguida. Com per art dencanteri res se li coneixia del molt que portava a dins i duna revolada senfila damunt del reixat que t la gran porta principal. Quic-quiriquic! Vaig a casar-me amb la filla del rei,

puix sc ms ric que no ell, que gratant un femeret mhe trobat un dineret. El rei, que sestava passejant pels seus jardins del palau, prop de la porta, el sent i sompli dindignaci i crida la gurdia --Mireu el mig pollastre! --crida a la gurdia--. Agafeu-lo i tanqueu-lo en el corral dels pollastres gramntols, i ells tan grandots i arrogants el mataran de seguida El pobre mig pollastre no va tenir escapatria. Un soldat me lagafa per fi, i de cap al corral dels pollastrots! Quan el mig pollastre es va veure tan sol, i que els enormes gramntols se li anaven a tirar tots damunt, va dir a la guineu que portava dins --Ix, rabosa, que ara s la teua! Ix la rabosa, i calculeu qu faria: aquell vull, laltre no vull, en un bell en sec els va tenir tots degollats. I quan es va cansar de menjar-ne, trenca el filat i pega a fugir. El mig pollastre, a qui la rabosa no havia fet cap mal, pel respecte que li feia, sen va eixir pel mateix forat. I passejant, passejant molt ufans pels jardins del rei, torn a plantar-se damunt el reixat de la porta principal: Quic-quiriquic! Vaig a casar-me amb la filla del rei ...... El rei que el sent una altra volta la canoneta, tot rabis crida la gurdia: Agafeu-lo aquest mig pollastre del dimoni! Que no se us torne a escapar. Tireu-lo dins la gerra de les morques. Entre tots els soldats es fan amb ell i se lenduen als cellers de cal rei i el tiren dins una gerrota grandssima: all era precs que mors el dissortat mig pollastre ofegat en les pestilents i olioses morques. Per ell, quan sent que els soldats tapen la gerra amb la tapadora, diu ell corrents: Maa, ix; ara s la teua!

Ix la maa i, pim-pom, de dues maades trenca lenorme gerrota i el mig pollastre sescapa. Les morques sescampen per tots els cellers reials, que queden fets una llstima. Dall a cinc minuts, ja cantava ell la can que sabem una altra vegada damunt la porta: Quic-quiriquic! Vaig a casar-me I el rei, que torna a perdre la pacincia. Gurdia, a mi! Feu una garbera de llenya en la plaa, mel nugueu damunt i mel cremeu viu! Correu, que no se us escape! Aquesta volta tampoc no pot escapar-se lanimal. I fan ban que ans tot el poble a la plaa a veure cremar viu un mig pollastre que pretenia ni ms ni menys que casar-se amb la seua filla. Ell, nugat ja, anava sentint els comentaris de la gent que es congregava al voltant de la immensa garbera: Ben b que se li est! Per voler ofendre el nostre rei! Diu que diuen que deia que anava dient que s ms ric que el nostre monarca. A la foguera, a la foguera

Com sanava a casar amb la filla del rei un animaleu aix que quasi no se li veuen els esperons? El mig pollastre els deixava dir, i no obria bec ni per fer quic-quiriquic!. I els criats acabaven dendomassar el cadafal per al rei i la seua cort, que ja venien tots mudats a presenciar lexecuci. Quan el rei, la reina i la princesa prengueren seient, un soldat que porta una torxa a la m sacosta a la llenya i bota foc a lencenall. La garbera comena a esclafir per totes bandes, clixcleix, mentre la gentada crida amb la boca oberta: Ooooooh! Enmig dels esbufecs de la foguera, sou la veueta del mig pollastre, que ordenava: Riu, fes ara la teua! I el riu ix pel bec de lanimal i apaga la foguera ms prompte que canta un gall i arremet contra el cadafal del rei, i de seguida hi ha aigua per mitjan cuixa de tots els presents i all sen va el riu per totes bandes arrasant hortes i camins.

El mig pollastre, tranquil, es deslliga en un dir Jesus i mira la plaa, que havia quedat mig deserta, i sols hi veu el rei, la reina i la bella princesa, que estaven al damunt del cadafal com en larca de No. Quic-quiriquic! Vaig a casar-me amb la filla del rei comena a cantar, per el monarca no el deixa continuar; el crida i li diu: Prou, prou mig pollastre, no hi ha ms remei; mhas venut i pots casar-te en voler amb la meua filla. Lendem es fu el casament en lesglsia major de la ciutat. Totes les campanes anaven al vol i una enorme gentada sarremolinava davant el temple per veure leixida dels novenans. Quin entusiasme! El mig pollastre, dreant-se tant com podia i donant en lloc del bra una ala a la muller, avana amb solemnitat i desimboltura. I saludava tothom, que es meravellaven que una princesa tan bonica i esvelta shagus pogut maridar amb un senzill mig pollastre, per cantador i arriscat que fos. Ja de nit, quan els nuvis es retiren a la seua cambra nupcial, la princesa comena a passar-li la m pel cabet acariciant-lo. De sobte, nota que, entremig de les plomes, darrere la cresta, t un petit gra dur. Li lescorcolla i veu amb sorpresa que s una cosa brillant. Mentrestant, el mig pollastre quietet sense dir res. I la princesa agafa all que resulta ser un cap dagulla i estira, estira i va eixint aquesta del gracis cabet de lanimal. I quan acaba deixir tota, pom!, es sent un tro i ompli lestana una flamerada blavosa, i el mig pollastre es torna un prncep aguerridssim que li diu amb veu emocionada: Princesa meua que del carrer eres ama per culpa teua tinc el cor encs en flama i grcies et done per haver-me desencantat. Sc el fill del rei de les Aitanes i sc tamb el teu esps, si s que ara que reprenc la meua figura dhome, confirmes el reial s que em donares quan era mig pollastre. La princesa, s clar, es va alegrar molt del fabuls canvi i aix visqueren molts anys de plena felicitat.