FILOSOFIA

DESCARTES, S. XII – Filosofia moderna.

Descartes és el pare de la filosofia moderna i la seva filosofia es coneix com el nom de

“Racionalisme”.

Aquest corrent filosòfic és posterior al renaixement i explica els interessos i les actituds de
Descartes.

Descartes critica l’escolàstica en la qual va ser educat i a partir d’aquí ho comença a posar tot
en dubte. Descartes també confia molt en ell mateix i el seu objectiu es buscar la veritat. Ell
confia plenament amb les matemàtiques i busca un mètode per explicar allò que les
matemàtiques no pot explicar.

Significat del Racionalisme cartesià.

• Confia totalment amb la raó pura amb la qual arriba al tronc de totes les ciències
(Metafísica)

• Es replanteja la seva formació i la critica; Descartes busca reconstruir i unificar les

ciències (TRONC – Metafísica, BRANQUES – Resta de les ciències)

• Critica els corrents escepticistes

• Discurs del mètode i les Meditacions Metafísiques (Mitjançant un mètode deductiu

demostra l’existència de les substàncies metafísiques

• Desconfia de l’experiència sensible.

El mètode.

Com hem dit anteriorment, descartes es preocupa per arribar a veritats absolutament certes i
indubtables mitjançant dues grans obres del seu pensament:

El “Discurs del mètode” i les “Meditacions metafísiques”

1. Característiques del mètode:

Descartes necessita un mètode rigorós per a fer ciència i per arribar a veritats
indubtables que fonamentin de manera segura i certa que tingui les següents
característiques:

• Ha de ser senzill.

• Ha de permetre evitar l’error

• Ha de permetre augmentar els coneixements.

 Aquest mètode no és un mètode experimental, sinó un anàlisi d’idees. Com hem dit
anteriorment, descartes no confia en els sentits i fa recaure la fiabilitat en les idees en
quant que són racionals.

2. Regles del mètode:

Aquest mètode consta de quatre regles:

• Regla 1: Admetre únicament idees evidents. Les veritats evidents es capten

mitjançant la intuïció. Aquesta intuïció és una forma de coneixement
immediata, és garantia de veritat (Recordar la Noesis de Plató.)

• Regla 2: Analitzar únicament les idees NO evidents: Es tracta d’una labor

d’anàlisi en què es descompondrà la idea en idees simples per esbrinar si són
clares o no.

• Regla 3: Reconstruir la idea prèviament analitzada. En aquesta 3ª regla es fa

una labor de síntesi on ja s’ha entès la idea.

• Regla 4: Revisar tot el procés deductiu, així assegurant-nos de la conclusió

mitjançant el repàs.

Aquest mètode es tracta d’un mètode deductiu amb el qual cerca respondre amb la
mateixa exactitud de les matemàtiques a qüestions que no poden contestar perquè
queden fora del seu abast.

3. Aplicació del mètode: DUBTE METÒDIC I MORAL PROVISIONAL

Com hem esmentat anteriorment, Descartes desconfia vers els continguts de la seva
formació i de tot el que ha après només acceptarà les matemàtiques.

• Tant al Discurs del mètode com a les Meditacions Metafísiques, Descartes ho

posa TOT en dubte (tot el que havia après fins aquest instant) i sense negar-
ho, ho posa tot en dubte. Això s’anomena dubte metòdic amb el qual confia
arribar a alguna veritat indubtable.

• Mentre no trobi cap veritat indubtable, Descartes entra en un estat d’Epokhé,

que vol dir suspensió de judici.

• Com que descartes ho posarà tot en dubte (de forma temporal) no podrà
afirmar res del cert, per això, Descartes adoptarà una Moral Provisional amb la
qual podrà actuar mentre estigui aplicant aquest dubte metòdic.

Amb aquest dubte Descartes té la intenció de no admetre’n cap del que hi pugui haver
el més mínim dubte. D’aquesta manera espera trobar com a mínim una veritat evident
per tal d’analitzar les seves característiques i poder reconèixer-les en altres idees.
 Mitjançant aquest dubte obté:

• Del que ha après (escolàstica, humanística, etc) no hi ha res que sigui

indubtable.

• La percepció sensible no és fiable donada la imperfecció dels sentits.

• Els raonaments matematic-deductius poden contenir errors a causa de la

intervenció de la memòria i per tant, no son fiables.

• L’existència del món exterior es qüestionable com a conclusió de dos

plantejaments:

o Dificultat de distingir entre estar despert o en un somni

o Imaginant una hipòtesis d’un Geni Maligne que ens faci creure en la
realitat del món exterior quan en realitat és una il·lusió.

4. Descobriment de les tres primeres idees clares i diferents (Ànima, Déu i Món)

• Ànima: L’aplicació del mètode amb el seu qüestionament l’acaba portant a

una idea clara i diferent; no pot dubtar de que dubta: dubto, doncs existeixo.
El fet de dubtar és una acció racional, per tant afirmem el mític; PENSO
DONCS EXISTEIXO.

Es tracta del descobriment de l’autoconsciència que ve donada pel raonament

immediat. D’aquesta manera Descartes demostra l’existència de l’Ànima.
L’evidència de l’autoconsciència el porta a afirmar que és mes fàcil conèixer
l’ànima mitjançant la raó que no mitjançant els sentits. Amb el penso doncs
existeixo Descartes ha trobat el primer principi de la seva filosofia.

• Deu: L’existència de Deu les comença a plantejar en les meditacions

metafísiques que se li presenta un argument ontològic que va utilitzar St.
Anselm. Aquest argument deia:

“Déu és perfecte, i com que és perfecte, negar la seva existència seria

una contradicció. Com que déu és perfecte, existeix.”

Necessitem alguna cosa perfecte per poder anomenar perfecte una cosa, per
això, una cosa imperfecte es tot allò que comparem amb déu.
 • Món: La tercera veritat està relacionada amb la segona.

En la segona meditació Descartes ja coneix la substància material com a

substrat dels accidents de les coses que captem mitjançant els sentits. Gràcies a la raó
aprenem i creiem que existeix el món, no gràcies als sentits.

5. Conseqüències del mètode.

• Descobreix les substàncies (Ànima, Déu i el Món) a través de les tres primeres
veritats.

• S’inverteix el coneixement: Normalment creiem en un objecte i el donem com

a vàlid, en canvi, Descartes el dubta i finalment creu en l’objecte.

Epistemologia.

• Tota la qüestió del mètode és epistemològica. Tracta d’epistemologia en la mesura que

cerca el mètode per conèixer i analitza les característiques del tipus de coneixement i
els seus límits.

• El criteri de veritat cartesià es fonamenta:

o Confiança absoluta en la raó.

o Desconfiança en la fiabilitat dels sentits

o Intuïció

o El mètode deductiu.

• Pel que fa la seva epistemologia es racionalista el coneixement de la veritat només és

assolible mitjançant la raó.

• Les idees són la forma en què coneixem: Descartes inicia el que es coneix com ideïsme
que arrelarà els seus opositors, en aquest cas els Empiristes.

Descartes classifica les seves idees en:

 o Idees innates: Són les racionals.

o Idees Adventícies: Provenen dels sentits i no són fiables.

o Idees Factícies: Són idees compostes per la pròpia ment.

La substància.

A partir del primer principi i de les altres dues idees innates queda demostrada l’existència de
qualsevol objecte.

• Primera idea; evidència del jo -> existència de l’ànima

• Idea de l’evidència de Déu -> existència de Déu

• Idea de l’evidència del món -> existència del món

Es tracta d’identitats d’ordre metafísic, i per tant, podem afirmar que Descartes fa descansar
tota la seva filosofia sobre fonaments metafísics. Aquestes entitats metafísiques, Descartes les
anomena substàncies:

• Ànima: (Substància pensant) res cogitans.

• Déu: (Substància divina) res divina.

• Món: (Substància extensa) res extensa.

Definició de substància: Per a Descartes una substància és allò concret que existeix i que no
necessita res mes que ella mateixa per existir a excepció de Déu pel que fa a la res cogitans i la
res extensa.

• N’hi ha de finites (cogitans i extensa) i una infinita (divina)

• Les substàncies tenen atributs que són la seva essència, allò pel qual se les reconeix

• Les substàncies es donen en diferents modes (diverses maneres en que es pot

manifestar l’atribut).

Característiques de les tres substàncies:

Res divina:

• Substància finita

• Es perfecte i bo

• Es garantia de l’existència de les substàncies finites

 • En última instància es garantia de veritat

• És causa del moviment del món, doncs Déu és el que li ha donat el primer impuls

Res cogitans:

• Té un sol atribut que és pel que se la coneix: pensament

• Té múltiples modes: jutjar, raonar, voler, sentir, etc.

• És allò que defineix l’home.

Res extensa:

• Té un únic atribut que és pel qual se la coneix: l’extensió

• Té únicament dos modes: figura i moviment

• Per tant queda desestimada tota qualitat secundària.

Física.

Per Descartes, la física és la Res extensa.

• Es tracta d’una física mecanicista, considera el món extensió i moviment.

• El món es pot matematitzar

• Els animals estan dins aquest mont mecànic, son com autòmats, el seu moviment
prové de l’extensió

• No existeix el buit ni els àtoms, es tracta d’una substància compacta.

• El moviment:

o Prové de fora, la seva causa és Déu.

o El moviment corpori és la translació d’un cos de la proximitat dels cossos que

immediatament el toquen

o Déu és la causa primera del moviment.

• Les lleis de la naturalesa es coneixen com causes segones i es deriven a la primera

divina. Aquestes son:

o Principi de la inèrcia: cada cosa roman en l’estat en què es troba, sigui en

moviment o en repòs si no hi ha res extern que la faci canviar.

o El moviment sempre és en línia recta.

 o Conservació del moviment: El moviment no augmenta ni disminueix, només es
transmet.

Antropologia.

Concepció dualista de l’home (res cogitans i res extensa). La res cogitans és el que defineix
millor l’home. L’home es format per la res cogitans i res extensa.

Les substancies son totalment diferents unes de les altres i li sorgeix el problema de com unir-
les en l’home. Mai no acabarà convençut sobre la solució a aquesta problemàtica. La solució
que proposa és que l’anima es troba a la glàndula situada a la base del cervell.