Les noves armes de la revolució

La tecnologia 2.0 va ajudar en l'execució de les revoltes, però no les va

causar

Les històries del tunisià Mohamed Bouazizi i l’egipci Khaled Saeed van enervar els
ciutadans del seus respectius països i van resultar claus per la materialització de l’onada
de revolucions més gran dels últims temps.
Però de no ser per les noves tecnologies,
haurien arribat a tanta gent les històries d’aquestes dues persones?

1r de Periodisme, Grup 21
Secció TECNOLOGIA
Integrants:
Albert Guasch
Mariona Sanz

Professora:
Teresa Carreras
 
El dia 17 de desembre de 2010, Mohamed Bouazizi s’immolava calant-se foc al cos
davant l’ajuntament de la capital del seu país, Tunísia. Bouazizi, de 26 anys, era un
informàtic que estava a l’atur i que mirava de tirar endavant la seva família exercint de
venedor ambulant de fruites i verdures. Un dia la policia va prohibir-li plantar la seva
parada al carrer, humiliant-lo i escopint-li. El noi es va suïcidar en un acte de protesta, i
mai no s’hauria pogut imaginar que el seu gest desencadenaria la ira que milers de
persones havien reprimit durant molts anys de dictadura al país. Si fossin altres temps,
la història acabaria aquí.
Però el que es coneix com a tecnologia 2.0 va ser l’eina que van fer servir molts
joves tunisians per fer córrer la notícia de la mort de Bouazizi, que es va escampar com
la pólvora per Internet. Va esdevenir una mena de boca-orella virtual. Amb aquests
mateixos mitjans –Twitter, Facebook, blogs...- van anar-se organitzant per manifestar-se
en contra del règim dictatorial de Ben Alí. Hi van haver sonades protestes encapçalades
amb la imatge de Bouazizi, a qui van prendre com a màrtir per la causa, i el dictador,
que feia 23 anys que oprimia el país, va acabar marxant. Els fets es coneixen
popularment com la Revolució del Gessamí.

El que es coneix com a tecnologia 2.0 va ser l’eina que va servir per fer que
les notícies s'escampessin com la pólvora per Internet

L’èxit d’aquesta revolta va animar els ciutadans de països que vivien situacions
similars a seguir els passos dels tunisians. Egipte va prendre el relleu a Tunísia amb
l’objectiu de fer fora el seu opressor, Hosni Mubarak, president d’Egipte des de l’any
1981 i que mantenia el país sota l’Estat d’Emergència –amb totes les limitacions i
repressió que això comporta- declarat aquell any. Fins i tot tenien el seu propi màrtir:
Khaled Saeed. Saeed era un jove de 28 anys a qui dos agents de policia van propinar
una pallissa brutal que li va provocar la mort en un lloc públic, el passat juny de 2010.
Quan la seva família va veure el seu cos al tanatori, un dels seus germans va fotografiar-
lo, destrossat i desfigurat per la brutal agressió, i en va fer córrer la fotografia per les
xarxes socials. Un cop més, doncs, aquestes juguen un paper crucial en aquesta croada.
L’aventura egípcia va concloure amb la cessió del poder de Mubarak als militars, cosa
que va fer esclatar la concorreguda Plaça Tahrir d’El Caire, epicentre i símbol de la
revolta, en crits de joia.
 És realment impressionant el paper que ha jugat la tecnologia 2.0 com a mitjà de
comunicació en tot aquest mar de revoltes. Estem parlant d’una sèrie de països amb un
sistema comunicatiu que respon a totes les característiques d’una teoria sociopolítica
autoritària, que parteix de la base que el més important és la seguretat de l’Estat, i amb
això es justifica i es legitima la falta absoluta de llibertat a l’hora de comunicar-se. Es
controlen tots els continguts a través de la censura i l’Estat és l’únic que té dret a emetre
informació (és a dir, tot el sistema comunicatiu depèn del règim), de manera que es
promou l’opinió que interessa que els ciutadans tinguin. A més, es prohibeixen les
importacions de lectures per evitar que entrin altres idees o informacions. La blogosfera
i xarxes socials als països àrabs ha passat a través d’aquesta dura muralla, permetent no
tan sols que es difonguessin les imatges i informacions que van esdevenir espurna per
prendre la flama als cors de la gent en les primeres revoltes, sinó també el mitjà que
aquesta multitud de persones va fer servir per organitzar les protestes en si; alhora que
es cridava als quatre vents la realitat del que estava passant, bo i exportant molta
informació, tant escrita (sobretot en blocs), com gràfica (vídeos i fotografies sovint
preses amb telèfons mòbils).
El bon resultat d’aquestes eines en la lluita resulta encara més sorprenent si ens
fixem en les dades que il·lustren la quantitat de gent que té accés a Internet en aquestes
zones. Aquestes apunten que el servei s’ha anat normalitzant tant a Tunísia com a
Egipte, però no tota la població hi pot accedir regularment. L’ús dels cibercafès era molt
popular en els anys previs a les revolucions entre aquells que no es podien permetre una
connexió a Internet. Tanmateix, els preus de tenir connexió a la xarxa a casa cada cop
són més baixos en tots dos països, i per això cada cop són més els ciutadans que
s’apunten a instal·lar-se un terminal a casa. Pel que fa a terminals mòbils amb connexió
a Internet, és a dir, el què es coneix com a smartphones, només tenen un ús normalitzat
entre bloggers i activistes de classe mitjana. La resta de població utilitzava, per
enregistrar proves gràfiques del que s’estava vivint a la Plaça Tahrir i la resta de punts
conflictius, mòbils més barats sense accés a Internet, però amb càmera. Feien els vídeos
i, un cop a casa, els penjaven a Youtube.
El Tarek Shalaby, un dels protestants de Tahrir, diu que utilitzava Twitter per a
informar-se d’esdeveniments d’altres ciutats o altres zones d’El Caire i per descriure el
que veia: policies, els ànims de la gent a la plaça o el número de manifestants partidaris
de Mubarak, i quants eren. Podríem dir que funcionaven com una mena de walkie-talkie
digital que els ajudava a coordinar-se. “Quan el Ministeri d’Informació va treure la
policia al carrer el dia 28 de gener i van disparar gas lacrimogen, el Govern pretenia
crear l’anarquia entre els protestants. Sota aquelles condicions, les xarxes socials van
resultar molt útils”, diu el cairota. Aquell mateix dia el règim de Mubarak havia dut a
terme una apagada general d’Internet. L’empresa Google va acudir en ajuda dels
manifestants egipcis, bo i creant un servei a través del qual podien enviar els tweets via
SMS. Aquests i d’altres serveis que es van habilitar oferien un subterfugi davant
l’apagada total d’Internet.
No hi havia gaires comptes Twitter abans de les revoltes, el Facebook era més
popular. La xarxa social de Zuckerberg va albergar la plataforma “Moviment de Joves
pel 6 d’abril” que aglutinava informació sobre molts dels immorals actes del règim.
Entre la informació destaca un videolog que van visionar molts egipcis, una de les
espurnes de la revolució. El grup de Facebook “We are all Khaled Saeed”, on es
recordava el jove mort, també resultava molt popular
Segons explica Shalaby, molta gent es va apuntar a Twitter a finals de gener,
quan les primeres manifestacions egípcies començaven a sacsejar els fonaments del
règim. En tot moment, els protestants tenien clar que la projecció exterior del que
passava a Egipte depenia dels mitjans que n’informaven, però també de les seves
pròpies històries. Les que vivien i explicaven ells mateixos. Les abraçades de suport i
les llàgrimes d’incertesa seguien existint entre les famílies i els amics. Els tweets
oferien mostres de text amb 140 caràcters d’aquests sentiments i creaven llaços de
germanor entre tot el poble: uns vincles que superaven les fronteres espacials.
Shalaby té bloc i es considera políticament actiu, però no un activista. Altres
blocaires egipcis monitorejaven prolíficament les activitats del règim de Mubarak i
organitzaven campanyes i protestes contra la manca de llibertats. Alaa abdel Fatah i
Manal Hassan mantenen el site manalaa.net, que té un contingut molt divers:
campanyes, reflexions, viatges, política... Alguns prefereixen l’anonimat, com
“Sandmonkey”, que quan es va sentir segur va revelar la seva identitat, Mahmoud
Salem. Aquest blocaire egipci era conscient que escriure posts de suport a Wikileaks o
relatar l’impacte que la història de Khaled Saeed li va causar, representava un perill per
la seva vida.
La periodista Lali Sandiumenge, que està especialitzada en el ciberespai del món
àrab, recalca la importància que va tenir la blogosfera pels tunisians que vivien fora del
país. Era una manera de profunditzar en els esdeveniments que sacsejaven el seu país
d’origen, mentre que els mitjans europeus donaven una informació més superficial. El
blocaire tunisià Sami Ben Gharbia, cofundador del site nawaat.org, vivia a Holanda
mentre succeïen les revoltes, i en conseqüència tenia una situació privilegiada de
llibertat. Des d’allà informava d’esdeveniments i va poder realitzar un mapa de les
presons de Ben Alí, una informació que molts tunisians anhelaven.
El site de Ben Ghariba, juntament amb el de molts altres blocaires, patia la
censura que Ben Alí imposava al ciberespai. Els empresonaments i desaparicions
també eren freqüents entre els blocaires. El règim sabia que l’activisme a Internet
amenaçava la seva supervivència política.
La blogosfera d’aquests dos països àrabs no va sorgir d’un dia per l’altre ni es va
iniciar arran de les protestes. Portava anys de gestació, oferint un contrapunt als
censurats mitjans del govern. Sandiumenge considera que va tenir molta importància, ja
el 2008, quan a Egipte hi va haver una vaga general impulsada pel sector tèxtil. Les
vagues eren il·legals al país del Nil i, per tant, calia algun mitjà que transmetés aquesta
informació de població en població. Un bloc era l’instrument ideal per escriure-hi
articles o engegar-hi campanyes de suport, quan els mitjans estatals desinformaven.

La blogosfera portava anys de gestació, oferint un contrapunt als mitjans

censurats del govern

El blocaire Houssem Hajlaoui ens explica que una cosa molt similar va passar a
Tunísia: les protestes van començar a Sidi Bouzid, la ciutat natal del Houssem. Com va
acabar aquesta protesta municipal en revolució nacional? Hajlaoui considera clau el
paper de blocaires com ell, que van fer-se ressò de la protesta i la van estendre. Els
mitjans tunisians, una vegada més, mutis i la gàbia. Considera positiu que el nombre de
blocaires joves augmentés espectacularment durant la Revolució del Gessamí.
També a Tunísia hi trobem precedents de protestes prèvies promogudes per
blocaires que van resultar ser caldo de cultiu de la Revolució. El mateix Houssem va
promoure el Maig del 2009 amb els seus companys d’afició la campanya SayebSala7,
en contra de la censura que el govern tunisià imposava. “Aquesta campanya va ser la
primera en unir gent de tot el país i en utilitzar la tecnologia per difondre el nostre
missatge, tal com vam fer durant la revolució. Alguns diuen que va ajudar que la gent
comprengués que el règim era dèbil i que les protestes pacífiques són poderoses quan
les sostenen els mitjans activistes d’Internet. Jo hi estic totalment d’acord”, diu el
Houssem.
 Houssem Hajlaoui: “La campanya SayebSala7 va ser la primera en unir gent
de tot el país i en utilitzar la tecnologia per a difondre el nostre missatge”

Un altre fet previ a les revoltes que va tenir en el ciberespai el ressò que no tenia
a l’exterior va ser els cables filtrats de Wikileaks relatius a Tunísia. En ells es feia
referència a Ben Alí i al seu cercle com a una “família de mafiosos” corrupte,
desconnectat de la població; un home que acumulava propietats mentre el seu poble
patia les inflacions en els aliments i l’atur - en definitiva, el factor humà que va engegar
la revolució-. El Houssem diu que el que va revelar Wikileaks no va representar cap
sorpresa pels tunisians i en minimitza els efectes; Sandiumenge, en canvi, considera que
per la població va suposar un cop d’efecte, no el contingut en si, sinó l’evidència que ni
tan sols els nord-americans confiaven en el règim de Ben Alí.
Recentment, Líbia va rebel·lar-se contra el seu dirigent, Muhammar al Gadaffi.
Aquest es va negar a abandonar el poder, i els afins al seu règim van contraatacar els
rebels. El conflicte va derivar en una Guerra Civil que a dia d’avui continua en actiu. A
Síria hi ha nombroses manifestacions contra el règim de Bashar el Asad, que també s’hi
torna amb foc.
Les noves tecnologies també estan jugant papers clau en la revolució en procés
d’aquests països. Sembla, doncs que els usos que els hi donaven tant tunisians com
egipcis, han marcat un abans i un després. Les noves tecnologies no han causat les
revoltes, però han millorat notablement l’execució d’unes revolucions que s’han
caracteritzat per la seva espontaneïtat i la manca de líders clars.
Anonymous

El col·lectiu de ciberactivistes Anonymous van realitzar un atac coordinat entre els seus
membres a diverses webs del govern tunisià. D’aquesta manera protestaven contra la
censura que el president Ben Alí havia imposat als papers de Wikileaks referents al país
nord-africà. L’organització funciona com una ciberguerrilla que defensa els interessos
de Wikileaks, però amb aquesta acció també va afermar el seu compromís amb la
llibertat d’expressió

De la presó al Ministeri

Slim Amanou era un dels blocaires més dissidents del règim de Ben Alí. Ja havia
organitzat una protesta pel seu compte el Maig del 2010 i va ser molt actiu durant les
protestes que van fer caure el règim. La policia el va detenir, tal com va fer amb molts
activistes. Poc després de la fugida de Ben Alí, va ser alliberat i va obtenir el càrrec de
Secreti del Ministeri de Joventut i Esports en el govern interí de la República de
Tunísia.

Accés a Internet a Tunísia i Egipte

YEAR Users Population % Pen. Usage Source
2000 100,000 9,666,900 1.0 % ITU
2006 953,000 10,228,604 9.3 % ITU
2007 1,618,440 10,342,253 15.6 % ATI
2008 1,765,430 10,383,577 17.0 % ATI
2009 3,500,000 10,486,339 33.4 % ATI
Tasses d’accés a Internet a Tunísia

A Egipte, els anys 2005-2006, es va experimentar un creixement d’un 34% en telefonia

mòbil. La taxa de penetració era d’un 25 % (un de cada quatre egipcis tenia mòbil).
L’última dada, del Març del 2007 indica una penetració del mercat del 28 %. Aquests
anys coincideixen amb una progressiva liberalització que el règim de Mubarak va dur a
terme en el mercat de les telecomunicacions.