Cicle Formatiu, Elements de Jardí.

Escola d’Art i Superior de Disseny DEIÀ

Història del paisatge
Programa de l’assignatura curs 2010 - 2011
Professor Titular: Joan Vila-Puig Morera Professora en pràctiques: Marta Vélez Arce

Sessió 1. Revolució industrial. Revolució burgesa. La ciutat industrial: MANCHESTER.

_ La ciutat industrial:
A partir de la segona meitat del segle XIX, el funcionament del sistema econòmic mundial
experimenta una sèrie de canvis, la influència dels quals es farà sentir sensiblement en la nova
imatge que adquiriran les ciutats europees. El procés colonial i la conseqüent obertura de nous
mercats amplien la geografia econòmica d'Europa i fan sorgir una nova manera d'entendre
l'activitat empresarial. Neixen ara fenòmens de concentració industrial, que requereixen de
noves tècniques de gestió empresarial tendents a reduir despeses corrents, tot això en un marc
productiu més ampli, basat en l'obtenció de noves fonts d'energia, el transport, la divisió del
treball i la mecanització, on les funcions directives i el volum d'activitats comercials i financeres
adquireixen una enorme importància.
Resulta ara necessari posar al servei de la producció nous mitjans tecnològics, noves condicions
d'accessibilitat i, sobretot, una nova distribució de l'espai. L'entrada en escena de l'energia
elèctrica afavoreix el sorgiment de les corones perifèriques de les ciutats, els sòls vacants de les
quals són ocupats pels nous assentaments industrials i laborals, donant lloc a una nova
concepció de separació espacial entre producció i gestió.
La població urbana es distribueix formant arcs més o menys amplis entorn del nucli urbà, en un
moviment centrífug. En l'arc exterior se situen les creixents masses residencials, constituïdes per la
nova mà d'obra immigrant que exigeix el funcionament de l'aparell industrial. Són els “barris
obrers”, típics dels extraradis de les grans ciutats, densament poblats, amb escassos serveis i en
general amb poques condicions d'habitabilitat. En aquests barris es concentra la massa laboral,
que comparteix l'espai perifèric amb les grans i insalubres instal·lacions industrials.

En aquest model radial de ciutat, els espais centrals van a aconseguir inusitats valors de posició.
En efecte, al mer aprofitament urbanístic del sòl, és a dir, a la possibilitat de construir o edificar en
el mateix, es va a afegir ara un nou valor: la renda immobiliària associada a la posició del sòl.
Aquest valor afegit permetrà al capital assegurar l'estabilitat del benefici a llarg termini.

Fins a l'arribada de la Revolució industrial la intervenció dels poders públics en el camp urbanístic
havia estat molt limitada, en la seva major part es tractava de mesures orientades a la sanitat i a
la reglamentació de les edificacions situades en els conjunts monumentals o en àrees centrals
de la ciutat. Ara, el nou entramat d'interessos nascut a l'empara de el “desenvolupisme
industrial”, convertirà a l'urbanisme en una trama social i política, on els poders públics hauran
d'intervenir per reduir les tensions que es generen en aquest camp cada vegada més conflictiu.
L'agrupament de les forces obreres, conseqüència de la pròpia concentració fabril, afavoreix la
consciència de classe i la demanda social. Aquesta font de conflicte dins d'un mitjà urbà
creixent sense control posa en perill el binomi empresa-territori. És necessari, per tant, recórrer a
la intervenció d'ens administratius públics per solucionar els nous problemes urbans, mitjançant
mesures d'organització administrativa del territori.
El creixement urbà sorgit de forma paral·lela a la Revolució Industrial no va tenir precedents en
cap altre moment de la història. Tal és així que més del 80% de l'actual parc immobiliari que
domina les ciutats de l'estat espanyol ha estat construït només durant els últims 150 anys. El
fenomen va estar acompanyat d'un fort augment demogràfic i d'una immigració cap a les
grans ciutats, ja sigui des d'àrees rurals o des d'altres centres urbans ara perifèrics.
_Importància del transport:
Si abans cada ciutat produïa artesanalment el que consumia, i els aliments arribaven dels
voltants, ara les indústries es concentren per especialitats en diferents i pocs punts, però els seus
productes poden ser distribuïts allí on es trobi el mercat de consum per molt lluny que sigui. La
velocitat i efectivitat en aquests transports és essencial per al desenvolupament de l'economia i,
per exemple, Anglaterra ja havia finalitzat la seva xarxa ferroviària en 1850, quan a Catalunya
s'estava encara construint la primera línia de tren de tot l'estat espanyol.

La concentració a la ciutat agrupa en un únic espai tots els mitjans productius necessaris.
Redueix costos ja que permet l'ús d'infraestructures i transports comuns, representa un punt
polarizant ja que arrossega després de sí l'establiment de noves empreses, és una font de capital
disponible de forma contínua i és el lloc on dit capital s'administra (bancs). Però al mateix temps,
l'elevat nombre de població aglomerada suposa una clientela fixa i amb cada vegada més
necessitats, la qual cosa assegura un consum continu amb la conseqüent especulació causada
per l'alta densitat en la demanda. No obstant això, la concentració humana ofereix, sobretot, un
mercat de mà d'obra inesgotable. Els immigrants asseguren que la mà d'obra sempre sobre, i
d'aquesta manera els empresaris poden mantenir la perseguida estabilitat a força de baixos
salaris. Són els avantatges de la ciutat compacta.
_Ciutat:
Ara bé, com respon la ciutat, entesa com a carrers i edificis, davant el procés de concentració
que hem descrit? Com va fer per acollir a tanta gent? En general, tota gran metròpoli europea
va passar per dues fases: màxima ocupació dins del recinte de les muralles, amb la consegüent
aglomeració de la població fins a arribar a l'amuntegament i posterior expansió una vegada
derrocades les mateixes, fenomen que a Espanya va rebre el nom de “eixamples”. Al mateix
temps, en alguns casos el perímetre de la muralla es va ser ampliant i en uns altres van ser
apareixent ravals, els quals van representar els primers barris perifèrics de la història.

_Canvio ciutat gremial a ciutat industrial:

Existeix una relació directa entre la manera de producció i l'espai domèstic. En aquest cas, la fi
del segle XVIII a Barcelona està marcat pel gradual canvi que va suposar la desaparició del
sistema gremial en començar a ser substituït per l'empresa capitalista. Aquesta situació influeix
directament en l'habitatge, ja que hem de tenir en compte que en un sistema gremial,
producció, formació i residència comparteixen un mateix espai, mentre que en el capitalista es
produeix a la fàbrica, es forma a les escoles i es deixa la casa per anar a dormir, havent-se
d'adaptar els espais a les noves necessitats.
_Canvi d'habitatges a la ciutat ciutat industrial:
L'amuntegament, entès com l'augment de la població que no va acompanyat de l'ampliació
de l'espai residencial va a ser la conseqüència principal. L'alta densitat humana i constructiva
en l'encara trama medieval va portar a la degradació de les condicions de vida de la població.
La població de Barcelona augmenta un 155% entre 1830 i 1877 quan l'esperança de vida no
superava els 28 anys. No obstant això, aquesta degradació va tenir a Barcelona un cas
moderat. En ciutats més concentrades com Londres, Manchester, Liverpool o París les
conseqüències van ser molt pitjors: humitats en totes les ciutats generada per la impedida
ventilació davant edificis tan elevats en carrers pensats per a dues plantes i que tampoc
deixaven entrar la llum solar; habitacions on s'agrupaven més de quinze persones. La descripció
d'aquestes condicions ja s'ha repetit suficients vegades i pot resumir-se en el que Mumford va
cridar “la insensata ciutat industrial”(1). Són aquest tipus de descripcions les que solen justificar els
arguments “higienistas” davant la posterior ampliació de les ciutats: és urgent ampliar el centre
de París obrint nous carrers en totes les adreces […] i fer arribar finalment llum i vida en aquells
foscos barris on la meitat de la població vegeta miserablement, on la brutícia és repugnant i
l'aire insalubre, els carrers tan estrets i la mort tan activa, que aquells barris impressionen més que
cap altre” (2).
_Canvi vial a la ciutat industrial:
En general, aquestes causes higièniques són les úniques que solen explicar aquell fenomen que
a Espanya es va cridar “eixamples”, els quals van estar acompanyats de projectes de “reforma
interior”. No obstant això, la higiene no va ser la principal causa: El nou sistema econòmic, basat
en la producció en sèrie per al seu posterior consum de massa només era (i és) possible
mitjançant la ràpida distribució del produït, distribució lenta i difícil a les amuntegades ciutats
heretades. A partir d'ara, l'escala de la ciutat deixa de ser “humana” i ve pensada,
condicionada i ampliada per a un eficaç tràfic de mercaderies. La necessitat d'evitar o reprimir
manifestacions no ha d'estranyar-nos en absolut.
A l'amuntegament i degradació descrits anteriorment hem de sumar, per exemple, jornades
laborals interminables i malament retribuïdes que propiciaven revueltas populars molt més fàcils
d'atallar en amples avingudes. Tant la “neteja” de Haussmann a París com el Pla Cerdà que
veurem en classes posteriors usen aquests termes.

Sabem ja que a les ciutats heretades i encara no ampliades o eixamplades convivien en un

mateix espai totes les classes socials. La jerarquia era vertical: burgesos en les plantes principals i
proletaris en les superiors. Havia conquistat definitivament el poder amb la revolució de 1848,
però no tenia barri propi. La primera i gran planificació urbana de la història moderna és, doncs,
una estratègia de classe pensada per reorganitzar zones i funcions a la ciutat. Posa a cadascun
en el seu lloc. Això feia impossible la convivència en augmentar les revoltes i acaba per manar
als uns a una perifèria mal construïda i amb pocs serveis i als altres a les seves zones residencials
amb amplis espais verds ben protegits i comunicats. La jerarquia passa a ser horitzontal, i
l'urbanisme es consagra com a tècnica política al servei de la nova societat.
_Mánchester
Mánchester va ser la primera ciutat industrialitzada del món i va exercir un paper central durant
la Revolució industrial.

.
Es va convertir en el principal centre internacional de la fabricació tèxtil i de filat de cotó. Durant
el segle XIX va adquirir el sobrenom de "Cottonopolis", suggerint que era una metròpoli de les
fàbriques de cotó. La primera ciutat de l'era industrial. Model a copiar, o corregir, per als centres
emergents en la revolució fabril que va canviar el món a partir de la segona meitat del XIX. Per
què Manchester? Pel cotó. El clima suau i humit; l'abundància de rius capaços de trajinar molins;
la proximitat del port de Liverpool, per on entrava la matèria primera procedent d'Amèrica o de
la Commonwealth. La faç de Manchester va canviar radicalment.

Els pinacles gòtics de la catedral i les cases i els pubs d'entramat medieval van quedar anegats
sota un mantell de xemeneies de maó, fàbriques, palaus residencials a la italiana per als amos
del cotó i magatzems urbans (warehouses). A les fàbriques, tres quartes parts dels operaris eren
dones i nens que treballaven 12 hores diàries; el Museu de la Tecnologia reviu ara les llums i
ombres d'aquella eclosió. Engels, que va venir a ocupar-se d'una fàbrica en la qual era soci el
seu pare i va viure a Manchester 22 anys, va instar a Carlos Marx al fet que vingués ell també, si
volia veure la classe obrera.
_Barcelona i el seu “Mancherter” particular:

Algunes dels centenars de fàbriques de maons i altres xemeneies que modelaven la fisonomia
de Barcelona —en especial la del Poblenou— i les que han fet merèixer a la ciutat durant molts
anys el nom de "Manchester català". Unes empremtes i un passat industrial del qual la Ciutat
Comtal no renega sinó que recupera i integra plenament als nous paisatges urbans.
Possiblement el districte de la innovació o 22@ és ara un dels màxims exponents de la
reconversió industrial que ha experimentat la capital catalana, abandonant la producció de
béns materials per centrar-se en serveis, comunicació i tecnologia.

(1). MUMFORD, LEWIS,L a cul tu r a d ell e città, Einaudi, Torino, 1999 (1ª ed. New York, 1938), pp.
133-21
(2). Texto extraído deR ap p ort su r l e chol éra, París, 1832, en RONCAYOLO, MARCEL,
“L’esperienza e il modello”, en OLMO, CARLO y LEPETIT BERNARD, La città e le sue storie, Einaudi,
Torino, 1995, pp. 51-86, p. 55.

Més Bibliografía:

BENEVOLO, LEONARDO,L e or igini d e l ’ u rb anis tica m od er na, Laterza, Bari, 1963