c
c

 

La veritat és que és una situació molt emotiva i em desperta molts sentiments.

És cert que moltes vegades no cal una comunicació verbal per fer saber a
l'altre que se li estima, però tampoc hem de deixar de banda la comunicació
verbal, la paraula. Jo hem poso en el lloc del nen i suposo que dins de la seva
comprensió ja li era molt útil saber que el seu pare/mare cada nit li anava a
veure i li feia aquella senyal: "el nus" 
 vegades famílies que no tenen aquesta necessitat de f er servir altres mitjans
de comunicació per cuidar emocionalment els seus fills/es, pensen que estant
al seu costat ja n'hi ha prou i no són conscients de que no és suficient. Ja que
"disposen" d'aquest temps, l'han d'aprofitar i parlar comunicar, fer cose s
conjuntes... Suposo que no tots els nens/es es mostren oberts a fer -ho (conec
casos) però deuen tenir algun motiu per ser o estar més tancats en ells
mateixos. En defensa de les familíes que els hi pot passar això, dic que potser
no són conscients i no detecten el problema. El problema el tindran els infants
quan siguin grans. 
Per concloure aquesta reflexió, hem quedo amb el que podem fer ara : podem
informar a les famílies, guiar-les minimament en aquest camí de comunicació
per ajudar-los a aconseguir una autoestima suficient per als seus fills/es. I per
què no? en una reunió de principi de curs , passar un ppt com aquest seria una
manera de començar a guiar-les.