http://puntviladecans.blogspot.

com
puntviladecans@telefonica.net
Punt de trobada
Viladecans
42 Any 5
15 de març de 2011
Publicació independent d’informació i opinió

Necessitem l’hospital
L’ampliació de l’hospital de Viladecans és imprescindible per assegurar la qualitat de vida
a què tenim dret, no només els habitants de la nostra ciutat, sinó també els de les altres
poblacions que se’n serveixen, és a dir, Gavà, Castelldefels, Sant Climent i Begues. És una
necessitat des de ja fa molts anys, i que cada cop és més urgent. No podem continuar amb
aquesta situació de col·lapse, d’amuntegament, de llistes d’espera inacabables, les més
llargues de Catalunya.
De fet, el projecte d’ampliació de l’hospital, que inclou entre altres coses ampliar el nombre
de llits almenys fins al triple dels actuals, està ja en la fase final d’elaboració, i els compro-
misos de la Generalitat amb aquesta obra tan bàsica eren ja ferms. Però ara han començat a
córrer rumors que això s’atura. I si s’aturés seria un desastre.
L’ampliació no pot estar en discussió. Simplement perquè tenir un hospital en condicions
i que s’adigui a la població que ha d’atendre és una necessitat prioritària. I amb aquesta
necessitat, no s’hi val a jugar.
Al darrer Ple Municipal, del passat 24 de febrer, tots els grups polítics, unànimament, van
aprovar una moció reclamant que la Generalitat de Catalunya mantingui els compromisos
adquirits i dugui a terme les actuacion previstes per a la realització de les obres de l’hospital
amb caràcter prioritari i amb el termini més breu possible. Nosaltres, des d’aquestes pàgi-
nes, ens adherim a la moció, i donem des d’ara suport, també, a qualsevol altra actuació que
calgués dur a terme per aconseguir-ho.

Sumari
Equip de redacció
2 Propostes davant la crisi: CiU, Carles Lozano; ICV-EUiA,
Anna Besora
José Luis Atienza; ERC, Bàrbara Lligadas
M. Carmen Castellano
4 Recordo... Josep Ginjaume Maria Comas

5 Tres grafits a Viladecans. Eio Ramon Josep Ginjaume

Josep Lligadas
6 Jordi Bordas, una dolça victòria. José Luis Atienza Miguel de la Rubia
7 Cal Menut, Cal Ginestar, Cal Simon. Josep Lligadas Mercè Solé

8 28-N, ja han passat els cent dies. Miguel de la Rubia
9 Em presento. Carles Lozano
10 Un nou partit a Viladecans: Cambio, Avance y Progre-
so.  Marc Ambite
11 Replantando Sant Ramon. Carlos de la Rubia
12 5 minuts 24 segons. Jordi Mazon
13 Cinc anys de Pla de Llevant a Oliveretes. Ricard Caba
14 La mirada aguda: Flamenc rosat. Eio Ramon
La distribució d’aquest butlletí es fa
per correu electrònic. Si no desit-
geu rebre’l només cal que ens ho
comuniqueu. I si voleu que li envi-
em a un amic o amiga vostres, feu-
nos arribar la seva adreça. Gràcies.
Si voleu enviar articles per publicar,
tingueu en compte que han d’anar
signats i no sobrepassar les 40 ratlles
o les 600 paraules. Els hauríem de
tenir abans del dia 8 de cada mes.

15 Històries viladecanenques: Pepita Secall Lluís – Servei So- El nostre correu electrònic:
cial – Esbart Dansaire… (1) Andreu Comellas puntviladecans@telefonica.net
El nostre bloc:
17 Conèixer Viladecans: Dues dones de Viladecans: Na Goda- http://puntviladecans.blogspot.com
ia i Democràcia Berga. Josep Lligadas Segueix-nos al Facebook
Municipals 2011:
Davant les properes eleccions municipals, a la redacció de Viladecans Punt de Trobada hem demanat a les cinc
formacions polítiques amb representació a l’Ajuntament de Viladecans que ens responguessin breument a tres pre-
guntes. Aquí teniu les respostes que hem rebut a la primera. En els números d’abril i maig publicarem les respostes
a les altres dues preguntes.
1.
Viladecans ha perdut moltes
oportunitats en els darrers anys;
les proves són un Parc de Nego-
cis mig buit (amb l’Ajuntament
pagant-ne el manteniment) o un
Parc Aeroespacial que no despe-
ga. Davant d’una situació que ha
portat 602.611 catalans a no tenir
feina, i a Viladecans a tenir la
taxa d’atur més alta del Delta del
Viladecans, punt de trobada - Núm. 42 - Març 2011
Propostes davant la crisi
Quines propostes fa el teu partit per
fer front a la crisi a Viladecans?
Llobregat, cal adoptar mesures
des de diferents perspectives:
• Als que busquen feina, millorar
els mecanismes perquè con-
tactin amb les ofertes de llocs
de treball (tant a nivell local
com Servei Català d’Ocupació
i INEM), i per millorar la seva
formació, fins i tot en casos
en què cal plantejar un canvi
d’activitat professional (espe-
cialment, passar de la construc-
ció a sectors amb millor projec-
ció)
• Als estudiants, augmentar i di-
versificar l’oferta de Formació
Professional, en particular, re-
cuperar els estudis de mecàni-
ca, que el 2012 no s’oferiran en
la nostra zona.
La crisi estarà present en gran
part o en la totalitat dels propers
quatre anys. Cal lluitar en tots
els fronts, però sense deixar de
mirar la nostra gent: la gent que
viu a Viladecans. Ara hi ha més
gent que ho passa malament. Cal
reforçar els seus recolzaments,
els serveis comunitaris, alhora
que promoure el voluntariat i la
participació per millorar la co-
hesió social.
Hi ha molta gent que busca fei-
na i no en troba. Cal reforçar la
formació i promoure l’ocupació,
estimulant sectors de futur com
les energies renovables.
• En l’Ajuntament, introduir més
competència en la contractació
pública, per garantir que els
contractes són per a les empre-
ses més eficients.
• Utilitzar impostos i desgrava-
cions com a motor per atreure
sectors amb valor afegit; i refor-
mar totalment la Taxa de Reco-
llida de Residus, per afavorir a
qui fa recollida selectiva.
En definitiva, generar un clima
de confiança, que permeti als em-
prenadors confiar que les admi-
nistracions no posaran obstacles,
a més d’establir mesures a nivell
estatal perquè el crèdit bancari
torni a arribar a les empreses.
Carles Lozano
La lluita contra la crisi ha de
servir per aprendre a gestionar
els recursos amb més austeritat,
amb criteris d’eficiència social,
també des de la gestió munici-
pal. Exigeix tenir ambicions més
domèstiques que en el passat,
més arran de terra, netejar mi-
llor, il·luminar més amb menys,
escoltar més, explicar més, amb
voluntat de fer pedagogia ciuta-
dana. Exigeix aprendre a estimu-
lar i aprofitar el talent personal
i col·lectiu de la gent de Vilade-
cans. Exigeix canviar el xip.
José Luis Atienza
2
 Des del Punt de Trobada sempre
volen posar a proba la nostra
capacitat de síntesi. És difícil
donar molts detalls en tan poc
espai, però des d’Esquerra hi
ha una cosa que tenim clara,
per lluitar contra la crisi cal
buscar solucions, no titulars a
la premsa. És a dir, és inútil fer
grans infraestructures o projec-
tes faraònics que et fan sortir a
la foto, si després resten buits
de contingut.
Nosaltres tenim clar que l’eco-
nomia d’aquest país està ba-
sada en la petita i mitjana
empresa, i Viladecans no és
cap excepció. Donant suport i
sortida a aquestes empreses és
com aconseguirem que la nos-
tra ciutat surti d’on és ara: taxa
d’atur d’un 16’5%, empreses
que es deslocalitzen, comer-
ços que tanquen, pagesia que
pateix robatoris, tallers indus-
Viladecans, punt de trobada - Núm. 42 - Març 2011
trials que no poden pagar els
costos fixos tot i tenir un nego-
ci solvent...
Com es materialitza això, de-
veu preguntar-vos? Alguns
exemples: incrementar el su-
port a la nova emprenedoria
potenciant els vivers d’empre-
ses locals a preus raonables,
establir línies d’ajudes a co-
merços que implementin nous
serveis, facilitar l’ajornament i
el fraccionament del pagament
d’impostos, destinar espai al
mercat municipal perquè la
pagesia viladecanenca hi pu-
gui vendre directament els
seus productes... i una llarga
llista que ja no tinc més espai
per detallar.
Nosaltres imaginem un Vila-
decans millor. Et sumes per
fer-lo realitat?
Bàrbara Lligadas
3

R
ecordo els anys en
què Barcelona va
ser capital del grafit.
Parlo de principis dels
anys 2000 quan artistes urbans
de diversos països feien escala
a la capital per deixar la seva
empremta als carrers de la ciutat,
tal com passa ara amb Berlín.
Ho recordo amb certa nostàlgia,
deambular pel Raval i descobrir
com la grisor de parets en desús
o mal girbades es substituïa per
creacions acolorides, autèntiques
peces de museu de vida efímera
exposades al carrer. Òbviament
no em refereixo a les tristament
famoses signatures que embruten
murs, vidres, mobiliari urbà o
persianes de negocis sense cap
mena de gust. Vull dir els grafits
en tota regla, els precursors o
coetanis de l’enigmàtic Banksy,
el grafiter anònim més buscat del
món i que causa furor arreu.
Recordo bé la llarga paret que hi
havia just davant del Centre de
Cultura Contemporània de Barcelona,
al carrer Montalegre, quan encara
no s’havia aixecat la Facultat de
Geografia i Història de la Universitat
de Barcelona i en el seu lloc només hi
havia un ampli solar. A pocs metres del
MACBA, els amos de l’esprai gaudien
d’una àmplia superfície on expressar-
se i a fe de Déu que la sabien aprofitar
i la feien servir. També aprofitaven
altres racons del mateix barri i del
Poble Nou. Allà, la construcció del
22@ i l’enderrocament de gran part
de les antigues naus industrials van
convertir l’espai en un privilegiat
camp d’assaig, ple de contrasts i
imatges impactants.
Eren temps de tolerància, una tònica
que va durar fins l’entrada en vigor de
l’actual ordenança de civisme, fruit
d’una intensa campanya mediàtica
focalitzada en els problemes de
brutícia a Ciutat Vella. Es va posar
punt i final així a una època breu,
Viladecans, punt de trobada - Núm. 42 - Març 2011
de lliure expressió, d’eclosió de la
Barcelona més oberta i atractiva,
capaç d’acceptar i posar en valor
la feina de creadors alternatius,
voluntàriament fora del sistema més
institucionalitzat. L’últim episodi
el coneixíem fa poques setmanes,
quan l’Ajuntament va advertir que
multaria els negocis que enganxés
in fraganti pintant grafits a les seves
persianes, una fórmula que s’ha estès
últimament per donar un encant
afegit als establiments.
A Viladecans la cosa també té la seva
lectura interna. Els millors grafits els
podem veure, tal com passa amb altres
espais “alliberats”, al casal okupa
Els Timbres ubicat a la carretera de
Barcelona, molt a prop de la Plaça
de la Vila. És sorprenent la capacitat
artística amb què s’han decorat les
parets exteriors. Si no vaig errat, és
obra d’un mateix autor que, talment
com els pintors de murals d’esglésies
romàniques a l’Edat Mitjana, es dedica
a recórrer diferents centres socials
okupats de l’àrea metropolitana i els
il·lustra amb el mateix estil, molt
realista i ben aconseguit.
En paral·lel, els murs laterals que
voregen l’autovia, les vies del tren
i la riera són un museu d’art urbà
contemporani a l’aire lliure i, també,
un camp de pràctiques per als
Recordo...
grafiters en formació. No és estrany
trobar-n’hi sovint amb els esprais a
les mans. És una dinàmica que es
reprodueix a la resta de municipis del
Baix Llobregat Sud, on l’anomenat
“street art” té nombrosos seguidors.
Són dues cares de la mateixa
moneda: per un costat podem
trobar autèntiques peces de museu
i propostes trencadores que
enriqueixen el paisatge urbà. Per
l’altre, els nostres carrers estan
arrebossats de pintades i guixades
sense solta ni volta que embruten
l’entorn i contribueixen a fer més
mediocre el nostre medi, de per si ja
prou desendreçat i pel qual passegem
o transitem cada dia.
Al meu entendre, s’hauria de ser
inflexible amb les guixades que
empastifen les parets, aplicant les
ordenances de civisme i multant
els seus autors amb treballs per a
la col·lectivitat, per exemple amb
la neteja de murs i persianes. Però,
alhora, caldria ser prou flexible
i negociar amb els grafiters per
establir unes zones pactades on
puguin expressar-se i compartir les
seves virtuts creatives. Un equilibri
que treu a escena, un cop més, la
difícil dialèctica entre el bé comú i la
contracultura.
Josep Ginjaume
4
 Tres grafits
a
Viladecans

Detall d’una de les parets

exteriors dels Timbres

Un mur de la riera

Un mussol a la riera

Fotos: Eio Ramon

Viladecans, punt de trobada - Núm. 42 - Març 2011 5

 Jordi Bordas, una dolça victòria

J ordi Bordas Santacreu, un

noi de Viladecans, de 34
anys, ha guanyat, junt amb
el seu equip, aquest mes de
gener a Lió la medalla d’or de la
copa del món de pastisseria. Hi
va anar formant equip amb Josep
Maria Rodríguez i Julien Álvarez
representant Espanya, que no ha-
via aconseguit mai cap medalla
en els vint anys de competició.
Jordi Bordas té al barri de Sales,
conjuntament amb el seu germà
Enric, el Forn Santacreu.
Ha estat un moment triomfal a
Lió però després de sis mesos de
treballar en equip, robant hores a
la son, amb l’ajuda d’amics, tirant
amb l’esponsorització d’alguna
empresa i la total indiferència de
les administracions. No ha estat
un triomf personal sinó el triomf
d’un equip de tres joves, però
això dels equips mai no ha inte-
ressat els mitjans de comunicació
si no omplen estadis. La televi-
sió i la premsa volien el titular
de millor pastisser del món i tres
pastissers semblaven massa gent,
una multitud. Com el tripartit.
En el cas del Jordi es demostra
que res no està escrit, que des
d’un forn de barri es pot ser cam-
pió del món de pastisseria, i que
això no és fàcil, però tampoc no
és impossible. Aquesta copa és
un homenatge a la cultura de la
il·lusió i a la cultura de l’esforç
que quan s’ajunten poden ser
imparables. Fins i tot a Vilade-
cans. I avui, quan l’èxit sembla
ser propietat del guany fàcil, de
la comptabilitat creativa de les
escoles de negocis i les consul-
tories, aquesta copa del món ve
pels camins avui poc freqüentats
de l’ofici i de la tradició familiar.
L’obrador de la planta baixa de
la casa familiar va ser el seu pati
de joc i on va adonar-se que no
l’espantava llevar-se a les tantes
de la nit per posar al forn el pa,
les magdalenes, les coques i els
croissants.
Ser flequer, exercir de flequer
amb horari de flequer, estableix
dures limitacions a la vida social.
És un dels oficis after hours: quan
gairebé tothom dorm, tu treba-
lles, i quan gairebé tothom està
despert el badall et recorda que
t’arriba l’hora de dormir. Fer pa
requereix unes proporcions deter-
minades i unes rutines amb poc
espai per a la varietat i la sorpresa.
Els pastissos són, en canvi, barreja
de sabors, de textures i de colors.
Tot i així la pastisseria és una ci-
ència exacta, no hi ha lloc per a
la imprecisió aproximada de la
cuina del pam amunt, pam avall,
un grapat per aquí, un polsim per
allà i que bulli l’olla una estoneta.
A la pastisseria, i a la fleca, tot es
mesura amb precisió científica de
grams, graus, minuts i segons.
En un pam quadrat de pastís hi
pot estar amagat un bon grapat de
sensacions que es van descobrint
si anem sense pressa. Amb ells la
vista, l’olfacte i el gust es poden
donar de tant en tant un dolç ho-
menatge. Com que ens van ense-
nyar que gairebé tots els plaers
són pecat, el pastís no podia ser
una excepció. És l’enemic declarat
de les dietes i del colesterol. Jordi
Bordas sempre ha fet una interpre-
tació moderna de la pastisseria,
amb menys greix i menys sucre
per alleujar-nos del sentiment de
culpa i fer que el pecat sigui més
venial que mortal.
El Jordi va intentar eixamplar
l’univers del sabor dels pastissos
amb més èxit de crítica que de
públic. Els pastissos són menjars
de diumenge, però els diumenges
desapareixien els braços de gita-
no i les subtils combinacions que
proposava el Jordi sovint mandre-
javen al mostrador. I com que la
pastisseria és negoci més que art
va decidir fer els pastissos només
per encàrrec. Potser aquest premi
farà pujar les vendes, o no, però
tastar els millors pastissos del
món avui passa per anar a Vilade-
cans. Al barri de Sales.
José Luis Atienza

Viladecans, punt de trobada - Núm. 42 - Març 2011 6

 Cal Menut, Cal Ginestar, Cal Simon
E
n el número anterior del
Punt de Trobada Joan Ba-
rat reivindicava el nom
de Cal Barratet com a
nom propi de la masia de la seva
família, inadequadament substi-
tuït pel nom oficial de “Can Ba-
ratet”. Jo, ara, voldria explicar el
treball que hem fet el Grup Tres
Torres a propòsit de les masies
anomenades oficialment “Can
Sala – Can Menut”, Can Tor-
rents”, “Can Ginestar” i “Can Si-
món”, i que mostra que, excepte
en el cas de Can Torrents, aquests
noms oficials són també incorrec-
tes, i que cal recuperar els noms
autèntics i vius d’aquestes masi-
es, que són els de Cal Menut, Cal
Ginestar i Cal Simon.
El que vam fer el Grup va ser
buscar 30 persones de més de
60 anys, nascudes a Viladecans
o que hi havien vingut de molt
petites, i descriure’ls les quatre
masies abans esmentades. No els
donàvem cap pista del nom de la
masia, sinó que només els la des-
crivíem, i després els preguntà-
vem com l’anomenàven ells. Per
exemple, preguntàvem: “Com
es diu la masia que es veu anant
per la carretera de Sant Climent,
al peu de Sant Ramon, i que era
famosa pels seus cirerers?”. I així
també amb les altres.
Les respostes van ser contundents:
de la primera masia, totes 30
persones en van dir Cal Menut;
de la segona, 22 en van dir Can
Torrents, 1 Cal Torrents, i 7 no
sabien quina masia era; de la
tercera, totes 30 en van dir Cal
Ginestar; i de la quarta, 15 en
van dir Cal Simon, 6 en van dir
Can Simon, 2 dubtaven entre Cal
Simon i Can Simon, i 7 no sabien
quina masia era. El resultat,
doncs, era clar: els noms vius
que ens han arribat a nosaltres
d’aquestes masies és Cal Menut,
Viladecans, punt de trobada - Núm. 42 - Març 2011
Can Torrents, Cal Ginestar, i Cal
Simon o Can Simon. En canvi, si
mirem els noms oficials, veiem
que l’únic nom correcte és el de
Can Torrents, mentre que en els
altres tres casos el nom oficial no
es correspon amb el nom viu i
que la gent coneix.
Això, sens dubte, és un error
notable, i s’hauria de rectificar
com més aviat millor. Els criteris
que l’Institut d’Estudis Catalans
(la nostra acadèmia de la llengua)
i la Generalitat de Catalunya
donen a l’hora de fixar els noms
dels llocs són molt clars. I són
bàscament dos: el primer, que el
que compta és el nom viu que la
gent coneix, i segons la manera
com ara el pronuncia, ja que els
noms serveixen per identificar els
llocs, i poc servirà un nom si no és
el que la gent utilitza; i el segon,
que els noms s’han d’escriure
segons les normes ortogràfiques
del català (per exemple, Cal
Simon s’ha d’escriure sense
accent).
Però en canvi, els criteris que
s’han seguit a Viladecans són uns
altres. Per una banda, s’ha deci-
dit que les cases de dins el poble
es diran totes “Cal” i les de fora
“Can” (i així, en comptes de dir
Cal Ginestar, es posa “Can Gines-
tar”, que és un nom que no diu
ningú). Per una altra, es busca en
la història com es deien abans les
masies, i es canvia el nom viu pel
nom històric (i així, en comptes
de Cal Menut, es posa “Can Sala
– Can Menut”, o en comptes de
Cal Barratet es posa “Can Bara-
tet”, perquè històricament diuen
que ve de Barat). I per una altra,
si un nom sembla que és d’ori-
gen castellà, es tradueix (i així, en
comptes de Cal Simon, es posa
“Can Simó”).
Aquesta manera de fer, com he
dit, és un error, i destrueix el
nostre patrimoni, el que ens han
transmès els nostres pares i els
nostres avis. Per això tant l’Insti-
tut d’Estudis Catalans com la Ge-
neralitat de Catalunya volen que
es mantinguin les formes vives i
actuals dels noms, perquè l’im-
portant és la llengua viva que ens
ha arribat fins a nosaltres. Saber
com es deia abans un nom, o d’on
ve, o qualsevol altra qüestió que
es vulgui investigar, estarà molt
bé que es faci i es publiqui. Però
els noms no s’han de canviar. Els
noms que cal mantenir, i així ho
defensen tots els que hi entenen,
són els que el poble ens ha trans-
mès.
Josep Lligadas Vendrell
7
 28-N, ja han passat els cent dies

S
i, ja han passat 100 dies des
que va entrar aquest nou
govern a la Generalitat i
es comencen a veure els
efectes de l’acció de govern, i no
precisament podem dir que siguin
bons per a la majoria dels catalans.
Un cop arribats han començat
a posar les coses al seu lloc i la
política social encetada pel Govern
d’Entesa ja està sent desmuntada
de manera inexorable. La CiU japonesos el tancament d’una
d’Artur Mas ha començat els fàbrica que continuava traient
retalls amb una finalitat clara, grans beneficis per portar-la a
debilitar tot el que pugui l’estat França.
de benestar, això vol dir la sanitat L’eliminació de la mesura
pública, l’ensenyament públic, dels 80, amb la possibilitat
etc. I per aconseguir-ho s’ha fet d’augmentar els efectes de la
acompanyar per una sèrie de contaminació o els accidents
persones que representen l’esperit privatitzador, demostren una vegada més el caràcter d’aquest
persones que no s’amaguen i aposten per recuperar govern.
el temps perdut i retornar els beneficis a aquells
Però el més vergonyós és que aquest govern i el partit
que representen. És per això, que per exemple
que el sustenta intentin amagar el que realment
han col·locat al capdavant de la Conselleria de
era, és i serà el seu programa polític. Pot ser que hi
Salut a Boi Ruiz, el que ha estat el president de la
hagi hagut dèficit en el govern anterior, però aquest
Unió Catalana d’Hospitals –la patronal del sector
dèficit era per construir més escoles, més hospitals,
sanitari concertat– des de l’any 2008. Serà per
tenir més metges i més mestres. Ara, el dèficit anirà
aquest vincle pel que demana que la gent es faci
encaminat a omplir les butxaques d’aquells centres
una assegurança mèdica si vol tenir un accés a la
concertats als quals subvencionaran sense cap
sanitat amb garanties.
mirament i en detriment dels serveis públics.
El tsunami liberalitzador només ha començat
A Viladecans, tenim pendent l’ampliació de l’hos-
però ja apunta a la sanitat, a l’ensenyament, a les
pital. Ara manifestacions als diaris posen en dubte
infrastructures (més peatges) o a la seguretat, amb
la construcció de més hospitals, inclòs el de Vila-
l’advertència de que trauran mossos d’esquadra.
decans. Es per això que s’ha impulsat una moció
Tot apunta que aquesta liberalització anirà
des del Ple Municipal per demanar que no s’aturi
encaminada a fer que tingui una bona sanitat o un
aquesta ampliació i sorprenentment CiU a Vilade-
bon ensenyament aquell que se’l pugui pagar.
cans ha votat a favor mostrant una clara contradic-
Però aquí no acaba tot, i veiem el tracte del conseller ció amb el seu partit a nivell general.
Mena als treballadors de Yamaha, facilitant als
Miguel de la Rubia

Viladecans, punt de trobada - Núm. 42 - Març 2011 8

 Em presento

E
m presento: sóc el Carles
Lozano, i seré el candidat
de Convergència i Unió a
l’alcaldia de Viladecans, en
les eleccions del proper mes de maig.
Tinc 39 anys, sóc Llicenciat en Cièn-
cies Econòmiques per la Universitat
de Barcelona, milito a Convergència
Democràtica des de 1996 i he estat
President Local de CDC Viladecans
de 2004 a 2011.
Des de fa quatre anys sóc regidor
de l’Ajuntament, i des del 2008 sóc
el portaveu del Grup Municipal de
CiU, així que he tingut ocasió de
participar en molts dels debats que
han tingut lloc en el Ple de l’Ajun-
tament, on he intentat mantenir una
línia crítica amb l’actual equip de go-
vern PSC-ICV, denunciant l’excessiu
endeutament, votant contra les pujades d’impostos o rebutjant decisions urba-
nístiques que reflecteixen un model de ciutat ja superat. Simultàniament, els
regidors convergents hem participat lleialment en la defensa de les institucions,
hem donat suport a aquelles decisions que eren positives per a la ciutat o hem
ofert col·laboració en els grans reptes de ciutat (l’últim exemple, en la reivindi-
cació unànime de l’ampliació de l’Hospital).
Em presento davant vostre com a candidat a alcalde d’un Viladecans en què no
vaig néixer, però on vaig venir a viure el 1993; durant 18 anys he anat coneixent
les persones i les entitats que donen vida a aquesta ciutat, i que en són la seva
principal riquesa. Tots aquests anys he vist créixer la ciutat, amb alguns equipa-
ments, però especialment amb molts habitatges, barris sencers, milers de per-
sones fins a portar-la a un volum de població que desborda les infraestructures
que té.
Em presento com a alcalde perquè vull canviar aquesta evolució, vull procurar
per una ciutat on millora la qualitat de vida, on la prioritat és tenir les esco-
les, ambulatoris i serveis que necessita, i on es recupera l’orgull de ser membre
d’una comunitat amb personalitat pròpia (cosa que es reflecteix des de tenir
cura dels noms de carrers i masies fins a recuperar la festivitat de Sant Sebastià,
tradicional Festa Major d’Hivern de Viladecans).
Em presento, però no ho faig sol. Al meu costat hi ha un equip sorgit de la va-
riada societat viladecanenca; moltes persones joves, i veterans reconeguts de la
nostra ciutat; persones molt preparades per regir les diferents àrees (arquitectes,
economistes, emprenedors) i també per obrir les portes de l’Ajuntament perquè
sigui la casa de tots, on realment s’escolti la veu de la gent.
En resum, em presento, davant vostre, per un repte històric: canviar la majoria
que hi hagut durant 28 anys a l’Ajuntament de Viladecans.
www.viladecans2011.cat
twitter @carleslozano
Carles Lozano

Viladecans, punt de trobada - Núm. 42 - Març 2011 9

 Un nou partit a Viladecans:
Cambio, Avance y Progreso

E
l passat dijous 17 de febrer, vam fer la presentació de
“Cambio, Avance y Progreso”. Som un nou partit de caire
municipal que es presenta per la ciutat de Viladecans.
Al nostre partit tenim molt clares quines són les necessitats de la
nostra ciutat. Tal i com vam deixar clar a la presentació.
La claredat institucional és necessària, no és normal que el Consistori actuï
d’esquena a la societat, i que els recursos públics s’utilitzin com si fossin
recursos dels polítics.
La seguretat és un altre tema molt important per al CAP, no pot ser que els
nostres cossos de seguretat només serveixin per recaptar.
La tercera edat ha de tenir l’oportunitat de vincular-se més amb la societat,
de tenir espais propis com parcs d’exercici i altres eines.
El medi ambient no ha de ser una eina de campanya electoral, ha de ser
una realitat, i al CAP en som molt conscients.
Tal com va dir el nostre President, l’Ernest Soriano, a la presentació, “s’ha
de millorar la gestió municipal i oblidar ideologies”.
Si voleu rebre més informacio sobre “Cambio, Avance y Progreso” la
podeu trobar a www.cap.org.es
 Marc Ambite

Viladecans, punt de trobada - Núm. 42 - Març 2011 10

 Replantando Sant Ramon

E
n los pocos días que han transcurrido del
2011, ya he podido escuchar, en varios
contenidos de información, que el gobier-
no, no atendiendo a su programa electo-
ral, apuesta por la prolongación de la vida de las
centrales nucleares y va a desincentivar las ener-
gías renovables. Por otro lado, aquí en Catalunya,
CiU por motivos claramente electorales, vuelve a
incrementar la velocidad máxima de circulación en
la vías de entrada a Barcelona, cuando la medida
de los 80 km/h ha sido valorada positivamente y
aplaudida en distintos foros internacionales en la
lucha a favor por el medio ambiente.
Pues bien, hoy, junto a mi mujer y mi hijo, nos he-
mos enfundado nuestro espíritu ecologista, y nos nuestras ganas por ayudar a mantener y cuidar el
hemos dirigido a la montaña a replantar nuestro medio ambiente de Viladecans.
enésimo árbol, e intentar de esta manera junto a un Por días como el de hoy, desearía que estas palabras
centenar de personas repoblar y replantar los árbo- den un pequeño empuje a quienes las lean, a que en
les que la especulación, los incendios y el maltrato próximos años vengan a compartir estos domingos,
del medio ambiente nos está despojando de la mon- así como que aporten y enseñen a las generaciones
taña de Sant Ramon. Es por ello que aplaudimos el futuras de viladecanenses el gran honor de hacer
buen hacer de la formación política ICV-EUIA, que actos cívicos como el de apoyar la replantada popu-
nos ha permitido, junto a un importante número
lar de la montaña de Sant Ramon.
de personas, pasar un domingo donde compartir
Carlos de la Rubia

El Mamut
Això sembla. Si
més no, a la rua
de Carnestoltes,
en vam veure
tres de nous, grà-
cies a les AMPES
de Viladecans
de la Montserra-
tina, Martí i Pol i es reprodueix
Sant Gabriel.
Vés per on! amb facilitat

Viladecans, punt de trobada - Núm. 42 - Març 2011 11

 5 minuts 24 segons

T
ot és qüestió de física.... encara que alguns quadrat de la velocitat). Un 55% menys de consum
partits polítics ho qüestionin. Suposem per 5 minuts! Això, per molt que pesi a l’honorable
un cotxe que surt de Viladecans a les 10 conseller d’Interior, senyor Puig, és objectiu, i sota el
del matí. Vol fer 120 km per arribar al meu punt de vista una molt bona mesura d’estalvi
seu destí, una cargolada a Lleida per exemple. Si energètic, i de reducció dels gasos i partícules
circulés a 120 km/h trigaria una hora exacta, i a contaminants dels tubs d’escapament... perquè a
les 11 ja podríem començar a xuclar i
gaudir amb una bona cargolada.
Si en comptes d’anar a 120 km/h el
conductor reduís la velocitat a 110
km/h trigaria exactament 5 minuts i
24 segons més que anant a 120 km/h.
És a dir, arribaria a les 11 hores, 5
minuts i 24 segons.... No crec que per 5
minuts i 24 segons ens quedéssim sense
escuradents ni cargols...
Què suposa aquesta reducció de 10
km/h? Tal i com explico als meus
alumnes d’enginyeria aeronàutica en
el primer tema, la força de fregament
d’un cos en un fluid depèn de la velo-
citat que porti. Si la velocitat d’aquests
cossos és petita, la força de fregament
és proporcional a la velocitat. Si la ve-
locitat és elevada, la força de fregament
és proporcional al quadrat de la velocitat. És a dir,
més a més d’aquesta reducció en les emissions, es
que incrementar el doble la velocitat suposa qua-
redueix la resuspensió de les micro i nanopartícules
druplicar la força a aplicar per a vèncer el fregament
dels frens dels cotxes i de la combustió que hi ha
i mantenir aquella velocitat. I això, per molt greu
sobre l’asfalt, assolint una menor altura i que per
que els sàpiga a alguns polítics de CiU i del PP, no
tant sigui més costós que arribin a l’altura del nas
és una decisió política... és física pura! Això vol dir
de les persones i ser respirades, que arribin a la sang
que circulant a 120 km/h hem de fer una força que
a través dels bronquis i que afectin a diferents parts
és un 15,9% superior a la que hem de fer si anem a
de l’organisme.
110 km/h, i per tant gastem com a mínim un 15.9%
més de combustible, i augmentem les emissions de Les argumentacions expressades en aquest escrit són
gasos d’efecte hivernacle. la punta d’un seguit de demostracions i evidències
científiques. No entenc i m’espanta la frivolitat
Parlem dels nostres 80 km/h a l’àrea metropolitana,
de persones com el senyor Felip Puig, i de partits
que tanta polèmica han generat. Un dels trajectes
com CiU o PP, discutint i justificant unes mesures
més llargs dins l’antiga zona 80 km/h era de
basades en arguments sòlids, com és la reducció de
Castelldefels a Barcelona, en total uns 20 km. Un
la velocitat per raons ambientals i energètiques. I
estudiant de 4rt d’ESO sap que anant a 120 km/h,
tot per 5 minuts! Malament anem si per 5 minuts
aquests 20 km es fan en un temps de 10 minuts
som capaços de fomentar un 55% més de despesa
exactes. Circulant a 80 km/h la mateixa distància
energètica.
es cobreix en 15 minuts. I què guanyem allargant 5
minuts el trajecte i reduint la velocitat de 120 km/h PD: Els càlculs d’aquest article són propis. Resto
a 80 km/h? Doncs primerament, una reducció en obert a tot/a aquell/a que ho desitgi a reproduir
el consum de benzina, ja que la força que ha de fer els càlculs i a debatre’ls, sobretot als representants
el motor per a vèncer la força de fregament amb municipals de CiU i PP. Serà un autèntic plaer
l’aire es redueix un 55% (recordem! La força de debatre física amb ells.
fregament d’un cos en un fluid és proporcional al Jordi Mazon

Viladecans, punt de trobada - Núm. 42 - Març 2011 12

 Cinc anys de
Pla de Llevant a Oliveretes

E
l dia 7 de març del
2006, en un ple muni-
cipal extraordinari,  es
va aprovar inicialment
el pla urbanístic d’un nou bar-
ri de 2.344 habitatges a la zona
agricola-forestal de les Olive-
retes, proposat per l’equip de
govern de l’ajuntament de Vi-
ladecans (PSC+ICV-EUiA).
En aquells moments sembla-
va que si no s’aprovava el pla,
s’acabaria el món.  Promeses
com que es construirien la mei-
tat dels pisos amb alguna forma
de protecció oficial, per facilitar
l’accés a l’habitatge als ciuta-
dans de Viladecans. Igualment
era imprescindible construir a
Oliveretes per poder fer-hi el del pla urbanístic –INCASOL–, en el futur  amb una qualitat ac-
tercer CAP, Centre d’Atenció s’ha convertit en una iniciativa ceptable, ens hauríem de pre-
Primària, ja necessari amb la público-privada, formada per guntar si cal créixer en població,
població actual, sense comp- una empresa de capital públic i arribar als 75.000 habitants el
tar els habitants del nou barri. –VIMED– i dues de privades 2025, com han planificat els nos-
O les amenaces que si no es –Construciones Apolo i Iler- tres governants. O el que ens cal
construïa a Oliveretes, el metro milk S.A.–. Aquestes empreses, és  mantenir i millorar gradual-
mai arribaria a Viladecans, o que a hores d’ara, enmig d’una crisi ment el que tenim, sense grans
era la única manera d’ampliar el financera i estructural, encara projectes de creixement, barris
parc de la Torre Roja, i protegir la discuteixen com repartir-se un nous, hotels, zones d’oci, etc.
muntanya de Sant Ramon... pastis urbanístic, perquè són in- Però què ens proposen? Doncs
capaços d’aprovar  el projecte de més del mateix, els nostres go-
Tot plegat feia que els argu-
parcel·lació, amb fam d’obtenir vernants no només segueixen
ments dels grups ecologistes
màxims beneficis i augmentant apostant pels mateixos projec-
i  de defensa del territori fossin
els pisos fins a 2.749, en un mer- tes, sinó que encara s’atreveixen
considerats com a utopies d’uns
cat carregat de pisos buits, nous a a proposar-ne més per continuar
pocs que viuen en un món irre-
la venta i a mig construir. Un fet destruint el territori –Can Tor-
al. Fins i tot, va fer que l’equip
que fa més que discutible tornar rents, Barça Parc, Parc del Delta–
de govern, que encara segueix
a apostar pel creixement que ens tot repetint els errors del passat...
governant, anomenés el pla com
ha portat a aquesta situació.
un “ecobarri”, perquè preveien Ricard Caba
que compliria uns requisits per En definitiva, si els 63.000 habi-
optar a unes subvencions euro- tants de Viladecans volem viure
pees, per garantir la sostenibili-
tat en noves construccions, que
a hores d’ara ja han caducat. Fem memòria:
Cinc anys després, encara no http://www.youtube.com/watch?v=HYuPqL0kYVA&feature=fvsr
s’ha posat ni una sola pedra del http://www.youtube.com/watch?v=JIdX4EIY2jQ
projecte, i la iniciativa pública http://salvemoliveretes.blogspot.com

Viladecans, punt de trobada - Núm. 42 - Març 2011 13

 la mirada aguda
secció a càrrec d’Eio Ramon

Phoenicopterus roseus, Flamenc rosat

Reserva Natural Remolar-Filipines. Viladecans 05/03/11

Es tracta d’uns ocells molt esvelts, de 80 - 140 cm de llarg, amb llarguíssimes potes i coll. El bec és
molt característic, i perfectament adaptat per a furgar en el fang. La mandíbula superior, menor
que la inferior, és l’única mòbil. El bec té una pronunciada curvatura cap a baix i està dotat d’unes
laminetes internes per retenir les substàncies alimentàries al filtrar el llim. Els peus tenen quatre dits,
els tres davanters units per una membrana i el posterior molt menut.
Font:Viquipèdia.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 42 - Març 2011 14


Pepita Secall Lluís – Servei Social –
Esbart Dansaire… (1)
S
embla ser que aquell
esperit transhumant –així
es definia ella– s’assentarà
definitivament a Costa
Rica; el més tranquil d’aquells
països que tenen el Carib a
llevant i el Pacífic a ponent.
La Secall exercí la seva primera
humanitat per les comarques
tarragonines i després de tenir-
se-les amb la gent de Viladecans
entre els anys 1960 i 1980, se les
va anar a fer amb la gent de les
Amèriques. De tant en tant ens
ve a veure, xafardeja què fem,
fa safareig amb qui troba i se’n
torna. De tant en tant també,
algú de per aquí passa per allà,
la va a veure i torna a casa amb el
propòsit de repetir per la bondat
d’ella mateixa i la meravella de
país.
No ens oblida i no és cosa
d’oblidar-la. Durant els vint anys
entre nosaltres, també deixà una
bona petjada de la qual ara us en
faig memòria.
Tot i haver nascut a Barcelona
l’any 1942, la Pepita Secall a dos
anys ja era al Catllar, poblet a
quinze kilòmetres de Tarragona
on el seu pare hi feia de mestre a
l’escola unitària. Abans de fer-ne
deu, diàriament anava tota soleta
amb autobús de línia a l’Institut
de Tarragona a fer el batxillerat.
L’Institut, de matí era per als nois
i de tarda per a les noies. –Ves
que bonic!– Per raons d’horari
dels transports no hauria pogut
estudiar, però ella i una altre
noia de Constantí, amb el mateix
problema, van rebre la categoria
Viladecans, punt de trobada - Núm. 42 - Març 2011
Històries viladecanenques
secció a càrrec d’Andreu Comellas
d’excepcions i ho pogueren fer pel
matí. Així d’estrambòtiques eren
les posibilitats del gènere femení
d’accedir a l’ensenyament a
mitjans dels anys cinquanta. Dues
noies en classes de quaranta-cinc
nois… –Mira que bé!– A l’hora de
cursar ensenyament superior, les
dones tarragonines només podien
fer-ho per infermera o per mestra
d’escola. Ella, no veia prou clara
ni interessant cap de les dues
opcions. La tradició familiar li va
triar Magisteri i el seu amor filial
la resignà a tres anys de suplici
a la Normal tarragonina amb
professores que competien amb
les dones de La casa de Bernarda
Alba. A disset d’anys, però, ja
era mestra. Estudiar era bufar i
fer ampolles per a la noia.
Tot just fets els divuit, de la mà
de son pare es va plantificar a
Viladecans i ens la trobem fent Pepita Secall
classes al col·legi Àngela Roca-
rambla, però aviat en tingué prou
Nens, acabat d’estrenar, a una
per manca de vocació. La Pepita,
colla de quaranta-vuit taramba-
de les bones noies recorda molt
nes d’onze, dotze o tretze anys.
la Carme Arnau, la Neus Altés
Era setembre de l’any 1960.
i la Neus del doctor Ros. També
D’aquell temps recorda afectuo-
té present el fet d’acompanyar
sament com a bons estudiants,
habitualment a l’Àngela Roca en
entre d’altres, l’Emili Berenguer
José Ángel Gonzalez Sainz, fill
i en Josep Vives. Dels trapelles, té
del veterinari, veí seu a l’edifici
molt present en Jaume Puig, del
dels mestres del carrer Salvador
que diu: “Eran tan divertides les
Baroné. En José Ángel fou pre-
seves malifetes que se’m feia ab-
mi Herralde de literatura l’any
solutament impossible enfadar-
1995. S’exilià a Triestre per no
me i esbroncar-lo. Una vegada,
haver d’anar a la presó, per raó
se’m va amagar a la carbonera
de la seva insubmissió a l’hora
de la calefacció que hi havia al
de fer el Servei Militar. A la Uni-
soterrani… Imagina’t com en
versitat d’allà hi fa de professor
va sortir… vaig tenir un atac de
de literatura.
riure”. S’hi va passar tres cursos,
al col·legi del capdamunt de la
15
Paralel·lament a l’ensenyament,
els vespres, la Pepita estudià Ad-
ministració Pública a Barcelona.
Gràcies a això, l’any 1963 entrà
a treballar a l’Ajuntament de Vi-
ladecans en plaça d’Oficial Tèc-
nic Administratiu d’Intervenció,
deixant el Col·legi. En tant
que, el senyor Arderiu, que era
l’Interventor, només venia un
dia al mes perquè ho era també
d’altres llocs i feia de catedràtic
a la Universitat, ella asumí aviat
la responsabilitat dels comptes i
pagaments municipals. A la feina
administrativa de l’Ajuntament,
hi haurem de sumar tanmateix,
la de posar en marxa a petició
de l’alcalde Miernau, l’anomenat
“Servei Social” que Viladecans
no tenia i que l’entrada en la nova
modernitat exigia. Haver fet el
Servei Social era condició “sine
qua non” per les dones poder te-
nir el permís de conduir, poder
tenir passaport, poder treballar
de funcionària, i tenir altres drets
exclusius dels homes. Era obli-
gatori fer-lo abans dels 35 anys i
les noies-dones viladecanenques
a partir dels 18 anys, fins llavors,
s’havien de buscar la vida allà on
fos per tenir-lo fet.
Això del Servei Social consistia
en un curs d’unes quantes ho-
res diàries, els capvespres de sis
mesos. Amb professorat divers
però de manera força pràctica i
de posta d’experiències en comú,
s’aprenia a fer treballs manuals i
costura (cosir, tallar, folrar, bro-
dar, fer puntes…) i cadascuna
de les noies acabava fent-se el
que s’anomenava “la canastilla”
(roba per al casori i roba per als
nadons) que s’exposava a la fi del
curs. També hi havia classes teòri-
ques. El doctor Creixell les feia
de puericultura (embaràs, part,
alletament, bolquers, penellons,
galteres…), el senyor rector Mn.
Ramon de religió i moral catòli-
ca (oracions, rosari, puresa, cas-
tedat, pecat, penitència, infern,
purgatori…), i la Pepita Secall les
corresponents a comportament
Viladecans, punt de trobada - Núm. 42 - Març 2011
social i costums (urbanitat, corte-
sia, etiqueta, protocol, matrimo-
ni, família, parament de la llar i
parament de taules…). Encara
que per més d’un o una sigui
difícil de creure, en un dels ma-
nuals de la Pepita hi havia aquell
compendi de perles cavernícoles,
que ella no va donar mai, i que a
començaments dels anys seixan-
ta ja feien esclafir a riure a moltes
dones, però que com a doctrina
establerta de manera obligatòria
no va acabar de ser ensorrada
fins l’any 1968:
“Minimiza cualquier ruido…
Salúdale con una càlida sonrisa
(cuando llegue a casa) y demuéstrale
tu deseo por complacerle. Escúchale,
déjale hablar primero; recuerda que
sus temas de conversación son más
importantes que los tuyos”.
“Si tu marido te sugiere la unión,
entonces accede humildemente,
teniendo siempre en cuenta que su
satisfacción es más importante que
la de una mujer. Cuando alcance el
momento culminante, un pequeño
gemido por tu parte es suficiente
para indicar cualquier goce que
hayas podido experimentar”.
Aquell viure absolutament su-
bordinat a l’home-marit i que
constitueix, sens dubte, un dels
substrats del que avui en diem
“violència de gènere”, era una
Una imatge del Servei Social
de les essències del franquisme
provinent del catolicisme més
ranci. En el canvi radical d’un
Viladecans rural i agrícola a un
altre d’industrial i urbà, el Servei
Social de la Pepita Secall, malgrat
el seu obligat i inevitable contin-
gut tendent a perpetuar el model
social preexistent, fou per a mol-
tes dones el porticó obert d’un
finestral barrat. Alhora va ser
l’instrument per accedir a una
modernitat molt més gratificant.
Aquesta i cap altra fou la raó final
d’aquella jove impulsora de vint-
i-un anyets. Bo i començar de pri-
mer en sentit estricte, el pas del
temps aliat amb el desajust entre
contingut i realitat social relaxà
l’acompliment preceptiu de les
materies d’estudi, fins a l’extrem
que moltes dones varen acabar
tenint el corresponent certificat
sense gairebé anar a classe i, fins i
tot, força “canastillas” de les de fi
de curs, sospitosa o curiosament
es “repetien” el curs següent.
Però l’esperit de la noia del
senyor Secall, transhumant com
deia, en el seu anar cercant les
millors pastures d’acord amb el
temps que li tocava viure, no en
tingué prou amb el relatat fins
ara. En parlarem el mes que ve.
Andreu Comellas
16
 conèixer viladecans
secció a càrrec del Grup Tres Torres

Dues dones de Viladecans:

Na Godaia i Democràcia Berga

A
ra que acabem de ce-
lebrar el 8 de març,
el Dia Internacional
de la Dona, bo serà
dedicar aquesta secció a parlar
de dues dones de Viladecans, no
gens conegudes, però que resul-
ten significatives i interessants.
No per cap gesta gloriosa que
vagin fer, sinó perquè no van
seguir els camins habituals que
en el seu moment es donava per
suposat que havien de seguir les
dones. L’una és molt antiga, de
principis del segle XIV; l’altra,
més propera, de principis del se-
gle XX.
Aquí hi havia l’antiga capella de Sant Joan, de la qual era donata
Na Godaia

Na Godaia
Na Godaia, anomenada Na Go-
daia de Sant Boi perquè devia ser
originària de la nostra població
veïna, vivia a Viladecans i era
“donata” o “deodata” de la ca-
pella de Sant Joan que hi havia a
l’actual Plaça de la Vila, just da-
vant de l’Ajuntament, en el quei-
xal que fa l’edifici que abans era
de Cal Coix i on darrerament hi
havia la Caixa Laietana.
D’ella en tenim notícies gràcies a
l’esment que en fa Josep Camp-
many en el seu llibre Història del
culte a la Mare de Déu de Bruguers,
publicat l’any 2009 pel Centre
d’Estudis de Gavà i l’Associació
d’Amics del Museu de Gava. I les
notícies vénen del llibre de Josep
M. Martí Bonet Las visitas pasto-
rales y los “comunes” el primer año
del pontificado del obispo de Barcelo-
na Ponç de Gualba (1303), publicat
per l’Arxiu Diocesà de Barcelona
el 1983.
Les donates o deodates eren do-
nes que vivien habitualment en
comunitat, sense fer vots com les
monges, però amb una organit-
zació més o menys estructurada.
Acostumaven a ser dones d’una
certa bona posició social, que de-
sitjaven dur una vida més austera
i religiosa, o bé que que preferien
una opció així abans que haver-
se de casar amb qui decidissin els
seus pares; també podien ser do-
nes de posició social més baixa,
però que aconseguien ser rebu-
des en una comunitat, o accep-
tades per fer un servei en alguna
església.
A Viladecans hi havia una comu-
nitat estructurada de deodates a
l’ermita de la Mare de Déu de Sa-
les, però es veu que, a la capella
de Sant Joan, també n’hi havia,
almenys una. Pel que sembla, no
formava part de cap comunitat,
sinó que devia estar allà dedica-
da a determinats serveis. Potser
vivia a la capella mateix.
El cas és que sabem de la seva
existència perquè hi va haver un
bisbe, Ponç de Gualba, que era
un home molt preocupat perquè
en el seu bisbat tothom actués
correctament, i es dedicava a re-
córrer totes les parròquies del ter-
ritori preguntant i investigant les
coses que no anaven com calia. I
el dissabte 3 d’agost de 1303 va
visitar la parròquia de Sant Cli-
ment, on rep la denúncia que allà
hi ha cinc homes que viuen amb
dones sense estar casats, i n’hi ha
un altre que és adúlter. I a més,
afegeix la relació, “item dixerunt
quod na Godaya de Sto. Baudilio
donata Sancti Iohannis de Vilade-
canibus utitur coniurationisbus”.
Que traduït significa: “També li
van dir que Na Godaia de Sant
Boi, donata de Sant Joan de Vi-
ladecans, utilitza conjurs”. Des-

Viladecans, punt de trobada - Núm. 42 - Març 2011 17

prés, l’endemà, quan va a visitar
Sant Boi, els santboians també li
parlen de Na Godaia, i li diuen
que “fa conjurs als homes i als
animals malalts”. També parlen
d’una Elisenda Godaila i una Eli-
senda Grodaila, que deuen ser la
mateixa Na Godaia, i diuen que
“conjura els ulls i les glàndules”
i també afegeixen, en un text que
almenys el qui signa aquestes rat-
lles no aconsegueix interpretar,
que “animalis exartey lata com
gladio mange blanc”. El bisbe la
castiga a estar-se un diumenge a
la porta de l’església, sense capa,
mentre se celebra la missa.
No sabem res més de Na Goda-
ia, ni tenim ni idea de com li de-
via anar la vida. Devia anar fent
els seus conjurs, més o menys
d’amagat, perquè devia ser prou
espavilada per tirar endavant. En
tot cas, aquí ens queda el seu re-
cord.
Democràcia
Berga
Sis-cents anys després de Na
Godaia, el 10 de febrer de 1907,
una dona de 37 anys, Maria Ber-
ga, nascuda a Castelldefels però
que viu a Viladecans, a la placeta
Molins, té una filla. La nena serà
inscrita al registre civil de Vilade-
cans com a filla de pare descone-
gut, i el qui la inscriurà serà un
tal Miquel Bernal. I la peculiaritat
és que la nena serà inscrita amb
els noms de Democràcia, Lliber-
tat i República, i amb el cognom
de la mare. Es dirà, doncs, Demo-
cràcia Berga.
Les notícies sobre Democràcia
Berga també ens vénen d’un lli-
bre, aquest encara no publicat,
que es dirà Viladecans 1915. L’he-
rència de Magdalena Modolell, es-
crit per Jaume Lligadas Vendrell i
editat pel Grup Tres Torres, que és
previst que es presenti a principis
del proper mes de juny. En ell, i
resseguint la història tan compli-
Viladecans, punt de trobada - Núm. 42 - Març 2011
La placeta Molins, on va néixer Democràcia Berga
cada de l’herència Modolell, hi
podreu trobar històries inespera-
des i sorprenents del Viladecans
de fa cent anys que, certament,
no era un pacífic i avorrit poble
pagès, sinó una població en la
qual hi passaven moltes coses.
D’on li vénen, a aquesta noia, uns
noms tan poc comuns? Doncs de
la campanya que els lliurepensa-
dors republicans viladecanencs
van dur a terme a principis del
segle passat per promoure els ca-
saments i els enterraments civils,
i per instaurar també una ceri-
mònia que s’anomenava “bateig
civil” i que era una mena de pre-
sentació pública de l’infant aca-
bat de néixer. Els lliurepensadors
republicans, a més, subvenciona-
ven les despeses de totes aques-
tes cerimònies i l’àpat posterior.
El primer bateig civil que es va
fer a Viladecans va ser el de De-
mocràcia Berga.
El cas, però, és que, al cap d’un
temps, Maria Berga devia consi-
derar que més valia regularitzar
aquesta situació aleshores tan
anòmala, i es va presentar a la ca-
tedral de Barcelona amb un home
anomenat Plàcid Campamà, amb
qui va dir que estava casada, per
batejar la criatura. A la catedral la
van batejar amb el nom d’Engrà-
cia (que més o menys sona com
Democràcia), i la van inscriure
amb els cognoms Campamà i
Berga. De fet, Maria Berga i Plà-
cid Campamà no estaven casats.
Es van acabar casant, però força
anys més tard.
La nena, a partir d’aleshores, va
ser coneguda com Engràcia Cam-
pamà Berga. En cap moment,
però, no va canviar-se ni el nom
ni els cognoms al registre civil.
I resseguint la història de la fa-
mília, Jaume Lligadas ha pogut
esbrinar que Engràcia/Democrà-
cia es va casar i que acabada la
guerra va haver-se d’exiliar. Però
aquesta història ja no l’explica al
llibre perquè queda molt fora del
tema.
Resulta curiós que aquesta dona
pogués transitar tota la vida amb
un doble nom, i amb uns pares
que es podien presentar com a
casats sense estar-ho. Per sort per
a ella, eren èpoques en què era
molt menys fàcil tenir-nos a tots
controlats.
I en tot cas, fa un cert goig saber
que en el nostre registre civil hi
figura una dona amb el nom de
Democràcia Berga, i que ningú
no ha volgut canviar mai aquest
nom.
Josep Lligadas Vendrell
18