Per què encara no som independents?

Versió 1 – març de 2011

Com és que encara no som un nou estat de la Unió Europea? És perquè encara no existeixen prou
arguments de pes? És perquè els arguments hi són però no sabem explicar-los? És perquè no hem
sabut fer-los arribar a certs sectors de la població? És perquè encara pesen més els factors
dependentistes que no els independentistes?

Diumenge, dia 20 de febrer de 2011, cap a quarts de nou del vespre, em vaig preguntar en una
piulada a http://www.twitter.com/xaviermir per quin motiu Catalunya encara no és un estat
independent dins la Unió Europea. No és una pregunta amb la intenció de reclamar ni de protestar,
sinó amb la intenció d'analitzar seriosament i en clau positiva quins són els factors que ho
expliquen. Les tres hores següents es van convertir en una pluja d'idees que em van fer pensar que
l'experiència de reflexió comuna podia tenir una continuïtat profitosa. Per aquesta raó, ofereixo en
aquest document en primera versió (i per tant compto que hi haurà ampliacions i revisions
properament) un resum de les principals aportacions i un primer desenvolupament de les qüestions
que apunten. Les he estructurat en cinc apartats:

1. “El” partit independentista

2. De valenties i covardies
3. L'engany de partits i candidats
4. No hem explicat prou la independència
5. El discurs antiespanyolista

1. “El” partit independentista

Una de les primeres aportacions a la reflexió em va arribar d' @almata, que deia: “perquè com a
país MAI hem decidit votar un partit que dugués al programa aquesta voluntat”. Una rèplica
immediata porta a assenyalar que el 28 de novembre passat dues candidatures que portaven la
independència al programa van obtenir representació al Parlament: Esquerra (10 escons) i
Solidaritat (4 escons). Més enllà d'això, però, la qüestió és si el model català ha de ser
necessàriament el mateix que en altres països que han passat aquest procés, és a dir, que un únic
partit representi aquesta aspiració i que la independència s'obtingui quan aquest partit tingui la
majoria que li permeti iniciar i acabar el procés.

Si aquest fos el cas, podríem dir clarament que no som independents perquè els partits que aposten
explícitament per l'opció de la independència no sumen encara aquesta majoria. De fet, 14 de 135
escons seria una proporció molt baixa que auguraria un llarg camí encara, quan en realitat no és
aquesta la percepció general ni tampoc és el que reflecteixen diverses enquestes que s'han publicat
recentment.

Per tant, si el model català no és el del partit independentista únic, si la voluntat de ser estat està
repartida entre tots els sectors socials, sembla que la resposta no seria tant que no hem votat “el”
partit, sinó que no hem aconseguit encara transformar aquest suport transversal en un compromís
unitari de les diverses formacions polítiques que el podrien assumir. Em refereixo a les que
defensen el dret d'autodeterminació o dret de decidir: CiU, ICV, Esquerra i Solidaritat.

Aleshores, potser no es tracta únicament d'intentar un transvasament de vots des dels partits no
compromesos amb la independència fins als que sí que ho estan, sinó sobretot d'aconseguir que un
partit amb un gran suport social i que serà decisiu en el procés com és CiU s'hi acabi comprometent
de manera explícita. Vistos els resultats del 28 de novembre, sembla molt més fàcil aprofitar part
del discurs i dels plantejaments de CiU per acabar d'abocar-los al compromís amb la independència
que no pas esforçar-nos a intentar que un milió dos-cents mil votants fugin d'aquest partit per anar a
opcions explícitament independentistes. Els esforços que caldria fer en el primer cas serien enormes
i de resultat incert, cosa que fa preferible aplicar-nos a l'altre objectiu.

Personalment opino que la independència arribarà en el moment en què la vulguin tant el

centredreta com el centreesquerra majoritaris, és a dir, quan la suma del centredreta independentista
i el centreesquerra independentista superi clarament la suma del centredreta dependentista i el
centreesquerra dependentista. I això no és rebutjar la unitat. Pot haver-hi i ha d'haver-hi unitat
d'acció, però no cal que sigui sota una única sigla.

Sobre aquesta qüestió, el passat 7 de març (i coincidint amb el segon aniversari de la manifestació
de Brussel·les), Salvador Cardús escrivia al diari Ara: “No cal fer un gran partit independentista,
sinó tenir molts independentistes a tots els partits.” (“Independentisme vs. independència”)

2. De valenties i covardies

Una altra aportació m'arribava d'@abelandreu i deia que “perquè no hi ha prou valor per trencar la
baralla, el Parlament Català es covard...” Segurament estem d'acord que dur a terme el procés
comportarà una gran tensió amb l'Estat espanyol i crec que @abelandreu es referia a això. Hem de
pensar que és lògic que un partit no es llanci a començar aquest procés si no el veu clar, si no en pot
preveure riscos i planificar-ne solucions. Cap partit no s'arriscaria a iniciar un camí sense marxa
enrere com aquest amb el llast d'un possible desgast electoral que li faci perdre suports i, per tant, el
control del procés. Si es tracta d'un partit que no té la majoria suficient ja no cal ni plantejar-s'ho,
però si es tracta dels que la tenen, cal entendre que no vulguin fer el pas sense tenir certes garanties.
En aquest cas, més que de covardia jo parlaria de prudència.

Ara bé, també podria passar que les elits dirigents del país, els nostres representants electes,
recelessin majoritàriament d'aquest procés per manca de confiança en ells mateixos o en el país.
Podria passar que davant el punt d'incertesa que sempre tenen aquests processos, un sector
d'aquestes elits preferissin mantenir la situació actual, fins i tot reconeixent que és negativa per als
interessos generals del país. Aleshores sí que podríem parlar de covardia o fins de por. Però la por
és una cosa irracional que se sol superar amb reflexió i amb informació. Per tant, la solució seria fer
reflexionar i donar la màxima informació possible a aquestes persones per ajudar-les a perdre la por.
I com que es tracta de càrrecs públics seria molt bo que aquest procés d'interrogació fos també
públic, perquè l'electorat i la població en general pogués valorar quins representants estan més
capacitats per a la reflexió, l'argumentació i el processament d'informació i quins altres pateixen un
bloqueig producte de la por que no són capaços de superar.

En aquest punt hem de saber aprofitar l'avantatge d'una lliçó apresa. Sabem que durant anys, quan
preguntàvem a les persones si volien una Catalunya independent, la resposta no era ni sí ni no sinó
un evasiu “això és impossible”, un “no ens deixaran” o un “no ens la donaran”. El cicle de consultes
iniciat a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009 i que ha d'acabar el proper 10 d'abril a
Barcelona ha servit perquè molta gent es trobés davant d'una urna i fes un procés psicològic de
visualització, d'empoderament i d'autoafirmació. La vivència a peu d'urna ens ha demostrat que la
gent no votava amb el mateix escepticisme que abans de veure's abocada al vot. Per tant, hi ha
hagut un estímul que ha provocat una reacció individual en moltes persones, les quals, com que es
relacionen en les xarxes socials habituals, ho han convertit en una reacció col·lectiva.
Ara existeix un nou risc. Superat, com acabo d'explicar, l'argument del “no és possible” o “no ens
deixaran”, se n'està imposant un altre que moltes pesones assumeixen de manera acrítica: que no
estem preparats, que no és el moment. Ens diuen que no podem fer cap referèndum si no és per
guanyar-lo, però aquesta idea, immobilitzadora en si mateixa, no va acompanyada de les accions
que permetin convocar el referèndum amb les mateixes garanties d'èxit que demanen. Caldrà
aprofundir en aquesta qüestió.

Segurament a mesura que avanci la legislatura serà cada cop més difícil per als representants
polítics evitar pronunciar-se sobre la qüestió, però en aquest punt els mitjans de comunicació tenen
un paper especialment important. Si a les entrevistes es pregunten aquestes qüestions, el ciutadà
tindrà més elements per valorar els seus representants. Si no es pregunten, les pors que tot ho
paralitzen continuaran actives. El qüestionari podria demanar, per exemple, quines creu el
representant que podrien ser les dificultats que hi posaria l'Estat espanyol i la comunitat
internacional i com caldria respondre-hi.

Hi ha feina a fer, doncs, tant a l'hora de convèncer els representants polítics com a l'hora de
convèncer la ciutadania.

3. L'engany de partits i candidats

Una tercera idea que va sortir durant la pluja d'idees del 20 de febrer és que els candidats i els
respectius partits fan servir la independència com a esquer però després prioritzen altres qüestions.
Crec que @MagdaRossello, per exemple, apuntava en aquesta direcció quan escrivia: “interessos
econòmics?” Altres piulades van anar en la mateixa línia, com @abelandreu, que deia: “penso en
aquells que s'anomenen independentistes i no treballen ni actuen en conseqüència per tal d'alliberar
el pais”. Aquest seria, efectivament, un problema greu. Si existeix un electorat que de manera
majoritària es manifesta partidari de la independència però després vota formacions que li posen
paranys, hi ha dues possibles actuacions: 1, convèncer el votant que deixi de votar aquell partit o
aquell candidat que l'ha enganyat; i 2, fer evident l'engany per tots els mitjans possibles perquè la
confiança en el candidat o en el partit minvi i deixi de ser un obstacle per al procés.

Un cop més, però, hem de ser prudents. Hauríem de saber realment quantes persones se senten
enganyades i per quin motiu, si som davant d'un excés d'expectatives que no podien conduir sinó a
la frustració (i en aquest cas l'acusació d'engany seria injusta) o si realment hi havia una promesa
electoral que no s'ha acomplert o que s'ha desnaturalitzat hàbilment. Aniria bé que alguna enquesta
ens donés aquesta informació, però mentre no en disposem, també podem entrevistar persones
concretes que hi vulguin reflexionar i donar-nos-en l'opinió.

En tot cas, l'objectiu de denunciar un engany és doble: d'una banda, que qui hagi estat enganyat se
n'adoni i pugui plantejar-se una alternativa; hem d'entendre que un ciutadà enganyat que continua
fent confiança al partit que l'ha enganyat per inèrcia o per descurança és un factor de degradació de
la democràcia. De l'altra, que l'enganyador no persisteixi en l'engany. Tret de casos excepcionals, no
cal pas exigir una condemna pública, sinó que una rectificació sol ser suficient.

4. No hem explicat prou la independència

Deia @duxans que “ha d'arribar a la gent que no està polititzada, la que només pensa en política a
les eleccions; falta voluntat i traça”. Segurament aquesta és una de les qüestions en què ens podríem
estendre més. És evident que s'han fet moltes coses per explicar la independència aquests darrers
anys. Hem llegit molts articles a la premsa, hem assistit a molts debats i xerrades arreu del país,
hem tingut fins i tot uns quants debats televisats, documentals com el Cataluña-Espanya d'Isona
Passola, reportatges com l'exitós Adéu, Espanya? que va emetre TV3, hem llegit una infinitat
d'apunts i hem rebut al correu presentacions i vídeos que explicaven moltes de les qüestions
relacionades amb la independència. Hi han treballat el Cercle d'Estudis Sobiranistes, el Cercle
Català de Negocis, l'associació Sobirania i Justícia, el Tercer Congrés Catalanista, les plataformes
Sobirania i Progrés i Plataforme pel Dret de Decidir, etc. I, naturalment, també partits polítics com
Esquerra, Solidaritat, Reagrupament o la CUP.

Hem explicat moltes coses relacionades amb la independència i sense aquest esforç avui no
estaríem parlant dels percentatges de suport que reflecteixen les enquestes. Amb tot, i un cop més, si
encara no existeix una majoria clara que prioritzi la independència per damunt d'altres factors potser
és perquè encara falta feina per fer. Pot ser una qüestió de quantitat, de continuar insistint sobre els
mateixos temes per acabar d'arribar a més persones, o de qualitat, de canviar l'enfocament i trobar
arguments nous.

Tenint en compte que habitualment el pas es fa de la inèrcia autonomista a l'independentisme i no al

revés (cap persona que ha comprès els avantatges d'un estat propi es fa enrere i deixa de voler-lo),
crec que la millor manera de plantejar-s'ho és anar a buscar les persones que, pel motiu que sigui,
encara no ho veuen prou clar, parlar-hi i extreure'n els elements que condicionen el posicionament
final. Tenim respostes per a tots aquests elements i els dubtes poden ser de tota mena, des de la
típica qüestió de la lliga de futbol i el Barça fins a la possibilitat de veure tancs al carrer passant per
boicots, amenaces sobre les pensions, acceptació per part de la Unió Europea i la comunitat
internacional, etc.

Sovint també passa, però, que no hi ha un dubte, sinó una sensació d'incertesa, d'inseguretat,
d'inquietud, que és l'estadi anterior al naixement del dubte. Per exemple, a propòsit de la manera
d'arribar-hi: fem una declaració des del Parlament o fem un referèndum? En aquesta qüestió hi ha
uns partits que s'han posicionat a favor de la declaració d'independència entenent que l'elecció dels
diputats que ho inclouen al programa electoral és legitimació suficient i uns altres que són partidaris
d'un referèndum. A més, tampoc és el mateix plantejar el referèndum des de posicions favorables al
sí que fer-ho des de posicions asèptiques en la línia “jo pregunto sense posicionar-me i que el poble
digui què vol”.

La meva aposta personal passa per plantejar el referèndum abans que la declaració parlamentària. El
fet de posar data a un referèndum que l'Estat no podria reconèixer ja és en si un acte de sobirania
política. Davant d'aquest moviment, l'Estat espanyol podria fer dues coses: acceptar-ne la
convocatòria i fer mans i mànigues perquè sortís el no o negar-s'hi sordament amb la Constitució a
la mà. En cas que s'hi negués seria el moment de plantejar el torcebraç, és a dir, que el govern de
Catalunya actuaria d'acord amb la sobirania que assumeix de facto legitimat pels valors democràtics
i forçaria l'Estat espanyol a prendre mesures tan dràstiques com nefastes per a la seva imatge
internacional amb l'objectiu d'impedir el referèndum. Si la tensió del moment ho requerís, caldria
demanar empara i arbitratge a la Unió Europea. Aleshores, arribats en aquest punt, la celebració
final del referèndum quedaria irreversiblement connotada de democràcia per a Catalunya i de
fanatisme per a Espanya, cosa que sens dubte reflectiria el resultat.

Una darrera qüestió sorgeix quan ens pregunten com seria la Catalunya independent, si seria un
estat ultraliberal o un model de justícia social, de dretes o d'esquerres. Si responem que primer hem
de fer l'estat i que l'endemà ja ens barallarem pel model que l'ha de definir, no ajudem gens a
visualitzar la independència i per tant frenem l'adhesió d'aquestes persones que necessiten que els
l'expliquem. Convé començar a definir realitats, a dir què faria cada partit amb els diners de l'espoli
fiscal que recuperaríem. I que la gent s'apunti al projecte que trobi més atractiu i que pugni per
imposar-lo democràticament. I d'aquesta pugna per dos models d'estat diferents però estat propi al
cap i a la fi, en sortiria una sana competència que revertiria positivament en el procés.

En resum, el primer punt plantejat en aquest document és una orientació estratègica, de caràcter
general, per encaminar bé els esforços i treure'n el màxim rendiment. El segon es podria considerar
una reflexió sobre el to i les maneres de fer. El tercer seria un toc d'alerta, un advertiment per no
caure en paranys per a ingenus. En tots tres casos es tracta de reflexions generals que no permeten
un desenvolupament gaire més detallat. Aquest quart punt, però, no tan sols el permet sinó que el
demana i tot.

5. El discurs antiespanyolista

@Pedrotosa ho escrivia així mateix: “Crec que el discurs independentista hauria d'alliberar-se de
l'antiespanyolisme.” I, de fet, al llibre El camí de la independència, Salvador Cardús també hi
defensa un independentisme que no sigui reactiu i que no insulti. A la pàgina 8 del llibre escriu: “no
m'interessa tant la crítica de l'espanyolisme, que ens hauria de tenir avorrits, com la denúncia de les
febleses del mateix independentisme”. I més endavant, a la 37, diu: “la independència no pot ser
una reacció antiespanyolista. Tot el contrari, és l'única via per construir un marc de col·laboració
estreta i cordial dins d'una futura federació ibèrica amb portuguesos i bascos. Per què no?”

Potser hi ha qui davant d'aquestes paraules té la sensació que Cardús tira aigua al vi; potser molts
independentistes menyspreen aquesta idea d'una futura federació ibèrica. Crec, en tot cas, que estem
parlant d'un futur força llunyà i que construiríem d'igual a igual i per conveniència mútua. Ara
mateix, no podem començar la casa per la teulada i hem d'anar per etapes. Perquè algun dia ens
puguem plantejar aquesta federació ibèrica, primer hem de trencar aquesta dinàmica ruïnosa de
centralisme espanyol vs. autogovern català i això només passa per recuperar la sobirania. I per fer-
ho és clau incorporar al projecte sectors socials als quals històricament no ens hem adreçat mai
perquè, erròniament, en donàvem per suposada l'espanyolitat exclusiva.

Un discurs independentista que es basi en el rebuig als espanyols és garantia d'antipaties i

d'incomoditats per a totes les persones que se senten tan espanyols com catalans o més espanyols
que catalans. És cert que hi ha un nucli irreductible al qual no podrem convèncer mai, però aquest
nucli no pot ni somiar posar en perill la majoria independentista. La clau són els no irreductibles,
aquells a qui podem fer arribar, no tan sols els arguments econòmics i de progrés i benestar social,
sinó també la idea que ells tenen la clau del procés, que ells són protagonistes de la història, que són
ells els qui ara han de fer l'empoderament.

Moltes d'aquestes persones tenen família a altres zones de l'Estat espanyol i ara mateix tenen
sentiments contradictoris perquè saben que hi ha un discurs anticatalanista sense fonament i que a
Catalunya fa temps que no lliguem els gossos amb llonganisses si és que mai ho hem arribat a fer.
Saben que a Catalunya són vistos com els espanyols i a Espanya, com els catalans. Aquest sector
social no serà gaire receptiu a un projecte de reacció contra Espanya, pensat en clau negativa. No
s'apuntaran a l'estat propi si els parlem d'”Ecspanya” o dels “putos espanyols” o si tractem tots els
espanyols com si fossin ignorants i basem el nostre argumentari en el menyspreu.

Aquestes persones tenen una visió que és la convivència harmònica de tots els pobles ibèrics. Si no
els donem una resposta des del projecte independentista, continuaran apuntant-se al federalisme
retòric que no porta enlloc, al federalisme d'alguns socialistes que ens proposen esperar que algun
dia Espanya tingui interès a reformar la Constitució. Però la resposta hi és: ells, precisament per la
seva condició, tenen la clau per resoldre aquesta situació ruïnosa, que no és altra que apostar per la
sobirania catalana. Espanya tractarà Catalunya com una província a espoliar mentre sigui una
província que es deixa espoliar. El dia que Catalunya sigui un estat, Espanya tindrà dues reaccions
possibles: entossudir-se fatalment a negar l'evidència o entaular, finalment, les relacions
diplomàtiques normals i cordials entre dos països. Aleshores començarà, sens dubte, un període de
bones relacions entre catalans i espanyols com mai abans no ha existit.

Si avui encara no som independents potser és perquè encara no hem estudiat la manera de fer
arribar aquests arguments a aquests sectors socials. Crec que, quan ells s'hi sumin, quan comencin a
sortir figures significatives i col·lectius sencers es pronuncïin obertament a favor de l'estat propi, les
enquestes reflectiran clarament una majoria social que farà inajornable i inexcusable per al govern
la convocatòria d'un referèndum.

Aquest document, en la seva primera versió, ha estat enllestit el març de 2011. S'ha elaborat a partir
de les aportacions fetes per diversos usuaris de twitter i és per això que no puc tancar-lo sense
donar-los les gràcies i animar-los –i animar-vos– a millorar-lo. Podeu fer-ho a través del meu perfil
de twitter (http://www.twitter.com/xaviermir) o bé, si voleu fer aportacions més extenses, enviant-
me un correu a xaviermir@arenysdemar.mesvilaweb.cat o a xmiroliv@gmail.com.

Els contribuïdors són els següents (i excuseu-me si m'oblido d'algú, però feu-m'ho saber):
@abelandreu @almata @codiccat @daltonicss @duxans @eladi @elpanades @EstherPonsa
@jordicoronas @jordisegura @JosepAntonFdez @Kiliancs @laSrtaPepis @MagdaRossello
@miquimel @montsepalau @nuriaclotet @Pedrotosa @pepsauri i @xcassanyes.