TÍTOL: VINT-I-CINC ANYS DE NO-RES.

ANA ARAGONÉS

El Carles Gràcia va sortir de casa atropelladament, sense bufanda ni guants i sense entrepà
per esmorzar. Va córrer com el vent per les avingudes, carrers i carrerons de la ciutat fins a
arribar a l’ edifici on cursava els seus estudis.

El Carles Gràcia va entrar a classe amb el cap cot, després d’ haver-se topat amb un parell de
professors pel passadís que l’ havien bonegat per fer tard al col·legi. Va dir un “bon
dia”pràcticament inaudible i va esperar la resposta de la professora. Es va atrevir a alçar el cap.

EID5829631-N-M//3 el va mirar amb un gest enfadat a la cara. La robot era jove, amb els
cabells foscos i els ulls negres. Havia sigut creada amb una aparença de trenta anys, encara que
fàcilment en podria tindre quatre o cinc.
- Número d’ informe?
- CGF-00096583.

La professora-robot es va dirigir cap a una gran pantalla on va escriure, amb un retolador

especial, el número de l’ informe de Carles Gràcia i el curs que estava fent. A continuació, un
petit xip va aparèixer a la taula de la professora. EID5829631-N-M//3 se’l va incrustar al front i
va tancar els ulls. Seguidament, va dir amb la veu gèlida característica de tots els robots:
- Informe CGF-00096583 de Carles Gràcia i Fonts, que cursa segon d’ ESO. Elegisca una
opció. A parèntesi: veure butlletí de notes. B parèntesi: modificar butlletí de notes. C
parèntesi: Sortir.- la professora va callar. Els cinquanta alumnes de la classe observaven,
expectants, l’ escena. Carles Gràcia seguia plantat enfront de la professora.- Opció A.

La professora-robot es va extraure el xip del front i el va ficar a una petita escletxa de la

pantalla. A continuació, tota la classe va poder contemplar les vergonyoses notes d’ en Carles.
La gent xiuxiuejava i feia petites rialles. El Carles seguia sense moure’s, roig com una tomaca.
La robot va tornar-se a incrustar el xip al cap i es va fer un silenci absolut.
-Opció B. Afegir un negatiu. Opció C.
La professora es va treure el xip del front i el va deixar a sobre de la seva taula. Carles
confiava en que tot s’ havia quedat en un negatiu, però la EID5829631-N-M//3 va imprimir una
nota on s’ informava als pares del succés.
- Demà ho vull signat, em sents?
En Carles va afirmar amb el cap i va asseure’s al seu lloc.

Duia la nota a la mà i feia puntades a les pedres del carrer amb violència. Ja s’ imaginava el
que l’ esbroncada que li faria sa mare. Seguia capficat en els seus pensaments quan va escoltar
una veu.
-Gràcia!
Eren el Julià i el Pep, que sempre s’ estaven burlant d’ ell. El Julià treia les mateixes notes
que en Carles. En Pep havia repetit curs.
- Gràcia!
En Carles va córrer cap a sa casa. En Julià i el Pep es reien. En aquell moment, el Carles va
notar-se una punxada al cap. L’últim que va veure abans de caure desmaiat van ser els ulls d’ en
Julià.

Obri els ulls.

Estic a una habitació petita, tombat a un llit. Em note molt cansat, com si m’ hagueren
apallissat. Em fan mal totes les parts del cos. Crec que estic despullat, però estic tapat amb el
que sembla un llençol. Tinc la sensació de que hi ha desenes d’ agulles ficades a la meva pell.
 En això entra una dona grossa vestida de blanc. Em veu i obri els seus ulls grisos com si foren
taronges.
-S’ha despertat!
Jo torne a adormir-me.

Ara em desperta una veu llunyana

“Carles...Sóc el doctor BNMHN225//952...Desperta’t...”
Jo obri els ulls i em trobe a un home que duu bata blanca mirant-me.
-Carles?
Parpellege.
-Carles? Em pots escoltar?
Ara mire al doctor, que em somriu.
-Hola Carles, sóc el doctor BNMHN225//952.
Li parle. Em note la veu estranya, com si no l’ hagués utilitzat des de feia anys.
-On estic? Què m ha passat?
-Estàs a l’ hospital universitari de Barcelona.-fa una pausa un poc tensa.- Fa vint-i-cinc anys
que estàs en coma.
Gire el cap tan bruscament que em faig mal. M’assec al llit i veig que sóc un home de trenta-
huit anys.

Fa un mes que m’ ha despertat del coma.

Segons el metge, vaig tindre un atac cerebral que em provocà un coma. He passat vint-i-cinc
anys de la meva vida postrat a un llit, dormint
També em va dir que les coses havien canviat molt, al planeta Terra. Em va dir que els robots
que treballaven d’ esclaus per als humans s’ havien rebel·lat en contra del seu baix sou i la seua
manca de drets l’ any 2995, quan jo feia dos anys que estava en coma. Va esclatar una gran
batalla entre humans i robots. Àsia, Oceania, Àfrica i mitja Europa estava eren del bàndol dels
robots. L’altra mitja Europa i Amèrica eren territori humà Era perillós fins i tot caminar pel
carrer. La por a ser acusat d’ enemic, la traïció entre els amics, la quantitat de vides que van ser
eliminades...
-Va valdre més que estigueres en coma durant aquella època que no despert- em va dir el
metge.
Finalment, la batalla va ser guanyada pels robots. Això m’ho diu el metge amb certa
vergonya, ja que ell , al cap i a la fi, és un robot. Van solucionar com van poder tot el mal que
els humans havíem fet al planeta Terra. Van trobar solucions per a regular el creixement
demogràfic, van inventar noves fonts d’ energia i van solucionar els problemes que teníem amb
els habitants d’ altres planetes.
- Tot i això- em comenta el metge- robot, delicadament- els humans no van voler
reconèixer la seua derrota. Van haver de passar anys fins que s’ establí la pau. De tant en
tant, tenien atacs de rebel·lia. Una vegada vam sofrir un intent d’ invasió dels habitants
del planeta Bark326. Uns quants robots-esclaus que havien estat treballant a unes naus
espacials més enllà del cinturó d’ Orió van dir als humans que no s’ enfrontaren amb
aquella gent, que els deixaren a ells la batalla, ja que els Barkensins són molt perillosos.
No ens van fer cas i 69 milions de persones van ser assassinades. Els humans no sou tan
fantàstics com us penseu, Carles.

Fa sis mesos que m’ he despertat del coma.

He estat fent estiraments gimnàstics i llegint molt. No vull ser un analfabet quan isca a l’
exterior. He decidit que estudiaré una carrera. No vull ser un no-ningú.

Amb l’ajuda de BNMHN225//952 (que m’ha dit que aquest va ser el fred número amb el que
els humans el van batejar, que a ell els altres robots sempre l’ han anomenat Israel) surt de l’
hospital. I veig un món que m’ agrada. Un món verd, lliure de contaminació i d’ odi, un món
que els humans no hem sabut cuidar. Respire un aire nou i fresc i em sent molt feliç de sobte.

Baixe les escales que condueixen al carrer, disposat a viure.