LA GRAN AVENTURA: Quadern de bitàcora.

ANA ARAGONÉS
PEIDRO

2 DE JUNY

Els salvatges no se’n van moure. Ens miraven amb curiositat. De sobte, un xiquet negre
vestit amb un tapall va endinsar-se en la selva. El vam escoltar cridar un nom que em
semblava conegut, tot i que amb un accent un poc estrany. Entre els guerrers i nosaltres
regnava un silenci sepulcral. Els nostres portadors havien deixat els farcells. El xiquet
va seguir cridant aquell nom que em resultava tan i tan familiar...

Va aparèixer amb un home agafat de la mà. Portava una llarga barba i uns simples
pantalons esgarrats. Se’ns va acostar i em va allargar la mà. Jo li la vaig donar (amb
certa inseguretat, tot s’ha de dir) i després va encaixar la mà amb el professor.
Veié el nostre grup de portadors i alçà una cella. Procedí presentant-se:

- El meu nom és... Robinson Crusoe. – digué. Es clar, ja sabia jo que el que cridava
l’ infant em sonava.

- Si veniu a instal·lar colònies a les nostres terres, lamente dir-vos que no sou
benvinguts a l’illa.- Em va mirar als ulls amb severitat.- Així doncs,...

- No volem estar amb guerra amb vosaltres, com és evident. Però, em permetrà dir-
li que no venim amb intenció d’expulsar-los del seu territori, sinó que hem arribat
ací per equivocació. Així, doncs- va remarcar aquestes dues paraules- crec que
vosté tindrà la generositat suficient com per a deixar-nos refugi durant un temps.

Vaig mirar el professor Caifàs com un heroi. Ostres, el que li havia dit al Crusoe, com
s’havia quedat... Més blanc que un mort.

- Així doncs- va dir Robinson Crusoe. El professor Caifàs esbossà un lleu somriure.-
Sigueu benvinguts a aquest territori.

Robinson Crusoe va dir algunes paraules en aquella estranya llengua a la tribu. De

sobte, tot es va posar en moviment: els salvatges s’endinsaren en la selva després de dir-
li al famós personatge de Defoe algunes frases que jo no vaig entendre. El professor
Caifàs va ordenar als portadors tornar a carregar els seus corresponents farcells i posar-
se en marxa. Jo em vaig quedar palplantat on estava.

- No ens posem en marxa, o què?- em va dir el professor Caifàs.

Un munt de gent de diferents races i vestimentes va començar a caminar cap a la selva.
També es barrejaven moltes llengües (vaig reconèixer el japonès d’un xiquet baixet amb
ulls negres i el noruec de dos homes amb ulls blaus llampants, entre altres). I vam
arribar al poblat dels incivilitzats.
* * * *
Per fi es va acabar el dia. Oh, va ser realment esgotador! Els primitius no volien
conviure amb nosaltres! Ens va costar Déu i ajuda convèncer-los. A continuació, van
dur un mamífer i les dones el van escorxar i el van torrar un poc al foc. Ells se’l van
cruspir com si res, però al professor Caifàs i als portadors els va semblar un poc salat. Jo
ni el vaig provar. Després vam construir unes “cases”lligant canyes. El professor Caifàs

1
i jo no podíem amb la nostra. El sol cremava de valent. Jo tenia el front lliscós de suor, i
la camisa estava apegada a l’esquena. Amb l’ajuda de Robinson vam aconseguir muntar
la casa, i ens vam banyar a una font d’aigua fredíssima que hi havia cap a l’oest. També
vam rentar la nostra roba. Quan vam arribar al poblat, el professor va baixar a sopar uns
peixos que havien caçat els portadors i que Robinson, mentre els torrava, havia
qualificat de comestibles.

Jo em vaig tombar a sobre d’un munt de pells d’animal que feia de llit i em vaig
adormir, completament despullat.

8 DE JULIOL

No hauria d’estar escrivint. Se suposa que hauria d’estar ajudant a fer llances als
portadors, però avui es un dia especial. Vull tornar al meu món, no vull seguir ací.

Avui es l’aniversari de la meva filla Júlia. Compleix tres anys. Li havia promés que li
compraria un tricicle, però no puc estar amb ella. És molt trist. L’ajudant del professor
Caifàs ja li va comunicar a Gina, la meva dona, que em trobava en un “imprevist viatge
de treball de duració indefinida”, però no puc suportar no poder estar amb elles.

Des de l’últim dia que vaig escriure, han passat un munt de coses: hem lluitat contra
pobles invasors, hem descobert la fauna i la vegetació de l’entorn i hem aprés a dir
frases senzilles en l’ idioma dels primitius. Vaig deduir que utilitzaven un codi en el
que es barrejaven les paraules i els gestos, Crusoe m’ho va afirmar. Vam defensar-nos
contra la invasió del capità Ahab (encara amb dues cames) i vam arribar a veure el crit
de Tarzan en una de les numeroses exploracions del professor Caifàs i jo.

Una nit vaig parlar seriosament amb ell. Li vaig dir que jo tenia una família que atendre
i unes responsabilitats que complir.

- Estic treballant-hi Juli, hi estic treballant...

- I per què no m’ho ha dit, professor?
- Doncs, perquè no vull que et faces il·lusions!

Jo sabia perfectament que no trobava solució al nostre problema. No podríem tornar-

nos-en.

Me’n recorde d’un dia que va ser fantàstic. Havíem sopat carn (ja m’he acostumat al
salat gust d’aquest animal) i m’havia alçat del terra davant la interrogativa mirada de
Robinson. Me n’havia anat a caminar a la platja. Era una nit preciosa. El cel estava
negre, tant que semblava de vellut. Les estrelles brillaven al cel disperses, abundants.
Vaig mirar a la meva dreta i vaig contemplar el bonic espectacle: el cap que jo havia
explorat milers de vegades es retallava al cel. A sobre, hi havia un arbre mil·lenari,
gran i majestuós, i , just damunt d’aquest arbre, una estrella, la més brillant de tot el
firmament, es distingia des de la platja pedregosa on jo m’havia parat, encisat per
aquella bellesa.

Un soroll que venia de l’aigua m’havia despertat d’aquell somni. Em vaig girar cap
allí i vaig obrir tots els sentits.

2
 Un moviment. Allà, a la dreta. Una cosa blanca, gran, per dins de l’aigua. Es movia.
Moby Dick va fer un salt a l’aire. L’aigua onejava al seu voltant i jo li podia veure el
ventre, ferit de totes les llances que els mariners hi havien estacat. Quan va caure altra
vegada, un esclat d’aigua va fer tremolar l’illa. Jo tenia la boca oberta de bat a bat.
Quin ensurt...

Vaig tornar al poblat ràpidament, però abans vaig fer una ullada ràpida a les estrelles.
- Felicitats, Júlia.

Quan vaig arribar, vaig escoltar rialles i crits. Els portadors intentaven xerrar amb els
salvatges: els ensenyaven els objectes que duien als farcells, com café, navalles,
pluviòmetres, compassos... Els primitius ho agafaven i, amb extrema delicadesa,
seguint les instruccions del portador, ho oloraven, ho tocaven... Eren novetats per a
ells. Robinson Crusoe contemplava aquell intercanvi cultural que es produïa quan les
nits eren agradables i els cossos encara donaven abast després de les dures jornades
que patien. Estava acompanyat del seu fidel Divendres, al que havia rescatat feia poc
de les mans dels caníbals.

Vaig entrar a la cabanya intentant fer el mínim soroll possible, ja que el professor
Caifàs podia estar dormint, com vaig poder comprovar. No m’abellia dormir, però
tampoc volia anar-me’n fora. Volia uns minuts de pau i silenci. De sobte, se’m va
ocórrer una idea brillant: la meva antiga persona de professor de literatura va sortir a
la llum. Vaig córrer cap a la foguera que hi havia fora i hi vaig agafar cendres i trossos
de fusta.. Ho vaig dur a la cabanya, i ho vaig mesclar amb aigua i greix d’animal. Em
va sortir una pasta negra . A continuació, vaig buscar al meu farcell una ploma. En
vaig trobar una majestuosa, gran i d’un bonic color grisós.

Amb tot el soroll que havia fet, el professor s’havia mig desvelat:

- Què passa, Juli?- va murmurar.

- Vosté estiga tranquil, professor, no es preocupe. Vinga, seguisca dormint.

Quan vaig aconseguir adormir el professor, vaig provar de dur a terme la meva tasca.
M’assegué al pupitre que havíem construït setmanes abans a l’ interior de la casa i
vaig mullar la punta de la ploma a la pasta negra. Vaig agafar el meu quadern, que
encara estava en blanc.
DIARI DE JULI POLOP
Em vaig quedar pensant durant uns segons. Caigué una gota de tinta i reaccioní.
QUADERN DE VIATGE: LA GRAN AVENTURA
Em va semblar el títol més adient per a explicar-vos aquesta història.