(Publicat a: Payrató, Lluís, & F.X. Vila (dirs.

), Les llengües a Catalunya

(Cicle Joan Coromines III). Sabadell: Fundació Caixa de Sabadell, 2004, pp.
175-183.)

Albert Bastardas i Boada1

LES LLENGÜES A CATALUNYA: DIVERSITAT

SOCIOLINGÜÍSTICA I PERSPECTIVES DE FUTUR

1. Diversitats sociolingüísticament diverses

Una mirada ràpida al programa d’aquest cicle farà veure que ‘les

llengües a Catalunya’ no hi són per les mateixes causes, ni tenen el

mateix pes, ni fan les mateixes funcions, i, per tant, probablement

tampoc no tindran el mateix futur. A part de les diferències

‘estructurals’ entre els codis verbals humans que fonamenten el rètol

força corrent ara de ‘diversitat lingüística’, aquest pot amagar darrera

seu situacions també diferents, en especial des de la perspectiva

sociolingüística. Anant al gra i per resumir-ho ràpidament, totes les

llengües són iguals però els seus parlants no. Com a codis lingüístics

totes les trobarem ben construïdes, adequadament funcionals per a la

seva comunitat, i, des d’un punt de vista ètic, amb la mateixa igualtat i

dignitat. Alhora, els parlants de les llengües poden ser més aviat

1
Catedràtic del Departament de Lingüística General i director del CUSC – Centre Universitari de
Sociolingüística i Comunicació, de la Universitat de Barcelona.
dominants o dominats, amb més poder polític o menys, amb més

potència econòmica o menys, més nombrosos o menys, amb més

control dels media o menys, més compactes residencialment o menys,

etc. Conservant, certament, la consideració de dignitat i d’igualtat que

ens mereixen totes les persones, no per això hem de deixar de veure

les distintes posicions que ocupen en la jerarquia social i les asimetries

de poder relatiu entre uns col.lectius i uns altres.

Des del punt de vista sociolingüístic, doncs, les ‘llengües’ rarament

seran iguals per tal com difícilment ho seran les condicions dels seus

parlants. I és per això que disposem d’una rica terminologia

diferenciadora: les llengües són titllades d’’oficials’, ‘minoritàries’,

‘minoritzades’, ‘vernacles’, ‘estàndards’, ‘dominants’, ‘subordinades’,

‘expansives’, ‘recessives’, ‘amenaçades’, etc. Tot un seguit

d’adjectivacions per posar de manifest allò que tothom sap, encara

que sigui aconscientment: que les llengües, contra el que voldríem tots

pensar, acostumen a no ser-ne, d’iguals. I dic això d’entrada per alertar

sobre un cert discurs mel.liflu i naïf sobre la ‘diversitat’, probablement

benintencionat, però que té el perill d’amagar-nos les diferències

conflictives de la realitat, per la qual cosa pot ser fins i tot

contraproduent per als bons objectius dels seus propagadors ja que pot

sostreure del debat públic les arrels del problema i, en conseqüència,

la seva resolució o el seu millorament.

2
Si mirem les llengües recollides pel cicle veurem que

sociolingüísticament són diferents i responen a situacions i causacions

distintes. El mosaic és divers i tipològicament distint: des de petites

llengües d’àrees lingüístiques veïnes, però integrades político-

administrativament a Catalunya -com l’aranès-, fins a llengües

originades de vegades força lluny però traslladades aquí pel

desplaçament físic dels seus parlants i amb més o menys historicitat

en el nostre territori -el caló, les distintes varietats del castellà, el

gallec, les provinents ara de l’Àfrica o d’Àsia-, passant per les llengües

esteses de manera general com a estàndards convertits en codis

‘oficials’ pels poders polítics -el castellà, o el francès a la Catalunya-

Nord-, o bé els idiomes dits ‘estrangers’ que adquirim per a les

relacions internacionals -amb l’anglès clarament al capdavant.

Tenim, per tant, llengües de minories històriques parcialment

reconegudes, i d’altres de no reconegudes, tenim les varietats de les

grans migracions hispanòfones del segle XX, i totes les que han vingut

darrerament també per migració però ara des de terres més llunyanes

–tant de treballadors manuals com més formats o bé jubilats

benestants-, tenim les sobreposades per integració política en tant

que varietats normativitzades i estandarditzades, i també avui tenim

les que ens arriben de lluny per via tecnomediàtica i econòmica -per

3
cable, per Internet, per relacions comercials internacionals, etc. I

òbviament tenim la llengua pròpia del país, el català, encara a mig

camí d’una llengua normalitzada i establerta a causa de la repressió de

base política de gran part del segle XX.

La situació global que se’ns presenta és un ecosistema sociolingüístic

català força complex format per varietats i/o llengües d’origen

autòcton, migratori, polític i tecnoeconòmic. Cada una d’aquestes

categoritzacions té propietats i especifitats distintes de les de les

altres, i això, com veurem, pot repercutir en la llengua i en com és

vista pels altres grups i pel propi. Una llengua d’origen migratori,

posem per cas, pot ser viscuda d’una certa manera tant pels receptors

com pels portants, que poden arribar a interioritzar la visió -de

vegades negativa- dels receptors envers ells. Una llengua que entra

per la via tecnoeconòmica ben segur que no tindrà les mateixes

adherències significatives que la que ve per via migratòria i fins i tot

política. Els contextos de transmissió i les vies de contacte tindran una

influència molt important en les imatges i en les valoracions de les

formes lingüístiques (vg. Bastardas, 1996).

2. La diversitat lingüística i la revisió de les representacions

4
La mateixa comunitat d’origen autòcton també sosté representacions i

valoracions de les seves formes lingüístiques i de les dels altres. De

fet, aquesta comunitat, davant dels nous fets migratoris, polítics i

tecnoeconòmics, es veurà obligada a revisar les seves definicions del

seus espais lingüístics. Què és la pròpia comunitat, quines són les

seves diferències/igualtats amb els grups migrants -especialment els

més nombrosos-, quina la seva posició en el concert lingüístic mundial

a mesura que avança el procés de ‘globalització’ i s’adona més de la

seva interdependència amb la resta del món, etc., seran preguntes que

necessitaran re-formulació i que podran fer entrar en crisi les

representacions de la realitat sostingudes fins aleshores.

Per exemple, per a moltes persones, la manera de mirar, a Catalunya,

la realitat sociolingüística -i, en conseqüència, també la política

lingüística que se n’ha desprès- deriva fonamentalment encara de les

idees i aspiracions que s’estengueren a partir de la dècada dels 60.

Encara en plena dictadura, alguns intel.lectuals i activistes van anar

elaborant un discurs reivindicatiu que, tot passant per les controvèrsies

ideològico-terminològiques del ‘bilingüisme’ versus la ‘diglòssia’ i de

l’ensenyament en la llengua de l’Estat o en ‘llengua materna’, va anar

cristal.lizant en el procés dit de ‘normalització lingüística’. És des

d’aquesta perspectiva de fons que, amb un concepte de ‘bilingüisme’

dimonitzat -per la seva suposada automàtica evolució cap a la

5
‘substitució’- i amb l’ensenyament en ‘llengua materna’ més aviat

sacralitzat, s’han anat construint les bases d’una organització

lingüística pública que paradoxalment pot arribar ser, però,

problemàtica i contraproduent sinó s’adapta als canvis que el nostre

context político-econòmico-tecnològic ha sofert i està sofrint encara.

Si el dit ‘bilingüisme’ –així, en abstracte- fos negatiu, com ho faríem

ara que, en el marc europeu, ens aconsellen de saber com a mínim

tres (o, en el nostre cas, quatre) llengües? I com les aprendrem

eficaçment aquestes altres llengües si només podem imaginar un

sistema educatiu en la ‘llengua materna’ i tots coneixem les enormes

limitacions de les classes d’idiomes estrangers en les nostres escoles?

No caldria potser revisar si allò que s’ha cregut durant aquests anys

està prou ben fonamentat?

Primer de tot hem de perdre la por al dit ‘bilingüisme’, en especial en

el nivell personal. Tot i que és cert que en tots els casos de substitució

lingüística trobem que abans hi ha hagut necessàriament fases de

‘bilingüisme’ asimètric -on s’arriba a conèixer molt millor i més

completament la llengua segona que no pas la primera de la

comunitat- no és del tot cert que qualsevol situació de ‘bilingüisme’

personal massiu hagi d’anar forçosament cap a la substitució -si més

no en un període immediat. Cal distingir, doncs, situacions i situacions.

6
Van probablement cap a la substitució aquells casos en què el grup

lingüístic subordinat arriba a tenir una autoimatge d’inferioritat

respecte del grup majoritari dominant i va decidint de no transmetre

per això la seva llengua pròpia als fills, i també aquells que, vivint en

contacte en el mateix territori amb un gran nombre d’individus del

grup dominant, i essent aquesta la llengua pública clarament

prevalent, s’hi van aparellant i van abandonant el codi propi també

amb els seus descendents. No hi van, però, necessàriament de forma

automàtica, aquells grups que mantenen una autoimatge positiva i no

estigmatitzada, que usen la seva llengua autòctona en totes o moltes

de les funcions interpersonals i públiques i que tenen la voluntat i

l’orgull de mantenir el seu codi en la transmissió intergeneracional, tot

i que hagin de ser ‘bilingües’ -o poliglots- per tal de fer determinades

funcions comunicatives (vg. Bastardas, 1999).

És ben cert que la situació sociolingüística a la Catalunya

contemporània podria presentar, per al català, perills importants

d’evolució cap a la substitució donada la convivència en el propi

territori amb un altíssim nombre de persones que, lingüísticament,

pertanyen al grup majoritari dins del territori espanyol, i donat el

context de la forta prevalença de la llengua castellana en

l'administració central comuna, en els mitjans de comunicació i en el

món econòmic. Per això és d’extrema importància de sostenir una

7
autoidentitat positiva i igualment de dur a terme la recuperació

consensuada i gradual per al català -codi històric de Catalunya- de

funcions exclusives en el seu territori que facin que també la població

de llengua primera castellana vagi anant essent ‘bilingüe’ de forma

normal i habitual. Si tots dos grups en contacte en són, de bilingües, el

perill de la substitució pot si més no ser més controlat i permetre, així,

la continuïtat de la comunitat políticament i demogràficament menor

dins del conjunt de l’Estat. Si els grups en contacte continu han de ser

tots dos funcionalment bilingües el perill de l’assimilació de l’un per

l’altre pot quedar atenuat i més afeblit. Altres factors hi podran influir,

però en tot cas no seran els més directament polítics.

Acceptar, per tant, la possibilitat -i necessitat- que els individus dels

grups lingüísticament menors del planeta hagin de saber més llengües

a part de la històrica del col.lectiu corresponent ens permet aleshores

de donar una clara resposta als desafiaments que els canvis mundials

actuals ens presenten. Superats els estats-nació tradicionals com a

àrees polítiques i econòmiques per òrgans supraestatals com la Unió

Europea i per la mundialització tecnoeconòmica, necessitem

reorganitzar els nostres recursos lingüístics. Amb tota seguretat els

catalans del futur ja immediat no hauran de ser simplement ‘bilingües’

sinó poliglots, és a dir capaços de poder entendre’s i expressar-se en

tres, quatre o més llengües. Donat el creixement de les

8
interdependències comercials i culturals, ens aniria molt bé saber no

només el castellà -llengua veïna i predominant clarament a la

península ibèrica- sinó el francès, l’altre codi veí i no pas tan llunyà,

així com l’anglès que va esdevenint de facto la interllengua planetària,

i, per a determinades funcions, també l’alemany, llengua de la

primera potència econòmica europea, sense oblidar l’àrab tan a prop

en el Mediterrani. Vista l’evolució probable de la situació, el sistema

educatiu català no pot quedar-se quiet o només amb disposicions i

accions ineficaces en la multilingüització de la població. Cal plantejar-

nos sense més dilació quines són les nostres opcions per a l’augment

dels recursos lingüístics de la població de Catalunya, quines

metodologies caldrà impulsar amb força, quins professionals eficaços

caldrà formar, com s’haurà de reorganitzar el sistema educatiu per fer-

ho possible, quins seran els nivells adequats per desenvolupar-hi

quines llengües, quines especialitats en demanaran més unes que les

altres, etc. El que no es pot fer per més temps és amagar el cap sota

l’ala capficats només pels diferents conflictes entorn del català i del

castellà. L’escola catalana ha d’esdevenir, doncs, plenament catalana

però alhora ha d’aprofundir la seva funció poliglotitzadora i el seu

esperit universal.

3. La política lingüística escolar

9
La poliglotització efectiva postulada ens ha portat ineluctablement a

l’escola i a la política lingüística educativa. I aquí podem xocar amb un

altre de les idees heretades, la de la ‘llengua materna’ o, si voleu, la

‘llengua del país’ com a sola eina vehicular. Fixem d’entrada la possible

obsolescència de la necessitat de ser educats només en la ‘llengua

materna’. Per què s’ha produït aquest canvi? Perquè hom s’ha adonat

que la llengua en què s’expliquen les coses és també font

d’aprenentatge, a condició que s’hi donin les condicions mínimament

necessàries. Si els individus troben a l’escola mestres que únicament

els expliquen els continguts i els parlen en la mateixa llengua que ja

duen de casa només en resultarà un eixamplament lèxic i expressiu

parcial que potser aconseguirien igualment amb una menor quantitat

d’hores d’exposició (a part de l’estudi normatiu de la llengua i de

l’aprenentatge de les regles d’escriptura). Si, en canvi, troben que al

llarg del seu pas pel sistema educatiu general també se’ls expliquen

coses, se’ls fan fer accions, i se’ls parla en altres idiomes, els resultats

poden ser de desenvolupament de competències comunicatives en

aquestes altres llengües, ja que a part dels continguts curriculars

podran desenvolupar alhora noves capacitats lingüístiques, tal com ja

s’ha demostrat a Catalunya mateix.

Algú pot objectar de manera ben lògica si aquests canvis no anirien en

detriment de l’extensió de la competència i de l’ús del català, encara

10
avui en estat precari. Sobre això cal pensar que no necessàriament

més ús del català com a (quasi)única llengua vehicular de

l’ensenyament porta de manera directa a un més gran ús d’aquesta

llengua en la interacció personal, sinó que això depèn també de molts

altres factors sòcio-psico-culturals que en darrer terme decideixen el

comportament lingüístic dels individus segons les situacions. La

introducció mesurada i intel.ligent, doncs, de l’ús adequat d’altres

llengües com a vehiculars en determinades temàtiques i fases del

currículum escolar podria no repercutir necessàriament de forma

negativa en l’ús quotidià del català com a llengua comuna de

Catalunya, fet, però, que caldria verificar i estudiar amb l’atenció

deguda. Per altra banda, la introducció gradual i planificada, per

exemple, de l’anglès, contribuiria a despolaritzar el conflicte

català/castellà, i a fer comprendre més clarament la necessitat del

pluralisme lingüístic en el marc espanyol i de la preservació de la

diversitat en l’àmbit planetari (vg. Bastardas, 1997). En tot cas, la

impulsió de l'ús efectiu del català com a llengua d’intercomunicació de

la població resident a Catalunya -certament no pas òptim en aquest

moment- no depèn probablement de més hores de llengua vehicular

formal sinó de la implantació d’estratègies de conscienciació de les

normes d’ús lingüístic existents a la societat catalana i dels efectes

cecs globalment negatius que tenen aquests comportaments per a la

continuïtat de les comunitats lingüístiques, en especial les

11
minoritzades. La introducció d’estratègies de poliglotització, hauria

d’anar acompanyada, doncs, d’estratègies paral.leles d’impuls efectiu

del català en el nivell interpersonal, superant la por imperant fins ara

d’intervenir -per no ‘imposar’- en aquest nivell comunicatiu. Aquestes

estratègies s’hauran també d’imaginar i d’assajar i, evidentment, no se

serviran de cap enfocament coactiu i autoritari sinó de la

conscienciació sociolingüística i dels avantatges que en el

desenvolupament comunicatiu en català reportaria el seu ús

interpersonal informal. Molt probablement, en darrer terme, el canvi

general de les normes d’ús lingüístic actuals –i, en especial, l’adaptació

(quasi)automàtica al castellà de l’interlocutor- hauria de ser afavorit i

incitat des d’una acció global sobre el conjunt del país, a partir d'un

projecte més enfocat cap al futur que no pas cap al passat, ara per

ara encara pendent de realitzar (vg. Bastardas, 1999).

4. L’organització lingüística de l’Estat Espanyol

Un dels aspectes que més pot incidir en les representacions i, per tant,

en els comportaments lingüístics a Catalunya, és l’organització

lingüística consagrada en els principis constitucionals espanyols. El fet

d’haver optat per una oficialitat única del castellà en els òrgans

centrals i estesa a més arreu del territori avui comprès en la sobirania

de l’Estat espanyol -encara que també es reconegués l’oficialitat de

12
les altres llengües en els territoris històrics d’aquestes- pot ser un

factor d’enorme importància en l’evolució de la situació sociolingüística

de Catalunya. Que el castellà sigui consagrat encara com la sola

llengua que té plena oficialitat a nivell de tot l’Estat i l’única que

explícitament tothom ha de saber no és només un greuge comparatiu

flagrant per a les altres llengües d’Espanya sinó una norma de

conseqüències greus, en especial per a l’extensió del català en les

comunicacions institucionalitzades -les de caràcter públic i col.lectiu i

de les organitzacions oficials i no-oficials (vg. Bastardas & Boix, 1994).

Una cosa és que es reconeguin drets personals i facilitats lingüístiques

per a les persones desplaçades que tenen aquesta llengua com a

idioma nadiu -dins d'un marc d'acollida fraternal i solidària- i l'altra és

que aquesta llengua pugui continuar essent de manera legítima la que

majoritàriament ocupa les funcions públiques no-oficials de Catalunya i

la que actua de facto com a llengua de relació intergrupal general.

Evidentment, aquests dos grans blocs de funcions haurien de

correspondre a Catalunya prioritàriament al català i no pas a la llengua

d'un grup ètnicolingüístic veí o dels membres d'aquest grup desplaçats

a Catalunya en les grans migracions del segle XX. El castellà a

Catalunya no té cap legitimitat d'ocupar el lloc del català en les

comunicació general, interna i externa, de les empreses, en la

publicitat, els opuscles informatius, l'etiquetatge, la retolació

comercial, els mitjans de comunicació, etc. Això no vol dir que no hi

13
pugui ser usat en les comunicacions en què lògicament hagi de ser

emprat -relacions comercials i de tot tipus amb l'àrea lingüística

històricament castellanoparlant, retolació plurilingüe general,

comunicats locals i interns d'associacions de persones d’origen

immigrat, converses amb els visitants d'aquesta llengua, lectures de

pàgines web, teatre originari d'aquest idioma, i un llarg etcètera. Al

castellà, doncs, li quedarà un enorme espai d'ús i, òbviament, no

estarà mai en perill de recessió i menys d'extinció en el seu territori

històric. El que no ha de fer per gaire més temps és prendre-li les

funcions generals que haurien de correspondre al català i que ocupa

simplement com a efecte de les polítiques lingüístiques dels governs

espanyols antidemocràtics. Cal tota la gradualitat que sigui necessària

-ja que la població més adulta no va tenir l'oportunitat d'aprendre el

català normatiu- però cal també saber clarament cap on ens volem

encaminar, sense animadversions ni tensions, sinó amb fraternitat,

justícia i una ètica culturalment responsable (vg. Bastardas, 2003).

5. L’organització lingüística a Catalunya

La complexitat sociolingüística de la Catalunya actual posa, de fet,

damunt de la taula problemes de caràcter mundial que cal saber

resoldre amb intel.ligència i justícia. Per exemple, quins

comportaments haurien èticament de sostenir els individus que es

14
desplacen de la seva àrea lingüística a una altra, ja sigui a l’interior o a

l’exterior d’un mateix Estat? Seria just de demanar-los si més no la

seva bilingüització efectiva en la llengua de la comunitat receptora? I

als seus descendents? Un altre aspecte: Donada la creixent

interdependència i intercomunicació entre els distints grups lingüístics

humans, fins on han de renunciar aquests de tenir funcions

lingüístiques en el seu codi propi a favor dels més generals? Com

s’hauria d’organitzar una distribució no-jeràrquica i adequada de

funcions entre els codis propis (‘locals’) i els d’intercomunicació

general (‘globals’) que no afavorís els processos de substitució

lingüística? I encara més: quina organització lingüística legítima

haurien de tenir aquells grups lingüístics minoritaris i subordinats

políticament en el pla de l’Estat que, a més, han rebut enormes

contingents demolingüístics adscrits a la mateixa única llengua que és

oficial en el pla estatal, i aquesta és a més una llengua d’abast

superior amb potents xarxes internacionals de producció mediàtica i

escrita i, doncs, amb gran poder econòmic?

Com veiem, aquesta problemàtica és absolutament ‘glocal’, com ja es

diu ara. És a dir és un problema local i global alhora i d’abast mundial, i

no pas únicament un problema de determinats ‘grups minoritaris’. Crec

que és el moment de cercar principis ben generals i internacionals per

a la resolució de les situacions lingüísticament conflictives. Per

15
exemple, veig que de l’examen de les possibles solucions de

convivència de la diversitat, en podria sortir una mena de ‘principi de

subsidiarietat lingüística’ -com el que s’aplica a Europa en l’àmbit de

l’administració- que vindria a dir que “tot allò que puguin fer les

llengües ‘locals’ no ho han de fer les llengües més ‘globals’. És a dir,

els codis ‘locals’ han de tenir el màxim possible de funcions, deixant

només les estrictament necessàries als codis més ‘globals’. I no pas a

l’inrevés com el fet de l’extensió de la competència en les llengües

internacionals port dur-nos a creure. Si tot ho poden fer les llengües

més ‘globals’ -per tal com cada dia seran més conegudes- per a què

hauran de servir els idiomes ‘locals’? Crec, doncs, que la clau és la

distribució de funcions, de caràcter no pas jeràrquic ni asimètric i

afavorint ‘per defecte’ sempre els codis locals. D’aquesta manera es

pot fer possible un resultat que pot semblar incompatible a primer cop

d’ull, és a dir, la preservació de la diversitat lingüística i el coneixement

de grans llengües d’intercomunicació per part de la majoria de la

població mundial (vg. Bastardas, 2000 i 2002).

Cal tenir en compte que perquè puguin sobreviure les llengües ‘locals’

en la globalització general cap a la qual anem avançant és fonamental

que aquestes puguin disposar de funcions exclusives, és a dir, de

comunicacions que no siguin efectuades habitualment per cap més

llengua. Així, la llengua serà sempre ‘útil’ i instrumental, i tindrà sentit

16
la seva continuïtat intergeneracional i/o el seu aprenentatge per les

persones que no la tinguin com a llengua primera. Si passem això a

Catalunya, l’exemple és clar: si tot ho pot fer també el castellà per a

què ha de servir el català?

És en un marc de clara protecció i promoció del català com a llengua

de comunicació habitual i general a Catalunya -en les organitzacions i

entre les persones, tinguem l’origen que tinguem- que es podran

dissenyar amb serenitat i consens polítiques de respecte a les altres

llengües que avui tenen presència en el nostre país, i polítiques

educatives que dotin la població del màxim de recursos lingüístics a

nivell personal, òptims per a un món global i plurilingüe (vg. Bastardas,

2002b). En la poliglotització ordenada dels individus i en l’acurada

distribució de funcions veig les idees-força de l’organització lingüística

de la Catalunya futura. Ara que els partits polítics catalans tornen a

parlar de reformar els textos estatutaris cal no passar per damunt del

problema sinó enfrontar-s’hi amb rigor i fraternitat i arribar a un

consens general òptim sobre l’organització lingüística del país.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Bastardas i Boada, Albert

17
1996 Ecologia de les llengües. Medi, contactes i dinàmica

sociolingüística. Barcelona: Proa, 1996.

1997 “Escola i comportaments lingüístics des de l’ecologia de les

llengües: el cas català”, Escola catalana 340, pp. 6-10.

1999 “Comunicacions institucionalitzades i comunicacions

individualitzades. La

complexitat de l’ús social de les llengües”, a: Fundació Jaume

Bofill, Informe per

a la Catalunya del 2000. Barcelona: Ed. Mediterrània, pp.

747-750.

1999b “Manteniment diglòssic i substitució lingüística: notes per a

una continuïtat de

la linguodiversitat”, Homenatge a Jesús Tuson. Barcelona:

Empúries, pp. 26-32.

2000 “De la ‘normalització’ a la ‘diversitat’ lingüística: cap a un

enfocament global del

contacte de llengües”, Revista de llengua i dret 34, pp. 151-

165.

2001 “Normalització lingüística i globalització: l’escola catalana en el

segle XXI”,

Escola catalana 381, pp. 24-26.

2002 “Política lingüística mundial a l’era de la globalització:

diversitat i

18
 intercomunicació des de la perspectiva de la complexitat”,

Noves SL. Revista de

Sociolingüística (en línia), estiu 2002,

http://cultura.gencat.es/llengcat/noves/hm02estiu/metodologia

/bastardas1_9.htm

2002b “Llengua i noves migracions: les experiències canadenques i

la situació a

Catalunya”, Revista de llengua i dret 37 (setembre), pp. 153-

188.

2003 “Perspectives teòriques i objectius per a la intervenció de

l’activisme lingüístic

en el futur del català”, Llengua nacional 42, pp. 5-7.

Bastardas, Albert, & Emili Boix (eds.)

1994 ¿Un estado, una lengua? La organización política de la

diversidad lingüística.

Barcelona: Octaedro.

19
20