MONS EN CONTACTE:

L’EDUCACIÓ

COM A FACTOR DE CANVI

AMB LA MODERNITAT

EN ÀSIA ORIENTAL

Miquel Àngel Castillo

mangelcast@gmail.com

(February 2008)
 MONS EN CONTACTE: L’EDUCACIÓ COM A FACTOR DE CANVI

AMB LA MODERNITAT EN ÀSIA ORIENTAL

Índex pàg. 2
CAPÍTOL 0. Presentació. pàg. 3
CAPÍTOL 1. Introducció als mons en contacte pàg. 5
1.1. Un díptic per emmarcar el paisatge oriental
1.2. Les tres velocitats: Una finestra als països en moviment (1860-1875)

CAPÍTOL 2. El contacte amb el món modern (1850-1915) pàg. 14

2.1. La receptivitat del Japó: la primera occidentalització (1850-90)
2.2. Acceptar la millora per contacte amb l’exterior: el cas de la Xina (1890-1910).
2.3. La impossibilitat de la nació coreana

CAPÍTOL 3. El cas del Japó pàg. 22

3.1. La fi de l’aïllament Edo: del Commodore Perry al Departament d’Educació (1854-1869)
3.2. Les escoles de llengua estrangera públiques
3.3. El procés d'escolarització sota el ministeri d'educació
3.4. La recerca del model d'universitat Japonesa.
3.5. La implantació de la nova universitat.
3.6 El món educatiu en el Taiwan colonial (1895-1928).

CAPÍTOL 4. El canvi social de l'educació a la Xina: entrebancs i lenta aplicació pàg. 32

4.1. Sobre com aprendre anglès i aprendre ciència fins a la desfeta contra el Japó (1895).
4.2. Quatre personatges per contar una història.
4.3. La llarga espera de l'ensenyament superior a la Xina.

CAPÍTOL 5. El cas de Corea. La transició cap el món modern abans de 1926. pàg. 49
5.1. Educació prèvia al 1885.
5.2. Un cas clar de disglòssia
5.3. Un període de canvis educatius (1885-1900).
5.4. Cap a l'educació general en coreà (1900-1910).
5.5. El sistema escolar colonial: la influència japonesa. (1910-1926).

Annex 1. (Capítol 3). Dades sobre el Japó. pàg. 60

Annex 2. (Capítol 4). Dades sobre la Xina pàg. 63
Bibliografia pàg. 68
0. PRESENTACIÓ

En aquests moments actuals de canvis en el món occidental, amb una visió de la

mundialització que torna a mirar Orient com a punt d’equilibri, potser seria convenient anar
150 anys enrere, al moment en què Orient va veure’s aclaparada per Occident i es va
veure obligada a canviar el seu patró confucionista i el seu equilibri creat per la dinastia
Qing al llarg de dos segles. La dinastia Chosen a Corea portava cinc segles d’existència
sota el mandat del cel xinès, els Tokugawa havien aïllat el Japó d’aquest gegant veí fins a
convertir-lo en un espai més autònom a principis del segle XVI. D’altra banda,
l’enderrocament dels Ming a Peking va portar una nova visió del regne del centre, la Xina,
amb una cort manxú que va situar-se perfectament en el seu paper de lloc privilegiat de
civilització, reconegut fins i tot a l’Europa del XVIII.

El nostre treball intenta indagar en les conexions que es van formar en tres espais de
l’Àsia Oriental (la Xina, el Japó i Corea) en un període de sis dècades, el moment de la
gran transformació d’aquest espai geopolític per la presència occidental, amb la
diplomàcia de les armes, un procés avançat d’industrialització a la recerca de nous
mercats i el lideratge en ciencia i tecnologia.
Com va plantejar-se cada nació el contacte i el repte d’adaptar-se? En quina mesura els
canvis polítics van afectar la societat d’origen? Com va haver de reinventar-se a si
mateixa cada societat quan a la fi del període d’estudi els tres espais eren molt més
diversos del que ho havien estat a meitat del segle XIX?
Caldrà comparar els tres països i com van influir-se i copiar-se. En tots tres es va formar
una idea pròpia que calia reforçar per afrontar el nou context internacional. Amb aquest
objectiu van haver de ser creatius per poder oferir una nova educació i participar en la
creixent comunitat universitària mundial del moment (1925).

La metodologia aplicada segueix el fil conductor de la modernització, que va implicar

participar del coneixement global i, per tant, fer els aprenentatges en noves llengües
europees. Això va repercutir en la diplomàcia, la industria, el sistema d’impostos i la
comunicació, entre altres, per la qual cosa també va afectar el sistema educatiu global.

Canviar una mica no era posssible, per passar d’un espai estàtic a un dinàmic, tal com
mostra la física mecànica, cal superar una fricció. Pekín, Tòquio i Seul van canviar davant
unes potències europees que van mostar la seva cara més civilitzadora, amb un
colonialisme exclusiu que reclamava guanyar territori ‘contra els altres’.
La transformació va comportar algunes situacions en què calia modernitzar-se: en
matèria política passar d’un emperador a un democràcia occidental; en matèria cultural
seguir unes pautes socials amb patrons europeus; en indústria, crear un país amb un gran
poder industrial i, per tant, militar. La nostra anàlisi vol observar la creació d’unes
comunitats renovades, abans de la marea vermella del comunisme (1925-1950) que va
tornar a crear un nou espai polític.
La modernització va canviar l’economia i la demografia de cada país; va implicar la
progressiva transformació de la societat en la seva estructura política i social, i
especialment una nova aproximació al coneixement i a la educació.

Esquema del treball

El primer capítol ens mostrarà el punt de partida i assenyalarà el llarg camí que va haver
de recòrrer cada país emmarcant l’espai sinocèntric de l’Àsia Oriental abans del 1860.
Obrirà portes, que no podrem tancar, i ens donarà una mirada sobre el context en què els
canvis es van esdevenir.

El nostre esquema vol mostrar aquesta transformació en quatre eixos dins del seu context
(capítol segon). En primer lloc, i amb un eix cronològic, farem una mirada a l’espai xinès,
després el japonès i finalment el coreà des de dintre. En el cas de les societats estudiades
la fricció entre modernitat i tradició va provocar daltabaixos potents. Per mirar el món del
1920, la Xina havia acabat amb la dinastia imperial i va donar pas a un nou projecte
d’incerta trajectòria: la creació d’una nació; el Japó havia entrat a formar part dels estats
moderns amb ple dret que van guanyar la primera guerra mundial, mostrava l’ambició
d’envair el veí gran i l’amenaçava amb esquinçar-lo; i Corea va acabar anexionada dins
l’espai ‘natural’ de Tòquio.

El tercer aspecte d’estudi és precisament com va arribar l’educació al Japó: amb avanços,
propostes i reculades, i amb un Japó que es va mostrar molt més adaptatiu al saber
occidental. Només quaranta anys més tard la concepció del sistema educatiu ja havia de
prendre en consideració el saber occidental. Ho fa amb dos factors: el de l’educació que
s’expandeix fins a generalitzar-se i permet el camí cap a la secundària, i les escoles
especialitzades on destaquem l’entrada del món femení per primer cop. Concloem
presentant el que al nostre entendre és el veritable exemple de transformació: l’espai
universitari acceptat a Occident el segle XX.

La Xina ha estat un espai immens que ha trigat a adaptar-se. Fins a finals de segle les
tímides reformes no s’han articulat des de dalt. El món modern no qualla en la classe
dirigent manxú. Cap al 1860 l’educació governamental és el vehicle sobre el qual
descansa tot el pes per pujar l’escala social. Quan la cort promou les reformes que anulen
el sistema dels examens imperials buscant un model japonès (que ja ha adaptat
Occident), la societat entra en una virulenta confrontació que porta a 25 anys d’indecisió
política. La descentralització de l’educació fa que no qualle un model nou de moment.
Aquesta situació resulta ser una cursa d’obstacles amb una complicada educació
preparatòria a la universitat, l’entrada de professorat extern, el pes de les llengües
europees i el gran avenç del Japó que va ser un mirall on tant la Xina com Corea van anar
a mirar-se (capítol quart).

El darrer capítol mostra com Corea va anar a remolc de les reformes educatives. Ni el
govern va poder dirigir el procés, ni la població hi va anar al darrere. A més, hi havia un
procés de diglòssia que no compartien ni el Japó ni la Xina, que no va permetre que la
llengua nativa tingués accés a l’educació més avançada. L’annexió per part de Tòquio va
comportar una implantació del model nipó sense tenir en consideració la llengua local. Els
continus canvis d’orientació política colonial faran poc per l’educació de la població nativa.

Dificultats i limitacions
En els quatre mesos d’estudi, hem llegit volums sobre els quals descansa la nostra
disquisició. Les informacions més globals no sempre eren coincidents segons les fonts
consultades i incloure l’espai de Corea ha enriquit molt les preguntes que ens hem anat
fent, però no ens ha portat a respostes concretes en moltes ocasions. Les altres lectures
són més parcials, molt diversificades en els seus plantejaments i en anglès
majoritàriament. A desgrat manca una conclusió perquè em sembla que després de
plantejar l’educació en cada cas cal aprofundir en les relacions entre els tres espais i jo no
en sé suficient. Caldrà deixar-lo per més endavant. Un parell de coses han desaparegut
del plantejament inicial, encara que he seguit amb interés els llibres amb la història
moderna de cada país. Així, un aspecte que ha quedat fora de l’abast del treball ha estat
veure els nacionalismes que es van desenvolupant en cada espai. Igualment, malgrat
haver fet un estudi de les transformacions lingüistiques cap a la modernitat en les diverses
societats, no l’hem pogut incloure en el nostre treball per la complexitat del tema.
1. INTRODUCCIÓ ALS MONS EN CONTACTE

Aquesta introducció pretén situar el moment inicial en els tres països.

1.1. Un díptic per emmarcar el paisatge oriental

“The Changes is a book

From which one may not hold aloof.
Its tao is forever changing-
Alteration, movement without rest,
Flowing through the six empty places,
Rising and sinking without fixed law,
Firm and yielding transform each other.
They cannot be confined within a rule,
It is only change that is at work here.”
I Ching

Actualment, el viatge a la modernitat de l’Àsia Oriental sembla ja imparable, quan l’any

que ve s’espera que el xinès siga la segona llengua d’internet. El viatge de 1992 de Deng
Xiaoping cap a terres del sud a la zona de Shenzhen va ser anomenat Nan Xun (Visita
Imperial al sud). Aquesta marca de continuïtat amb el seu passat pot marcar la presa de
consciència d’un concepte unificador sempre present en la seva tradició mil·lenària,
estroncada, però, fa 160 anys. Val la pena observar les continuïtats i les discontinuïtats.
La nostra aproximació al concepte de l’educació al canvi de segle XX ha de fer-se
cautelosament ja que ens trobem que estem mirant diversos aspectes i moltes vegades
en diverses direccions. Els versos del clàssic I Ching precedents enuncien com els
subjectes dels discursos polítics han canviat sempre, i en aquells anys (1860-1925) ho fan
ràpidament!

Vull presentar dos moments concrets no massa allunyats en el temps: un 35 anys abans
del nostre període, l’altre, 15 anys després; cent trenta anys de distància ens poden
ajudar a entendre el canvi, el vertigen.
Pekín, 1816. Mirem un món immòbil, o quasi. Vist des de l’Àsia Oriental, és sinocèntric,
amb uns estats tributaris i uns veïns bàrbars. Hi ha constància en una carta de
l’emperador Jiaqing al rei Jordi d’Anglaterra: la cort Qing li va fer saber a aquell rei distant
que Pekín tenia una missió: ser l’única ‘nació civilitzada, i civilitzadora’i <1.1>. 70 anys
més tard, la Xina ha viscut uns cataclismes que la situen en una posició totalment
oposada, fora del centre.
Durant 22 segles, la vocació irradiadora de cultura i els ensenyaments confucians eren
oferts per les diferents dinasties, els Qing els darrers, als pobles veïns. Històricament, els
pobles dels espais veïns havien entrat a formar part d’aquest centre (o quedaven en una
zona intermitja –un encara no). L’espai més allunyat era virtualment no interessant i era
designat per paraules com fa, yi o man, que en xinès volen dir precisament ‘bàrbars’.
Podem recordar que la noció de bàrbar és també política i ve de lluny. A partir dels Q’in
(221 a.C.) la zona sínica va ampliar-se als territoris veïns amb uns termes derogatius
(Chaoxian a Corea o Riben al Japó). I quan aquests territoris es van acostar al món xinès
se’ls va poder acceptar.

Havien de venir grans revolucions al segle XIX. Passem la bobina del temps i …amb
només quatre generacions, l’Àsia Oriental s’havia transformat completament. El canvi de
segle va aportar el concepte europeu de l’estat-nació, amb el Japó com a alumne
avantatjat. Mentrestant, a la sempre incerta Xina,ii aquesta visió en clau interna dels
‘bàrbars’ es va substituir per les ‘minories nacionals’ durant el segle XX. <1.2> I es que en
veritat, fins al segle XIX, l’únic element cultural que es va acceptar a l’Orient procedent de
l’exterio,r fins aleshores havia estat el budisme.

Shanghai, 1940. Per situar-nos, les ciutats de la costa han sofert uns grans canvis que
han assimilat amb foc. La silueta de l’horitzó de Shanghai havia canviat en mig segle amb
les concessions als estrangers, fet que va fer viva la dita de ‘Shanghai és una ciutat,
Beijing és un poble”. Shanghai era una capital cosmopolita amb presència de tots els
àmbits del moment (magnats japonesos, pretès govern nacionalista coreà en l’exili i tots
els radicalismes xinesos). El successius canvis de règim van abocar la Xina a un cul-de-
sac. Un sociòleg hindú, el professor Chandrasekhar, ens aporta aquesta degradant imatge
de Shanghai, la perla d’Orient, el desembre del 1940:
“Los europeos se comportaban como si Shanghai no fuera parte integrante de
China y como si permitieran a los chinos vivir en su propio país por caridad. Debían
cambiar de tranvía unas doce veces para ir de un extremo a otro a causa de las
áreas de las concesiones... y, desde luego, las palabras “chino comunista” no se
mencionaban en una conversación educada. “Perros y chinos” no eran admitidos ni
aún en los parques públicos. Shanghai era positivamente una ciudad colonial <1.3>

En només quatre generacions, l’Orient s’havia transformat completament i específicament.

De la Xina algú va dir que havia tingut tres epidèmies exteriors dins el seu món des del
1860: el cristianisme, el comunisme i finalment els japonesos.
Malgrat els canvis, el concepte de continuïtat a l’Orient ha estat molt viu en els darrers mil
anys. Les arrels confucianes es conserven, els registres familiars han perdurat i, a més,
mostren una gran correlació amb estudis genètics actuals! I és que el nom de la Xina ha
estat modernament Zhongguo (el ‘regne intermedi’ o el ‘país del centre’), i encara es fa
servir el mot més literari Zhonghua en els textos oficials, significant Prosperitat del centre
-aplicada en un primer moment a l’antiga província de Henan. No hi ha un terme en xinès
per indicar el territori dels xinesos Han, el centre real.

1.2. Les tres velocitats: una finestra als països en moviment (1860-1875)
Cada país va anar canviant a un ritme diferent. Caldrà veure quin és el ritme de cadascun
d’ells i la direcció que prenen.

1.2.1. Corea sota la influència xinesa fins al 1885

Corea ens planteja en aquests 60 anys una societat confuciana sota la política de Pekín,
que rep els canvis des del Japó i ha d’iniciar al mateix temps una lluita per la seua identitat
política.
És un país, més petit i menys poblat, al costat dels dos veïns orientals, un perfecte
contrapunt. Estudiant la seva tràgica història podem aprendre dels altres dos. Corea ens
ajuda a veure les forces xinesa i japonesa en acció, una retirant-se i l’altra entrant com un
tifó en un petit país que va quedar marcat pervles circumstàncies del moment, del tot a la
mercè d’elles.
Corea havia comptat amb un sistema tributari que oferien al Mandat del Cel (com a
manera voluntària de reconéixer una superioritat a l’emperador), sistema tributari que
continua com altres nacions amb les quals havien establert una certa correspondència. En
l’última part del període els tributs eren trianuals i amb un clar protocol decidit per la cort.
La diplomàcia es mínima i l’interès pel comerç també. Amb el Japó havien mantingut
durant dos segles unes ambaixades ‘entre iguals’ des de l’intent d’invasió de finals del
segle XVI. El camí de l’oest a Edo (Kyoto) es deia el ‘Camí de Corea’. I era una manera
de rebre informació dels japonesos (amb la qual els Qing no tenien contacte oficial) sobre
canvis en aquest espai de l’Àsia oriental. Aquesta percepció va ser diferent des del Japó
Meiji, que va presentar Corea com un espai pro-japonès per esquinçar-lo del tutelatge
dels Q’ing.
El sistema estatal de Corea podria considerar-se més clàsssic que el xinès. L’arrelament a
la terra i als antics clàssics van fer que no hi haguera contacte amb l’exterior i aquest
contacte depengués de les ambaixades a Pekin. El marc social és el conservadorisme del
sistema noble Yangban. El 1864 arriba un nou rei, Kojong, amb 11 anys i no hereu directe
de l’anterior, i queda com a regent el seu pare, un príncep conegut politicament pel seu
títol: Tae Won’gun.

El primer món cultural d’obertura va ser la dècada dels 1868, que va unida a les
massacres de misioners francesos i milers de catòlics al Japó. Els EUA busquen de fer un
pas endavant en la seva política interessada econòmicament en aquell moment només
per l’obertura de nous mercats. En canvi, la política japonesa vers Corea (Calman, 1992:
278-85) des de 1873 (amb dos partits agressius cap a Seul, un progressiu, l’altre
expeditiu), fa que el regne hagi de passar de súbdit de la Xina a cercar una marge de
neutralitat impossible. A partir del 1876 la diplomàcia amb la cort va tenir un suport
“desigual” on el rei va perdre’s en la direcció real del país dins la cort d’eunucs i la
camarilla de notables pro-xinesos o pro-japonesos, davant de canvis de les potències
occidentals, aleshores el Regne Unit, els EUA i França.
Tòquio aconsegueix guanyar pes en les decisions en aquests 10 anys. Resta el poder
sota el Tae Wongun, que continua formalment sent un subjecte dels Qing. Japó lluita per
obrir una via d’accés forçant els intercanvis comercials, primer sota la fórmula de
promoure l’autonomia dels seus assumptes (fins a la guerra del 1884). Les reformes
(1881 al Japó) van seguir dos corrents: gradualistes pro-Xina amb Kim Hong-jip i Kim
Yun-sik, i els progressistes pro-Japó amb Kim Ok-kyun i Pak Yong-hyo, que van participar
en un cop d’estat de 1884 abortat per la participació de tropes xineses. Políticament
assistim a una lluita Xina-Japó per substraure aquest estat feudatari com a base de la
producció japonesa.
1.2.2. Un país sense motor: la Xina dins una reflexió de miralls.
El poder politic i el secular depenien del mateix centre, com una ceba que va obrint-se:
l’emperador, (el favorit) , el cercle d’eunucs, la cort manxú, el mandarinat. Aquest era el
grau d’accés a l’administració, que va anar perdent la competivitat de donar lloc de treball
als més preparats pel tràfic d’influències des de dalt.
Recordem que el pòsit confucià va permetre crear la figura del funcionari, versat en les
arts clàssiques i representant de l’home just. Ja deia Confuci al Luyun: “l’home just
s’exigeix a si mateix, l’injust als altres”. Aquesta màxima perenne permetia veure la
immobilitat del món i esperava que els períodes de daltabaixos foren transitoris fins que
altra vegada l’estructura tornés a encaixar. Però els bons governants foren molt
escadussers en aquest període.
Un estudiós com J. Gerner ens diu:
 La constitution d’armées indépendantes du pouvoir central, la sécession de
familles aristocratiques, les infiltrations et les insurrections d’anciennes tribus
d’éleveurs nomades installées en Chine, les invasions venues de la steppe ont joué
un plus grand rôle dans les changements de ‘dynasties’ que les soulèvements
paysans <1.4>.

Davant dues dècades convulses (1860-1880) es veu cada cop més l’estatisme a la Xina.
Les grans revoltes de la segona meitat de segle van paralitzar el país interiorment. La
presència occidental va voler pactar amb els Taiping donat que el país ja tenia una
estructura de dues capes: manxú i han; però els seus dirigents van considerar més
interessant seguir amb la cort Q’ing.
El govern central va anar debilitant-se i donant pas a la formació de líders provincials
d’etnia Han forts que havien de fer front a les noves situacions. La destrucció del Palau
d’Hivern el 1860 va demostrar fins a quin punt els bàrbars occidentals eren “bàrbars”, però
tenien el que la Xina no tenia: poder militar. Les concessions inicials van crear un clixé per
als següents 50 anys: el “meló xinès”, pel qual cada nou partit es menjava una tallada del
territori.
El gradualisme del govern sempre arriba tard a la posada en pràctica. L’únic èxit
reconegut és controlar la dissidència interior. Cal reconéixer que les reformes pretenien
instaurar un cert neo-confucianisme amb més força en els valors correctes, que poc
servien. La classe innovadora no va ser ni de bon tros influent en els esdeveniments fins
al segle XX.
Els mercaders occidentals no van ser percebuts com a un element important fins a les
indemnitzacions de la guerra de l’opi. A partir del 1850 l’estat no pot donar més força a les
graduals reformes, ni oferir solucions a la població. Des del punt de vista del 90% de la
població, les misèries naturals, el feudalisme, les taxes a l’emperador i la poca perspectiva
de canvi no van permetre una capitalització cap a les reformes industrials. A les acaballes,
el sistema polític servia per fer de col·lecta de taxes que no anaven a parar a les arques
de Pekín sinó a perdre’s en cercles viciosos.
Els canvis més grans van ser l’esfondrament de l’economia productiva, un gran
creixement de població a la qual no es van poder oferir recursos i l’alienació de les
classes mercantils. En clau política, destaca el conservadorisme dels nous generals i
dirigents manxús que cercaven en el passat el model a seguir.
Cal fer un breu repàs als moments de canvi del país des de la situació prèvia, amb les
seves consideracions econòmiques fins als canvis diplomàtics i a l’auto-enfortiment
frustat, juntament amb les dificultats que van tenir les reformes.
Sembla que la societat xinesa va viure una meitat de segle XIX amb prou dificultats
socials : d’una banda les grans despeses de la cort; de l’altra, la corruptel·la administrativa
en tots els esglaons posteriors fins arribar a la proivíncia; els conflictes entre els manxús i
els han-ren, els pobles oprimits a l’interior del país; la distància de la cort a la societat del
sud-est més mercantil; els conflictes militars amb les regions frontereres i la pobresa
endèmica de l’agricultor.
L’actuació dels grups de comerciants del sud, co-hong, va fer que les competències
s’autoaugmentaren per controlar els preus. Els occidentals volien ser un co-hong fora de
les legítimes limitacions xineses, per tant calia canviar les lleis. El primer que s’observa és
la participació en l’economia global i també una interacció més gran en el món asiàtic. Si
mirem el temps de canvi, els anglesos busquen fins al 1848 la penetració en el mercat
xinès a qualsevol preu –no debades l’adquisició de plata equilibrava la balança de
pagaments de l’imperi britànic (en alguns anys fins al 18%!). Es refà el sistema de control
de costes, es cobra tribut, s’inicien les inversions al país i es debilita l’economia estatal.
Si els primers vint anys s’inicien amb conflictes econòmics que perjudiquen l’economia
xinesa, els darrers vint anys hi ha conflictes ideològics amb nous corrents com el
nacionalisme. En un principi, a la vida moderna li costa entrar més enllà dels ports
comercials. Amb la presència d’europeus a l’interior veiem que la base del canvi, l’ha de
fer la població.
Sobre el període que estudiem, en només 60 anys s’observa una gran varietat de focus
de tensió. Tots els intel·lectuals xinesos estaven d’acord que el 1860 començava alguna
cosa. Els termes variaven però eren en substància el mateix: pien-tung (canvi), pien-tuan
(esdeveniment canviant) ch'uang-shih (esdevinement sense precedents), o ch'uang-chii
(situació sense precedents):
But the most common term was pien-chii (a changed situation) which was used by
Hsia Hsieh, Hsueh Fu-ch'eng, Wang T'ao, Li Hungchang and Prince Kung (I-hsin) in
the sixties, Cheng Kuan-ying in the seventies, and K'ang Yu-wei and other
statecraft scholars in the eighties <1.5>.

1.2.3. Japó aposta per la revolució (1856-1880)

L’arribada del Commodore Perry el 1854 amb els vaixells negres va accelerar el procés
de canvi des de dins al Japó, que des d’un principi sabia que era només el pais del sol
ixent, i no el centre del món –el regne del mig- del seu veí. El país vivia una convulsió
política que no va permetre al Shogunat liderar el canvi. Els daimyo occidentals estaven
amb un peu dins i l’altre fora del govern però demanant ocupar-lo, apostant per la figura
emblemàtica de l’emperador. En dues décades pacifiquen el país i inicien un
expansionisme que mostra la manca d’entitat de la dinastia coreana.
L’anomenada ‘restauració’ s’accepta per situar-la com una tornada als orígens mítics: la
mateixa familia reial de fa dos mil anys. La unitat de ‘tot Japó’ va ser una marca de sèrie
japonesa que no va tenir ni Seul ni Pekin, juntament amb un intens patriotisme on la nova
escola va saber ser un centre de virtut i moralitat, amb una forta disciplina i un respecte al
descendent del Sol. L'individu mostra una lleialtat al seu superior (chujitsu). Es van acabar
les particularitats sota l'ègida d'un poder central fort i coordinat, que amb els anys va
donar mostres d'expansionisme.
El poder polític era detentat per l’emperador, una mena de figura reverenciada que
permetia unificar el país per sobre de les disputes: l’essència japonesa. S’havien trencat
els vincles amb la Xina amb una seclusió de tres segles
A sota de l’emperador –molt simbòlic- hi havia el poder secular que, per influències
religioses, va apartar els lletrats del segon lloc social per donar pas als senyors feudals i
als mantenidors de l’ordre, els guerrers (shogunat i samurais) amb un 5% de població; i al
darrrere els altres estaments, amb els comerciants en darrer lloc. La pobresa dels
samurais (una mena de jerarquia) va portar a buscar refugi en els diners de la gran
burgesia, contradint un ordre establert pels Tokugawa que va fer aigües cap al 1850. Una
mesura podria ser la crispació social creixent en el darrer segle de revoltes camperoles.
La tendència cap a les ciutats va aportar un mecanisme més obert al món econòmic i
després de la desfeta de la Xina al 1842 va impulsar un canvi d’orientació més
mercantilista.
Recordem que el Japó estava més obert en les classes intelectuals a canviar de centre
cap a Occident. El constant consum i estudi del món holandès –viu des del s. XVIII- va
passar a ser una lenta però contínua obertura cap a altres mentalitats que confluirien en el
poderós moviment “Meirokusha” (1870-80).

L’endarreriment respecte a Occident va ser vist com una prova que perjudicaria el país
(casos de l’Índia, Indoxina i Xina). La signatura de tractats que obligaven a ‘obrir el país’
(ansei) va portar a un debat nacional sobre les grans concessions als bàrbars occidentals.
La crisi estava servida. Els dirigents del Shogun pensaven que es podia tornar al passat,
però la guerra civil de Boshin (juny 1869) va seguir el camí de no tornar enrera.
Resumint, els samurais dissidents de les regions més occidentalitzades varen recollir
l’ajuda dels comerciants d’Osaka i les simpaties d’obertura intel·lectual. El 1869 “tots” els
daimyos, mostra de decisió per consensus, van lliurar tots els seus dominis a
l’Emperador. El canvi de rumb va arribar quan l’eslogan de son-no-joi (fora els bàrbars
estrangers i visca l’emperador), mostrava que les pretensions dels estrangers eren el
mateix centre del problema.
Sense poder expulsar-los, arriba al Japó una ona de modernització com a única forma de
derrotar els bárbars que dóna pas al nou eslògan més pràgmatic: “enriquir el país i enfortir
l’exèrcit” el 1880. Aquesta dècada mostra que, sense negar els descontents dels grups
que van perdre, en global va dominar el ‘compromís’ (dakyó-setchúan) on guanyava
tothom. Valga dir que el darrer Shogun va rebre el títol més alt, de príncep, pel mateix
emperador.
Els petits canvis al llarg del segle XIX van permetre el ‘miracle japonès’: control
administratiu central, desenvolupament del comerç, millora en la tecnologia agrícola i
millora de la xarxa de comunicacions. Per la seua part, els japonesos van veure en
l’exterior un estímul a seguir, i per posar un exemple, els estudiants que van anar a
Europa i Amèrica sí que van aportar un know-how al seu país. Crear departaments
universitaris seguint els models occidentals a partir de 1872 (com veurem al capítol 3) ja
indicava la direcció dels canvis i permet entendre el pas del Japó de país invaït a país
imperialista només en dues generacions.

En els capítols 3, 4 i 5 veurem alguns aspectes importants del tema destacats en cada
país.
Notes al capítol 1.

<1.1> El centre s’assenyalava per exemple en la manca d’un ministeri d’assumptes exteriors –
recordem que l’actuació davant dels “bàrbars” depenia del ministre dels ritus (libu) i per tant amb
un protocol clar: donar instrucions als funcionaris on els alts dignataris ho consignaren per escrit,
Qialong dictà un decret de com havien de fer-se totes les componencdes adequades i cloia:
“t’adrece aquesta ordre imperial”. (font Chesnaux, J. I Bastid, M. De las guerras del opio a la
guerra franco-china. Barcelona. Ed. Vicens-Vives. pàg.65-68)
<1.2> Trobat a “Translating Race and Nation: Indigenous Practice and Politics in the Invention of
the Hanzu Identity in the Late Qing Period”. D’on copie literalment. “Chow’s rich discussion was
based on an analysis of the different translations of these terms in late Qing journals and an inquiry
in the origins of the terms used. “Translating Western Knowledge into Late Imperial China”,
http://www.soas.ac.uk/eacs/newsl/nl21.htm
<1.3> S. Chandrasekhar, La China comunista hoy. Sayma ediciones, Barcelona, 1962, (pàg.. 16)
<1.4> Gernet (1963:480)
<1.5> CHOC (vol. 11:156)
2. El contacte amb el món modern (1850-1915)
S’aborden en aquest capítol els primers contactes amb Occident dels tres països
analitzats.

2.1. La receptivitat del Japó: la primera occidentalització (1850-90)

El Japó és una nació en estat de transformació aleshores. La població va creixent i

tendeix a anar cap a les ciutats, cosa que va aportar un mecanisme més obert al món
econòmic i, després de la desfeta de China el 1842, va impulsar una orientació més
mercantilista. Recordem que el Japó estava més obert en les classes intellectuals a
canviar de centre cap a Occident. Com diu Lanzaco (2006:198), el japonès es destaca per
la seua vàlua dins del grup amb el qual estableix un compromís (dakyó-setchúan) i
l'individu mostra una lleialtat al seu superior (chujitsu), de tal manera que guanya el
col·lectiu.
El constant consum i estudi del món occidental (en realitat el saber holandès) va passar a
ser una lenta però contínua obertura cap a altres mentalitats. Les tendències d’aprendre
d’Europa ja eren presents quan el 1811 s’inaugura un centre oficial de traduccions de
l’holandès; el 1855 es transforma en el centre d’estudis occidentals –yogakusho-, quan va
acabar una prohibició d’interrelacionar-se amb els cristians (holandesos), i l’any 1866 es
converteix en el Centre d’investigacions dels llibres bàrbars (Bansho Shirabesho). És clar
que el Japó bé mirava a l’exterior abans dels Meiji, com comprovem amb aquests dos
èxits editorials: primer, amb el contacte amb Canton, on per exemple Wei Yuan publica el
1852 Haiguo Tuzhi (Memòria il·lustrada dels països d’ultramar), que triga només quatre
anys a ser ben llegida al Japó; segon, el més conegut, quan Fuzugawa amb la seua obra
Seiyo Jijo (La manera de vivir d’Occident) va ser un best-seller des del volum u l’any 1867,
en què va vendre 150.000 exemplars.

La principal consideració de la influència renovadora va ser canviar el recolzament que es

generava amb el que es va anomenar wakon-yosai (tecnologia occidental amb esperit
japonès) emprat pel samurai nacionalista Shozan Sakuma; que imitava un anterior
moviment wakon-kansai que havia inspirar deu segles abans l’assimilació de la cultura
xinesa dels Tang.
D’aquesta dècada tenim els primers contactes ‘oficials’ amb l’exterior i el que veuen els fa
sentir optimistes. Si la tecnologia era estrangera calia aprendre-la i per això es comptava
amb l’habilitat pròpia de gran destresa manual (kiyó) i precisió en els detalls (bisai). En la
mateixa història havien tingut èxit amb la tecnologia militar només feia tres segles. En
aquest cas, el control social que exercia el shogunat portà a la pèrdua de tecnologia <2.1>

La millor manera de transformar el país era unir esforços en una direcció única: fer un
país fort darrere la figura de l’emperador que va prendre el govern imperial directe (ossei
fukko) i va ocupar el palau del shogunat per fer valer el canvi de mores. Per tant,
l’estratègia era la modernització del país i això era el nom mateix de Meiji (govern
il·lustrat). El model a seguir va ser europeu (Anglaterra, França, i Alemanya més tard),
sobretot aquest darrer, que oferia un clar exemple d’industrialització ràpida (dues
generacions!).

L’obertura mercantil cap a l’exterior va ser fonamental per crear nous fluxos d’energia i
instaurar l’era Meiji, en la qual el canvi polític va ser vertiginós, tenint en compte les
societats tan tradicionals. Només les discussions per veure quin era el model occidental a
seguir mostra la voluntat de crear una nova societat a partir dels elements que ja existien
a dintre d’ells mateixos. L’ experiència directa de la direcció reformista japonesa va
representar la diferència per portar endavant les reformes en aquells tres anys. Els
dirigents van ser realistes i pragmàtics amb l’objectiu de fer un Japó fort. L’extensa
recopilació d’informació va permetre saber que volien observar a Europa i Amèrica.
Succintament, podem dir que, a banda de rapidesa, va ser necessària la flexibilitat d’anar
endavant i endarrere. A la qual es va afegir el coneixement exterior: es copia l’economia
anglosaxona, es busca una orientación alemanya en l'exèrcit ‘à la Bismark’ i també el
model de la industrialització ràpida; es decanta pel sistema legal francès del Codi
Napoleònic amb la part administrativa que englobava el centralista Ministeri d’Educació.
L’educació es reglamenta el 1872 amb la divisió en tres fases seguint el model
estatunidenc: educació primària, secundària i universitària. La llei definitiva va ser del
1890. El puntal de l'educació va edificar-se amb sòlids valors interns, amb la propagació
de les escoles comunes i privades (com veurem a l’apartat 3), i que té com a primera fita
la creació del ministeri d’Educació el 1871.
Aquest va ser el resultat de la missió de Tonomi Iwakura (1871-73) amb 50 distingits
membres, Toshimichi inclòs, amb un cost per a l'erari públic d'un milió de dòlars!
Diferència abismal amb el poc èxit a la Xina, com veurem després. La missió havia visitat
15 països, però no la Península Ibèrica. Moser ens mostra el sorprenent fet amb aquestes
paraules:
 “That the leadership in Tokyo felt it could spare such important individuals for an
extended period during such a critical time in the nation's development is
remarkable. It no doubt illustrates how much value the Japanese placed on
harmonious relations with the West” <2.2>.

Voraç apetit d’assimilar la ‘civilització i il·lustració’ occidentals (bummei-kaika). El 1870

s’inaugura el servei de telègraf, el primer tren el 1872, el 1877 el telèfon (inventat el 1876).

Si abans havien après del budisme, provinent de la Xina al segle VI, que s’havia assimilat
en 40 anys fent-lo religió de l’estat, ara es tractava de repetir la fita, però d'Occident.
Bons aprenents! El govern va posar capital darrere els petits projectes que feren possible
la primera industralització amb aliments i textils (la industrialització pesada va arribar
després). Sense matèries primeres, com acer per a la industrialització, van crear
imponents Zaibatsu (conglomerats financero-comercials). Anglaterra en particular oferia
una exemple de desenvolupament al llarg del segle XIX: fins a no tenir l’hegemonía
industrial no va decantar-se pel laissez faire. Igualment, el Japó va defensar el ‘seu’
mercat amb expansions (Corea, Taiwan, Manxuria) assegurant-se un mercat
tancadament proteccionista en el que els interessava.
Els canvis en dotze anys van permetre el ‘miracle japonès’: creació de la maquinària del
govern centralitzat amb dues grans àrees de consellers, control administratiu central amb
Matsukata, desenvolupament del comerç, millora en la tecnologia agrícola i millora de la
xarxa de comunicacions. Així el 1885, tenim un gabinet molt assimilable a l'Europa més
avançada. En la següent generació (1885-1900) veurem iniciar-se l’expansionisme, ‘pan-
asianisme’ en llenguatge polític, que es manifesta aquest any 1885 al continent amb la
política externa a Corea, com veurem; vèncer la Xina i deu anys més tard guanyar els
imperialistes russos. En la decissiva batalla moderna amb torpedos, l’almirant rus no va
fer servir la moderna telegrafia, aferrat com estava al tradicionalisme tzarista.

2.2. Acceptar la millora per contacte amb l’exterior: el cas de la Xina (1890-1910).
Per veure la poca penetració del món exterior al món xinès comentem-ho amb dos
exemples.
Culturalmente, els canvis arriben a la costa de Canton a Shangai, però queda aïllat
l’interior. Per exemple haviem parlat de Wei Yuan qui recopila vint tractats anterirors al
seu Haiguo Tuzhi que no es tinguda en compte per la cort manxú. De la mateixa època, i
a partir de fotns estrangeres publica a Fukien amb un contingut més sistemàtic Yin-huan
chich-lueh (Un breu comentari al circuit marítim, 1848). Amb aquests dues publicacions ja
posa de manifest que el sinocentrisme no tenia vlidesa en un món globalitzat. Només 50
anys més tard, quan Kang Youwei ha de deixar Pekin després de la reforma dels 100
dies, no troba cap planisferi a la ciutat.
L’exemple de canvi el tenim en la signatura del tractat de 1860 que es signa en francès i
anglès, demoledora mostra del canvi de jerarquia per una concepcció clàssica de
l’escriptura. El progrés ve d’una cultura occidental amb un patró religiós, cristià, que
demostra que és més fort que el sistema de creences local. Aqeust conflicte va dificultar
l’opció d’anar a l’estranger. Caldrà esperar un ambiciós procés d’estudi als EEUU que
s’inicia el 1874 per portar un centenar de joves que són massa joves per no acabar
influenciat pel món occidental. Aqeusts retornen i entren a treballar en les noves
oportunitats del món industrialitzat, però no són els dirirgents de la situació. S’atura
perquè és massa car (tornem a l’educació al tercer apartat). Es considera important
aprendre dels anglesos. Per exemple Fan Yu el famós traductor va viatjar el 1877 a
Anglaterra, on va estudiar estudis navals a Portsmouth, i després al Royal Naval College a
Greenwich.
La diàspora xinesa agafa una volada expectacular en aquests anys amb contingents que
no tenen cabuda en l’imperi xinès, especialment s’inicia l’emigració de les zones pobres
del sud cap a Amèrica.
la possessió de les illes Ryukyu que avnça l’expansió nipona i la derrota contra Japó el
1885 quan es veu que el mateix país està a punt de desmembrar-se.
De la diplomàcia de l’economia a la diplomàcia del territori. Fins una època anterior els
contactes amb occident havien estat una gota en un oceà. Recordem que la concessió de
Macao s’havia fet a Portugal com a contraprestació per l’ajuda contra els pirates del mar
del sur, i tots dos Xina i Portugal, els va interessar mantenir aquest estatus de no clara
cesió de soberania. Aqeust era el model, millor lluny, controlats en petits llocs i fora de la
gran civilització xinesa.
El 1860 veiem les tropes occidentals ocupant Pekin. Els preparatius que fa el govern xinès
es basa en millorar l’estructura militar, acontentar amb acords la diplomàcia europea
(França i Anglaterra) i fer veure que no passa res. En la propera década dels 1870 es
convertirà en el principi d’un cert imperialisme amb la concesió territorial que revertirà a
protegir el Qing al govern i aconseguir prebendes pels interessos mercantils occidentals.
Una generació més tard ja tenim els interessos geopolítics més rellevants que feien
malmetre la unitat mateixa del país. I ja totes les grans potències poden prendre
concessions indiscriminadament en totl’est asiàtic. Les potències busquen guanyar
mercats i esferes d’influència, i ara ja intervenen més països, EEUU, Alemania, Russia i
també el Japó. Acabada la guerra els Taiping ja sorpren que en només 20 anys Japó
puga pertànyer a aquest grup.
Una figura clau perentendre la diplomàcia amb Japó en aquests anys primers 30 anys va
ser Li Hung-chan, governador de Chilhli, aprop de Corea, el 1870. Ell va coneixer de
primera mà el canvi dels veins amb la gran quantitat de diners que havien invertit per
canviar la potència militar de Japó, i va haver de lidiar en tres ocassions amb la
diplomàcia nipona. Mentre la línia oficial era de seguir com amics, i van haver de cedir les
illes Ryukyu, l’alternativa d’inflñuència a Corea i la pèrdua de la guerrra directa amb el
tractat de Shimonoseki. Així va escriure que amb els prestecs occidentals i i l’excessiva
occientalització dels veins:
in a memorial of December 1874 he cited […] that Japan's 'power is daily expanding, and
her ambition is not small'. And by 1885 he wrote that 'In about ten years, Japan's wealth
and power will be considerable. She is China's future disaster, not our present anxiety.'
And at the end of those ten years, when Li's prophecy had come true and he himself
appeared before Ito Hirobumi to sue for peace at Shimonoseki, he still strove for some
way to 'be brothers instead of enemies’ <2.3>.

Auto-enfortiment. Però les forces de canvi van trigar a sortir. Mancats de direcció de la
cort, només l’esperit intel·lectual no va tenir prou força. Tots els moments de tensió er fer
més potent el país no van quallar. Mentre l’economia va entrar en anys de poca activitat,
el descontent de les mesures en el camperols, l’oposició de les esferes influyents, i la
sempre acció de postposar els canvis, el fracàs d’enfrentar els bàrbars entre ells, la
discussió de l’adopció de mètodes moderns poc accelerada i els canivs només en les
provincies marítimes (els dos arsenals i milicies modernes no s’estenen a la resta del
país) mostren que el canvi va darrere dels esdeveniments.
L’acceptaació de ‘societats d’estudi’ als 1890 van fer que tot intent quedes malmès i la
nova força d’acció havia de ser radical i revoilucionaria. Si no eren la dinastia, caldria que
fos l’emergent nació xinesa, encara per néixer.
Per veure que el sistema sí podia canviar anem a un cas interessant: Hunan.
Una provincia interior com Hunan, és capdavantera de reformes locals a finals dels 1890 -i
fins i tot Mao se n’aprofita d’qeusts vents renovadors emb l’educació-. Amb un conjunt de
tres governadors emprenedors, un comisari d’educació abiciós, i l’ajuda dels barons locals
nombroses innovacions tecnològiques i econòmiques van canviar en 10 anys la província.
S’asfaltaren carreteres, s’inicia l’extracció minera, entre d’altres:
In 1896, Wang Hsien-ch'ien, Hsiung Hsi-ling and other provincial gentry with widespread
local support raised a fund to establish a steamship line that aimed to link Hunan with
Hupei. In the winter of the same year, Wang and Hsiung got a loan from the government to
set up the Pao-shang-ch'eng Manufacturing Company. They even petitioned the governor
to construct a railway through Hunan to link Hankow with Canton <2.4>.

En clau política el conservadurisme dels nous generals i dirigents manxús que cercaven
en el passat el model a seguir. La classe innovadora no va ser ni de bon tros influent en
els esdeveniments fins el segle XX. La maduresa del canvi va trigar encara una
generació a afectar el país, quan reformadors com Kang Youwei deien “crear allò nou es
més transcendental que conservar allò bell”. Els seus memorandums del 1895-1899 van
trigar a arribar l’emperador –ho va fer el 5è- mitjançant un dirigent reformista que no era
massa conscient dels ideals renovadors de Kang. Ni tanmateix l’emperador durant 15
anys va poder fer front a les noves reformes que van ser finalment dirigides per
l’emperadriu regent els darrers 9 anys de la seva vida (1899-1908).

2.3. La impossibilitat de la nació coreana

1. La pugna entre les faccions japonesa i russa domina els anys 1880-1905. El regent
intenta dura a terme una tasca de govern, que depén del recolzament militar exterior
xinès. Tòquio vol expandir-se (Calman, 1992:196) i aconsegueix forçar un tractat a
Kangwa on es veu que no acceptarà la visió sinocèntirca amb Corea. Igual que hfvia fet
Washingtown 20 anys abans. En paraules de Cummings:
Article 1 recognised Korea as an autonomous (chaju) state. Other articles gave Japan
rights to search for new ports in five provinces, conduct trade without interferences and
protect its merchants in Korea ports under extraterritorial privileges”<2.5>.
El 1881 l’emperador Kojong autoritza la creació d’un departament d’assumptes exteriors,
Tongni-gimu Amun, que s’encarregarà del comerç exterior, aprendre llengües estrangeres
i un arsenal <2.6>.
Un cop fora el paraigues xinès, les veleïtats del moment fan que la cort reial busca el cop
d’efecte de mantenir una indepèndencia no creïble convertitnt-se en Emperador el 1896,
al mateix nivell que el Manxú i els Meiji, i on les continues disputes a palau fan perdre
possibilitats de reformes reals cap a la modernització del país a partir d’esforços interns.
La política no respon a patrons estables, d’una banda les èlits conservadores no veien
amb bons ulls els canvis sobtats. Veuen amb bons ulls la continuïtat i accepten la
presènia japonesa front als occidentals. El Palau és un espai d’intercanvi d’idees però de
dificilposada en pràctica. Els anglòfils prefereixen intercanvi econòmic, però te limitacions.
Els elemetns locals liberals, el club de la indepèndencia afecta a la vida cultural (veg. Cap.
5) però te escasa influència en l’escena política.
Era un país on es governava sense informació real, excepte la premsa que arribava 2
mesos tard des de les metròpolis (fins l’arribada del telegràf) i que el departament d’estat
va donar impuls a les més variades posicions, perdent tota força i credibilitat en ella
mateix. Dues dones donen credibilitat a la història : la reina Min –assassinada per un
extremista japonès el 1885- i la tercera esposa de l’emperador, Om, que van tenir un
paper de recolzar els elements no japonesos fins el 1904.
El 1885 durant la guerra Sino-japonesa, els coreans van dur a terme una missió a
Washington i el Dr Allen, un missioner que es va destacar pels intents de modernitzar
elpaís - els hi va representar (Sand, 1999: 48). També va tenir un paper en l’administració
del Govern de Seoul. Sota la seva direcció es van fer aquests passos:
Des del 1885 el partit America a palau te la figura del primer eunuc al seu costat, Kang So
Ko.
1882: Assessor, cap de departament i ministre el jutge W N Denny. Dr Allen, va salvar al
princep Min i va ser el metge de la cort. Dr. Greathouse que prepara la reforma legal sota
els auspicis americans …fins el 1899 que canvia a mans franceses. Primer les aduanes
sota l’estricte control de MacLeavy Brown. Quan l’ambaixador rus el va voler traure de
sobre, l’armada anglesa va portar 6 vaixells al port de Chemulpo, de tal manera que
MacLeavy va portar tots els recursos cap a Shangai fisn que es resoldre la questió<2.7>.
La década va ser negativa per les reformes, però la fi de la guerra xino-japonesa va posar
Corea sota l’òrbita de Tokyo amb les reformes de Gabo. El 1897 apareix la protecció
russa per lliurar-se del govern pro-japonès. D’alguna manera van portar a l’extrem les
practiques de les potències francesa o rusa cap el seu propi interès. Igualment i amb
millor fortuna des de Tòquio, Corea els ‘pertanyia a ells’ i després de la desfeta xinesa del
1895, la pugna de 10 anys per tota la Corea, amb l’aliança amb Anglaterra el 1902, la
derrota russa el 1905 ho van demostrar a bastament.

Un danès és l’assessor pel sistema de telegrafia, la posada al dia de la posta com a

mitjans globlitzadors, sota l’ordre d’un francès; la instrucció de l’acadèmia militar per un
francès que vivia dins la pròpia delagació francesa. Els ferrocarrils i telèfons sota el modus
operandi d’americans i japanesos. Almenys l’aduana era encara sota el control de palau a
les ordres de Mac Leavy. El mateix Sanders va ser fet fora per un altre assessor belga al
que van donar suport les legacions russsa i francesa.

Corea queda subjecta al control japonès entre el 1905 i el 1945. La gestació d’una política
panasiàtica va ocupar les trobades pels següents 40 anys, El Japó va jugar a ser el germà
major i millor adaptat al canvi de la modernitat. La perspectiva de ser colònia no deixava
respirar canvis pro llibertats individuals. Les concesions a companyies no japoneses van
ser depenents de ma d’obra japonesa com a tècnis d’obra i per tant sotmesos als
dictamens de l’ambaixada.
Des del 1884 el quarter japonès havia estat una veritable ciutat japonesa, i van prendre
mida a la cort que només podia fer el que a d’ells els intressava… excepte pel contrapes
que van fer alguns Americans. Per mostrar-lo gràficament donem les dades de població
japonesa en Corea: 2000 el 1888, 20.000 1898 138.000 el 1905.
Japó va comptar amb l’interés dels EEUU, que la va recolçar amb la preponderant figura
de John Hay, responsable de la política Xinesa de la ‘Open Door Police’.
Christopher Hitchens ens explica en la introducció del llibre de Sand com l’ambaixador
japonès, Baró Kogoro Kagahira, li va demanar que que permitís al Japó maximitzar totes
les ganàncies després de derrotar als russos ja que era en l’interès de Londres i també
Washington. Hay va acceptar mentre va mantenir la compostura d’estricta neutralitat.
L’acord de Root-Tahagira de 1908 va reblar la política dels previs 10 anys.
Com va escriure Sand (1916:201) qui va viure 8 anys a Seul, quatre com a assessor de la
cort entre 1900-1904 i que va impedir l’extensió del conflicte dels Boxers a l’Imperi coreà:
“Reform raised an obtacle in the way of annexation; there were no other explanation of the
presence of Japanese so frequently in major disorders in the provinces […] Hayashi was
the only one [ambasador] who had a definite policy, shaped down to the past detail.”

Notes al capítol 2.
<2.1> Guns arrived in Japan around 1543. A Japanese nobleman happened to be there, was very
impressed, bought the guns for $10,000, and had his sword-maker imitate them. Within a decade,
Japan had more guns per capita than any other country in the world, and by the year 1600 Japan
had the best guns of any country in the world.... Only in an isolated society, where there's no
competition and no source of reintroduction, can one of these fads result in the permanent loss of a
valuable technology. (Jarec Diamond, http://www.edge.org/3rd_culture/diamond_rich/rich_p8.html
<2.2> John E. Moser. Review of Nish, Ian; ed, Iwakura Mission in America and Europe: A New
Assessment, The. H-US-Japan, H-Net Reviews. July, 2000. URL: http://www.h-
net.org/reviews/showrev.php?id=4312

<2.3> CHOC (vol. 11:344)

<2.4> CHOC (vol. 11:302-03)
<2.5> Cummings (1997:102)
<2.6> Després dotze oficials del govern lideraran una missió per parendre de primera ma les
reformes al Japó sobre industria, comerce, defensa, educació, sistema legal i medicina (Pratt,
2006:194).
<2.7> Un sobreeixit assessor a la causa coreana va ser Foulke, qui provenent de Japó es va fer
càrrec de la flota coreana - i cassat amb una japonesa- va poder entendre les maniobres de
Tòquio. El general Legendre amb el vist i plau de Tokyo -ja que va participar en l’expedió a
Formosa va ser assessor militar. També el General Dye, que va ser director de l’acadèmia militar
amb èxit. Alguns dels seus cadets van formar-se a l’academia imperial de Tokyo i van treure de
les millors notes de la promoció (Sand: 48-9)
 3. El cas del Japó
En el cas de l’educació japonesa d’aquest període ens centrarem en quatre aspectes
pròpis que no trobarem a la Xina o a Corea:

Els quinze anys després de la pèrdua del poder del Shogunat mostren que el món
educatiu tenia unes característiques pròpies que els reformistes Meiji van saber canalitzar:
• iniciant un complex procés per dotar d’instrucció per a tota la ciutadania, sota
el poder de l'estat
• implementant els estudis en llengües estrangeres, factor clau per posar en
contacte el món occidental
• implantant les escoles pre-universitàries i creant una estructura educativa
superior (Va ser el primer país no occidental que ho va aconseguir i encara
és matèria d’estudi arreu.)
• fent una expansió colonial a Taiwan amb un sistema educatiu fet a mida de
les necessitats de la metropoli.

3.1. La fi de l’aïllament Edo: del Commodore Perry al Departament d’Educació

(1854-1869)
Aquest apartat vol mostrar en perspectiva com funcionava l’educació abans dels primers
decrets de l’era Meiji. Malgrat constar com un espai tancat, aquests anys de canvi van ser
molt importants per configurar les polítiques posteriors.

Destaquem que hi havia un sector privat evolucionant al ritme dels canvis socials que
abraçava diversos estaments (samurais i buròcrates, monjos i mercaders), i sense
contradir les directrius del poder, va aconseguir unes quotes altes d’alfabetització, amb
una curiositat per les matemàtiques que no trobem en altres llocs.

L’aristocràcia guerrera competia pel poder del Bakufu i els clans del sud-oest van fer el
possible per aconseguir més coneixement pràctic d’Occident per totes les vies possibles.
Els canvis socials i econòmics van permetre que més població tingués accés a l’educació i
per fi el viatge de joves samurais a Europa o Amèrica fora permés pel govern.

La varietat d’escoles ja parla de la riquesa d’opcions. Hasegawa esmenta les següents

<3.1>:
 “1. Syouheizaka Gakumonjo: the highest national educational institute
2. Hanko: once a warrior's school, later a public local university
3. Gougaku: Village School
4. Terakoya: Private "Home School" for ordinary children
5. Shijuku : Private Home Schools as Higher Educational Institutes
6. Yo Gakko: School of Western Study”

Les caracterítstiques que assenyala són aquestes: la primera, Syouheizaka Gakumonjo,

va ser fundada el 1632 i servia de centre oficial, una mena d’universitat, sota la protecció
del govern. La portava el Daigaku Kashira (rector) nom que donarà pas al nom
“universitat” (Daigaku) posterior - i control·lava la institució oficial, inclosa la formació de
mestres. Els alumnes eren vassalls del Shogun.

La segona, Hanko, servia a la classe samurai de cada daimyo, uns 250. Es van modelar
a partir de l’anterior, però amb els anys van acceptar gent plebeia, i en aquests anys van
incloure saber occidental, primer medicina i astronomia, i després holandès,
matemàtiques i estudis militars. Les escoles del poble, Gougaku, tan podíen ser publiques
com privades, peò necessitaven la sanció de Syouheizaka Gakumonjo, i el nivell
acadèmic era prou bo. N’hi havia unes 120 a la fi del període Edo.

Les escoles populars, Terakoya, donaven formació d’alfabetització: lectura, càlcul i

escriptura. Els mestres eren diversos (doctors, cal·lígrafs, samurais o monjos) i n’hi havia
almenys una a cada poble. Més important van ser les Shijuku perquè el nivell solia ser
més alt. N’hi havia especialment dedicades als clàssics confucians o als shinto, però
també al Rangaku, el saber holandès ( Holand + gaku > pronunciat ‘oRan en japonès)
<<3.2>

El govern i l’oposició s’adaptaven a les noves tecnologies del moment. Després de la

visita de Perry el 1854, l’anglès forma part de les prioritats. I es forma el centre oficial
d’astronomia, Tenmonkata, on va ensenyar Verbeck el 1853 <3.3>, i un centre mèdic,
Igakusyo, on seguien el saber occidental i ja es vacunava. El primer va ser convertit el
1856 en un centre d’estudi i recerca occidental, Bansho Shirabesyo, amb més d’un
centenar d’alumnes brillants, que una década més tard es va convertir en Kaisei jo
(Escola Kasei). El segon es va convertir en un institut de medicina, Seiyoh Igakusyo.
Tots dos esdevendirien Facultats de la Universitat de Tòquio.
3.2. Les escoles de llengua estrangera públiques
El ministeri d’assumptes estranges (Gaimushô) va fundar el primer ministeri d’educació,
Monbushô, va va assumir el control de l’educació en llengües estrangeres el 1873. Així va
incloure les dues entitats existents, el Yô gakuyo que essenyava llegües europees
(anglès, francès i alemany; més tard rus) amb el Kan gakuyô que ensenyava xinès <3.4>,
en una única Escola de llengües estrangeres, Gaiko kugo gakuyo.
Aquí les necessitats del govern va crear dues seccions, una per traductors i altra per
estudiants que anaven a cursar estudis en la universitat Meiji. Com a resultat els idiomes
‘secundaris’ (xinès i rus, després coreà) van establir-se com a estudis de llengües, mentre
anglès, francès i alemany servien de preparació als estudis universitaris. El xinès va
seguir cultivant-se en les escoles dels grups conservadors.

Com que d’altra banda existia el Kaisei Gakkô (que recuperava l’antiga escola fundada el
1856 , i la nova Primera escola universitària d’alemany, (amb un professor enviat pel
govern Prussià, R Holz). Aquests tres entitats es van convertir en la prestigiosa Escola de
Llengues Estrangeres de Tòquio. La doble escala de funcions, es va perpetuar amb el s
Cursos d’especialització, Senmon Gakko, amb professors estrangers que portarien a
disciplines en els camps científics <3.5> . Mentrestant per preparar els cursos impartits en
anglès el departament d’angles es va segregar i va marxar a Tokyo Daigachu Yobimon,
College Preparatori de la Universitat deTokyo. La primera Higher School <3.6>.
i els que anven cap a la traducció els Gaikokugo Gakko amb el xinès, el rus, després
coreà al 1880).

La tercera organització es va fer el 1884 quan els cursos específics d’empresarials. En un

primer moment el College de Business, Kôtô Shôyô Gakkô es va afiliar a l’Escola de
Llengues estrangeres de Tòquio. El 1885, finalment, L’escola de Business de Tokyo
també es va afegir. Les seccions de Francès i Alemany van deixar l’escola internacional i
es van integrar al Tokyo Daigachu Yobimon, College Preparatori de la Universitat
deTokyo:
“The Chinese, Korean, and Russian students suddenly found themselves thrown in
with sons of merchants who had been studying business when they themselves had
until then been part of the elite track of Meiji foreign language students.”

3.3. El procés d'escolarització sota el ministeri d'educació.

En el cas dels Meiji, els dirigent van anar ràpidament a un salt endavant, quasi al buit, que
va fer que les directrius del govern avançaren tan pragmàticament com va ser possible
com veurem. El que calia era que les reformes foren pensades en profunditat i el més
difícil posades en marxa en el mínim de temps possible i amb rígida ma de govern que no
va dubtar canviar la direcció del plan quan no funcionava.
ES interessant subratllar que el 1870 el govern va fer una llista de quins països
interessava estudiar, i què caldria aprendre de cadascú d’ells.
La informació recollida fins aleshores pels líders reformistes Meiji ja mostra que anvaen
molt encaminats. Aquells alumnes van aportar en els subsegüents anys els coneixements
que s’implantaria en el model educatiu encara per decidir.
Britain: machinery, geology and mining, steel making, architecture, shipbuilding,
cattle farming, commerce, poor-relief;
France: zoology and botany, astronomy, mathematics, physics, chemistry,
architecture, law, international relations, promotion of public welfare;
Germany: physics, astronomy, geology and mineralogy, chemistry, zoology and
botany, medicine, pharmacology, educational system, political science, economics;
Holland: irrigation, architecture, shipbuilding, political science, economics, poor-relief;
U.S.A.: industrial law, agriculture, cattle farming, mining, communications,
commercial law (Nakayama, 1989, p. 219).

Algunes dades per situar-nos foren aquestes. El ministeri d'Educació es va crear el 1871,
depenent del d'Assumptes interns. Per comparar Gran Bretanya el va instaurar el 1870.
Fins aquells moment l'ensenyament vocacional i l'escolarització ordinària eren cossos
separats. El 1872 sobre el paper s'aprova el grand plan, seguint el model centralitzat
francès, amb uns centres depenent del govern central:
“8 university districts, each of which was divided into 32 middle school districts, and
each of these into 210 primary school districts, with one primary school in each. The
primary schools were to be divided into higher and lower, each with a 4-year
curriculum” <3.7>

Va ser impracticable, i no no ser possible ampliar en els posteriors cinc anys per falta de
recursos i problemes organitzatius. Les dos grans reformes van ser les del 1879 i la del
1886. El 1876, Tanaka Fujimaro, havent estudiat el sistema americà, va treballar per
adaptar-lo, el qual als tres anys es va rectificar i es va copiar un sistema descentralitzat
seguint les guies dels assessors nord-americans (David Murray) el 1879. Aquest any es
promulgà les Kyoiku Rei, (Normativa del sistema educatiu) amb un complex grau de
nomenclatura, encara vigent en gran mesura <3.8>.
Es passava els costos a les entitats locals. No va quallar tampoc i va baixar l'assistència
escolar en el camp. A canvi, va ser factible obrir escoles privades (miscel·lànies) que van
ampliar la base educativa en nombre d'escoles. A la fi, el 1885 l'estat va passar a pagar
els mestres de l'escola elemental <3.9>
El segon canvi va ser Les Ordinances del 1886 quan el ministre d'educació Mori Arinori,
va publicar quatre decrets per regular tot el sistema, amb més pés en l'atribució de
subjecte cívic cap a l'estat amb l'Ordinança Moral. Des de l'escola elemental a la
universitat, creant ara noves escoles pre-universitàries.

3.4. La recerca del model d'universitat Japonesa.

Haver de crear un nou sistema sobre el passat va suposar que es partia d'un món
confucià i es volia anar cap una educació occidental. Per mostrar els canvis hem trobat
bona companyia a Hasegawa. Exemplificarem una milenària institució educativa, com ho
era el Daigaku, on els polítcs Meiji van acollir-se a aquesta denominació per encabir la
nova educació universitària. Igualment la posició de Professor, va ser enunciada amb el
concepte Hakase (Doctor) que implicava un buròcrata de l'època previa. Les persones
que volien impossar una educació clàssica mab arrels més confucianes, budistes o
shintoistes van lluitar dos anys i no va funcionar. Per tant es va tornar a començar de nou
el 1871 amb el nou Ministeri d'Educació. Si en el sistema previ estudiar havia estat una
ocupació privada, en la nova era quedava sota la responsabilitat de l'estat.

Tras dos anys difícils es va publicar l'Ordinança dels Sistema educatiu (Gakusei) el 1872.
en el qual es va definir el rol d'aquesta: "university is the higher educational institute to
teach the advanced subjects of specialty. Its five departments are Science, Chemistry,
Law, Medicine and Mathematics. These are mostly four year courses." <3.10>
Durant cinc anys el mateix concepte d'Universitat va fluctuar entre les escoles existents
que an apareixer el 1869 adaptant les existent (veg. cap 3.1). Així hi hagué dues escoles
dites Senmon Gakko nacionals, l'Escola Kaisei School (Tòquio-Kaisei Gakko, que havia
estat la Universitat del Sud) i l'Escola Mèdica (Igakko, previament la Universitat de l'Est).
El 1877 van fusionar les escoles especialitzades (Kaisei i la Mèdica) per formar la
Universitat de Tòquio amb els seus quatre Facultats: Dret, Quimica, Tecnologia i
Medicina.
En general podem acceptar que moltes idees van arribar i es van probar entre 1870 i 1885
al Japó. Nakayama les desciu així:

“French administrative organizations and bureaucratic coordination systems,

Pestalozzi's developmental educational system, Herbartian moral centered-
pedagogy, German university models and structures for academia, Anglo-American
ideas of utilitarian education, American liberal arts philosophy and American
pragmatism, especially John Dewey's educational philosophy” (Nakayama, 1989,
pp. 31-48).

Un tret del sistema universitari japonès va ser la fidelitat a la causa nacional dels
estudiants que van anar a l'estranger. En la gran majoria dels casos les costoses
despeses van repecutir grandement en una bona implementació de competents
professors o tècnics en les dècades posteriors. Si en un primer moment van anar a
França, Estats Units i Gran Bretanya, a partir del 1880 es decanten pel model educatiu
alemà <3.11>, més centrat en la recerca centralitzada pel govern prussià. Aquest
fenòmen va ser compartit per els nacions en desenvolupament. La ciència alemanya va
avançar a partir d'instituts nacionals de recerca, centres guvernamentals que van
permetre multiplicar el nombre d'estudiants, especialment en els camps de la fisica, la
fisiologia i la quimica. La necessitat d'una normalització dels llibres de text per poder
repetir els experiments, com el professorat esdevenen part dels sistema educatiu, essent
més afí a les noves directrius d'aquesta etapa Meiji que el sistema anglès més derivat cap
el mercat i menys regulat que depenia de trobar capital entre els industrials dela societat.
Del sistema americà s'agafen les disciplines de camp, que tenen més a veure amb la
realitat pròpia (geofísica, metereologia, astronomia).

3.6. La implantació de la nova universitat.

La Universitat Imperial es nodria de les escoles especialitzades (Senmon Gakko) i havia
de fer una selecció molt important. Hi havia 5 facultats, Dret, Medicina, Tecnologia,
Literatura i Ciència. El 1890 es va afegir el sisè: Agricultura. S'oferien programes de tres
anys, excepte de quatre per medicina i de dos per tecnologia.
En aquest període calia dotar al país de nous professionals, cap a la burocracia, la
política i la industrialització. Les escoles privades van anar augmentant per proveir de
places a la població que no podia aribar a la Universitat. Aquestes eren:
 Tokyo Law School (in 1879), Meiji Law School(1881), Tokyo Senmon Gakko
(1882), Kansai Law School (1886); Nippon Law School and Sensyu School (1889).
La mateixa Universitat Imperial va expandir-se més enllà de la Capital que es va fundar el
1886. Després de fundar-se la segona a Kyoto el 1897 el segle XX va viure una gran
expansió universitària en l'Asia Oriental <3.12>.
Però en l'apartat de l'educació terciaria, complementant a la Universitat Imperial, el camí
més difícil va ser l'obertura de l'estatus universitari a les escoles dites miscelanees. El
1899 s'aprova l'Ordinança per les Escoles Privades. La primera va ser la Tokyo Senmon
Gakko el 1903 amb el nou nom de Universitat Waseda. Un cop fet elprimer pas van seguir
moltes, de tal manera que en 6 anys hi havia 15 de 63 <3.13>.
L'escola privada de Fukuzawa, Keio-Gijuku, va impartir classes al nivell terciari des del
1890 amb professorat americà. També Tokyo Senmon Gakko i Doshisya English School
van mantenir una estructura més complexa amb diversos departaments. Per veure el
paper d'aquestes escoles en el sector públic el 1902 tenia 6.000 alumnes en el nivell
preparatori, 1800 en l'universitat, mentre que les privades escolartizaven 14.000 (uns dos
terços). Hi va ajudar la incorporació femenina <3.14>.
Sorprén el control estatal del nivell universitari que no va perdre fins el 1918 amb acceptar
Tòquio com l'unica amb dret a dir-se Daigaku (universitat). La Universitat Waseda havia
aconseguit establir acords universitaris amb EEUU abans de ser acceptada per la
normativa imperial. Després ho va aconseguir amb altres (University of Chicago el 1901,
Pennsylvania el 1906, o Princeton el 1908).
El 1918 es va publicar l'Ordinança Universitària. Totes les universitats encara no van ser
exempts de la conscripció militar. En el sector públic van aprovar-se tres noves
Universitats de Medicina i una generalista en Osaka. En el sector privat totes van adquirir
la categoria pròpia de Daigaku <3.15> entre el 1920-21. D'aquesta manera Japó tingué 21
universitats que van arribar a 46 deu anys més tard creant una sòlida base educativa per
al país.

Així consta que la universtitat japonesa va modelar-se a partir de l’alemnaya. Encara que
no exactament, ja que els reformadors van tenir al cap la idea pràctica dels models
liberals anglosaxons. Contrastant les diferències amb Alemania que assenyala Zha:
“Japanese university science was independent of the humanities (philosophy).[ ..] In addition,
the traditional vocational subjects of the modern applied disciplines, such as technology and
agriculture, were, in contrast to the set up of western higher education at this time, elevated
to the university status.” <3.16>
Per veure algunes dades <3.17> tenim a l’annex1 aquestes taules
Figura 2. Taula 11. Canvia de les ratio d’assistència escolar
Figura 3. Escoles Nomenclatura en japonès i traducció en anglès
Figura 4. Sistema Escolar Japonès 1890-1936
Figura 5. Dades sobre la formació de mestres (pag. 208 document)

3.6. El món educatiu en el Taiwan colonial (1895-1928).

Recordem que Taixan va ser annexionada el 1895, precedint en 15 anys a la de Corea
(veg. Capítol 5). Taiwan portava un segle i mig sota el control dels Qing, però
lingüisticament era diversificada, especialment en dos comunitats; els nadius del nord uns
200.000 i de l’altra els emigrants de les costes del sud uns 2 milions, que parlaven hakka i
min, i havien tingut una educació clàssica accesible a molt poca gent. Existien les escoles
de la comunitat i els tutors que preparaven pels examnes oficials. Una dada, es va
convertir oficialment en Província xinesa només el 1887!

Hem decidit vure com era una latra colònia japonesa perquè erà un bon contrapunt amb
les dificultats de l’escola a Corea (veg. apartat 5.6). Per mantenir unes colònies sota
control la japonització era essencial. Seguim majoritariament a Myers (1984). A Taiwan la
primera acció escolar en aquest sentit la va prendre Izawa Shuji que va oferir
escolarització gratis, va portar graduats del Japó i va formar-los intensivament en les
llengües locals. Els alumnes van venir de totes les classes socials, joves i adults, i durant
dos anys va ser un èxit. També va instituir la Escola de Llengua Japonesa, un vehicle
perfecte per millorar en les expectativas que s’obrien.
Quan aquesta despesa no va poder entrar com a costs militars, el quart Governador-
militar, Kodama Gentaro, va fer un programa que va durar 8 anys on va portar l’escola
elemental a ser costejada per les comunitats locals. El responsable va ser un enginyer,
Goto Shimpequi va tractar amb les tres entitats educatives: shobo (xinès shu-fang,
acadèmies privades), les escoles religioses i la nova escola dels colonitadors.

Va crear l’escola japonesa elemental pels colonitzadors, i va englobar totes les activitats
escolars dels taiwanesos en les shobo. Aquestes van segfuir amb els estudis tradicionals.
Sí que va intentar captar les clases dirigents que no van marxar al continent i s’afegí
estudis dels clàssics xinesos al costat de japonès aritmètica i ciència elemental.
A partir de cinque curs s’ensenyava els clàssics confucioans en japonès

Va tancar l’Escola de Llengua peruqè no hi hauria sortida per tants méstres després.
Va crear una doble via, així els japonesos van estudiar cultura de Taiwan, amb
apenentatge de la llengua inclosa, i les taiwanesos van optar per la nova escola mèdica
de nivell de batxillerat amb 50 graduats per any apartir de 1899.
Entre els 1900-1906 els shobo van ser més controlades per less autoritats japoneses
(aprovació dels llibres de text, introducció de més hores de japonès i aritmètica) i la
necessitat dels professor d’assistir a cursos d’estiu per preparar a gent en tasques
administratives va fer que anès perdent vitalitat. Així cada cop més estudiants amb
recursos econòmics anaven a estudiar secundària a Japo.
Les escoles missioneres, poques, s’ocupaven de nens i noies i van interferir poca amb la
vida educativa. Se’ls va permetre seguir amb la instrucció cristiana, no així al Japó i a
partir de 1905 van haver d’ensenyar japonès. En general els missioners van veure una
millora general respecte al període anterior.
Mentre tant s’ha consolidat els sistema educatiu japonès a l’illa pels colonitzadors.
Cap el 1915 s’inaugura la primera escola media pels taiwanesos a Taichu, amb donacions
de la classe alta local. Acabada la contienda mundial s’amplia la xarxa amb escoles de
secundària i tècniques de dos anys. Un cop guanyats els dirigents, la integració en una
xarxa única fou ràpida, i fins i tot estaven d’acord que el sistema educatiu japones era
lamillor solució. Quan el xinès fos una matèria optativa el 1922, es va optar per demanar
l’ensenyament del dialecte local però sense cap èxit. Aquests van continuar l’èxode a les
escoles liberals o universitats al mateix Japó (uns 2400 aquell any).
Cap el 1920, el 20 per cent dels nens locals estaven escolaritzats. Tot el sistema educatiu
era ja el colonial. Els habitants van haver d’esperar a 1928 per tenir accès a estudis
superiors: la Universitat Imperial Taihiku, amb només dos facultats: Literatura i Política; i
Ciència i Agricultura. Amb poques places, va servir més per donar estudis als
colonitzadors que als locals.

Notes al capítol 3.
<3.1> Wataru Hasegawa (1999) Japan's System of Post-Secondary Education. Font:
http://www.kcg.ac.jp/kcg1/student_html/jspse.htm
<3.2> Entre les més de 1000 escoles destacarem aquestes: 1- Narutaki Juku fundada per von
Siebold a Nagasaki a prinicipis de segle, i enfocada ala medicina i les llengües; 2 Teki Juku
fundada per Ogata Kouan, que donava totes les facetes del Rangaku i amb estuiants tan
importants com Fukuzawa; 3- Syoukason Juku, fundada per Yoshida Shouin, molt enfocada a
aspectes polítics i militars on va estudiar Itoh Hirobumi .
<3.3> Verbeck ensenyava anglès i ciencies politiques i el primer ministre Takahashi va ser alumne
seu. Va publicar el Satsuma Dictionary, el primer imprès al Japó. Va esdevenir profesor a la Kasei
Jo (Escola Kasei) el 1869.
<3.4> “Second second language” (daini gaikokugo) was an odd appellation that meant Chinese
was taken as an elective other than English, or other than the language of the student’s
specialization. Wataru Hasegawa (ib.)
<3.5> any of the languages taught at the Higher Middle Schools could then be used as subjects
on the University Entrance Examination, which gave an early toehold in the larger university
system.
<3.6> the elitist Upper Middle schools that stressed science and foreign language skills for a tiny
minority of students bound for universities. These seven schools traced back to the early Meiji
period.
<3.7> i <3.9> font http://www.unu.edu/unupress/unupbooks/uu36je/uu36je0e.htm#japanese
modernization and education take off and fall
<3.8> Hasegawa ib. “elementary school, secondary school, university, normal school, Senmon
Gakko, and other miscellaneous schools.”
<3.10> Wataru Hasegawa (ib.)
<3.11> “Between 1815 and 1914, there was an extraordinary migration of about 10,000 American
students to Germany. In the year 1890, American students accounted for 21.9% of the enrollment
at Gottingen.” font: Kemal Gürüz (2007) Quality assurance in a globalized higher education
environment: an historical perspective.
<3.12> Kyushu a Fukuoka i Hokkaido a Sapporo (1903), Tohoku a Sendai (1909), Osaka i
Nagoya (1931). Dues van ser ubicades en les colònies: Keijo a Corea (1924) i Taihoku a Taiwan
(1928).
<3.13> “Following the example of Waseda were Chuoh, Meiji, Rikkyo, Ritsumeikan, Kansai and
Doshisya. Other religious schools also followed, such as Ohtani University and so on. By this point,
in 1905, the number of the Senmon Gakko classified as "university" was 15 out of 63” <*>
Hasegawa (ib.)
<3.14> Hasegawa (ib.) “the Japan Women's School (later Japan Women's University), the
Women's English School (later Tsudajuku University) and the Tokyo Women's Medicine Senmon
Gakko (Tokyo Women's Medical University).
<3.15> Hasegawa (ib.) “Osaka Prefecture Medical University in 1919, Aichi Prefecture Medical
University in 1920, Kyoto Prefecture Medical University in 1921 and Osaka City University in 1921
[..] Waseda University and Keio University, Chuoh, Hosei, Meiji, Nippon, Kokugakuin, Doshisya in
in 1920. [...] The very next year, Tokyo Jikeikai Medical University, Sensyu, Rikkyo, Ritsumeikan
and Takusyoku University were approved”.
<3.16> Zha, Qiang (2004) Foreign Influences on Japanese and Chinese higher education: A
comparative analysis. hep.oise.utoronto.ca, volume 1, issue 1, 2004, pp.1-15.
https://jps.library.utoronto.ca/index.php/hep/article/view/572/650#
<3.17> Dades importants en l’educació al Japó > pag. 41-45 document (pag 31-35 pdf).
http://www.jica.go.jp/english/publications/reports/study/topical/educational/pdf/educational_02.pdf
4. XINA. El canvi social de l'educació: entrebancs i lenta aplicació

4.1. Sobre com aprendre anglès, i aprendre ciència fins a la desfeta contra el Japó
(1895).
A començament dels 1860 sembla que Xina pot fer un salt endavant per aconseguir entrar
en el món universal de la ciència. En primer lloc, l'economia va augmentat els intercanvis i
les escoles marítimes comencen a ensenyar les matèries occidentals.
La dècada dels 1860 va ser tranquil·la políticament per a Pequín i s'esperaven resultats
pràctic s en aquests anys. La necessitat de tenir una institució on poder crear una escola
de caire occidental va ser de difícil conjunció en un entorn hostil.
Si en un primer moment es fa una petició a la cort per crear un cos dins del nou ministeri
d'exteriors,Tsungli Yamen, aquesta ha de passar una sèrie de fases a Pekin que
necessiten temps, aspecte que la dinastia no va tenir en cmpte. Primer, les propostes
d'autoenfortiment de personatges significatius no tenen la rebuda esperada en els
superiors. Després, estan les faccions de la cort que aturen el procés com a joc de forces
a voltes desconcertants, i que la necessitat queda amagada sobre el tacticisme. Ho
veurem a continuació.

Les duanes marítimes, gestionades per infatigable Robert Hart (Spence, J.: 1986)
permeten disposar d'ingressos que la cort gestionarà a quatre projectes que ens
interessen: Les Escoles d'Intèrprets, els arsenals i l'armada (incloent-hi les escoles); i
l'enviament de les missions a occident. Hart va ser un bon conseller al llarg de 35 anys
que reportava diners a la cort, dins de l'esquema d'usar 'bàrbars' per controlar als bàrbars.
Va ser un advocat d'incloure programes immediats de llengua i de matemàtiques.
L'escola d'intèrprets (T'ung-wen Kuan) va néixer el 1863 una mica a contracor, i per tant
amb limitacions diverses. La mateixa fundació es va fer a partir d'una antiga escola de
llengua russa de feia un segle que havia quedat sense ús a Pequín, sent la Xina un país
que no era molt donat a innovar. Els alumnes es van restringir inicialment a 24 de les
nobles famílies manxús de les 8 banderes. Si aquestes persones havien de tenir una gran
predisposició a prendre no va quedar clar en els primers cinc anys d'existència. A més
s'intentava des de la cort que foren escoles de diplomàcia, i que havien de proveir
traduccions per obrir la Xina al món enfortint el govern.
Xina no va permetre a aquests estudiants abandonar els seus estudis clàssics per ser
substituïts per altres d'occidentals: l’essència d’aprendre continuava sent la de la moral
confuciana. Fins i tot el fet de tenir professorat estranger, i donar-li a aquest la categoria
de 'professor' ja suposava quebrar la tradició. Un eminent renovador com Li Hung-chang
des de la seva provincia de Canton recomana obrir-ne dues més a Canton i Shanghai
però amb la intenció d'estudiar matemàtiques i ciències, però moure la lenta roda de la
inèrcia dels Qing costarà més d'una dècada i que amargament pagaria en les guerres
contra França i Japó quan l’armada xinesa va perdre.
A l'estiu del 1864 s'obren les dues escoles que queden sota jurisdicció provincial; però
ara el problema són les matemàtiques que no està clar si cal fer una gran aposta pel
saber occidental si el que importa són les valoracions ètiques de l'aprenent. A més, es va
engrandir la diferència, perquè després de finalitzar un programa de tres anys els
candidats de Pequín que havien aconseguit el diploma eren reconeguts <4.1>.

El currículum estava carregat de estudis confucians perquè els alumnes havien de passar
un examen de grau oficial, perdent energies que no dedicaven al saber occidental.
Com un caprici del destí, sota la petició de Hart es fa una traducció de l'obra de Wheaton,
Elements of International Law, havent estat traduïda per J. Fryer i William A.P. Martin el
1863 serveix per guanyar un pleit diplomàtic i aconsegueix ajudar a decantar l'esforç cap
a coses més pràctiques. Martin, amb el suport de Hart i l'ambaixador nordamericà
Burlingane es fa amb una plaça de professor d'anglès. Sempre decidit a portar la ciència a
Xina com a avantsala de cristianitzar-se. Quan el 1865 li ofereixen una plaça de professor
d'anglès accepta, però veu que no cal quedar-se en un simple professor de llengua <4.2>.
Dos anys més tard li ofereixen ser professor de Dret internacional i Ciències polítiques. Va
començar amb Física i Matemàtiques i quan es va contractar més personal va anar
afegint Química, fisiologia i Medicina. Passant a ser director de l'escola el 1869, va
dissenyar un programa per vuit cursos. Però ja veia que havien passat 7 anys des de que
va entrar i la velocitat era desanimadora. Donant dades dels primers 30 candidats només
5 es graduaren. El millor exemple d’aquest ambient reaci a la modernitat entre el seu
entorn el tenim quan va comprar un recent aparell telegràfic que va fer transportar a
Pequín i un cop muntat els hi va fer provar als lletrats adequats. Quina seria la sorpres de
Martin quan va veure que un cop superat l'entreteniment i la sorpresa, els superirors no
van fer menció per a futurs cursos en el curriculum i va quedar arraconat”as old lumber in
the school's museum”. Així la Xina va anar perdent empenta en els canvis a venir a
diferència del Japó que els adaptava tan aviat com podia.
L'altra opció en els ensenyaments tècnics en les escoles de l'Arsenal Kiangnan a
Shanghai I la Escola de l'Armada a Fuchow. Aquestes es van fundar el 1867 constant de
dues branques del saber, la francesa i l'anglesa:
The 'French division' of the school, taught by Frenchmen, concentrated on naval
construction and design. In addition to French, a good dose of mathematics
including analytical geometry and calculus; [...] Cadets in the 'English division' of the
school went through three years of theoretical navigation (taking courses in English,
geography, plane and spherical trigonometry and nautical astronomy) <4.3>
Només despres de set anys ja es veien els fruits quan aquests aprenents ja podien pilotar
moderns naus europees. Aquests alumnes de les escoles de la costa podien ser la
promesa d’un canvi d’actituds. Ells van demanar per anar a estudiar a Pequín en la
propera década I els que sí que van portar el canvi a la Xina i entre els seus primers
graduats tenim a Yan Fu que vint anys més tard esdevindrà un influient traductor i
introductor del pensament occidental.
L'Escola Jiangnan de Shanghai per a l'Armada va començar amb un departament de
traducció molt específica sota les ordres de J. Fryer qui en una década va produir una
considerable quantitat d'obres. El problema va ser que la distribució de les còpies no
anava acompanyada de l'esforç. L'Escola va tenir un nou edifici el 1869 i els alumnes van
arribar i es van preparara bé. aquí els entrebancs van ser un dirigent local que va
redisenyar els estudis cap a la banda més confuciana l'any que va ser director cap el
1870. Superat aquest moment el camí semblava anar a Europa a tenir una formació sólida
de quatre a set anys. La manca de presssupost va portar a quasi eliminar la divisió
francesa el 1875.
Tanmateix les escoles tècniques van anar fent camí lentament. El 1875 van poder
separar-se dels estudis clàssics i deixar-los en el currículum a la mínima expressió,
cocncentrant-se en el necessari. Els nous quaranta estudiantses van dividir en tres
grups: : arquitectura naval, enginyeria marina i ciència militar.
Es va endegar un programa a llarg termini per portar joves graduats per un curt periode de
tres-sis anys a Europa que sí va ser un èxit amb 4 editions entre 1877 i 1897<4.4> .
Sobre els alumnes que anaven a l'estranger hi hagué una gran esperança al programa
que va dissenyar Yun Wing per portar joves xinesos als EEUU i que va entrar en
funcionament el 1872 Chang, (2003:105-7). Wing va intentar fer seu el somni de canviar
el futur de la joventut del país per l'educació, però no va poder tornar a Xina i tenir una
bona remuneració <4.5>.
Aquest programa constava d'estudiar immers en el món acadèmic americà durant quinze
anys, molt car per les fallides arques dels manxus. Durant quatre anys van arrivar 30 nous
estudiants -la majoria de Cantón- a Conneticut. Es va aturar el 1881 per dues coses: els
joves de quinze anys <4.6> es van tornar massa desarrelats pels gustos dels supervisors
manxús i Washington no va permetre estudiar els joves a l’Acadèmia Militar de West
Point. Malgrat això si van poder participar en les carreres professionals que aferien la
nova industria xinesa dels 1880. Cal precisar que molts d'ells deseperats de la lentitud
dels canvis van ser partícips de l'enderrocament dels Qing.

4.2. Quatre personatges per contar una història de la educació a la Xina. Pag: 38-49
Podem emmarcar aquest apartat amb l’educació dels quatre dirigents més famosos
nascuts en aquells anys (Sun Yat-sen, 1866; Chiang Kai-shek, 1887; Mao Ze Dong, 1896;
i Deng Xiaoping, 190 <4.7>. En cada cas ens hem centrat en un aspecte de la seva
formació que amb dificultats va arribar al món de l’educació universitària:
a) Sun va tenir una educació primària normal i després una de tècnica –mèdica- amb els
missioners anglosaxons amb els britànics;
b) Chiang que provenia d’una familia acomodada a la que calguè adaptar-se a la nova
educació secundària encara amb els manxús; i va anar-hi al Japó per una educació
marcial;
c) Mao va aprendre del món de manera autodidàcta i va arribar a tenir un diploma de
mestre. Va viure moltes hores en la biblioteca, amb la lectura de temes que
l’interesssaven, i va destacar en l’art de l’oratòria i com agitador de conciències amb
revistes juvenils fent servir la nova llengua més planera; i
d) Deng no es va graduar. Participà en el programa ‘estudiar i treballar’ a Europa on es va
ser considerat ‘doctorat en multicopista’ en les seves actitats clandestines. Va adquirir
formació universitària en la Universitat Comunista de Moscou.

Cas A. El primer, Sun Yat-sen (1866-1925).

Sun provinent de la zona comercial de Cantón, va ser fill d’un camperol afortunat que va
iniciar l’escola elemental al seu poble aprenent els classics de sol a sol com era costum. Per
fortuna va entrar en contacte amb missioners protestants on aprengué els coneixements
bàsics (religió i una mica de geografia, història i matemàtiques) i una mica d’anglès qui li
donà una carta de presentació quan es va reunir amb el germà gran emigrat ja a Hawai.
Arriba el 1879 i el germà era comerciant, amb la carta pot entrar a l’escola Sant Lluís de
l’American Missionary Society (Soulien 1932:23-30) on frequentà l’ensenyament secundari
per dos anys i va sol·licitar l’admissió al college preparatori de l’illa aconseguint el primer
lloc. El 1883 retorna a Xina per continuar amb els clàssics i història. En acabar, va al centre
de l’American Missionary Society per demanar feina –com a missioner- però el missioner-
doctor John Kerr li va ajudar a trobar un treball en un hospital de Cantón on va poder
pagar-se els estudis en l’Escola d’Estudis de Medicina General (Puo Tsi I Sio-Siao). a
estudiar a Hong-Kong en el College of Medicine (més tard Queens College) on s’estudia en
anglès però també s’aprèn llengua xinesa per després continuar la carrera de medicina a
Hong-Kong al nou centre hospitalari, Alice Memorial Hospital, que s’inaugura el 1887. Allà
coneix el doctor James Cantlie que serà de gran ajuda per ell durant els cinc anys d’estudi.
El 1892 es gradua obtenint el diploma de ‘Licenciate in Medicine and Surgery’ –que encara
es conserva <4.8> -, entra en política i treballar a Macao, Guangzhou i Honolulú.

Destaquem que el president Sun va tenir 15 anys d’escolarització que per una persona
pobre com ell ja indica la dificultat que suposava. Dels 15, sis anys foren a la Xina i nou a l
´estranger –Hawaii amb els Americans i a la colònia britànica de Hong-Kong. Com era l
´educació normal a l´Imperi del Centre en aquests anys 1860-1890? La resposta ens
ajudarà a veure les mancances per modernitzar l´educació a la Xina.
En l’educació xinesa, no hi havia una idea centralitzadora ni una institució central per
tothom. Les escoles oficials eren molt limitades en quant a número d´estudiants. Per tant
la gran majoria d´institucions eren petits centre privats. Cada població havia d’instaurar
una mena d’escola alternativa (les she-xue i les i-xue -escoles del poble i de caritat,
respectivament) on s’aportaven els rudiments de l´alfabetització, saber llegir una mica i
repetir els texts obligatoris.
L’escola elemental durava uns tres anys començant als 7 anys que és el que va tenir Sun
Yat-sen, que sent de minoria Hakka i pares pobres no va tenir cap opció d e continuar
amb els estudis. En aquesta època si pensem en els continguts no hi havia gaire contacte
amb el món occidental, ni tan sols les matemàtiques. Els alumnes importants tenien un
preceptor privat per aprendre els clàssics, i els que s’ho podien permetre, pocs, anaven a
les escoles.
Podem comentar que per tenir contacte amb el pensament occidental calia anar a fora i a
buscar-lo amb els misioners. La primera escola missionera en territori xinès comença el
1844 en Ningbo al sud de Shanghai que en mig segle va esdevenir el Hangchow
Presbiterian College<4.9> . Al costat tenim el prestigiós St. John's College de Shanghai
que es forma d'unir dos internats.
Sun va fer justament això amb molta fortuna en tres ocasions. Primer als 10 anys al tenir
uns veíns protestants. Després Sun va poder cursar la escola secundària en Hawai,
encara no un nou estat dels EEUU, i retornà al centre d'estudis mèdics de Hong-kong
(vegeu 4.3 per les escoles mèdiques). La seva escola a Hongkong el 1885 no era més
que un centre on la població xinesa podia obtenir una mínima formació fent pràctiqeus en
les diverses clíniques de la colònia. Finalment en els estudis tècnics, el doctosr Kerr i
Cantlie van aconseguir que es beneficiès d´un sistema educatiu anglès perquè li havien
vist un jove prometedor, el primer una beca d`estudi del govern pel jove que així va poder
obtenir plaça en aquests estudis i el segon animat-li a fer una consulta privada a Macao i
Canton. El centre es mantenien amb diners de la colònia, xinesos majoritàriament, i
gestionat per la London Missionary Society. El College <4.10> va néixer a partir d´una
necessitat de la població xinesa però no va ser recolzada pel govern de Londres i sempre
va dependre de patrons privats, en la década dels 1900-10 va tenir també suport dels
governadors xinesos de Kwang-dong i Kwang-xi, però l´era republicana tampoc va donar
els fruits que s´esperaven.
Els seus contactes el van portar a veure graduats en diverses institucions i va ser
transcendental en la tria del el primer ministre de sanitat del govern republicà provisional
(també estudiant a Hong-kong) i del primer ministre d'educació, Ts'ai Yuan-pei , i qui seria
rector de la universitat de Pekín el 1917 (que estudiarem en el proper punt 4.3).

Cas B. Chiang (1887-1975)

Chiang va tenir un tutor a l’edat de quatre anys on va aprendre a recitar els 4 clàssics
confucians en els propers cinc anys. Després de perdre el pare, entre els 9 i els setze va
estudiar els canons, entre ells, el Yi Ching, Les cròniques de primaveres i tardors i El
llibre dels ritus. Als disset va tenir un tutor que el va aprofundir en més clàssics, on va
aprofundir en la moral dels Song i especialment Chu Hsi i també altres més pràctics pel
futur president com L’art de la guerra de Sun Tze, i figures militars en la història, fins i tot
el general que va vencer els Taiping (Crozier, 1976:35). Va enrollar-se en l’Escola Mèdia
Riu Dragon durant 3 mesos on va tenir clar anar al Japó per iniciar estudis militars el
1905. Allà va descobrir que sense l’aprovació del govern xinès no tenia lloc a l’escola militar
nipona. Va tornar i 15 mesos després començava en l’Acadèmia Militar xinesa de Paoting,
un dels pocs no manxús, amb instructors japonesos. Va destacar, també aprenent japonès,
i el van seleccionar per anar al Japó a estudiar ciència militar, ara sí en la primavera del
1907 on va romandre menys de dos anys on va conéixer el doctor Sun Yat-sen qui el va
convèncer d’acabar la graduació aquell novembre 1909. Va entrar a la Universitat Militar
nipona on va cursar dos cursos. Va tornar l’agost del 1912 per concloure el diploma. Va
pensar d’anar a Alemania per continuar estudis allà però entre juliol de 1913 i maig del
1916 va tornar dos cops al Japó. A finals dels 1920 va tenir un tutor per aprendre anglès,
però ho va deixar deprés de mig any.

El cas de Chiang ens mostra com les èlits no anaven a les tímides reformes que es van
endegar en les províncies a principis dels 1890 (Wuchang, Tientsin and Shanghai). que
quedaven fora de la jurisdicció del Ministeri dels Ritus. Per accedir-hi al món oficial calia
saber els clàssics i passar els exàmens que es feien a la capital cada tres anys Es feien a
la capital de la prefectura amb la categoria de sheng-yuan als que aspirava Chiang que
l’havien de fer un estudiant guvernamental <4.11>.
A partir del 1901 es pot veure un canvi gran d’actitud del valor del saber occidental, però
la màquina administrativa no te temps per posar-les en marxa integrades amb el sistema
educatiu. El 1901 es presenta el memorial dels governadors-generals de les províncies de
Kiang-su, kiang-si i Ahwei, Liu k’un-i i Chang Chich-tung, que havien destacat en
presionar a la cort per fer reformes en els 1890’s on remarcaven la necessitat de reformar
els examens imperials i estudiar a l’estranger. W.A.P. Martin fa un bon diagnostic de la
malaltia dels sistema:
The new education was in fact still regarded with suspicion by the honour men of
the old system. They looked on it, as they did on the railway, as a source of danger,
a perilous experiment. <4.12>

Les noves escoles reformades només podien funcionar si s’anulaven els exàmens.
Aqeustos van tenir una moratòria el 1902 i ja no es van tornar a demanar a partir del
1905. Les primeres reformes després de la guerra dels Bòxer va portar a regular el 1904
l'escola elemental i la secundària:
the junior primary school (ch'u-teng hsiao hsueb-t'ang) for students seven to twelve years
old (jut) and the senior primary school (kao-teng) for students aged twelve to sixteen. At
the secondary level was the middle school (chung hsueh-t'ang) for students aged sixteen
to twenty-one <4.13>.
Els primers examens als que es va poder presentar eren els provincial de 1902. Havent
Chiang estudiat els clàssics per 10 anys va adaptar-se als nous temps.
L'escola media que va triar ja li permetia avançar socialment on va seguir els models
nacionalistes nipons modelats sobre l'ensenyament prussià que permetia mantenir els
valors confucians. L’escola es va anar nutrint de mestres retornats del Japó. Liu k’un-i va
fer una petició a Chang Chien <4.14>.
to draw up the curriculum for primary and secondary schools. Chang Chien took this
opportunity to urge upon Liu the necessity of opening normal schools in order to
provide the trained teachers needed for the various primary and secondary schools
envisaged.

Chiang va optar anar al Japó com van fer milers de compatriotes (l'any 1906 hi havia més
de 6000) on la majoria volia convertir-se en mestres. Ell va optar per anar a una acadèmia
militar cosa que recomanava la cort manxú com a mesura d'aprendre en una generació.
Quan va començar l’Academia militar, el 1910, encara eren altres tants i una quarta part
(395) van fer com ell. i no haver de marxar a Europa o Amèrica models més allunyats i
més cars <4.15>. També el govern dels EEUU van establir el Boxer Rebellion Indemnity
Scholarship Program (Gēngzǐ Péikuǎn Jiǎngxuéjīn) el 1909 pe tal de tenir estudiants en
les universitats nordamericanes, i que va tenir una escola preparatòria a Tsinghua el 1911
l´American Indemnity College (Měiguó Péikuǎn Xuéxiào) que va oferir educació terciaria
per esdevenir la universtitat Tsinghua. Aquest programa tindrà una gran influència en el
període posterior (1925-45). Els estudis eren llargs i amb molts entrebancs per les
activitats polítiques en que s'envoltaren, però va poder tornar abans de la fi de la guerra
mundial i els guanys territorials del Japó que portaren als incidents de maig del 1919 quan
hi havia uns 3000 estudiants als japó que van tornar a casa.

Cas C. Mao Tse-Tung (1896-1975)

Aquest final del 1896 va náixer Mao a Hunan, la provincia més impenetrable a l’exterior.
Mao va compartir amb Sun Yatsen i Chiang l’escola confuciana: el Clàssic del tres
Caràcters i altres cinc clàssics. El seu pare que només havia tingut dos anys d’escolarització
espera que el fill puga portar els comptes de la casa fent servir l’abacus. El 1910 li paga
l’escola primària superior a Dongshan, a prop de la capital Changsha, i li busca un
matrimoni, que Mao va trencar.
Gràcies a una carta de recomanació d’un professor per no deixar els estudis, continua amb
l’escola secundària el turbulent any de 1911. Prompte arriba a conéixer l’obra de Kang
Yuwei i Liang Qichao (aquest també de Hunan) i assisteix a la fi dels manchús: Xing han,
mie man era l’eslogan (llarga vida als han, exterminem els manchús) i decideix tallar-se la
cua. Va alistar-se en les milícies sis mesos i el 1912 torna a Changsha on residirà per 5 anys.
S’inscriu a l’Escola Superior de Comerç que no va continuar al ser moltes matèries en
anglès. Després de varios intents entra a l’escola Normal Provincial de Hunan per
convertir-se en mestre. Els anys de Yuan Shikai (1913-16) no milloren l’aire de canvis
positius.
Allà coneix un professor que ha estudiat a Europa i Tokio, Yang Changyi, i s’anima a
escriure el seu primer article el 1917. En octubre és elegit cap de l'Associació d'Estudiants
de la província. El juny del 1918 obté el seu diploma en educació, participa en diverses
activitats de contingut social i educatiu (societats, revistes, etc). En aquests dos anys Mao
participa en mil projectes mentre la república és un caos polític i Pekin el centre. La
primera llarga estada a Pekin és a als 24 anys, on troba un treball com a assistent de
bibliotecari, que és quan té ocasió de llegir tot el que l’interesa. Gestiona un centre juvenil:
“Associació d’estudis de la nova nació” que envia estudiants a Europa-ell no va perquè no
té diners-; amb la crisi del 4 de maig del 1919 participa en les agitades manifestacions i
crea un semanari, Xianjiang pinglun (Revista del riu Jiang) el mes de juliol. I altres moltes
(Associació d’Estudis del Nou Poble, Universtitat Autodidacta de Changsha, Associació
dels Llibres Culturals, Associació d’Estudis Russos per enviar joves a Moscou); acabant el
1920 nombrat director de la escuela primària adscrita a la Primera Escola Normal (Short,
2003:120-26). El 1921 encara veu que necessita l’anglès i continua amb els estudis.

Sobre l'educació de Mao al seu temps assenyalarem que neix quan Kang Yuwei en Abril
del 1898 va exposar les reformes dels “cent dies” que no va funcionar. L'escola inicial es
tradicional, però poc pedagògica (com la que va conèixer Sun Yat-sen). Allà va aprendre a
memoritzar amb un professor que “simplemente requeria que sus alumnos que fuesen
capaces de reproducir, aisladamente o en el texto, los caracteres que habian aprendido y
los sonidos que representaban”. Mao va seguir amb els Quatre llibres. Short ens diu que
malgrat dir que els va avorrir, coneixia millor aquests que els marxistes i li van ser molt
útils tota la seua vida (Short 2003:37-9). Amb aquesta opció elimina l'anar a una escola
cristiana, que des del canvi de segle es va veure que creixia <4.16>. L’escola primària era
un lloc amb pocs alumnes escolaritzats, molt poques noies (1 de cada 250 i era molt cara
–El pare de Mao va pagar una fortuna (1.400 monedes de coure per l’escola dels 5
primers mesos). Allà li va agradar la història i encara recolzava l’emperador manxú. Tenia
17 anys quan es fa el canvi de regimen.
En l'escola de Changsha recupera una energia activa on els estudiants desestabilitzan
l'ordre públic. Es va registrar per estudiar a quatre escoles preparatòries diferents, que
mostra que l’educació pràctica era massa especialtizada per ell, i veient que cal aprendre
idiomes –i viatjar a l’estranger- decidí, de manera molt confuciana, que li interessava
l’educació i va acabar amb el diploma d’ensenyant: “claro que ir [a aprender idiomas ] es
una posibilidad pero no es tan positivo como dedicarse a la docencia … La enseñanza es,
por definición, superior” (Short, 2003:95). Però el contacte amb les idees seria en dos
pous molt intensos: les seves lectures ininterumpudes des de la primera adolescència i el
contacte amb la Universitat de Pekin. Allà va trobar temps i ordre per a ell en la Biblioteca
pública, on als 19 anys pot llegir tots els clàssics occidentals que l'interesan: “At this time
my mind was a curious mixture of ideas ... and I was definitely anti-militarist and anti-
imperialistic” (Spence 1960:174). En Hunan participa en la revista i a la institució de Yale
in China obre un altre de la seva prolífica llista d’institutcions, un Taller de Cultura on fa
proselitisme de les noves idees socialistes. La següent fase és la universitat de Pekin, per
aquell moment un centre modernitzador i també anarquista, sota la direcció de Cai Yuan-
pei. Aquest era un lletrat que es va formar després a Europa i torna només quan és
nomenat director el 1916. Fundada el 1898 era un centre conservador. Uns tres anys de
nova dinàmica el converteix en el centre del canvi intel·lectual incloent obrint-la a les
dones (veg 4.3). Participa en recollir candidats per anar a Europa a estudiar i treballar
però no disposava de diners per anar-hi ell (com veurem amb Deng). Involucrat amb el
Partit Comunista des del 1921 sempre es va preocupar per l’educació <4.17>. Va poder
enviar una dotzena d’estudiants hunanesos a La Universitat de l’Est de Moscou (KUTV en
sigles russes) el 1920 quan s’inaugura (Short 2003:123). La KUTV va creixer en tres anys
i el 1924 tenia ja més de mil estudiants, amb pocs xinesos el quals anirien a la nova
universitat inaugurada en octubre de 1925: UTK, una decisió de Trotski.
Certamente Mao sempre va tenir un to displicent i desconfiat cap la gent de lletres
formada a la universitat. S’ha escrit que podia ser un cert complex i una certa revenja
davant dels desprecis i silencis que va haver de viure en la seva llarga peripècia amb
camaredes més cultes que ell.

 CasD.  Deng Xiao ping (1904­1994).
   
Deng va náixer el 1904 d’un terratinent d’un poble de Sichuan, d’estirp Hakka com Sun
Yat-sen. Com altres nens va estudiar amb un mestre privat, on va aprendre a recitar i a
escriure, amb bona cal·ligrafia que va conservar tota la vida. L´educació elemental no va
ser confuciana ja que l´escola xinesa estava canviant i Sichuan era de les províncies
pioneres. Allà les escoles estaven canviant per influència dels catòlics francesos <4.18>.
Després va anar a l´escola secundària de Guang´an, que a léstar a vuit km li obligava a
estar internat. Era una escola lligada a religiosos francesos el va acollir el 1913 on hi havia
5.000 cristians, per tant Deng ja no va conéixer bé els clàssics confucians. Allà es va
preparar en disciplines modernes: matemàtiques, geografia i física, juntament amb
francès. El pare va decidir provar que el seu fill es preparès durant 18 mesos per passar l
´exàmen al programa “treballar i estudiar” per anar a Europa. Amb 15 anys, es l´alumne
més jove que supera l’ingrés. El viatge de 40 dies es fa el 1920 via Shanghai> Singapur>
Suez>Marsella i es paga amb els estalvis del pare i la cambra de comerç de la província.
La vida a França es difícil i amb poques opcions d´estudiar ja que només va frequentar l
´escola nocturna de Montargis (com Chou Enlai) i una escola a la Borgonya (durant 4
mesos) en 5 anys. El seu nou impuls és la vida clandestina amb el nou partit de les
joventuts comunistes. Cal treballar quan pot (6 feines) i quasi no hi ha espai per a la
instrucció intel·lectual formal. Després va anar amb un grup de 20 estudiants a Russia el
gener de 1926 i és a Moscou on pot estudiar 8 mesos a la nova universitat d´alumnes
xinesos(UTK), de nom Sun Yat-sen en memòria del líder mort (octubre 1925).
Aquí va poder un intens pla d´estudis, on les classes en rus eren traduïdes. Estuviava rus,
història, economia política, leninisme i milicia.

Destacarem tres aspectes de la seva biografia escolar: l’escola catòlica a la Xina, el

programa d’estudi i treballl a França i l’etapa comunista a Russia.
Deng va ser un alumne de la nova escola xinesa que volia modernitzar-se però depenia
d’ajuda occidental: d’una banda els missioners catòlics que el pare Bompas havia fundat
el 1869. Als seus anys hi havia 45.000 estudiants a la província. L’escola de secundària
treballava amb col·laboració amb els religiosos i el liberal senyor de la guerra de Sichuan,
Yang Sen, ben sabia el valor de l’educació. L’educació de la província seguia les directrius
d’un demòcrata covençut, Wu Yuzhang, que haguè d’exilar-se a França el 1914 (Franz,
1989:34).
Deng va tenir diners del fons provincial per anar-hi després de tenir l’oportunitat de
preparar-se en una escola francesa per estudiar a França, no amb el programa estatal
que acollia a 200 esutiants anuals, sinó amb un de privat (també uns 200). Allà va
conéixer el filòsof Cai (T’sai)Yuanpei estudiant a Berlin i el filantrop Li Yuying que el 1912
havien fundat la Societat per l’Estudi Frugal en França (amb 4 escoles preparatòries a la
Xina que en un any van portar 120 estudiants) iniciant el que es convertiria en l’intercanvi
Qingong Jianxue (taller d’estudi). Wu va retornar el 1916 i va fundar dos noves escoles
per preparar a joves per anar a l´estranger.
Amb els anys milers de xinesos van poder recolzar-se en les nombroses societats que a
França gestionaven els estudis <4.19> amb un transfons de ma d´obra barata que va
arribar a 200.000 persones treballant per els aliats el 1919 amb contractes de 1 a 5 anys.
Cai Yuanpei va ser responsable dels llibres d´escolarització dels xinesos el 1916 i
després van passar a ser gestionades per el YMCA que va estendre l´alfabetització amb
coordinadors James Yen o T. F. Tsiang.
Però les revoltes socials per la depressió econòmica (300 llocs de treball per 15.000
emigrats) i l´Associació d´Educació Franco-Xinesa (una de les que opera aleshores)
aconsegueix treballar poc i iniica una vida d’activista contra el poder. Hi havia més de 30
associacions per buscar l’atenció de tant emigrat i les tasques de difusió amb els joves del
partit comunista des de 1922 sota les ordres de Chou Enlai (que va passar a denominar-
se Lliga de la Joventut Comunista Xinesa d’Europa) i que calia d’experts multicopistes en
les que destacà el molt jove Deng per fer arrivar els fulls de propaganda als obrers.
Després de cinc anys, com resumeix Franz (1988:39) “aprendió la lengua francesa, las
costumbres europeas, algo del ser de occidentey ... el ABC del comunismo”.
Havent de marxar de França, va poder assistir a l´apertura de la Universitat per a Xinesos
a Moscou. LA característica era un dur programa d´estudi amb 5 hores diaries i 8 hores
d’estudi personal; on estaven separats dels joves d´altres països des del 1925 que el
1926 eren 500. S´esperava que en un programa de dos cursos els joves podrien estar
preparats per seguir les directrius comunistes. Els joves proletaris amb poca base cultural
van arribar el 1927 i van seguir un programa especial <4.20>.

4.3. La llarga espera de l'ensenyament superior a la Xina.

Encara que cal esperar al 1898 per tenir la primera Universitat Imperial veiem que a partir
del 1895 després del Tractat de Shimonesky cal copiar a Japó pel que fa a l'educació
superior. En un document adreçat a l'Emperador Guangxu un intendent d'Aduanes de
Tianjin recomana:
“to build a strong dynasty, we should give priority to the cultivation of talents; while to
cultivate talents, we must first facilitate our education” [...] “all the talents in western
countries benefit from the university education” <4.21>. A partir d'aquest moment veiem
quatre nous institucions, que la cort aprova de manera no coordinada. La primera va ser la
Universitat de Peiyang a Tianjin l'octubre del 1895, el seguent any la Universitat de
Jiaotong de Shanghai, després la de Zhejiang el 1897 i la quarta la de Pekin. Però només
la de Pekin va ser totalment subencionada pel govern.
Per veure la vàlua dels protestants missioners, tenim les paraules de WAP Martin :
« It is not without significance that the Chinese have sought presidents for their
highest schools among the ranks of Protestant missionaries.” <4.22>.
Aquesta institució va néixer el 1898 sota els auspicis de les Reformes dels Cent dies a
partir de la pionera Societat per Enfortit l'Aprenentatge de Kang Yuwei del 1895. Intentant
emular la Universitat de Tòquio va ser dita Universitat Imperial amb un rector que era
Ministre del Servici Civil i amb W.A.P. Martin com a degà de la Facultat Occidental (Chow,
1960:48) i va anar consolidant-se com a centre oficial. Després de la Rebelió dels Bòxers
va estar tancada dos anys però a la reobertura el 1902 afegeix els estudis estrangers de
les Escoles d'Intèrprets (per tant acull les cinc llengües estrangeres i els programes de
Ciències que s'impartien) i inicia una Escola de Mestres.
Sobre el paper es va crear el desembre de 1905 una estructura a llarg termini seguint el
model de Tòquio amb l'escola superior (kao-teng bsueh-t'ang) per alumnes entre 21-24
anys i la universitat (jen-k'o ta-hsueh) per als de 24-28 que culminaria en l'Academia de
Ciències (J'ung-ju yuan). Es veia que lligaven l'estudi amb la promoció social tal com ho
havien fet els estudis clàssics <4.23>.
Aquests darrers anys fines el canvi de règim no van dotar a la Universitat de cap
estructura organitzadora dels estudis superiors. Els Qing buscaven estabilitzar la dinastia
iel govern i l'educació no va ser una prioritat. El nou govern de Sun Yat-sen amb
Cai/Ts'ai Yuan-p'ei com a ministre d'Educació va preparar un document marc per a la
nova Xina al juliol del 1912 amb amples mires per integrar la universitat amb el futur del
país <4.24> que permetès ser una entitat supra partes i fora del partidisme polític que en
els primers anys no va donar gaires expectatives a la joventut amb poques places
eductives en els nivells superiors.
Per accedir a l'estatus d'universitat calia tenir una facultat de Lletres, una de Ciències i
Escoles professionals (de Economia, Dret, Medicina, Enginyeria o Agricultura). Amb
aquest disseny va iniciar la seva vida que durant cinc agitats anys va ser l'única institució
d'aquest nivell sota el govern i va canviar el nom a Universitat Nacional de Pekín (Peita).
Aqusta es va organitzar en quatre Facultats: Lletres, Ciències, Dret i Enginyeria,
cadascuna amb els seus departaments <4.25> i els estudis duraven tres cursos, excepte
per Dret que eren quatre. Cada Facultat tenia un Escola preparatòria (yu k'o) que calia
cursar per tres anys i aprovar l'examen d'accés.
L'ímpetus modern el va guanyar el gener del 1917 amb el nou rector Ts'ai Yuan-p'ei i el
decidit impuls del nou ministre d'educació va adequar els cursos a quatre anys i l'escola
preparatòria a dos, i un sistema de crèdits similar a les universitats americanes es va
adoptar. A més va permetre estudiar a les dones el 1920 i va anar deixant fora del cos
universitari les escoles preparatòries d'accés. Cap el 1923 Peita va ser reestructurada en
tres facultats: Ciències, Ciències Socials i Llengua i literatura.
Per donar unes dades <4.26>, es van enrol·lar 818 l'any 1912, que quasi es van duplicar
el 1916 per tenir una xifra important el 1920 amb 2.565. Hi havia més alumnes a les
escoles preparatòries que a la Facultat, així l'any 1919 tenia 1346 i 1067, amb els màxim
d'alumnes en la Facultat de Dret (532) que en la de Ciències (134). Mirant els èxits,
graduats, entre el 1912-18 va tenir només 612 (40 de la de Ciències i 120 de la
d'Enginyeria).
Altres universitats públiques van ser les Universitats del Sur i la de l'Est, que es van unir
per formar la Universitat de Nanking el 1902 (també dita la Central des del 1915). Les
universitats van creixent i en total van pujar de 8 el 1917 a 35 el 1923 en un període difícil
i amb gran constància per tenir un lloc dins del món universitari. Per exemple el 1924 tres
Colleges <4.27> es van incorporar a la Universitat de Kwantung.

A banda tenim els esforços privats per disposar d'ensenyament superior destaquem la de
Nankai prova de l'esforç de Chang Po-ling nascuda el 1919 qui després d'estudiar un any
a Columbia University va aconseguir unir els esforços d'intel·lectuals, nous graduats,
grups religiosos i fons d'empresaris (CHOC vol.13: 374).
Cap a l'any 1913 hi havia una dotació de 11 escoles mèdiques petites, tres d'elles per a
dones. Spence (1980:166-79) ha documentat com van ser de grans el problemes per
crear en aquesta dècad una escola mèdica en Changsha, Hunan. Fins i tot amb un
portentos degà Dr, Hume, i amb grans quantitats de diners per construir un modern
hospital el 1917. En els propers 8 anys el control va acabant ser traspassat a un panel de
majoria xinesa que tampoc van poder redressar la situació que va evacuar el 1927. Entre
els canvis positius que hem trobat, tenim un cas que sí s'aproximava als estàndards
occidentals:
Only the Peking Union Medical College, which was taken over by the China Medical
Board of the Rockefeller Foundation in 1915 when it formally ceased to be a
missionary institution, approximated the standards of Western medical schools
( CHOC vol 12:177)
Entre les Escoles Tècniques, destaca la pionera de Tientsin com a College d'Enginyeria
del 1903 i la de Ciències Polítiques de Shanghai. El 1906 s'inaugura el College de Kiantsu
més pràctic en la seva orientació (amb estudis d'agricultura, tecnologia textil enginyeria i
medicina) i anava unit a un hospital i a una extnsió agrària per fer-hi pràctiques.Una
empresa anglesa va fundar el Collegi de mines Fu Chung el 1914.
Però la part important tal com va creixent la década van ser les escoles cristianes <4.28>
que l'any 1920 tenen 12 escoles (pre)universitàries. Entre les millors tenim Yenching
University a Pekín que es va instaurar el 1919; Fu-tan en Shanghai, Aurora (Chen-tan)
dels Jesuites, o Amoy, (Hsia-men) de l'empressari de Singapur Ch'en Chia-ken el
1921.En l'educació superior cristiana mirem com era l'any 1920. Una superioritat
manifesta de les missions protestants: de les 21 Escoles superiors (Colleges) cristianes,
19 nord-americanes, i una catòlica i molt descentralitzada <4.29>. Els professors
estrangers eren 265 i els xinesos 229. El nombre d'estudiants era de 2000 i d'aquests
gairebé un de cada sis va quedar com a mestre en alguna institució, a més va créixer de
2000 a 3.000 en 5 anys.
Com el degà de la Facultat de lletres va dir en una conferència a Yenching el 1925 on
demanava al sistema educatiu cristià que afinara cap a l'excel·lència doncs després de 13
anys de la nova Xina encara hi havia molt per fer i assenyalava tres dificultats:
First was the new nationalistic spirit of the Chinese since the First World War, [...]
the belief that 'the methods the imperialist powers used in cultural aggression were
the dissemination of religion and the opening of schools'. Second, the 'new
enlightened rationalism' of the younger intelligentsia would challenge the Christian
credo itself by demanding, 'give us proof!' Lastly, the entire missionary enterprise
[...] had begun with faculty members who were sometimes more religious than
academic in their primary qualifications. <4.30>
Però les millores entre 1925 i 1940 queden fora del nostre període d'anàlisi.

Per consultar dades sobre la Xina tenim a l’annex 2 aquestes taules:

1. Dades sobre les ‘Noves Escoles’ a Xina (1905-1923).

2. La presencia Protestant a la Xina
3. La força dels protestants al 1919
4. Dades d’escoles missioneres i alumnes (1919) i guvernamentals (1916)
5. Background de participants en els moviments culturals reformistes.
6. Educació superior l’any 1922 (nacionals, provincials, privades i cristianes)

Notes al capítol 4.

<4.1> T'ung-wen Kuan's three-year programme could be recommended for official positions of the
eighth or ninth rank; one who passed further tests could even advance to the seventh rank and
eventually be appointed second-class secretary (chu-shih) in the metropolitan bureaucracy.
However, the schools at Shanghai and Canton did not have this advantage CHOC (v10 -527).
<4.2> Spence ib. 135-40.
<4.3> CHOC (v10 :532)
<4.4> Six entered the Royal Naval College at Greenwich. Four would-be naval architects studied
at the Ecole de Construction Navale in Cherbourg and five at the Toulon Navy Yard. But five of the
Foochow students also ended up in the Ecole Nationale Superieure des Mines in Paris - branching
out, at least, from merely naval concerns to more basic matters. CHOC (vol10:541)
<4.5> Yun Wing s'havia graduat xinès a Yale, gràcies a varies esponsaritzacions dels missioners i
podia mostrar que el futur estava allí. Després d'una década a Hong-Kong va entar al servei de
l'ofician de traduccions de l'Aduana de Shanghai i després de quatre mesos ho va deixar. Font:
Chang, Iris The Chinese in America, Viking 2003.
<4.6> Com a criteri de selecció sobra amb la raó donada, moilt confuciana: “The Tsungli Yamen
suggested that the proposed age of the student since this would reduce the chance of the
students having to be abroad when their parents were old and likely to die!” CHOCH VOL10:539)
<4.7> Sun-Weng va adoptar el nom de Sun Yat-sen que era el seu nom honorífic (Y-sien = ‘puig
de la tranquilitat’) pronunciat en cantonès (Soulie 1932:16). També coneixem el nom cantonès de
Chiang Kai-shek. quan va contactar amb els revolucionaris de Canton en 1909 li van asssignar un
nom local de cortesia, pel qual és conegut (Crozier, 1976:21). Deng Xi-Xian va canviar de nom (de
Teng Hi-hien, nom en lletres llatines) a Deng Xiao-ping a París -per necessitat de cobertura
política contra el govern republícà) (Franz 1989:45)
<4.8> Ngai-ha (1984:122)
<4.9> Moffet (2005:480). Caldrà esperar 15 anys per que els missioners ofereixen escoles mitja.
Una petita escola del Metodista J. Ferguson del 1889 va fer un gran camí fins arribar a estudis
superiors.
<4.10> Així, malgrat obtenir la categoria d’Universitat britànica el 1912, només havia donat 128
graduats en 25 anys. Ngai-ha (1984:122-24)
<4.11> Hi havia 30.000. Però l’escala social era al funcionariat: més elitistes eren els de la capital
provincial, chü-jen, amb 1500, i el cim eren les 315 places de lletrat, chin-shih. <4.8> Ngai-ha
(1984:16)
<4.12> Martin, W. A. P. (1907:211) The Awakening of China.
<4.13> CHOC (vol. 11: 378)
<4.14> Per una visió dels grans canvis a venir, tenim la biografia de Chang Chien a Chu (1958:96-
104) Reformer in modern China.
https://kb.osu.edu/dspace/bitstream/1811/32535/3/MODERN_CHINA_CHU.pdf -
<4.15> Per dades del 1910 donades per Ngai-ha (1984:1232)
<4.16> CHOC (vol. 13:376) Així el 1906 les escoles protestants tenien més de 2000 escoles de
primària i 400 de secundària.
<4.17> Mao va aconseguir del Governador de Hunan Zhao el 1922 que amb agents de l’èlit
provincial aquell assignara 2.000 dolars –una petita fortuna- per crear la Universitat Autodidacta
amb objectius declarats “unir a la classe intel·l3ctual i la classe obrera” (Short, 2003:135)
<4.18> de la comunitat Su-tchuen occidental en el districte de Chengdu. Els pares eren Viret i
Combe. (Franz, ib. p. 31)
<4.19> De tendènciees anarquistes des del 1912 es va intentar portar joves a França. El 1914 va
interrompre les seves activitats però dos anys més tard es va fundar la Société chinoise
d’education rationalle française (Chow, 1963:35-40)
<4.20> Se’ls van assignar classe preparatòries i menys exigents en el curriculum que incloiaxinès,
història, geografia,, aritmètica, cultura política i iniciaciò a la lllengua russa (Franz, ib. P.73)
<4.21> en Xinès “自强首在储才，储才必先兴学”i “西国人 材之盛皆出于学堂” respectivament.
Font: Eastday 2007, trobat a www.che.de/downloads/Higher_Education_in_China_AP97.pdf
<4.22> Dr. Ferguson of the Methodist Episcopal Mission was called to the presidency of the
Nanyang College at Shanghai; Dr. Hayes, to be head of a new university in Shantung; and Dr.
Martin, after serving for twenty-five years as head of the Diplomatic College in Peking, was, in
1898, made president of the new Imperial University. (Martin, 1907:289)
<4.23> The graduates from the academy of sciences or university were to be given metropolitan or
chin-shih degrees; graduates from higher school, provincial or chii-jen degrees; and graduates
from middle school and senior primary school, licentiate or sheng-yuan {hsiu-ts'ai) degrees.
(CHOC vol. 11: 378)
<4.24> “An indispensable component of the larger task of national reconstruction, since it would be
the training ground for future leaders; at the same time, those who took an active part in
developing higher education were young intellectuals who had studied in late-Ch'ing modern
schools and become associated with political movements.” (CHOC vol . 13:369)
<4.25> Respectivament, Filosofia, Història i tres de Literarura (Xinesa, Anglesa i Francesa); Física,
Química, Matemàtiques i Biologia;Dret, Ciències Politiques, Econòmiques, i Comerç; i Enginyeria
civil i Mineria i metalurgia (Chow, 1960:48)
<4.26> vegeu figura1 a l'annex2 (Chow, 1960:49)
<4.27> at the direction of Dr. Sun Yat-Sen, the National Higher Normal College, Kwangtung State
Law College, and Kwangtung State Agricultural Technical School.
<4.28> vegeu taules 3-5 a l'annex2.
<4.29> Even the largest of the Christian colleges - Yenching University in Peking, St John's in
Shanghai, the University of Nanking, Shantung Christian University in Tsinan - had no more than
three or four hundred students. ( CHOC vol 12:175-6)
<4.30> CHOC (vol. 13:380)CAPÍTOL 5. El cas de Corea. La transició cap el món modern
abans de 1926
5.1. Educació prèvia al 1885.
Corea és l’espai menys conegut i farem una mínima introducció en aqusts dos paràgrafs.
Comencem per indicar que seguint el model sínic els oficials entraven a la clase social
Yangban mitjançant un sistema imperial d’examens, on només ells tenien accés.
S’estructurava en dos nivells: llicentiat i erudit. El nivell de llicentiat estava dividit en dos:
els Clàssics (examinant-los dels Quatre Llibres i els Cinc Clàssics de la Literatura
Confuciana) i el nivell d’erudit havia de demostrar els seus coneixements en poesia, prosa
rimada i documental, i resoldre un problema amb un assaig. Corea contactava amb la
ciència occidental via Pekin i les ambaixades culturals de l’època Qing a finals del segle
XVIII amb alguns pensadors. En un primer moment era un saber calèndric i posteriorment
mèdic amb savis que van tenir algun ressó en la societat, i que mostraven signes
d’obertura <5.1>.
El segle XIX a la dinastia Choson va tenir un moviment reformista que volia acabar amb
les disputes metafísiques del Neo-Confucianisme. Es va denominar Sirhak/Silhakk (Saber
Pràctic). En l’àrea acadèmica, podem destacar la gegantina figura de Chong Yag-young
(1762-1836), conegut per Tasan (també Jeong Yak-yong/Dasan).
, sintetitzador i reinterpretador de la doctrina central de Confuci, el bon govern del Regne
que aporta un clar estímul i millora als habitants. Tasan, una mena de Leonardo DaVinci
coreà gran promotor del Saber Pràctic, en temes com òptica, matemàtiques i hidràulica.
Va treballar amb la cort, però va acabar exil·liat, al mostrar-se pròxim a contactes amb
misisoners catòlics; però va escapolir-se de les ràtzies anti religioses <5.2>.

L'acceptació del món occidental a la cort provenia d’un valor religiós sense contingut
pràctic, però va canviar ràpidament amb una dona. La missionera i doctora, Annie Ellers,
va tractar l’emperadriu i la embassadora xinesa! amb èxit el 1866. Da’ltra banda ja es
coneixen els intents japonesos d’occidentalitzar-se i certs individus de l’entorn
gobernamental visiten el Japó. Les persecucions contra els catòlics acaben amb la
penetració de saber exterior cap el 1880. Un any més tard hi ha un grup d’oficials va anar
a l’estranger enviats pel govern per aprendre (majorment al Japó) el 1881, amb Kim Ok-
kyun i Pak Yong-hyo.
5.2. Un cas clar de disglòssia
El tret més caracterìstic de la llengua a Corea entre el 1870 i 1920 va ser una diglòsia
que caldrà explicar <5.3>. La llengua local havia de guanyar nous espais (escola,
premsa, literatura) i a més imposar-se a la varietat culta, el sino-coreano. Amb certs
paralel·lismes succeia igual al japones amb un complex sistema d’escriptura. A més els
lletrats podien expressar-se en xinès clàssic, la pròpia essència de la cultura.
Fins el 1890, els coreans literats eren bilingües: sabien el xinès clàssic i a més escrivien
el sino-coreà: coreà amb caracters xinesos. A més, la major part de població era
monolingue. D’aquests, una part minoritària podia fer servir un mètode d’escriptura que
era particular, propi: l’alfabet històric de 1449 del princep budista Sejong, un rar exemple
entre sil·labaris i ideogrames. Aquesta escritura destaca en el context de l Àsia oriental.
Obviament no servien les dues llengües per enregistrar el mateix tipus de corpus. El texts
importants anaven a la varietat alta (H), i els de menys valor a la varietat baixa (L), Honza
i Unmun respectivament. Aquesta oposició no va posar-se en dubte en el segle XIX. La
literatura disponible permetia llegir novel·les i fins i tot hi va haver biblioteques, però
corresponia a comerciants i dones. Tota persona important no s’interessava per aquests
materials (els podia llegir directament en xinès, importats de Pekin). Alguns missioners
cristians van intentar fer servir la variant L per donar a conèixer les escriptures als coreans
<5.4> que a d’ells els resultava molt més fàcil.

Socialment les persecucions del segle XIX no van permetre expandir la base
d’evangelització fins el tractat amb els EEUU (1882) i molt sovint fins l’anul·lació de la
persecució d’evangelitzar (1893). Per tant les bases de créixer devien anar a plantejar una
mena de programa cultural. Un cop estudiada la llengua local, els missioners van veure
que calia fer un altre aprenentatge, del Korea-Xinès. Perquè la classe social i la formalitat
de l’ús feia que la llengua parlada tinguès més elements interessants. Aquesta
perspectiva de bilingües va ser copsada per l’influent missioner, Horace Underwood, qui
entenia el parlar local però no la varietat alta, quan comenta qui parla amb qui segons les
normes d’ús:
“when they [Western priests] came into the presence of the officials, they have been
unable to comprehend the meaning of statements and questions addressed directly
to them. At once they have said ‘‘There are two languages’’ while the truth is that
the officials have simply been using those Korean terms which have been derived
 from the Chinese. Chinese may be called the Latin of Korea. It is more polite and
scholarly to used ‘‘Latinized’’ Korean; but among merchants, middle classes, and in
common daily conversation this is not used: the learner does not hear it, hence the
difficulty. (Underwood, 1890: 4–5)

Però la tasca de conseguir l’acceptació social dels materials per evangelitzar va fer que la
discussió sobre quin model de llengua calia seguir. Sense oblidar que després de 13
anys, es va aconseguir la primera Biblia interconfessional el 1900 <5.5>.
Cal recordar que les influències dels caràcters xinesos kanji s’havien mostrat en la llengua
escrita Coreana, que no s’escrivia en contextos (semi)formals. La llengua a finals del XIX
s’expressava amb caràcters xinesos. La creació formal i artística no deixava pas a altres
opcions. De fet es podia escriure la llengua materna fent servir una combinació de sons
pels caràcters emprats. Les dones havien popularitzat una mena d’alfabet adient, el
hangeul. El 1896 tenim el primer intent de tenir una publicació fent servir el vulgar i –
sorpresa- amb pàgines en anglès (que buscaven captar la població europea), atenent als
intents modernitzadors dels seus fundadors, The Independent Club, gent d’esperit liberal
que havia estat educada als EEUU. A més, amb la creació de l’Institut de la Llengua
Coreana, i un inici per sistematitzar la gramàtica del Coreà necessària amb la creació
d’escoles primàries van impulsar una literatura nova per noves audiències. Les dues
formes literàries noves són sinsosol (Nova novel·la) i ch’angga (cançó). Es van adaptar
històries estrangeres i reescriure les conegudes del folklore coreà transcrites en vulgar. La
cançó coreana va tenir molt bona acollida en els nous cercles nacionalistes i els fòrums, a
més de les escoles, van ser el pulpits de l’esglèsia. Les publicacions de premsa, Tongnip
sinmun (L’Independent) and the Cheguk sinmun (Correu Imperial), que van donar sortida
a nous columnistes i escritors. Entre elles, The Independent va publicar Aeguk ka (Himne
nacional) de Yi Yongu, i Tongsim ka (La ment d’un nen) de Yi Chungwon el 1896. A partir
de les reformes del 1894 es creen societats per donar un impuls cap a la cultura
occidental.
La continuada extensió en els usos del vernacle escrit va tenir un paper decissiu en
aquests 60 anys arribant a significar una fita en la seva identitat cultural: un nou
nacionalisme de cuny europeu. Així va deixar d’estar sota el paraigües xinès, lluitar contra
les potències europees, especialment Rússia, i acabar sota la llengua japonesa el 1910,
que va fer que calia una altra llengua per ascendir socialment, no va ser suficient per
abandonar l’arma més poderosa: l’escriptura en vernacle com a expressió personal i
mostra de vitalisme cultural.
Es un aspecte que caldria resseguir. En aquest punt la disputa es presenta per considerar
si els missioners estrangers van ser determinants en la revaluació de la llengua nativa o
un factor més queda encara inconclusa <5.6>. En paraules de Jeong ‘‘the Korean
language functions as a statement of independence, a memorial of both oppression and
liberation.’’ <5.7>.

En els quinze anys que van precedir a l’anexió, va començar timidament un moviment
social que va transcendir barreres lingüísitiques amb nous poemes, novel·les.

El 1905, Ju Sigyeon va fer una proposta de compilar un diccionari que amb el suport de
l’Institut de Recerca de la llengua Nacional creat el 1907, va permetre que els documents
oficials foren cada cop més similars a la llengua nativa. Els nous ordres del nacionalisme
en la societat colonial van fer la llengua un reducte de la cultura identitària. A més van
funcionar el Hwangseong Shinmun (Gazetta de la Capital) com a fòrum dels
confucianistes reformats i el portaveu del govern Daehan Maeil Sinbo (Korea Daily News
–bilingual) fundat el 1905. La participació de les dones urbanes sota la direcció de
l’influent moviment cristià va ajudar a cohesionar la societat i moure cap al a modernitat.
Aquesta nova manera d’expressió es va associar a la modernitat i a la nació, i van ser la
base per a la literatura corena moderna de la decada de 1915-25 <5.8>. La nova
literatura comença amb l’etapa d’una nova revist literària, Sonyon (Nens), pensada per ser
un mitjà de reforma cultural el 1908 <5.9>.

5.3. Un període de canvis educatius (1885-1900).

Aquest quart de segle s'emmarca per una tensió entre el saber confucià tradicional i la
influència modernitzadora dels moviments protestants. Els primers van seguir tenint
presència en els àmbits més rurals i entre les elits conservadores amb les seves xarxes
educatives. La seva continuïtat van ser algunes institucions nacionals sota l'Institut
Nacional Confucià, Seongkyunkwan, i l'altra les escoles provincials que continuaven en
l'àmbit rural.
Per començar, un interpret, Karl Gützlaff, que va recalar amb un vaixell mercant xinès
sobre la costa coreana va traduir parts de la Bíblia al coreà. Però les dues grans figures
van ser els dos infatigables Horace (Horace N. Allen, doctor i missioner que va ser
conseller de la cort i Horace G. Underwood que va aportar moltes reformes en el bandol
protestant).
Les escoles missioneres comencen per la instrucció religiosa. Obviament tal com van
avançant, i per tal de tenir alguna cosa a oferir amplien amb estudis de matèries culturals.
La primera escola metodista va ser L'Escola masculina Paichai (Paechae) el 1887. Un any
més tard va començar oficialment l'Escola Ewha (Pera floreix) per noies amb sanció
oficial però amb molt poques estudiants, i que encara ara segueix en funcionament.
Els protestants van seguir el Pla Nevius de John L. Nevius, que provinent de la Xina va
aconsellar deixar créixer el treball de les missions a partir dels dirigents natius a partir de
auto-govern, autosuficiència i l'expansió dins la comunitat. Aquesta guia va arribar,
lentament però sense pausa, a la població i en deu anys va veure els fruits que no van
aconseguir les escoles catòliques. L'industrial nordamericà Samuel A. Moffett va tenir èxit
amb la fusta del nord del país i va aconseguir obrir una escola a la capítal del nord,
PyongYang.

Després de 1894 les tímides reformes després de l’agressió japonesa buscant donar
subvencions a diverses intstitucions que aportaren una escola normalitzada dirigida cap a
guies occidentals imitant els canvis obtinguts al Japó. Seguitn a Lee (2002), la primera
escola privada va ser la Wonsan-Haksa (Acadèmia Wonsan) fundada el 1883 amb un
curriculum molt tradicional que amb els anys va anar ampliant amb matèries com llengües
estrangeres, dret internacional, geografia. El 1895 s'obre l'Escola Heunghwa que va
ensenyar anglès, japonès i topografia. Moltes altres la van acompanyar durant una
dècada, entre elles l'Escola Boseon <5.10>.
El govern va promulgar uns decrets per la creació de l'Escola Normal Hanseong, instituts
de llengues estangeres i educació primària el 1895. Les tàctiques diplomàtiques van
permetre introduir reformes en l'educació de Corea i van anar en la direcció d'ampliar
l'escolarització a tothom. La formació de crear escola suposa disposar de manuals
escolars i formar mestres. Les dues mancances no poden superar la fase de control
d’estrangulament del poder polític local per la diplomàcia japonesa. A partir de 1897
comença la fase escolar primària en unmum (vernacle).. Les acadèmies privades no es
fan encara en unmun vernacular, cal una associació amb un element de prestigi. El canvis
liberals s’inicien amb la premsa del Club Independent (abril 1897). Els 30 mesos del diari
permetran un ús, restringit però important, per elevar l’estatus del un-mun

Pel que fa a l'aprenentatge de llengües, un canvi digne de ser ressenyat és que per primer
cop en Corea la reforma de 1895 elimina els clàssics confucians, nou anys abanas que a
la Xina, però deixen la llengua xinesa com a llengua d'estudi. A més, l’estat necessita
interprets, i ara és quan es signen els tractats de cooperació amb les 6 potències
estrangeres : amb el tractat amb Japó cal portar diplomàtics que escriguen en japonès.
Els institus de llengües europees queda en primer terme en mans de les legacions
estrangeres. Tenim les delegacions consulars que ajuden a crear escoles de llengua.
Tenim així acadèmies de francès, anglès i japonès; el rus s'estudia a partir del 1896 i
l'alemany el 1900. Fora de les acadèmies de llengües, el lloc on s’aprén anglès és
principalment l’església protestant, especialment l’anglès amb Mr Hutchinson com a gran
impulsador. Els protestants, especialment presbiterians i metodistes, van portar un doble
èmfasi, religiós i secular, amb èmfasi en aprendre anglès com a primer pas. Donant-se el
cas que a partir de 1894 la presència dels dos Horaces, Underwood i Allen, va permetre
tenir accès a les polítiques reals de la cort.

5.4. Cap a l'educació general en coreà (1899-1910).

Cap el 1899 va concertar les mesures cap a una escola mèdica, escoles tècniques i
comercials cap el que hauria d’haver estat una educació moderna.
Aquest primer pas en la direcció de l'escola moderna s'amplia el 1899 quan es regulen els
instituts mèdics, les escoles mèdies i les escoles especialitzades (comercials i tècniques).
Com va escriure amargament W. F. Sand (1916:201), responsable de la coordinació
educativa entre 1899-1902: “I never succeeded in establishing co-ordination among the
various foreign schools that would have formed a nucleus for such a body of rural
administrators.”

El govern tenia necessitat de tècnics en mines, serveis postals i electricitat. A més altres
escoles privades van ser fundades amb un fons liberal, occientalitzant, promogudes pels
protestants i líders coreans <5.11> amb l'ajuda de la premsa. El 1904 s'instauren les
escoles agrícoles. El 1905 s’aconseguiexen 3.000 noves escoles al país, ampliant les
existents així s'obre Boseong Junior College, un centre per preparar els futurs estudis cap
a la desitjada universitat, estudis terciaris que no arribarien.

Però el control de l'administració japonesa va conseguir controlar el sistema educatiu amb

normatives d'edicte imperial. El 1906 aconsegueixen posar totes les escoles sota control
governamental, reduir el nombre d'escoles, i rebaixar el contingut acadèmic. A més, el
1908 s decreta ara que les escoles privades han de passar una sèrie de controls,
aconseguint tancar moltes de less noves escoles.
Estudiants als EEUU retornats sota les direccions de So Chae-pil i Syngman Rhee i la
premsa bilingüe en la capital va mantenir viu l'ús de l'angles, com a signe de
modernització i prestigi, el diari portaveu del govern Daehan Maeil Sinbo (Korea Daily
News –bilingüe) fundat el 1905 <5.12>.

Una valoració en retrospectiva des del punt de vista de la cort feta per Sanders
assenyala la poca fortuna de la diplomàcia occidental ja que tant francesos com
americans van fracasar en portar endavant les reformes. I conclou succintament:
“Just as French education were set down but some as obscurantists, so were American
missions set down as hotheads of revolution and westernization of the natives < Sanders
(1919: 88)
Amb el protectorat va preparar el terreny per una forta colonització del pais i l'educació va
ser una via perfecta <5.13>. El 1909 només 820 centres escolars de tots els nivells havien
estat sancionats pel Governador-General d’un total de quasi 2000 peticions, xifres que
indiquen el veritable propòsit de Tòquio.

5.5. El sistema escolar estatal sota la influència japonesa.

El 1910, Japó ocupa Corea i l’educació colonial s’imposa al governats i resulta tenir un
paper preponderant en la nova fase de la societat coreana. Com a exemple citem el
primer General Resident qui ho expressa clarament:
“Among the private schools, there are schools that teach songs and use other
matereals which encourage independence […] Will this promote the happiness of
Koreans? Japan will just suppres such rebellion with force. This will not hurt Japan;
only koreans will suffer” <5.14>.
En conseqüencia l’educació es fa en japonès, declarant il·legal el coreà; i caldrà molt
d'esforç per aconseguir que l'educació primària es puga fer en coreà. Japó tenia respecte
al treball educatiu dels missioners Americans de la darrera década, peò van veure com
aquests prenien partit pels nadius. Van trobar més fàcils de guanyar-se els nadius
confucians. Van crear un Academia Confuciana i van buscar professors coreans per
ensenyar Estudis chinesos en la xarxa escolar pública japonesa. i van permetre que en
les escoles elementals (futsu gakko), es pugues ensenyar coreà i xinès, i en les 1.600
centres shodang (privades) també. Així lentament es va crar una xarxa d’excoles
elementals que van anar substituint a les sodang mentre es podia satisfer les demandes
de continuïtat dels professors conducians amb el continu estudi del xinès.
Un cop guanyat el govern de la colonia en 1910, el 1911 va aprovar la primera Ordinança
Educacional aplicant el Imperial Decret de 1890 que mostrava “ pursue learning and
cultivate the arts, and thus develop your intellectual faculties and perfect your morality.
Furthermore, be solicitous of the commonwealth and of the public interest; should
emergency arise, offer yourselves courageously to serve the State.” Entenent l'estat, com
la necessitat de Tòquio de tenir fidels buròcrates i tècnics. D'aquesta manera es va
modelar tota l'educació: secundària i vocacional que incloia les escoles mèdiques de
llengües europees i la formació de mestres.
Així hi ha escola en tres nivells: elemental (comuna), secundària (comú avançada i
vocacional) i tècnica. No es planteja cap estudi superior. El mitjà d’instrucció havia de ser
el japonès. Hi havia una reducció d’expectatives, com si els beneficis havien de ser
limitants i limitats. Vegem la reducció significativa seguint a Kang Man-Gil (2006:151): Els
cinc anys de l’escola elemental japones es convertien en quatre a Corea, la secundaria
pasava de cinc a quatre pels nens i tres per les noies. En primària La intrucció era de 10
hores de llengua japonesa per 6 de coreà; en secundària 7hores de japonès contra 3 de
coreà i xinès.

El 1912 es decreta la nova educació que porta coreans al sistema escolar niponitzat (els
coreans són un 4% en la secundària i 1% en la pre-universitària). En aquest moment els
llibres escolars van ser controlats pel General Resident japonès aproivant aquells que no
s'oposaven a la colonització “by completely eliminating any content from textbooks that
was thought to “harm friendly ties between Korea and Japan,” or “cause nationalistic
sentiments.” The Korea Daily News criticized the Ministry of Education as “destroying the
country,” <5.15> però l'impacte a llarg termini va apaivagar les tèbies protestes socials.
Moltes escoles privades van haver de tancar, quan en agost de 1911 va promulgar les
Regles per les Escoles Privades, molt més exclusives que les anteriors, de tal manera que
els alumnes coreans van baixar. Així va donar validesa oficial a només 6 escoles de
‘batxillerat’; per exemple l'escola Choeongnyeon Hagwon va tancar el 1914 després de
deu anys de servei. El resultat pràctic va ser que les escoles dels missioners no van poder
emetre certificats vàlids en el nou context.

Per estrany que resulte es pot veure com l’educació de la població no creix, més aviat
minva amb un greu desequilibri cap els colonitzats. El 1918 es va regular que també
aquests centres privats, sodangss havien d’oferir japonès i aritmètica i calia fer seguir els
llibres editats al Japó dels clàssics xinesos. Com a dada aquest any hi havia 464 escoles
elementals amb un 4% d’escolarització <5.16>. Un any més tard ese reduirà el nombre de
coreans amb accès a l’educació, d’uns 57.000 a 38.000 dotada amb 484 escoles pels 17
millions de coreans. La Xarxa japonesa era més complerta, quasi 400 escoles pels
330.000 colonitzadors. Més marcada encara era la diferència en escoles de secundaria:
28 escoles amb 3.800 alumnes mentre que esl japonesos en corea tenien 19 amb 4700
estudiants. Els límits de control japonès quedava restringit a la península, per tant molts
coreans optaren per marxar al Japo; tanmateixi les minories coreanes, dins la Xina i
Russia oreintal, podíen tenir més llibertat que dintre del país (la provincia maritima i el
districte més enllà del riu Dumangang i a Manxuria) <5.17>.

Aquest impasse per l'educació coreana va durar fins el 1922 que l'estat va començar a
donar sortida a anhels polítics de l apoblació local. Lee (2002) explica l'estratègia de
Tòquio així: “to force the Korean people to become compliant to Japanese imperialism, to
undermine the nationalism of Koreans, and ultimately to transform the people into loyal
Japanese citizens.” La nació coreana va optar per crear una nova set d'escoles privades
(també nocturnes i d'oficis) on podien treballar per benfeci del país.
Per cloure els vint anys d'ocupació japonesa podem tornar a les paraules de Moffett que
anuncien que la tasca dels cristians no havien acabat de lluitar al costat de la gent
coreana. Caldrà veure l’any 1945 per normalitzar l’espai educatiu coreà.
The natural anticolonialist reaction to her [Corea] loss of independence focussed the
country’s anger not against Western but against Asian imperialism and thereby saved
Christian missions in that small, oppressed nation from the stigma of guilt by association
with 400 years of Western expansion had handiccaped the the spread of the gospel in
Asia” (Moffett :537)
Per tenir unes dades dell final d'aquest període el 1931, 3,639 estudiants coreans estaven
enrolats en estudis terciaris, mentre que 493 ho feien als EEUU. (Lee, 1984, p. 368).

5.6. La impossibilitat de la Universitat Coreana.

A resultes de les protestes coreanes es va obrit una nova universitat japonesa, la 7a., el
1924, La Universitat Imperial Keio, que va ser dotada de tres departaments, i les autoritats
educatives en Seul van anunciar que eren similar a les de Tòquio però no ben bé, com si
des del principi calia una universitat colonial, sense el món de la recerca:
“ but the university was not a scientific research institute like the Japanese imperial
universities. In truth, Tokyo Imperial University, as a scientific research university,
was organized into four departments: law, science, literature, and medicine <5.18>.
Importat com funcionava dins de l'altre món corea. L’estructura era ben centralitzada,
seguint fidelment l’esquema organitzatiu japonès, amb el personal i la gran majoria
d’estudiants nipons. A més, tot era en japonès vivint a Corea:
” Furthermore,educational administrators and faculty members used the Japanese
language for higher education, including teaching and learning, textbooks, and
communicating with faculty members. <5.19>
Dades de segregació entre comunitats linguístiques: Al nivell de College, hi haia un coreà
per cada 26 japonesos, i en la mateixa uiverstitat es feia un per cada cent. Així es va
mostrar que la politica colonial no estava al servei de la gent sinó del govern de Tòquio.
Encara que les pressions populars van anar reduint la desproporció inicial esl japonesos
van tenir un sistema privilegiat que deixava el nivell no superior pels coreans <5.20>.
Lee (2002) manifesta que entre els efectes positius de la colonització japonesa van ser
crear unes estructures administratives centralitzades per ttoa la població que van posar en
contacte Corea amb el món modern, van introduir tècniques i professionals i van ser un
model a seguir en la segona meitat del segle. A mena de influències negatives, les elites
coreanes van ser agents de col·laboracionisme amb el poder i van allunyar membres molt
vàlids del món acadèmic, es van tallar l'estudi del passat confucià a Corea i es va
reinterpretar el passaten termes japonesos i les necessitats educatives van ser establertes
amb un rígid sistema adient a una potència colonitzadora .

Notes del capítol 5.

<5.1> Donarem dos noms: Hong Daeyong (1731-1783), qui va acceptar la ciència i la tecnologia
occidental com a superiors i va encorajar als seus deixebles que es procuraren tal saber per
millorar el govern. Per últim Yi Gyugyeong, qui va treballar en aspectes metereologics i
astronòmics i va publicar la seva obra el 1818. http://www.koreaaward.com/korea/history
<5.2> Les seues propostes de reformes (agrícoles, administratives, abolició de l’esclavatge, el
van fer patir intermitents confinaments i exilis. Destacariem "Mongmin shimso" (Sobre liderar al
poble) i els desenvolupament de l’educació tècnica. http://www.pennfamily.org/KSS-USA/korean-
on-stamp-2.html
<5.3> Seguirem el text de D. Silva en la major part de l’exposició.
<5.4> El primer text en Un-mun el va traduir un jove coreà <*> que havia fugit a Manchuria, allà
va contactar amb un missioner escocès que va traduir el 1877 l’evangeli de Lluc (Moffett,
1999:531)
<5.5>. For example, efforts to establish a common translation of scripture began in February 1887,
when a joint committee for translating the Bible into Korean was formed by missionaries. The work
of the committee ultimately culminated in the eventual publication of the first widely accepted
Korean Bible in 1900, a document printed exclusively in the vernacular script.
Font: The revaluation of Hangeul in late nineteenth-century Korea - DAVID J. SILVA (pdf)
<5.6>.,Corea és un país avui amb ampla població cristiana (40%) en el cercle de l’Àsia oriental.
Algun factor en defensa de la identitat haurà jugat per mantenir aquesta direfència en el seu
entorn.
<5.7> Jeong (2004: 237) citat a Da Silva (ib.)
<5.8> http://www.koreaaward.com/korea/history_ColonialPeriod_02.htm
<5.9> Els promotors van ser Ch'oe Namson and Yi Kwangsu i el poema inicial va ser precisament
Hae egeso pada ege (Del mar als nens). Kwangsu va adaptar la prosa poètica a la llengua parlada
de la gent comú. Els personatges de les narracions coreanes eren contemporànis que s’havien
destacat per aportar espais a la civilització moderna i occidentalitzada. La primera novela
moderna, també de Kwangsu va ser Mujong ( Sense cor, 1917).
<5.10> Jeong-Kyu Lee > The Establishment of Modern Universities in Korea and Their
Implications for Korean Education Policies

<5.11> The Choeongnyeon Hagwon, founded in 1904 and operated by pastor Jeon Deokgi,
provided education for young men in close liaison with the activities of the Sinminhoe, a secret
independence organization. Its membership included prominent intellectuals and patriotic leaders.
http://www.koreaaward.com/korea/history_ColonialPeriod_02.htm

<5.12> Premsa > Com havia fet The indepencence News editat entre abril del 1896 i octubre del
1898. Fonts a www.freefeel.org/wiki/ReadingKoreaOldAndNew,
http://world.lib.ru/k/kim_o_i/n101.shtml
www.yonhapnews.co.kr/Engservices/2003000000.html

<5.13> The Private School Ordinance (Sarip-hak-kyo-ryeong), which was promulgated in 1908,
was a means of placing under Japanese control and suppression all the private schools
administered by Christian missionaries and patriotic Korean leaders. Font> Lee, J-K. (2002, March
7). Japanese higher education policy in Korea during the colonial period (1910-1945). Education
Policy Analysis Archives, 10(14). Retrieved 23 nov 2008 from
http://epaa.asu.edu/epaa/v10n14.html/.
<5.14> Citat a Myers (1984:297)
<5.15> Emergence of “the Social” in Modern Korea: The Concept and Reality of “Society” –by
Park Myoung kyu
<5.16> Myers, 1984:299) Equivalien a 88.000 estudiants (una setena part noies). En les privades
uns 2.800 (una cinquena part noies).
<5.17> In 1919 the number of Korean schools reached to 130 in Manchuria alone. Like their
colleagues at home, patriotic leaders in exile in Manchuria laid emphasis on education as a
prerequisite for the independence
struggle.http://www.koreaaward.com/korea/history_ColonialPeriod_02.htm
<5.18> Lee, J-K. (2002) Font: http://epaa.asu.edu/epaa/v10n14.html
<5.18> Sungho Lee (1989:91)
<5.19> Sungho Lee (1989:95) points that "the total enrollment of the Keijo Imperial University in
1934 in ten years since its establishment was 930, of which the Korean fraction was only 32
percent".
Annexos.
Annex 1. Capítol 3. Aspectes de l’educació al Japó.
Annex 2. Capítol 4. Dades sobre la Xina

Annex 1. Capítol 3. Japó.

Education Source: Japan International Cooperation Agency (JICA)
The History of Japan's Educational Development
http://www.jica.go.jp/english/publications/reports/study/topical/educational/#

Figura 1. Dades importants en l’educació al Japó > pag. 41-45 document (pag 31-35 pdf).
http://www.jica.go.jp/english/publications/reports/study/topical/educational/pdf/educational_02.pdf

Figura 2. Taula 11. Canvia de les ratio d’assistència escolar

Figura 3. Escoles Nomenclatura en japonès i traducció en anglès
Figura 4. Sistema Escolar Japonès 1890-1936
Figura 5. Dades sobre la formació de mestres (pag. 208 document)

Capítol 3. Japó.

Figura 2. Taula11.
http://www.jica.go.jp/english/publications/reports/study/topical/educational/pdf/educational_01.pdf
Figura 3. Escoles Nomenclatura en japonès i traducció en anglès

http://www.t.soka.ac.jp/chem/CEJ2/AppendixF.html

Chu Gakko Middle School

Daigaku College (also University)
Jinjo Sho Gakko Ordinary Elementary School
Jitsugyo Gakko Vocational School
Jo Gakko Girls' High School
Kokumin Gakko Shoto-ka National Elementary School
Kosen (Koto Senmon Gakko) College of Technology
Koto Gakko Higher School
Koto Jo Gakko Girls' High School
Koto Senmon Gakko College of Technology (also Technical College)
Koto Shihan Gakko Higher Normal School
Koto Sho Gakko Upper Elementary School
Senmon Gakko Specialized School
Shihan Gakko Normal School
Teikoku Daigaku Imperial University

Fig. 4. Sistema Escolar Japonès 1890-1936 http://www.t.soka.ac.jp/chem/CEJ2/Chapt1.html#Fig.1-

2-1

Figura 5. . Dades sobre la formació de mestres (pag. 208 document)

http://www.jica.go.jp/english/publications/reports/study/topical/educational/pdf/educational_03.pdf

Annex 2.
Capítol 4. Dades sobre la Xina

Figura 1. Dades sobre les ‘Noves Escoles’ a Xina (1905-1923).

Figura 2. La presencia Protestant a la Xina
Figura 3. La força dels protestants al 1919
Figura 4. Dades d’escoles missioneres i alumnes (1919) i guvernamentals (1916)
Figura 5. Background de participants en els moviments culturals reformistes.
Figura 6. Educació superior l’any 1922 (nacionals, provincials, privades i cristianes)

Figura 1. Dades sobre les ‘Noves Escoles’ a Xina (1905-1923).

Font : Chow Tse-tsung (1967) The May Fourth Movement, California Univ. Press. Annex 1
Figura 2. La presencia Protestant a la Xina Font: CHOC vol XII.
Taula 31. Creixement dels protestants (Dades dels 1889-1906-1919).

Taula 32. Relació entre les esglésies protestants (Dades del 1919).
Figura 3. La força dels protestants al 1919 Font: CHOC vol XII.

Figura 4. Taula 34. Dades d’escoles missioneres i alumnes (1919) i guvernamentals (1916)
Figura 5. Background de participants en els moviments culturals reformistes.
Font: CHOC vol XII. (Nota 10)
Figura 6. Educació superior l’any 1922 (nacionals, provincials, privades i cristianes)
Font: CHOC vol XIII. Pàgina 378
Referències

Bianco, L. (1999) Los origenes de la revolución china (1915-1945), Bellaterra.

Broomhall, A.J. (1985) Hudson Taylor & China’s open century (book 5 : Refiner’s fire), Hodder and
Stoughton.
Buck, P. (1976) El hombre que cambió a China, Plaza y Janés.
Calman, Donald (1992) The nature and origins of Japanese imperialism, Routledge.
Cao, Lan & Novas, H. (1992) Everything you need to know about Asian-american history, Plume.
Cary-Elwes, C. (1956) China and the cross, Kenedy & sons.
Chandrasekhar, S. (1962) La China comunista hoy. Sayma ediciones.
Chang, Iris (2003) The Chinese in America, Viking Press.
Chesnaux, J. I Bastid, M. De las guerras del opio a la guerra franco-china. Barcelona. Ed. Vicens-
Vives.
Chow Tse-tsung (1967) The May Fourth Movement, California Univ. Press.
Concilus, Frank (2008), Discursive constructions of Korean identity:
http://dspace.lib.iup.edu:8080/dspace/bitstream/2069/125/1/Frank+Concilus.pdf
Creel, H. G. (1953) Chinese thought, Univ. of Chicago.
Crossley, P.K. (2002) Manchúes: fundadores del imperio Qing, Ariel.
Crozier, Brian (1976) The man who lost China: Chiang Kai-shek, Charles Scribner’s sons.
Cummings, Bruce (1997) Korea’s place in the sun: a modern history, WW Norton & Company.
Curtin, P.D. (2000) The world and the west, Cambridge Univ. Press.
D. Twitchett, D & Fairbank, J. K. (Eds.) (1980) , The Cambridge History of China. Volume 11: Late
Ch'ing, 1800-1911, Part II. Cambridge University Press.
Dawson, R. (1967) El camaleón Chino, Alianza editorial.
Eckert, C. J. (2000) ‘Korea’s transition to modernity: a will to greatness’ Cap. 4 a Goldman, M. &
Gordon, A. eds. Historical perspectives on contemporary East Asia, Harvard Univ. Press
Fairbank, J. K. i Feuerwerker, A. (1986) The Cambridge History of China Volume 13, Republican
China, 1912–1949 (2), Cambridge University Press
Fairbank, J. K. (1986) (Ed.), The Cambridge History of China. Vol.10: Late Ch'ing, 1800-1911, Part
I Cambridge University Press.
Fairbank, J. K. i Twitchett, D. (1983) The Cambridge History of China Volume 12, Republican
China, 1912–1949 (1), Cambridge University Press
Fairnbank, J., et al. (1967) East Asia: the modern transformation, Modern Asian editions
Franz, U. (1988) Deng Xiaoping, reformador de China, El País/Aguilar.
Garon S. (2000) ‘State and society in interwar Japan’ Cap. 5 a Goldman, M. & Gordon, A. eds.
Historical perspectives on contemporary East Asia, Harvard Univ. Press.
Gernet, J. (2007) Key treaties for the great powers: vol. 2: 1871-1914, David & Charles.
Gluck, Carol (1985) Japan’s modern myths, Princeton Univ. Press.
Goldman, M. & Gordon, A. eds. (2000) Historical perspectives on contemporary East Asia, Harvard
Univ. Press
Hane, Mikiso (1996) Modern Japan (2nd edition), Westview Press.
Hawks, F. (2005) Commodore Perry and the opening of Japan, Nonsuch [1856]
Howell, D.L. (2000) ‘Visions of the future in Meiji Japan’ Cap. 3 a Goldman, M. & Gordon, A. eds.
Historical perspectives on contemporary East Asia, Harvard Univ. Press
Hurst, Michael (1972) Orientalism, Vintage books.
Jansen, B. & Rozman, G. (1984) Japan in transition, Princeton Univ. Press.
Jansen, B. Ed. (1965) Changing Japanese attitudes toward modernization, Charles E. Tuttle.
Jansen, B. ed. (1995) The emergency of Meiji Japan in transition, Cambridge Univ. Press.
Kunst, Richard A. (1975) Literary Chinese Viewed in the Light of Literary Latin
http://www.humancomp.org/ftp/yijing/litchinese_in_light_of_litlatin.pdf
Lanzaco (2006) Introduccion a la cultura japonesa, pensamiento y religion, Universidad de
Valladolid
Lee, J. (2002). Education policy in the Republic of Korea: Building block or stumbling block?, The
World Bank. Washington
Lee, J-K. (2002, March 7). Japanese higher education policy in Korea during the colonial period
(1910-1945). Education Policy Analysis Archives, 10(14). Retrieved [date] from
http://epaa.asu.edu/epaa/v10n14.html/.
Loveday, Leo J. (1996) Language contact in Japan, Clarendon.
Martin, W. A. P. (1907) The Awakening of China Font: Gutenberg texts
http://infomotions.com/etexts/gutenberg/dirs/1/5/1/2/15125/15125.htm
McNeil, W.H. (1983) The pursuit of power, Blackwell.
Moffet, Samuel H. (2005) A history of Christianity in Asia (vol II: 1500-1900), Orbis books
Myers,R.H.; Peattie, M. (eds.) (1984) The Japanese Colonial Empire, 1895-1945 , Princeton Univ.
Press
Pratt, Keith (2006) Everlasting flower: a history of Korea, Reaktion.
Pyle, K. B. (1996) Japan rising, D.C. Heath & company
Pyle, K. B. (2007) The making of modern Japan, Public affairs.
Rosenstone, R. A. (1988) Mirror in the shrine: American encounters with Meiji Japan, Harvard
Univ. Press.
Said, E. W. (1979) Orientalism, Vintage books.
Sands, William F. (1987) At the court of Korea: undiplomatic memories, Century.
Short, Philip (2003) Mao, Crítica.
Soulie de Morant, J. (1932) Sun-yat-sen, Dédalo.
Spence, J. (1981) The gate of heavenly peace, Viking Press.
Spence, J. (1986) To change China: Western advisers in China, 1620-1960, Penguin Press.
Spence, J. (1990) The search for modern China, WW Norton & Company.
Spence, J. (1998) The Chan’s great continent: China in Western minds, WW Norton & Company.
Tae-Don, Noh (2004) Korean history: Discovery of its characteristics and development, Hollym.
Takaki, Ronald (1989) Strangers from a different shore, Penguin
The History of Japan's Educational Development. Education Source: Japan International Cooperation
Agency (JICA) http://www.jica.go.jp/english/publications/reports/study/topical/educational/#
Tsurumi, E.P. (1984) ‘Colonial Education in Korea and Taiwan’ dins de Myers,R.H.; Peattie, M.
eds. The Japanese Colonial Empire, 1895-1945 , Princeton Univ. Press.
Twine, N. (1991) Language and the modern state. The reform of the written Japanese, Routledge.
Varley, H. P. (1984) Japanese culture (3rd edition), Univ. of Hawaii Press
Yi, Pu (1987) Yo fui emperador de China, Caralt.
Yong-Bock, Kim (2005) Historical transformation, people's movement, and messianic koinonia: a
study of the relationship of christian and tonghak religious communities to the march first
independence movement [http://www.oikozoe.or.kr/bbs/read.cgi?board=edata&y_number=29]
Young, E. (2000) ‘China in the early twentieth century: tasks for a new world’ Cap. 6 a Goldman,
M. & Gordon, A. eds. Historical perspectives on contemporary East Asia, Harvard Univ. Press
Zhang, Zhidong, (1898) Exhortations to study/ Learn!," [traduida per Woodbridge com a China's
Only Hope (1900) Kelly & Walsh, Shanghai.] http://www.archive.org/details/learnlearn00zhanrich
i
ii