Àcids

nuclei
cs
Antoni Cassany Penalba
IES Vicenta Ferrer Escrivà
València
Característiques

1. Macromolècules polimèriques
formades per C, H, O, N i P
Funcions
2. Són cadenes molt grans sense
Són molècules portadores de la
ramificar formades per molts informació genètica.
nucleòtids (monòmer), units per
enllaços fosfodiester Són molècules responsables de la
transmissió de la informació
3. Distingim dos tipus d’àcids nucle genètica en les cèl·lules. Aques
ics: transmissió es realitza en dos
passos:
1. ADN
– TRANSCRIPCIÓ (ADN  AR
2. ARN
– TRADUCCIÓ (ARN  Proteïn

Són els encarregats de transmetre la

informació biològica d’un individu
la seva descendència
Pentose
s
Les pentoses que formen part
dels àcids nucleics poden ser o
bé una ribosa o bé una
desoxirribosa
En el primer cas, es formen
ribonucleòtids (ARN), mentre
que en el segon, es formen
desoxirribonucleòtids (ADN).
A banda de la pentosa, la
composició de bases nitrogenades
també determina la distinció
entre ribonucleòtids i
desoxirribonucleòtids
Bases
nitrogenade
s
Compostos nitrogenats anomenats heterocicles que deriven
o bé d’un anell purina o bé d’un anell pirimidina. Això
permet distingir dos tipus de bases nitrogenades:
Les bases pùriques:

Deriven d’un anell purina. Són dos: Adenina i Guanina

Les bases pirimidíniques:

Deriven d’un anell pirimidina i són: Citosina, Timina i Uracil

 Bases
púriques
PURINA
Deriven d’un anell purina.
6 N7
N1 5 Són dos: Adenina i Guanina i les trobem
8
2 4 formant part tant de l’ADN com de l’ARN
N3 N9

NH2 O
N N N N

N N
N H2N N

ADENINA ( A ) GUANINA ( G )
Bases
pirimidíniques

PIRIMIDINA
Deriven d’un anell pirimidina.
4
N 5 Són tres: Citosina, Timina i Uracil
2
N
6
La citosina i la timina formen part de
l’ADN, mentre que la citosina i l’uracil
formen part de l’ARN

NH2 O O
N N CH3 N

N O N O N
O
CITOSINA ( C ) TIMINA ( T ) URACIL ( U )
 Nucleòsid
Nucleòsid
s
Molècula formada per una pentosa
(ribosa o desoxirribosa) més una
base nitrogenada unides per un enllaç
Alguns nucleòsids són: N-glicosídic.
L’enllaç N-glicosídic es realitza entre
el C1 de la pentosa i el N1 en les bases
NH2 NH2 pirimidíniques o el N9 en les bases
N N púriques
N
El nom dels nucleòsids es forma
N N
N afegint el sufix -osina al nom de la
O base púrica i el sufix-idina al de les
HOCH2 HOCH2 bases pirimidíniques. Així, els
nucleòsids són:
O O
Adenosina, Desoxiadenosina,
Guanosina, Desoxiguanosina,
Citidina, Desoxicitidina,
ADENOSINA CITIDINA Uridina i Desoxitimidina
Nucleòtid
s

Nucleòtid
Molècula formada per un nucleòsid més àcids fosfòrics. L’àcid fosfòric
s’esterifica amb un grup OH de la pentosa, normalment en les posicions 3’ o
5’.
El nombre de grups fosfat varia entre 1 i 3

Funcions:
1. Portadors d’energia. Ex.: ATP, GTP

2. Coenzims. Ex.: Coenzim A, FMN

3. Donadors-receptors d’electrons. Ex.: NAD, FAD, NADP
4. Actuen com a segons missatgers. Ex.: AMPc

5. Constitueixen els àcids nucleics

 ATP: La “moneda
energètica”

Els Adenosinafosfats són

nucleòtids formats per adenosina i
àcids fosfòrics. Depenent del
nombre, distingim:
AMP (adenosina-monofosfat),
ADP (adenosina-difosfat)
ATP (adenosina-trifosfat)

L’ATP es pot sintetitzar de 3 El més conegut dels adenosinafosfats és

maneres (s’estudiarà als temes de
metabolisme):
1. Fosforilació a nivell de substrat
(FERMENTACIONS)
2. Fosforilació oxidativa
(RESPIRACIÓ CEL·LULAR)
3. Fotofosforilació
(FOTOSÍNTESI)
l’ATP i actua com a molècula
intermediaria d’energia. Aquesta energia
s’acumula als enllaços dels grups fosfat,
de manera que quan aquests s’alliberen,
s’obté l’energia. Així:
ATP  ADP + P + 7,3 kcal/mol
ADP  AMP + P + 7,3 kacl/mol
AMP  Adenosina + P + 3,9 kcal/mol
L’ADP/ATP és un coenzim que participa en les transferències
d’energia dels processos exergònics (exotèrmics) als endergònics
(endotèrmics).

E
ltres funcions dels nucleòtid
El NAD+ /NADH i el NADP+/NADPH intervenen en els processos de
transferencia d’electrons entre una substància que s’oxida: O, a
una que es redueix, G.

e-

e-
ÀCIDS NUCLEICS
Diferències entre ADN i ARN
eucariòtics
L’ADN
Àcids
nucleics O
O P OH
O
N NH2
Són polinucleòtids. Els nucleòtids C5 'H2
s’uneixen per enllaços fosfodiester, N
entre el radical fosfat d’un nucleòtid N
situat al carboni 5’ de la pentosa i el N
grup OH de la posició 3’ de la pentosa 3' c3'
d’un altre nucleòtid
O
D’aquesta manera s’obté una cadena
central formada alternativament per O P OH
pentoses i grups fosfats. D’aquest
O
esquelet surten perpendiculars les bases
nitrogenades O N O
C5 'H2
5'
N
CH3
c3'
Hi ha dos tipus d’àcids
nucleics,l’ADN i l’ARN
Fragment d’un polinucleòtid d’ADN
Nivells
estructurals
Estructura primària
Fa referència a seqüència de nucleòtids en una cadena.
Les cadenes de nuclèotids d’ADN es distingeixen per
. la longitud de la mateixa (quantitat de nucleòtids)
. tipus de nucleòtids que intervenen i
. l’odre dels mateixos

Estructura secundària (Model de la doble hèlix)

Aquest model va ser proposat per James D. Watson i Francis H. Crick al 1953.
Basant-se en altres estudis anteriors, proposen el següent model:

L’ADN està format per dues cadenes de nucleòtids disposades de manera

antiparal·lela, amb les bases nitrogenades orientades cap a l’interior i
complementàries,formant una hèlix destrogira enrotllada de manera plectonímica

Estructura terciària
Estructura que adopta l’ADN quan s’associa a proteïnes (histones).
ADN (Àcid
desoxirribonucleic)
Macromolècula formada per polimerització de desoxiribonucleòtids que
tenen com a pentosa la desoxirribosa i com a bases nitrogenades A,
T, C i G

Estructura:
Funció:
Com les proteïnes, l’ADN presenta diferents
Molècula portadora del nivells estructurals a fi d’augmentar l’estabilitat
missatge genètic de la molècula i afavorir la distribució de la
mateixa al nucli cel·lular

Localització (eucariotes):
Tipus:
Nucli
ADN monocatenari (molt rar):
Mitocondris
Lineal: Ex.: parvovirus (virus animals)
Cloroplasts
Circular: Ex.: Fag Φ -X-174
ADN bicatenari:
Lineal: Ex.: nucli de cèl·lules eucariotes
Circular: Ex.: mitocondris, cloroplasts, bacteris
ADN monocatenari d’un virus bacteriòfag
La doble hèlix
Se sabia que la molècula
d’ADN era molt gran, molt
llarga i prima i que estava
formada per nucleòtids
d’adenina, guanina, timina i
citosina
n. molècules d' A
=1
n. molècules d' T
Franklin & Wilkins
També a l’inici dels anys 50
demostren, mitjançant la difracció
dels raigs X, que l’ADN és una
fibra de 20 Å de diàmetre
Estudis anteriors al
model de la doble hèlix
Chargaff
Demostra, a l’inici dels anys 50, que a
l’ADN, el n. de bases púriques és
igual al n. de bases pirimidíniques
n. molècules de C A+G
i =1 =1
n. molècules de G T +C
L. Pauling
Proposa, el 1950, que les cadenes
d’aminoàcids que formen les
proteïnes sovint es troben fent
una hèlix i que es manté estable
per ponts d’hidrogen. Suggereix
que l’estructura de l’ADN pot ser
semblant
Difracció de Raigs X
 Característiques de la doble
hèlix

La doble hèlix té un diàmetre de 20 Å, una λ de 34 Å (on hi ha 10 nucleòtids) i

una distància entre bases de 3,4 Å. Les dues adenes són antiparal·leles entre si.

Lles dues canedes s’arrollen en espiral formant una doble hèlix, amb l’esquelet
fostat-pentosa a l’exterior i les bases a l’interior de manera que es troben
enfrontades (complementàries) sempre de la mateixa manera. Així, davant d’una
timina sempre hi ha una adenina i davant d’una guanina sempre hi ha una citosina

Aquesta estructura es manté estable gràcies als ponts d’hidrogen que s’estableixen
entre les bases: dos enllaços d’hidrogen entre A i G i tres enllaços entre C i T

L’ADN pot desnaturalitzar-se si es troba sotmès a elevades temperatures o si el ph

es modifica. De la mateixa manera, pot tornar a renaturalitzar-se si tornen les
condicions inicials
Estructura de la doble hèlix de l’ADN
El model de la doble hèlix Model de la doble
proposat pot presentar-se de
tres formes: B, A i Z
hèlix

Forma B: Forma A:
Aquest model és el de la doble hèlix També és dextrogira, però
proposat per Watson i Crick. les bases complementàries
es troben en plans inclinats
És una hèlix dextrogira amb les bases i l’eix de la molècula els
complementàries situades en plans travessa per punts
horitzontals (inclinació zero), de manera que desplaçats del centre.
l’eix de la molècula travessa els esmentats Aquesta forma apareix quan
plans pel centre. Aquesta forma apareix la humitat és baixa
quan la humitat és alta

Tots tres models els trobem
junts al llarg de les fibres de
l’ADN
Forma Z:
L’hèlix és levogira i té un enrotllament irregular
que provoca un conformació en zig-zag.
Apareix en regions de l’ADN on s’alternen moltes
citosines i guanines
Sembla estar relacionat en processos d’expressió i
control de gens
Forma B de l’ADN
Forma A de l’ADN
Forma Z de l’ADN
S’adopta quan l’ADN s’associa a proteïnes
(histones)
Hi ha diferents nivells de complexitat, des de la
doble hèlix (poc associat a proteïnes) fins al nivell
de cromosoma (molt associat a proteïnes)
Els nivells més ben coneguts són:
1. Collaret de perles
Es diu així a l’estat de cromatina.
A microscopi electrònic s’observa l’ADN
com un rosari de partícules de forma
discoidal d’uns 10 nm de diàmetre. Aquestes
partícules s’anomenen NUCLEOSOMES.
Consten de proteïnes (histones) més ADN
associat a ell.
El nombre d’histones que formen el cos
central són 8 (2 del tipus H2A, 2 del tipus
H2B, 2 del tipus H3 i 2 del tipus H4).
L’ADN s’associa a aquest octàmer donant un
parell de voltes
Estructura
terciària
2. Fibra de 30 nm
També correspon a l’estat de
cromatina.
Aquesta forma s’adopta quan el
collaret de perles es replega sobre
ell mateix (de manera que al
microscopi electrònic s’observa una
fibra allargada de 30 nm). S’han
suggerit dos models per explicar
aquest replegament, però sembla que
es fa seguint el model del solenoide,
de manera que l’ADN
internucleosòmic queda recollit a
l’interior de la estructura helicoidal
que es forma, on interacciona amb
les H1 del nucleosomes.
Doble hèlix

Collar de perles

Fibre cromarina

Cromosoma
Estructura terciària de l’ADN
El collaret de perles
Estructura terciària de l’ADN:
Estructura del solenoide
a doble hèlix a la fibra de croma
 De la cromatina al cromosoma.
Durant la divisió cel·lular, el material genètic, fins aleshores en forma
de cromatina, es condensa encara més i forma els cromosomes
 Replicació semiconservativa de l’ADN.
Una de les funcions de l’ADN és transmetre la informació
genètica quan la cèl·lula es divideix. Previament, és
necessari que l’ADN del nucli de la cèl·lula faça una còpia de
si mateix.
Aquest procés previ a la divisió cel·lular rep el nom de
REPLICACIÓ DE L’ADN.
L’ARN
 ARN (Àcid ribonucleic)

Macromolècula formada per polimerització de

nucleòtids que tenen com a pentosa la ribosa i com
a bases nitrogenades A, U, C i G

Tipus:
Funció: ARNm (missatger)
Forma part del ribosomes (ARNr) ARNr (ribosòmic)
Intervé en la traducció de l’ADN (ARNm, ARNt
ARNt) (transferència)
ARNn (nucleolar)
ARNm (missatger):
Tipus d’ARN
Bàsicament és monocatenari lineal.
Es forma per transcripció
La seva seqüència és complementària a un fragment d’ADN.
Té una vida curta (de minuts, en procariotes, fins a hores, ARNn (nucleolar):
en eucariotes)
Es localitza al nucli.
Porta la informació genètica del nucli fins als ribosomes del
citoplasma És el precursor dels
diferents tipus
d’ARNr
ARNr (ribosòmic):
Presenta zones amb estructura
secundària ARNt (transferència):
És el més abundant i es troba Monocatenari, té zones amb estructura
formant part del ribosomes secundària a causa dels enllaços per pont
(constitueix entre el 70 i el 80 % d’hidrogen entre bases complementàries.
del seu pes).
Adopta una estructura típica de trèbol, on
Hi ha diferents tipus, depenent distingim tres braços. En un d’aquests braços es
d’en quina subunitat ribosòmica troba situat l’ANTICODÓ, seqüència de 3 bases
formi part complementària al CODÓ (situat a l’ARNm).
És l’encarregat de portar els aminoàcids des del
citoplasma fins al ribosomes durant la traducció
 L’ARN missatger

El podem trobar al nucli i al citoplasma.

Cadena lineal, no massa gran d'ARN que

participa al procés de transcripció és a dir, el
podriem considerar com una “fotocòpia” de
l’ADN nuclear que transportarà la informació
d’aquest des del nucli al citoplasma cel·lular
perquè se sintetitzen les proteïnes. (procés
de traducció)

Cada tres bases consecutives constitueix un

triplet o codó.
 L’ARN ribosòmic

Juntament amb proteïnes (blau),

l’ARNr (taronja) forma uns
orgànuls cel·lulars anomenats
ribosomes relacionats amb la
síntesi de proteïnes.

Presenta zones on
s’aparellen bases de la
seua única cadena
 L’ARN de tranferència

•Present al citoplasma cel·lular.

•Participa al procés de síntesi de proteïnes on
serà l’encarregat d’aportar els diferents
aminoàcids que constituiran la proteïna.
•Són molècules petites (80-100 nucleòtids)
amb aparellament parcial entre les seues
bases
•Aspecte de fulla de trèvol.
•Presenta un 10% de bases modificades
•Presenta un triplet de bases anomenat
anticodó complementari d'un determinat
codó de l'ARNm.
•En altre costat de la seua estructura està unit
a un determinat
 Síntesi de proteïnes
Participació dels diferents tipus d’ARN
 ALTRES TIPUS D’ARN
•Ribozimes. Els ribozimes (d'àcid ribonucleic
i enzim, també anomenats ARN enzimàtic o
catalític) són molècules d'ARN que catalitzen
reaccions químiques. Molts ribozimes
naturals catalitzen el seu propi trencament o
el trencament d'altres ARNs, però també s'hi
han trobat que són els responsables de
l'activitat aminotransferasa del ribosoma.

• Altres ARNs que s'estan descobrint

recentment, com l'ARN d'interferència
(ARNi, siRNA) o el micro ARN (ARNmi,
miRNA)