Els instruments de corda fregada formen la família

instrumental més nombrosa de l'orquestra.

Són instruments de corda que es toquen fregant les
cordes amb un arquet.

De més agut a més greu:

EL VIOLÍ

LA VIOLA

EL VIOLONCEL

EL CONTRABAIX
L'arquet ha evolucionat des dels seus inicis en què era un arc de fusta
que mantenia les cerres tensades. Posteriorment s'hi va aplicar un
sistema de cremallera que permetia a l'instrumentista anar tensant
l'arc a mesura que ho necessitava. A mitjans del s. XVIII, va anar
agafant la forma actual, amb la curvatura a l'inrevés i un cargol que
permet mantenir la pressió de les cerres en el punt adient.
VARA
L'arquet
s'utilitza per
CERRES
a fregar les
cordes fent
que aquestes
vibrin i està
fet de crins
de cavall.
Els músics, abans de tocar els instruments, freguen l'arquet amb
una resina que es diu colofònia, i serveix perquè les crins de
l'arquet s'agafin millor a les cordes. Així, quan l'arquet llisca
lentament per les cordes, l'adherència és molt gran i quan
s'interpreten passatges ràpids, per contra, actua com un
lubrificant, ajudant a l'intèrpret.
 Dins dels instruments
d'arc o corda fregada, el
violí és el que té el
registre més agut i, per
tant, el que normalment
fa la melodia o bé
l'acompanya quan aquesta
la toquen altres
instruments.

El violí, i en general els instruments d'aquesta família, tenen una gamma de

possibilitats tècniques que permeten als compositors obtenir tota una sèrie
d'efectes realment interessants. Potser el més conegut són els pizzicatos,
efecte que s'obté polsant les cordes, però n'hi ha d'altres, com per
exemple: sul ponticello, trèmolos, salteado, col legno, alla corda, dobles
cordes...
 PONT
CARGOL

CLAVILLES
D’AFINACIÓ
EFA

MÀNEC
CORDAL
BATEDOR

CAIXA DE
RESSONÀNCIA
QUATRE CORDES
Actualment, el violí i la viola tenen la mateixa
morfologia, només que la viola és més gran i està afinada
una quinta més avall. La viola té un so més avellutat, però
el violí té més possibilitats expressives.
 Té els mateixos elements que el violí i la
viola, i una morfologia igual. Per raó de la
seva mida s'ha de tocar recolzant-lo a
terra, per la qual cosa té una pica a la
part inferior, regulable de manera que
l'instrument pugui quedar a l'alçada més
còmoda per l'instrumentista.

L'instrumentista, per tocar-lo, es col·loca assegut amb l'instrument entre les

cames, tot i que no cal que l' aguanti.
La forma del contrabaix, tot i semblar-se a la dels altres instruments
d'arc, és el que conserva més similituds amb els seus antecessors: les
violes da gamba:
En la música tradicional,
el contrabaix ha trobat
un espai on la sonoritat
dels seus pizzicatos es fa
pràcticament
imprescindible.

El contrabaix sol ser tocat

només amb els dits en la música
de jazz on té un paper rítmic
fonamental i, també ho és, molt
habitualment, en la música de
Cobla, especialment en els
fragments més forts de les
sardanes.