DIA DE LA POESIA

1/ Costa i LLobera : Lo Pi de Formentor

El Pi de Formentor
Electus ut cedri

Mon cor estima un arbre! Ms vell que l'olivera, ms poders que el roure, ms verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les tormentes que assalten la ribera, com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada; no va la fontanella ses ombres a besar; mes Du ung d'aromes sa testa consagrada i li don per trone l'esquerpa serralada, per font l'immensa mar.

Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina, no canta per ses branques l'aucell que encativam; el crit sublim escolta de l'guila marina, o del voltor que passa sent l'ala gegantina remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel, t pluges i rosades i vents i llum ardenta, i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n's ell la viva imatge; domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra s dura, mes besa son ramatge el cel qui l'enamora, i t el llamp i l'oratge per glria i per delit.

Oh! s: que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta ms fort que les onades
1

i vencedor espolsa damunt les nuvolades sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura, com a penyora santa dur jo el teu record. Lluitar constant i vncer, reinar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura... oh vida, oh noble sort!

Amunt, nima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals. Veurs caure a tes plantes la mar del mn irada, i tes canons tranquiles 'niran per la ventada com l'au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera

(Versi de 1907)

2/ Josep Carner . Canoneta Incerta

Josep Carner Canoneta incerta

CANONETA INCERTA Aquest cam tan fi, tan fi, qui sap on mena? s a la vila o s al pi de la carena? Un lliri blau, color de cel, diu: -Vine, vine-. Per: -No passis! -diu un vel de teranyina. Ser drecera del gosat, rossola ingrata, o b un cam denamorat, colgat de mata? s un recer per a adormir qui passi pena? Aquest cam tan fi, tan fi, qui sap on mena? Qui sap si trist o somrient acull son hoste? Qui sap si mor sobtadament, sota la brosta? Qui sabr mai aquest mat a qu em convida? I s cam incert cada cam, ns cada vida.

El cor quiet (1925)

3/ J.M.Sagarra : Aiguamarina

Voldria, ni molt ni poc: sser lliure com una ala, i no mudar-me del lloc platejat daquesta cala; i encendre el foc del pensament que vibra, i llegir noms un llibre antic, sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem, quan la mort ens cridi al tlem: creure en la fusta del rem, i en la fusta de lesclem.

I fer tot el que fem, oberts de cor i de parpelles, i amb tots els cinc sentits; sense la por de jeure avergonyits
4

quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament rosa i espina; i estimar aquest moment, i aquesta mica de vent, i el teu amor, transparent com una aigua-marina.

6/ Carles Riba : Snion Snion! T'evocar de lluny amb un crit d'alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em drea, feli de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell. Temple mutilat, desdenys de les altres columnes que en el fons del teu salt, sota l'onada rient, dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura, pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb; per l'embriac del teu nom, que a travs de la nua garriga ve a cercar-te, extrem com la certesa dels dus; per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira sbitament, oh precs, oh fantasmal! i coneix per ta fora la fora que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa runa tan pur.

7/ S.ESPRIU : Assaig de Cntic al temple

Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com magradaria allunyar-men, nord enll, on diuen que la gent s neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feli! Aleshores, a la congregaci, els germans dirien desaprovant: Com locell que deixa el niu, aix lhome que sen va del seu indret, mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de lantiga saviesa daquest meu rid poble. Per no he de seguir mai el meu somni I em quedar aqu fins a la mort. Car sc tamb molt covard i salvatge i estimo a ms amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada ptria.

8 / Joan Maragall : Cant Espiritual

CANT ESPIRITUAL Si el mn ja s tan forms, Senyor, si es mira amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre, qu ms ens podeu dar en una altra vida? Per x estic tan gels dels ulls, i el rostre, i el cos que mheu donat, Senyor, i el cor que shi mou sempre... i temo tant la mort! Amb quins altres sentits mel fareu veure aquest cel blau damunt de les muntanyes, i el mar immens, i el sol que pertot brilla? Deu-me en aquests sentits leterna pau i no voldr ms cel que aquest cel blau. Aquell que a cap moment li digu Aturat, sin al mateix que li dugu la mort, jo no lentenc, Senyor; jo, que voldria aturar tants moments de cada dia per fls eterns a dintre del meu cor!... O s que aquest fer etern s ja la mort? Mes llavores, la vida, qu seria? Fra noms lombra del temps que passa, i la illusi del lluny i de laprop, i el compte de lo molt, i el poc i el massa, enganyador, perqu ja tot ho s tot? Tant se val! Aquest mn, sia com sia, tan divers, tan extens, tan temporal; aquesta terra, amb tot lo que shi cria, s ma ptria, Senyor; i no podria esser tamb una ptria celestial? Home s i s humana ma mesura per tot quant puga creure i esperar: si ma fe i ma esperana aqu satura, men fareu una culpa ms enll? Ms enll veig el cel i les estrelles, i encara all voldria esser-hi hom:
8

si heu fet les coses a mos ulls tan belles, si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, per qu aclucls cercant un altre com? Si per mi com aquest no nhi haur cap! Ja ho s que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap? Tot lo que veig se vos assembla en mi... Deixeu-me creure, doncs, que sou aqu. I quan vinga aquella hora de temena en qu sacluquin aquests ulls humans, obriu-men, Senyor, uns altres de ms grans per contemplar la vostra fa immensa. Siam la mort una major naixena!

9 / DANSA DE LA PRIMAVERA Canta Maria del Mar Bonet

Dansa de la primavera (o La dansa de la primavera)

(Maria del Mar Bonet - Gregorio Paniagua) Febrer m'ha dut la carta tan precisa: vol que els lils s'obrin pels dits i, en el cor, m'hi creixi una palmera. Qu exigent que ve la primavera! Qu exigent que ve la primavera, i el meu cor tan malalts, tenc por que es cremi dins de la foguera, no puc desfer-me del seu encs. No puc desfer-me del seu encs, obrir les branques i ballar amb ella, pentinar-me al seu vent la cabellera, cantar les llunes de les seves nits. Cantar les llunes de les seves nits, cantar vermells de la tardor, cantar el silenci de la nova neu, cantar, si torna, el dolors amor. Cantar, si torna, el dolors amor i nixer un poc ms en l'intent, i crixer un poc ms cada entretemps i volar amb el vent i les noves llavors. Volar amb el vent i les noves llavors; qui sap on el vent em portar, a dins el cor d'una terra antiga, o creixer al fons de la mar. Febrer m'ha dut la carta tan precisa: vol que els lils s'obrin pels dits i, en el cor, m'hi creixi una palmera. Qu exigent que ve la primavera!

10