Ciències per al món contemporani

UNITAT 1. LA COMPRENSIÓ DE LA CIÈNCIA I LA TÈCNICA

No hi ha dubte que la ciència i la tècnica tenen actualment una presència i una influència
extraordinàries en la nostra societat. Això fa que, per poder entendre el món, hàgim
d’aprofundir el coneixement que tenim de la ciència i la tècnica (1). D’altra banda, sovint ens
resulta difícil distingir, entre la munió de missatges que rebem cada dia, les informacions que
són fiables d’aquelles que no ho són, bàsicament perquè ignorem què és allò que diferencia
una simple opinió d’una creença justificada científicament (2). Per tot això, a la segona
meitat de la unitat es fa un anàlisi detallat dels trets que caracteritzen la ciència (3) i la
tècnica (4).

1. Els ciutadans, la ciència i la tècnica

La publicitat utilitza termes propis del llenguatge científic per vendre millor
els seus productes, perquè la ciència gaudeix d’un gran prestigi i confiança
a la societat actual.

Per altra banda, la tècnica ha alliberat les persones d’un bon nombre de
càrregues que la naturalesa els imposava i també ha assolit un gran
reconeixement.

Diversos estudis situen els metges, els científics i els enginyers com les
professions més valorades i les que aporten més prosperitat, segons els
ciutadans de la Unió Europea.

1.1 Desenvolupament tecnocientífic i responsabilitat social

Els èxits i els beneficis aportats per la ciència i la tècnica són innegables,
però moltes persones consideren que haurien d’estar sotmeses a la reflexió
ètica i al control social.

Per una banda, la història conté episodis desgraciats (l’experimentació amb

humans a la Segona Guerra Mundial, la bomba atòmica), per altra els nous
descobriments científics i tècnics plantegen dilemes ètics (el clonatge
humà), i tenen impactes importants en la nostra vida (teletreball), etc.

La ciència i la tecnologia afecten els ciutadans i, per tant, encara que no

siguin ni científics ni tècnics són coresponsables de les accions, productes i
aplicacions tecnocientífiques. Això exigeix una certa formació.

2. Saber, encertar, opinar i creure justificadament

2.1 El saber i la veritat com a problema

Es diu que algú sap una cosa quan es donen tres condicions: ho creu, és
veritat i pot justificar-ho.

Per afirmar que sé o conec una cosa cal assegurar que tinc la veritat i això
no sempre és al nostre abast. El problema de la veritat té una gran dificultat
filosòfica, prova d’això és que existeixen tres teories en relació el tema de la
veritat: el dogmatisme (es pot arribar a la veritat amb una certesa

1
 Ciències per al món contemporani

absoluta), l’escepticisme (el saber és impossible, tot es pot posar en

dubte) i l’actitud crítica i racional (defensa la possibilitat de fer camí cap
al saber i ens alerta per ser crítics i eliminar els errors que anem trobant).

2.2 Encertar i opinar

Algú encerta quan es donen aquestes dues condicions en allò que diu: ho
creu i és veritat.

Algú opina o creu simplement quan només es compleix una condició en allò
que diu: ho creu. Quan només creiem una cosa però no sabem si és veritat
ni la podem justificar diem que es tracta d’una opinió o una simple creença.

2.3 Creure justificadament

Algú creu justificadament una cosa quan es donen aquestes dues

condicions: ho creu i pot justificar-ho. Aquest tipus de creença ens permet
adreçar-nos cap al saber.

Seria important distingir els termes anteriors. Moltes vegades diem “sé que”
quan hauríem de dir “opino que”.

2.4 La justificació de les creences

Com es justifiquen les creences?. Hi ha diverses vies, una de les quals és la

ciència. Una creença es pot considerar justificada quan ho està per la
comunitat científica corresponent. Ara bé, allò que la ciència justifica i
defensa en un moment de la història més endavant pot evolucionar.

3. Aproximació a la ciència

3.1 Un mètode rigorós i objectiu

Què és la ciència? És una forma de coneixement basada en un mètode

rigorós i objectiu.

El rigor científic és un requisit pel qual totes les afirmacions que es formulin
han d’estar justificades (es compleixen els criteris de comprovació i
validació de dades acceptats per la comunitat científica d’aquella disciplina)
i correlacionades lògicament (la ciència no és un conjunt de proposicions
desconnectades entre si, sinó una estructura de proposicions lògicament
relacionades que formen teories complexes).

L’objectivitat científica es basa en la intersubjectivitat, és a dir, en la

possibilitat que individus diferents puguin posar en comú experiències i
pensaments. Allò que afirma la ciència no depèn de qui ho afirma. El discurs
públic de la ciència es duu a terme amb la publicació en revistes
especialitzades (i ara en internet).

3.2 El mètode hipoteticodeductiu

No es pot parlar d’una única manera de fer ciència, cada ciència disposa de
mètodes i criteris propis. Hi ha dos mètodes bàsics: el mètode deductiu
2
 Ciències per al món contemporani

(obtenir conclusions particulars a partir de principis generals) i el mètode

inductiu (obtenir una conclusió general a partir de dades particulars).

El mètode hipoteticodeductiu consta dels passos següents: 1. Observació

de la realitat i plantejament del problema; 2. Formulació d’una hipòtesi; 3.
Deducció de les conseqüències que es deriven de la hipòtesi formulada; 4.
Comprovació de les conseqüències deduïdes de la hipòtesi (s’accepta o es
refuta la hipòtesi); 5. Presentació dels resultats a la comunitat científica.

3.3 El caràcter social de la ciència

Els criteris per determinar el rigor en el si d’una ciència estan acordats per
la comunitat científica corresponent. D’aquí es pot deduir que la ciència té
caràcter comunitari o social. El primer en defensar-ho va ser Thomas S.
Kuhn en l’obra L’estructura de les revolucions científiques.

La filosofia tradicional de la ciència defensa que el coneixement científic està

determinat només per la lògica i l’experimentació. Kuhn i la nova filosofia de
la ciència defensen que també hi intervenen altres factors.

Els principals conceptes del pensament de Kuhn són:

- paradigma: conjunt de teories, lleis, mètodes d’investigació i criteris de
validació que una comunitat científica dóna per bons;
- preciència: hi ha diversos paradigmes enfrontats;
- ciència normal: la comunitat científica accepta un únic paradigma;
- crisi: apareixen anomalies greus i sorgeix un nou paradigma;
- revolució: canvi d’un paradigma a un altre.

Per fer el canvi de paradigma cal fer ús de la raonabilitat. Kuhn assenyala

aquests criteris per triar un o altre paradigma: la precisió, la consistència
lògica, l’extensió del camp d’aplicació, la simplicitat i la fecunditat.

3.4 Una classificació de les ciències

Bunge divideix les ciències entre: formals (ideals) i empíriques o fàctiques

(materials). Les diferències entre unes i altres rauen en: el tema d’estudi,
els tipus d’enunciats que es proposen establir (relacions entre signes
enfront d’esdeveniments i processos) i el mitjà pel qual es posen a prova els
enunciats verificables (la lògica enfront l’observació i l’experiment).

Les ciències empíriques també es divideixen en: ciències naturals (pretenen

conèixer el món físic, la naturalesa) i ciències socials i humanes (pretenen
conèixer les realitats humanes).

4. Tècnica i tecnologia

Si a la ciència li correspon “saber què” a la tècnica li correspon “saber fer” o

“saber com”. La tècnica és una potent eina transformadora de la realitat.

4.1 La tècnica, més enllà de les màquines

La tècnica està constituïda pel conjunt de mitjans més eficaços en un

moment donat. La màquina és el model perfecte de producte tècnic, però la
3
 Ciències per al món contemporani

tècnica va més enllà de la màquina i avui assumeix moltes activitats

humanes.

El filòsof Ortega y Gasset distingeix tres etapes tècniques: l’atzar (tècnica

de l’home primitiu), l’artesà (l’ésser humà entén la tècnica sota la figura
dels artesans, la tradició té un paper important) i el tècnic (comença amb la
Revolució industrial; l’home pren consciència de la seva capacitat tècnica i
del poder que això representa).

En aquesta tercera etapa, les relacions entre ciència i tècnica fan aparèixer
el que anomenem tecnologia. Els costums i la tradició de l’artesà són
substituïts pels càlculs i els raonaments de l’enginyer, que serà capaç de fer
elaboracions teoricopràctiques.

4.2 Ciència i tecnologia

La ciència i la tecnologia s’impulsen mútuament. La ciència aporta els

coneixements necessaris perquè la tecnologia els apliqui, i també a
l’inrevés, és a dir, la tecnologia és un suport necessari per a l’avenç de
moltes ciències.

La paraula tècnica es refereix al “saber fer” de l’ésser humà al llarg de tota

la seva existència, però convé reservar la paraula tecnologia per a la tècnica
estretament relacionada amb la ciència. Fa referència a tècniques
complexes (microelectrònica, enginyeria genètica, etc.).

4.3 El sistema tècnic

La història de la tècnica no és un simple recull cronològic d’invents i

inventors. Bertrand Gille parla de sistema tècnic (conjunt de totes les
habilitats tècniques, eines, màquines i processos, i la manera com es
relacionen en un moment històric determinat), econòmic, social, polític, etc.
Aquests sistemes, com que es relacionen i s’influeixen mútuament,
determinen un moment històric concret.

Quan un sistema tècnic en substitueix un altre, els elements d’aquest no

desapareixen per complet , sinó que els nous elements passen a ocupar un
lloc destacat en el nou panorama tècnic. El sistema tècnic contemporani
situa l’ordinador en el lloc central.