Documentos de Académico
Documentos de Profesional
Documentos de Cultura
Tema 40
LA HISTORIOGRAFIA MEDIEVAL.
LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES
TEMA 40
La historiografia medieval. Les Quatre Grans Cròniques
ÍNDEX
BIBLIOGRAFIA
BRUGUERA, J., “Introducció”, a Jaume I, Libre dels Feyts, Barcelona, Barcino, 1991.
CARBONELL, A. i al., Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies, Barcelona,
Edhasa, 1986.
---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
TEMA 40
La historiografia medieval. Les Quatre Grans Cròniques
1. Introducció
Context històric
Les quatre grans cròniques se situen cronològicament en els segles XIII i XIV,
i són les que millor ens permeten seguir i comprendre el desenvolupament de la
societat catalana en els aspectes polítics, econòmics, socials i militars.
Catalunya, en aquesta època, comença a ser considerada una nació gràcies a
la seua estabilitat política i social, a la incorporació a la Corona de les terres
valencianes i Mallorca, a la creació d’un aparell constitucional com són els
“Consolats de mar” (disposicions del dret marítim on s’assegura la independència
envers els francs) o la creació de “municipis” i les “Corts Catalanes”.
Aquesta societat en expansió necessita conservar els esdeveniments
col·lectius que afecten a la Corona Catalanoaragonesa a través del vehicle lingüístic
que els agermana: el català. La llengua parlada pel poble i per la cort esdevé un
element de cohesió nacional.
A. Carbonell i altres suposen que els joglars que formaven part de les corts
reials aprenien i recitaven de memòria (d’ací la manca de manuscrit) les gestes més
honroses dels reis. Existien dos tipus de joglars: els encarregats de recitar les
notícies de gran actualitat o “recontadors de noves” , i els que es dedicaven a referir
gestes antigues o “refendari gestorum antiquorum”. Però ben aviat aparegueren
també els joglars que escampaven en romanç la narració de les velles gestes, on
predominava l’element llegendari. Ningú no dubta avui de l’existència d’aquesta
poesia joglaresca èpica a la Catalunya medieval, tot i que no ens haja restat ni un sol
testimoni directe.
L’epopeia de tipus tradicional es caracteritza per la seua naixença i divulgació
orals, i només és traslladada a l’escriptura en comptades ocasions i gairebé sempre
de manera excepcional. La difusió de l’epopeia medieval es feia per mitjà de la
recitació i davant un públic divers, la majoria del qual era compost per persones que
no sabien de llegir.
El fenomen de la prosificació és demostrat i ha estat ben estudiat en les velles
literatures castellana i francesa. En principi, hi ha una tendència, des de
començaments del segle XIII , a posar en prosa textos originàriament compostos en
vers. La prosificació és un procediment que consisteix a dissimular les rimes –de
vegades substituint mots per sinònims– i a invertir l’ordre de les paraules –sobretot
quan, en l’original versificat, apareixia alguna construcció forçada per les rimes o
hipèrbatons.
La troballa de fragments amb assonàncies repetides i, de tant en tant, de
versos que semblen conservats intactes en les cròniques de Jaume I, de Bernat
Desclot i de Ramon Muntaner, portaren a la conseqüència que dins aquests tres
llibres fonamentals de la nostra història medieval hom havia prosificat cançons de
gesta perdudes i insospitades.
A la crònica de Desclot, i al seu segon capítol, quan és narrada la batalla de
Fraga (1134), on desaparegué el rei Alfons I d’Aragó, el Bataller, hom ha advertit
llargs passatges, de contingut dramàtic i bel·licós, on abunden les assonàncies i de
tant en tant emergeixen versos sencers, amb la suficient freqüència per a concloure
que procedeixen d’un relat en vers.
Al capítol cinqué de la mateixa crònica de Desclot es narra la famosa batalla
d’Úbeda, o de les Navas de Tolosa (1212), on tan decisiva fou la intervenció del rei
Pere el Catòlic. Del text en prosa emergeixen versos de vegades perfectes.
Al Libre dels Feyts de Jaume I, les conquestes de Mallorca i de València són
narrades, en gran part, a base de prosificacions de cançons que devien relatar
aquestes glorioses campanyes.
3.7. L’estil
Totes les cròniques es caracteritzen per l’ús freqüent del diàleg i de l’estil
directe, dels records i les reflexions personals, de detalls pintorescos i d’una viva
expressivitat. Aquests elements, però, són utilitzats amb menys freqüència a la
crònica de Pere el Cerimoniós.
---------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
TEMA 40
La historiografia medieval. Les Quatre Grans Cròniques
d) La quarta part, que tracta fets dels anys 1265 a 1276, narra noves campanyes al
regne de València, la conquesta de Múrcia, guerres internes a Catalunya amb
barons revoltats i els propis fills de Jaume I, i diversos contactes amb Alfons X de
Castella. Aquesta part torna a narrar els fets amb detall, per bé que els últims
capítols, que tracten de la darrera malaltia del Conqueridor, és molt versemblant que
hagen estat redactats per altra persona, interessada a portar el Liber dels Feyts fins
a la mateixa mort del rei.
4.4. Estil
L’estil del Libre dels Feyts és viu i ràpid, amb alguns desgavells sintàctics que
donen una simpàtica espontaneïtat a la narració. Sempre que és possible els
parlaments són reproduïts en estil directe, amb preguntes i respostes que li donen
vivacitat. Mostra un llenguatge casolà, col·loquial, de vegades grosser, amb alguns
refranys.
El verisme de la crònica fa que, molt sovint, quan hi prenen la paraula
personatges que no parlen en català, els seus mots siguen reproduïts en la modalitat
lingüística en què els proferiren (mots aràbics seguit de llur traducció, molts
aragonesismes, etc.). El lèxic és ric en termes patrimonials i militars.
4.5.2. Bel·licositat. El més característic del Llibre dels Feyts és la seua bel·licositat.
El rei Jaume dóna àmplies i detallades visions de les seues campanyes militars on la
seua figura sempre hi és present. Enmig de les batalles i les bregues poques
vegades manca el detall personal de l’actitud del rei, que dirigeix el combat, reprén
els indecisos i ajuda els qui es troben en perill. De vegades apareixen notes que
sorprenen per la seua duresa i insensibilitat.
4.5.3. Amor a la terra. Jaume I sent un gran amor per Catalunya, per Aragó i per la
seua nadiua ciutat de Montpeller; però en l’amor que manifesta per les terres
mallorquines i valencianes advertim un matís especial, car aquells regnes,
conquerits amb el seu esforç i la seua intel·ligència, són per a ell més entranyables
que els regnes i senyorius que heretà dels seus pares.
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
TEMA 40
La historiografia medieval. Les Quatre Grans Cròniques
5.2. Autoria
Aquesta crònica s’inicia amb aquests mots: “Ací comença lo libre que.n Bernat
Desclot dictà e escriví...” i si no estiguera aquesta primera línia, l’obra hauria caigut
en l’anonimat ja que ni s’hi torna a esmentar el nom de l’autor ni s’hi fa cap al·lusió
personal.
Tota la crònica de Desclot és caracteritzada per la impersonalitat de l’autor, la
figura del qual s’esvaeix totalment pel que fa a dades concretes i individuals. Per
altra banda, Bernat Desclot revela conéixer documents que, molt sovint, devien
custodiar-se a l’arxiu reial, la qual cosa fa sospitar que fóra un funcionari de la cort.
El nom de Bernat Desclot no apareix en cap document, però se sospita que
no és el seu vertader nom. L’autor de la crònica s’anomenava Bernat Escrivà i
procedia del casal anomenat Es Clot.
5.4. Estil
Alguns trets de pintoresquisme contribueixen a animar la lectura de la crònica
de Desclot, en aquest aspecte inferior al Liber dels Feyts i a Muntaner.
Alguns refranys acreixen el to popular de la crònica. La llengua de Desclot, si
bé sembla ja concreta per la força unificadora de la Cancelleria, que serà tan forta a
partir del segle XIV, presenta algunes característiques de la zona oriental del Pirineu.
Les descripcions de Desclot són molt reeixides. El relat dels personatges de
vegades sembla més literari que real.
---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
TEMA 40
La historiografia medieval. Les Quatre Grans Cròniques
6.2. Autoria
La biografia de Ramon Muntaner la podem fer gràcies a alguns documents
d’arxiu i, sobretot, gràcies a nombroses indicacions que ell ens forneix a la seua
crònica. Nasqué a Peralada el 1265 i morí a Eivissa l’any 1336. Entrà a formar part
de l’exèrcit de la Corona d’Aragó, participant en moltes empreses. A la ciutat de
València és on va escriure la seua crònica.
6.4. Estil
Muntaner no diu mai “crònica” sinó “llibre”. Aquest llibre no és destinat a la
lectura individual i privada, sinó a ésser escoltat per un auditori de “senyors”, com hi
fa constar diverses vegades. Muntaner sempre destina la seua crònica a uns oïdors,
la qual cosa aproxima l’autor a nosaltres, perquè nosaltres mateixos som requerits
per ell. Això és general en l’estil del llibre. L’oïdor no és per a ell un ésser allunyat i
distant, sinó que està sempre present escoltant-lo i fins i tot l’interromp. En efecte, el
cronista de Peralada dialoga amb nosaltres, lectors actuals, des de la pàgina del seu
llibre.
Aquesta comunicació directa de Muntaner amb el seu oïdor és acrescuda i
generalitzada arreu de la crònica per mitjà de la característica interrogació “Què us
diré?”, que apareix a cada moment del llibre. Aquesta interrogació sol trencar el fil
d’una narració que podria esdevenir llarga, o un moment de molta intensitat, amb la
finalitat d’introduir una pausa i darrere d’aquesta oferir una mena de resum del que
podria ésser prolix o informacions complementàries.
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
TEMA 40
La historiografia medieval. Les Quatre Grans Cròniques
6.5. Finalitat
Muntaner exposa els propòsits que el dugueren a escriure l’obra. Hi advertim
un doble aspecte: d’una banda, constitueix unes memòries personals de qui està
convençut que ha viscut esdeveniments històrics dignes de ser contats i, de l’altra,
per ser un ensenyament per als futurs reis, els quals trobaran un bon exemple a
seguir en la figura dels seus reis.
7.2. Autoria
La crònica de Pere el Cerimoniós està escrita en primera persona majestàtica
(“nós”) i té per títol “llibre en què’s conten tots los grans fets qui són entrevenguts en
nostra Casa, dins o temps de nostra vida, començànt-los a nosta nativitat”, la qual
cosa revela que el mateix Pere el Cerimoniós n’és l’autor, encara que amb
col·laboradors com Bernat Descoll i Arnau de Torrells.
7.4. Estil
La crònica del Cerimoniós és exempta de la influència de les cançons de
gesta, prosificades amb més o menys intensitat en les de Jaume I, Desclot i
Muntaner. El rei Pere narra fets immediats i amb intenció política, situa molts
episodis en ambients urbans, i les fonts del seu relat es redueixen a dos elements:
els seus records i els documents guardats a la seua cancelleria.
Pel que fa a l’estil, la crònica del Cerimoniós és menys viva i pintoresca que
les anteriors. La prosa és de vegades seca i eixuta, sobretot quan la narració es fa
“per jornades”, però és acurada i correcta. El relat és seguit per ordre cronològic i
això també constitueix una intenció clara de l’autor.
A més del català, dues altres llengües apareixen alguna vegada en la crònica:
el provençal i l’aragonés. També apareixen paraules en castellà.
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
TEMA 40
La historiografia medieval. Les Quatre Grans Cròniques
7.5.2. Crueltat. El rei no amaga ni dissimula mai les seues “justícies”, en les quals
procedeix amb sang freda i sovint amb crueltat, car, per a ell, el que en diríem la raó
d’estat està per damunt de tot i tot ho justifica, però, en contrast amb aquests
episodis tumultuosos, sagnants o cruels, a la crònica apunten escenes insignificants
i íntimes, que donen colorit a la narració i sobretot ens acosten a la personalitat del
rei, home ferreny i terrible, però que de vegades li agrada estar amb la companyia
del seu poble.
7.5.3. Sentiment nacional. Les revoltes i les unions contra el poder reial que
apareixen a la crònica són mostra d’un problema d’aquell regnat, que suposa la lluita
entre unes estructures polítiques medievals, que van caducant i no es resignen a
morir, i l’enfortiment del poder sobirà que tendeix a l’absolutisme.
8. Conclusió
Albert Hauf parla de les quatre grans cròniques com uns textos molt
importants pel seu indiscutible valor històric, ja que ens brinden la visió més
completa i directa de la vida d’aquella època i de com eren i pensaven les grans
personalitats del moment.
---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------