Documentos de Académico
Documentos de Profesional
Documentos de Cultura
Tema 55
LA POESIA I EL TEATRE MODERNISTA
TEMA 55
La poesia i el teatre modernistes
ÍNDEX
1. Introducció
1.1. Concepte: actitud, moviment i període
1.2. Arrels socials del modernisme: l’artista i la societat
1.3. Arrels ideològiques i estètiques del modernisme català. Influències europees
1.4. Descripció del panorama estètic
2. La poesia modernista
2.1. Evolució i etapes dins la producció poètica
2.2. Joan Maragall
2.2.1. Biografia
2.2.2. Obra literària
2.3. L’Escola Mallorquina
2.3.1. Descripció de l’Escola
2.3.2. Característiques
2.3.3. Miquel Costa i Llobera
2.3.4. Joan Alcover
3. El teatre modernista
3.1. L’actualització del teatre
3.2. Santiago Rusiñol
3.3. Ignasi Iglésias
3.4. Adrià Gual
---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
TEMA 55
La poesia i el teatre modernistes
BIBLIOGRAFIA
---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
TEMA 55
La poesia i el teatre modernistes
1. Introducció
relació al qual es formulen diversos intents d’interpretació del paisatge i del folklore
com a expressió profunda dels trets nacionals del país, i l’arbitrarisme, és a dir,
aquella teoria que, empeltada en el simbolisme i en el parnassianisme, posava
l’artifici com el portador dels valors artístics.
El modernisme va renovar la panoràmica de la literatura catalana. Les
inquietuds estètiques i creatives de l’Europa contemporània ja no seran estranyes a
la creació catalana i arrelaren entre nosaltres. En poesia, Joan Maragall va recollir la
tradició més genuïna de l’Europa del segle XIX, des de Goethe i Novalis a Nietzsche
i, tot fonamentant la seua obra en la intuïció i en el concepte messiànic del poeta, va
apuntar alguns aspectes de la poesia pura. D’ell deriva el tolstoisme populista de
Josep Pijoan i tota una tradició lliurada a cantar el paisatge i la natura en termes que
impliquen una reducció dels sentiments a la seua màxima puresa i simplicitat, des de
Guanyavents a Joan M. Guasch i Salvador Albert. Al costat, i sovint en contra,
s’introdueixen el parnassianisme i el simbolisme, sota la bandera de la defensa de
l’artifici i, per tant, del sonet, des de Jeroni Zanné a Gabriel Alomar. D’altres, encara,
pretenen construir una poesia mística, seguint el medievalisme dels prerafaelistes
anglesos. I, sobretot, apareixen dos grans poetes a Mallorca (Escola Mallorquina),
Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover, els quals, si bé des d’una posició marginal,
exerciran una pregona influència. També el teatre sofrirà una renovació profunda en
incorporar les tècniques naturalistes, i rebrà les influències del teatre d’idees d’Ibsen
i les del simbolista de Maeterlinck, entre d’altres. El gènere, lligat fins aleshores a la
tradició popularitzant o al convencionalisme romàntic, esdevindrà vehicle de
divulgació ideològica (amb l’aparició de grups de teatre independent) i centres
d’experimentació artística (Teatre Íntim d’Adrià Gual, Audicions i Espectacles Graner,
etc.). Així, mentre que uns autors, com Ignasi Iglésias i Joan Puig i Ferreter, seguien
molt de prop el model ibsenià, d’altres, com Santiago Rusiñol i Adrià Gual
s’aproximaven als models simbolistes. Es portarà a terme la recreació lírica de
temes populars (Apel·les Mestres, Josep Carner, etc.) i s’intentarà la creació del
drama wagnerià (com a La fada, de Massó i Torrents i Enric Morera) i del clàssic
(Ambrosi Carrión, i Nausica, de Joan Maragall).
2. La poesia Modernista
ideològica i estètica entre uns i altres és, per tant, un fet ben constatable, però
resulta difícil de precisar, perquè es produeix també una contínua osmosi temàtica i
formal que difumina qualsevol intent de periodització o de classificació que s’intente
fer. Tanmateix, atenent aquests punts d’afinitat o de divergència entre uns i altres,
Castellanos (1986: 248), distingeix diversos períodes i, dins ells, corrents diversos:
- Entre el 1892 i el 1898, s’hi pot situar un primer període en el qual va precisant-se
la ruptura amb la tradició vuitcentista i la incidència del simbolisme, amb l’aparició
paral·lela d’influències prerafaelites que s’afermaran en el tombant de segle.
- A partir del 1898 i fins aproximadament el 1905, es produeix una gran diversificació
que portarà des del predomini inicial de l’espontaneisme al posterior de l’arbitrarisme
o, si es vol, de l’artificiositat. L’espontaneisme té, també diverses variants: potenciat
per la reacció antidecadentista, deriva cap a un vitalisme còsmic que canta la natura
i els cicles de la vida i que, en el que constitueix un corrent paral·lel afaiçona una
poesia patriòtica de caràcter regeneracionista, sovint destinada al cant coral. Sobre
tota aquesta gamma de variants s’hi deixa veure la influència maragalliana, una
influència que deriva també cap al conreu de la poesia ingènua, reelaboració sovint
de formes populars. No lluny d’aquest ingenuisme el corrent prerafaelitista pren força
i amb ell, també el simbolisme troba nous camins d’expansió: d’una banda, els
oberts pel darrer Maeterlinck i Francis Jammes i centrats en la valoració de les
petites realitats quotidianes; i, de l’altra els que conflueixen amb actituds
classicitzants o més estrictament parnassianes. A partir del 1903, aquesta darrera
variant protagonitza una forta reacció antiespontaneista que provoca la potenciació
de determinades tradicions poètiques locals –i, doncs, la circulació del concepte
d’Escola Mallorquina com a model estètic− i la revaloració de la creació poètica com
a treball intel·lectual i de llengua.
- Dins aquestes premisses, entre el 1906 i el 1910, aproximadament, es produeix un
doble corrent, diferenciat més per les bases ideològiques que no pas per les
estètiques. El Poble Català es converteix en el nucli de cohesió d’una d’elles, la que
Manuel de Montoliu va anomenar “Nova Pléiade”, dins la qual van conviure
poètiques i temes parnassians, vitalistes, decadentistes i prerafaelites, empeltats
d’actituds messiàniques carduccianes o dannunzianes, en el que constitueix el
darrer gran intent de canalitzar dins la poesia l’impuls regenerador del modernisme.
L’altra tendència es mou entorn La Veu de Catalunya i del noucentisme com a
moviment ja en vies d’articulació: fonamentat en una visió orgànica del món i
enfrontat al messianisme carduccià de l’altre grup, és aquest el corrent que
esdevindrà hegemònic i marcarà les vies d’evolució de la poesia catalana posterior.
2.2.1. Biografia
És, sens dubte, el poeta més emblemàtic del modernisme. Joan Maragall i
Gorina (Barcelona, 1860-1911), va nàixer en una família de fabricants de teixits de
Barcelona. Estava destinat a continuar l’ofici familiar, però es va estimar més
estudiar Dret i idiomes i dedicar-se al conreu de la poesia. El 1892 inicia la seua
tasca d’articulista al Diario de Barcelona, i entre 1891 i 1893 –com a traductor i
poeta- a L’Avenç. L’any 1891 es casa amb Clara Noble amb qui va tenir tretze fills.
Prompte sovintejarà les seues col·laboracions en nombroses publicacions de forma
que l’escriptura esdevindrà la seua única activitat i es convertirà en la figura màxima
del modernisme.
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
TEMA 55
La poesia i el teatre modernistes
paisatge, que en sap transmetre el secret als lectors i la paraula esdevé el vehicle
precís per a fer-ho, carregat d’energia significativa. I d’entre totes la més “viva” és la
paraula popular, la de la gent senzilla que viu a la natura.. Així, l’experiència
creadora es caracteritza per la intensitat d’emoció. Només en estat de gràcia, és a
dir, en estat d’inspiració, es construeix la paraula viva. La paraula del poeta esta
vinculada amb el ritme de “so i de llum” de la bellesa creadora: seria el trasllat del
ritme de l’univers al ritme de la paraula. A l’Elogi de la Poesia, torna a lligar el
moment poètic al paisatge. També afegeix una dimensió religiosa, un sentit
moralitzador a la creació poètica, i desenvolupa un concepte totalitzador de l’art, de
la poesia, on bellesa i vida es confonen. Segons Maragall, l’èxtasi és el moment
particular en què es pot crear la paraula viva, però qualsevol moment de la vida no
pot confondre’s amb el moment de la paraula.
L’evolució ideològica d’aquests primers anys de segle es concreta en els
poemes d’Enllà (1906), de tema paisatgístic, amarats d’un nacionalisme latent i d’un
lirisme entusiasta. Són “Els ametllers”, “Vistes al mar” i d’altres que suggereixen, a
partir de l’emoció estètica del poeta davant el paisatge, un sentiment paral·lel envers
la terra catalana. El canvi ideològic de Maragall és molt més evident en el més
important dels poemes d’Enllà: la segona part d’”El comte Arnau”, escrita entre 1901
i 1905. En realitat, no es tracta tant d’una continuació com d’un nou poema. El primer
es basava en la llegenda romàntica del comte. Aquest segon poema es basa, al
contrari, en la cançó, en la qual el comte és presentat com a una ànima en pena,
ben lluny d’aquell arrogant comte de la primera part, que feia tremolar al seu pas. La
seua fatiga és mostra evident de l’abandó del vitalisme i del gir de Maragall envers
posicions conservadores, malgrat la recança d’aventura que s’entrelluca a
l’”Escòlium”. El desenvolupament de la idea de la poesia com a redempció, que tanta
importància tindrà en els darrers anys de l’obra maragalliana, és inseparable del seu
descobriment de Novalis, que comença el 1901 amb la lectura i la traducció del
poeta alemany. Aquesta idea de la poesia redemptora deixarà la seua petjada en
aquesta part d’”El comte Arnau” i en la forma d’entendre la vida retirada del poeta
amb què s’identificà en aquests anys.
L’altre tema bàsic de la seua poesia –evident a la sèrie d’”Haidé”, on el dolor
redimeix- és el del renunciament amorós, palès a Nausica -basada en el projecte de
Goethe sobre un tema de l’Odissea-, on la dona aprèn a ennoblir l’amor a partir del
sacrifici i la renúncia.
L’obra fonamental de l’última etapa de la vida de Maragall és Seqüències
(1911), que inclou el “Cant espiritual” (1909) i la tercera part d’”El comte Arnau”.
Segons Valentí (1973), el “Cant espiritual” manifesta “una exaltació de l’actitud
contemplativa”, insadollable en el poeta, que desitja aturar el “moment bell”: per a
uns crítics es tracta d’una transformació del seu antic neguit d’acció, i per a uns
altres en seria una ratificació, però, relacionada amb la seua fe, com una afirmació o
una recerca més enllà de l’ortodòxia. “El comte Arnau” de la tercera part -”un despert
entre adormits”- encarna el Maragall dels darrers temps, el que volia intranquil·litzar
les consciències burgeses. Arnau, com el poeta, és el responsable de la redempció
col·lectiva: la cançó de la llegenda esdevé, cantada en un altre sentit emotiu pel
poble –”una noia amb la veu viva”-, l’element salvador.
Una revifalla d’individualisme exacerbat i d’aristocratisme espiritual –una
renovada assumpció de Nietzsche- amara, doncs, els dos darrers anys de la vida de
Maragall, aquells en què la pressió dels grups polítics, els abismes oberts en l’opinió
pública i la distància creixent que el separa de la joventut noucentista i dels seus
criteris ètics i estètics ofeguen la seua independència d’esperit i la seua posició
---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------
TEMA 55
La poesia i el teatre modernistes
crítica envers els problemes que els fets de la Setmana Tràgica han palesat.
Maragall manifesta un total desacord amb l’actitud d’autoexculpació de la dreta
catalanista, que vehicula als articles del Brusi i a l’”Oda nova a Catalunya”. La forta
crisi iniciada el 1906 com a resposta al noucentisme, culmina després de la Setmana
Tràgica, arran de la qual trenca amb la seua classe i torna a ser, fins a la mort,
produïda el desembre de 1911, un somniador solitari i marginat, un agitador de
consciències i un defensor a ultrança de la individualitat redemptora.
2.3.1. Descripció
En principi, el terme Escola Mallorquina designava el conjunt de la producció
insular del segle XIX en la seua singularitat regional. Però a mesura que els
contactes entre els nuclis intel·lectuals de Catalunya i de les Illes potencien la
incorporació del món literari mallorquí a la literatura catalana general, el terme canvia
de significació. Ara passa a designar el model ideològic i estètic per a la poesia, que
encarnen alguns poetes mallorquins de tombant de segle.
2.3.2. Característiques
Aquest model poètic té com a característiques més destacades:
• La influència de la tradició clàssica, que es tradueix en la perfecció formal dels
poemes i en l’ús d’un to expressiu, mesurat, sense violències.
• Una temàtica centrada en el paisatge de les Illes.
• Els valors cristians que impregnen bona part de les composicions.
• La voluntat de depuració lingüística.
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------
TEMA 55
La poesia i el teatre modernistes
(1885), amarat d’un sentiment romàntic sovint contradictori, i d’una gran maduresa.
Apareixen matisos decadentistes en alguns poemes, mentre que d’altres sorgeixen
dels paisatges amb els quals s’identifica a partir d’una íntima emoció. Mai no confon,
tanmateix, el propi esperit amb la natura, únic camí cap a Déu. Amb tot i la tendència
romàntica, aquest recull a penes deixa veure la presència clàssica en la formació de
Costa. Durant l’estada a Roma va escriure poemes en castellà i al retorn a Mallorca
va conrear la poesia narrativa, potser amb l’intent de defugir la confessió íntima
pròpia dels poemes. El volum De l’alegre de la terra (1897) reuneix tres narracions
líriques, reelaboracions cultes de temes “regionals”, aliens, però a l’esperit de la
renaixença. Tradicions i fantasies (1903), que es troba en la mateixa línia, inclou el
poema més remarcable: “La deixa del geni grec”. En aquests poemes narratius
palesa la influència del nou tractament dels mites i llegendes potenciat per Wagner i
de la tonalitat popular i fosca del modernisme.
Al tombant de segle, Costa i Llobera inicia una notable activitat pública dins la
vida cultural catalana, obté la Flor Natural als Jocs Florals, comparteix la tertúlia de
Joan Alcover amb Carner i Rusiñol, el 1902 és nomenat Mestre en Gai Saber i la
seua obra té una notable incidència social. El 1904 dóna a conèixer La forma
poètica, el corpus teòric on exposa els principis d’equilibri, bon gust, rigor formal i
sotmetiment a la preceptiva clàssica que aplica a la llengua literària i a la pròpia obra
creativa. El concepte de poesia de Costa difereix notablement del de Maragall, com
que per a ell l’única fórmula poètica vàlida és el vers, és a dir, la paraula revestida de
la seua forma més estètica. El 1906 publica el recull poètic més important, cim de la
seua maduresa literària i símbol del classicisme que reivindicaran els noucentistes
com a model: les Horabaixes, que reuneix l’”Oda a Horari” i quinze poemes més,
resposta alternativa a la literatura finisecular d’arrel modernista, del decadentisme a
l’espontaneisme. A Horabaixes adapta la poesia rítmica grecollatina a la llengua
catalana i intenta superar els elements negatius de la realitat amb formes belles i
harmòniques, on seny i bellesa apareixen units. Hi expressa simultàniament dues
fugides que han esdevingut constants clàssiques: la de l’art que ell considera
degradat, i l’apartament de les vanitats del món, tòpic epicuri i horacià de “la vida
retirada”, nucli de la seua poètica i de l’”evasió aristocràtica” a què sotmeté la seua
vida. La millor poesia de Costa i Llobera sorgeix quan fon la contemplació romàntica
del paisatge amb la serenor i l’harmonia clàssiques. En aquestes obres transcendeix
el moment de bellesa cantat a partir dels sentits, i des de l’equilibri del paradís
concret es remunta a l’eternitat, a l’absolut que desitja i espera. Després de
peregrinar a Terra Santa va escriure el llibre de prosa poètica Visions de Palestina.
En retirar-se de la vida pública es va dedicar a l’estudi i a la traducció. Va morir el
1922, mentre predicava en una església a Palma.
---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------
TEMA 55
La poesia i el teatre modernistes
3. El teatre modernista
---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------
TEMA 55
La poesia i el teatre modernistes
---------------------------------------------------------------- 19 ----------------------------------------------------------------